Hereu de l’Imperi (XXI)

Anterior

21

Mara es va aturar davant la porta de la sala de descans i es va preguntar, inquieta, a què venia aquesta sobtada reunió. Karrde no ho havia explicat, però alguna cosa en la seva veu va despertar el seu antic instint de supervivència. Va comprovar el diminut desintegrador que portava a l'interior de la seva màniga i va obrir la porta.

Suposava que ja hi hauria dues persones a la sala, com a mínim: Karrde, l'encarregat de la sala i els altres que haguessin estat convocats. Davant la seva sorpresa, només va veure a Karrde.

-Entra, Mara -la va convidar, aixecant la vista del seu quadern -. Tanca la porta.

La jove va obeir.

- Problemes? -Va preguntar.

-Un petit problema -la va tranquil·litzar -. Una mica estrany. Fynn Tõrve acaba de trucar, per anunciar que torna... amb convidats. Els antics generals de la Nova República Lando Calrissian i Han Solo.

Mara va sentir un nus a l'estómac.

- Què volen?

Karrde va arronsar les espatlles.

-Pel que sembla, parlar amb mi.

Per un segon, els pensaments de Mara es van centrar en Skywalker, encara tancat a la seva habitació, a l'altre costat del recinte. Però no... No hi havia manera de què cap membre de la Nova República conegués el seu parador. Ni tan sols la gent de Karrde ho sabia, incloent a la gent que es trobava a Myrkr.

- Vénen en la seva nau? -Va preguntar.

-De fet, la seva és l'única que ve -va precisar Karrde -. Tõrve els acompanya.

Els ulls de Mara es van desviar cap a l'equip de comunicacions situat darrere de l'home.

- Com ostatge?

Karrde va moure el cap.

-No ho crec. Va donar el sant i senya correcte. L’Eteri segueix a Abregado. Ha estat embargat per les autoritats locals, o alguna cosa així. Segons sembla, Calrissian i Solo van ajudar a Tõrve a evitar una destinació similar.

-Doncs doneu-los les gràcies, ordeni que deixin baixar a Tõrve, i digui'ls que se'n vagin del planeta. No els ha convidat.

-És cert -va admetre Karrde, observant-la amb interès -. D'altra banda, Tõrve sembla pensar que està en deute amb ells.

-Doncs que sigui ell qui ho pagui.

La pell que envoltava els ulls de Karrde es va tensar.

-Tõrve és un dels meus socis -va dir amb fredor -. Els seus deutes són també les de l'organització. Ja hauries de saber-ho a hores d'ara. Mara va sentir que la seva gola es garrotava quan va tenir una sobtada i horrible idea.

-No pensarà tornar a Skywalker als seus amics, oi?

- Viu, vols dir?

Mara el va mirar fixament durant un llarg moment; va inspeccionar el lleu somriure, les espesses pestanyes i l'expressió, acuradament composta, de total desinterès en la qüestió. Era una màscara, i ella ho sabia. Karrde volia saber per què odiava Skywalker, i amb autèntica passió.

En el que a ella afectava, podia seguir volent-ho fins a la fi dels temps.

-Suposo que no se li haurà ocorregut -va xiuxiuejar -que Solo i Calrissian han tramat tot això, incloent l'embargament de l’Eteri, per trobar aquesta base.

-Se m'ha acudit, sí. Ho vaig rebutjar com una cosa massa tortuosa.

-És clar -va dir Mara amb sarcasme -. El gran i noble Han Solo mai faria una cosa tan artera, oi? No ha contestat la meva pregunta.

- Sobre Skywalker? Vaig pensar que ho havia deixat clar, Mara: romandrà aquí fins que esbrini per què el gran almirall Thrawn s'interessa tant per ell. Si més no, necessitem saber el que val, i per a qui, abans de posar-li un preu. He destacat alguns agents, amb una mica de sort, ho sabrem d'aquí a pocs dies.

-I mentrestant, els seus aliats arribaran dins d'escassos minuts.

-Sí -va admetre Karrde, i es va humitejar els llavis -. Caldrà traslladar a Skywalker a un lloc una mica més apartat. No podem arriscar-nos que Solo i Calrissian s’ensopeguin amb ell. Vull que el traslladis al magatzem número quatre.

-És on guardem al seu androide -li va recordar Mara.

-El magatzem té dues sales; posa’l en l'altra. -Karrde va assenyalar la seva cintura -. Recorda de treure't això abans que arribin els nostres convidats. Dubto que deixin de reconèixer-ho.

Mara va abaixar la vista cap l'espasa de llum d’Skywalker, que penjava del seu cinturó.

-No es preocupi. Si no li importa, prefereixo no veure'ls.

-Sí m'importa. Vull que estiguis present quan els rebi, i potser també en el sopar. A part d'això, estàs excusada de totes les altres activitats socials.

- Es quedaran tot el dia, doncs?

-I també tota la nit, potser. Deixant de banda les obligacions d'un amfitrió perfecte, se t'acut una manera millor de demostrar a la República, en cas necessari, que Skywalker mai va estar aquí?

Era lògic, però no tenia per què agradar-li.

- Advertirà a la tripulació del Salvatge Karrde que mantingui la boca tancada?

-Faré alguna cosa millor -va dir Karrde, i va assenyalar l'equip de comunicacions -. He ordenat a tots els que saben d’Skywalker que preparin el Gel Estrellat. La qual cosa em recorda una cosa, després de traslladar a Skywalker, vull que amaguis el seu caça al bosc. N'hi haurà prou que ho t'allunyis mig quilòmetre més. No vull que t’endinsis sola al bosc més del necessari. Saps pilotar aquest tipus de caces?

-Sé pilotar el que sigui.

-Bé -va somriure Karrde -. Serà millor que marxis. El Falcó Mil·lenari aterrarà abans de vint minuts.

Mara va respirar fondo.

-Molt bé -va dir, i va sortir de la sala.

El recinte estava desert quan el va travessar en direcció als barracons. Per ordre de Karrde, sens dubte. Hi havia buidat la zona perquè conduís a Skywalker al magatzem sense que ningú els veiés. Va arribar a l'habitació, va desconnectar el pany i va obrir la porta.

Estava dret al costat de la finestra, vestit amb la mateixa túnica negra, pantalons i botes altes que portava aquell dia al palau de Jabba.

El dia en què ella va contemplar en silenci com ell destruïa la seva vida. -Agafa el teu maletí i sortim -va grunyir, movent el desintegrador -. És dia de trasllat.

Luke no va apartar els ulls d'ella mentre caminava cap al llit. No mirava el desintegrador, sinó a la seva cara.

- Karrde ha pres la decisió? -Va preguntar amb calma, mentre agafava el maletí.

Per un moment va estar temptada de dir-li que no, que es tractava d'una iniciativa pròpia, a veure si les implicacions de les seves paraules esquerdaven aquella embogidora serenitat Jedi, però fins a un Jedi lluitaria si pensés que el conduïen a la mort, i no podia perdre temps.

-Et trasllades a un dels magatzems. Tenim companyia, i no volem que ningú et vegi. Mou-te.

El va guiar fins al magatzem número quatre, un edifici de dues plantes allunyat del trànsit principal del recinte. La cambra de l'esquerra, utilitzat per guardar aparells sensibles o perillosos, era també l'únic proveït de pany, sens dubte el motiu que havia propiciat la decisió de Karrde. Va obrir el pany sense apartar la vista d’Skywalker, preguntant-se si Karrde hauria tingut temps de desmuntar el mecanisme de l'interior. Una ràpida mirada li va demostrar que no. Bé, seria fàcil corregir l'oblit.

-Entra -va ordenar.

Va encendre la llum i li va indicar que avancés. Luke va obeir.

-Sembla acollidor -va comentar, mentre examinava l'habitació sense finestres i les columnes de caixes amuntegades, que ocupaven la meitat de l'espai -. I també tranquil.

-Ideal perquè un Jedi mediti -va replicar la dona.

Es va apropar a una caixa oberta, el rètol resava «Discos desintegradors», i va examinar el seu interior. Cap problema. L’utilitzaven per guardar granotes de vol usades. Va inspeccionar les altres caixes i va confirmar que no contenien res susceptible de ser utilitzat per escapar.

-Et portarem més tard un catre o alguna cosa per l'estil -va dir, mentre retrocedia cap a la porta -. I menjar també.

-Estic bé, de moment.

- I a mi, què?

El mecanisme de tancament interior es trobava darrere d'una prima placa metàl·lica. Dos trets del seu desintegrador van deixar anar un extrem de la placa i la va retorçar; un tercer va vaporitzar un grup escollit de cables.

-Gaudeix de la tranquil·litat -va dir, i va marxar.

La porta es va tancar darrere de la jove, i Luke es va quedar sol de nou.

Va passejar la vista al seu voltant. Caixes amuntegades, cap finestra, una sola porta tancada.

-He estat en pitjors llocs -va murmurar per a si -. Si més no, aquí no hi ha cap rancor.

Va arrufar les celles per un moment i es va preguntar per què hauria acudit a la seva ment el pou de rancor que hi havia al palau de Jabba, però aviat ho va oblidar. La nuesa de la seva nova cel·la suggeria que el trasllat havia estat una decisió ràpida, potser precipitada per l’imminent arribada dels visitants que Mara havia esmentat.

Si és cert, hi havia alguna possibilitat que haguessin comès per fi una equivocació.

Es va apropar a la porta, va apartar una mica la placa metàl·lica, encara calenta, i es va agenollar per examinar el mecanisme de tancament. Han havia dedicat algunes hores a ensenyar-li els avantatges dels panys electrònics, i si Mara no l'havia danyat en excés, potser pogués desconnectar-la.

El seu aspecte no era prometedor. Per casualitat, a propòsit, el tret de Mara havia vaporitzat els cables del subministrament d'energia del control interior, just fins al conducte de la paret, on no hi havia manera d'agafar-los.

Però si descobria un altre subministrament d'energia...

Es va aixecar, es va espolsar els genolls i va caminar cap a les piles de caixes. Mara havia examinat les seves etiquetes, però només havia mirat a l'interior d'una. Un registre més a fons potser descobrís alguna cosa útil.

Per desgràcia, el registre va durar menys que el seu examen del pany. La majoria de les caixes estaven segellades de manera que resultava impossible obrir-les sense les eines adequades, i les que no, contenien roba o aparells sense importància per als seus propòsits.

«Bé -es va dir, prenent seient a la vora d'una caixa, mentre buscava la inspiració -. No puc utilitzar la porta. No hi ha finestres.» Però hi havia una altra habitació al magatzem. Havia vist l'altra porta mentre Mara obria aquesta. Potser hi havia una porta que les comuniqués, o un espai intermedi per on arrossegar-se, ocult darrere de les caixes abandonades.

No era probable que Mara hagués passat per alt un detall tan obvi, però tenia temps, i res més a què dedicar-lo. Es va aixecar, va començar a baixar les caixes i a apartar-les de la paret.

Tot just havia iniciat la tasca quan ho va trobar. No era una porta, sinó una cosa gairebé tan bona: una presa múltiple, encastada a la paret, just a sobre del sòcol.

Karrde i Mara havien comès una equivocació.

La placa metàl·lica, ja bastant deformada pel tret de Mara, va ser relativament fàcil de doblegar. Luke la va forçar, fins que un fragment més o menys triangular va quedar solt. Era massa dèbil per obrir les caixes segellades, però potser serviria per afluixar una presa d'electricitat normal.

Es va tendir a l'estret buit que hi havia entre la paret i les caixes. Va aplicar el seu tornavís improvisat al primer cargol, i va sentir un suau xiulet.

Es va quedar immòbil i va escoltar. El xiulet es va repetir, seguit per una sèrie de refilets, també suaus. Refilets que li van resultar molt familiars...

- R2? -Va cridar en veu baixa -. Ets tu?

Es va fer el silenci durant un parell d’angoixants segons. Després, de sobte, es va produir una explosió de gatzara electrònica. R2, sens dubte.

-Tranquil, R2-va dir Luke -. Vaig a intentar treure aquesta presa. Deu haver una altra al teu costat. Podràs obrir-la?

Va sonar un refilo de frustració.

-No, eh? Bé, espera una mica.

No era senzill treballar amb el triangle metàl·lic, sobretot en un espai tan reduït, però Luke només va trigar dos minuts en treure la coberta i apartar els cables. Va mirar pel forat i va veure la part posterior de la presa encastada a l'habitació de R2.

-Crec que no podré obrir la teva presa des d'aquí -va informar a l’androide -. La teva habitació està tancada amb clau?

Un xiulet negatiu, seguit per un estrany ploriqueig, com si R2 estigués girant les seves rodes.

- Un forrellat? -Va preguntar.

Nous plors.

- Un collaret?

Un xiulet afirmatiu, en to de frustració. Un forrellat deixaria marques, però un collaret que envoltés la meitat inferior d’R2 només li permetria moure les rodes una mica.

-No importa –el va tranquil·litzar Luke -. Si hi ha cable suficient per arribar fins a la porta, potser pugui obrir-la. En aquest cas, els dos sortiríem d'aquí.

Amb molta cura, sabent que podia rebre una forta descàrrega elèctrica, va trobar el cable d'alt voltatge i va tirar d'ell. Hi havia més del que imaginava, gairebé un metre i mig.

Més del que imaginava, però molt menys del que necessitava. La porta es trobava a uns quatre metres en línia recta, i li caldria certa longitud de part fluixa del cable per empalmar en el mecanisme de tancament.

-Trigaré alguns minuts més -va dir a R2, mentre es debanava el cap.

La línia de baixa tensió tenia metre i mig de part fluixa, la qual cosa implicava que les altres línies també. Si podia tallar aquesta longitud de dos, en tindria prou per arribar al pany.

L'únic problema era trobar alguna cosa amb què tallar-les, sense electrocutar-se de pas.

-Donaria qualsevol cosa per tenir la meva espasa de llum un sol minut -va murmurar, mentre examinava la vora del seu tornavís improvisat.

No estava molt esmolat, però els cables superconductors tampoc eren molt gruixuts.

Li va costar un parell de minuts treure els altres cables del conducte fins al límit possible. Es va aixecar, es va treure la túnica, va doblar les mànigues dues vegades per embolicar el metall i va començar a tallar.

Bastant avançat en la seva tasca, la seva mà va relliscar de la màniga aïllant i va tocar el metall nu un segon. Va tirar la mà cap enrere instintivament.

I llavors, el seu cervell li va comunicar alguna cosa.

-Oh, oh -va murmurar, mentre contemplava el cable mig tallat.

Es va sentir un xiulet interrogatiu a l'altra habitació.

-Acabo de tocar un cable, i no ha passat res -va explicar a l’androide. R2 va xiular -. Sí -va admetre Luke.

Va donar un copet al cable, va tornar a tocar-lo, va mantenir el dit atapeït sobre ell.

Al capdavall, Karrde i Mara no havien comès cap equivocació. Havien tallat el corrent de la presa.

Va seguir un moment agenollat, sostenint el cable, i es va preguntar què faria ara. Encara tenia tot el cable, però sense corrent elèctric per connectar-lo. Devia haver a l'habitació petites fonts d'energia, unides als mòduls de recanvi emmagatzemats, però guardades a les caixes que no podia obrir. I si utilitzava el cable per obrir-les, per tallar els tancaments, per exemple?

Va aferrar amb fermesa el cable i va tirar d'ell, per tal de determinar la seva resistència a la tensió. Els seus dits van lliscar sobre la capa aïllant. Va atropellar el cable al voltant de la seva mà dreta...

I es va aturar, amb una sobtada sensació de pessigolleig al clatell. La seva mà dreta. La seva mà dreta artificial. La seva mà dreta artificial, amb subministrament dual d'electricitat...

-R2, saps alguna cosa sobre recanvis de membres cibernètics?

Va aixecar la placa d'accés al canell amb el seu triangle metàl·lic. Es va produir una breu pausa, i després un refilet cautelós i ambigu.

-No trigarem molt de temps -va assegurar a l'androide, contemplant el laberint de cables i servos instal·lats a l'interior de la seva mà. Havia oblidat la increïble complexitat de l’invent -. Només necessito treure un dels subministraments de força. Creus que podràs guiar-me al llarg del procés? -Aquesta vegada la pausa va ser més breu, i la resposta més segura -. Bé -va dir Luke -. Posem fil a l'agulla.

Següent