Ombres de l'Imperi (XXIX)

Anterior

29

Després que la Guri s'hagués endut la Leia, en Xízor es va servir una altra copa de xampany verd i va prendre un glop. La beguda potser alleujaria una mica el dolor de la seva engonal.

Passada una estona, va trucar al seu cap de seguretat.

- I el wookiee? Ha escapat?

-Sí, altesa.

-Espero que no haureu permès que pensés que la seva fugida resultava massa fàcil.

-Va deixar inconscients a cinc dels nostres homes, príncep Xízor, i a més li hem socarrat una mica el pelatge amb un feix desintegrador mentre corria per un passadís. Estic segur que no li haurà semblat massa fàcil.

-Excel·lent.

En Xízor va tallar la connexió i va contemplar el verd líquid bombollejant amb un somriure als llavis. L'estreta vigilància a què havia mantingut sotmès al wookiee l’havia informat immediatament de l'intent de fuga. Abans que la Leia tornés a reunir-se amb ell, en Xízor ja havia activat el seu pla alternatiu. Sempre havia tingut intenció de deixar marxar al wookiee, però no tan aviat. Bé, era igual. El wookiee es posaria en contacte amb l’Skywalker, i el noi vindria corrent per intentar rescatar la princesa. Els agents d’en Xízor probablement podrien capturar l’Skywalker molt abans que arribés al castell. Seria molt senzill. Ah, els temperaments apassionats resultaven tan predictibles...

El seu canal privat li va anunciar que acabava de rebre un missatge d'alta prioritat procedent de l'espai. En Xízor no sentia desitjos de parlar amb ningú en aquells moments, però només unes quantes persones tenien accés a aquella connexió directa, i si una d'elles havia decidit utilitzar-la, llavors probablement es tractaria d'alguna cosa que no li convenia ignorar.

La connexió era únicament vocal, i no hi havia imatge de la persona que desitjava parlar amb ell. Això resultava comprensible, tenint en compte la situació en què podien arribar a trobar-se alguns dels seus agents pel que fa a la seva seguretat. al Xízor tampoc li agradava transmetre la seva imatge. Era una de les seves petites rareses. Sempre podies codificar la transmissió, naturalment, però el nivell de paranoia del baix món era força elevat. Molts agents pensaven que si una connexió protegida era interferida malgrat tot i els codis de protecció acabaven sent desxifrats, sempre seria preferible que no hi hagués cap imatge que pogués anar-hi unida a la seva persona.

L'ordinador d’en Xízor ja havia confirmat la identitat del seu misteriós comunicant mitjançant les seves pautes vocals, perquè en cas contrari no li hauria passat la transmissió.

- Sí?

-Hi ha notícies de l’Skywalker, príncep Xízor.

- I està...?

-Pel que sembla ha estat capturat per un grup de caçadors de recompenses. No van voler revelar la seva situació exacta, però hem descobert que es troben a Kothlis. Esperem poder verificar i ampliar la informació d'un moment a un altre. Però hi ha un problema.

-Comprenc. I en què consisteix aquest problema?

-Els caçadors de recompenses diuen que hi ha una altra persona interessada en el seu presoner. Sembla ser que la seva oferta supera a la nostra i que aquesta persona té... connexions amb l'Imperi.

Hmmmm. En Vader acabava d'anar en aquesta zona. En principi el seu viatge tenia com a objectiu atorgar més credibilitat al robatori de l'ordinador, però pensant-ho bé... Bé, qui podia tenir tants desitjos de fer-se amb l’Skywalker com en Xízor? En Vader, és clar. Tot i així, en Vader ja havia tornat a Coruscant i havia anat a veure l'Emperador, i fins ara no hi havia cap indicació que hagués portat amb ell a l’Skywalker. La informació potser li havia arribat massa tard perquè en Vader pogués utilitzar-la en el seu benefici..., o potser mai havia arribat fins a ell.

