II
-Bé, bé, bé -va dir la Platt,
traient el cap sobre el sortint -. El nostre noi Harkness certament sap com
tafanejar imperials.
- Quants? -Va preguntar en Tru’eb.
Ell estava a una curta distància a sota en el barranc.
La Platt va lliscar per l’empinat
mur de roca i li va passar els macrobinoculars.
-Mira-ho per tu mateix. Aconsegueixo
veure dos, potser tres. Els veus?
En Tru’eb va fer peu en els penyals
i es va elevar entre les pastures denses i amb flocs que creixien sobre el
sortint.
-No puc veure res -va dir -. La
boira és fins i tot pitjor per allà.
-L'interruptor groc polaritza les
lents. Veus el turó directament davant nostre? Acaba en un penya-segat, no pots
deixar de veure-ho. Ara mira el sortint que sobresurt del penya-segat, sobre el
turó. Veus els imperials?
-No... només arbres i plantes...
-Estan asseguts en una fossa sota un
refugi camuflat.
-Ah, sí -va dir en Tru’eb després
d'un moment -. Exploradors de l'exèrcit. Però no veig una guarnició.
-Jo ni tan sols veig una vall -va dir
la Platt.
No obstant això el crono de la Platt
indicava que estaven uns mil dos-cents metres per sobre el nivell del mar.
Aquesta franja de les muntanyes estava coberta per sòl rocós i penya-segats nus
coronats amb coníferes. El Bosc Nu, l'anomenaven els nadius. O almenys així l’havia
anomenat la seva guia abans de fugir amb el repulsor un dia abans. Almenys els
havia deixat alguns subministraments i un refugi inflable unipersonal, l'últim
dels quals havia resultat horriblement ajustat l'última nit.
No obstant això, en Harkness havia
deixat un rastre d'arbres cremats amb blàster i racions rebutjades. Aquestes
pistes van portar la Platt i en Tru'eb directe a les restes del campament rebel
-una zona plana, arrasada, amb cendres escampades, esquelets de tendes foses i
equip de comunicació destrossat. Els arbres estaven torts i trencats,
probablement aixafats per un AT-AT. La Platt trobava difícil imaginar d'on
havia sortit un d'aquests. Per tot arreu flotava l'olor acre de carn cremada i
paquets de blàster usats; la Platt va haver d’apartar els ulls dels cossos
escampats. La majoria havien estat disparats per l'esquena, li havia dit en Tru'eb.
La resta estaven cremats més enllà del recognoscible.
-Aquests exploradors tenen un E-web,
ho has notat? -Va dir en Tru’eb ajustant-se les lents -. Però hi ha, deixa’m
veure, cent trenta metres entre nosaltres i ells. Dubto que siguin capaços de
veure'ns des d'allà.
-No podrien, si jo no estigués
vestint de vermell. Ajup-te.
-Realment hauries de repensar-te el
teu guarda-roba un d'aquests dies, la Platt -va dir en Tru’eb secament.
La Platt va somriure.
-Creia que apreciaves el meu agut
sentit de la moda.
-Ho faig. És la raó de la meva vida.
La Platt va recuperar els macros.
Llavors va alçar la vista al cel fosc.
-Digues-me, en Tru’eb...
- Sí?
- Tot s’ha posat realment silenciós
per aquí, o sóc jo?
Van escoltar i es van mirar. Tot el
matí s'havia escoltat un constant refilar i xiular d'aus, i sobtadament s'havia
aturat. La Platt va extreure el seu blàster.
- Els nostres Nois Verds ens van
descobrir? -Va xiuxiuejar.
-Deixa'm fer una ullada...
Una cosa va sorgir amb gran estrèpit
a través dels matolls darrere d'ells. La Platt i en Tru'eb es van girar, però
quan la cosa va sortir de la boira, solament van romandre allà, quiets, congelats.
Era un sullustà amb uniforme militar
de la Nova República. Però alguna cosa d’ell no estava del tot bé, i era
horriblement surrealista: els seus ulls eren d'un gris lletós, i el seu cap estava inclinat en un angle grotesc. Els
seus braços penjaven als seus costats, oscil·lant lleument amb cada pas mentre
el seu cap es sacsejava i balancejava.
- Mort caminant! -Va xiuxiuejar en Tru'eb,
retrocedint davant el sullustà, que semblava dirigir-se molt determinat cap a
ell.
La Platt va fer un tret d’atordiment
al pit del sullustà. Aquest va patir un espasme violent i després es va
desplomar a terra.
Silenci. La Platt i en Tru'eb es van
mirar.
