Hereu de l’Imperi (XXII)

Anterior

22

Han va acabar les presentacions, es va asseure i va esperar.

-Interessant -va dir Karrde, una mica divertit, sense revelar en absolut el que estava pensant en realitat -. Molt interessant. Suposo que el Consell Provisional ens proporcionaria garanties legals de tot això.

-Garantirem el que puguem -va contestar Han -. La seva protecció, la legalitat de l'operació, tot això. Naturalment, no podem garantir marges de beneficis, o coses per l'estil.

-Naturalment -va repetir Karrde, i la seva mirada es va desviar cap a Lando -. Està molt callat, general Calrissian. Com encaixa vostè en tot això?

-Com a amic. Algú que sabia com posar-se en contacte amb vostè. I algú capaç de garantir la integritat i honradesa d’en Han.

Un lleu somriure es va insinuar en els llavis de Karrde.

-Integritat i honradesa. Unes paraules molt interessants, amb relació a un home amb la diversificada reputació del capità Solo.

Han va fer una ganyota, i es va preguntar a quin incident en particular s'estaria referint Karrde. Va admetre que hi havia una gran varietat per escollir.

-Aquesta diversitat pertany al passat -va respondre.

-És clar -va dir Karrde -. Com ja he dit, la seva proposta és molt interessant, però crec que per la meva organització no.

- Puc preguntar per què?

-Molt senzill, perquè certs grups podrien arribar a creure que havíem pres partit -va explicar Karrde, mentre bevia de la copa que tenia al costat -. Tenint en compte l'abast de les nostres operacions, i les regions en què aquestes operacions tenen lloc, seria molt poc polític per la nostra part acceptar la proposta.

-Entenc -va assentir Han -. M'agradaria convèncer-lo que hi ha formes d'evitar que els seus clients s'assabentin.

Karrde va tornar a somriure.

-Crec que subestima la capacitat de la intel·ligència imperial, capità Solo. Saben més sobre els moviments de la República del que vostè pensa.

-Digui-m'ho a mi. -Han va fer una ganyota i va mirar a Lando -. Això em recorda que volia demanar-li una altra cosa. Lando em va dir que vostè potser coneixeria a algun expert en desxifrar codis diplomàtics.

Karrde va decantar una mica el cap.

-Una interessant petició -va comentar -, sobretot venint d'algú que hauria de tenir accés a aquests codis. És que s'estan forjant intrigues entre la jerarquia de la Nova República?

L'última conversa amb Wínter, i les seves vetllades advertències, van creuar per la ment d’en Han.

-És una qüestió purament personal -va assegurar a Karrde -. Molt personal, de fet.

-Ah. Dóna la casualitat que un dels millors experts del ram acudirà al sopar d'aquesta nit. Estan vostès convidats, és clar.

Han va consultar el seu rellotge, sorprès. Entre parlar de negocis i trivialitats, l'entrevista de quinze minuts amb Karrde que Tõrve li havia promès s'havia convertit en una reunió de dues hores.

-No volem abusar del seu temps...

-No és cap abús –el va tranquil·litzar Karrde. Va deixar la seva copa sobre la taula i es va aixecar -. Solem oblidar el menjar, immersos en els negocis, i ho compensem avançant el sopar a última hora de la tarda.

-Recordo aquells meravellosos horaris dels contrabandistes -va comentar Han amb ironia, perdut en els seus records -. Té sort de menjar dues vegades al dia.

-I tant -va admetre Karrde -. Volen seguir-me?

Han va observar que l'edifici principal es componia de tres o quatre zones circulars, el centre era la gran sala on creixia aquell estrany arbre. L'habitació a la qual Karrde els va conduir es trobava en el cercle exterior al gran saló, i ocupava una quarta part de la seva circumferència. Albergava diverses taules rodones, algunes ja ocupades.

-No observem protocol respecte als menjars -va explicar Karrde, i els va guiar fins a la taula situada al centre de la sala, a la qual ja estaven assegudes quatre persones: tres homes i una dona.

Karrde va indicar tres seients buits.

-Bona nit a tots -va saludar als altres -. Els presento a Calrissian i Solo, que soparan amb nosaltres aquesta nit. -Va assenyalar els tres homes d'un en un -. Tres dels meus socis: Wadewarn, Chin i Ghent. Ghent és l'expert de qui els vaig parlar; possiblement el millor en la seva especialitat. -Va moure la mà cap a la dona -. Ja coneixen a Mara Jade.