En conseqüència, hi havia la possibilitat que el seu petit ardit amb la princesa no fos necessari després de tot.

-Digues-los que doblarem qualsevol oferta que pugui arribar a fer l'altre postor.

-Altesa, si estem licitant contra l'Imperi... Bé, en aquest cas ni tan sols podem igualar les seves ofertes.

-Ja ho sé. Però això no importa, ja que no haurem de pagar la suma que hàgim ofert. Quant sapiguem on tenen presoner a l’Skywalker, enviarem un equip d'agents especials i ens l’emportarem sense haver de pagar-hi ni un sol crèdit. No necessitem que respiri, en tenim prou amb el seu cadàver.

-Molt bé, altesa... Un moment. Disculpeu-me, però estic rebent una transmissió d'un dels nostres agents pel que fa en aquest assumpte. Potser es tracti de les coordenades que necessitem...

En Xízor va donar permís a l'agent perquè respongués a la transmissió.

Després es va recolzar en la seva butaca, disposant-se a esperar. En Xízor es va permetre una breu meditació sobre la implacabilitat de l'entropia. Quant de temps havia hagut d'arribar a esperar per rebre la informació que necessitava? Mesos, probablement, i potser més encara. Això passava amb molta menys freqüència que en el passat, naturalment, però...

Quan va tornar a parlar pel canal privat, la veu del seu agent va sonar molt més tremolosa que abans. Semblava tenir certes dificultats per parlar, i necessitava empassar-se saliva a cada moment.

-Gran prín-príncep, hi ha hagut u-una... complicació.

La por aguaitava en les paraules del seu agent, com un carronyer del desert que tracés lents cercles al voltant d'un animal agonitzant.

-Una complicació -va repetir en Xízor.

-Sembla que..., que l’Skywalker ha aconseguit escapar del seu confinament. I Darth Vader ha passat a estar personalment involucrat en l'assumpte, va estar en el lloc de la fugida poques hores després que aquesta es produís.

En la seva qualitat de portador del que considerava unes notícies molt dolentes, l'agent temia per la seva vida. Moltes persones havien estat executades per comunicar males noves als seus prínceps, i aquell home ho sabia..., i sabia que en Xízor havia posat fi a algunes vides amb les seves pròpies mans. En aquestes altures indubtablement ja sabria quin havia estat el càstig infligit a Green, el traïdor.

En Xízor es va posar a riure.

- P-Príncep?

Per fi rebia una bona notícia. En Vader no havia aconseguit capturar l’Skywalker. El noi estava lliure, i mentre la Leia es trobés en un lloc segur en el seu palau, l’Skywalker acabaria presentant-se davant de la porta d’en Xízor més tard o més d'hora. El wookiee s'asseguraria que així fora.

-No et preocupis per la fuga de l’Skywalker -va dir el Príncep Fosc-. Aquesta situació està controlada.

Algun dia potser permetria que tota aquella història es fes pública..., quan dominés la galàxia.

«Ah! dirien tots, què astut i recargolat és el Príncep Fosc. És un adversari realment temible!»

I dirien la veritat.

La Leia va intentar obrir la porta de la seva habitació, però naturalment estava tancada. Va mirar al seu voltant. Pel que sembla l'últim ocupant no s'havia deixat oblidat cap desintegrador de recanvi sobre de la tauleta de nit. No hi havia eines amb les que obrir la porta, i tampoc va poder trobar cap escotilla d'emergència que li permetés sortir d'allà. Tampoc va poder veure cap holocàmera, però atès el que havia esbrinat sobre en Xízor, estava segura que l'habitació tenia un sistema de vigilància. Si havia de romandre allà el temps suficient per veure’s obligada a despullar-se, ho faria a les fosques i amb l'esperança que la lent de l’holocàmera no disposés d'un intensificador lumínic..., encara que probablement ja era una mica massa tard per preocupar-se per la vergonya.

