Darth Maul; Contenció (II)

Anterior

2

Amb els circuits de les seves entranyes exposats, la vibronavalla de combat descansava sobre una taula baixa, al costat d'una petita caixa d'eines. Electrotornavís en mà, en Maul estava treballant febrilment en el generador de vibració ultrasònica de l'arma, amb intenció d'anul·lar l'amortidor integrat i subministrar a la fulla un major poder de tall. Si no se li permetia l'ús de la força, llavors ell utilitzaria tot el que quedés per satisfer la ira del seu interior, per a estripar a tot ésser vivent que trobés durant la seva pròxima prova en solitari a Gora. Banyar-se en la sang que es vessaria, donar-se un festí de carn calenta... Només imaginar-ho va fer que els seus dits tremolessin, i de sobte l'eina va lliscar de la seva feble adherència en el sòcol i es va clavar profundament al palmell de la mà oposada, obrint una petita ferida i causant que l'emoció continguda es desbordés. La mà dreta d’en Maul, tancada en un puny, va colpejar la taula, trencant la seva superfície, i la vibronavalla va sortir volant, gairebé empalant-se-la a si mateixa en el seu cap. Es va redreçar, va mostrar les seves esmolades dents i va tensar el seu cos, a punt de llançar un crit que hauria enderrocat els barracons al seu voltant.

En lloc d'això, va respirar profundament i va seure en una cadira, amb l'esperança de reprendre el control de si mateix.

Durant l'últim any, cada vegada que havia tornat d'una sessió d'entrenament amb Sidious la seva ira no havia conegut límits, fins i tot en les rares ocasions en què el seu cos no havia rebut cremades pel sabre de llum del seu Mestre. En Sidious li havia aconsellat que comptés amb això, indicant que conforme el cos d’en Maul fora madurant, el costat fosc començaria a reconèixer-lo com un potencial aliat i començaria a reclamar els seus pensaments i emocions. Seria un moment difícil per a ell, havia recalcat el seu mestre, un ritu de pas, tot i que encara no seria una de les proves que en Sidious havia promès i que, en última instància, l’abatrien o li farien guanyar el lloc d'aprenent... de soci en el que fos que en Sidious estigués fent.

Tot i que havia conegut a Sidious durant tota la seva vida, sabia poc d'ell. Encara que en Maul no era un esclau, sens dubte pertanyia a Sidious d'alguna manera. Va ser en Sidious qui l’havia lliurat a cura d’en Trezza vuit anys abans. Abans d'això, en Maul tenia records d'haver estat criat i tutelat per Sidious i els seus droides a Mustafar, i de viatges en nau estel·lar a un món anomenat Tosste, on havia estat entrenat en les arts fosques.

Però no tenia idea de qui era en Sidious en el conjunt de la galàxia, o en quin món vivia..

Pel que en Maul sabia, era un senyor de la guerra, un bruixot, un monarca, o fins i tot un Mestre Jedi desterrat. Fos quin fos el cas, per a un ésser gairebé sense passat o identitat, en Maul trobava tremendament atractiva la possibilitat d'arribar a ser l'aprenent d’en Sidious, i encara agitat, ferit i confós pel que havia passat recentment, estava decidit a demostrar la seva vàlua al seu Mestre.

Se li va ocórrer preguntar-se si en Sidious i en Trezza havien conspirat perquè el ritu de pas d’en Maul en el seu aprenentatge de la Força coincidís amb el ritu semblant de l'acadèmia, durant el qual anava a ser deixat sol a Gora, per sobreviure durant una setmana d’Orsis sense aliments ni equip, excepte per la vibronavalla, en un regne de bèsties assedegades de sang.

Estava recollint els trossos del seu breu atac d'ira, recollint la vibronavalla i les eines que havien volat lluny, quan dos de les seves companyes d'entrenament van entrar al barracó.

La més alta i de més edat de les dues, Kilindi Matako, va examinar l'habitació, fixant-se en la vibronavalla desmantellada, a la destrossada superfície de la taula, i la sang fresca que degotava de la mà esquerra perforada d'en Maul. Era nautolana, i els tentacles ratllats del seu cap es van estremir.

