3
Les estances de la
Leia es contaven entre les més espaioses i còmodes del palau abandonat de
l'Emperador..., i l'estada ressonava amb els ecos del buit. La Leia Organa
Solo, antigament princesa i actualment ministra d'Estat de la Nova República,
se sentia cansada i sense energies mentre tornava a les seves habitacions al
final d'un dia molt llarg.
El moment culminant
havia estat el discurs triomfant d’en Luke davant l'assemblea, però això no era
més que un detall en un dia que havia estat ple de problemes. Complexes
contradiccions en tractats multilingües que ni tan sols C3PO era capaç de
comprendre, restriccions culturals alienígenes que tornaven gairebé impossible
l'exercici de la diplomàcia... Li donava voltes el cap!
La Leia va recórrer
les seves estances amb la mirada i el seu front es va arrugar en un arrufament
de celles.
-Dos punts més
d'il·luminació -va dir.
L'estada va quedar
més il·luminada, i la intensificació de les llums va fer retrocedir algunes de
les ombres impregnades de silenci.
En Han i en
Chewbacca se n'havien anat, ostensiblement per restablir els contactes amb el
planeta Kèssel, encara que la Leia pensava que, per al Han aquella missió seria
més aviat unes vacances, una manera de reviure «els bons vells temps» de
vagabunderies despreocupades a través de tota la galàxia.
De vegades es
preguntava si hi havia algun moment en el qual en Han lamentés haver-se casat
amb una persona tan diferent d'ell, i haver fet arrels a Coruscant deixant-se
embolicar pels embolics diplomàtics. El seu espòs aguantava recepcions
interminables durant les quals havia d'anar elegantment vestit amb robes que
estava clar li resultaven molt incòmodes, i durant les converses havia de
parlar amb un tacte mesurat que era totalment nou per a ell.
Però en aquells
moments en Han s'estava divertint, i l'havia deixat atrapada a Ciutat Imperial.
La Mon Mothma, la Cap
d'Estat de la Nova República, assignava un nombre sempre creixent de missions a
la Leia i permetia que la destinació de planetes sencers depengués de com
exercís les seves funcions. Fins ara la Leia havia aconseguit sortir ben parada
de totes elles, però els set anys transcorreguts des de la Batalla d'Endor
també havien portat molts revessos i problemes, com la guerra contra l'Imperi
alienígena dels ssi-ruuk i el ressorgiment del Gran Almirall Thrawn i el seu
intent de recompondre l'Imperi, per no esmentar la resurrecció de l'Emperador i
l'amenaça que havien suposat les seves gegantines màquines de guerra, els
devastadors de Mons. Per fi semblaven estar gaudint d'una època de pau
relativa, però aquell estat de conflicte continu havia minat els fonaments
sobre els quals s'assentava la Nova República.
En certa manera, les
coses havien resultat molt més senzilles quan tenien un Imperi contra el qual
lluitar, la presència enemiga unificava a totes les faccions de l'Aliança, però
en l'actualitat l'enemic no estava tan clarament definit. La Leia i la resta de
personalitats de l'Aliança havien de tornar a forjar llaços entre tots els
planetes que en temps no tan llunyans havien estat aixafats sota les botes
imperials, però alguns d'aquests mons havien patit tant que només volien que
se'ls deixés en pau i se'ls donés una mica de temps per llepar les seves
ferides i restablir-se. Molts d'ells no volien pertànyer a una federació de
planetes que abastava tota la galàxia. Volien ser independents.
Però els mons
independents podien ser conquistats fàcilment un a un si altres forces poderoses
arribaven a aliar-se contra ells.
La Leia va entrar al
seu dormitori i es va treure les vestidures diplomàtiques que havia portat
durant tot el dia. Al matí havien estat recentment rentats i planxats i havien
brillat amb una suau claredat, però la tela ja havia perdut el seu vigor
després d'haver passat massa temps sota les llums irisades de la gran càmera
d'audiències.
Durant la setmana
següent la Leia hauria de concertar reunions amb ambaixadors de sis planetes
diferents en un esforç per convèncer-los que s'unissin a la Nova República.
Quatre semblaven estar més o menys disposats a això, però els altres dos
insistien a mantenir una neutralitat completa fins que els problemes específics
dels seus mons fossin discutits i resolts.
La tasca més difícil
a la qual havia d'enfrontar-se es presentaria d'aquí a dues setmanes, quan
arribés l'ambaixador caridà. Càrida es trobava a la zona central d'un territori
que encara era controlat per vestigis de l'Imperi, i que contenia una de les
bases d'ensinistrament militar imperials més importants. L'Emperador Palpatine
era mort i el Gran Almirall Thrawn havia estat derrotat, però Càrida es negava
a enfrontar-se amb la realitat. Que l'ambaixador de Càrida hagués accedit a
venir a Coruscant ja era una gran victòria..., i el pitjor era que la Leia
hauria d’atendre'l, indubtablement somrient amb afabilitat en tot moment.
La Leia es va tornar
cap als controls del bany sònic i els va disposar per un suau massatge. Després
va lliscar a la cambra i va deixar anar un llarg sospir. L'única cosa que
desitjava en aquells instants era expulsar tots els problemes de la seva ment.
Les flors fresques
als Jardins Botànics de la Cúpula Celeste alegraven l'habitació al seu voltant
i la perfumaven amb la seva lleu fragància. La paret estava adornada amb
nostàlgiques escenes del planeta Alderaan, el món que el Gran Moff Tarkin havia
destruït per fer una demostració del poder de l'Estrella de la Mort: les immenses i afables praderies on les tiges
d'herba murmuraven al vent, les enormes criatures semblants a estels que
transportaven als habitants des d'una esvelta torre urbana a una altra, les
instal·lacions industrials i els complexos d'habitatges construïts en les grans
esquerdes que s'obrien pas per l'escorça d’Alderaan..., la seva ciutat natal
sorgint del centre d'un llac.
En Han se les havia
portat l'any passat, i no havia volgut dir-li on les havia trobat. Les imatges
li havien esquinçat el cor durant mesos cada vegada que les mirava. La Leia va
pensar en el seu pare adoptiu, el senador Bail Organa, i en la seva infància de
princesa, tots aquells anys durant els quals mai havia sospitat la seva
veritable herència.