-Sí.

Han es va asseure i un lleu sotrac va recórrer la seva espina dorsal. Mara havia acompanyat a Karrde quan els va rebre en arribar, en aquella mena de saló del tron. No s'havia quedat molta estona, però no havia deixat ni un instant de mirar als nouvinguts amb aquells increïbles ulls verds.

Gairebé igual que ara.

-De manera que vostè és Han Solo -va dir l'expert -. He sentit parlar molt de vostè. Sempre vaig voler conèixer-lo.

Han va desviar la seva atenció de Mara a Ghent. Era poc més que un noi, acabat de sortir de l'adolescència.

-Ser famós és fantàstic -va respondre Han -, però recorda que tot el que has sentit són rumors, i ja se sap que els rumors s'exageren cada vegada que s'expliquen.

-Vostè és massa modest -va dir Karrde. Va fer un gest. En resposta, un androide rabassut va rodar cap a ells, carregat amb una safata d'alguna cosa semblant a fulles enrotllades -. Serà difícil embellir aquell incident amb els negrers zygerrians, per exemple -va dir Karrde.

Lando va aixecar la vista de la safata.

- Guerrers zygerrians? Mai em vas parlar d'això.

-No va ser important -va dir Han, i va advertir amb una mirada a Lando que s'oblidés del tema.

Per desgràcia, Ghent no va advertir la mirada, o era massa jove per comprendre el seu significat.

-Chewbacca i ell van atacar una nau negrera zygerriana -va explicar el noi, entusiasmat -. Els zygerrians es van espantar tant que van abandonar la nau.

-Eren més pirates que negrers -va dir Han, resignat -. I no tenien por de mi; van abandonar la nau perquè els vaig dir que m'acompanyaven vint milicians, i que anava a pujar a bord per comprovar els seus permisos de navegació.

Lando va alçar les celles.

- I s’ho van empassar?

Han va arronsar les espatlles.

-En aquell temps, jo feia servir una targeta d'identificació imperial «prestada».

- I saben el que va fer després? -Va intervenir Ghent -. Va lliurar la nau als esclaus que va trobar tancats al celler. La hi va donar, així com sona! Incloent-hi el carregament, a més.

-Caram amb el vell sentimental -va somriure Lando, mentre mossegava un dels fulls enrotllats -. No m'estranya que mai ho contessis.

Han va fer apilament de paciència.

-La càrrega era producte del pillatge -va grunyir -. Alguns objectes eren fàcilment recognoscibles. Ens anàvem de Janodral Mizar. En aquell temps, hi havia la curiosa llei que les víctimes de pirates o esclavistes podien repartir-se el carregament, si els pirates eren capturats o liquidats.

-La llei segueix vigent, pel que jo sé -va murmurar Karrde.

-És probable. En qualsevol cas, Chewie estava amb mi..., i ja coneixes l'opinió Chewie sobre els esclavistes.

-Sí -va replicar amb sequedat Lando -. Els hauria anat millor amb els vint milicians.

-I si jo no hagués lliurat la nau...

Han es va interrompre quan va sonar un lleu xiulet.

-Perdó -va dir Karrde, i va treure un comunicador del cinturó -. Aquí Karrde.

Han no va poder sentir el que li deien, però la cara de Karrde es va tensar de sobte.

-Vaig de seguida.

Es va aixecar i va calar el comunicador en el seu cinturó.

-Perdonin. Un petit assumpte requereix la meva atenció.

- Problemes? -Va preguntar Han.

-Espero que no. -Karrde va mirar cap a l'altre extrem de la taula, i Han es va tornar a temps de veure que Mara es posava dreta. Només trigarem uns minuts. Segueixin sopant, si us plau.

Van abandonar la sala. Han va mirar Lando.

-Això em dóna mala espina -va murmurar.

Lando va assentir, amb una estranya expressió.

-L'he vista abans, Han -va dir en veu baixa -. No sé on, però sé que l'he vist..., i no crec que fos contrabandista en aquella època.

Han va passejar la mirada al voltant de la taula. Va observar la preocupació que expressaven els ulls dels altres i els murmuris que intercanviaven. Fins Ghent s'havia fixat en la sobtada tensió, i mastegava amb lentitud el seu menjar.

-Bé, amic, pensa ràpid -va dir Han en veu baixa -. És possible que la festa s'acabi molt aviat.

-Estic en això. Què fem fins llavors?

Un altre robot es va acostar amb una safata plena de soperes.

-Fins llavors, el millor serà gaudir del sopar.

-Va aparèixer fa uns deu minuts, abandonant la velocitat de la llum -va explicar Aves, i va assenyalar la marca a la pantalla del sensor -. El capità Pellaeon va trucar dos minuts després. Va preguntar per vostè.

Karrde es va passar un dit pel llavi inferior.

- Algun senyal que hagin aterrat vehicles o caces? -Va preguntar.

-Encara no. -Aves va moure el cap -. No obstant això, a jutjar pel seu angle d'aparició, és probable que no triguin a fer-ho, en algun punt del bosc.

Karrde va assentir, pensatiu. Quina casualitat tan afortunada... per a algú.

- On hem deixat el Falcó Mil·lenari?

-A la pista vuit.

Amagat al bosc, per tant. Millor. L'alt contingut metàl·lic dels arbres de Myrkr ajudaria a protegir-lo dels sensors del Quimera.

-Agafi dos homes i cobrin-lo amb una xarxa de camuflatge -va ordenar -. No cal córrer el menor risc. I faci-ho amb discreció. No vull que els nostres hostes s'alarmin.

-Molt bé.

Aves es va treure els cascos i va sortir de la sala a tota velocitat.

Karrde va mirar a Mara.

-Aquesta visita es produeix en un moment molt interessant.

Ella va sostenir la seva mirada sense parpellejar.

-Si és una manera subtil de preguntar-me si jo els vaig cridar, no es molesti. No ho vaig fer.

Karrde va decantar el cap.

- De debò? Estic una mica sorprès.

-I jo també. Hauria d’haver-se’m ocorregut fa dies.

-Va moure el cap cap als cascos -. Pensa parlar amb ell o no?

-Suposo que no em queda una altra elecció.

Karrde es va preparar mentalment, va seure a la cadira que Aves havia deixat lliure i va tocar un botó.

-Capità Pellaeon, sóc Talon Karrde. Disculpi la meva tardança. Què puc fer per vostè?

La imatge llunyana del Quimera va desaparèixer, però no va ser substituïda per la cara de Pellaeon, sinó per una visió de malson: una cara llarga i eixuta, de pell blava pàl·lida i ulls que brillaven com dos fragments de metall roent.

-Bona tarda, capità Karrde -va dir l'ésser, amb veu clara, suau i educada -. Sóc el gran almirall Thrawn.

-Bona tarda, almirall -va respondre Karrde, sense alterar-se -. Quin honor tan inesperat. Em permet preguntar el propòsit de la seva visita?

-Suposo que ja ho haurà endevinat en part. Necessitem més ysalamir, i sol·licitem el seu permís per agafar-ne uns quants més.

-I tant.

Una estranya sensació es va apoderar de Karrde. Li estranyava el comportament de Thrawn... Els imperials no necessitaven el seu permís per capturar ysalamir.

-En confiança, sembla que els esgota amb gran rapidesa. Li costa conservar-los amb vida?

Thrawn va arquejar una cella, expressant una educada sorpresa.

-Cap ha mort, capità. Necessitem més, simplement.

-Ah. Entenc.

-Ho dubto, però és igual. Se m'ha ocorregut, capità, que ja que veníem, seria un bon moment per què tu i jo xerréssim.

- Sobre què?

-Estic segur que trobarem temes de mutu interès. Per exemple, vull comprar noves naus de guerra.

La seva llarga experiència va permetre a Karrde, per poc, reprimir tota reacció en la seva veu o en la seva expressió.

- Naus de guerra? -Va preguntar amb cautela.

-Sí. -Thrawn li va dedicar un breu somriure -. No es preocupi, imagino que no té cap guardada, però és possible que un home amb els seus contactes pugui adquirir-les amb facilitat.

-Dubto que els meus contactes arribin a aquest extrem, almirall -va respondre Karrde, intentant llegir en aquell rostre no del tot humà. Ho sabria, o la pregunta era una perillosa coincidència? -. Crec que no podrem ajudar-lo.

L'expressió de Thrawn no es va alterar, però el seu somriure va adquirir de sobte un rictus amenaçador.

-Intenteu-ho. D'altra banda, no oblido la seva negativa a col·laborar en la recerca de Luke Skywalker.

Karrde va notar cert alleujament. Trepitjava terreny més segur.

-Em sap greu no haver pogut ajudar en aquesta qüestió, almirall. Ja vaig explicar al seu representant que, en aquell moment, teníem compromisos ineludibles, i no podíem desprendre'ns de cap nau.

Thrawn va arquejar les celles.

- En aquell moment, diu? Però si la recerca continua, capità.

Karrde es va maleir en silenci per aquella relliscada.

- Encara continua? -Va repetir, i va arrugar les celles -. El seu representant va dir que Skywalker pilotava un caça. Si encara no l'ha localitzat, és gairebé segur que el seu suport vital ja li haurà fallat.

-Ah -va capcinejar Thrawn -. Comprenc el malentès. Això seria el més normal, en efecte, però Skywalker és un Jedi, i els Jedi tenen la capacitat de sumir-se en un estat comatós. Va fer una pausa, i la imatge de la pantalla va fluctuar uns instants -. Per tant, encara té temps de sumar-se a la cacera, capità.

-Entenc. Molt interessant. És una de tantes coses que les persones normals desconeixen sobre els Jedi.

-Potser puguem parlar de tot això quan arribi a Myrkr -va dir Thrawn.

Karrde es va quedar petrificat, i una horrible certesa el va sacsejar com una descàrrega elèctrica. Aquella breu fluctuació de la imatge...

Una ullada a la pantalla del sensor auxiliar va confirmar els seus temors: tres llançadores de classe Lambda i una escorta de caces havien sortit del Quimera, i es dirigien cap a la superfície.

-Em temo que no podrem complimentar-lo com cal -va dir, amb els llavis premuts -, tenint en compte la precipitació de la seva arribada.

-No necessito compliments -li va assegurar Thrawn -. Com ja he dit, només he vingut a parlar. Una xerrada breu, és clar. Sé que està molt ocupat.

-Agraeixo la seva consideració. Si em disculpa, almirall, necessito posar en marxa els preparatius per rebre’l.

-Fins ara -va dir Thrawn.

La seva imatge es va esvair, i la pantalla va tornar a enfocar de lluny al Quimera.

Karrde va seguir assegut uns moments, mentre les possibilitats i els desastres en potència solcaven el seu cervell a tota velocitat.

-Comunica't amb Chin -va dir a Mara -. Digues-los que tenim convidats imperials, i que comenci els preparatius per rebre'ls com cal. Després, ves a la pista vuit i ordena a Aves que amagui millor el Falcó Mil·lenari. Fes-ho en persona; potser el Quimera i les seves llançadores hagin interferit les nostres comunicacions.

- Què fem amb Solo i Calrissian?

Karrde es va humitejar els llavis.

-Haurem de treure'ls, per descomptat. Els amagarem al bosc, en la seva nau o prop d'ella. Jo m'ocuparé.

- Per què no se'ls lliurem a Thrawn?

Karrde va mirar aquells ulls ardents i aquell rostre tens, tan controlat...

- Sense que s'hagi ofert cap recompensa, confiant tan sols en la generositat del gran almirall?

-No em sembla un motiu urgent -va replicar Mara.

-Ni a mi -va dir amb fredor Karrde -. El que sí és urgent és que són els nostres convidats. S'han assegut a la nostra taula i pres el nostre menjar... T’agradi o no, això significa que es troben sota la nostra protecció.

Mara va torçar els llavis.

- I aquestes lleis de l'hospitalitat s'apliquen també a Skywalker? -Va preguntar amb sarcasme.

-Ja saps que no, però aquest no és ni el moment ni el lloc de lliurar-lo a l'Imperi. Entens?

-No -va remugar ella -. No ho entenc.

Karrde la va mirar fixament, temptat de dir-li que no necessitava comprendre, sinó tan sols obeir.

-És una qüestió de força relativa -va explicar -. A terra, amb un Destructor Estel·lar en òrbita sobre els nostres caps, no podem negociar. No faria negocis en aquestes condicions ni que Thrawn fos el client més lleial de la galàxia, cosa que no és. Comprens ara?

La jove va inhalar aire i el va expulsar.

-No estic d'acord, però acceptaré la seva decisió.

-Gràcies. Potser quan els imperials marxin, puguis interrogar el general Calrissian sobre els perills de fer tractes mentre el teu territori està sent envaït. -Karrde va mirar la pantalla -. Bé. El Falcó traslladat. Solo i Calrissian traslladats. Skywalker i l'androide haurien d'estar bé on són. El magatzem quatre està prou protegit perquè res el traspassi, excepte ones dirigides expressament.

- I si Thrawn decideix sondejar?

-Tindrem problemes -va admetre amb calma Karrde -. D'altra banda, dubto que Thrawn baixés en persona si sospités la possibilitat d'un tiroteig. Els alts comandaments militars no aconsegueixen el seu rang exposant les seves vides sense necessitat. - Indicant la porta -. Prou de xerrada. Fes la teva feina, i jo faré la meva. Anem-nos.

La jove va capcinejar i es va tornar cap a la porta. En aquell moment, una sobtada idea va creuar per la ment de Karrde.

- On has posat l'espasa de llum d’Skywalker? -Va preguntar.

-A la meva habitació. Per què?

-Serà millor que l’amaguis en algun lloc. Les espases de llum no són fàcils de detectar, però no val la pena córrer riscos. Posa-la amb les cavitats de ressonància, al magatzem tres. La protegiran de sondes sensores aleatòries.

-Bé. -Mara el va contemplar amb aire pensatiu -. De què anava aquesta discussió sobre astronaus?

-Vas sentir tot el que es va dir.

-Ja ho sé. Em refereixo a la seva reacció.

Karrde va fer una ganyota.

-Esperava que no se’m notés.

-Doncs sí.

La jove va esperar, expectant.

Karrde es va humitejar els llavis.

-Pregunta-m’ho després. Ara, tenim feina.

Ella el va examinar un altre segon. Després, sense una paraula, va moure el cap i va sortir.

Karrde va respirar profundament i es va aixecar. Primer de tot, havia de tornar al menjador per informar els seus convidats del sobtat canvi de plans. I després, preparar-se per la confrontació cara a cara amb l'home més perillós de l'Imperi. Skywalker i naus de guerra sobrants serien dos dels temes de conversa.

Havia de ser una vetllada d'allò més interessant.

-Molt bé, R2-va cridar Luke, quan va realitzar l'última connexió -. Crec que ja podem intentar-ho. Creua els dits.

Una sèrie de complicats grinyols electrònics va sorgir de l'altra habitació. Luke va decidir que l'androide devia estar recordant-li la seva manca de dits.

Dits. Luke va contemplar un instant la seva mà dreta, va flexionar els dits i va notar pessigolleig i entumiment. Feia cinc anys que no pensava a la mà com en un aparell subjecte al seu braç. Ara, de sobte, només podia pensar en això.

R2 va llançar un xiulet d'impaciència.

-D'acord -va dir Luke.

Va desviar l'atenció de la seva mà i va moure l'extrem del cable fins el punt de contacte. La situació hauria pogut ser pitjor, va comprendre. La mà hauria pogut tenir tan sols un subministrament de força, en aquest cas ni tan sols hauria pogut utilitzar-la d'aquesta manera.

-Allà anem -va dir, i va tocar el cable.

I la porta es va obrir en silenci, sense cap espectacularitat.

-Ho hem aconseguit -va xiuxiuejar Luke.

Es va inclinar cap endavant amb cautela i va mirar a l'exterior.

El sol començava a enfonsar-se darrere dels arbres i llançava llargues ombres sobre el recinte. Des d'on estava, Luke només podia veure part del terreny, que semblava desert. Va afermar els peus, va deixar anar el cable i es va precipitar cap a la porta.

Interromput el contacte, la porta va tornar a tancar-se i gairebé va atrapar el seu turmell esquerre, quan va caure a terra i va rodar uns metres. Es va quedar immòbil, amb la por que algú hagués sentit el soroll, però el silenci va continuar. Al cap d'uns segons, es va posar dret i va córrer cap a l'altra porta del magatzem.

R2 tenia raó. No hi havia pany en aquella meitat del magatzem. Va colpejar el disparador, va fer una última mirada al seu voltant i va esmunyir-se cap a l'interior.

L’androide va llançar uns entusiastes xiulets de benvinguda i es va balancejar amb malaptesa d'un costat a un altre, dificultat pel collaret, un artefacte en forma de cep que envoltava les seves cames i rodes.

-Tranquil, R2-va advertir a l'androide, mentre s'agenollava per examinar el collaret -. I estigues quiet.

Li preocupava que el collaret estigués enredat amb el sistema de rodes d’R2, i necessités eines especials per treure'l, però l'artefacte era molt més simple; es limitava a aixecar el suficient pes del sòl perquè l’androide no pogués exercir cap tracció. Luke va deixar anar un parell d’agafadors, va apartar les dues meitats i R2 va quedar lliure.

-Anem -va dir a l’androide, dirigint-se cap a la porta.

Va comprovar que el recinte continuava desert.

-La nau està per allà -va xiuxiuejar, i va assenyalar cap a l'edifici central -. El millor serà fer una volta per l'esquerra, procurant mantenir-nos ocults entre els arbres. Podràs rodar sobre aquest terreny? -R2 va alçar el seu analitzador i va emetre un cautelós xiulet afirmatiu -. Molt bé. Vigila per si algú surt dels edificis.

Es van internar al bosc, i havien recorregut una quarta part del cercle quan R2 va llançar un refilet d'advertència.

-Quiet -va xiuxiuejar Luke, i es va immobilitzar al costat d'un enorme tronc, confiant que les ombres els ocultessin.

La seva indumentària negra el fondria convenientment amb la foscor del bosc, però no podia dir el mateix dels colors blanc i blau d’R2.

Per fortuna, els tres homes que van sortir de l'edifici central no van mirar en la seva direcció, sinó que es van encaminar cap al marge del bosc.

A un pas ràpid i decidit, abans de desaparèixer entre els arbres, tots van treure els seus desintegradors.

R2 va gemegar en veu baixa.

-A mi tampoc m'agrada -va dir Luke -. Esperem que no estigui relacionat amb nosaltres. Via lliure?

L’androide va emetre un xiulet afirmatiu i es van posar en marxa de nou. Luke no deixava d'escrutar entre els arbres, recordant les vetllades insinuacions de Mara sobre grans depredadors. Potser era una mentida, adreçada a descoratjar-lo de qualsevol intent de fugida. De fet, no havia observat cap alarma a la finestra de la seva presó improvisada.

R2 va xiular de nou. Luke va tornar la seva atenció al recinte, i es va parar en sec.

Mara havia sortit de l'edifici central.

Es va quedar al llindar durant uns moments que a Luke li van semblar una eternitat, contemplant el cel. Luke va clavar la vista en ella, sense gosar comprovar si R2 s'havia amagat bé. Si la jove es tornava en la seva direcció, o si anava al magatzem per veure el que feia el seu presoner...

Tot d'una, va baixar la cara amb expressió decidida. Es va encaminar cap al segon barracó a bon pas.

Luke va deixar escapar l'aire que fins aquell moment havia retingut, sense adonar-se'n. Seguien en perill; n'hi havia prou amb què Mara girés el cap noranta graus a la seva esquerra perquè els veiés, però alguna cosa en els seus gestos suggeria que la seva atenció i els seus pensaments estaven concentrats en altres assumptes.

Com si hagués pres una sobtada decisió.

Va entrar al barracó. Luke també va prendre una ràpida decisió. -Anem, R2-va murmurar -. Això comença a estar molt transitat. Ens endinsarem al bosc i arribarem a les naus des del darrere.

Per sort, hi havia poca distància fins a l’hangar i les naus aparcades. Van arribar al cap de pocs minuts, i van descobrir que el caça havia desaparegut.

-No, no sé on l'han traslladat –va remugar Luke, mirant al seu voltant -. Pots localitzar-lo amb els teus sensors?

R2 va emetre una negativa i va afegir una explicació que Luke no va entendre.

-Bé, tant és –va tranquil·litzar a l’androide -. Hauríem d'haver aterrat en una altra part del planeta i trobat alguna cosa amb un hiperpropulsor en condicions. Ens saltarem el primer pas i agafarem un d'aquests.

Va passejar la vista al seu voltant, amb l'esperança de localitzar un Z-95, un caça Y o alguna cosa que conegués, però les úniques naus que va reconèixer van ser una corbeta corelliana i el que semblava un vaixell de càrrega de mida petita.

- Algun suggeriment? -Va preguntar a R2.

L’androide va emetre un so afirmatiu. El seu petit plat sensor es va fixar en un parell de naus llargues i esveltes, dues vegades més grans que el caça d’en Luke. Caces, sens dubte, que Luke mai havia pilotat.

- Un d'aquests? -Va preguntar, vacil·lant.

R2 va llançar un nou xiulet, aquest cop amb una nota d'impaciència.

-Molt bé. El temps se'ns tira a sobre.

Es van dirigir cap a un dels caces. Al contrari que en els de tipus X, l'entrada era una escotilla situada a un costat, la qual cosa devia ser l'explicació a l'elecció de l’androide, va pensar Luke, mentre lliscava a R2 a l'interior. La cabina del pilot no era més espaiosa que la del seu caça, però darrere hi havia una zona destinada a les armes, amb tres seients. No estaven dissenyats per androides, per descomptat, però Luke va aconseguir encaixar a R2 entre dos seients i agafar-lo bé.

-Sembla que està a punt -va comentar, i va observar les llums intermitents del tauler de control -. Aquí hi ha una presa. Comprova-ho tot mentre em lligo les corretges. Amb una mica de sort, sortirem d'aquí abans que ningú se n'adoni.

Va comunicar el missatge a Chin per ràdio, i va donar les instruccions en persona a Aves i als altres que es trobaven al costat del Falcó Mil·lenari. Mentre travessava el recinte en direcció al magatzem número tres, Mara va decidir una vegada més que odiava l'univers.

Ella havia trobat a Skywalker. Ella, sense ajuda. Era indiscutible. Havia de ser ella, i no Karrde, qui decidís la seva sort.

«Hauria d’haver-lo deixat allà -es va dir amb amargor mentre caminava -. Hauria d’haver-lo deixat morir en el fred de l'espai.» Ja ho havia pensat en el seu moment, però si moria allà, sol, mai sabria del cert si havia mort.

Ni tindria la satisfacció de matar-lo amb les seves pròpies mans.

Va contemplar l'espasa de llum que aferrava a la mà. La llum del sol va centellejar sobre el metall platejat quan la va sospesar. Sabia que podia fer-ho ara. Podia entrar i adduir que havia intentat atacar-la. Desproveït de la Força, seria una víctima fàcil, fins i tot per algú com ella, que només havia empunyat una espasa de llum en molt comptades ocasions. Seria fàcil, net i molt ràpid.

I no li devia res a Karrde, malgrat que la seva organització l'havia tractat molt bé. En aquest aspecte, no li devia res.

I no obstant això...

Estava molt a prop del quart magatzem, encara indecisa, quan va sentir el brunzit d'un retroelevador.

Va escodrinyar el cel, protegint-se els ulls amb la mà lliure, mentre intentava localitzar la nau que s'acostava, però no va veure res. A mesura que el brunzit augmentava d'intensitat, va comprendre de sobte que el soroll procedia d'un dels seus vehicles. Va girar en rodó i va desviar la vista cap a l’hangar.

Just a temps de veure un dels dos saltadors elevar-se per sobre de les copes dels arbres.

Es va quedar mirant la nau un parell de segons, i es va preguntar què estava fent Karrde, en nom de l’Imperi. Enviava una escorta als imperials, potser?

I llavors, de sobte, va comprendre.

Va donar mitja volta i va córrer cap al magatzem quatre, traient el desintegrador de pas. El pany de la porta es va negar, inexplicablement, a obrir-se. Ho va intentar dues vegades, i després el va desintegrar.

Skywalker havia desaparegut.

Va llançar una ferotge blasfèmia i va sortir corrent al recinte. El saltador volava cap a l'oest, gairebé ocult rere dels arbres. Va guardar el desintegrador i va treure el comunicador del seu cinturó.

I va tornar a blasfemar. Els imperials arribarien d'un moment a un altre, i qualsevol menció de la presència de l’Skywalker els causaria greus problemes.

La qual cosa només li deixava una opció.

Va arribar al segon saltador i es va elevar al cap de dos minuts. Skywalker no anava a escapar.

Va donar tota l'energia al propulsor i es va llançar en la seva persecució.

Següent