El Ressorgiment de la Força Obscura (I)

El Ressorgiment de la Força obscura

 

Timothy Zahn

1

Just davant, l'estrella era una diminuta bola de color entre ataronjat i groc, la intensitat la moderaven la distància i les pantalles solars automàtiques de les portelles. Les estrelles es desplegaven al voltant del punt lluminós i de la nau, com caps d'agulla incandescents en la profunda negror de l'espai. Sota la nau, a la part occidental del Gran Bosc del Nord pertanyent al planeta Myrkr, l’aurora s’acostava.

L'última aurora que veurien alguns habitants d'aquest bosc. A peu dret davant d'una de les portelles laterals del Destructor Imperial Quimera, el capità Pellaeon contemplava l'objectiu. Deu minuts abans, les forces de terra que envoltaven l'objectiu havien anunciat que estaven preparades, el Quimera bloquejava qualsevol via d'escapament des de feia gairebé una hora. Només faltava l'ordre d'atacar.

A poc a poc, gairebé amb gest furtiu, en Pellaeon va decantar el cap un parell de centímetres. Darrere d'ell, i a la seva dreta, el gran almirall Thrawn estava assegut al seu lloc de comandament, el seu rostre inexpressiu de pell blava, els brillants ulls vermells clavats al banc de lectures de dades que envoltava la seva cadira. No hi havia parlat ni variat aquella postura des que les forces terrestres havien enviat el seu últim informe, i en Pellaeon s'havia adonat que la tripulació començava a inquietar-se.

Per la seva banda, en Pellaeon havia deixat molt de temps abans d'intentar endevinar les intencions d’en Thrawn. El fet que el difunt emperador hagués nomenat Thrawn un dels seus dotze grans almiralls demostrava la seva confiança en l'home, sobretot tenint en compte la seva herència no del tot humana i els ben coneguts prejudicis de l'emperador al respecte. A més, l'any transcorregut des que en Thrawn havia pres el comandament del Quimera i començat la tasca de reconstruir la flota imperial, en Pellaeon havia comprovat una vegada i una altra el geni militar del gran almirall. Fos quin fos el motiu de retardar l'atac. En Pellaeon sabia que era bo.

Es va tornar cap a la portella amb tant sigil com havia decantat el cap, però els seus moviments no havien passat desapercebuts.

- Alguna pregunta, capità?

La veu modulada d’en Thrawn es va elevar per sobre del murmuri de les converses.

-No, senyor -li va assegurar en Pellaeon, mirant al seu superior.

Aquells ulls centellejants el van examinar un moment, i en Pellaeon es va preparar per a una reprimenda, o alguna cosa pitjor, però en Thrawn, com en Pellaeon solia oblidar, no tenia el llegendari i mortífer temperament que va caracteritzar lord Darth Vader.

- És que s'està preguntant per què no hem atacat encara? -Va insinuar el gran almirall, en to educat.

-Sí, senyor, en efecte -va admetre en Pellaeon -. Fa l'efecte que totes les nostres forces ja estan en posició de combat.

-Les nostres forces militars sí, però no els observadors que vaig enviar a Hyllyard City.

En Pellaeon va parpellejar.

- Hyllyard City?

-Sí. Em va semblar improbable que un home tan astut com Talon Karrde situés una base enmig del bosc sense disposar contactes de seguretat amb altres emplaçaments a la zona circumdant. Hyllyard City està massa allunyada de la base d’en Karrde perquè algú presenciï el nostre atac. Per tant, senyals sobtats d'activitat a la ciutat demostraran l'existència d'un sistema de comunicacions més subtil. A partir d'això, podrem identificar els contactes d’en Karrde i posar-los sota vigilància constant. A la llarga, ens conduiran a ell.

-Sí, senyor -va dir en Pellaeon, amb el nas arrufat -. Això vol dir que no espera capturar vius als homes d’en Karrde.

El somriure del gran almirall va flaquejar lleument.

-Al contrari. Espero que les nostres forces trobin una base deserta i abandonada.

En Pellaeon va donar un cop d'ull al planeta, en part il·luminat.

-Aleshores, senyor.... Per què atacarem?

-Hi ha motius, capità. Primer, fins i tot homes com Karrde cometen errors de tant en tant. Hi ha la possibilitat que, amb les presses d'evacuar la base, hagi deixat informació vital. Segon, com ja he esmentat, és possible que un atac contra la base ens condueixi als seus contactes de Hyllyard City. I tercer, proporcionarà a les nostres forces terrestres una mica d'experiència, molt necessària.

-Els ulls brillants van escrutar el rostre d’en Pellaeon -. No oblidi, capità, que el nostre objectiu ja no és assetjar la rereguarda, com ha passat durant aquests últims cinc anys. Ara que tenim al nostre poder la muntanya Tantiss i la col·lecció de cilindres Spaarti del nostre finat emperador, la iniciativa torna a ser nostra. Molt aviat, iniciarem el procés d'arrabassar planetes a la Rebel·lió, i per això necessitem un exèrcit tan ben entrenat com els oficials i tripulants de la flota.

-Comprès, almirall.

-Bé. –En Thrawn va abaixar la vista cap a les pantalles -. Ha arribat el moment. Avisi al general Covell que pot començar.

-Sí, senyor.

