Conquesta (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

L'Ànakin va contemplar els llunyans puntets que donaven voltes al voltant del lloc on s'havien estavellat. Feia hores que romanien allà, però en els últims minuts s'estaven marxant un a un. Va sentir que les seves entranyes s'encongien. Si en tingués un, només un d'aquells aparells voladors, tornaria al temple i buscaria la Tahiri.

Què podia fer realment? Deixar al Valin i la Sannah amb Vehn i un cel ple de naus voleiant? Arrossegar-los a una altra batalla etèria i a un rescat incert?

No. No podria centrar les seves esperances en això.

Va sentir que l'arbre tremolava i la seva mà va buscar automàticament el sabre làser, però llavors va descobrir que era en Valin que ascendia per ell.

El nen el va localitzar i va seure al seu costat entre dues branques, a cavall. Mentre mirava, l'últim volador va començar a desaparèixer cap a l'horitzó.

-Hauries de quedar-te a la cova -va dir l'Ànakin a Valin.

-És possible, però no ho vaig fer -va respondre en Valin. Va assenyalar amb el cap a la nau que s'allunyava-. Vaig creure que ens buscarien durant molt més temps.

-Dos dies és més del que esperava -va apuntar l'Ànakin-. Segur que ara buscaran el premi gros, la resta dels estudiants. Tenen un temps limitat, recordes? Si no els han trobat per quan apareguin els yuuzhan vong, hauran d'anar-se'n corrent. L'últim que desitjarà la Brigada de la Pau és que els vong descobreixin que han perdut la veta mare -va començar a baixar de l'arbre-. Torna a la cova, potser facin un últim escombrat.

-Per què els yuuzhan vong ens persegueixen amb tanta ferotgia?

L'Ànakin va deixar anar un sospir.

-No estic segur. Principalment, perquè ens odien. I el fet que no semblin existir en la Força talla les vies de comunicació en ambdues direccions. No podem sentir-los ni afectar-los directament, però fem coses que no comprenen i som els que més els han danyat. Suposo que la humiliació del seu Mestre Bèl·lic a les mans d'en Jacen va ser la gota que va fer vessar el got.

-Però, els tipus que van arribar amb Vehn no són yuuzhan vong.

-No, són pitjors. Creuen que lliurant-nos, aconseguiran que els yuuzhan vong deixin d'atacar i conquerir els seus planetes.

-I ho faran?

L'Ànakin va esbufegar.

-El senador Élegos A'Kla es va lliurar als yuuzhan vong voluntàriament amb l'esperança d'arribar a comprendre'ls, de forjar una relació de confiança, cosa sobre la qual construir una solució pacífica.

-I el van matar -va acabar en Valin resignadament-. He sentit parlar d'això.

-I ens van tornar els seus ossos polits.

-Però el meu pare va matar el yuuzhan vong que va assassinar a l'Élegos.

L'Ànakin va dubtar. No estava segur d'on el portava el seu exemple.

-Sí -va dir lacònicament.

-I ara tothom odia al meu pare i no als yuuzhan vong.

-No, no és cert -L'Ànakin va agitar el cap-. És que... Això és política, Valin.

-Què vol dir això?

-No ho sé, odio la política. Pregunta-li al meu germà la propera vegada que el vegis... O a la meva mare.

-Però...

-El que vol dir és que el teu pare, Corran Horn, és un bon home i això ho saben tots els que tenen una mica de sentit comú. El problema és que hi ha molta gent que no té sentit comú, i una altra molta que és mentidera.

-Vols dir que seguiran dient que el meu pare és dolent, encara que en el fons no ho creguin?

-Tu ho has dit, petit.

-No sóc petit.

L'Ànakin va estudiar la determinació que reflectia aquell rostre gairebé infantil i, de sobte, va veure el que en Kam, la Tionne, l'oncle Luke, la tia Mara i tots els adults que havia conegut en la seva vida devien veure normalment en la seva pròpia cara.

-Potser no ho siguis -va acceptar l'Ànakin-, però això és precisament el que intentava dir-te fa un minut. Els yuuzhan vong mai han mostrat la més mínima tendència a complir la seva paraula. Crec que ni tan sols consideren la mentida com una cosa dolenta, equivocada. I l'Élegos... bé, va ser un bon intent i l'honoro com a tal, però el que volen els yuuzhan vong són els nostres mons i a nosaltres com a esclaus. Creuen que les nostres màquines són abominacions, i no descansaran fins a destruir-les a totes. L'única forma d'evitar la confrontació és rendir-se i permetre que facin amb nosaltres tot el que vulguin. Aquestes són les úniques condicions de pau que poden comprendre i acceptar, però la Brigada de la Pau creu que podrà canviar alguna cosa. L'Élegos era valent, noble... però estava equivocat i això li va costar la vida. És terrible, sí, però ell va escollir sacrificar-se per les seves idees. La Brigada de la Pau és covard i estúpida, i ha triat sacrificar les nostres vides. I som nosaltres els que hem de decidir què fem amb les nostres vides, no ells.

En Valin va assentir i somriure lleugerament.

-Ara parles molt més que abans. La Tahiri va dir que al seu temps ho faries.

L'Ànakin va comprendre que en Valin tenia raó. Pràcticament havia estat pontificant, una cosa que ni tan sols hagués somiat uns anys enrere, a excepció de les discussions amb els seus germans o amb la Tahiri. Era una cosa que no li agradava i que evitava com al cobalt en brut. El seu pare solia fer broma sovint, dient que era més fàcil remolcar una estrella de neutrons amb un lliscant que arrencar-li un parell de paraules.

Però, les persones semblaven esperar alguna cosa així d'ell cada vegada més. Algunes de les coses que havia fet havien tingut conseqüències, i suposava que això li havia creat certa reputació. Això estava bé i, encara que mai ho reconeixeria en veu alta, fins i tot li agradava. Li feia creure que algun dia podria arribar a ser com l'oncle Luke quan era jove i lluitava contra l'Imperi... Com un heroi, encara que sabia que en realitat no ho era.

Va sentir una fiblada, i de sobte va saber a on li portava tot allò.

-Per què la Sannah, la Tahiri i tu vau venir a ajudar-me, Valin? Per què no us en vàreu anar amb Kam i la Tionne?

Valin el va mirar amb ulls innocents.

-Volíem ser com tu, Ànakin. Tots nosaltres. I tu... tu mai hauries fugit d'una baralla.

L'Ànakin va prémer els llavis i va sentir que els seus ulls enrogien. Ja no tenia dubtes. Va mentir quan li va dir a la Sannah i al Valin que els yuuzhan vong i la Brigada de la Pau eren els responsables de tot aquell desastre. Igual que amb la mort d'en Chewie, igual que amb el que ha passat a Centràlia, la responsabilitat, la culpa era seva. De l'Ànakin Solo.

Però, aquest cop arreglaria aquell desastre. No sabia com, però l'arreglaria.

* * *

-No sembla que tinguin molt interès -va observar la Sannah, mentre rebuscaven peces entre les restes del transport d'en Vehn. Feia quatre dies que s'havien estavellat, i un des que van veure l'última nau de recerca.

-Per què anaven a tenir-ne? -va preguntar en Valin-. Aquí no queda molt que els pugui interessar.

-Sí, queda molt -va contradir l'Ànakin-. Només que els portaria massa temps recuperar-lo i arreglar-ho, és tot.

-I creus que tu sí podràs? -va somriure en Vehn amb menyspreu des d'on estava assegut, amb les mans emmanillades descansant sobre els seus genolls.

-És clar que podré -va respondre l'Ànakin-. El motor d'hiperimpuls està bé.

-Genial. Podrem enlairar-nos a velocitat llum des d'aquí baix. Així, almenys, ningú haurà de molestar-se a buscar les nostres restes, no existiran. I tampoc haurem de preocupar-nos pels vong.

-Si l'Ànakin diu que pot arreglar alguna cosa, és que pot -el va tallar en Valin.

-Calla, petit hutt pudent -va grunyir en Vehn-. Potser sóc el vostre presoner, però això no vol dir que hagi d'escoltar tot el dia les vostres bestieses. Jo... ei! Ouch!

En Vehn va començar a gratar-se furiosament les cames, rebolcant-se pel terra. L'Ànakin es va posar en guàrdia.

-Aparteu-vos D'ell. És un truc!

-Truc? -va cridar en Vehn-. M'estan devorant viu!

Llavors, l'Ànakin es va adonar que en Valin reia. I la Sannah també, encara que procurava ocultar-ho tapant-se la cara amb el palmell de la mà.

-Valin, això és cosa teva?

-S'ho mereixia.

-Deixa-ho. Immediatament. Ara.

-Jo només...

-Ara.

-Sí, senyor -va acceptar en Valin. I no semblava sarcàstic.

L'Ànakin es va agenollar al costat d'en Vehn. Un eixam de cucs multicadena d'un centímetre de longitud es desprenia dels braços i la cara del pilot, deixant vergassades porpres com a mostra del seu assetjament. En Vehn els va allunyar frenèticament a manotades, però quan l'Ànakin es va acostar per ajudar-lo, el va allunyar amb un ronc rugit de ràbia. Quan per fi es va veure lliure dels cucs, en Vehn va dirigir la seva mirada cap a Valin. La seva respiració era molt agitada.

-Va ser cosa teva, oi? Ho vas fer amb aquesta màgia Jedi vostra -es va posar maldestrament dempeus-. Espero que els vong et facin presoner, que us facin presoners a tots vosaltres.

-Ah, sí? -li va reptar en Valin-. Bé, doncs...

-Valin! -va cridar l'Ànakin contundent-. Calla i escolta. Ets millor que això, sé que ho ets perquè hem tingut els mateixos mestres -es va girar cap a la Sannah-. I tu et reies. Creus que és divertit utilitzar la Força per torturar un captiu indefens només perquè t'ha insultat?

-No -va reconèixer la Sannah, ruboritzant-se visiblement.

-Valin?

-No -va reconèixer el noi-. Suposo que no...

-Hi ha moments en què hem de fer servir la Força per defensar-nos, Valin, i hi ha moments en què aquesta defensa implica un atac. I si he d'esprémer el cervell d'en Vehn per esbrinar què necessitem per rescatar la Tahiri, potser ho faci. Però torturar-lo per simple diversió... Això mai.

En Valin va assentir i es va asseure. Per a sorpresa de l'Ànakin, no semblava tan malhumorat com reflexiu. De fet, per un instant i de forma gairebé impossible, es va assemblar al seu pare, a Corran. La visió va ser tan lluminosa, tan real, que l'Ànakin es va preguntar si havia vist un Valin més vell o només una semblança sorprenent.

Es va aclarir la gola.

-Seguim treballant, d'acord? Els motors no estan tan malament com sembla. Crec que podrem fer-los funcionar, gràcies al que hem salvat de les altres naus. I no necessito res més; només una forma de posar-nos en òrbita. Almenys hem aconseguit arreglar la unitat de comunicacions.

En realitat, l'Ànakin tenia els seus dubtes, però així tindrien alguna cosa que fer mentre ell pensava com podria recórrer mitja lluna per rescatar la Tahiri. Si es mantenien ocupats, no es preocuparien tant. A més a més, en Talon Karrde hauria d'haver arribat ja.

I la Tahiri... Estava gairebé segur que seguia a Yavin IV, no en òrbita.

Encara allò el mortificava. Treballava i treballava fins que li feien mal tots els ossos del cos, però sabia que trigaria mesos a creuar la selva que el separava del Gran Temple. Potser necessitava tant el treball com en Valin i la Sannah.

Amb un sospir, va anar a comprovar les cèl·lules d'energia.

Una cosa va emetre xiulets i trinats. La seva mà va buscar el sabre làser, abans de donar-se compte que el so procedia del seu comunicador de canell.

El va contemplar fixament un segon. Podia ser un truc de la Brigada de la Pau, un esforç per triangular la seva situació. Potser era en Talon Karrde que l'estava buscant.

Va acceptar la crida a contracor, i les paraules van començar a desfilar per la pantalla.

PERSECUCIÓ SUSPESA. ALA-X GREUMENT DANYADA. ESPERANT NOVES INSTRUCCIONS.

-Fiver!

AFIRMATIU.

-Fiver, localitza aquest senyal i vine immediatament. On estàs?

A 252,60 QUILÒMETRES DE LA TEVA ACTUAL POSICIÓ.

-Genial. Quant trigaràs a arribar?

20 HORES ESTÀNDARD.

-Què? Per què?

NOMÉS REPULSORS FUNCIONEN. NAU GREUMENT DANYADA.

-Però, segueixes operatiu?

SEGUEIXO OPERATIU.

-Ben fet, Fiver. Vine el més ràpid que puguis. Et necessitem.

AFIRMATIU, ÀNAKIN.

-Ànakin?

Malgrat tot, va somriure feliç. Últimament no li netejava sovint la memòria al seu astromecànic i començava a desenvolupar alguna que una altra raresa. Pilotar en solitari l'Ala-X X5, una tasca per a la qual en Fiver no estava realment programat, podia haver-hi contribuït. De fet, l'Ànakin no podria creure que el petit androide hagués eludit la persecució. Quan li va donar instruccions, va creure que l'estava sacrificant. A ell i a la seva nau. Descobrir que no era així suposava un alleujament inesperat. Ara no només tindria més recanvis amb els quals treballar, sinó un androide astromecànic per ajudar-lo amb les reparacions.

L'Ànakin va pensar que la situació no era exactament per tirar coets, però en la seva mirada havia una espurna d'esperança.

Següent