Pandemònium (II)

Anterior

2

-Aquí és on passa la màgia -va dir en Jogan, ajudant-la a entrar al campanar-. El que hi ha d'ella.

Just a la porta d'entrada cap a l'oest, un suport de fusta subjectava cilindres de diferents mides. Cada tambor tenia diverses rodes cobertes de plaques orientades al voltant d'un passador central, amb línies dividint la circumferència de cada roda en parts iguals. En Jogan va seleccionar un dels tambors de mida mitjana i el va col·locar al llarg en un suport de la seva taula de treball. Amb una celeritat nascuda de la rutina, gargotejà un missatge amb guix en el cilindre, un símbol en cada caixa, girant el tambor complet quan arribava al final de cada línia. En acabar, va treure de l'interior del cilindre una petita vareta de tancament, fent que les rodes amb lletres giressin lliurement. Després va restablir les posicions de les rodes a l'atzar, va reemplaçar la barra de bloqueig i va registrar un nombre de deu dígits que reflectia les noves posicions de les rodes.

-Aquesta no és una encriptació molt sofisticada -va dir. Desendollant el cilindre del seu lloc de treball, va sortir al balcó de l'est. Al parapet es trobava el marc que subjectava la gran xarxa de globus de foc, tots menys un dels seus orbes girats cap a dins, cap a les seves subjeccions... la posició de "apagat" -. És possible que vulguis protegir-te els ulls -va dir.

La Quarra es va quedar a la porta i va observar-lo manejar el dispositiu de senyals. Girant politges, va fer que la xarxa brillés cobrant vida. Es va encendre una llum taronja, i després una altra, il·luminant a la distància en la creixent foscor de l'est. Enviat el senyal d'alerta, les mans d'en Jogan saltaven d'un control a un altre, encenent i apagant llums d'un brillant blanc, daurat, taronja i verd. Hi havia après una vegada el que significaven; havia estat part de la seva formació bàsica a casa seva. No obstant això, només un expert podria enviar senyals tan ràpid com un operador de semàfors d'Alanciar amb experiència. En Jogan només va necessitar cinc segons per enviar el codi de destinació i començar a transmetre la seva missiva.

-Ets bo.

-Pràctica -Va dir, tot just mirant el tambor amb el text codificat com a referència-. És una enorme quantitat de treball només per dir que en Belmer Kattun ha anat a dormir al terra d'una taverna durant una setmana, i que el seu relleu ha arribat.

-No estàs fent servir el meu nom?

-No hi ha necessitat -Va dir en Jogan, somrient, fins i tot mentre les seves mans seguien treballant en el dispositiu-. Ets un guerrer anònim més per a la Gran Causa.

Potser tinguem una Gran Causa diferent aquest cap de setmana, es va dir, esperant que el seu rubor no es notés en la resplendor.

Tornant a l'interior, protegida dels ardents centelleigs, va estudiar l'habitació solitària. Entre observadors, senyalers i transcriptors, en la majoria d'estacions de senyals cap a l'interior hi havia no menys de quatre treballadors. I moltes d'elles en tenien més, manejant trànsit en més d'una direcció. El que havia començat com un sistema d'alerta primerenca s'havia convertit en l'eix logístic de l'estat, transportant de tot, des d'informació meteorològica fins manifestos de càrrega. Com havien passat dècades sense que el temut enemic arribés, molts amb l'autoritat necessària havien començat a utilitzar la xarxa per a missatges personals, com els que s'havien intercanviat ella i en Jogan. La xarxa havia estat un dels majors desenvolupaments dels temps moderns, però estava cada vegada sota més pressió, i s'esperava que en qualsevol moment el Gabinet de Guerra prengués mesures dràstiques.

Això està bé, va pensar. Ara sóc aquí.

-On treballa el cridaire de pensaments? -va preguntar ella.

-A vegades aquí. A vegades al balcó, o al pati -va dir en Jogan, tornant des de l'exterior. Acabat el missatge, va esborrar el cilindre netejant-lo amb un drap humit-. A sota hi ha una sala de meditació amb una mica de privadesa, però això no sembla importar-vos.

-És cert -va dir, recordant-. No pots fer servir la Força.

-En tinc prou amb la meva forma d'enviar missatges. -Va assenyalar la porta al costat de ell-. Posta de sol?

D'alguna manera, la Quarra es va trobar al balcó de l'oest, molt per sobre de les atronadores ones. La vida s'estava movent sense ella. Ella ja no prenia decisions, no de manera conscient. Fora d'allà, com li havia promès, un foc taronja va aparèixer entre els núvols baixos i l'horitzó.

-Els bancs de corall al sud són fins i tot més bonics. Tenim un pot de rems... potser al matí puguis veure'ls. -En Jogan va aparèixer al seu costat amb una ampolla i un got-. De l'amagatall d'en Belmer. -Va servir el got per ella-. Ho sento, no hi ha més que un got. En Belmer beu directament de l'ampolla. -Guinyant-li un ull, va fer exactament això.

-Així que això és el que feu -va dir-. Seieu aquí durant tot l'any, bevent...

-I escrivint a dones casades.

-... Bevent i escrivint a dones casades, mentre que el Gran Enemic aguaita sobre les ones. -Va beure un glop i va somriure-. Sóc una cap de secció, ja saps. Podria informar-ne.

-Correré el risc.

El sol va desaparèixer, i la catifa de núvols va esborrar el cel restant. Sentint que s'aixecava el vent, es va acostar més a la barana on ell bevia.

-Mai t'has casat?

-No, i tu ho saps -va dir-. Vam parlar d'això en el segon missatge.

La Quarra va riure entre dents. El seu propi estat civil no va ser revelat fins al dotzè missatge.

-Suposo que és difícil pensar en tenir una família al final de la línia.

-El Final de la Línia -va dir en Jogan, tornant-se a mirar el mar-. M'agrada.

-Ho sento... T'he ofès?

-No hi ha res inferior a estar aquí. Aquest és el front -va dir. Agafant-la de l'espatlla, li va donar la volta i senyalà-. Veus aquesta boia d'allà? Aquesta és la direcció per la qual va arribar l'Herald, fa dos mil anys. En algun lloc més enllà hi ha el major mal que Kesh hagi vist mai. El diable que coneixem. Ara bé, podria estar destinat a l'interior, transmetent els mundans missatges d'altres persones... o podria ser aquí, dient-li al món cada nit que tot segueix en ordre.

-Profund -Digué ella, acabant-se la seva beguda. Va deixar el got sobre la lleixa-. M'ho vas escriure una vegada. -En diverses ocasions, va recordar-. Aquesta és una bona raó per estar aquí.

Ell va fer que sí amb el cap.

-I ara -va dir ell, deixant l'ampolla-, per què estàs tu aquí?

La Quarra es va posar a riure.

-Em van cridar a files, com a tothom!

-No em refereixo a això. -La va apartar de la balconada i la va mirar amb ulls foscos i seriosos-. Què estàs fent aquí?

Ella va balbucejar, sorpresa pel canvi en el seu to.

-Què... Què vols dir?

-Vull dir que una dona en la teva posició té coses millors que fer que venir a donar-li a la llengua amb un condemnat a cadena perpètua en el Cos de Senyals.

-Volia veure el mar?

Ell va somriure... però no va riure.

Ella va sospirar i va dir el nom.

-Brue.

-Brue. A què dius que es dedicava el teu marit? Alguna cosa en el Directorat de Formació, crec.

-Ensenya bufat de vidre a la gent gran.

-Bé, Això és...

La Quarra va mirar cap a un altre costat quan Jogan es va aturar per recompondre les seves paraules.

-Estic segur que té molta feina amb ells -va concloure.

-Sense comptar els mals de cap? -La Quarra va somriure dèbilment-. En Brue odia cada minut de la seva feina. Són veterans, i si bé tots ells ja estan retirats, encara han de fer alguna cosa per la Causa, com tots nosaltres. Així que aquestes malhumorades persones estan en la línia de fàbrica, i tots i cada un d'ells pensen que el superen en rang. El que no seria cert, fins i tot si en Brue tingués realment algun rang... -La veu de la Quarra es va anar apagant.

-No obstant, està fent que la gent sigui útil. És tot el que podem fer, no?

-No -Va dir ella, sacsejant el cap-. O si. Potser és tot el que pot fer... però mai ho sabrà perquè no ho intenta. En Brue és un bon pare per als nens, i té cura decentment de la llar tot i que jo estigui ocupada...

-Però ja no és l'home amb el qual et vas casar.

-En realitat, ho és. Aquest és el problema. En vint anys, he ascendit d'empleada de subministraments a cridaire de pensaments, a supervisora ​​de materials, i a cap de secció. Els caps de secció amb èxit esdevenen alcaldes. Jo també acabo odiant sempre la meva feina, però, cada vegada, trobo el camí cap a alguna cosa millor. No obstant això, en Brue no pot trobar el valor per enfrontar-se a un vell fòssil, l'autoritat del qual va acabar abans de l'Antic Cataclisme!

La Quarra va contenir l'alè. Era com els seus missatges, però aquesta vegada no hi havia un límit de paraules per aturar-la. Ella no havia volgut fer-ho, no volia queixar-se d'en Brue. No era just per a ell, no era el que havia vingut a fer aquí.

Què hi havia vingut a fer aquí?

-Saps? -va dir en Jogan-, no és tan dolent si té l'actitud correcta. Aquí no passa gran cosa, però hi ha alguna cosa sobre ser capaç de dir-li a la gent coses que m'agraden. Cada un dels meus informes d'aquí... és una petita història, encara que sigui en frases...

En Jogan no va acabar la frase, perquè la Quarra havia decidit fer el que havia vingut a fer. Ell no va rebutjar el petó. Girant de manera que la seva esquena estigués contra la barana del balcó, es va estrènyer contra ell i li va besar més profundament. Ella va sentir un alleujament enorme per estar en aquest lloc, fent això, després de tants mesos i tantes paraules. S'ha acabat el fet de parlar.

-Quarra. -El nom sonava suau en l'aire. La va estrènyer amb més força. Ella va girar el cap per acariciar-li la galta amb els seus llavis, i va obrir els ulls al mar...

... I va veure la gegantina mola voladora, emergint de la boira.

-Jogan!

L'home la va mirar amb pànic, tement horroritzat haver-se passat de la ratlla. En veure els seus ulls, però, es va tornar per mirar en la mateixa direcció.

-Què dimonis és això?

La forma fosca es va fer més clara quan s'acostava. Inflada i arrodonida, com un pa de pessic amb molt llevat... només que gegantesca, tan alta com la pròpia torre de senyals. El disseny fluorescent de la forma li feia semblar un rostre alienígena rugint. Hi havia alguna cosa suspesa just sota de la massa: una coberta amb baranes, fàcilment de la mida d'un dels paquebots de la cadena. I hi havia alguna cosa en la part posterior del cos a banda i banda, anant i venint gairebé orgànicament en el vent. Una cosa era viva allà, la Quarra podia sentir l'agitació en la Força, però l'estructura general era artificial.

Era una aeronau.

-N'hi ha dues d'elles -va cridar, tirant a Jogan de l'armilla i assenyalant.

-No! -va cridar, assenyalant als núvols just al Nord-oest-. Tres!

Per una fracció de segon, es van abraçar una altra vegada, estupefactes, mirant tots dos les naus.

-Què fem?

-El que se suposa que hem de fer -va dir en Jogan. La va deixar anar i va córrer cap a l'interior.

-Espera. Què estàs fent?

-Aquesta hauria de ser una resposta fàcil -va dir, agafant un tambor cobert de pols que es trobava sol a la part superior del suport de fusta. Va ser el primer cilindre que es va inscriure per a la transmissió quan es va obrir l'estació de senyals, segles abans, i contenia una sola paraula, sense codificar, amb l'identificador de font de Punta Desafiament a la part superior.

No hi havia codi de destinació, perquè el destí era a tot arreu.

-No he enviat cap trànsit urgent des del tifó que va aparèixer i va desaparèixer de cop fa sis anys -va dir, corrent cap al balcó de l'est-. Per descomptat, espero que em creguin! -Manejant les politges, va mirar cap enrere per veure-la encara dreta a la porta-. Quarra, a què estàs esperant?

-Què vols dir?

-Tu ets la cridaire de pensaments -va dir-. La velocitat de transmissió de les estacions de semàfors és limitada. Has de trucar!

Es va quedar immòbil, donant-se compte de sobte d'on era -i el que havia estat fent- quan va recordar una cosa important. Hi havia treballat molt dur per mantenir-ho tot en secret. La seva veu es va trencar.

-Però... Se suposa que no he de ser aquí!

-Quarra!

No tenia elecció. Era això. Era això; a Alanciar, aquest pronom només podia tenir un significat. La sensació a la Força era més forta, ara. Més bruta. Més fosca.

La Quarra sabia, ara, per què era aquí. Tot i que no era necessari mirar cap a la part continental, es va donar la volta, va tancar els ulls i es va concentrar durament. Sí, hi havia ments cap a les terres poblades del nord-est, a l'espera de transmetre la seva crida. Una paraula, la paraula que els alanciari havien temut des de fa dos mil anys quan l'Herald va quedar encallat en una illa prop de les seves costes.

-Sith!

 Següent