En Pellaeon va tornar al seu lloc. Va llançar un ràpid cop d'ull a les lectures i va connectar el seu comunicador, veient de reüll que en Thrawn també havia activat el seu. Algun missatge secret als seus espies de Hyllyard City?

-Aquí el Quimera -va dir en Pellaeon -. Desencadenin l'atac.

-Rebut. Quimera -va anunciar el general Covell pel seu comunicador, procurant eliminar de la seva veu el desdeny que experimentava. Era típic; típic i desagradablement predictible. Hi havia desplegat a la seva gent, baixat a terra tropes i vehicles, pres posicions..., per haver d'esperar que els altius tipus de la flota, amb els seus immaculats uniformes i lluents naus, acabessin de prendre el te per donar l'ordre.

«Bé, posin-se còmodes», va pensar amb sarcasme, aixecant la vista cap al Destructor Estel·lar. Perquè si el gran almirall Thrawn estava interessat en resultats positius, tant com en muntar un bon espectacle, no sortiria decebut. Va teclejar la freqüència del comandament local.

-General Covell a totes les unitats; llum verda. Endavant.

L'enorme AT-AT ambulant es va posar en marxa, i el pont metàl·lic es va estremir sota els peus del general. L'aparell va avançar pel bosc cap al campament, situat a un quilòmetre de distància. Davant de l'AT-AT, visibles de tant en tant per la portella blindada de transpariacer, un parell d'exploradors AT-ST corrien en formació obrint pas al AT-AT mentre vigilaven l'aparició d'enemics o possibles bombes camuflades.

Aquestes maniobres no servirien de res a Karrde. En Covell havia dirigit centenars de campanyes d'assalt al llarg dels seus anys al servei de l’Imperi, i coneixia a fons les espantoses possibilitats de les màquines bèl·liques que tenia sota el seu comandament.

Sota la portella, la pantalla tàctica hologràfica estava il·luminada com un disc decoratiu. Els llums parpellejants vermells, blancs i verds mostraven la posició dels AT-AT, AT-ST i vehicles d'atac aeris, que tancaven en un cercle el campament d’en Karrde.

Bé, però no perfecte. El flanc nord d'AT-AT i els seus vehicles de suport es veien clarament darrere de la resta de forces.

-Unitat Dos, Avanceu-vos -va ordenar pel comunicador.

-Ho estem intentant, senyor -va contestar una veu metàl·lica i distant, que es va sentir tot i els estranys efectes distorsionadors provocats per la flora de Myrkr, rica en metall -. Els massissos d’enfiladisses són tan gruixuts que dificulten l'avanç dels nostres exploradors.

- Causen problemes al seu AT-AT?

-No, senyor, però no volia que el flanc es disgregués...

-Això està bé quan es realitzen maniobres acadèmiques -el va interrompre en Covell -, però no a costa d'un atac global. Si els AT-ST no poden seguir el pas, deixeu-los enrere.

-Sí, senyor.

En Covell va tallar la comunicació amb un esbufec. Si més no, el gran almirall tenia raó en una cosa: les seves tropes anaven a necessitar foguejar-se en moltes més batalles abans d'encaixar en els autèntics patrons imperials. De tota manera, la matèria primera era excel·lent. Mentre mirava la pantalla, el flanc nord va tornar a formar-se. Els aeroexploradors es van avançar per ocupar l'anterior posició dels AT-ST, mentre aquests passaven a ocupar la rereguarda.

El sensor d'energia va emetre un xiulet d'avís: s'estaven aproximant al campament.

- Situació? -Va preguntar a la seva tripulació.

-Totes les armes carregades i preparades -va anunciar el canoner, sense apartar els ulls dels blancs que apareixien a les seves pantalles.

-Cap indicació de resistència, activa o passiva -va afegir el conductor.

-Seguiu alerta -va ordenar en Covell, i va teclejar de nou la freqüència de comandament -. Totes les unitats, endavant.

L’AT-AT va irrompre en el clar amb un cruixit de vegetació aixafada.

L'espectacle era impressionant. Els altres tres AT-AT, gairebé a l'uníson, van aparèixer a la zona, a la llum incerta de l'imminent alba. Els AT-ST i aeroexploradors es van agrupar al voltant dels seus peus per envoltar els edificis.

En Covell va realitzar una ràpida però completa verificació dels sensors. Dues fonts d'energia seguien funcionant, una a l'edifici central i l'altra en una de les estructures que semblaven barracons. No es detectava la presència de sensors funcionals, armes o camps d'energia. L'analitzador de formes de vida va realitzar els seus complicats algoritmes i va arribar a la conclusió que els edificis exteriors no tenien vida.

No obstant això, l'edifici principal...

-General, tinc lectures d'una vintena de formes de vida, aproximadament, a l'edifici principal -va informar el comandant de l’AT-AT número quatre -. Totes en la secció central.

-No semblen humanes -va murmurar el conductor d'en Covell.

-Potser comptin amb escuts protectors -va grunyir en Covell, i va mirar per la portella. No es veia el menor moviment en el campament -. Anem a esbrinar-ho. Esquadrons d'assalt, endavant.

Es van obrir les escotilles de popa dels aeroexploradors, i de cadascuna va sorgir un grup de vuit soldats, amb els rifles làser aferrats amb fermesa mentre saltaven a terra. La meitat de cada esquadró va prendre posicions darrere del vehicle, amb els rifles apuntats cap al campament, mentre l'altra meitat corria cap a la filera exterior d'edificis i coberts. Van cobrir els seus companys mentre aquests realitzaven un avanç similar. Era una tàctica militar emprada des de feia segles, i executada amb la classe de cautelosa determinació que en Covell esperava de soldats novells. No obstant això, hi havia una bona matèria primera.

Els soldats van continuar avançant cap a l'edifici principal, mentre petits grups s’apartaven del cercle per registrar els altres coberts. Els primers homes van arribar a l'edifici principal. Un centelleig brillant va il·luminar el bosc quan van desintegrar la porta, i es va produir certa confusió quan la resta de les tropes va penetrar en l'estructura.

Després, silenci.

Silenci que va persistir durant diversos minuts més, puntuat per ocasionals ordres dictades pels comandants. En Covell va escoltar, contemplar els sensors i, per fi, va rebre l'informe.

-General Covell, sóc el tinent Barse. Ens hem apoderat de la zona, senyor. No hi ha ningú.

En Covell va moure el cap.

-Molt bé, tinent. Quina impressió ha tret?

-Que se'n van anar molt de pressa, senyor. Van deixar moltes coses, però res que sembli important.

-Això ho decidirà l'equip d'anàlisi. Alguna indicació de trampes explosives, o altres sorpreses desagradables?

-Cap, senyor. Per cert, les formes de vida que captem són aquests animals peluts que viuen en l'arbre que sobresurt pel centre de la teulada.

En Covell va tornar a capcinejar. Es deien ysalamiri, segons creia recordar. En Thrawn s'havia proveït de gran quantitat d'aquells estúpids animals durant els últims dos mesos, però ignorava de què servien per a la guerra. Tard o d'hora, suposava que els de la flota li revelarien el gran secret.

-Disposin una xarxa defensiva -va ordenar al tinent -. Enviï un senyal a l'equip d'anàlisi quan estigui preparat. I poseu-vos còmode. El gran almirall vol que posem aquest lloc de cap per avall, i això és exactament el que farem.

-Molt bé, general -va dir la veu, gairebé inaudible, tot i la potent amplificació i l'ajuda de l'ordinador -. Procedeixin al desmantellament. Asseguda al timó del Salvatge Karrde, la Mara Jade es va tombar cap a l'home assegut darrere.

-Suposo que tot ha acabat -va dir.

Per un moment, va donar la impressió que en Talon Karrde no l'havia sentit. Es va quedar immòbil, contemplant el llunyà planeta per la portella, una diminuta mitja lluna blanca blavosa, visible al voltant de la vora esberlada de l'asteroide proper al Salvatge Karrde. Mara anava a repetir el comentari, quan l'home es va remoure.

-Sí -va respondre, sense que la seva veu serena mostrés el menor rastre de l'emoció que, sens dubte, sentia -. Això sembla.

La Mara va intercanviar una mirada amb l’Aves, que ocupava el lloc de copilot, i després va aixecar la vista cap a Karrde.

- No hauríem d’anar-nos? -Li va instar.

En Karrde va respirar profundament i, mentre l'observava, la Mara va captar en la seva expressió un indici del que la base de Myrkr havia significat per a ell. Més que una base, havia estat la seva llar.

Va reprimir el pensament amb un esforç. En Karrde havia perdut la seva llar. Terrible. Ella havia perdut molt més que això durant la seva vida, i havia sobreviscut. En Karrde ho superaria.

-He preguntat si no hauríem de marxar.

-T'he sentit -va dir en Karrde. Aquell brevíssim centelleig d'emoció va desaparèixer rere de la seva habitual façana de sarcasme -. Crec que hauríem d'esperar una mica més, per si ens hem deixat alguna cosa que apunti en la direcció de la nostra base de Rishi.

La Mara va mirar l’Aves de nou.

-Vam ser molt primmirats -va dir l’Aves -. Crec que no existia cap menció a Rishi, excepte a l'ordinador principal, que el primer grup en sortir va fer desaparèixer.

-Estic d'acord -va reposar en Karrde -, però vols jugar-te la vida per aquesta presumpció?

L’Aves va torçar els llavis.

-No, la veritat.

-Ni jo. Per tant, esperarem.

- I si ens localitzen? -Va insistir la Mara -. Amagar-se rere d'un asteroide és el truc més vell de la llista.

-No ens localitzaran -va afirmar en Karrde -. De fet, dubto que se'ls hagi ocorregut. L'home que fuig de gent com el gran almirall Thrawn no para de córrer fins que ha posat una bona distància pel mig.

«Vols jugar-te la vida per aquesta presumpció?». Va pensar Mara amb amargor, però es va empassar la pulla. Probablement, en Karrde tenia raó. En qualsevol cas, si el Quimera o algun dels seus caces TIE es dirigia cap al Salvatge Karrde, no els costaria res passar a la velocitat de la llum abans de l'atac.

La lògica i la tàctica eren impecables, però la inquietud de la Mara no va disminuir. Alguna cosa no acabava d'encaixar.

Va estrènyer les dents, va ajustar els sensors de la nau a la seva màxima sensibilitat i va comprovar un cop més que la seqüència Pre-arrencada estigués teclejada i memoritzada. I després es va disposar a esperar.

L'equip d'anàlisi va ser ràpid, eficient i minuciós. Va trigar poc més de mitja hora a anunciar el seu fracàs.

-M'ho imaginava -va murmurar en Pellaeon, mentre els informes negatius desfilaven per la seva pantalla. Una bona sessió de pràctiques per les forces de terra, potser, però tenia la impressió que l'exercici no havia servit de res -. A menys que els seus observadors hagin captat alguna reacció en Hyllyard City -va afegir, mentre es tornava cap al Thrawn.

Els ulls vermells del gran almirall estaven clavats a les pantalles.

-De fet, es va produir una petita sacsejada, que es va esvair gairebé a l'instant. Crec que les implicacions són clares.

Bé, alguna cosa era alguna cosa.

-Sí, senyor. Ordeno a Vigilància que prepari un equip de terra?

-Paciència, capità. Al cap i a la fi, potser no és necessari. Sol·liciti una anàlisi de distància mitjana i digui què obté.

En Pellaeon es va girar cap al tauler i va demanar la lectura adequada. Hi havia el propi Myrkr, per descomptat, i el dispositiu defensiu de caces TIE que envoltava al Quimera. L'únic altre objecte que es trobava en un radi de mitja distància...

- Es refereix a aquest petit asteroide?

-Exacte -va moure el cap Thrawn -. No té res d'especial, oi? No, no enfoqui un sensor -va afegir, abans que la idea se li ocorregués a Pellaeon -. No volem alertar a la nostra presa, eh?

- La nostra presa? -Va repetir en Pellaeon, i va examinar les dades dels sensors amb el nas arrufat. Les anàlisis de rutina efectuades a l'asteroide tres hores abans havien resultat negatius, i res podria haver travessat la zona sense ser detectat -. Amb el degut respecte, senyor, no veig cap indicació que hi hagi alguna cosa.

-Jo tampoc -va admetre en Thrawn -, però és l'únic amagatall apropiat en deu milions de quilòmetres a la rodona. No hi ha altre lloc des del qual en Karrde pugui espiar les nostres operacions.

En Pellaeon es va humitejar els llavis.

-Amb el seu permís, almirall, dubto que en Karrde sigui tan boig com per esperar a què anem a buscar-lo.

Els ulls brillants es van entornar una mica.

-Oblida, capità -va dir en Thrawn amb suavitat -, que jo conec aquell home. Encara més, he vist la seva col·lecció d'obres d'art.

-Es va tornar cap a les pantalles -. No. És allà; n’estic segur. En Talon Karrde no és un vulgar contrabandista. Potser, en el fons, ni tan sols sigui un contrabandista. El seu autèntic interès se centra en la informació, no en els béns materials o els diners. Més que res en la galàxia, anhela coneixements..., i saber el que hem trobat o deixat de trobar aquí és una joia massa valuosa perquè la passi per alt.

En Pellaeon va estudiar el perfil del gran almirall. Segons la seva opinió, es tractava d'una lògica molt tènue, però d'altra banda, s'havia trobat en massa situacions similars per a no prendre-la seriosament.

- Ordeno que un caça TIE surti a investigar, senyor?

-Com ja he dit, capità, paciència. Fins i tot amb els sensors i els motors desconnectats, haurà pres precaucions per escapar abans que pugui ser atacat. -Va somriure a Pellaeon -. En especial, des del Quimera.

En Pellaeon va recordar que en Thrawn havia parlat pel seu comunicador mentre ell donava a les forces de terra l'ordre d'atacar.

-Va enviar un missatge a la resta de la flota -va dir -, al mateix temps que jo transmetia l'ordre d'atacar, per tal d'emmascarar la transmissió.

Les celles negre blavoses d’en Thrawn es van enarcar lleument.

-Bé, capità. Molt bé.

En Pellaeon va notar certa calor a les galtes. Els afalacs del gran almirall eren escassos i molt espaiats en el temps.

-Gràcies, senyor.

En Thrawn va capcinejar.

-En concret, vaig enviar el missatge a una sola nau, el Repressor. Arribarà aquí a uns deu minuts. En aquell moment -els seus ulls van centellejar -, sabrem fins a quin punt conec bé a Karrde.

Pels altaveus del pont del Salvatge Karrde, els informes de l'equip analitzador van començar a esvair-se.

-Fa la impressió que no han descobert res -va comentar l’Aves.

-Com tu has dit, vam ser molt primmirats -li va recordar la Mara, gairebé sense sentir les seves pròpies paraules. La seva inquietud augmentava per moments -. Podem anar-nos-en ja? -Va preguntar, mirant a Karrde.

L'home va arrufar les celles.

-Intenta asserenar-te, Mara. No poden saber que som aquí. Cap sonda sensora ha examinat l'asteroide, i sense una és impossible que detectin aquesta nau.

-Llevat que els sensors d'un Destructor Estel·lar siguin millors del que vostè pensa.

-Sabem tot sobre els seus sensors -va intervenir l’Aves -. Tranquil·la, Mara. En Karrde sap el que fa. El Salvatge Karrde té el millor captador de sensors en aquest costat de...

Es va interrompre quan la porta del pont es va obrir darrere d'ells. Els dos vornskrs ensinistrats d’en Karrde van entrar. Arrossegant, literalment, l'home que els subjectava.