- Està tot bé?

- Un accident.

Ella el va mirar dubitativa.

- Des quan.

La Kilindi havia arribat a l'escola sent una antiga esclava, i havia arribat a convertir-se en la mà dreta d’en Trezza i una capaç guerrera. Des del primer dia que la va conèixer, en Maul havia albergat una atracció gairebé secreta per la Kilindi. De vegades pensava que ella compartia els seus sentiments, però les emocions eren un terreny més perillós que qualsevol altre a Orsis.

L'altra dona era una humana de cabell fosc anomenada Daleen. Es remorejava que era princesa d'una casa reial, i estava absent de l'acadèmia encara més sovint que en Maul.

Les seves habilitats de combat eren limitades, però en Trezza estava convençut que la Daleen podria esdevenir una eficaç agent de sigil. Les dues van ajudar al Maul a recollir l'última de les eines, i després es van posar dretes prou a prop d'ell com perquè pogués inhalar les seves marejants aromes. Per un moment la seva ràbia va donar pas a una sensació desconcertant d'embriaguesa.

- Meltch venir a buscar-te -va dir la Kilindi.

En Maul va fer una mirada inquieta a la porta.

- On és ara?

- A dalt de tot, crec -va dir la Daleen.

A dalt de tot era l’Eoo: Estació Orbital d’Orsis. No era estrany que en Meltch hi fos o fora del planeta, buscant talents, assessorant a algun grup paramilitar, o executant algun contracte. En Maul es va preguntar si el mandalorià i en Sidious havien creuat alguna vegada els seus camins a l’Eoo durant les seves freqüents anades i vingudes.

- Vols alguns consells sobre el que has de tenir en compte en el Gora? -va dir la Kilindi mentre en Maul es posava a treballar en el muntatge de la vibronavalla.

Ell va negar amb el cap.

-El superaré. -He matat dinkos només amb les mans nues, va voler afegir.

Ella es va posar a riure, com qui coneix una broma privada que no vol compartir.

-Això és el que jo vaig dir, i mira on em va portar.

No va necessitar mostrar les cicatrius que creuaven els seus musculosos braços i espatlles perquè en Maul comprengués la idea.

- Simplement, no et perdis per allà -va dir la Daleen amb veu seductora. Li va acariciar la part posterior del cap, amb cura de no tocar cap de les seves curtes banyes -. Estem preparant una sorpresa per quan tornis.

En un altre extrem d'un mar d'estrelles, l'alta i pàl·lida bruixa havia escoltat amb atenció el relat del viatger d'un altre món, limitant-se a atendre les imatges produïdes per la tecnologia que hi havia portat, i ara va ordenar a dos membres del seu aquelarre que portessin a la Germana de la Nit anomenada Kycina davant la seva presència.

El planeta era conegut com Dathomir, i el clan de la Mare Talzin dominava aquesta part remota del mateix, realitzant rituals en honor a la Deessa Alada i al Déu de Grans Ullals, aprenent el llenguatge dels grans animals, com el rancor, i conjurant icor d’esperit com una manera de mantenir en equilibri les forces de la natura. Pocs estrangers havien vist manifestacions de la màgia de l'aquelarre, i la majoria dels que l'havien fet eren morts.

Descendents deshonrades d'un Jedi condemnat a l'ostracisme, les Germanes de la Nit eren humanes àgils, encara que l'ús dels poders del costat fosc les havia alterat tant físicament com emocionalment. Els ulls platejats de la Talzin estaven rivetejats amb marques permanents que s'estenien cap amunt des de les seves vores exteriors cap a un front ampli, sense pèl, emmarcant un medalló amb forma d'escut que penjava d'una caputxa vermella marcadament punxeguda. La seva boca també estava emmarcada per decoloracions, així com per profundes esquerdes que anaven des del nas fins a la quadrada barbeta. Els adorns rectes i arremolinats que es projectaven des de la seva túnica li donaven l'aspecte d'un insecte alat, una estrella vermella, o una flor letal.

Coronant una plataforma recolzada sobre els braços en alt d’estilitzades figures humanes, el seu cau de pedra mostrava una façana amb forma de rostre allargat, la boca udolant era l'entrada principal de l'edifici.

Va ser d'aquest profund forat d'on la Talzin va sorgir amb l'estranger i dues Germanes de la Nit vestides de vermell, aquestes últimes armades amb espases curtes. L'aparició dels quatre va tenir lloc quan es va saber que la Kycina havia estat localitzada i portada a la Font: una pica rectangular poc profunda que servia a un temps d'altar i de dipòsit per a l’icor conjurat, i al voltant del qual les integrants de l'aquelarre es reunien per dur a terme els seus rituals. L'aire humit estava impregnat amb l'olor dels fruits madurs que penjaven oscil·lant de les branques arquejades i sense fulles de les plantes properes.

Situada entre dues Germanes de la Nit al costat oposat de la Font, la Kycina va veure acostar-se la Talzin i els altres. Petita i amb aspecte jove malgrat la seva edat, no estava armada i tenia la caputxa de la seva vestimenta baixada, revelant un cabell molt curt de color clar.

- S'ha descobert que un zabrak dathomiri resideix en un món distant conegut com Orsis - va dir la Talzin sense preàmbuls.

Per comoditat de l'estranger, va parlar en bàsic, però el seu fort accent va tirar per terra la seva intenció. Li va demanar que mostrés a la Kycina les imatges hologràfiques que li havia mostrat abans, deixant notar el seu obvi desdeny pel dispositiu de l'estranger.

- És aquest -va dir la Talzin, assenyalant a la pantalla del dispositiu -. Les seves marques indiquen que va ser consagrat com Germà de la Nit abans de deixar el nostre món. - Subordinats a les Germanes de la Nit, i mantinguts per a la reproducció i la guerra, els Germans de la Nit eren zabrak dathomiri que vivien confinats als pobles dels voltants del domini de la Talzin.

- Això està clar, Mare -va dir la Kycina, apartant la mirada de la pantalla -. Però, per què portes això a la meva atenció?

- Les seves marques indiquen que és del mateix clan que la Savage Opress i la Feral. – La Talzin aclucà els ulls de manera perceptible -. Tu li vas donar a llum, Germana, i d'alguna manera vas permetre que ens fos arrabassat.

La Kycina quadrà les seves estretes espatlles, però el seu rostre va perdre el poc color que ja tenia de forma natural.

- Per què faria una cosa així?

Les paraules tot just havien sortit de la seva boca quan un gest de la Talzin la va fer levitar a un metre d'altura sobre el sòl i la va inclinar cap enrere, arquejant-la com una de les plantes dels voltants, de manera que la cara pàl·lida va quedar orientada cap al cel vermell.

- En efecte, per què faries una cosa així? -va dir la Talzin, caminant al seu voltant.

La Kycina lluitava contra el conjur que la Talzin li havia fet, esforçant-se per parlar.

- És que no vas permetre, Mare, que l’Asajj Ventress ens fos arrabassada?

Les sentinelles de la Talzin van brandar les seves armes blanques d'energia.

- Blasfèmia -va dir una d'elles.

Però la Talzin li va ordenar que retrocedís, i va continuar donant voltes al voltant de la Germana de la Nit suspesa.

- Quan vaig lliurar a la petita Ventress, ho vaig fer per protegir la santedat del nostre aquelarre. Si no ho hagués fet, els esclavistes siniteen d’en Hal'Sted ens haurien declarat la guerra, i Dathomir hauria patit.

- Vas acceptar un pagament -va aconseguir dir la Kycina amb esforç -. Almenys jo no vaig rebre res a canvi.

- Així que ho admets. –La Talzin es va aturar.

Els ulls de la Kycina van trobar els de la Talzin.

- Volia salvar-lo de tu. Salvar-lo d'una vida d'esclavitud i guerra; salvar-lo de ser carn de canó per a les teves fosques maquinacions. Ja em vas arrabassar la Savage i la Feral. Jo volia una vida diferent per al Maul.

- Llavors has fracassat, Germana, perquè aquesta és precisament la vida a la qual en Maul ha estat lliurat. A qui l'hi vas donar?

La Kycina va tancar els ulls.

- No vaig conèixer el seu nom. Un home elegantment vestit que vaig trobar a la Ciutat Desert Blau. Influent... i poderós per dret propi.

La Talzin va quedar pensativa.

- Evidentment, aquesta persona no va apreciar el teu regal. La teva descendència va ser lliurada a un Falleen que entrena espies, mercenaris, i gladiadors.

La Kycina va deixar escapar l'alè.

- Tant se val. Sempre que ell estigui fora del teu abast.

- No estiguis tan segura. -La seva penetrant mirada es va posar sobre les Germanes de la Nit que havien trobat la Kycina -. Tanqueu-la sota clau fins que pensi un càstig adequat.

Un altre moviment de la Talzin i la Kycina va caure com una pedra a terra. Quan les Germanes de la Nit se la van emportar arrossegant, la Talzin es va tornar cap a l'estranger.

- Normalment, em podrien convèncer per excusar semblant transgressió, però no amb un Germà de la Nit amb semblants habilitats marcials.

- Lògic -va dir l'estranger.

La Talzin el va mirar amb aire avaluador.

- Agraeixo que portessis aquesta informació a la nostra atenció, però la teva raó per fer-ho és qualsevol cosa menys transparent.

-En Maul no és només un altre aprenent adolescent -va dir l'home -. Crec que podria ser un agent, introduït a l'escola d’en Trezza per alguna facció de la República o per l'Orde Jedi. Periòdicament surt de l'escola, probablement per trobar-se amb el seu superior.

Els ulls de la Talzin es van posar sobre els tatuatges que blasonaven els braços gruixuts de l'estranger.

- Llueixes el falcó udolador... la marca dels guerrers mandalorians.

En Meltch inclinà el cap en resposta.

- Per què, llavors, no has eliminat en Maul pel teu compte?

-En Maul és la mascota d’en Trezza.

- I tu no vols posar en perill la teva relació comercial amb el Falleen.

- Correcte.

La Talzin va pensar un instant.

- De les nostres accions es derivaran beneficis comuns.

- Enviarà les seves Germanes de la Nit a Orsis per reclamar-lo?

- No confiaria això a ningú excepte a mi mateixa.

En Meltch parpellejà amb genuïna sorpresa.

- Llavors deixeu-me jugar un paper. Vostè haurà de transitar per l'Estació Orbital d’Orsis, i necessitarà els codis d'accés per continuar descendint fins a l'acadèmia. Li puc proporcionar tot el que necessiti, i sé exactament on pot capturar-lo, sense que se li doni tan sols a faltar.

En Maul estava acabant de donar mort a la seva setena presa important en altres tants dies locals quan va esclatar l'estranya tempesta.

Deixant-se caure des de la copa d'un arbre centenari al geperut llom del bípede, havia enfonsat una vegada i una altra la vibronavalla millorada entre les plaques d'armadura que protegien el seu llarg coll, fins que la criatura havia caigut de costat a terra. En aquells dies, la bèstia havia perdut la major part de les seves forces per lluitar, i no obstant això havia aconseguit espetegar les seves poderoses mandíbules intentant atrapar en Maul quan aquest es va allunyar rodant. Saltant cap endavant, va assestar el cop mortal, i el crit planyívol que va sorgir de la boca de la criatura va reverberar en les palissades i va fer que les aus posades en els arbres propers es dispersessin.

Crits llunyans dels companys d'espècie de la bèstia van respondre a la mort de la criatura, i després un raig va obrir el cel i va començar a caure una forta pluja amb calamarsa. El fet que el trànsit d’en Maul pel Gora, durant una setmana gairebé sense dormir, gairebé hagués acabat, feia que la tempesta semblés encara més un càstig personal.

El cràter Gora era la conseqüència d'una explosió volcànica que havia desviat a Orsis del seu eix original i va causar que l'hemisferi nord del planeta fora habitable. Una immensa conca de densos boscos i vasts pantans, i fins i tot una petita muntanya central, que era el propi volcà renaixent, el Gora era la llar d'innombrables espècies d'animals que s'havien obert camí fins a ell milers d'anys enrere. La circumferència gairebé vertical i els traïdors corrents d'aire havien impedit que qualsevol cosa, llevat de les aus més fortes, escapés. La resta havia estat deixat allà per evolucionar a la seva manera en un ambient que no era tant un paisatge com una sorra de gladiadors, un calder purulent en què la lluita per la supervivència mai cessava.

De les moltes preses que en Maul havia matat allà, només una havia estat per a menjar: les altres havien estat per supervivència o per esport. No importa el que en Trezza o en Sidious diguessin sobre la importància de ser capaç de triomfar en el món profà, el costat fosc no podia simplement atenuar-se com una barra de brillantor equipada amb un regulador. Cap de les criatures amb les quals es va enfrontar en Maul havia mostrat contenció; l’havien atacat i s'havien defensat sense reserves. Simplement era la seva naturalesa. Això va fer que en Maul es preguntés: S'esperava d'ell que estigués per sobre de la seva naturalesa? Era l'exercici de la contenció una manera perquè entengués millor la seva veritable naturalesa? El costat fosc només volia éssers que fossin capaços d'elevar-se per sobre de si mateixos? Aquesta havia estat la seva tempesta interior. Ara estava enmig d'una tempesta real, i era com si hagués estat dissenyada per plantejar un desafiament final abans d'arribar al tosc lloc avançat des d'on podia cridar un aerolliscador per a la seva evacuació. No era estrany que hi hagués forts xàfecs al Gora, alimentant les cascades, rius i pantans, però aquest anava de debò. Un instant el cel oriental estava clar: l'instant següent, era una festa d’ominosos núvols. Va pensar de refugiar-se, però el vent i la pluja implacable l'obligaven a seguir penosament la marxa. Darrere d'ell, els arbres queien, i, per davant, núvols d'insectes fugien en eixams.

Finalment, la tempesta va començar a amainar, passant a ser només gruixudes gotes de pluja quan sortia, amarat fins als ossos, d'un bosc d'espines a una extensa sabana. El vent també es va calmar, però en el seu lloc un so de fortes trepitjades va omplir l'aire ric en ozó. Bèsties llan, va determinar en Maul després d'un moment. Potser les mateixes que havien respost a la crida de mort de la seva presa més recent. Prenent la vibronavalla de la beina lligada a la cuixa, va examinar les praderies que l'envoltaven, a la recerca de fusta amb la que pogués tallar una llança. No trobant res útil, va arrencar a córrer cap a la línia d'arbres distants. Potser sentint la seva olor en el vent que amainava, els animals encara invisibles van canviar de direcció amb ell, i els seus moviments el van deixar perplex, ja que la majoria de les criatures més grans de Gora - fins i tot les que eren mig conscients - tendien a ser solitaris en comptes d'animals que visquessin en manada.

Així que va ser notable quan, a meitat de camí en el bosc, un quartet de llans va saltar al clar... dos per davant d'ell i un des de cada costat. El que era encara més notable era el fet que cada llan estava sent muntat! Els genets eren figures esveltes vestides amb peces de color vermell amb caputxa, i armades amb arcs i llances d'energia. Era això el que la Kilindi havia volgut advertir-lo abans de sortir a la seva prova en solitari? En Maul ho dubtava. Podia sentir que els genets no eren alumnes de l'acadèmia, sinó éssers molt més perillosos.

El costat fosc va començar a brollar en el seu interior, anhelant febrilment poder-se expressar.

No importava tota la sang que havia vessat, l'ànsia per la violència del costat fosc encara no s'havia sadollat​​. Però, estant a punt de donar curs als seus poders, es va contenir. En lloc de ser part de la prova habitual, els genets de bèsties podrien haver estat enviats pel seu Mestre per posar a prova la seva determinació.

Projectils radiants van volar cap a ell des d’arcs energitzats, encara que no pretenien tant encertar-lo com forçar-lo a què es dirigís cap a un llan que s'havia separat de la resta: un gran mascle tacat, a qui la seva cua espinosa oscil·lava d'un costat a un altre esperant.

Si la captura era l'objectiu un cop més, llavors segurament en Sidious estava darrere d'això. Invertint el seu curs, en Maul estava esquivant fletxes quan va ser colpejat bruscament, caient cap enrere. Era com si hagués corregut directament contra una paret, però en lloc de colpejar el terra amb la seva esquena, es va trobar suspès i immobilitzat a un metre per sobre del terra. Els seus ulls li van proporcionar la imatge invertida d'una figura alta, que va descendir del llan esbufegant i es va acostar a ell. Una femella humana, amb un pàl·lid rostre que estava tan marcat com el seu estava cobert de tatuatges, i del fi coll penjava gran quantitat d'amulets i talismans.

- No et resisteixis, Germà de la Nit Maul -va entonar en bàsic amb un fort accent. Les seves mans es movien d'una manera ritual.

Un agent d’en Sidious, va decidir, perquè podia percebre la força en ella. Aliada amb el seu Mestre, o potser una aprenent.

Va tractar de dir-ho en veu alta, però llavors ella li va tocar el front i ell es va sumir en la inconsciència.

L'Estació Orbital d’Orsis consistia en dos mòduls allargats units per diversos vestíbuls de forma cilíndrica. A la torre de control del mòdul dedicat a l'arribada i sortida de les naus de càrrega, el controlador de trànsit es va tornar cap a un grup d'éssers reunits a la badia d'observació.

- La nau de desembarcament està tornant. La forma blava amb tres aletes comença ja a veure’s.

En Meltch va donar un cop d'ull a la nau.

- Dirigeix-te a la badia de carrega cinc, i envia un missatge de què tot el personal no essencial ha de sortir de l'àrea. -Va esperar que el controlador portés a terme l'ordre i després es va tornar cap al senyor de la guerra -. Les seves tropes estan en posició?

L'enorme cap de l’Osika Kirske es va balancejar. Un vollick del llunyà Rattatak -on la guerra era una forma de vida -, en Kirske comandava un gran exèrcit, però havia arribat a Orsis amb tot just tres vintenes de mercenaris weequay i siniteen.

- Està segur que aquesta legió és adequada? -es va preguntar en Meltch.

- Està composta per alguns dels meus millors guerrers.

- Més val que ho siguin.

En Kirske va encongir les seves enormes espatlles amb indiferència.

- Com vas ser capaç, Meltch, d'atreure les Germanes de la Nit de Dathomir? Tinc entès que és rar trobar-les mai fora de la seva terra natal. En Hal'Sted només va poder prendre possessió de la petita Ventress perquè la Talzin temia que fossin exposades.

- Es diu que la Ventress s'ha convertit en tota una guerrera -va dir en Meltch, fent cas omís de la pregunta.

Els esmolats plans i angles de la cara grisa d’en Kirske es van retorçar.

- Aviat veurem com la jove Ventress es desenvolupa contra les de la seva pròpia espècie.

En Meltch va pensar en això.

- Bona sort quan s'enfronti a elles. Ara que he conegut a les Germanes de la Nit, planejo mantenir-me allunyat de Dathomir. Però, és clar, no se’m paga per assessorar.

En Kirske va grunyir.

- Els consells d'un mandalorià sempre són benvinguts.

En Meltch es va prendre el compliment amb calma.

- Uns quants anys combatent en la Sorra del Calder i les Germanes de la Nit estaran suplicant servir en el meu exèrcit -va afegir en Kirske -. Però la pregunta segueix en peu: com les vas atreure fins aquí?

- Van venir a recollir a un dels seus -va dir finalment en Meltch.

Els ulls oblics d’en Kirske es van obrir tant com podia permetre el seu front ossut.

- En Trezza ha estat entrenant a una Germana de la Nit?

En Meltch va negar amb el cap.

- Un zabrak dathomiri d'un clan de Germans de la Nit. Les dones utilitzen els mascles per reproduir-se i com a soldats.

La mirada d'en Kirske es va desviar cap a la nau que s'acostava.

- Què vols que fem amb el Zabrak?

-És seu. Els hi ofereixo gratis.

En Kirske semblava confós.

-Almenys podríem afegir alguna cosa al que t'he pagat.

En Meltch va somriure.

- Això no cal. Vostè m'està fent un favor només amb emportar-se'l d’Orsis.

Següent