- Això va ser real? -Va murmurar
ella i va mirar una altra vegada a terra. El sullustà encara jeia allà amb el
seu rostre en un bassal de fang. A la seva esquena hi havia una ferida de blàster
de feia una setmana.
La Platt va tornar a enfilar-se
ràpidament al sortint. Un dels guàrdies estava situat al davant de la fossa,
netejant tranquil·lament el canó de l'E-web; l'altre estava assegut a un
costat, mirant el buit, bellugant el seu peu. Ocasionalment, treia el cap i
alçava la vista cap al cel gris de la tarda.
-No semblen haver-nos escoltat -va dir
la Platt.
En Tru’eb es va aproximar amb cautela
al sullustà. Va buscar el pols, i llavors va retrocedir.
-Vine a veure això, la Platt. És
increïble.
La Platt va dirigir als guàrdies una
última mirada abans de baixar lliscant.
- Què? -Va preguntar.
-Mira -va dir ell assenyalant.
El sullustà jeia estremint-se, però
no respirava. En inspeccionar més de prop va resultar que estava completament
immòbil, l'aparença de tremolors era causada per la presència de centenars de
petites criatures semblants a cucs que pul·lulaven al voltant del forat en la
seva esquena.
La Platt va sentir que la seva gola
es tancava. Va retrocedir però no hi havia manera d'escapar de la pudor del cos
o del record dels cucs, es va inclinar contra un arbre i va vomitar.
Després es va aixecar i va tossir un
parell de vegades.
-Gràcies Tru'eb. Gràcies per
compartir això amb mi. Només vaig a apartar-me de tu ara.
Ella es va aventurar una mica dins
del bosc, fins que l'olor es va dissipar una mica. En Tru’eb la va seguir.
- No ho veus? -Va dir ell -. Aquesta
és la font de la il·lusió dels morts caminants. Alguns paràsits poden alliberar
enzims que proveeixen d'estímuls elèctrics al cervell d'un hoste mort. Llavors
aquest amic pot estar biològicament mort, però hi ha senyals artificials
transmetent-se pel seu cos.
La Platt es va donar volta.
-Surt d'aquí.
- Tens una explicació millor?
- Cucs operant un sistema
bioelèctric complex? T’ho estàs inventant.
-Està bé, només estic conjecturant.
Però, saps,-va dir en Tru’eb estudiant un cuc grimpat a la punta del seu dit
índex -, en veritat vaig escoltar sobre un incident semblant. Recordes quan
estava treballant a la nau d’en Big Quincey?
La Platt va girar els seus ulls.
- Creus que podria oblidar-lo?
-Això va ser abans que et conegués.
Jo no estava al corrent de molta informació, és clar, però recordo una història
que circulava. Aparentment alguns amics imperials d’en Big Quincey estaven molt
traumatitzats després de veure un esquadró de tropes d'assalt morts trontollant
a través d'un camp de batalla. En aquest moment vaig assumir que els narradors
estaven usant especia. Ara em pregunto...Cucs dins de la teva armadura. La
Platt va sentir que tot el seu cos començava a arrufar.
-Suposadament -va continuar en Tru'eb
-, cada cadàver va caminar sense rumb per una estona i després van tornar al
lloc on havien mort.
-I aquest tipus que estava caminant
cap als Nois Verds que hi són.
-Això no significa necessàriament
que va morir allà.
-No, però definitivament alguna cosa
passa amb aquests tipus -va dir la Platt -. És a dir, mira'ls. Si no fos per la
boira, tindrien el millor punt d'observació de tota la cadena de muntanyes. Vas
a dir-me que només estan asseguts allà vigilant res?
En Tru’eb va alçar les seves mans.
-Res més lluny de la meva intenció.
La Platt va mirar al sullustà altra
vegada. Per un moment va pensar que havia de tornar a vomitar. Però en comptes
d'això, es va aturar i va esbossar un lent somriure.
-Espera un segon -va dir -. Tinc una
idea.
Quan en Harkness va obrir els ulls
aquesta vegada, encara era fosc, però el seu cos se sentia gairebé ingràvid. Ni
marejat ni dens, només lleuger. Era perquè ara hi havia menys dolor en el seu
cos.
Encara no sentia com si pogués
seure, però almenys la possibilitat de moure’s ja no li produïa trepidació. I
el so brunzent persistia en el fons del seu cap d'una manera sorda, gairebé
agradable. Va contemplar la idea que podria ser part d'una cançó que la Chessa
solia cantar, ella havia estat en la seva ment pel que semblaven hores, encara
que no podia recordar-la mai cantant davant d'ell.
-Ei! -va dir ell. La seva veu era
més forta, més clara. Ei sergent!
- Què? -Va dir ella, encara a l'altre
costat de l'habitació.
- Com et sents?
-Millor, suposo -va dir ella.
-Jo també. No sé per què.
- Quant de temps hem estat aquí?
-No sé. Uns dies. Potser una
setmana.
-Potser una hora.
-Potser.
- T'ha... uh... passat abans? -Va
preguntar ella.
- Ser capturat? Si -va dir ell. El
record va aparèixer del no-res i el va sorprendre, res del seu corrent calvari
li havia semblat familiar fins ara.
-Oh -va dir ella.
Ell esperava que preguntés si havia
perdut el seu ull, i llavors va recordar que ella encara no podia veure la seva
cara. En tot el temps en què havien estat allà, els seus ulls encara no
s'havien ajustat a la foscor.
- Et van donar una pallissa llavors?
-Va preguntar ella.
-Sí. Pitjor que aquesta.
-No puc imaginar-m’ho.
-Bé, potser no tant -va dir -. En
això estàs pensant? En els meus antecedents de presidiari?
Sobtadament ell va recordar el que
havia dit, sobre els tipus grisos en la sala d'interrogació. Vivint el seu
somni daurat de fer cridar a un infiltrat. Potser li havien fet a Jai el mateix que a ell, i d'altra banda...
- Jai? -Va dir vacil·lant. -
Encara... tens els teus dos ulls?
- Huh?
-Vull dir... Et van treure els ulls?
La Jai va riure, un riure
sorprenentment fort i sardònic. Li va prendre un parell de minuts controlar-lo
i llavors va dir:
-Ei, Dirk qui pot notar la
diferència?
En Harkness va sentir els seus
llavis estremint-se lleument.
Llavors va escoltar rialles, les
veus de tots dos, ressonant en els murs, ofegant pel dolor i morint
eventualment en uns pocs panteixos entretallats. Quan tot va passar, les seves
costelles feien mal i també la seva gola, però sentia una satisfacció
desconeguda.
- Per què m’has preguntat això, de
totes maneres? -Va preguntar la Jai amb una última riallada.
-Oblida-ho. És una llarga història.
-Oh, bé, millor no comencis. He
d'estar en un lloc en deu minuts.
-Sí, jo també tinc una cita.
A Harkness se li va ocórrer que en
veritat tenia un lloc on anar i gent amb qui estar. Però on i amb qui? Quan els
murs van deixar de ressonar, el brunzit va tornar.
- En això has estat pensant? -Va preguntar
la Jai -. En els meus ulls? Si et fa sentir millor, Harkness, m'han dit que són
sorprenents.
-No -va dir en Harkness, posant-se
seriós -. En realitat estava pensant en la Chessa.
- Qui és aquesta?
-La meva noia.
En Harkness va pensar en el seu
rostre l'última vegada que l'havia vist. Era un dia bonic, normal, ple de
rutines, carregant la nau, els dos flirtejant sobre la càrrega. Però ell havia
sabut, en algun lloc en els estranys límits de la seva ment, que ella estava
pròxima a morir. Sempre sabia quan algú estava per morir. Hi havia una suavitat
en les seves faccions aquells dies. La hi havia vista durant tot el seu període
amb l'Aliança, i la va veure per primera vegada en la Chessa allà parada a la
badia d'embarcament.
- Penses molt en ella? -Va preguntar
la Jai.
-Està morta -va dir en Harkness amb
el seu to acostumat que donava per acabada la conversa. En Dirk, com està la Chessa últimament? Està morta.
Oh. Sempre canviaven de tema després d'això.
Però la Jai no.
-Ja ho sé -va dir ella.
-No, no ho sabies.
-Sí que ho sabia. Per la manera en
què has dit el seu nom.
En Harkness no va saber com
respondre en això. La Jai havia parlat amb confiança, i odiava quan la gent
pensava que podien disseccionar-lo. Com tots aquests consellers de l'Aliança
amb els que mai volia anar.
- Com vaig dir el seu nom?
-Com si fos sagrat.
- I què? Tu vas dir així el nom de
la teva germana.
-Sí, però...
La Jai es va interrompre tan
abruptament que en Harkness va pensar que hi havia desaparegut totalment. En el
seu lloc va imaginar un profund forat negre generant silenci, amenaçant amb
empassar-se’l també. En Harkness podia escoltar-lo, ressonant-li, ennuvolant-li
les orelles.