- Què fas aquí, Chin? -Va preguntar en Karrde.

-Em sap greu, capità –va balbucejar en Chin, plantant els peus a terra del pont i tirant amb força de les corretges. Només va tenir èxit en part, els depredadors van seguir avançant a poc a poc -. No vaig poder contenir-los. Vaig pensar que potser volien veure'l.

- Què us passa a tots dos? -Va renyar Karrde als animals, agenollant-se davant els vornskrs -. No sabeu que estic ocupat?

Els animals no el van mirar. Ni tan sols van semblar reparar en la seva presència. Van continuar endavant, com si no hi fos. Mirant directament la Mara.

-Escolta -va dir en Karrde, i va donar un copet sobre el musell a un dels vornskrs -, estic parlant amb tu, Sturm. Què et passa? Es va fixar en la seva mirada impertèrrita...

I es va tornar per dirigir una mirada més llarga.

- Estàs fent alguna cosa, Mara?

La jove va bellugar el cap, i un calfred va recórrer la seva esquena. Havia vist abans aquesta mirada, en molts dels vornskrs salvatges amb què s'havia topat durant els tres llargs dies de marxa pel bosc de Myrkr, en companyia d’en Luke Skywalker.

Només que aquells vornskrs no l'havien mirat a ella, sinó que s'havien reservat per Skywalker. En general, abans d'atacar.

-És la Mara, Sturm -va explicar en Karrde, com si parlés amb un nen -. Mara. Apa, ja l'has vist moltes vegades.

Sturm, lentament, gairebé a contracor, va deixar de tirar cap endavant i va retornar l'atenció al seu amo.

-Mara -va repetir en Karrde, sense deixar de mirar el vornskr -. És una amiga. Ho has sentit, Drang? -Va afegir, agafant el musell de l'altre animal -. És una amiga. Entesos? -Va donar la impressió que Drang reflexionava sobre les seves paraules. Després, tan a desgana com Sturm, va baixar el cap i va deixar de tirar -. Així està millor -va dir en Karrde. Va gratar als dos vornskrs darrere de les orelles i es va redreçar -. Porta'ls a baix de nou, Chin. Passeja’ls pel celler principal, que facin una mica d'exercici.

-Serà si puc obrir-me pas entre tot el que hi ha emmagatzemat allà, no? -Va grunyir Chin, i va tirar de les corretges -. Anem, petits. Hem de marxar.

Els dos vornskrs, amb una lleugera vacil·lació, van permetre que els tragués del pont. En Karrde els va contemplar fins que la porta es va tancar darrere d'ells.

-Em pregunto què els haurà passat -va dir, i va mirar la Mara amb aire pensatiu.

-No ho sé -va contestar la noia, conscient de la tensió que garrotava seva veu.

Un cop finalitzat l'incident, va notar que de nou l’assaltava aquell estrany temor. Es va tornar cap al seu tauler, gairebé esperant veure que un esquadró de caces TIE es precipitava en la seva direcció.

Però no hi havia res. Només el Quimera, en òrbita al voltant de Myrkr. Cap amenaça que els instruments del Salvatge Karrde poguessin detectar. Però el formigueig augmentava d'intensitat a cada moment.

I de sobte, no va poder seguir asseguda. Es va abalançar cap al tauler de control i va teclejar l'ordre de Pre-arrencada.

- Mara! -Va cridar l’Aves, saltant en el seu seient com si li hagués picat un escorpí -. Què dimonis...?

-S'acosten -va replicar la Mara, conscient de la seva veu escanyada per mitja dotzena d'emocions barrejades.

La sort estava tirada. En activar els motors del Salvatge Karrde, tots els sensors del Quimera s'haurien posat en acció. L'única possibilitat era seguir endavant.

Va mirar en Karrde, temorosa del que presagiaria la seva expressió, però tenia els ulls clavats en ella, amb cara de curiositat.

-No sembla que s'acostin -va indicar amb suavitat.

La Mara va sacsejar el cap i li va dirigir una mirada suplicant.

-Ha de creure’m -va dir, sabent que ni ella s'ho creia -. Es disposen a atacar-nos.

-Et crec -la va tranquil·litzar en Karrde, tot i que potser havia comprès que no els quedava altra alternativa -. Aves, càlculs per passar a la velocitat de la llum. Fixa el curs més allunyat de Rishi, i ja l’endreçarem després.

-Karrde...

-La Mara és la segona en la cadena de comandament -el va interrompre en Karrde -. Per tant, té el dret i el deure de prendre decisions importants.

-Sí, però...

L’Aves va callar, sense acabar la frase.

-Sí -va dir amb les dents premudes.

Va llançar una mirada a la Mara, es va tornar cap a l'ordinador de navegació i va començar a treballar.

-Serà millor que ens posem en moviment, Mara -va continuar en Karrde. Va asseure a la cadira de comunicacions buida -. Mantingues l'asteroide entre nosaltres i el Quimera tant de temps com sigui possible.

-Sí, senyor.

Aquella estranya barreja d'emocions va començar a dissoldre’s, donant pas a una sensació de còlera i profunda torbació. Ho havia fet una altra vegada. Hi havia prestat oïdes als seus sentits interns, intentant fer coses que no podia, com sabia molt bé, i agafat el toro per les banyes.

Ja podia acomiadar-se del seu nomenament com a lloctinent d’en Karrde. Imposar la seva opinió sobre la de l'Aves era una cosa, però així que sortissin d'aquesta s'armaria una bona. Tindria sort si no l’expulsaven de l'organització. Va imprimir un gir de cent vuitanta graus al Salvatge Karrde, lluny de l'asteroide i en direcció a les profunditats de l'espai.

I de sobte, alguna cosa enorme va sortir de la velocitat de la llum, a menys de vint quilòmetres de distància.

Un Creuer Interceptor Imperial.

L’Aves va proferir una espantosa blasfèmia.

-Tenim companyia -va bordar.

-Ja ho veig -va dir en Karrde, tan fred com sempre, però la Mara va captar un timbre de sorpresa en la seva veu -. Quant falta per passar a la velocitat de la llum?

-Un minut -va respondre Aves -. L'ordinador ha de calcular un rumb que ens permeti esquivar el munt de ferralla acumulat en el sistema exterior.

-Farem una cursa -va dir en Karrde -. Mara?

-Fins punt set tres -va dir.

Va proporcionar tota l'energia possible als motors, que encara funcionaven amb mandra. En Karrde tenia raó; es produiria una autèntica carrera. Els Creuers Interceptors, proveïts de quatre immensos generadors d'ona gravitatòria, capaços de simular masses de la mida de planetes, constituïen l'arma favorita de l'Imperi per capturar naus enemigues en l'espai normal, mentre els caces TIE les reduïen a cendres. No obstant això, acabat de sortir de la velocitat de la llum, l’Interceptor necessitaria un altre minut per activar els seus generadors. Si podia treure al Salvatge Karrde del seu radi d'acció abans que transcorregués aquest temps...

-Més visitants -va anunciar l’Aves -. Un parell d’esquadrons de caces TIE han sortit del Quimera.

-Hem arribat a nivell d'energia punt vuit sis –va informar la Mara -. Podrem saltar a la velocitat de la llum en quan l'ordinador de navegació em doni un curs.

- Situació de l’Interceptor?

-Els generadors gravitatoris estan acumulant energia -va anunciar l’Aves.

Un con fantasmal va aparèixer a la pantalla tàctica de la Mara, delimitant la zona on aviat hi hauria un camp apropiat per passar a la velocitat de la llum. Va canviar lleument de curs, es va acostar a la vora més propera i va desviar la vista cap a la pantalla de l'ordinador de navegació. Gairebé disposat. El con de gravetat adquiria cada vegada major substància.

La pantalla de l'ordinador va emetre un brunzit. Mara va aferrar les tres palanques de control hiperespacial situades davant del tauler de control i va tirar cap a ella amb suavitat. El Salvatge Karrde es va estremir una mica, i per un moment va donar la impressió que l’Interceptor havia guanyat la decisiva carrera. Després, de sobte, les estrelles es van transformar en esteles.

Ho havien aconseguit.

L’Aves va llançar un sospir d'alleujament quan les esteles es van fondre amb el cel clapejat de l'hiperespai.

-Ens ha anat d'un pèl. Com penses que han descobert on érem?

-Ni idea -va dir en Karrde amb fredor -. Mara?

-Tampoc ho sé. –La Mara va mantenir la vista fixa en les pantalles, sense gosar mirar a cap dels dos homes -. És possible que en Thrawn hagi tingut un pressentiment. No seria la primera vegada.

-És una sort per a nosaltres que no sigui l'únic a tenir pressentiments -va comentar l’Aves, en un to una mica estrany -. Bona feina, Mara. Lamento haver-me enfadat amb tu.

-Sí -va secundar en Karrde -. Un treball excel·lent.

-Gràcies -va murmurar la Mara, amb els ulls clavats en el tauler de control i parpellejant per reprimir les llàgrimes que amenaçaven de desbordar-se.

Hi havia confiat amb totes les seves forces en què localitzar el caça-X de l’Skywalker en les profunditats de l'espai hagués estat un fenomen aïllat. Pura xamba, més atribuïble a ell que a ella.

Però no. Havia tornat a passar, com tantes vegades durant els últims cinc anys. Els pressentiments i les intuïcions, els impulsos i les compulsions.

La qual cosa significava que, molt aviat, tornarien a començar els somnis. Es va assecar els ulls, irritada, i va distendre la mandíbula amb un esforç. Una pauta bastant familiar, però aquesta vegada les coses serien diferents. Abans, no havia pogut fer res respecte a les veus i els impulsos, llevat de patir el cicle. Patir i estar disposada a sortir fugint del refugi que s'havia creat, quan per fi traís als que l'envoltaven.

Però en aquesta ocasió no era una cambrera en una cantina de Phorliss, ni la confident d'una banda de Caprioril, ni tan sols una experta en hiperpropulsors, amagada en l'aïllament del Passadís d’Ison. Era la lloctinent del més poderós contrabandista de la galàxia, i gaudia d'uns recursos i una mobilitat que no coneixia des de la mort de l'emperador. Els recursos que l’ajudarien a trobar a Luke Skywalker. Per matar-lo per fi. Potser llavors, les veus es callarien.

En Thrawn va romandre immòbil un llarg moment davant la portella del pont, contemplant el llunyà asteroide i l'inútil Creuer Interceptor. Era, va pensar en Pellaeon amb inquietud, gairebé una postura idèntica a la que el gran almirall havia adoptat quan en Luke Skywalker havia escapat d'una trampa semblant. En Pellaeon va contenir l'alè, sense apartar la vista de l'esquena d’en Thrawn, preguntant-se si un altre tripulant del Quimera seria executat per aquest fracàs.

En Thrawn es va girar en rodó.

-Interessant -va dir, com si no hagués passat res -. S'ha fixat en la cadena d'esdeveniments, capità?

-Sí, senyor -va respondre en Pellaeon amb cautela -. L'objectiu ja estava proporcionant energia als motors abans que l’Interceptor aparegués.

-Sí -va capcinejar en Thrawn -. I això implica una de tres possibilitats: o Karrde estava a punt de marxar, o li va entrar el pànic per algun motiu, o -els seus ulls van centellejar -alguna cosa li va prevenir.

En Pellaeon va notar que la seva esquena es posava rígida.

-Espero que no estarà insinuant, senyor, que un dels nostres homes el va avisar.

-No, en absolut. –En Thrawn va torçar els llavis -. Deixant de banda la lleialtat dels nostres tripulants, ningú a bord del Quimera sabia que el Repressor s'acostava, i ningú del Repressor va poder enviar missatges sense que nosaltres els detectéssim.

-Es va apropar al seu lloc de comandament i es va asseure, amb expressió pensativa -. Un trencaclosques interessant, capità, sobre el qual hauré de reflexionar. Mentrestant, ens esperen tasques més urgents. La d'adquirir noves naus, per exemple. Hem rebut alguna resposta a la nostra invitació?

-Res interessant, almirall -va contestar en Pellaeon, consultant l'ordinador per refrescar la seva memòria -. Vuit dels quinze grups contactats per mi han manifestat interès, encara que cap va voler comprometre’s a res concret. Seguim esperant als altres. - En Thrawn assentí.

-Els concedirem unes quantes setmanes. Si no hem obtingut resultats després d'aquesta data, les nostres invitacions es faran una mica més convincents.

-Sí, senyor. –en Pellaeon va vacil·lar -. S'ha rebut una altra comunicació de Jomark.

En Thrawn va tornar cap en Pellaeon els seus ulls brillants.

-Li agrairia molt, capità -va dir, subratllant cada paraula -, que intentés aclarir al nostre excitat mestre Jedi C'baoth que, si insisteix en aquestes comunicacions, aconseguirà tirar per terra l'objectiu d’establir-lo a Jomark. Si els Rebels sospiten gens ni mica la seva relació amb nosaltres, ja pot acomiadar-se de què l’Skywalker faci acte d'aparició.

-Li ho he explicat, senyor. -En Pellaeon va fer una ganyota -. En nombroses ocasions. La seva resposta inalterable és que l’Skywalker apareixerà. I després, exigeix ​​saber quan pensa lliurar-li la germana de l’Skywalker.

En Thrawn va estar callat durant una llarga estona.

-Suposo que no hi haurà forma de fer-lo callar fins que aconsegueixi el que vol -va dir per fi -. Ni que treballi sense queixar-se.

-Sí, va protestar per la coordinació de l'atac que vostè el va obligar a realitzar -va assentir en Pellaeon -. M'ha advertit diverses vegades que no pot predir amb exactitud quan arribarà l’Skywalker a Jomark.

-I va donar a entendre que una horrible venjança caurà sobre nosaltres si ell no està allà quan això passi -va grunyir en Thrawn -. Sí, conec molt bé la rutina. I ja m'estic afartant.-Va respirar fondo i va deixar escapar l'aire lentament -. Bé, capità. La pròxima vegada que C'baoth truqui, informi-li que la de Taanab serà la seva última operació de moment. No és probable que l’Skywalker es dirigeixi a Jomark abans de dues setmanes. La confusió política que hem sembrat en l'alt comandament de la República el tindrà ocupat tot aquest temps, com a mínim. Quant a l'Organa Solo i els seus futurs Jedi... Digui-li que, a partir d'ara, jo m'ocuparé personalment d'aquest assumpte.

En Pellaeon va llançar una ràpida mirada cap al guardaespatlles del gran almirall, Rukh, que s'alçava en silenci prop de la porta de popa del pont.

- Això significa que apartarà als noghri de la missió, senyor? -Va preguntar en veu baixa.

- Algun problema referent a això, capità?

-No, senyor, però voldria recordar-li respectuosament al gran almirall que als noghri no els agrada deixar una missió sense acabar.

-Els noghri serveixen a l'Imperi -va replicar amb fredor Thrawn -. Més encara, són lleials a mi. Faran el que se'ls digui.-Va callar un moment -. No obstant això, tindré en compte les seves advertències. En qualsevol cas, el nostre treball a Myrkr ha acabat. Ordeneu al general Covell que cridi a les seves tropes.

-Sí, senyor.

En Pellaeon va indicar a l'oficial de comunicacions que transmetés el missatge.

-Vull els informes d'aquí a tres hores -va continuar en Thrawn -. Dotze hores després, vull que em comuniqui els noms dels tres millors soldats d'infanteria i els dos millors operadors d'aparells que han participat en l'atac. Aquests cinc homes seran traslladats a l'operació de la muntanya Tantiss, i se'ls facilitarà transport a Wayland immediatament.

-Entesos.

En Pellaeon va comunicar les ordres. Aquestes recomanacions s'havien convertit en una cosa usual des de feia diverses setmanes, només començar l'operació de la muntanya Tantiss. Amb tot, en Thrawn les esmentava periòdicament als seus oficials, potser per recordar-los, sense gaire subtilesa, la importància d'aquestes recomanacions per aixafar la Rebel·lió.

En Thrawn va mirar per la portella al planeta.

-I mentre esperem el retorn del general, truqueu al Vigilància en relació a l'equip destacat a Hyllyard City.

-Va somriure -. La galàxia és molt gran, capità, però fins a un home com en Talon Karrde ha de descansar en algun moment.

El Gran Castell de Jomark no es mereixia aquest qualificatiu, almenys en opinió d’en C’baoth. S'assentava precàriament entre dos dels penyals més grans que quedaven d'un antic con volcànic; petit i brut, construït amb pedres que encaixaven malament en alguns llocs, era tan estrany com la raça alienígena, desapareguda molt temps enrere, que l'havia aixecat. De tota manera, gràcies a la cadena de muntanyes que l'envoltava, i a les transparents aigües blaves del llac Anillo, en C'baoth admetia que els nadius havien trobat un bon marc on establir el seu castell. Castell, temple, o el que fos. Era un lloc apropiat per a un mestre Jedi, ni que fos perquè els colons semblaven reverenciar-lo. A més, l'illa fosca que ocupava el centre del cràter i donava al llac la seva forma d'anell constituïa una pista d'aterratge amagada molt apta per a l’incessant i enutjós torrent de llançadores enviades per Thrawn.

Però els pensaments d’en C’baoth no estaven centrats en el paisatge, el poder o l'Imperi, mentre contemplava el llac Anillo des de la terrassa del castell, sinó en la peculiar oscil·lació que havia notat en la Força.

Ja l'havia notat en altres ocasions, o almenys això pensava. Les pistes que conduïen al passat eren difícils de seguir, es perdien amb molta facilitat en les boires i les presses del present. Del seu propi passat només posseïa esquinçalls de memòria, escenes aïllades, com extretes d'un enregistrament d'història. Pensava recordar que algú havia intentat explicar-li el motiu en una ocasió, però l'explicació havia desaparegut molt temps enrere en les tenebres del passat.

Era igual. La memòria no era important, la concentració no era important; el seu passat no era important. Podia convocar per força quan volia, i això era l'únic important. Mentre pogués fer-ho, ningú li faria mal o li robaria el que posseïa.

Només que el gran almirall Thrawn ja li havia robat. O no?

En C’baoth va passejar la vista entorn seu. Sí, no eren la llar, la ciutat i el planeta que havia triat per modelar i governar al seu gust. Això no era Wayland, que havia arrabassat al Jedi Fosc destinat per l'emperador a custodiar el seu magatzem de la muntanya Tantiss. Això era Jomark, i estava esperant a... algú.

Va acariciar la seva llarga barba blanca amb els dits i va provar a concentrar-se. Estava esperant a Luke Skywalker, és clar. En Luke Skywalker vindria a trobar-lo, així com la germana d’en Luke Skywalker i els bessons que portava al seu ventre, i lliuraria a tots els seus seguidors. El gran almirall Thrawn l'hi havia promès, a canvi de la seva ajuda a l'Imperi.

Es va encongir davant la idea. Era difícil donar aquesta ajuda que el gran almirall Thrawn desitjava. Havia de concentrar-se molt en fer el que volien, en controlar els seus sentiments i pensaments, i durant llargs períodes de temps. A Wayland no havia hagut de fer res semblant, des que havia lluitat contra el Guardià de l'emperador.

Va somriure. Quin gran combat. No obstant això, no va poder recordar els detalls, fràgils com brins de palla arrabassades pel vent. Hi havia transcorregut massa temps des de llavors.

Molt temps.... com aquelles oscil·lacions en la Força.

Els dits d’en C’baoth van deixar anar la seva barba i van relliscar cap al medalló que descansava sobre la pell del seu pit. Va rebregar el càlid metall contra el seu palmell, es va debatre contra les boires del passat, va intentar veure el que ocultaven. Sí. Sí, no s'havia equivocat. Aquelles oscil·lacions s'havien produït ja tres vegades en els últims anys. Havien perdurat un temps, per després tornar a adormir-se. Com si algú hagués après a utilitzar la Força durant un temps, per després oblidar l'art.

No ho entenia, però no representava cap amenaça contra ell, no tenia importància.

Va notar que el Destructor Estel·lar imperial entrava en òrbita, molt per sobre dels núvols, invisible als ulls dels habitants de Jomark. Quan la nit caigués, la llançadora descendiria, i el portarien a algun lloc, potser Taanab, perquè ajudés a coordinar un altre d'aquells múltiples atacs imperials.

No li agradaven el dolor i l'esforç, però tot valdria la pena quan tingués als seus Jedi. Els recrearia a imatge i semblança, i serien els seus criats i els seus seguidors fins a la fi dels seus dies.

I llavors, fins al gran almirall Thrawn hauria d'admetre que ell, Joruus C'baoth, havia descobert l'autèntic significat del poder.

Següent