Va sospirar. Esperava que en Chewie hagués aconseguit fugir. La seva fugida no li serviria de molt a la Leia, per descomptat, però si Chewie havia aconseguit fugir si més no podria informar Lando i en Luke del que li ha passat, i així sabrien que en Luke havia de mantenir-se el més allunyat possible del Sol Negre. En Luke voldria venir corrents a rescatar-la, però Lando era un home molt més realista i hauria de ser capaç de convèncer-lo que no podia córrer aquest risc. Lando i en Luke havien de romandre en llibertat per rescatar en Han. Això era l'únic que importava.

«Perdona pel que vaig estar a punt de fer, Han... En Xízor m'havia administrat una droga, ja ho sé, però lamento haver estat tan feble.»

Quan tornés a veure’l -bé, si tornava a veure’l-, potser li ho explicaria tot. O... Pensant-s’ho bé, potser no li ho contaria. Què anava a aconseguir-hi, a part de fer-li molt de mal?

La idea de tornar a veure en Han va fer que se sentís millor durant uns instants, però la Leia de seguida va haver d'admetre que la seva situació no semblava massa bona. Es va asseure al llit i va començar a examinar les seves opcions. De moment no semblava haver-hi masses.

 Va tombar-se sobre el llit i es va estirar. Una de les coses que havia après mentre treballava amb el personal militar de l'Aliança era que si no tenies res millor que fer, sempre podies fer una migdiada. En aquest tipus de situacions, mai sabies quan tornaries a tenir l’ocasió de dormir una estona.

La Leia no es creia capaç d’adormir-se’n, és clar..., no tenint en compte tot el que estava passant. Es limitaria a seguir ajaguda i intentaria relaxar-se una mica durant una estona.
I uns moments després es va sorprendre a si mateixa sumint-se en un somni molt profund gairebé immediatament.

En Lando volia seguir endavant, però en Luke va insistir que havien d'interrompre el viatge.

-Escolta, confio en la Força i m'està dient que la Leia corre perill. Així doncs, farem un parell de trucades i ho comprovarem, d'acord?

- No pots esperar fins que arribem a Tatooine?

-No.

En Lando va sospirar.

-D'acord -va dir-. Però no t’oblidis que ha estat idea teva. Em deus una.

El Falcó va sortir de l’hiperespai.

-Bé, com podem fer aquestes trucades? -Va preguntar en Luke. Lando va somriure.

-Tinc una petita sorpresa per a tu. En Han no és l'únic que sap modificar els sistemes del Falcó.

- Què vols dir?

En Lando va connectar el pilot automàtic i va precedir en Luke fins al compartiment de càrrega del darrere, on va assenyalar un panell instal·lat en una paret.

-Sembla una unitat de comunicacions.

-Quin noi tan llest. Endavant, fes la teva trucada.

En Luke va teclejar els codis de transmissió que li va anar recitant en Lando mentre el jugador utilitzava la targeta electrònica d'alta prioritat per a assegurar-se que la comunicació no era interferida.

En Dash no va respondre, però hi havia una resposta gravada en el seu ordinador.
En Luke es va tornar cap a Lando.

- Disposem del codi d'accés per sol·licitar que transmeti el missatge?

-Sí -va dir en Lando, i l’hi va passar.

La imatge que va sorgir del no-res davant d'ells va sorprendre considerablement tant al Luke com a Lando, estaven contemplant a un wookiee que lluïa un tall de cabells particularment incompetent. Al principi en Luke no el va reconèixer, i no es va adonar que es tractava d’en Chewie fins que aquest va començar a parlar..., o més aviat a cridar.

- Chewie!

- Com? -Va exclamar Lando.

- Què ha passat?

- Oh, no!

- Lando!

En Lando va traduir el que acabava de dir Chewie.

-El Sol Negre té presonera a la Leia a Coruscant. Van intentar matar en Chewie, però va aconseguir escapar. La princesa el va obligar a anar-se'n. No va ser idea seva...

La transmissió es va interrompre de sobte.

- Què ha passat?

-No ho sé. Sembla que els codis han deixat de tenir efecte de cop. Algú deu haver informat del robatori del transmissor d'alta prioritat.

En Lando va treure la targeta electrònica de la ranura de la unitat comunicadora i la va llançar a terra.

-Anem -va dir en Luke.

-A Tatooine, oi?

-Resposta equivocada.

-No t'ho creuràs, però sabia que anaves a dir això. No podem anar a Coruscant! És massa perillós.

-Si vols pots quedar-te aquí.

-Luke...

-Leia necessita la meva ajuda. Aniré a Coruscant.

En Lando va contemplar el sostre durant uns moments i va acabar movent el cap.

- Per què m'han de passar sempre aquestes coses?

El temps i l'espai van tremolar, i el Falcó Mil·lenari va sortir de l’hiperespai i va entrar en l'espai real.

En Luke va donar un cop d'ull a les pantalles dels controls.

-Encara estem força lluny -va dir-. Faran falta dies per arribar-hi.

-Sí, bé... Veuràs, hi ha una raó per a això -va dir en Lando-. No estem parlant d'un planeta perdut en algun racó de la galàxia, amb només dues ciutats i un poblet en tota la seva superfície. Coruscant és un gegantí complex d'edificis que cobreix gairebé tot el planeta. Els voltants estan plens de celestials, mons-roda, satèl·lits d'energia i tot un riu de trànsit comercial i particular, per no esmentar una considerable fracció de l'Armada Imperial. És com un gegantí dosser, i els pocs forats existents en ell són realment diminuts. No creguis ni per un moment que podem travessar alegrement tots aquests perímetres a bord d'aquesta nau. Sospito que el diagrama del Falcó parpelleja en tots els monitors dels sistemes de recerca de facinerosos d'aquesta galàxia i, tan segur com que als llangardaixos els agrada la llum del sol, en cada sensor de seguretat del centre de l'Imperi. No crec que un simple codi de seguretat esborrat sigui suficient per permetre'ns passar. Que acabem tancats en una presó imperial no li servirà de molt a la Leia.

-Sí, entenc el que vols dir.

-Així doncs, ens anirem acostant molt a poc a poc i esperarem que se'ns ocorri un bon pla. Tens alguna idea realment lluminosa? en Luke s’ho va pensar durant uns moments abans de respondre.

-Bé... Doncs la veritat és que sí-. Lando va parpellejar.

- Sí? Escoltem-ho-. En Luke li va exposar la seva idea.

-No sé si sortirà bé -va dir en Lando.

-Ei, en Han ho va fer..., i a més amb un Destructor Estel·lar, no amb un simple vaixell de càrrega robotitzat. -Luke va guardar silenci durant un moment abans de seguir parlant-. Si vols, jo pilotaré.

En Lando va arquejar les celles.

-Escolta, jo li vaig ensenyar aquest truc al Han.

En Luke va somriure.

En teoria hauria de donar resultat. Estaven força a prop de les rutes mercantils d'entrada i sortida a Coruscant. Els gegantins vaixells de càrrega i vaixells especials per a contenidors avançaven lentament per elles, seguint els canals restringits. Per poder ser-hi, havies de pilotar una nau que transportés dues-centes tones mètriques de pes o més. La llei deia que havia d'haver alguna cosa més que androides a bord de les grans naus, però normalment aquesta llei era ignorada i gairebé mai s'intentava fer respectar..., especialment quan es tractava d'algú que portava mercaderies per a l'Imperi. Un androide programat per introduir i treure mercaderies dels pous gravitatoris no podia prestar massa atenció al que passava al seu voltant quan ja s'havia ficat dins de les calçades especials, el sistema de control de trànsit en el buit s'ocupava de tot això, per la qual cosa acostar-se cautelosament al casc d'un gran vaixell de càrrega i mantenir-se enganxat a ell hauria de resultar tan fàcil com espetegar els dits. Després d'això, l'únic que havies de fer era seguir dins de la seva ombra durant tot el trajecte de baixada fins que haguessis sortit de la graella i haguessis entrat al doppler planetari. El Falcó disposava de generadors d'interferències especials pels quals això no hauria de suposar cap problema: després de tot, qualsevol xaval de deu anys que estigués una mica dotat per a la mecànica podia construir un generador d'interferències mínimament decent amb un microones i un parell de reixetes repulsores desintonitzades.

El que realment era difícil, era calcular correctament la velocitat i la trajectòria del vaixell de càrrega per poder mantenir-s’hi exactament en la mateixa posició relativa respecte a ell. Un bon pilot hauria de ser capaç d’aconseguir-ho, però si anava cap a la dreta quan havia d'anar cap a l'esquerra... Bé, això podia significar acabar vaporitzat per una nau de perímetre imperial o una bateria de defensa planetària. Però si eres prou hàbil i decidit, podies fer-ho. Hauria de funcionar..., en teoria.

Sí, l'Imperi tenia diversos anells de naus desplegats al voltant del planeta, però havien estat concebuts per aturar una força atacant. L'espai era massa gran perquè poguessin veure-ho tot, i quins danys serien capaços de causar una sola nau quan l'objectiu era ni més ni menys que tot un planeta, especialment si de tota manera, com feia l'Aliança, el teu enemic es negava a atacar i destruir objectius civils?

- Preparat? -Va preguntar Lando.

-Preparat-va respondre en Luke.

-Nosaltres també estem preparats-va dir C3PO-. Suposant que a algú li interessi saber-ho, és clar.

En Lando va somriure.

-Agafeu-vos. Som-hi...

El vaixell de càrrega que se'ls s'aproximava lentament era de grans dimensions, i en realitat es tractava d'un remolcador modificat que tirava d'una sèrie de contenidors de càrrega cilíndrics units entre si per formar un gran anell. Cada contenidor era tan gran com el Falcó, i cada un d'ells estava proveït de coets de frenada orbital. Semblava una mica petit per ser un supertransport, però el carregament que remolcava la nau probablement era de vuit-centes o nou-centes tones mètriques, cosa que no era exactament un bri de palla. El vaixell de càrrega emetia contínuament un senyal de rebot que ho identificava com el Tuk Prevoz, un navili PNB-Propietaris de Naus Independents-registrat al Centre Imperial que estava complint un contracte amb Sistemes de Transport en Xízor.

En Lando va anar acostant el Falcó en un llarg arc de gran amplitud, gairebé un gir hemisfèric de cent vuitanta graus, primer allunyant-se del vaixell de càrrega i després posant-se darrere d'ell i lliscant sota del seu casc.

-Bé, això hauria de ser més o menys el centre de la zona d'ombra dels seus sensors-va dir.

En Luke va assentir. Les naus realment grans tenien munts de punts cecs, especialment les que transportaven molt carregament. Si podien mantenir-se dins de la zona d'ombra dels sensors durant l'aproximació al planeta, la tripulació no podria detectar la seva presència. Un cop estiguessin prop d'un dels contenidors de càrrega, ningú podria veure'ls des del vaixell de càrrega i, llevat que passessin prou a prop d'alguna de les naus de perímetre per poder arribar-hi amb una escopinada, cap ull imperial podria veure’ls.

En Luke va tirar una ràpida mirada als sensors. Lando estava seguint el seu pla de vol al peu de la lletra. Un o dos graus cap a un costat o cap a un altre i la tripulació del vaixell de càrrega potser pogués veure un contacte en els seus sensors, però fins ara tot anava bé.

Els contenidors s'anaven engrandint davant d'ells. El gran problema del pilotatge visual en aquelles regions de l'espai rau en la perspectiva, i en què el moviment es tornava considerablement subjectiu. Relativament parlant, o s'estaven acostant o el vaixell de càrrega estava caient sobre d’ells, i en realitat feia que es tractés d'una cosa o de l'altra..., sempre que es mantinguessin en una trajectòria que estigués dins de la zona d'ombra dels sensors.

Les mans d’en Lando es van moure amb tanta precisió com les d'un microcirurgià que estigués unint un parell de nervis. El Falcó va anar reduint la velocitat... fins que es va aturar.

La superfície del mòdul de càrrega més proper es trobava a tres metres de distància.

-Bon treball -va dir en Luke.

Tot i que sempre s'estava ficant amb Lando, havia de reconèixer que era un gran pilot.

-Sí, però aquesta era la part més fàcil. Ara hem de seguir enganxadets en aquest monstre fins que arribem a l'atmosfera i llanci el seu carregament en una òrbita d'entrada en espiral. Vaig a desconnectar el transductor i tots els sistemes que no siguin estrictament essencials. No volem que ningú vegi les nostres llums o capti emissions d'algun sensor actiu. A partir d'ara, caldrà pilotar per instint i a ull.

- Has pensat en què farem quan arribem? Lando va deixar anar un esbufec.

- Què et sembla si abans ens preocupem de com anem a baixar? Conec unes quantes persones i tinc alguns contactes. No et preocupis, en Luke: ja ens les arreglarem.

En Luke va assentir. Esperava que en Lando no estigués equivocat.

Naturalment, sempre hi havia la possibilitat que es desviessin del curs correcte durant l'aproximació al planeta i el feix de llum coherent d'una bateria acabés convertint el Falcó en un plat de rostit espacial, i llavors en Luke ja no hauria de preocupar-se de res més. Això no va fer que se sentís millor, per descomptat.

Va desplegar els seus pensaments i va intentar trobar la Leia a través de la Força. Es va esforçar fins al límit de les seves capacitats...

Res. Si hi era, en Luke es trobava massa lluny per poder establir contacte amb ella.
Bé, aviat estarien més a prop. Si sobrevivien, ho tornaria a intentar.

Si sobrevivien...

Darth Vader, nu i immòbil al centre de la seva càmera, estava fent els seus exercicis de meditació curativa quan va arrufar les celles de sobte. Hi havia una pertorbació en la Força. Va enviar la seva ment cap a ella, impulsant-la amb el poder del costat fosc...

Fos el que fos, no va poder establir contacte amb aquella estranya alteració.

 La sensació es va esvair de seguida, i la gairebé imperceptible ondulació que havia agitat la Força es va esfumar.

El costat fosc encara li reservava moltes sorpreses. Igual que un foc, podia escalfar o cremar, i calia procedir amb molta cautela per no ensopegar i caure en el seu negre abisme. En Vader ja havia vist el que un ús prolongat del costat fosc li havia fet a l'Emperador, el seu terrible poder havia acabat consumint-lo físicament. Però això no li passaria, perquè tenia la intenció d'aprendre a controlar el costat fosc. Havia fet grans progressos. Tot es reduïa a una qüestió de quant temps trigaria a assolir la seva meta, era un assumpte de «quan», no de «si». I quan per fi aconseguís atraure al Luke cap al costat fosc, el procés avançaria molt més de pressa. Dos imants de gran potència podien atreure molta més energia fosca que un de sol. Junts manipularien la Força molt més de pressa del que hagués pogut fer-ho qualsevol dels dos en solitari.

Quant poder tenia aquell noi... Qui ho hauria pogut imaginar? En Luke Skywalker, el seu fill, molt bé podia arribar a ser l'home més poderós de tota la galàxia.

En Vader es va permetre un somriure, tot i que el somriure li tensava el teixit cicatritzat i resultava bastant dolorós. Podia suportar el dolor.

Darth Vader era el Senyor Fosc del Sith, i podia suportar qualsevol cosa.

Següent