Espectre del Passat (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

Les línies estel·lars es van convertir en estrelles, i allà hi eren. On sigui en l'espai que aquest “allà” fora.

-Detecto tres planetes en el sistema intern,- va dir la Faughn, l'última síl·laba mig aspirada mentre reprimia un badall. La rotació normal de la tripulació la posava de franc per quan anaven a arribar al sistema Nirauan, però havia insistit a ser despertada per al final del viatge.

Mirant fixament la feble estrella vermella, la Mara es va preguntar si havia valgut la pena.

-El segon planeta sembla habitable,- va informar en Torve. -Té atmosfera, la temperatura sembla bona.

-Tenim moviment,- va exclamar l’Elkin. -A cinquanta-tres per disset.

La Mara va llançar una ràpida mirada als instruments. Segons les seves ordres, el Gel Estrellat havia sortit de l’hiperespai en completa manera d'encobriment de sensors, i no hi havia cap indicació del tipus de sonda d'alt enfocament que havia de ser necessària per penetrar aquesta protecció. No obstant això, atès que estaven tractant amb tecnologia alienígena això podia no significar res.

-Cap a on es dirigeix?- li va preguntar a l’Elkin.

-Segur que al segon planeta,- va dir l’Elkin, teclejant en el seu tauler. –Espera, vegem si puc delimitar el seu destí.

-És del mateix tipus de nau que la que li va ventar al Destructor Estel·lar d’en Térrik?- va preguntar la Faughn.

-El perfil sembla el correcte,- va dir en Torve. -No puc dir-ho amb seguretat sense fer un enfocament de sensor.

-El Destí està arribant ara,- va informar l’Elkin. -És un punt en l'hemisferi nord, a latituds baixes.

-Hi ha alguna cosa per aquí?- va preguntar la Faughn.

-Res obvi,- va dir en Torve. -Almenys, res que emeti un espectre d'energia llegible.

-Tot aquest lloc em posa nerviós,- va grunyir l’Elkin, tamborinant els dits inquietament en la vora del seu panell de control. -Per què no hi ha res sobre el planeta o el sistema en els arxius? Té un nom... algú ha d'haver estat aquí alguna vegada,

-Oh, algú va estar aquí, està bé,- va convenir la Faughn. -Però probablement no per molt temps. Per algun temps durant l'Antiga República podies bàsicament simplement entrar a un sistema desconegut, fer un escaneig ràpid per buscar formes de vida, i arxivar per drets de desenvolupament, la llei de “Anomena-ho i Reclama-ho” en deien. Tenies sistemes per tota la Vora Exterior, llocs en mapes i llistes de recursos sense que ningú tingués la més remota idea del que hi havia realment.

-Recordo haver llegit sobre això,- va dir la Mara. -El Sector Corporatiu es va aprofitar especialment d'abusar d'aquest privilegi, i no estem tan lluny d'allà.

-Correcte,- va dir la Faughn. -De totes maneres, amb tot això dit, he d'estar d'acord amb els instints de l’Elkin en això. Si aquesta és la base militar d'algú, on són les defenses? On és la base mateixa, ja que estem?

-Ningú va dir que fos militar,- li va recordar la Mara. -Estan utilitzant una tecnologia alienígena, això és tot el que sabem.- Va mirar fora pel finestral. -I això és tot el que sabrem mentre ens quedem aquí fora.

-No sé,- va dir la Faughn. -Hem confirmat que aquest és el sistema. Potser hauríem de tornar enrere i aconseguir algun suport.

-Desafortunadament, no sabem que aquest sigui realment el sistema,- va assenyalar la Mara. -Podria ser només el punt de reunió d'aquest mes. Si ens anem ara, podrien haver-se anat tots per quan hi tornem.

-Suposo,- va dir reticentment la Faughn. -Bé... sembla que aquesta zona de blanc està rodant lluny de nosaltres. Podríem donar-los unes hores perquè desapareguin al voltant de l'horitzó, llavors apropar la nau.

-Això assumint que no tenen una xarxa de sensors d'advertència escampada al voltant del planeta-, va afegir en Torve. -Si ho fan, no importa si la base principal està en línia visual de nosaltres o no.

La Faughn va arronsar les espatlles.

-És un risc calculat.

-Però no un que tota la nau hagi de córrer,- va dir la Mara, seleccionant mentalment les possibilitats. Juntament amb les seves càpsules d'escapament, el Gel Estrellat feia tres naus de la mida d'una llançadora: dos remolcadors de càrrega i un caça estel·lar intra-sistema Defensor de la Nova República altament il·legal del que en Karrde s'havia apropiat en algun lloc. -Com és l'encobriment de sensors d'aquest Defensor?- va preguntar ella.

-Mínim,- va dir la Faughn. -D'altra banda, té una secció d'encreuament de sensor bastant petita per començar, i per descomptat cap emissió d’hiperimpulsor en absolut. Si el seu equip no és massa bo i t'ho prens amb calma, hauries de tenir una bona oportunitat d'apropar-te furtivament.

-Està bé,- va dir la Mara, estirant-se a la Força. No hi havia cap formigueig en particular del seu sentit del perill. Almenys, no encara. -Farem servir la teva idea de deixar que la zona designada rodi lluny de nosaltres per unes hores. Potser puguem millorar l'encobriment del Defensor una mica mentre esperem. Després d'això... Jo vaig i vaig una ullada.

***

A la distància al planeta havia semblat fosc, aspre i desolat. De prop, va decidir la Mara, no semblava molt millor.

Hi havia vegetació, certament, tot des d'arbres rabassuts amb fulles amples, en forma de ventall a plantes rastreres que era impossible veure clarament a la velocitat que ella estava anant. Però la varietat usual de colors que era la norma en la majoria dels mons que havia visitat semblava haver-se saltat d'alguna manera a Nirauan. Tot aquí semblava estar fet en tons marrons o grisos, amb només esquitxades ocasionals de vermell fosc o violeta profund per trencar la monotonia. Possiblement era una adaptació natural a la feble llum vermella del sol del planeta; potser en la part infraroja de l'espectre les plantes eren realment bastant acolorides. D'alguna manera, ho dubtava.

-Començant a entrar en alguns pujols ara,- va dir ella al gravador lligat a un extrem del tauler de control del Defensor. -Semblen bastant escarpats realment, qualsevol terra que hagués en ells sembla haver-se erosionat.- Va mirar a la part baixa de les seves pantalles. -Encara cap indicació de sondes de sensors.

Va alçar la vista del seu tauler, arrufant les celles al paisatge del davant. Allà dalt, entre dos turons més escarpats...?

-Sembla que hi ha una espècie de fondalada endavant,- va dir ella. -No, és tot un congost. De fet...

Va tirar suaument de la palanca de control del Defensor, arriscant-se a una mica més d'altitud per aconseguir una millor vista. La seva primera impressió havia estat de fet correcta: el profund canó davant seu estava apuntant directe cap a la zona designada.

I de fet, llevat que el terreny estigués enganyant-la d'alguna manera, semblava que la portaria tot el camí.

-Crec que he trobat la meva ruta,- va dir, tocant la tecla per transmetre la informació de navegació cap a la gravadora de dades. -Sembla que corre directe cap a la seva porta.

Llevat que els alienígenes desconeguts tinguessin el congost aparellat de sensors, per descomptat en aquest cas seria córrer directe a una emboscada. Només hauria de confiar que el seu sentit del perill li donés suficient advertiment.

El congost era de fet així com havia semblat des de la distància: bastant dret, la seva amplària variava de cinquanta a cent metres, la seva profunditat mitjana al voltant de cent metres però capbussant-se tan profund com tres-cents en alguns llocs. La majoria dels congostos similars que la Mara havia vist havien estat tallats per rius ràpids, però el fons d'aquest estava sec. Les parets estaven compostes de roca grisa escarpada, amb arbustos petits i enfiladisses tenaces que s'aferraven als costats. -Encara cap senyal d'activitat de sensors,- li va explicar al gravador quan s'ocupava de volar per l'estret passatge. La lògica militar normal, sabia, seria que els seus oponents llancessin el seu atac en algun lloc al llarg d'aquests primers pocs quilòmetres, mentre la seva maniobrabilitat estava limitada però abans que estigués innecessàriament prop de la base. Estirant-se a la Força, mantenint un ull cautelós en el cel blau-verd pàl·lid sobre ella, va seguir endavant.

Però no va venir cap atac. El congost es va eixamplar, es va estrènyer, llavors es va eixamplar de nou, en un moment donat va canviar d'un canó al costat obert d'un penya-segat on la paret esquerra s'havia ensorrat en una vall ampla i arbrada més enllà. El respir d'aire obert va ser tant sols un de breu; un moment més tard la paret es va alçar de nou a la seva esquerra i ella estava de nou volant a través d'un congost. Com si estigués inspirada per la seva visió del bosc, la vegetació estava ara tornant-se més espessa i més variada, amb els arbustos i les enfiladisses sovint cobrint completament les parets rocoses.

I també hi havia una altra cosa nova. -Ara veig forats en els costats del congost,- va informar, intentant mirar alguns d'ells mentre passava. Però anava massa ràpid per veure més detalls que el fet que eren massa profunds com perquè la llum del sol penetrés tot el camí fins al fons. -A primera vista, diria que no semblen particularment naturals,- va continuar ella. -Podria ser una colònia d'aus o reptants de les enfiladisses, o podria ser part d'una sèrie de sensors. Suggerir a la propera persona que porti un millor paquet de sensors, espera un segon.-

Va baixar la velocitat, arrufant les celles endavant. El congost s'estava eixamplant de nou, i allà a la seva dreta -Crec que puc haver trobat la porta del front,- li va explicar estretament al gravador. -Sembla l'entrada d'una cova endavant a la dreta, d'aquest costat d'una lleu angulositat cap a la dreta. Una obertura de bona mida, maniobrant una mica, les naus que vam veure podrien entrar.- Va arrufar els llavis. -I ara tinc una decisió de fer: porto al Defensor, o vaig a peu.

El Defensor estava baixant la velocitat a una parada ara, i va canviar els repulsors a plena potència mentre intentava pensar. La decisió òbvia, per descomptat, seria entrar amb el Defensor. Però en aquest cas, obvi no necessàriament significava intel·ligent. Fins ara no hi havia hagut cap resposta de la seva presa del que significava que o encara no l'havien notat o sinó que no la consideraven una amenaça.

I de qualsevol manera, una sola persona del carrer probablement arribaria més lluny abans de detonar una reacció que un caça estel·lar de la Nova República entrant rugint amb canons làser carregats i llestos. -Vaig a entrar a peu,- li va explicar al gravador, posant el Defensor a terra al costat d'un grup d'arbustos i teclejant per un bioescaneig l'aire de fora. -Encara no hi ha hagut cap acte hostil cap a mi, i seria bo si pogués mantenir-ho d'aquesta manera.-

Arribant-s’hi a baix, al petit compartiment d'armes al costat del seu genoll dret, va obrir el panell. -Però només en cas que no pugui, vaig a portar el meu BlasTech, la meva pistola de màniga, i el meu sabre de llum-, va afegir. -Això hauria donar-me un avantatge en qualsevol cosa que passi.-

Va lliscar el blàster BlasTech a la pistolera del maluc i va assegurar l'arma més petita a la pistolera del seu avantbraç, amagada sota la seva màniga esquerra. Va recollir el sabre de llum. I va fer una pausa, mirant fixament l'arma, sentint el fred metall contra la seva pell. Havia estat una vegada el sabre de llum d’en Luke Skywalker, fet pel seu pare i passat a ell per l’Obi-Wan Kenobi a Tatooine. En Luke li havia donat al seu torn a ella després que la gegantina contraofensiva de l'Imperi sota el Gran Almirall Thrawn havia estat finalment detinguda.

Llavors, ella i en Luke havien estat aliats. Ara...

Amb una ganyota, va enganxar el sabre de llum al seu cinturó. Ara, no estava segura del que eren.

O més aviat, no estava segura del que ell era.

El bioescaneig va xiular: l'aire era respirable, sense toxines ni microorganismes perillosos que poguessin travessar la seva immunització de gran espectre. -Es veu bé allà fora,- va dir, arrencant els seus pensaments lluny de l’Skywalker i de tornada als assumptes immediats a la mà. Apagant els repulsors, va canviar els sistemes del Defensor a l'estat d'espera i va verificar per segona vegada que el gravador estigués direccionat i establert per transmetre un pols de tornada al Gel Estrellat. -Portaré el meu comunicador, enllaçat al gravador.

Va posar el seu comunicador en una posició de mans lliures al seu coll, llavors va obrir la cabina. L'aire de Nirauan va entrar violentament, fresc i crespat, amb els subtils encara que exòtiques olors d'un nou món. Descordant-se el cinturó, es va posar dreta, traient el paquet de supervivència del Defensor del seu compartiment d'emmagatzematge i enganxant les seves corretges sobre una espatlla mentre baixava pel costat a terra. Assegurant-se el paquet fermament en les seves espatlles, va fer una última ullada al voltant, va tancar i va assegurar la carlinga i es va encaminar cap a la cova.

La vegetació com a pastura sota els seus peus era baixa i de fulles amples, amb una tendència a aferrar-se a les seves botes, però d'altra banda no impedia els seus moviments. Va escoltar mentre caminava, però només hi havia el murmuri de la vegetació i el suau xiulet de la brisa a través del barranc. Cap so d'animals o aus en absolut.

Però hi eren, ho sabia ella, mirant amunt als petits forats que puntejaven els costats del barranc. Els animals hi eren. En els forats, o niant en els arbustos, o sotjant sota les enfiladisses que s'enfilaven per la roca. Podia sentir la seva presència.

I almenys alguns d'ells estaven mirant-la... -Podria haver-me equivocat sobre això,- va dir al comunicador, traient el seu blàster. -Aquesta d'aquí podria ser simplement una cova. Suposo que ho esbrinaré prou aviat.

Amb cautela, es va obrir camí fins a la cova. Igual de cautelosament, va fer una ullada al voltant de la vora.

Era una cova, està bé. Una cova bruta, florida, de parets aspres, estirat-se cap enrere obscurament a la distància, amb una gruixuda catifa de fulles mortes a terra, a l'entrada, alguna mena de teranyines agitant-se amb la brisa, i un lleuger indici de la humitat d'aigua distant.

Va baixar el seu blàster, sentint-se anticlimàtica i una miqueta ximple. -Sóc aquí baix,- va dir al seu comunicador. -I si aquesta és una badia d'aterratge disfressada, han fet un treball terrífic en ella.

Va tornar de la boca de la cova, protegint-se els ulls mentre examinava el costat del precipici. Res més que precipici que ella pogués veure. Just més enllà de la cova, com ja havia notat, el congost virava cap a la dreta. Més per curiositat que per qualsevol expectativa de veure alguna cosa interessant, va caminar al costat llunyà de la cova i va fer una ullada al voltant de la curvatura.

I va contenir la respiració. Directament endavant seu, potser deu quilòmetres més endavant, el congost s'acabava a la base d'un penya-segat gegantí. I descansant a sobre del penya-segat, negre contra el cel pàl·lid, hi havia un edifici.

No, no només un edifici. Una fortalesa.

La Mara va respirar fondo. -Els he trobat,- va dir, lluitant per mantenir la seva veu estable mentre treia un joc de macrobinoculars de la seva bossa al costat del seu paquet de supervivència. Hi havia alguna cosa sobre l'aspecte d'aquesta estructura que estava enviant un brunzit desagradable a través d'ella. -Hi ha algun tipus de fortalesa descansant sobre un penya-segat a l'extrem llunyà del congost.

Va activar els macrobinoculars i els va enfocar en la fortalesa. -Sembla estar construïda de pedra negra,- va informar, acostant la imatge. -Em recorda aquella vella fortalesa abandonada a Hijarna que fem servir de vegades com un punt de reunió. Puc veure...semblen dues, potser tres torres des d'aquest angle, més una cosa que podria haver estat una altra més truncada prop de la base. De fet...

Va baixar la vista pel penya-segat a on començava el congost, la sensació de formigueig es va fer encara més desagradable. -De fet, si poses bé els angles,- va dir a poc a poc, -podries fer un cas que qualsevol tir que es va dur aquesta torre va ser el mateix llamp que va acanalar aquest congost.

I en aquest cas, hauria estat un llamp impressionant. L'Estrella de la Mort podria haver-ho fet, però no gaires coses més en els arsenals dels Imperials o de la Nova República. -No importa, suposo que aquesta és la meva pròxima parada,- va decidir, lliscant els macrobinoculars de tornada a la seva borsa. Fent una última ullada a la fortalesa, es va girar i es va dirigir de tornada cap al Defensor. Va mirar dins de la cova, va creuar a l'altra banda...

I es va congelar, prement la seva espatlla contra la roca fresca al costat de l'obertura de la cova. Alguna cosa havia encès de sobte el seu sentit del perill... i com s'esperava, el va sentir de nou.

El gemec suau i distant d'un vehicle aeri.

-Crec que estic a punt de tenir una mica de companyia,- va murmurar al seu comunicador, donant-li al cel un ràpid examen. Encara no hi havia res visible, però el so estava definitivament acostant-se. Curosament, encara mirant al cel, va tornar uns passos cap a les ombres de la cova.

Abruptament el seu sentit del perill va espurnejar, però tot i que es girava al seu voltant va saber que era massa tard; de la profunditat de la cova a la seva dreta una cosa fosca va passar disparada més enllà d'ella, batent una ràfega d'aire humit a la seva cara quan va passar més enllà del seu cap i es va llançar de tornada a la foscor. Es va ajupir, amb el blàster rastrejant cap a l'ombra voladora, però ja estava fora de vista. Va disparar una vegada al sostre, el raig de llum li va donar una breu besllum de les parets aspres i les pues de roca penjants. Va descobrir l'ombra voladora, va apuntar amenaçadorament cap a ella.

Només va tenir una besllum de la segona ombra quan va caure d'alguna part de sobre d'ella i amb destresa li va arrabassar el blàster de la mà. Ofegant una maledicció, va treure d'una tirada el seu sabre de llum del seu cinturó amb la mà esquerra, encenent-lo i en el mateix moviment passant-se’l la seva mà dreta.

I de sobte la cova va semblar aturar-se cridant.

Era, va comprendre la Mara, una extravagant caracterització del que acabava de passar. Però la impressió però va romandre. Qualsevol cosa que fossin les criatures batents, estaven de cop mirant-la amb nous ulls.

I parlant amb una nova veu.

Una nova veu? La Mara va arrufar les celles, esforçant-se per escoltar. Cap error: de fet hi havia nous sons murmurant a través de la cova.

A través de la cova... o a través de la seva ment.

Retrocedint a una lleugera depressió de la paret, es va estirar tan dur com va poder amb la Força. Les quasi-veus van semblar enfocar-se, però romanien just a la turmentant vora de la comprensió. -Terrífic,- es va murmurar a si mateixa. Una nau aèria alienígena i possiblement hostil de camí, i aquí era ella, atrapada per criatures igualment alienígenes que eren prou intel·ligents per treure-li el seu blàster. Criatures amb les què gairebé podia, però no realment, comunicar-se. -On és l’Skywalker i la seva bossa de trucs quan els necessites?

Va ser com si una sacsejada sísmica emocional hagués sacsejat la cova. De sobte les quasi-veus estaven clamant i tot més sorollosament a la vora de la seva ment. -Skywalker?- va dir la Mara. -El coneixen?

De nou les quasi-veus van clamar, aquest cop amb una ombra de frustració en el seu to. -Sí, jo també estic frustrada,- va exclamar en resposta la Mara. -Vinga, parlin. O qualsevol cosa que sigui que estan fent. Què té a veure l’Skywalker amb vostès?

Si li van donar una resposta, ella mai la va sentir. De la boca de la cova a la seva esquerra va venir un murmuri de moviment. Es va girar al voltant, posant el seu sabre de llum en posició de defensa.

I va sentir la seva boca obrir-se de sorpresa. Movent-se matusserament a la boca de la cova hi havia un gran núvol de criatures fosques, de forma vagament com de mynock, batent bojament les seves ales.

I al centre d'aquest núvol, recolzada sobre les esquenes d'aquelles sota d'ella mentre era arrossegada per les mig-ocultes urpes de les de dalt, estava la seva nau.

-Per totes les flamarades?- va exclamar, saltant endavant. Massa ràpidament. El seu peu va relliscar en un munt de fulles mortes, fent-li perdre l'equilibri. Es va girar, intentant recuperar-se, i en canvi es va desviar en la direcció oposada. Pel cua d'ull va veure una pedra de cants esmolats sobresortint de la paret de la cova que s'acostava a ella.

  

***

Va despertar gradualment, dolorosament, amb un embolic del que se sentia com sang seca al costat del cap i ulls que semblaven no voler obrir-se.

Va passar potser un altre mig minut més atordida abans que ella estigués prou conscient per comprendre que els seus ulls estaven de fet oberts. Simplement era qüestió de què estava massa fosc per veure-hi res.

-Uh-oh,- va murmurar, la seva veu va ressonar estranyament. Havia estat inconscient el temps suficient perquè es fes de nit? O havia estat arrossegada o portada més profund a la cova?

El paquet de supervivència encara estava lligat a la seva esquena. Traient la vara de llum de la seva butxaca, la va encendre.

Havia estat de fet moguda més profundament a la cova. I, per estar segurs, també s'havia fet de nit fora.

-És bo saber que encara puc cridar-los,- va murmurar disgustada, il·luminant el seu crono. Havia estat inconscient per gairebé tres hores, molt més del que hauria esperat. O bé havia colpejat la paret més forta del que creia, o sinó els seus segrestadors l'havien deixat caure algunes vegades de camí fins aquí.

On sigui que “aquí” fora.

Per un moment va passar el feix de la vara de llum al voltant de les parets i el sostre alt de la caverna al seu voltant, comparant-lo amb el seu record del breu besllum que la il·luminació del seu tret de blàster li havia donat feia tant. Però res coincidia. Això la posava trenta metres almenys endins, va estimar, probablement més. No era una marxa desraonada, assumint que no es perdés en un laberint de passatges laterals. I assumint que el seu Defensor estava esperant en algun lloc del camí on pogués trobar-lo.

I assumint que si les assumpcions una i dues funcionaven, allà fora hi ha algun lloc on anar.

Va mirar al seu crono de nou. Tres hores. El gravador havia estat programat per enviar un pols de transmissió de tornada al Gel Estrellat si ella apagava el comunicador o sinó si deixava de parlar durant quinze minuts. El que significava que la Faughn havia tingut el registre del seu viatge per més de dues hores i mitja ara, incloent aquest últim crit sobresaltat abans que es noquegés a si mateixa. La pregunta era, què havia decidit fer ella amb això?

Desafortunadament només hi havia una resposta probable. La Faughn no tenia cap altre caça a bord, no tenia cap forma per venir a ajudar la Mara excepte baixar el mateix Gel Estrellat. No era tan estúpida com per arriscar la seva nau d'aquesta manera, particularment quan ella era l'única que tenia la informació que la Mara havia enviat.

El que significava que el Gel Estrellat se n'havia anat fa molt temps. I sense cap hiperimpulsor al Defensor això significava que la Mara estava atrapada aquí.

-Suposo que podria caminar fins a la fortalesa i veure si tenen una cambra per llogar,- va murmurar. Però això no sonava realment com una idea intel·ligent, i tot i que la va dir, va poder sentir una forta nota de desaprovació entrar en les quasi-veus que feien pessigolles a la vora de la seva ment. -No es preocupin, no vaig enlloc,- va grunyir. Era la seva culpa que ella estigués aïllada aquí, després de tot.

D'altra banda, depenent de qui o què havia estat en aquesta nau que havia sentit, era possible que també haguessin salvat la seva vida. Sota les circumstàncies, ella va suposar, era un canvi just.

I tampoc era com si fos un desterrament permanent. Uns dies, dues setmanes com a màxim, i en Karrde tindria una força disposada aquí per treure-la.

Mentrestant, tenia la supervivència per preocupar-se. Balancejant la vara de llum en un aflorament des d'on pogués donar-li una mica de llum de treball, es va descordar el paquet i va començar a preparar un campament.

Següent