Hereu de l’Imperi (XXIII)

Anterior

23

Van aparèixer a les pantalles gairebé al mateix temps: l'altre caça de Karrde, que havia sortit en la seva persecució, i el Destructor Estel·lar imperial, que orbitava molt lluny.

-Crec que tenim problemes -va dir Luke a R2.

La resposta de l’androide va ser ofegada pel rugit del propulsor, quan Luke li va aplicar tota la potència possible. Mai havia analitzat una nau semblant. Li recordava vagament als trineus ràpids que l'Aliança havia utilitzat a Hoth, però amb el temps de reacció lent que implicava una gran massa de motor i blindatge. A la llarga, estava segur que arribaria a dominar-la.

Però no li sobrava temps, precisament.

Va fer una ullada a la pantalla de popa. L'altre caça s'acostava a tota velocitat: només un o dos minuts els separaven. El pilot tenia molta més experiència que Luke, o estava tan obsessionat per capturar en Luke que oblidava qualsevol mesura elemental de precaució.

En ambdós casos, significava Mara Jade.

El vehicle va baixar massa, i la seva aleta de cua ventral va fregar les copes dels arbres. R2 va llançar un xiscle de protesta.

-Ho sento -es va disculpar Luke.

Mentre elevava l'aparell, va notar que el seu front es banyava de suor. Parlant de mesures elementals de precaució... De moment, volar arran les copes dels arbres era la seva única opció. El bosc, per algun motiu desconegut, semblava exercir un efecte distorsionador en els sensors de detecció i navegació. Volar baix obligava al seu perseguidor a imitar-lo, a perdre contacte visual amb ell, que es confonia amb el fons clapejat del bosc, i de passada l’ocultava en part del Destructor Estel·lar.

El Destructor Estel·lar. Luke va contemplar la imatge a la pantalla del sostre i va notar un nus a l'estómac. Si més no, ara sabia a quina companyia es referia Mara. Feia la impressió que havia fugit just a temps.

D'altra banda, el seu trasllat al magatzem potser implicava que Karrde no havia decidit vendre’l als imperials, al capdavall. Hauria de preguntar-li a Karrde algun dia. Millor si els separava una gran distància.

R2 va emetre una advertència. Luke va saltar en el seu seient i va buscar la causa de l'avís.

I va tornar a saltar. Sobre la seva aleta de cua dorsal, a molt escassa distància, es trobava l'altra nau.

- Agafa't! -Va cridar a R2, i va serrar les dents.

La seva única possibilitat era aplicar un ràpid gir koiogrà, interrompent el seu impuls cap endavant i desviant-se en una altra direcció. Va retorçar la maneta de control amb una mà i va aixafar l'accelerador amb l'altra.

De sobte, la coberta de la cabina va esclatar després de topar contra tres branques, i Luke va sortir disparat contra les corretges de seguretat quan la nau va girar bojament i va perdre el control.

L'últim que va sentir abans que les tenebres caiguessin sobre ell va ser el xiscle electrònic d’R2.

Les tres llançadores van aterrar en perfecta sincronització, mentre l'escorta de caces descendia en una formació igualment perfecta.

-El mestratge de l'Imperi en aquests exercicis no ha disminuït -va murmurar Aves.

-Silenci -li reconvenir Karrde, mentre veia les rampes de les llançadores baixar a terra. La del centre devia ser la de Thrawn, gairebé amb tota seguretat.

Una filera de milicians va baixar per cadascuna de les tres rampes, sostenint gallardament els rifles desintegradors sobre el pit. Darrere, un grup d'oficials de rang mitjà va sorgir de la llançadora situada més a la dreta. Els seguia un ésser d'una raça desconeguda, baix i nerviüt, de pell gris fosc, ulls sortits, mandíbula protuberant i aspecte de guardaespatlles. A continuació, va sortir el gran almirall Thrawn.

«No actua com seria d'esperar», va pensar Karrde. Caldria prendre nota de cara al futur.

Seguit pel seu petit comitè de recepció, va caminar cap als imperials, procurant fer cas omís de les mirades dels milicians.

-Benvingut al nostre petit racó de Myrkr, gran almirall Thrawn -va saludar -. Sóc Talon Karrde.

-És un plaer conèixer-lo, capità -va dir Thrawn, mentre inclinava una mica el cap.

Aquells ulls brillants eren més impressionants en persona que a la pantalla, va decidir Karrde. I molt més aterridors.

-Li demano disculpes per aquesta rebuda tan poc oficial -va continuar, indicant al seu grup amb un posat -. No solem rebre gent de la seva importància.

Thrawn va arquejar una cella negra blavosa.

-La veritat, pensava que un home de la seva posició estaria acostumat a tractar amb l'elit, sobretot amb autoritats planetàries de qui la col·laboració, diguem, potser necessiti un dia.

Karrde va somriure.

-Tractem amb l'elit de tant en tant, però no aquí. Això és, o era, millor dit -va afegir, i va llançar una mirada significativa cap als milicians -, la nostra base privada d'operacions.

-I tant. Fa uns minuts s'ha produït un interessant drama cap a l'oest. Parli d'això.

Karrde va aconseguir dibuixar una ganyota. Hi havia confiat que l'efecte distorsionador dels arbres de Myrkr hagués ocultat la persecució als ulls de Thrawn. No havia estat així, segons sembla.

-Un petit problema intern. Un antic i ingrat empleat va irrompre en un dels nostres magatzems, va robar certa mercaderia i va fugir amb una de les nostres naus. Un dels meus ajudants ha sortit en la seva persecució.

-Va sortir en la seva persecució -va corregir Thrawn, mentre els seus ulls escorcollaven el rostre de Karrde -. No s'ha assabentat que tots dos s'han estavellat?

Un calfred va recórrer l'esquena dorsal de Karrde.

-No ho sabia. El component metàl·lic dels arbres distorsiona en gran mesura els nostres sensors.

-Gaudíem d'un angle d'observació millor. Va donar la impressió que la primera nau xocava amb els arbres, i el seu perseguidor va quedar atrapat en el remolí. -Va contemplar a Karrde amb aire pensatiu -. És que el perseguidor era algú especial?

L'expressió de Karrde es va endurir.

-Tots els meus col·laboradors són especials -va contestar, i va treure el comunicador -. Li prego que em disculpi un moment; he d'organitzar una operació de rescat.

Thrawn va avançar unes passes i va tapar amb dos dits blaus el comunicador.

-Permeteu-me -va dir amb suavitat -. Comandant?

Un dels milicians es va avançar.

- Senyor?

-Porteu una patrulla al lloc del sinistre -va ordenar Thrawn, sense apartar els ulls de Karrde -. Examini els danys i porti als supervivents. I qualsevol cosa que no sembli pertànyer a un aerolliscador normal.

-Sí, senyor.

L'home va fer un gest. Un milicià va tornar sobre els seus passos i va ascendir la rampa de la llançadora situada a l'esquerra.

-Agraeixo la seva ajuda, almirall -va dir Karrde, amb la boca seca -, però no és necessària.

-Al contrari, capità -va dir amb suavitat Thrawn -. Estem en deute per l'ajuda que ens ha prestat amb els ysalamir. Quina millor manera de pagar-ho?

-Té molta raó -va murmurar Karrde.

La rampa es va elevar i la llançadora va ascendir, acompanyada pel brunzit dels retropropulsors. La sort estava tirada, i no podia fer res per remeiar-ho. Només confiava que Mara hagués controlat la situació.

Amb un altre qualsevol, no existiria la menor possibilitat. Amb Mara.... hi havia una.

-I ara, no anava a ensenyar-me les instal·lacions? -Va preguntar Thrawn.

-Sí -va assentir Karrde -. Acompanyi’m, si us plau.

-Sembla que els milicians se’n van -va dir Han en veu baixa, i va estrènyer una mica més els macroprismàtics contra seu front -. Si més no, alguns. Entren en una de les llançadores.

-Deixa’m veure -va murmurar Lando des de l'altre costat de l'arbre.

Han li va allargar els macroprismàtics amb moviments lents i cautelosos. Era impossible saber quins equips albergaven aquelles llançadores i caces, i no confiava en les capacitats protectores dels arbres.

-Sí, sembla que una llançadora va a enlairar-se -va confirmar Lando.

Han es va tornar a mitges. Les plantes similars a herba sobre les quals s'havien tendit es van clavar en la seva camisa.

- Rebeu visitants imperials sovint? -Va preguntar.

-Aquí no. -Ghent va sacsejar el cap, nerviós. Les seves dents gairebé petaven a causa de la tensió -. Han baixat al bosc una o dues vegades per capturar ysalamir, però mai s'han acostat a la base. Si més no, quan jo estava.

- Ysalamir? -Lando va arrugar les celles -. Què són?

-Petites serps peludes amb potes -va explicar Ghent -. No sé per a què serveixen. Escolteu, no podem tornar a la nau? Karrde em va dir que havia de retenir-vos en ella, per la vostra pròpia seguretat.

Han no li va fer cas.

- Què en penses? -Va preguntar a Lando.

El seu amic va arronsar les espatlles.

-Estarà relacionat amb l’aerolliscador que es va enlairar quan Karrde ens va fer sortir.

-Era un presoner -va dir Ghent -. Karrde i Jade el van aïllar. Potser va aconseguir escapar. Bé, podem tornar a...?

- Un presoner? -Va repetir Lando, i va arrufar les celles -Des de quan es dedica Karrde a vendre presoners?

-Des que va començar a fer negocis amb segrestadors, potser -va grunyir Han, abans que Ghent pogués contestar.

-Nosaltres no tractem amb segrestadors -va protestar Ghent.

-Bé, ara esteu en tractes amb un -va dir Han, i va moure el cap en direcció al grup d’imperials -. Veus aquest brivall gris d'allà? És un dels alienígenes que va intentar segrestar-nos a la Leia i a mi.

- Com? -Lando va tornar a mirar pels macroprismàtics-. Estàs segur?

-Si més no, és un de la seva espècie. No ens vam aturar per fer les presentacions. -Han va mirar Ghent -. Qui era el presoner?

-No ho sé. -Ghent va moure el cap -. El van portar amb el Salvatge Karrde fa uns dies i el van tancar en els barracons. Crec que el van traslladar a un magatzem quan van saber que els imperials venien.

- Quin era el seu aspecte?

- No ho sé! -Va xiuxiuejar Ghent, perdent l'escassa serenitat que li quedava. Rondar pels boscos i espiar a un grapat de milicians no era l'activitat pròpia d'un expert en desxifrar codis. Ningú havia d’acostar-s'hi, ni fer preguntes sobre això.

Lando va captar la mirada d’en Han.

-Potser és algú que vulguin amagar dels imperials. Potser un desertor que vol passar-se a la Nova República?

Han va torçar els llavis.

-El que més em preocupa és que l’hagin tret dels barracons. Això podria significar que les tropes es quedaran un temps.

-Karrde no va dir res per l'estil -va objectar Ghent.

-És possible que Karrde encara no ho sàpiga -va replicar amb sequedat Lando -. Confia en mi. Un cop van estar a punt de lliurar-me als milicians. -Va tornar els macroprismàtics a Han -. Sembla que entraran.

Així era. Han va observar la desfilada de la comitiva: Karrde i l'oficial imperial de pell blava en primer terme, a continuació els seus respectius seguicis, i les columnes bessones de milicians flanquejant la filera.

- Algú sap qui és el tipus dels ulls vermells? -Va preguntar a Ghent.

-Crec que és un gran almirall, o alguna cosa semblant. Va agafar el comandament de les operacions imperials fa un temps. No sé com es diu.

Han va mirar Lando, i va descobrir que el seu amic li tornava la mateixa mirada.

- Un gran almirall? -Va repetir Lando a poc a poc.

-Sí. Mireu, ja se'n van. No hi ha res més a veure. Podem ara...?

-Tornem al Falcó -va murmurar Han.

Va guardar els macroprismàtics a la borsa del seu cinturó i es va arrossegar de quatre grapes. Un gran almirall. No era estrany que estiguessin delmant les naus de la Nova República en els últims temps.

-M'imagino que no tindràs en el Falcó dades sobre grans almiralls imperials -va murmurar Lando, mentre reptava al seu costat.

-No, però sí a Coruscant.

-Fantàstic -va remugar Lando. El xiuxiueig de les fulles esmolades com ganivets que anaven apartant al seu pas gairebé va ofegar les seves paraules -. Confiem en viure prou per transmetre la notícia.

-Ho farem -li va assegurar Han, sorrut -. Sobreviurem prou per esbrinar quina mena de joc es porta Karrde entre mans, i després fotrem el camp. Encara que haguem de sortir sense treure aquesta xarxa de camuflatge.

El més estrany d'aquest despertar, va decidir Luke, va ser que no li feia mal res.

I no era normal. A jutjar pel que recordava d'aquells últims segons (i per la visió dels arbres que s’estellaven contra la coberta de la cabina), tindria sort de seguir amb vida, i sobretot de sortir il·lès. Era evident que les corretges de seguretat i els globus antixocs havien estat reforçats per alguna cosa més sofisticada, potser un compensador d'acceleració.

Va sentir a la seva esquena una mena d’enrenou estremit.

- Estàs bé, R2? -Va preguntar, posant-se dret amb dificultats -. Aguanta, ja vaig.

La presa de recuperació d'informació de l’androide s'havia sortit com a conseqüència de l'impacte, però a part d'això, i d'alguns bonys sense importància, no aparentava patir danys de consideració.

-Serà millor que ens posem en marxa -va dir Luke, descordant les seves corretges -. Aquella nau pot tornar amb reforços.

Va arrossegar R2 cap a popa. L’escotilla es va obrir sense massa complicacions. Va saltar a terra i va mirar al seu voltant.

La segona nau no tornaria amb reforços. Seguia al seu lloc. En pitjor estat, si era possible, que la d’en Luke.

R2 va emetre un xiulet de sorpresa des de l’escotilla. Luke va contemplar la nau destruïda. Tenint en compte els dispositius de seguretat del caça, era improbable que Mara hagués patit ferides greus. Un vol de socors seria inevitable, però la noia aguantaria fins llavors.

Encara que tal vegada no.

-Espera aquí, R2-va ordenar a l’androide -. Vaig a fer una ullada.

Encara que l'exterior de la nau estava en pitjor estat que la d’en Luke, l'aparença de l'interior era millor. Es va obrir pas entre la runa fins a la porta de la cabina.

Només el cap del pilot sobresortia del seient, però aquell brillant cabell roig daurat era l'únic que necessitava veure per saber que les seves suposicions eren correctes. Era Mara Jade qui l'havia perseguit.

Va romandre on estava un parell de segons, debatent-se entre la pressa i la necessitat d'atendre la seva ètica. R2 i ell havien de marxar d'aquest lloc com més aviat millor, sense cap mena de dubte, però si abandonava a Mara, sense aturar-se a examinar el seu estat...

La seva ment li va tornar a Coruscant, a la nit en què Ben Kenobi s'havia acomiadat definitivament. «En altres paraules -va dir més tard a C3PO a la teulada -, un Jedi no pot involucrar-se en assumptes galàctics fins al punt que interfereixin en la seva preocupació per la gent.» De fet, només li robaria un minut. Va entrar a la cabina i es va dirigir cap a la noia.

I es va trobar davant d'un parell d'ulls verds, molt oberts i conscients. Uns ulls verds que el miraven per sobre del canó d'un diminut desintegrador.

-Sabia que vindries -va dir Mara, amb veu fosca i satisfeta alhora -. Retrocedeix.

Luke va obeir.

- Estàs ferida? -Va preguntar.

-No és el teu problema -va replicar Mara.

Va saltar del seient, va treure un maletí de sota de la cadira amb la mà lliure i es va aixecar. Luke va captar una altra brillantor. La jove s'havia cenyit de nou a la cintura la seva espasa de llum.

-Trobaràs una caixa en aquest compartiment que hi ha damunt de l'escotilla de sortida -va dir Mara -. Treu-la.

Luke va obrir el compartiment. A dins, va veure una caixa metàl·lica, amb un rètol desconegut, però que tenia tot l'aspecte de ser un estoig de supervivència.

-Confio que no haurem de recórrer a peu tot el camí de tornada -va comentar Luke, mentre treia la bossa i sortia.

-Jo no -va replicar la jove. Va semblar vacil·lar una mica, abans de seguir-lo a terra -. El que tu ho facis ja és una altra qüestió.

Luke la va mirar fixament.

- Vas a acabar el que vas començar amb això? -Va preguntar, assenyalant la seva nau destrossada.

Mara va esbufegar.

-Escolta, jovenet, vas ser tu qui ens vas estavellar, no jo. El meu únic error va ser estar massa enganxada a la teva cua quan et vas llançar contra l'arbre. Tira la bossa i treu a aquest androide.

Luke va obeir. Quan R2 va estar al seu costat, Mara havia obert l'estoig i estava rebuscant en el seu interior amb una mà.

-Queda't aquí, i mantingues les mans on les pugui veure -va ordenar.

Es va quedar quieta i va decantar una mica el cap, com si escoltés. Un moment després, al lluny, Luke va sentir el feble so d'una nau que s'aproximava.

-Sembla que el nostre viatge de tornada és a punt de començar -va dir Mara -. Vull que tu i l'androide...

Es va interrompre a meitat de la frase, els seus ulls es van desenfocar i va tensar la gola. Luke va arrufar les celles, intrigat.

Tot d'una, la jove va tancar l'estoig i el va aixecar.

- Moveu-se! -Va exclamar, indicant que s'allunyessin de les naus. Va agafar la caixa plana i la va subjectar sota el braç -. Amagueu-se entre els arbres. ¡Moveu-se, he dit!

Hi havia alguna cosa en la seva veu (autoritat, urgència, o ambdues coses alhora) que obviava tota discussió o pregunta. Al cap d'uns segons, Luke i R2 s'havien ocultat entre els arbres més propers.

-Més cap a l'interior -va ordenar Mara -. Vinga, moveu-se.

Luke va pensar per un moment que potser es tractava d'una broma macabra, que Mara només volia disparar-li per l'esquena, per afirmar després que havia intentat fugir, però la jove els trepitjava els talons. Sentia la seva respiració i, de tant en tant, notava que el canó del desintegrador li fregava l'esquena. S'havien endinsat ja uns deu metres. Luke va ajudar a R2 a salvar una arrel particularment gruixuda.

-Prou -va xiuxiuejar Mara en la seva oïda -. Amaga l'androide i tira't a terra.

Luke va passar a R2 per sobre de la branca, el va amagar rere d'un arbre, es va tendir al costat de Mara, i llavors va comprendre.

Una llançadora imperial planejava lentament sobre les naus destrossades, com un voltor a la recerca de la seva presa.

Va captar un lleu moviment de cua d'ull, va tornar el cap i es va trobar amb la boca del desintegrador a escassos centímetres de la seva cara.

-Ni un moviment -va xiuxiuejar Mara, llançant-li el seu càlid alè sobre la galta -. Ni un soroll.

Va assentir i es va dedicar a observar la llançadora. Mara va lliscar un braç sobre la seva esquena, va prémer el desintegrador contra la seva mandíbula i el va imitar.

La llançadora va acabar de descriure el seu cercle i va baixar cap a la terra cremada que separava les dues naus. Abans d'aterrar, la rampa va baixar i van començar a sortir milicians.

Luke va veure que se separaven i es dirigien cap a les dues naus per registrar-les. L’estranyesa de la situació afegia un toc irreal a l'escena. A menys de vint metres de distància. Mara tenia l'oportunitat de lliurar-lo als imperials, i no obstant això s'havien amagat darrere d'un arbre i procuraven respirar sense fer soroll. Hi havia canviat sobtadament d'opinió?

O desitjava matar-lo sense testimonis de cap classe?

En aquest cas, va comprendre Luke, la seva única oportunitat era rendir-se als milicians. Un cop lluny del planeta, recobraria el control de la Força. Si trobava una manera de distreure a Mara i prendre-li el desintegrador...

Mara devia notar que havia tensat els músculs.

-No intentis res del que estàs pensant -va xiuxiuejar-li a l'orella, i va enfonsar el desintegrador una mica més en la seva pell -. No em costaria res adduir que m'havies capturat i que vaig aconseguir apoderar-me del desintegrador.

Luke va empassar saliva i es va resignar a esperar.

L'espera no va ser molt llarga. Dos grups de milicians van desaparèixer a l'interior de les naus, mentre la resta envoltava la vora del clar acabat de crear, escodrinyant el bosc amb la vista i sensors portàtils. Al cap d'uns minuts, van sortir els que havien entrat a les naus, i es va produir un breu conciliàbul al peu de la rampa de la llançadora. Després d'una ordre inaudible, els altres van tornar i tots es van reintegrar a la seva nau. La rampa es va tancar i la llançadora va desaparèixer un cop més al cel. Un minut després, ni tan sols se sentia el brunzit dels retropropulsors.

Luke va fer el posat d'aixecar-se.

-Bé...

Una lleu empenta del desintegrador hi va haver prou perquè callés.

-Silenci -va murmurar Mara -. Hi hauran deixat un sensor a terra, per si algú torna.

Luke va arrufar les celles.

- Com ho saps?

-És el procediment habitual dels milicians en casos com aquest -va grunyir Mara -. Ara, molt de silenci. Ens aixecarem i ens allunyarem una mica més. Digues-li a l’androide que no faci soroll.

Mara va ordenar que s'aturessin quan ja no es veien les naus sinistrades, després de recórrer altres cinquanta metres.

-I ara, què? -Va preguntar Luke.

-Ens asseurem.

Luke va obeir.

-Gràcies per no lliurar-me als milicians.

-Estalvia-te-les -va replicar la jove. Va seure i va deixar el desintegrador al seu costat -. No et preocupis, no ha estat una decisió altruista. Les llançadores que es disposaven a aterrar deurien d’haver-nos vist i enviar un grup perquè investigués. Karrde haurà inventat alguna història, i no vull precipitar-me en els braços dels imperials fins sentir quina és.

Va recolzar la caixa plana sobre la seva falda i la va obrir.

-Podries trucar-lo -li va recordar Luke.

-També puc trucar directament als imperials i estalviar-me temps. Els seus equips poden captar qualsevol cosa que jo emeti. Ara, tanca el bec. Tinc feina a fer.

Va manipular la caixa en silenci durant uns minuts. Va moure els dits sobre un diminut teclat i va contemplar amb el nas arrufat una cosa que Luke no podia veure des del seu angle. Alçava el cap a intervals irregulars, amb l'aparent intenció de comprovar que el seu presoner no intentava res. Luke va esperar. Per fi, Mara va llançar un grunyit de satisfacció.

-Tres dies -va dir en veu alta, i va tancar la tapa.

- Tres dies per a què? -Va preguntar Luke.

-El límit del bosc -va respondre, i el va mirar sense parpellejar -. La civilització. Bé, Hyllyard City, que és el més semblant en aquest planeta.

- Quants de nosaltres anem a anar? -Va preguntar Luke en veu baixa.

-Aquesta és la qüestió, eh? -Va replicar Mara en to glacial -. Pots donar-me alguna raó perquè et porti amb mi?

-És clar. -Luke va inclinar el cap a un costat -. R2.

-No siguis absurd. -Els seus ulls es van desviar cap a l'androide, per després tornar a posar-se en Luke -. Passi el que passi, l'androide es quedarà aquí. Desmuntat.

Luke es va quedar bocabadat.

- Desmuntat?

- Necessites que t'ho lletregi? L’androide sap massa. No podem arriscar-nos que els milicians el trobin.

- Sap massa sobre què?

-Sobre tu, clar. Sobre tu, sobre Karrde, sobre mi... Sobre aquest estúpid embolic.

R2 va gemegar amb suavitat.

-No dirà res -va insistir Luke.

-Després que l'hagi desmuntat, no.

Luke va fer un esforç per no perdre els estreps. L'única manera d’obligar-la a canviar d'opinió era utilitzant la lògica, no l'apassionament.

-El necessitem -va dir -. Tu mateixa em vas dir que el bosc era perillós. R2 compta amb sensors que capten els depredadors abans que s'apropin prou per atacar-nos.

-Potser sí, i potser no. La vegetació limita a zero el radi d'acció dels sensors.

-Així i tot, ho farà millor que tu o jo. I vigilarà mentre nosaltres dormim.

Mara va arquejar les celles.

- Nosaltres?

-Nosaltres. No crec que s'avingui a protegir-te si jo no t'acompanyo.

Mara va moure el cap.

-És igual -va dir, i va agafar el desintegrador -. Puc continuar sense ell. I a tu no et necessito per a res.

Luke va sentir un nus a la gola.

- Estàs segura que els teus sentiments no interfereixen en el teu judici?

Pensava que la seva mirada no podia endurir-se més. Estava equivocat.

-Vaig a dir-te alguna cosa, Skywalker -va dir Mara, en veu gairebé massa baixa perquè Luke la sentís -. Fa molt de temps que desitjo matar-te. Durant el primer any, vaig somiar cada nit amb la teva mort. Vaig somiar, la vaig planificar... Hauré imaginat un miler de situacions, intentant trobar la més adequada. Si et ve de gust, pots dir que tinc la ment obnubilada. Ja estic acostumada. És el més semblant a un company permanent.

Luke es va submergir en la contemplació d'aquells ulls, profundament impressionat.

- Què et vaig fer? -Va xiuxiuejar.

-Destruir la meva vida -va respondre la jove amb amargor -. És just que jo et destrueixi.

- Matar-me et restituirà la teva antiga vida?

-Tu ho saps molt bé -va dir Mara, amb veu una mica tremolosa -, però ho he de fer. Per mi, i per...

Es va interrompre.

- I Karrde? -Va preguntar Luke.

- A què et refereixes?

-Pensava que em preferia viu.

Mara va esbufegar.

-Tots volem coses impossibles.

Per un segon, alguna cosa va brillar en els seus ulls a través de l'odi.

Fos el que fos, va resultar insuficient.

-Gairebé m'agradaria postergar-ho una mica més -va dir amb calma glacial, i va aixecar el desintegrador -, però no tinc temps per perdre. Luke va contemplar la boca de l'arma, mentre la seva ment buscava frenèticament alguna inspiració.

-Espera un moment. Vas dir que necessitaves esbrinar el que Karrde havia explicat als imperials. Què et sembla si aconsegueixo proporcionar-te un mitjà segur de comunicar-te amb ell?

El canó de l'arma va oscil·lar.

- Com? -Va preguntar Mara amb suspicàcia.

Luke va assenyalar el seu estoig de supervivència.

- El comunicador d'aquí té prou potència per arribar a la base? Sense ajuda de satèl·lits o coses per l'estil.

La suspicàcia seguia reflectint-se en el rostre de la noia.

-Hi ha un globus sonda inclòs que pot elevar l'antena per sobre del bosc, però no és direccional, el que significa que tant els imperials com qualsevol persona d'aquest hemisferi ens podran escoltar.

-Perfecte -va dir Luke -. Puc codificar el missatge de manera que ningú entengui res. Més ben dit, és R2 qui pot fer-ho.

Mara va somriure.

-Meravellós, si no fos per un detall sense importància: si la codificació és tan bona, com ha de desxifrar-la Karrde?

-No serà necessari. L'ordinador del meu caça ho farà per ell.

El somriure va abandonar la cara de Mara.

-Estàs mentint -va rugir -. És impossible que un androide astromec i un ordinador de navegació estableixin un codi secret.

- Per què? R2 és l'únic androide que ha treballat amb aquest ordinador durant més de cinc anys, i al llarg de gairebé tres mil hores de vol. A hores d'ara, ja ho ha modelat acord amb la seva pròpia personalitat. De fet, ho sé del cert. L'equip de manteniment ha de sotmetre els diagnòstics a l'anàlisi de l’androide per poder desxifrar-los.

-Pensava que el procediment habitual consistia a esborrar i recarregar les memòries dels androides cada sis mesos, per evitar que això succeeixi.

-M'agrada R2 tal com és. D'aquesta manera, el caça i ell treballen millor compenetrats.

- En quin tant per cent?

Luke va forçar la seva memòria. L'equip de manteniment li havia lliurat els resultats uns mesos abans.

-No recordo la xifra exacta. Una cosa així com un trenta per cent més ràpid que la interacció bàsica astromec / caça. Potser un trenta-cinc per cent.

Mara observava fixament a R2.

-Aquesta és la velocitat de la interacció, en efecte -va dir de mala gana -, però tot i així, els imperials podrien detectar-ho.

-Caldria un equip especialitzat i cert temps, i tu mateixa has dit que estaríem lluny d'aquí d'aquí a tres dies.

La jove el va mirar un llarg moment, amb les dents serrades. El seu rostre va transparentar un seguit d'emocions trobades. Amargura, odi, ànsies de sobreviure..., i una mica més. Una cosa que Luke gairebé va creure que era un toc de lleialtat.

-La teva nau està al bosc -va grunyir per fi -. Com vas a lliurar el missatge a Karrde?

-Algú inspeccionarà la nau tard o d'hora. Tot el que hem de fer és emmagatzemar el missatge i deixar una mena de senyal intermitent, indicant que està en memòria. Coneixes a algú que sabrà fer-ho, no?

-Qualsevol idiota sap recuperar una informació emmagatzemada. El més curiós d'aquest pla és que m'exigeix ​​mantenir-te amb vida un temps més.

Luke va guardar silenci i va sostenir la seva mirada furiosa sense parpellejar. Tot d'una, la batalla interna de Mara va semblar concloure.

- Què fem amb l'androide? Li costarà una eternitat avançar per aquest terreny.

-R2 ja ha recorregut boscos en altres ocasions. No obstant això... -Luke va mirar al seu voltant i es va fixar en un arbre amb dues branques baixes de la mesura adequada -. Podria improvisar un baiard per transportar-lo, o alguna cosa per l'estil. -Va fer gest d'aixecar-se -. Si em prestes un minut la meva espasa de llum, tallaré un parell de branques.

-Seu -va ordenar Mara, incorporant-se -. Jo ho faré.

Bé, valia la pena provar.

-Aquestes dues -va indicar -. Vés amb compte. Les espases de llum són difícils de manejar.

-La teva preocupació pel meu benestar és commovedora -va replicar Mara amb sarcasme.

Va aferrar l'espasa de llum i es va encaminar cap a l'arbre, sense deixar de vigilar Luke. Va aixecar l'arma, la va connectar...

I amb veloces espasades va tallar les branques de l'arbre.

Va desconnectar l'espasa i la va retornar al seu cinturó amb un àgil moviment.

-Tot teu -va dir, apartant-se.

-Molt bé -va dir Luke mecànicament, estupefacte, mentre s'ajupia per recollir les armes. Per la manera com havia procedit... -. Ja havies manejat una espasa de llum.

Ella el va contemplar amb fredor.

-Ara ja saps que sé utilitzar-la, per si t’assaltés la temptació d’apoderar-te del meu desintegrador. -Va aixecar la mirada cap al cel, que començava a enfosquir-se -. Posa't a treballar. Hem de trobar una clariana per llançar el globus sonda, i vull fer-ho arribar cap al vespre.

Següent