Ombres de l'Imperi (XXXIII)

Anterior

33

En Xízor estava assegut en el seu menjador privat de les profunditats del seu castell, gaudint un dinar consistent en llesques molt primes de llum de lluna, una fruita d'aspecte semblant a la pera procedent d'un món que es trobava a més de cent anys llum d'allà. Mentre menjava, en Xízor va arrufar les celles. No era per la fruita, que estava deliciosament i impecablement al punt, no, el plat era tota una obra mestra i estava tan exquisit com sempre. Però alguna cosa anava malament.

No sabia què era exactament, però en Xízor no havia arribat al cim d'una organització com el Sol Negre, en què o eres llest i ràpid de reflexos o eres un cadàver, ignorant els senyals de perill, tant si venien de la lògica com si procedien de la intuïció. En l'enorme complexitat que era el Sol Negre sempre hi havia problemes, però de moment no hi havia cap indicació que el nombre de problemes fos superior a l'habitual. No hi havia informes de traïció, així com tampoc rivals amb deliris de grandesa ficant-se en territoris prohibits, o policies idealistes afectats d'excés de zel ensumant pels llocs dels que el Sol Negre volia mantenir-los allunyats pagant considerables sumes de diners. La màquina semblava estar funcionant a la perfecció.

Però en Xízor estava sentint un estrany pessigolleig nerviós en el més profund del seu estómac, i amb el pas dels anys havia acabat aprenent a prestar atenció en aquest tipus de sensacions. Era una mera sensació, cert, però després de tot el que fos un error no volia dir que en Xízor no tingués emocions, sinó merament que les controlava.

Va mastegar una llesca de llum de lluna amb expressió pensativa. La fruita no havia canviat gens ni mica, però ja no li semblava tan..., tan deliciosa com feia uns moments.

El llum de lluna només podia trobar-se en un món-satèl·lit i, dins d'ell, en una zona molt reduïda d'un sol bosc, no creixia de manera natural en cap altre lloc de la galàxia i, de fet, no podia ser conreat en cap altre lloc. Molts conreadors havien intentat trasplantar aquell arbre d'aspecte curiosament fungoide, i tots havien fracassat. En el seu estat natural el fruit, que tenia la mida del puny d'un home, contenia un dels verins biològics més potents coneguts. Si era consumida, una sola tallada dividida en un miler de fragments minúsculs n'hi hauria prou per matar mil persones en menys d'un minut. No hi havia cap antídot conegut, però hi havia una manera de neutralitzar el verí abans de menjar el fruit del llum de lluna. Les lleis que regulaven la preparació del llum de lluna exigien que aquest passés per les mans d'un xef que hagués estudiat la tècnica durant un mínim de dos anys sota la tutela d'un mestre certificat de xef de llum de lluna, i el procés abastava noranta-set etapes diferents. Si qualsevol d'aquestes etapes era omesa o executada incorrectament, el plat resultant podia produir des d'un lleu trastorn estomacal fins a un dolorós coma al·lucinatori acompanyat per convulsions i seguit per la mort. Si anava a un restaurant que posseís les llicències legals necessàries per a oferir aquell plat, el preu d'una sola ració de llum de lluna rondaria el miler de crèdits. En Xízor normalment ho menjava tres o quatre vegades al mes, i tenia al xef de llum de lluna més respectat de tota la galàxia en la nòmina del seu servei de cuina. Tot i així, quan consumia el fruit sempre sentia una lleu esgarrifança d'excitació: per molt petita que fos, sempre hi havia la possibilitat d'un error.

Això afegia un meravellós toc picant al gust.

I, pensant-ho bé, el menjar llum de lluna tenia una certa semblança amb aquell duel particular entre Darth Vader i ell. Enfrontar-se a adversaris que estaves totalment segur de poder derrotar no tenia res d'emocionant. Però amb un oponent com en Vader, i per molt gos faldiller de l'Emperador que fos, havies de recordar que aquestes dents eren molt esmolades i que sempre estaven a punt per mossegar. En Xízor no creia que en Vader el pogués vèncer, però no hi havia dubte que sempre hi havia una petita possibilitat.

Això afegia un meravellós toc picant a l'enfrontament.

Era en Vader qui estava provocant aquests gairebé imperceptibles estremiments d'advertència?

O era una altra persona?

En Xízor va apartar el plat. El llum de lluna havia deixat d'interessar-li. Hauria d'ordenar a la Guri que portés a terme una inspecció completa de totes les activitats, tant al planeta com fora d'ell. I a més... Sí, ja que anava a necessitar els serveis de la Guri, seria millor que es portés les tallades de llum de lluna que havia deixat al plat i les fes desaparèixer. Si el seu xef veia que en Xízor s'havia deixat alguna cosa al plat, probablement presentaria la seva dimissió a l'instant. O, pitjor encara, això podia afectar-lo prou perquè se li passés per alt alguna etapa la propera vegada que preparés el plat. En Xízor no volia que això arribés a passar. Ah, els artistes eren tan temperamentals...

Va clavar la mirada al plat mig buit, i va pensar que una família de classe mitjana de Coruscant hauria pogut menjar durant diversos mesos amb el que havia costat. Pel que fa en aquest curiós pressentiment, no hi havia res que pogués fer sobre això, i de tota manera probablement no significava res. Nervis, res més.

Li hauria agradat poder creure que només es tractava d'això.

Estaven asseguts al voltant d'una taula del restaurant de l'hotel del Submón, i esperaven que els servissin el menjar.

-Aquest lloc és el centre de l'Imperi... -Va començar a dir en Dash.

- De debò? -El va interrompre Lando en un to francament burleta-. Oh, oh. Llavors no hauríem d'estar aquí. Vaja, però si fins i tot podria ser... perillós.

- On vols anar a parar, Dash? -Va preguntar en Luke, ignorant el sarcasme d’en Lando.

-L'Imperi és corrupte per naturalesa. Depèn molt més dels suborns i el frau que de la lleialtat i l'honor. Els crèdits lubriquen els engranatges, i aquí més que en cap altre lloc.

- I què? Penses que podrem subornar un guàrdia? No crec que hi hagi moltes probabilitats que el Sol Negre posi en aquesta classe de persones a la porta-va dir en Lando.

-No estava pensant en un guàrdia, sinó en un enginyer.

-Segueixo sense entendre on vols anar a parar, Dash -va dir en Luke.

-En una burocràcia -va seguir dient en Dash-, tot ha de ser arxivat, copiat i registrat per quadruplicat. No pots construir res sense permisos, llicències, inspeccions i plans. L'únic que necessitem fer és trobar l'enginyer adequat..., potser algú que aposti massa o que tingui gustos massa exquisits pel seu sou.

Els altres seguien posant cara de no entendre res.

-Molt bé, us explicaré la meva idea -va dir en Dash-. Sabem que els edificis realment grans d'aquest planeta tenen tants nivells per sota de la superfície com per sobre d'ella. Una cosa que sí puc assegurar-vos és que per molt que et preocupis de reciclar les aigües residuals i recuperar les deixalles, sempre acabaràs trobant-te amb una petita pèrdua final. Tot el que no es pugui recuperar o aprofitar haurà de ser bombejat fins a un lloc on altres sistemes més grans i eficients puguin ocupar-se d'això.

-La regla més bàsica: no embrutis el teu niu -va dir en Luke-. I què?

-Un edifici tan gran com aquest -i Dash va colpejar suaument amb el tou del dit una postal hologràfica en què es veien diverses estructures colossals, el castell de l'Emperador entre elles -genera un munt de deixalles. Hi ha d'haver alguna manera de lliurar-se d'elles. No he vist camions de les escombraries o cisternes netejadores ni als carrers ni en els cels de Coruscant, així que han de triturar els residus sòlids per poder portar-los lluny mitjançant bombes, i probablement necessitin convertir-los en una pasta semilíquida per fer-ho. En conseqüència, estem parlant de canonades.

En Luke per fi ho havia entès, i la seva mirada va recórrer els rostres dels altres.

-Unes canonades molt grans -va dir. Va veure que els altres també ho entenien. Chewie va dir alguna cosa. Lando va assentir.

-Chewie té raó -va dir-. Si aquests conductes són prou grans perquè algú pugui passar per ells, podem tenir la seguretat que estaran vigilats.

Chewie va dir alguna cosa més.

-Sí -va murmurar en Dash-. Chewie també opina que aquests conductes resultarien bastant difícils de localitzar, tenint en compte que cada edifici tindrà sistemes similars. Probablement hi ha un laberint realment monstruós sota del sòl.

-Cert. Però probablement hi haurà menys guàrdies apostats en un gran conducte del clavegueram que a les portes dels nivells superiors, no? No esperaran haver d'enfrontar-se a cap atac procedent d'aquesta direcció, no pots desplaçar moltes tropes sense produir sorolls que serien captats pels seus sensors. Però si tinguessin cura, el soroll que fessin uns quants homes es confondria amb el clapoteig general de fons.

En Lando els va mirar, i va acabar tornant-se cap al Dash.

-Suposant que poguéssim trobar un guia, estàs dient que vols que recorrem quilòmetres de canonades xipollejant entre els residus per entrar en aquest lloc? -Va preguntar, i va mirar en Dash com si acabés de convertir-se en una aranya gegant.
En Dash va somriure.

-És just el que pensaran els guàrdies -va dir-. Qui pot arribar a ser tan estúpid?

En Lando va moure el cap.

-Nosaltres -va replicar-. Qui si no?

-I trobar un guia no serà cap problema. Conec a un tipus que...

-Ja he sentit això abans-va dir en Luke.

En Vader va respirar fons, va expulsar l'aire i va fer una altra profunda inspiració. Les energies del costat fosc van saturar el seu cos, i va poder tornar a respirar com un home normal. Concentrar la seva ira. No era just que estigués lesionat, que no pogués fer allò contínuament en comptes de només durant uns moments. No... Era... just!

Les energies curatives seguien tenint efecte.

Mentre pogués mantenir la seva indignació, els seus pulmons i els seus passatges respiratoris seguirien oberts i lliures d'obstacles. En Vader va alimentar els focs de la seva ràbia amb la profunda injustícia d'una galàxia que l'havia condemnat a suportar aquestes terribles limitacions físiques.

I les energies curatives van seguir tenint efecte.

En Vader va lluitar contra la sensació d'alleujament que estava experimentant. Va lluitar contra ella, i va mantenir la puresa de la seva ira, i les energies curatives encara estaven tenint efecte! Ja havien estat actuant durant gairebé dos minuts seguits. Era un nou rècord.

Afegiria el poder d’en Luke al seu, i acabaria arribant un dia en què podria desprendre’s de l'armadura i anar d'un costat a un altre tal com feien els homes normals.

En Luke...

En Vader va intentar aturar el moviment dels seus llavis, que havien començat a corbar-se per formar un somriure. No ho va aconseguir.

Va tornar a submergir-se en la protecció de la seva càmera respiratòria, incapaç de seguir mantenint l'efecte curatiu de les energies. Però tot i així, havia aconseguit que perdurés durant dos minuts. Algun dia aconseguiria que l'efecte curatiu durés deu minuts, i després una hora, i finalment tot el temps que desitgés...

Sí, algun dia ho aconseguiria.

La Leia sabia que no era la dona més pacient de la galàxia. Estar tancada en una habitació, per moltes comoditats i luxes que aquesta pogués oferir-li, no era la seva idea de diversió.

Va intentar meditar, però estava massa nerviosa.

Va decidir entretenir-se traçant plans de fuga, però disposava de tan poca informació que aquesta activitat també es trobava severament limitada.

Va acabar recorrent a l'exercici. Coneixia algunes rutines bàsiques de gimnàstica que podien dur a terme sense gaires dificultats sempre que disposessis d'un tros de sòl buit. La catifa era gairebé tan gruixuda com un matalàs d'acrobàcies, i encara que el sostre no era prou alt per permetre els salts mortals, això suposant que encara fos capaç de donar-los, no hi havia res que li impedís fer flexions i posar-se cap per avall sostenint-se sobre les mans. La Leia es va estirar i es va retorçar, contorcent-se i oposant els seus músculs a la gravetat en tota una gamma de formes diferents fins que va aconseguir acabar coberta d'una saludable pàtina de suor.

Quan va haver acabat estava francament esgotada, i es va sentir molt millor. Va anar a la cambra de bany i va obrir les aixetes de la dutxa. Va apagar els llums, es va despullar, es va donar una dutxa i va tornar a vestir-se en la foscor. Resultava una mica complicat, però com estava pràcticament segura que en Xízor tenia algunes holocàmeres amagades a l'habitació, no anava a permetre que gaudís d'un espectacle gratuït.

Sentint-se una mica adolorida però bastant més animada, la Leia va tornar a pensar en possibles maneres d'escapar o, més probablement, de contribuir a l'èxit del pla d’en Luke, fos quin fos. Estava preocupada per ell, però a un altre nivell, se sentia molt complaguda que anés a venir a rescatar-la.

Sempre era agradable saber que hi havia algú a qui li importa tant.

Següent