Llavors la seva ment es va aclarir i
es va adonar del que havia dit. I el que significava.
- Sergent? -Va dir.
-Sí -. La seva veu tenia un pesat to
de resignació que resultava molt familiar al Harkness. Va desitjar que ella
tingués l'energia per arrossegar-se a través del pis i colpejar-lo a la cara. O
que ell tingués l'energia per fer-li-ho per ella.
- Quan? -Va preguntar.
-Fa dos mesos.
Endor. No era estrany que el nom li
hagués sonat familiar. En Harkness va recordar breument haver conegut una
oficial alta i de cabell fosc anomenada Morgan Raventhorn poc abans de la
batalla. Una nena, en realitat. Es va imaginar en aquesta nena jaient a terra a
l'altre costat de la cambra, amb un rostre amb prou feines més gran.
La Jai va romandre en silenci, però
la seva respiració no havia canviat. No estava plorant. Ell es va preguntar si
hi hauria plorat per la seva germana, i si no ho havia fet, sí que ho faria
aviat. La idea el va deixar perplex, fins aquest moment havia suposat que la
ment de la Jai treballava de manera similar a la seva, i que les seves
experiències eren semblants. Però mai havia estat tan entumit com per no poder
lamentar-se.
El curs d'acció acostumat pel
Harkness, com a solitari consumat, era donar a altres solitaris el seu espai.
Si ells volien estar sols, ell ho sabia, i ho respectava. Però la Jai era
diferent. En Harkness certament havia perdut la seva fe en la Nova República,
havia perdut la seva fe en l'amor i de vegades perdia la seva fe en si mateix i
el seu propòsit. Però no podia imaginar què feia un quan perdia la seva fe en
tot alhora.
-La Chessa va ser assassinada per un
grup de tropes d'assalt -li va dir -. Tot el que estava fent era carregar
paquets, però van començar un tiroteig amb ella. Sabien que simpatitzava amb
els rebels.
La Jai va guardar silenci. En
Harkness va continuar.
-Jo havia estat pensant en el
matrimoni en aquesta època. Era un idiota, ja saps, era jove, vaig pensar que
podria tenir-ho tot.
-Jo també vaig tenir un promès -va
dir ella.
- Quin era el seu nom?
-Krul.
Ho va dir de la manera com havia dit
el nom d’en Morgan.
En Harkness no va creure que diria
res més després d'això. Se sentia avergonyit d'haver-li dit a la Jai tant sobre si mateix. Fins i tot després de quatre
anys en l'Aliança, entre gent en qui confiava sense dubtar, no li havia
explicat a ningú res sobre la Chessa. Els que l'havien conegut, mai els deia el
que ella significava per a ell.
El silenci va semblar inundar tot al
seu voltant com una neu invisible, i va pensar en l'última vegada que havia
vist la Chessa. Pàl·lida, sagnant. Ni tan sols una persona, en realitat.
Algunes persones mortes lluïen com si estiguessin dormint, l'expressió de la Chessa
estava congelada, els seus ulls mirant fixament el sostre de la badia
d'embarcament, sorpresa i horroritzada. Ell va apartar aquesta imatge i la hi
va imaginar viva i saludable. Llavors la va imaginar jaient en una cel·la fosca
amb el nas sagnant i res pel que viure.
En aquest moment; en Harkness es va
trobar amb una part de si mateix que no li agradava reconèixer i el seu estómac
es va tensar. Era la part que ja havia començat a dissoldre la seguretat de la
seva presó, i el seu sentit de llibertat sense paral·lel. Era la raó per la
qual els oficials interrogadors havien cregut apropiat colpejar-lo. Hi havia
descobert, una altra vegada, per al seu desmai, la part de si mateix que volia
sobreviure.
Sencer.
Invicte.
En Harkness va sospirar pesadament.
Bé, va ser agradable mentre va durar. Va tancar els ulls i va prendre algunes
inspiracions profundes, exhortant al seu cos a curar-se a si mateix, obligant el
dolor a cedir. No era que tingués cap do per manipular la Força ni res d'això;
només sabia que la raó per la qual havia sobreviscut a totes les ferides,
contratemps i missions impossibles que havien marcat la seva carrera militar
era perquè havia posat la seva voluntat en això. I era per això que no anava a
morir en aquesta petita cel·la fosca i fètida. Només volent curar-se,
obligant-se a viure, trobaria una manera de salvar-se ell mateix del que fos
que els imperials haguessin planejat per a ell.
Pel que fa a salvar la Jai, d'altra banda, temia no poder fer-hi
res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada