Hereu de l’Imperi (XXVI)

Anterior

26

La massa d’enfiladisses es retorçava al voltant i entre mitja dotzena d'arbres, com la tela d'una gegantina aranya que hagués embogit. Mara va acariciar l'espasa de llum de Skywalker i va examinar el laberint, pensant en la manera més ràpida d'obrir-se pas.

Va veure de cua d'ull que Skywalker s'impacientava.

-No et posis nerviós -va dir -. Només trigaré un moment.

-En aquest cas, les subtileses sobren. L'espasa de llum té prou energia.

-El que em preocupa és el bosc -va replicar la jove -. Saps des de quina distància es pot sentir el brunzit d'una espasa de llum, en un bosc com aquest?

-No tinc ni idea.

-Jo tampoc. Prefereixo no arriscar.

Va agafar el desintegrador amb la mà esquerra, va connectar l'espasa de llum amb la dreta i va efectuar tres ràpids talls. El laberint d’enfiladisses va caure a terra quan va apagar l'arma.

-No ha estat molt difícil, oi?

Es va girar cap a Skywalker i es va penjar l'espasa de llum del cinturó. Va fer gest d'avançar.

El xiscle d'advertència de l’androide va sonar una fracció abans que el sobtat murmuri de les fulles. Mara va girar en rodó i va empunyar el desintegrador a la mà dreta, just quan el vornskr saltava sobre Skywalker des d'una branca situada a tres arbres de distància.

Malgrat els llargs dies de viatge, els reflexos d’Skywalker encara funcionaven. Va deixar anar les nanses del tiràs i es va tirar a terra, avançant-se al salt de l'animal. Quatre jocs d'urpes i una cua similar a un fuet van passar sobre el seu cap. Mara va esperar que el vornskr aterrés i es tornés cap a la seva presa per disparar.

Skywalker es va posar dret amb cautela i va passejar la vista al seu voltant.

-Tant de bo canviessis d'idea i em tornessis l'espasa de llum -va comentar, mentre s'ajupia per agafar les nanses del tiràs -. Has d'estar cansada de matar vornskr per salvar-me.

- Tens por que falli? -Es va burlar la jove, i va moure al depredador amb el peu. Estava mort.

-Ets una excel·lent tiradora -va admetre Skywalker, arrossegant el tiràs cap a l’esvoranc que Mara havia practicat en l'embull d'enfiladisses -, però has passat dues nits sense dormir. No podràs resistir molt de temps.

-Preocupa't de tu. Moveu-vos, hem de trobar un clar per llançar el globus sonda.

Skywalker va reprendre la marxa. L'androide, lligat al tiràs que arrossegava, va emetre lleus xiulets. Mara caminava darrere, vigilant que el tiràs no deixés un rastre massa evident. Va contemplar amb irritació el clatell d’Skywalker.

El més irritant era que el seu presoner tenia raó. En passar-se l'arma de la mà esquerra a la dreta, un exercici que havia practicat milers de vegades, havia estat a punt de no disparar a temps. L'acceleració del seu cor era constant, i ni tan sols es calmava quan descansava. I mentre caminaven, la seva ment divagava durant llargs períodes, en lloc de concentrar-se en la tasca immediata.

En una ocasió, havia passat sis nits sense dormir. Ara, al cap de només dos, estava començant a enfonsar-se.

Va estrènyer les dents i va arrufar les celles una mica més. Si Skywalker pensava que anava a ensorrar-se, s’emportaria una decepció. Encara que només fos per orgull professional, arribaria fins al final.

Skywalker va ensopegar en un tram de terreny irregular. La nansa dreta del tiràs va relliscar de la seva mà i gairebé va tirar l’androide, que va emetre un xiscle de protesta.

- Qui està cansat? -Va grunyir Mara, mentre el seu presoner agafava la nansa de nou -. Van tres vegades en una hora.

-És la meva mà -va replicar amb fredor Skywalker -. L'he tingut entumida tota la tarda.

-És clar. -Davant d'ells, un retall de cel blau es va albirar entre les branques dels arbres -. Allà està el nostre clar -va dir Mara -. Posa l'androide al mig.

Skywalker va obeir, després, es va asseure, recolzant l'esquena en un dels arbres que limitaven el clar. Mara va inflar el petit globus sonda i el va llançar a l'aire, connectant el cable de l'antena a l'androide.

-Tot disposat -va anunciar, i va mirar a Skywalker.

Estava completament adormit.

Mara va llançar un esbufec ​​de desdeny. Quin Jedi.

-Endavant -va ordenar a l’androide, i es va asseure amb cura a terra. Feia la impressió que el seu turmell s'havia curat, però era millor no temptar la seva sort.

L’androide va emetre un xiulet interrogatiu i va girar la seva cúpula cap a Skywalker.

-He dit que endavant -va repetir Mara, irritada.

L’androide va xiular amb resignació. L'indicador d'impulsos del comunicador va parpellejar un cop, quan l'androide va sol·licitar el missatge a l'ordinador del llunyà caça, i va tornar a parpellejar quan el missatge es va rebre.

Tot d'una, l'androide va llançar un xiscle nerviós.

- Què? -Va preguntar Mara, mentre desenfundava el desintegrador i inspeccionava la zona. No va veure res anormal -. Ha arribat el missatge?

L’androide va emetre un xiulet afirmatiu i va girar la cúpula cap a Skywalker.

-Bé, reprodueix-lo -va grunyir Mara -. Si hi ha alguna cosa que necessiti saber, l'hi repeteixes després.

Sempre que, es va abstenir d'afegir, el missatge no insinués que havia de sortir sola del bosc. En aquest cas...

L’androide es va inclinar una mica i una imatge hologràfica va aparèixer sobre les fulles.

Però no era la imatge de Karrde, com Mara havia esperat, sinó la d'un androide protocol·lari de pell daurada.

-Bon dia, mestre Luke -va dir, amb veu notablement melindrosa -. Li envio salutacions del capità Karrde, i a vostè també, senyora Mara -va afegir, gairebé com si se li hagués ocorregut en aquell instant -. Tant ell com el capità Solo s'han alegrat molt de saber que els dos havien sortit il·lesos de l'accident.

El capità Solo? Mara va contemplar l'holograma, estupefacta. Què dimonis estava fent Karrde? Hi havia revelat a Solo i a Calrissian això d’Skywalker?

-Confio que seràs capaç de desxifrar aquest missatge, R2-va prosseguir l'androide protocol·lari -. El capità Karrde va suggerir que ho fes encara més embolicat. Segons ell, milicians imperials us esperen a Hyllyard City.

Mara va serrar les dents i va mirar al seu dormit presoner. De manera que no havien aconseguit enganyar Thrawn. Sabia que Skywalker era aquí, i els havia parat una trampa a tots dos.

Va dominar el pànic que tenallava el coll amb un violent esforç. No, Thrawn no ho sabia, si més no, no estava segur. Només sospitava. Si hagués tingut la certesa, no hauria quedat ningú amb vida al campament per enviar aquest missatge.

-La història que el capità Karrde va explicar als imperials va ser que un antic empleat havia robat una mercaderia valuosa i intentava escapar, sent perseguit per un dels seus col·laboradors actuals, anomenat Jade. Suggereix que, com no va especificar que Jade era una dona, la senyora Mara i vostè intercanviïn papers quan surtin del bosc.

-Fantàstic -va remugar Mara. Si Karrde pensava que anava a lliurar alegrement el desintegrador a Skywalker, perquè li apuntés a la seva esquena, anava llest.

-En qualsevol cas -va continuar l'androide -, diu que el capità Solo i ell estan preparant un pla per localitzar-los abans que els milicians. Si no, faran el que estigui a la seva mà per rescatar-los. Temo que no puc dir més, de moment. El capità Karrde ha posat al missatge un límit d'un minut en temps real, per evitar que localitzin el punt de transmissió. Els desitja bona sort. Cuida bé al mestre Luke, R2..., i de tu, clar.