La Leia ja era capaç
de contemplar les imatges amb una tendresa agredolça i de considerar-les com
una prova més de l'amor que en Han sentia per ella. Després de tot, en una
ocasió havia guanyat tot un planeta en una partida de cartes i l'hi havia
regalat perquè volia ajudar els altres supervivents d’Alderaan. Sí en Han
l'estimava.
Encara que en
aquells moments no hi era.
Uns quants minuts de
bany sònic van ser suficients per eliminar la tensió dels seus músculs,
revitalitzant-la i deixant-la fresca i descansada. La Leia va tornar a
vestir-se, aquesta vegada amb peces més còmodes.
Va anar fins al
mirall i es va contemplar. La Leia ja no dedicava tant de temps i tantes cures
meticuloses a la seva cabellera com havia fet quan era una princesa i vivia a
Alderaan. Des de llavors havia donat a llum tres fills: els bessons, que ja
tenien dos anys d'edat, i un tercer nadó feia poc. Només podia veure’ls unes
quantes vegades a l'any, i els trobava molt a faltar.
El poder potencial
que hi havia als néts de l'Ànakin Skywalker era tan gran que els bessons i el
nadó havien estat portats a un planeta molt vigilat, Anoth. La Leia només
coneixia el nom d'aquell planeta, ja que tota la resta havia estat eliminat de
la seva ment perquè ningú pogués extreure la informació dels seus pensaments.
En Luke li havia dit
que els nens Jedi mai eren més vulnerables que durant els dos primers anys de
la seva vida. Qualsevol contacte amb l’indret fosc produït durant aquest
període podia deformar les seves ments i les seves capacitats per a la resta de
la seva vida.
La Leia va activar
la petita plataforma hologràfica que projectava imatges recents dels seus nens.
En Jacen i la Jaina, els bessons, van aparèixer jugant dins d'un artefacte de
colors i formes bigarrades que els servia com a camp de jocs. En una altra
imatge, la Wínter, la serventa personal de la Leia, sostenia en els seus braços
a l’Ànakin, el nadó, mentre somreia a alguna cosa que no era visible a
l'holograma. La Leia li va tornar el somriure, encara que les imatges, que no
tenien moviment, no podien veure-la.
Una part d'aquesta
llarga solitud no trigaria a acabar. En Jacen i la Jaina ja podien utilitzar
alguns dels poders Jedi per protegir-se a si mateixos, i la Leia també podia
defensar-los amb les seves capacitats. D'aquí a poc més d'una setmana -vuit
dies, per ser exactes -, el seu petit i la seva petita tornarien a casa.
Saber que els
bessons tornaven per quedar-se la va animar considerablement. La Leia es va
reclinar a la butaca, que es va emmotllar automàticament als contorns del seu
cos, i va connectar els sintetitzadors d'entreteniment per escoltar una melodia
pastoral d'un famós compositor alderaanià.
La campaneta de la
porta va sonar de sobte, sobresaltant-la i fent-la tornar al món real. La Leia
va baixar la mirada per assegurar-se que s'havia acordat de vestir-se, i va
anar a l'entrada.
El seu germà Luke
estava immòbil entre les ombres, embolicat en la seva capa i la seva caputxa
marró.
- Hola, Luke! -Va
exclamar la Leia, i després va deixar anar un panteix ofegat -. Oh, ho havia
oblidat del tot!
-Desenvolupar els
teus poders Jedi no és una cosa que s'hagi de prendre a la lleugera. La Leia.
En Luke va arrufar
les celles, com si l'estigués renyant. La Leia va moure una mà indicant-li que
entrés.
-Estic segura que
castigaràs aquest oblit meu amb unes quantes sessions extra.
Mirat amb distància
l'immens androide constructor avançava molt lentament, alçant les seves
gegantines càpsules de suport només un cop cada mitja hora per fer un lent pas
endavant. Però estar a sota d'ell permetia que el general Wedge Antilles i les
seves brigades de demolició veiessin l’androide constructor com una confusa
taca de moviments molt ràpids on els milers de braços articulats treballaven
sense parar en les estructures que havien de ser desmuntades. La fàbrica
ambulant s'endinsava cada vegada més en la pasterada d'edificis derruïts i mig
destruïts d'un vell sector de Ciutat Imperial.
Alguns dels membres
de l’androide acabaven en boles d'implosió o talladors de plasma que difonien
sacsejades devastadores pels murs. Braços recol·lectors furgaven entre la runa
extraient bigues, i col·locant els penyals i fragments d’acercret en
receptacles de processat. Altres classes de runa eren dipositades directament
dins de les mandíbules i sobre les cintes transportadores en continu moviment
que portaven els recursos fins als classificadors d'elements, que al seu torn
extreien les substàncies útils i les processaven convertint-les en nous
components per la construcció d'edificis. La calor que brollava de les
factories internes de l’androide ondulava creant onades caliginoses semblants a
miratges, fent que la immensa màquina relluís en la nit plena d'estrelles de
Coruscant.
L’androide de
construcció va seguir obrint-se pas a través dels edificis danyats pels
devastadors combats lliurats durant la recent guerra civil. Hi havia tant per
reparar o destruir que en algunes ocasions els braços recol·lectors de
l'androide i les seves xarxes d’enderrocs no resultaven suficients.
En Wedge Antilles va
alçar la mirada just a temps de veure com un receptacle ple es desprenia dels
seus amarratges.
- Ei, enrere tot el
món! Poseu-vos a cobert!
La brigada de
demolició es va apressar a buscar la protecció d'un sortint del mur quan la
runa van caure des de vint pisos d'alçada.
Una pluja de
penyals, transpariacer i bigues retorçades es va estavellar amb una força
explosiva contra el carrer. Algú va cridar pel comunicador, però es va
controlar gairebé a l'instant i va callar.
-Sembla que aquest
edifici es pot ensorrar en qualsevol moment -va dir en Wedge -. Equip Taronja,
vull que us mantingueu a un mínim de mig bloc de distància d'aquest trasto. No
hi ha manera de predir el que farà l'androide, i no vull haver d'agafar i
desconnectar-lo... Després es necessiten tres dies per reinicialitzar-lo i
aconseguir que torni a treballar.
En Wedge no havia
acollit amb molt entusiasme la idea d'utilitzar la tecnologia antiquada i
impredictible dels androides de construcció, però semblaven ser la forma més
ràpida de treure la runa i enderrocs.
-Rebut, Wedge -va
dir el líder de l'Equip Taronja -. Però si veiem a un altre grup d'aquests
pobres refugiats que viuen com feres, haurem de tractar de rescatar-los... Encara
que siguin més ràpids i s'amaguin millor que els últims.
Després el canal del
comunicador va començar a omplir-se de xerrameca mentre el líder ordenava als
altres membres del seu equip que es posessin en moviment.
En Wedge va
somriure. Havia estat ascendit al rang de general, igual que en Lando
Calrissian i en Han Solo, però seguia sentint-se com «un més del grup». En el
fons del seu cor era un pilot de caça, i no volia deixar de ser-ho. Havia
passat els últims quatre mesos a l'espai amb les brigades de recuperació,
remolcant caces mig destruïts fins a òrbites més elevades on no suposarien cap
risc per a les naus que s'acostessin al planeta. Hi havia recuperat els
aparells que no estaven massa avariats, i havia provocat l'autodestrucció
d'aquells la presència dels quals creava un perill excessiu en els corredors de
trànsit orbital.
El mes passat havia
sol·licitat un lloc a la superfície perquè volia variar de treball, encara que
li encantava volar per l'espai. Aquesta era la raó per la qual en aquells
moments es trobava al comandament de gairebé dues-centes persones, supervisant
els quatre androides de construcció que treballaven incansablement obrint-se
pas per aquella zona de la ciutat, reconstruint i eliminant les cicatrius
deixades per les batalles de la guerra contra l'Imperi.
Cada androide de
construcció actuava guiat pel pla mestre que havia gravat en els ordinadors del
seu nucli cibernètic. Mentre anaven reconstruint Ciutat Imperial per franges,
els androides examinaven els edificis que tenien davant, arreglant els que
necessitaven reparacions menors i demolint els que no encaixaven amb el nou
pla.
Gairebé totes les
formes de vida intel·ligent havien estat evacuades del submón situat a gran
profunditat de l'antiga metròpoli, encara que algunes de les criatures que
vivien en els carrerons més foscos ja no podien ser considerades plenament
humanes. Bruts i nus, amb la pell molt pàl·lida i els ulls enfonsats en les
òrbites, aquells éssers eren els descendents dels qui havien fugit feia molt de
temps als carrerons més foscos de Coruscant per escapar a un càstig imposat per
raons polítiques. Alguns semblaven no haver vist el sol en tota la seva vida.
Quan la Nova República va tornar a Coruscant, es va dur a terme un gran esforç
encapçalat pel general Jan Dodonna, el vell veterà de Yavin IV, per ajudar a
aquells pobres desgraciats, però eren tan salvatges com astuts, i sempre
aconseguien evitar el fet de ser capturats.
Els carrers, o el
que havien estat carrers feia segles, estaven coberts de molsa i una abundant
proliferació de fongs. Les olors de les escombraries putrefactes i l'aigua
estancada giraven al seu voltant cada vegada que la brigada d'en Wedge es
posava en moviment. Els microclimes formats pels corrents d'aire ascendent i la
humitat condensada creaven diminutes tempestes en els carrerons, però l'aigua
que queia d'elles no feia millor olor que la dels tolls o clavegueres. Les
brigades d’en Wedge desplegaven llums flotants col·locats sobre repulsors, però
els núvols de pols creats pel treball de demolició impregnaven l'aire amb una
foscor que semblava impossible de travessar.
L’androide de
construcció va deixar de treballar durant un moment i el sobtat silenci va
ressonar a les orelles d’en Wedge com un espetec ofegat. Va alçar la mirada i
va veure que l'androide estava estenent dos dels seus braços acabats en enormes
boles de demolició. La màquina va fer girar les boles amb una força colossal,
esfondrant el mur que tenia davant. Després l'androide va moure cap endavant
les seves potes acabades en càpsules de suport, disposant-se a fer un pas cap a
l'edifici demolit.
Però el mur no es va
ensorrar cap a dins tal com esperava en Wedge que passaria. Dins de l'edifici
havia d'haver alguna cosa que havia estat reforçat fins a donar-li una solidesa
molt més gran que la de la resta de la construcció. L’androide va intentar
enderrocar el mur amb les seves potes, però aquest va resistir.
El titànic androide
va començar a emetre estridents sons hidràulics mentre intentava recuperar
l'equilibri. La factoria mecànica de quaranta pisos d'alçada es va anar
inclinant cap a un costat fins que va acabar quedant suspesa en una postura
precària, semblava que anava a desplomar-se d'un moment a un altre. En Wedge va
agafar el seu comunicador. Si l'androide de construcció queia, aixafaria mig
bloc d'edificis amb la seva immensa massa..., incloent-hi la zona a la qual
acabava d'enviar l'Equip Taronja perquè busqués refugi.
Però de sobte una
dotzena de braços mecànics es van unir i es van estendre cap al mur contigu i
es van desplegar, travessant-lo en alguns punts però sostenint el pes de
l’androide el temps suficient perquè aquest aconseguís recuperar l'equilibri
perdut. Una espècie de frec xiuxiuejant va brollar del comunicador d’en Wedge
quan les seves brigades de treball van deixar escapar un sospir col·lectiu
d'alleujament.
En Wedge va intentar
veure alguna cosa a la llum de l'aurora iridescent que planava sobre els seus
caps i dels llums flotants que havien desplegat. Amagats darrere d'un edifici
que no podia distingir de la resta de construccions s'alçaven uns sòlids murs
de metall que havien estat considerablement reforçats, però que així havien
quedat mig doblegats sota l'enorme peu de l’androide de construcció.
En Wedge va arrufar
les celles. Les brigades de demolició havien trobat molts artefactes antics en
els edificis mig derruïts, però mai havien descobert res que estigués tan ben
amagat i que comptés amb una protecció tan sòlida. Quelcom li va dir que allò
era important.
Va alçar la mirada
amb un lleu sobresalt en veure que l’androide de construcció ja s'havia
reorientat i tornava a dirigir-se cap a l'edifici reforçat que s'interposava en
la seva trajectòria. L’androide va inclinar el seu cap sensor en forma de
cúpula i va inspeccionar els resistents murs de la sala protegida, com si
estigués analitzant-los per esbrinar quina seria la forma més ràpida de fer-los
trossos. Dues de les seves urpes elèctriques detonadores van començar a baixar.
L’androide de
construcció era incapaç de preguntar-se quins secrets podien contenir aquells
edificis. S'estava limitant a seguir el pla gravat a l'ordinador que li servia
de ment i a dur a terme les seves modificacions programades.
En Wedge va
experimentar un torturador moment d'indecisió. Si desactivava l'androide per
inspeccionar l'edifici misteriós, després es necessitarien tres dies per
reinicialitzar els seus sistemes i tornar a posar-lo en funcionament. Però si
l'androide havia descobert alguna cosa important, alguna cosa del que fos
necessari informar el Gabinet... Bé, com de tan importants serien uns quants
dies llavors?
Petits llampecs
blanc blavosos van parpellejar en les puntes de les urpes detonadores de
l'androide de construcció mentre les dirigia cap als murs reforçats.
En Wedge va agafar
el seu comunicador i es va preparar per desactivar l'androide... i de sobte se
li va quedar la ment en blanc. Quin era
el codi?
El tinent Deegan,
que estava al seu costat, es va adonar del seu moment de confusió i pànic, i es
va afanyar a cridar la resposta que en Wedge intentava recordar sense
aconseguir-ho.
- SGW
zero-zero-dos-set!
En Wedge va teclejar
el codi a l'instant en el seu comunicador.
L’androide es va
quedar immòbil just quan estava a punt de descarregar l'energia acumulada en
les seves urpes elèctriques. En Wedge va sentir el xiuxiueig que va brollar del
seu interior quan les fàbriques que portava dins van passar a la modalitat
d'espera, reduint al mínim el consum i començant a refredar-se. En Wedge
esperava haver pres la decisió correcta.
-D'acord, els Equips
Porpra i Plata vindran amb mi. Anem a fer una petita tasca d'exploració allà
dins...
Les brigades van
convergir sota de l’androide de construcció després d'haver cridat a un grup de
llums flotants perquè les acompanyessin, i es van endinsar en la massa
d'enderrocs. La pols anava posant-se a terra amb una infinitat de centellejos.
Avançar sobre la
runa movent-se amb molta cura per no ferir-se amb els fragments de
transpariacer i els trossos de metall que sobresortien de les ruïnes. En Wedge
va sentir les corredisses de petites formes de vida que s'afanyaven a amagar-se
en les noves esquerdes. El repic de les pedres que queien seguia sent clarament
perceptible mentre els murs mig derruïts tremolaven i s'assentaven a poc a poc.
-Procureu tenir
molta cura... Això s'està ensorrant -va dir en Wedge.
Una espaiosa
obertura semblant a una caverna s'havia obert al mur sòlidament reforçat davant
d'ells, mostrant únicament un interior sense llum.
-Anem a entrar... A
poc a poc i amb calma, entesos? -Wedge va entretancar els ulls mentre
contemplava les ombres que els envoltaven -. Estigueu preparats per iniciar la
retirada tot just ho ordeni. No sabem què hi ha allà dins.
Un grinyol
ensordidor va ressonar molt per sobre dels seus caps i va crear ressons en la
nit. Els membres de les brigades de demolició es van sobresaltar, i es van
obligar a relaxar-se quan es van adonar que no era més que l'androide de
construcció que estava descarregant l'excés de calor acumulada.
En Wedge es va
aturar davant del forat ple de tenebres. L'esquerda oberta a la paret estava
totalment a les fosques, i no revelava res.
I el monstre, una
criatura bavejant plena d'ullals, va saltar cap endavant tot just en Wedge va
introduir el cap en la foscor.
En Wedge va cridar i
va retrocedir trontollant, xocant amb la vora irregular de l'obertura mentre la
locomotora d'urpes, pèl i cos recobert de plaques òssies es llançava sobre ell.
Abans que pogués
posar una mica d'ordre en els seus pensaments, de fet, abans que se li pogués
arribar a passar pel cap la idea de cridar una ordre als seus homes, una
teranyina formada per raigs làser que zigzaguejaven i s'entrecreuaven van
aparèixer sobtadament en la foscor de la nit. Gairebé tots els trets van donar
en el blanc. I es van incrustar amb un xiuxiueig fumejant al cos de la
criatura. Una segona andanada de raigs desintegradors van perforar les
tenebres.
El monstre va
llançar un explosiu rugit de sorpresa i dolor abans d'ensorrar-se amb la força
suficient per provocar una petita allau entre la runa. El seu sospir de mort va
ressonar com un raig de vapor que s'escapa d'un forn.
En Wedge es va
deixar caure a terra i va sentir que el seu cor tornava a bategar.
- Gràcies nois!
Els altres estaven
immòbils, encara paralitzats per la sorpresa i el terror, contemplant
bocabadats els desintegradors que havien desenfundat en un acte reflex i
l'immens tros de cos agonitzant del monstre que havia convertit l'edifici
blindat en el seu estatge.
La criatura semblava
una enorme rata cuirassada amb punxes òssies al llarg de l'esquena i grans
ullals corbs que brollaven de la seva boca. Tenia la cua d'un drac krayt, i el
membre s'estava agitant en les seves últimes convulsions mentre la sang d'un
negre purpuri traspuava de les ferides en forma de cràters cremats que els
desintegradors havien obert en la seva pell.
-Suposo que estava
mort de fam de tant esperar allà dins... -Va dir en Wedge -. El vostre intrèpid
líder haurà de ser una mica més cautelós d'ara endavant.
Va enviar les
oscil·lants llums flotants per l'orifici perquè il·luminessin l'estada que
tenien davant. No semblava haver-hi res més movent-se a l'interior. La
gegantina rata cuirassada es va estremir darrere d'ells, va llançar un últim
sospir gemegós i va quedar flàccida i totalment immòbil.
Van anar entrant per
parelles i van creuar l'obertura fins a la cambra aïllada. El sòl de plaques
metàl·liques era ple d'ossos picats i cranis dels sub-humans que havien viscut
en els nivells inferiors de la ciutat.
-Bé, sembla que se
les hi va arreglar per trobar menjar després de tot -va dir en Wedge.
A l'altre extrem de
la càmera sumida en la penombra van trobar un altre túnel que venia de més
avall, amb una reixa que havia estat apartada a un costat. La reixa estava
rovellada, però els solcs brillants deixats per unes grans urpes indicaven per
on havia entrat aquella espècie de rosegador gegant.
-Vaja, era una
femella -va dir el tinent Deegan -. I no hi ha dubte que per això estava tan
nerviosa...
Va assenyalar la
cantonada en què s'havien produït els danys més greus.
El niu de la rata
gegant havia quedat cobert per grans blocs del material utilitzat en la
construcció de l'edifici. Les taques de sang indicaven el lloc en què tres de
les seves cries, cadascuna de la mida d'un poni d'Endor, havien estat aixafades
pels penyals.
En Wedge va
contemplar el niu en silenci durant un moment abans de recórrer amb la mirada
la resta de la cambra fosca i silenciosa. Després va ajustar els
intensificadors lumínics del seu visor, i va poder veure artefactes, consoles,
i plataformes per dormir proveïdes de grillons i cadenes. Immòbils sobre un
parell d’estrades s'alçaven les negres masses lluents de dos androides
interrogadors imperials desactivats. Les secretes connexions d'ordinador
semblaven contemplar-los, tan grisos i morts com els ulls d'un amfibi.
- Alguna classe de
centre de tortures? -Va preguntar el tinent Deegan.
-Això sembla -va
respondre en Wedge -. Interrogatoris... Aquest lloc podria proporcionar-nos un
munt d'aquestes dades que l'Emperador no volia que arribéssim a conèixer mai.
-Encara sort que
se't va ocórrer desactivar l'androide de construcció, Wedge -va dir en Deegan -.
El retard valdrà la pena.
En Wedge va arrufar
els llavis:
-Sí, encara sort...
Va contemplar els
temibles androides interrogadors i l'equip de tortura. Una part del seu ésser
estava desitjant no haver trobat mai aquell lloc.
L'escultura que hi
havia sobre la taula de vidre de la Leia va lliscar lentament cap endavant, es
va quedar immòbil durant uns moments i després va començar a pujar.
L'escultura
representava un home molt gros amb les mans esteses, els palmells voltats cap
amunt i un somriure prou gran per engolir un caça-X. El venedor havia assegurat
a la Leia que era una autèntica escultura corelliana, i que portaria a la ment
d’en Han agradables records del seu món natal, exactament igual que li passava
a ella amb les imatges d’Alderaan que li havia portat en Han. Quan va rebre el
seu regal d'aniversari, en Han l'hi havia agraït profusament, però va haver de
fer grans esforços per no posar-se a riure. Després va acabar explicant-li que
l'estàtua era una figureta robada d'un local d'una cadena corelliana
d'establiments de menjars ràpids que tenia registrat el disseny i el feia
servir en tota la seva publicitat.
-Segueix
concentrant-te, Leia -va xiuxiuejar en Luke, trencant el silenci mentre
s'inclinava per estar una mica més a prop seu.
Estava observant-la
amb gran atenció. La Leia tenia la mirada clavada a la llunyania, i els seus
ulls no veien l'escultura.
L'estatueta va
seguir levitant, surant sobre la taula a una alçada cada vegada més gran, però
de sobte es va inclinar cap endavant... I va caure a terra.
La Leia va deixar
escapar un sospir i va tornar a reclinar-se a la butaca autoregulable. En Luke
va intentar ocultar la seva decepció i es va recordar del seu propi entrenament.
En Yoda l'havia obligat a sostenir-lo sobre el cap mentre mantenia en equilibri
roques i altres objectes pesats. Després en Luke havia rebut més ensinistrament
del pervers i malèfic Joruus C'Baoth, i el mateix Emperador ressuscitat li
havia revelat les profunditats de l’indret fosc.
L'ensinistrament de
la seva germana havia estat molt menys rigorós, i més irregular pel fet que la
Leia canviava contínuament l'horari de les classes en un intent d'adaptar-lo als
seus creixents deures diplomàtics. Però la Leia el preocupava. En Luke ja
portava més de set anys treballant amb ella, i la seva germana semblava estar
bloquejada, com si hagués arribat al límit dels poders que era capaç de dominar
i emprar. Donada la seva herència com a filla de l'Ànakin Skywalker,
ensinistrar la Leia hauria d'haver estat el més senzill del món. En Luke es va
preguntar com s'aconseguiria instruir a tot un grup d'estudiants en l'Acadèmia
Jedi que es proposava crear si no era capaç de tenir èxit ni amb la seva pròpia
germana.
La Leia es va posar
dreta, va recollir l'estatueta del sòl i la va tornar a posar sobre la taula.
En Luke la va observar en silenci, mantenint el seu rostre lliure de qualsevol
expressió que pogués indicar abatiment o preocupació.
- Què passa Leia?
-Va preguntar.
Els foscos ulls de
la seva germana es van tornar cap a ell, i la Leia va vacil·lar uns moments
abans de respondre.
-Suposo que m'estava
compadint a mi mateixa -va dir per fi -. En Han hauria d'haver arribat a Kèssel
fa dos dies, però no s'ha pres la molèstia d'enviar un missatge. No és cap
sorpresa, tenint en compte com és!
Però en Luke va
percebre més malenconia que sarcasme en els seus ulls.
-De vegades em
resulta molt difícil suportar l'absència dels nens -va seguir dient la Leia -.
Només he estat amb els bessons durant una part molt petita de les seves vides,
i puc comptar amb els dits d'una mà el nombre de vegades que he visitat el
nadó. No he disposat del temps necessari per sentir-me mare... Les tasques diplomàtiques
no em deixen ni un segon lliure. -Leia va alçar la mirada cap a ell -. I ara tu
et disposes a partir per emprendre la teva gran recerca dels Jedi... Tinc la
sensació que la vida se m'esmuny entre els dits.
En Luke va estendre
la mà i li va fregar el braç.
-Podries arribar a
ser una Jedi molt poderosa... si dediquessis una mica de concentració al teu
treball. Si vols seguir el camí de la Força, has de permetre que la formació
sigui el focus de la teva vida i no has de deixar-te distreure per altres
coses.
La reacció de la
Leia va ser més intensa del que havia previst, i en Luke va veure com es tirava
enrere.
-Potser això em faci por. Luke...
Quan et miro veig una expressió assetjada en els teus ulls, com si una part
vital del teu ésser hagués estat consumida per tots aquests inferns personals
que has travessat. Tractar de matar el teu propi pare, enfrontar-te en duel amb
un clon teu, servir a l’indret fosc en benefici de l'Emperador... Si cal passar
per tot això per arribar a ser un Jedi poderós, potser no vulgui el lloc!
La Leia va alçar una mà perquè en
Luke no digués res fins que ella hagués acabat de parlar.
-Estic fent un treball molt
important per al Consell -va continuar la Leia -. Estic ajudant a reconstruir
tota una república a partir d'un miler de sistemes estel·lars, Luke... Potser
aquesta sigui l'obra a la que he de dedicar la meva vida, i no la de
convertir-me en una Jedi. I potser, només potser, també vulgui trobar un forat
en ella per poder ser una mare...
En Luke la va mirar fixament, sense
deixar-se impressionar per les seves paraules. Ja ningú era capaç de desxifrar
el significat de les seves expressions, perquè en Luke havia deixat de ser
innocent.
-Si aquest és el teu destí, Leia,
llavors potser és una sort que hagi de començar a ensinistrar altres Jedi molt
aviat.
Els dos germans es van contemplar en
un silenci incòmode i carregat de tensió que es va allargar durant uns moments.
En Luke va ser el primer a apartar la mirada, i va decidir desviar el rumb de
la conversa.
-Però has de continuar protegint-te
de l’indret fosc. Seguim practicant una estona més amb els escuts i les teves
defenses interiors, i després donarem per acabada la sessió d'ensinistrament
d'aquesta nit.
La Leia va assentir, però en Luke es
va adonar que estava encara més trista i abatuda que abans.
Va allargar la mà per fregar els
foscos cabells de la Leia amb els dits, i els va anar lliscant sobre les corbes
del seu cap.
-Vaig a tractar de sondejar la teva
ment. Utilitzaré diverses tècniques i diferents tipus de contacte... Intenta
resistir el meu sondeig o, si més no, esbrinar on sóc en cada moment.
En Luke va deixar que les seves
parpelles caiguessin fins a acabar amb els ulls entretancats, i després va
enviar circells gairebé impalpables de pensaments cap a la ment de la Leia,
fregant destrament la topografia de la seva memòria. Al principi la Leia no va
reaccionar, però un instant després en Luke va poder sentir com es concentrava
i s'edificava una paret invisible al voltant de la seva sonda. La seva resposta
no va ser molt ràpida, però va aconseguir acabar impedint-li l'accés.
-Bé. Ara vaig a provar en altres
llocs... –En Luke va desplaçar el contacte mental a un centre diferent -.
Resisteix si pots.
A mesura que en Luke anava
augmentant la profunditat del seu sondeig, la Leia va anar aconseguint millorar
la seva capacitat de resistència i rebuig. Detenia els seus intents més de
pressa i amb una potència més gran mentre ell l'anava guiant a l'hora d'alçar
les seves barreres. En Luke es va anar sentint més i més complagut a cada
moment que passava treballant amb ella, fregant punts de la seva ment escollits
a l'atzar i intentant enxampar-la per sorpresa. També va poder sentir el delit
que anava envaint a la Leia en adonar-se de com milloraven les seves capacitats.
En Luke va estendre la sonda cap a
les profunditats de la ment de la Leia, una zona de records primaris molt
arrelats però en la qual hi havia poc pensament conscient. Dubtava que li fos
possible provocar algun tipus de reacció defensiva allà, però era molt
improbable que un atacant escollís semblants llocs com a objectiu. Els
pensaments de la Leia eren com un mapa desplegat davant seu, i en Luke va
estendre el contacte cap a una petita protuberància aïllada de la ment de la
seva germana. Va empènyer...
I de sobte va sentir com si el
palmell d'una gegantina mà invisible s'hagués posat sobre el seu pit i li
hagués empès cap enrere. En Luke va haver de trontollar per no perdre
l'equilibri, i va donar un parell de passos apartant-se de la Leia. La seva
germana tenia els ulls desorbitats, i s'havia quedat bocabadada a causa de la
sorpresa.
Què has fet? Va exclamar
en Luke en el mateix moment en què la Leia exclamava... Què he fet?, I un instant després els dos van respondre... No ho sé!, Simultàniament.
En Luke va intentar reconstruir el
que havia fet.
-Deixa que torni a intentar-ho. Limita't
a relaxar-te.
Quan va tornar a iniciar el sondeig,
la Leia semblava qualsevol cosa menys relaxada. En Luke va estendre la sonda
cap a les profunditats de la seva ment, i va trobar la protuberància aïllada
entre els seus centres instintius. La va fregar. I va tornar a sentir-se
rebutjat amb la força física d'una empenta.
- Però si no he fet res! -Va
insistir la Leia.
En Luke va permetre que els seus
llavis es corbessin en un somriure.
-Han estat els teus reflexos, Leia.
Quan un metge-androide et dóna un copet al genoll, la teva cama es dispara cap
endavant tant si vols com si no. Potser hem ensopegat per casualitat amb una
cosa que un Jedi en potència té i els altres no... Vull que ho provis amb mi.
Camina, tanca els ulls i t'enviaré una imatge del que t’he fet.
- Creus que seré capaç de fer-ho?
-Va preguntar la Leia.
-Si és alguna cosa realment
instintiva, l'únic que has de fer és localitzar el punt adequat.
-Ho intentaré.
La cara de la Leia era ple
d'escepticisme.
-Fes-ho, o no ho facis. És igual,
perquè no és una cosa que es pugui intentar... Això és el que sempre deia en Yoda.
-Oh, deixa de repetir les seves
paraules. No cal que tractis d’impressionar-me!
La Leia va fregar les temples del
seu germà i en Luke va empassar una profunda glopada d'aire, utilitzant les
tècniques de relaxació Jedi per baixar la guàrdia. Durant els últims set anys
havia erigit tal quantitat de blindatges mentals que esperava seguir sent capaç
de permetre que la Leia entrés en la seva ment. Va sentir el frec dels seus
pensaments, delicats dits mentals que anaven resseguint els contorns del seu
cervell. En Luke va dirigir la cerca cap a les profunditats, on dormien els
pensaments més primitius.
- Pots...?
Abans que en Luke hagués pogut
acabar la seva pregunta. La Leia va retrocedir trontollant i va caure a la
butaca autoregulable.
- Uf! Vaig trobar la protuberància,
però quan la vaig fregar... Ha faltat molt poc perquè em llencessis a terra!
En Luke va sentir com el
pessigolleig de la sorpresa produït per aquell nou prodigi s'anava estenent per
tot el seu ésser.
-I va ser totalment inconscient per
part meva... No em vaig adonar d'estar fent alguna cosa.
En Luke es va fregar els llavis amb
les puntes dels dits mentre noves idees començaven a discórrer veloçment pel
seu cervell.
-He d'intentar-ho amb altres
persones. Si és una reacció totalment reflexa, podria ser una prova molt útil
per trobar persones que posseeixin poders Jedi latents.
L'endemà, la llançadora
metropolitana s'estava lliscant per sobre de les teulades de Ciutat Imperial,
com un autobús que es desplacés sobre els corrents d'aire calent sorgits dels
abismes que s'estenien entre els gegantins edificis. La tira de construccions
recentment erigides pels androides semblava una franja lluent que travessava
l'antiga ciutat.
L'almirall Ackbar havia decidit
pilotar personalment la llançadora, i sostenia els controls a les aletes
articulades que li servien de mans mentre contemplava el cel amb els seus ulls
de peix considerablement separats. Darrere seu, units als seus seients pels
arnesos de seguretat, estaven en Luke Skywalker i la Leia Organa. La lluminosa
albada desplegava llargues ombres sobre els nivells inferiors de la ciutat.
L’Ackbar es va inclinar sobre el
comunicador.
-Ens estem aproximant, general
Antilles. Ja puc veure l’androide de construcció davant nostre... Està tot
preparat per a què baixem?
-Sí, senyor. -La veu d’en Wedge,
forta i nítida, va brollar del comunicador -. Hi ha un lloc bastant bo just a
la dreta de l’androide que hauria de resultar ideal per al descens.
L’Ackbar va decantar el cap per fer
una ullada per un extrem de la curvatura del parabrisa i després va seguir
pilotant la llançadora metropolitana, guiant-se pels buits que hi havia entre
els edificis i baixant a poc a poc fins als nivells de carrers encara no
explorats.
En Wedge va anar a rebre'ls després
que l’Ackbar hagués posat la llançadora al costat de l’androide de construcció,
que seguia estant desactivat. L’Ackbar va ser el primer a sortir al clar ple de
còdols i runa. I va alçar el seu cap en forma de cúpula per contemplar la tira
de llum solar visible en les altures. En Luke i la Leia van baixar caminant
l'un al costat de l'altre mentre el vehicle començava a emetre el lleu brunzit
indicador que estava entrant en la modalitat de repòs / refredament.
- Hola, Wedge! -El va saludar en
Luke -. O hauria de dir General Antilles?
En Wedge va somriure.
-Espera que vegis el que ha trobat
la brigada de demolició. Potser tornin a ascendir-me...
-No estic segur que això t’agradés
molt -va dir la Leia -. Un altre ascens i acabaries enterrat sota una muntanya
de deures diplomàtics!
En Wedge va moure una mà
indicant-los que el seguissin. L’androide de construcció amagava el sol. En
Luke va poder sentir els sons de les brigades que pujaven per les escales
d'accés i els ascensors automatitzats instal·lats en la closca de l'androide. Els
equips de manteniment estaven aprofitant el període de desactivació per
inspeccionar les factories internes i els processadors de recursos, i per
modificar part de la programació i els esquemes emmagatzemats en els ordinadors
de l'androide.
L’ossada d'un animal de grans
dimensions jeia sobre la runa just davant de l'orifici que donava accés a l'habitació
blindada. En Wedge la va assenyalar amb la mà.
-Aquesta cosa ens va atacar ahir a
la nit, i els nois de la meva brigada la van matar – va dir. - Després altres
carronyers van sorgir del no-res en algun moment de l’estona que vam passar a
la sala de descans de l’androide, fent una migdiada i netejant-nos, i no van
deixar ni una mica de carn sobre els seus ossos. És una llàstima... Els
xenobiòlegs potser haurien volgut classificar-lo, però ara ja no queda gran
cosa d'ell.
En Wedge es va ajupir i es va ficar
per entre les vores doblades de la paret de metall que protegia l'habitació
blindada. En Luke podia sentir soroll de gent treballant dins, i va veure com
la Leia arrufava el nas en captar les estranyes olors que brollaven de
l'interior.
Els ulls d’en Luke van necessitar un
moment per adaptar-se a la brillant il·luminació groga dels llums flotants
escampats al llarg dels murs. Una cosa molt poderosa s'havia deixat dominar per
una ràbia incontrolable allà dins. Al principi només va veure trossos, l’equip
trencat escampat per terra, cables arrencats i terminals d'ordinador
destrossades. Els murs estaven plens de senyals deixats per unes urpes enormes
i molt llargues. L'esfera negra d'un androide interrogador imperial jeia en un
racó, oberta per la meitat. En Luke va veure com els ulls de la Leia es posaven
en ella, i va captar l'onada de repugnància que li va recórrer des del cap fins
als peus.
Uns quants membres de la brigada
d'en Wedge havien tornat a col·locar una pesada reixa metàl·lica en el buit d'una
paret, i l'estaven soldant-la amb un làser. La reixa estava terriblement
deformada.
-Ahir a la nit vam tenir una nova
ració d'emocions -va explicar en Wedge. Els soldadors van apartar la mirada del
seu treball durant un moment, van saludar al Wedge i van tornar a encorbar-se
sobre els seus feixos d'energia -. La parella d'aquesta espècie de rata gegant
va venir pels túnels, va descobrir que havíem matat la seva companya i va
destrossar tot el que va poder. –En Wedge va arrufar les celles -. Va fer trossos
gairebé tot l'equip antic que hi havia a la cambra, però potser encara vam
aconseguir salvar una petita part. L'Emperador s'havia pres molt seriosament
tot el referent a la seguretat... Sembla que aquest lloc era una mena de centre
d'interrogatoris.
-Sí, per descomptat -va dir l’Ackbar,
avançant per entre la runa i restes d'equip. Taulers de circuits destrossats
van cruixir sota els seus grans peus -. No volem que res del que hi ha aquí
caigui en males mans, oi?
En Luke es va fixar en un embolic de
cables i lectors per làmines de vidre que hi havia al terra. El seu front es va
omplir d'arrugues a causa de la concentració mentre s'acostava per donar-los
una ullada.
- És el que crec que és? -Va
murmurar.
- Què has dit, Luke? -Va preguntar
la Leia, que l'havia seguit. En Luke no va respondre i es va inclinar sobre
l'equip, apartant cables i filferros i intentant posar una mica d'ordre en tota
aquella confusió de peces.
-Sembla que aquí hi havia tres
unitats independents... Probablement totes estan destruïdes, però en Luke
estava sentint una creixent excitació. Potser aconseguirien tornar a ajuntar
les peces i components.
- Què és això? -Va preguntar la Leia.
En Luke va tirar d'un cable fins a
treure'l de l'embolic i va descobrir un lector de làmines de vidre intacte al
final. Semblava una pala de rem de color platejat i aspecte vidriós, i era més
llarg que la seva mà.
-He trobat algunes referències a
aquests lectors durant les meves investigacions sobre els antics Cavallers Jedi.
Els equips de caçadors de l'Emperador els utilitzaven per trobar els Jedi que
s'havien amagat durant la seva gran purga.
Va trobar una segona pala
cristal·lina intacta, i després va escollir la unitat de control que semblava
haver patit menys danys. En Luke va apartar part de la pols amb la seva mà
ciborg, i després va connectar els cables a cada costat de la unitat mentre
sostenia una pala a cada mà. Va moure l'interruptor d'energia de la unitat de
control, i va tenir la satisfacció de veure una ràpida successió de parpelleigs
lluminosos indicadors de què la unitat estava duent a terme els diagnòstics de
la fase d'inicialització.
-Els equips de l'Emperador
utilitzaven aquests aparells com si fossin una mena de detectors de la Força
perquè els seus sequaços poguessin llegir les aures de les persones que
sospitaven posseïen talents Jedi. Segons els arxius, eren molt temuts pels
Cavallers Jedi que havien aconseguit sobreviure a la purga... però ara potser
podrem utilitzar-los com ajuda en la restauració de l'Orde Jedi.
En Luke va somriure, i durant un
moment va tenir la sensació que tornava a ser el jove granger innocent i
desitjós de grans aventures que havia estat quan vivia a Tatooine.
-No et moguis, Leia. Vaig a
utilitzar-lo amb tu.
La Leia va retrocedir, visiblement
alarmada.
-Però què fa exactament?
Tant en Wedge com l’Ackbar s'havien
acostat per veure què estaven fent.
-Confia en mi -va dir en Luke.
Va sostenir les pales cristal·lines
amb els braços estesos, una a cada costat de la Leia. Després va moure
l'interruptor de recerca, i una prima franja de llum color coure va sorgir del
no-res i va anar baixant pel cos de la Leia des del cap fins als peus. Un ressò
més petit de la línia detectora color coure va aparèixer suspès en l'aire per
sobre de la unitat de control i va repetir el moviment a la inversa, assimilant
les dades i construint un diminut holograma de la Leia.
El seu aspecte general era molt
diferent al del petit holograma de la Leia que l’R2 havia projectat per a Ben
Kenobi. En lloc d'una imatge completa i d'aparença real, només hi havia una
silueta formada per traços molt prims, amb línies identificades mitjançant
codis de colors unides a lectures que projectaven una columna de xifres en
l'aire. Al voltant de la silueta hi havia una parpellejant aurèola blava, no
molt intensa però clarament visible.
- Pots treure’n l'aigua clara
d'això, Luke? -Va preguntar l'almirall Ackbar, acostant-se per fer una ullada.
-Fem una comparació amb un altre
subjecte.
En Luke va dirigir les pales cap al
Wedge, qui es va encongir una mica mentre la línia detectora color coure pujava
i baixava pel seu uniforme. Quan el seu holograma en forma de silueta de traços
va aparèixer al costat del de la Leia, gairebé tots els detalls codificats
mitjançant colors eren similars, però la seva imatge no tenia aurèola blavosa.
-Ara provem amb vostè, almirall.
En Luke va dirigir les pales
cristal·lines cap al mon calamarià, i va fer uns ajustos en la unitat de
control perquè aquesta tingués en compte les diferències de la seva fisiologia
alienígena. Quan la unitat va haver acabat l'examen i va mostrar la seva
imatge, aquesta també tenia aurèola blavosa.
- Et faria res utilitzar-lo amb mi,
Leia? Així podrem estar totalment segurs que funciona.
La Leia va acceptar l'equip de mala
gana, com si la inquietés utilitzar un artefacte que havia estat emprat pels
qui havien concebut i dissenyat l'androide interrogador. Però va ser capaç de
manejar el detector amb rapidesa i sense cap problema, mantenint una placa
cristal·lina a cada costat d’en Luke.
La seva imatge estava envoltada per
l'aurèola blavosa.
-És un aparell molt valuós -va dir
en Luke -. No es necessita cap capacitat particular en l'ocupació de la Força
per utilitzar-lo. Podem trobar persones que tinguin potencial Jedi amb només
sotmetre-les a aquest examen. Ens serà de gran ajuda a l'hora de trobar
candidats per a la meva acadèmia. En aquest cas, pot ser que aquest aparell per
fi serveixi per alguna cosa bona després de tants anys...
-Excel·lent, Luke -va dir l’Ackbar.
En Luke va arrufar els llavis.
-Vull provar una cosa. Wedge -va dir
-. Et faria res relaxar-te durant un moment i permetre que estableixi un
contacte mental amb tu?
-Eh... -Va murmurar en Wedge, però
de seguida va veure que tots els membres de la seva brigada l'estaven mirant -.
El que tu diguis. Luke.
En Luke va actuar sense desaprofitar
ni un segon. Va estendre les mans cap a les temples d’en Wedge i va lliscar una
sonda mental sobre la superfície de la seva ment fins a arribar a les profunditats
de la zona primitiva i la sorprenent protuberància en el contorn dels seus
pensaments... Però quan la va tocar amb la seva sonda no va passar res. En
Wedge probablement ni tan sols sabia que estava sent sotmès a un sondeig. En
Luke va augmentar la pressió mental, però no va provocar cap acció contrària
reflectint-se i no va aconseguir desencadenar l'empenta incontrolada i
involuntària que la Leia li havia administrat.
- A què ha vingut tot això? -Va
preguntar en Wedge -, Has fet alguna cosa?
En Luke va somriure.
-Acabo de reforçar una teoria que se
m'ha acudit. Ara estem molt més prop d'aconseguir el ressorgiment dels
Cavallers Jedi que abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada