Conquesta (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

L'Ànakin va accelerar per sobre del que podrien ser ones i rínxols, tempestes i remolins d'un immens mar de núvols verds. La il·lusió era gairebé perfecta mentre el sol enrogia, s'entollava i desapareixia en l'horitzó, com l'explosió d'una bomba de fusió vista en progressió inversa que es condensés amb la bomba que l'havia alliberat. Els núvols reals eren ataronjats i marbrats de marró, i l'estrella gasosa també s'amagava més enllà de l'horitzó. Començava una nit tan rara com a veritable, la primera en els tres dies estàndard des que va deixar el lloc on es va estavellar amb la seva nau.

Però els núvols verds eren una il·lusió potencialment letal. En realitat eren les copes dels arbres, i si intentava travessar una d'elles a aquesta velocitat, no experimentaria la lleugera humitat i la turbulència gairebé inapreciable que produïa el fet de volar a través d'un núvol, sinó que estavellaria contra ella el seu lliscant, i possiblement els seus ossos.

Així que va tancar els ulls i va usar la Força per captar la vida que bullia per sota d'ell, però tenint cura de no ascendir massa.

Se sentia exultant per poder volar de nou, així que de tant en tant, només per uns moments, s'oblidava del que feia i del que l'esperava en el lloc cap al qual es dirigia. Es limitava a prémer l'accelerador per sentir la fluïdesa del vent a la cara, la pressió de la velocitat a les galtes.

Però l'accelerador ja estava al màxim; el lliscant, simplement, no era tal. Hi havia trastejat tot el possible, però cap nyap hauria pogut transformar el recuperat repulsor d'un Ala-A en una muntura funcional que es llisqués elegantment sobre el vent. El seient de pilot del seu Ala-X estava muntat sobre una improvisada estructura semblant a una gàbia, i davant seu tenia exactament quatre controls: un interruptor de connexió i desconnexió, un accelerador, un control d'altitud connectat al repulsor i la canya que controlava un timó d'alumini situat darrere d'ell. No era la nau més còmoda i manejable que hagués pogut pilotar i la seva velocitat màxima tot just arribava als noranta quilòmetres per hora. Tot i això, viatjava molt més ràpid que caminant o esperant que reparessin el transport.

Es va projectar més lluny en la Força fins a tornar a tocar la Tahiri. Es trobava en un lloc fosc i sentia dolor... O estava deixant de sentir-ho. No podia situar-la on.

Ànakin.

Allò el va sobresaltar. El seu nom va sonar com un picaroleig h'kig, però això no tenia res d'estrany.

-Ja Vaig, Tahiri, ja vaig -va xiuxiuejar.

Ànakin...

Però el sentit de les paraules es va dissoldre en un mar d'emocions. Por, pesar. Esperança. Havia arribat fins a ella sense paraules per donar-li l'equivalent d'una encaixada amb la mà, i en canvi s'havia topat amb una abraçada ferma i desesperada.

Et trobaré, va projectar. Aguanta, només aguanta una mica més.

No!

No va poder distingir si li advertia perquè s'allunyés o responia a la fulla de dolor que sobtadament havia tallat la seva comunicació, arrencant-la del seu costat i deixant-lo sol, una vegada més, amb les copes dels arbres.

La va buscar de nou però no va trobar res, ni tan sols una dèbil presència.

-Estàs bé, Tahiri, sé que ho estàs -va remugar entre dents.

No obstant això, va sentir algú més. Era com una tènue estrella, l'estrella més tènue del firmament.

-Jaina -va dir l'Ànakin-. Hola, Jaina.

Però no va saber si ella l'havia captat.

* * *

Van passar els dies, monòtons i borrosos. La selva es va convertir en sabana, sembrada amb ocasionals esclats de l'aigua acumulada en els seus aiguamolls. I després va arribar l'oceà, brillant com una planxa de coure i or líquid sota la llum de Yavin i del distant sol. Va contemplar els contorns en forma de «V» de monstres pels que no tenia nom i que només eren ombres en les profunditats. Va volar dia i nit, donant escasses i mínimes becaines, utilitzant la Força per reposar forces. Hi havia menjat la seva última ració després de deu dies de viatge, però dos dies després seguia sense fam. Se sentia lleuger i animós, com un llampec amb forma humana.

Necessitava aigua i, quan el seu cos l'exigia, s'aturava per destil·lar-la. Però, sobretot, volava i volava, i es perdia entre la vida que l'envoltava. Va buscar la Tahiri, intentant comprendre el que li havia passat, intentant encomanar-li la seva esperança.

* * *

Yavin va eclipsar el sol i poc després va desaparèixer sota l'horitzó. L'Ànakin va tornar a trobar-se en la més completa foscor. Estava a punt de caure en braços de la fatiga, i ja pensava en fer una petita migdiada quan va sentir un soroll estrany. Al principi va creure que era producte de la seva imaginació perquè no sentia res a través de la Força, però com va anar creixent en intensitat, va obrir els ulls i girà acuradament el cap per descobrir el seu origen.

Una cosa volava a uns cinquanta metres d'ell. Una cosa gran i fosca. Una cosa que no existia en la Força.

-Au, Monstre de Sith! -va murmurar.

Es va mantenir immòbil sense deixar de mirar aquella cosa. Avançava completament paral·lela a ell, el que no podia ser accidental. No era tan gran com un coralita, però tampoc molt més petit. Un equivalent del lliscant potser? Alguna cosa millor dissenyada per al vol atmosfèric que les naus que havia vist fins llavors? No percebia la seva silueta amb claredat, només una impressió tàctil de mida i ben bé podia equivocar-se.

Creien que no els havia vist o encara intentaven descobrir la seva posició?

Va tenir la seva resposta uns moments després, quan la nau va canviar subtilment de curs i les seves trajectòries de vol van començar a convergir.

-Això no és res de bo -va mussitar l'Ànakin.

Va ajustar el control d'altura a dos terços i es va deixar caure a través d'un petit forat en les copes de l'arbre. Una branca va xocar contra un cantó del lliscant i, sense giroscopi per corregir el rumb, l'Ànakin es va veure llançat cap a terra. Desesperat, va tirar de la nau cap amunt mitjançant la Força, cosa que el seu germà sempre li criticava.

-La Força no és un soldador per posar pegats a les naus -podria haver-li dit en Jacen perfectament.

És clar que, sense aquest macrosoldador, l'Ànakin ja seria en aquests moments un munt d'ossos trencats escampats pel terra de la selva. La Força es trobava a tot arreu, no?

Estabilitzant el vol a mitja alçada del dosser que formava el sostre dels arbres, privat fins i tot de la llum de les estrelles, l'Ànakin es va trobar sumit en una foscor encara més completa que abans. Va reduir una mica la velocitat; el timó era massa tosc per arriscar-se a seguir viatjant entre els enormes troncs a ple impuls. Va deixar que la Força guiés la mà que sostenia el timó i va rastrejar la foscor amb la mirada buscant qualsevol senyal del seu perseguidor.

Però va tornar a ser la seva oïda el que el va alertar. Una cosa travessava les copes dels arbres darrere d'ell, i se li va estarrufar el pèl al clatell. A què s'enfrontava? A una nau vivent? A una bèstia?

Va seguir descendint i va realitzar un gir brusc que li va fer passar entre dos arbres, encara que fregant un d'ells. Per un instant, va creure que la seva maniobra havia funcionat, però llavors va sentir que el brunzit canviava de direcció fins a situar-se darrere d'ell.

Com pot veure en la foscor?, es va preguntar. Mitjançant infrarojos? O, atès que els yuuzhan vong només utilitzaven tecnologia vivent, potser podia olorar-lo. Fos com fos, el tenia localitzat. I era més ràpid que ell, encara que menys maniobrable en aquell terreny a causa de la seva major grandària.

Pensava que malgrat tot se les estava arreglant força bé per eludir-lo, fins que alguna cosa va passar xiuxiuejant prop de la seva orella. No era una branca, ni res que pogués sentir en la Força. Va incrementar desesperadament les seves tàctiques evasives, girant i balancejant tan enganxat als arbres com s'atrevia, lliscant pels espais més estrets que era capaç.

Coses fosques van passar fregant-li i es van perdre xiuxiuejant entre les fulles. Llavors, una cosa va xocar contra el lliscador i el va subjectar amb tanta força que el va frenar en sec.

No obstant això, la inèrcia va fer que l'Ànakin no s'aturés com el seu vehicle, sinó que es veiés llançat pels aires cap a la nit, convertit en un coet de carn i ossos. Va frenar la seva velocitat gràcies a la Força, i es va deixar caure sobre la branca més gran que va poder trobar a prop.

Es va tornar per trobar-se davant d'un forat a la nit.

Un prim tentacle va sorgir espetegant de la cosa i es va enroscar en la seva cintura, comprimint-lo dolorosament. Amb un gemec ronc, va desembeinar el seu sabre làser, el va connectar i es va disposar a tallar el tentacle mentre la pressió es feia gairebé insuportable. Increïblement, doncs no semblava més gruixut que el seu dit polze, va resistir el primer tall, encara que va cedir al segon.

Llavors, l'Ànakin ja havia estat arrencat de la branca, i va tornar a caure a terra. Va tancar els ulls, va temptejar mentalment a la recerca d'una altra branca i la va utilitzar com a trampolí per a propulsar-se fins a un lloc on el seu aterratge passés inadvertit. No ho va aconseguir. Un tentacle el va atrapar en ple aire. Va intentar girar-se i el va seccionar, però un altre més va fer presa en ell. Va aconseguir tallar-lo, però es va adonar que els trossos no queien, sinó que es mantenien enrotllats en el seu cos. Si seguien prement...

Va veure clarament el que havia de fer. La propera vegada que els seus peus van tocar una branca, es va impulsar cap amunt mentre sentia que diversos tentacles passaven xiuxiuejant per sota del seu cos. Es va apuntar a si mateix cap al forat negre en la Força.

El problema era que no podia calcular un bon lloc en el qual aterrar. Va caure sobre la nau, però la superfície era desigual i va relliscar, va rebotar a la popa del vehicle i va lliscar per ella. Mentre queia es va agafar a un sortint de la cosa i per un breu instant es va sentir desorientat, com si la seva oïda interna li indiqués de sobte que «baix» es trobava en dues direccions diferents, com si estigués en una línia divisòria entre dues gravetats diferents.

Sabia el que significava. Fos el que fos aquella cosa, la propulsava, com a totes les naus yuuzhan vong un dovin basal, una criatura capaç de generar anomalies gravitacionals. Ara estava penjant al costat dels impulsors del vehicle.

La nau va donar una sacsejada i va girar lateralment sobre si mateixa. L'Ànakin va perdre el seu agafador, però ara sabia on era la seva font de gravetat. Potser els yuuzhan vong i les seves criatures no existissin en la Força, però la gravetat si.

Mentre queia, va llançar el seu sabre làser cap amunt i el va guiar amb la Força. El va incrustar al centre de l'anomalia gravitacional, i les espurnes van ploure sobre ell. Mentre l'Ànakin queia a través de la primera capa de branques, va tenir temps de veure com el seu sabre làser es convertia en una lluminosa bengala porpra.

Concentrat en la seva arma, l'Ànakin va xocar contra una branca i va rebotar com un ninot de drap. Va intentar concentrar-se malgrat el dolor, va sentir que el terra s'acostava veloçment i va empènyer contra ell, va empènyer, empènyer...

Fins que es va estavellar. Els seus pulmons es van quedar sense aire a causa de l'impacte i es va fer un cabdell, abraçant-se les cames, buscant un oxigen que no trobava.

* * *

El sol del matí va trobar a l'Ànakin amb el cos convertit en una amalgama de blaus blaus i negres, però encara viu. Es va enfilar cautelosament des del seu amagatall situat en el buit d'un arbre i va fer una ullada al voltant sota la tènue llum.

La nau yuuzhan vong s'havia estavellat a uns vuitanta metres de distància. A l'Ànakin li va recordar una mena de criatura marina xata i alada, encara que semblava del mateix estrany material orgànic que els coralites. Hi havia topat contra un arbre. La cabina del pilot era una bombolla transparent a la part superior i el seu ocupant semblava bastant mort.

Va descobrir que no s'havia equivocat respecte al dovin basal. Tenia un aspecte similar al més gran que havia vist abans, a excepció d'un enorme i traspuant tall en el seu centre. El seu sabre làser estava a prop. Quan el va recollir i va intentar activar-lo, va veure confirmats els seus pitjors temors... no va passar res.

-Perfecte -va exclamar en veu alta-. Ara estic desarmat. Perfecte.

També va trobar les restes del seu lliscant, encara amb el tentacle yuuzhan vong enganxat a ell. No va necessitar molt de temps per saber que, aquesta vegada, no podia salvar res.

A partir d'aquí, hauria de caminar.

Següent