La imatge es va esvair i el projector de l'androide es va apagar. Mara va tancar el comunicador i va començar a baixar el globus.

-És una bona idea -va murmurar Luke.

Mara va desviar la vista cap a ell. Encara tenia els ulls tancats.

-Estava segura que fingies -va mentir.

-No fingia -la va corregir Luke -. Estic mig adormit. De tota manera, és una bona idea.

Mara va esbufegar.

-Oblida-ho. Caminarem un parell de quilòmetres cap al nord, per fer una volta i arribar a Hyllyard per la plana.

Va consultar el seu crono i va examinar el cel. Havien aparegut núvols foscos durant els últims minuts, que cobrien el cel blau. No eren núvols de pluja, però escurçarien la durada del dia.

-Podríem deixar-ho per demà -va dir, posant-se dreta -. Voldràs... Oh, tant és.

Si la seva respiració no l'enganyava, havia tornat a adormir-se.

La qual cosa donava a entendre que hauria d'encarregar-se tota sola de muntar el campament. Meravellós.

-Queda't quiet -va advertir a l’androide. Es va tornar cap a la motxilla de supervivència...

El xiscle electrònic de l’androide la va impulsar a tornar-se en rodó. Va llançar la seva mà cap al desintegrador, va buscar amb els ulls el perill...

I un pes terrible va caure sobre la seva esquena, enderrocant-la.

El seu últim pensament, abans que les tenebres l'envoltessin, va ser desitjar amb totes les seves forces haver matat Skywalker quan va tenir l'oportunitat.

El crit d'alerta d’R2 va despertar a Luke. Va obrir els ulls, just quan una taca borrosa de músculs i urpes es precipitava sobre Mara.

Es va posar dret d'un salt, completament despert. El vornskr s'alçava sobre Mara, les urpes davanteres plantades sobre la seva esquena, el cap de costat com disposat a enfonsar els ullals al coll. Mara jeia immòbil, amb la cara girada cap a Skywalker, morta o inconscient. R2, massa allunyat per arribar al costat d'ella a temps, avançava en aquella direcció a tota velocitat de les seves rodes, amb el seu petit soldador elèctric estès, prest al combat.

Luke va prendre alè i va xisclar.

No va ser un crit normal, sinó un udol esfereïdor, ressonant i inhumà, que va semblar omplir el clar i despertar ressons als turons llunyans. Era el crit d'un drac krayt, capaç de gelar la sang a les venes, el mateix que Ben Kenobi havia emprat per mantenir allunyat al poble de sorra durant els anys que havia passat a Tatooine.

El vornskr no es va espantar, però va experimentar cert sobresalt i va oblidar per un instant la seva presa. Va desplaçar part del seu pes de l'esquena de Mara, es va agotzonar i va mirar en direcció al soroll.

Luke va sostenir durant llargs segons la mirada de l'animal, temorós que un sol moviment trenqués l'encanteri. Si aconseguia distreure’l el temps suficient perquè R2 l’ataqués amb el soldador...

I llavors, Mara es va agitar. Luke va tornar a cridar. En resposta, el vornskr es va remoure.

Mara es va girar i, amb un crit de guerra gutural, va aferrar la gola de l'animal amb les dues mans.

Era l'única oportunitat que Luke tindria, i per poc temps, tenint en compte que el vornskr s'enfrontava a un humà ferit. Es va precipitar cap al flanc del depredador.

No va arribar. Mentre es preparava per a l'impacte, la cua del vornskr li va arribar a l'espatlla i la cara, com sorgida del no-res, tirant-lo.

Es va aixecar a l'instant, tot just conscient del foc que cremava el seu front i la galta. El vornskr va xiuxiuejar quan va veure que l'atacava de nou, i va agitar les seves urpes esmolades per dissuadir-lo. R2 va arribar en aquell moment i va llançar una espurna contra la pota davantera esquerra de l'animal; aquest, gairebé amb indiferència, va llançar una urpada contra el soldador, que va sortir disparat pels aires. Alhora, la cua va afectar l'aire i l'impacte va deixar R2 alçat sobre un únic joc de rodes. La cua va seguir girant, acostant-se cada vegada més a l’androide per abatre’l.

Luke va serrar les dents, mentre la seva ment buscava furiosament una solució. Els seus esforços només aconseguien distreure l'animal, però així que es cansés, Mara moriria. El vornskr esquinçaria els seus braços amb les urpes o es limitaria a deixar-se anar de la seva presa mitjançant la força bruta. R2, després de perdre el soldador, no podia lluitar, i el vornskr el mantenia a distància amb la cua...

La cua.

- R2! -Va cridar Luke-. La propera vegada que la cua estigui a l’abast, intenta agafar-la.

R2 va assentir, tremolós, i va estendre el seu gruix braç per agafar. Luke va mirar de cua d'ull, mentre intentava mantenir ocupades el cap i les potes davanteres de l'animal. La cua va assotar l'aire de nou i, amb un refilet triomfal, R2 es va apoderar d'ella.

Un refilet que es va transformar a l'instant en un grinyol. El vornskr va alliberar la seva cua sense cap esforç, arrencant de pas gairebé tot el braç que la subjectava.

Amb aquells dos segons n'hi va haver prou per als propòsits d’en Luke. Va envoltar el cos d’R2, es va capbussar sota la cua atrapada, va llançar el seu braç cap al costat de Mara i va recuperar la seva espasa de llum.

La cua va saltar cap a ell quan es va posar dret, però ja estava fora del seu abast. Va encendre l'espasa de llum i va fregar el musell del depredador.

L'animal va xisclar, de còlera o dolor, i va retrocedir d'aquell estrany ésser que l'havia ferit. Luke va seguir llançant espasades, amb la intenció d'allunyar-lo de Mara i assestar un cop mortal.

Tot d'una, amb un sol moviment, el vornskr va saltar cap enrere i va plantar les potes sobre el terra. Després, es va abalançar sobre en Luke. Aquest, també d'un sol moviment, el va partir en dos.

-Ja era hora -va grunyir una veu ronca des del terra. Va baixar la vista i va observar que Mara es treia de sobre el cadàver de l'animal i s'incorporava sobre un colze -. A què estàveu jugant?

-Vaig pensar que no t'agradaria perdre les mans si fallava el cop -va dir Luke, amb la respiració agitada. Va retrocedir un pas i li va oferir una mà.

La jove va rebutjar la seva ajuda. Es va recolzar sobre les mans i els genolls per alçar-se i es va tornar cap a ell.

Amb el desintegrador a la mà.

-Tira l'espasa de llum i retrocedeix -va panteixar, movent l'arma per subratllar les seves paraules.

Luke va sospirar i va moure el cap.

-No et crec.

Va tancar l'espasa i la va tirar a terra. L'adrenalina s'estava retirant del seu sistema, i va notar el terrible dolor de la seva cara i espatlla.

- No t'has adonat que R2 i jo acabem de salvar-te la vida?

-Sí. Gràcies. -Sense deixar d'apuntar amb el desintegrador, Mara va agafar l'espasa -. Suposo que és la meva recompensa per no haver-te liquidat fa dos dies. Seu allà.

Luke va mirar R2, que gemegava en silenci per a si. - T'importa si abans m'ocupo de R2?

Mara va desviar la vista cap l'androide i va prémer els llavis.

-És clar, endavant.

Es girà d'esquena, va recollir la motxilla de supervivència i es va arrossegar cap a un arbre situat a la vora del clar.

R2 no estava tan greu com Luke havia temut. Tant el soldador com el braç s'havien trencat netament, sense que peces o cables s'haguessin enredat amb alguna cosa. Luke va segellar els dos compartiments, mentre consolava en veu baixa a l’androide.

- I doncs? -Va preguntar Mara. Va recolzar l'esquena a l'arbre i es va aplicar sàlvia en les marques d'urpes que solcaven els seus braços.

-Està bé -va dir Luke, mentre tornava al seu arbre i s'asseia -. Ha patit pitjors destrosses.

-M'alegra saber-ho. -Va examinar a Luke -. T'ha enganxat bé, eh?

Luke va tocar amb cautela el seu front i la galta.

-Em recuperaré.

Mara va llançar una rialleta burleta.

-I tant -va replicar amb sarcasme, mentre continuava curant les ferides -. Hi havia oblidat que ets un heroi.

Luke la va contemplar durant un llarg instant, tractant de comprendre les complexitats i contradiccions d'aquella estranya dona. Tot i la distància de tres metres que els separava, veia que la seva mà tremolava, reacció retardada, o fatiga muscular. Por, gairebé amb tota seguretat. Hi havia escapat per centímetres d'una mort espantosa, i hauria de ser idiota per no saber-ho.

No obstant això, fossin quins fossin els seus sentiments, estava decidida a què no traspassessin la superfície pètria que havia construït al seu voltant. Com si tingués por de revelar alguna debilitat...

Tot d'una, com si intuís la seva mirada, Mara va aixecar els ulls.

-Ja t'he donat les gràcies -va grunyir -. Què vols, una medalla?

Luke va moure el cap.

-Només vull saber què et va passar.

Per un moment, els seus ulls verds van brillar d'odi. Però només un moment. L'atac del vornskr, després de dos dies de dur viatge sense dormir, havia erosionat la seva fortalesa. La ira va desaparèixer dels seus ulls, i només va quedar fredor.

-Tu -va respondre, amb veu més cansada que amargada -. Vas sorgir d'una granja atrotinada de sisena categoria, d'un planeta de desena divisió, i vas destruir la meva vida.

- Com?

El menyspreu es va reflectir a la cara.

-No tens ni la menor idea de qui sóc, eh?

Luke va negar amb el cap.

-Estic segur que me’n recordaria de tu si ens haguéssim trobat.

-Oh, és clar -es va burlar ella -. El gran Jedi omniscient. Ho veu tot, ho sent tot, ho sap tot, ho entén tot. No ens hem trobat mai, però hi era, si t'haguessis pres la molèstia de fixar-te en mi. Jo ballava al palau de Jabba el Hutt el dia que vas venir a per Solo.

De manera que era això. Havia treballat per Jabba l'Hutt, i quan ell havia matat a Jabba, havia arruïnat la seva vida.

Luke va arrufar les celles. No. La seva figura esvelta, la seva gràcia i agilitat, eren pròpies d'una ballarina, però la seva destresa com a pilot, la seva punteria i el seu inexplicable mestratge en el maneig de les espases de llum, no corresponien a aquella activitat.

Mara esperava, desafiant-lo amb la seva mirada a descobrir la veritat. -No eres una simple ballarina. Era una tapadora.

La jove va torçar els llavis.

-Molt bé. La teva esbombada perspicàcia Jedi, sens dubte. Segueix, ho estàs fent molt bé. Què feia, en realitat?

Luke va vacil·lar. Hi havia tota mena de possibilitats: caçadora de recompenses, contrabandista, guardaespatlles camuflada de Jabba, espia d'alguna organització criminal rival...

No. La seva tècnica amb l'espasa de llum... Tot d'una, les peces del trencaclosques van encaixar.

-M’estaves esperant. Vader sabia que intentaria rescatar a Han, i et va enviar per capturar-me.

- Vader? -Gairebé va escopir el nom -. No em facis riure. Vader era un idiota, en els límits de la traïció. El meu amo em va enviar a Jabba per matar-te, no per capturar-te.

Un calfred va recórrer l'esquena d’en Luke. Era impossible, però mentre mirava aquell rostre torturat, va saber del cert el que era.

-El teu amo era l'Emperador -va dir en veu baixa.

-Sí -va respondre Mara, mussitant com una serp -. I tu el vas destruir.

Luke va empassar saliva. Només se sentien els batecs del seu cor. Ell no havia matat a l'emperador, sinó Darth Vader, però Mara no semblava propensa a preocupar-se per tals subtileses.

-T'equivoques. Va intentar reclutar-me.

-Només perquè jo vaig fracassar -va grunyir la jove, amb els músculs de la gola tensos -. I només quan Vader et va portar a la seva presència. Sabia molt bé que Vader t'havia ofert la seva ajuda per enderrocar-lo.

Luke va flexionar els dits entumits de la seva mà artificial.

-Sí, Vader va suggerir aquesta aliança durant el seu duel a Ciutat Núvol. No crec que ho digués de debò -va murmurar.

-L'emperador si. Ho sabia, sense cap mena de dubte.

Un dolor llunyà va negar els seus ulls.

-Jo era la seva mà dreta, Skywalker -va dir amb veu somiadora -. Així em coneixien en la seva cort privada: la Mà de l'emperador. Li vaig servir al llarg i ample de la galàxia, realitzant tasques que ni la flota imperial ni els milicians podien dur a terme. Era el meu únic i gran talent. Podia sentir la seva crida en qualsevol lloc de l'Imperi, i comunicar-me amb ell de la mateixa forma. Vaig descobrir traïdors, derrotar als seus enemics, li vaig ajudar a controlar les negligents burocràcies que necessitava. Tenia prestigi, poder i respecte.

Els seus ulls van tornar del passat lentament.

-I tu m'ho vas robar tot. Només per això, mereixes morir.

- Què va passar? -Es va obligar a preguntar Luke.

Mara va torçar els llavis.

-Jabba no em va deixar anar amb l'escamot d'execució. Així de senzill. Vaig suplicar, el vaig afalagar, regatejar, però no vaig poder persuadir-lo que canviés d'opinió.

-No -va dir Luke -. Jabba era molt resistent als aspectes de la Força que controlen la ment.

Però si ella havia estat en el veler...

Luke es va estremir i va recrear en la seva ment aquella terrorífica visió que havia tingut a la cova fosca de Dagobah. La misteriosa dona que es perfilava sobre el pont superior del veler, que reia d'ell mentre alçava la seva espasa de llum capturada.

El primer cop, anys enrere, la cova li havia mostrat una visió d'un possible futur. Ara sabia que, aquest cop, li havia mostrat un possible passat.

-Hauries triomfat -va dir en veu baixa.

Mara li va dirigir una penetrant mirada.

-No estic demanant simpatia ni comprensió. Volies saber. Bé, ja ho saps.

Luke va permetre que cuidés de les seves ferides en silenci.

- Per què ets aquí? -Va preguntar -. Per què no col·labores amb l'Imperi?

- Quin Imperi? Està agonitzant, i tu ho saps tan bé com jo.

-Però mentrestant...

Ella el va interrompre amb una mirada fulminant.

- A qui aniria? -Va preguntar -. Ningú em coneix, i molt menys com la Mà de l'emperador. Jo era la seva ombra, que treballava al marge de les cadenes de comandament i protocol normals. No es guardaven informes de les meves activitats. Aquelles poques persones a qui era presentada oficialment, pensaven que era una cosa insignificant, un element mòbil de decoració molt poc important que es passejava per palau per divertir l'emperador.

Els seus ulls es van abismar de nou en la llunyania.

-Després d'Endor, no podia anar enlloc -va dir amb amargor -. No tenia contactes, ni recursos. Ni tan sols posseïa una identitat real. Estava sola.

-I et vas associar amb Karrde.

-Al cap del temps. Abans, vaig passar quatre anys i mig xipollejant en les clavegueres de la galàxia, fent el que podia. -Els seus ulls es van clavar en ell, i van recuperar aquella brillantor d'odi -. Vaig treballar molt dur per arribar on estic ara, Skywalker. No permetré que arruïnis la meva vida. Aquesta vegada no.

-No vull arruïnar res -va replicar Luke -. Només desitjo tornar a la Nova República.

-I jo vull que torni l'antic Imperi –va contraatacar Mara -. No sempre aconseguim el que desitgem, oi?

Luke va moure el cap.

-No.

Ella el va contemplar durant un moment. Després, de sobte, li va tirar un tub ple de sàlvia.

-Té. Guareix-te aquest verdanc. I dorm una mica. Demà serà un dia molt mogut.

Següent