Pandemònium (III)

Anterior

3

L'Edell Vrai havia esperat moltes sensacions quan veiés terra davant seu. L'única que no havia planejat era pesar.

Vint-i-cinc anys de treball havien conduït al dia d'avui, el moment més gran en la història de la humanitat a Kesh. Finalment, Edell, Alt Senyor de la Tribu i capità de l'expedició dels Sith, ho havia aconseguit. Hi havia descobert el nou món... però pocs hi eren per veure-ho.

Algú hauria d'estar gravant això, va pensar el capità. Llàstima que no vam portar un escrivà.

L'Edell va agafar la barana a la proa de la góndola i va escodrinyar la nit oriental. Els telescopis que li havien subministrat els keshiri en les drassanes de construcció havien estat de poca utilitat. Hi havia esperat veure més llums al nou continent, com havien vist a les càmeres del Presagi en la seva caiguda suïcida a la superfície de Kesh. Però les úniques vistes havien estat unes formes fosques sorgint de la superfície, com les costelles que sobresurten d'un cadàver marcit.

-Ajustin la velocitat -va ordenar a la seva tripulació a popa-. Encara estem a quilòmetres de distància. No sabem com seran els vents a la costa.

-Sí, Capità!

El lament de l'Edell es va esvair. Capità. El títol amb què Yaru Korsin havia arribat a Kesh. No hi havia hagut capitans de res entre els Sith en dos mil anys, cap nau que comandar més gran que les basses de closca de gornyk que els agricultors feien servir en els rius. Sempre s'havia assumit que el dissenyador del mètode per creuar el mar tindria l'honor de dirigir l'expedició... però, als seus prop de cinquanta anys, l'Edell se sentia afortunat d'haver-ho aconseguit finalment. Era un home jove quan va començar la tasca, després de tot. Prim i fresc de rostre, amb els cabells rossos acuradament pentinats, havia estat membre de Destí Daurat, la facció de la Tribu amb més visió de futur abans de la Crisi. Li agradava pensar que ara seguia sent un home jove: els seus trets havien madurat, i s'havia convertit en una figura destacada com a enginyer en cap del regne. Però en l'última dècada, havia perdut l'esperança d'arribar mai al seu objectiu. Tantes coses havien anat malament.

El problema era la distància. Els keshiri que Korsin va trobar vivien a Keshtah, un continent sol a l'oceà. Això era el que els keshiri descrivien, i això era el que els Sith havien trobat en els seus propis viatges. Però el seu coneixement col·lectiu del mapa havia estat limitat per una cosa: la resistència d'un uvak. Com els neshtovar abans que ells, els Sith van realitzar molts vols d'exploració des de les costes de Keshtah; els qui van tornar havien informat de l'existència de la mar en totes direccions, sense illes sobre les quals posar-se. En alguns llocs es podien veure esculls no molt per sota de les ones; potser fins i tot hi va haver terra ferma en algun moment. Però si algun genet havia aconseguit realment creuar l'oceà a lloms d'un uvak, cap havia informat mai d'això. Els Sith, per descomptat, sabien que el seu món era rodó: fins i tot els nadius keshiri havien descobert això pel seu compte. Però semblava que Keshtah era tot el que hi havia.

El gran mapa que el Gran Senyor Korsin va mantenir sota del temple hi havia eliminat no un, sinó dos aspectes del dubte. Realment existia més terra, i molta. No obstant això, el diagrama també mostrava com de lluny que estava: decebedorament, desesperadament lluny. La ruta occidental era més curta, però lluitava contra els corrents. L'est era l'única opció.

Ara tornava a haver-hi un Gran Senyor a Tahv, i l'Edell havia estat amable amb ell des dels temps en què l'ancià era conservador del museu del palau. En Varner Hilts no era matemàtic, però respectava i donava feina als que ho eren... sent un adolescent, l'Edell havia passat molts dies amb ells estudiant les tècniques de construcció dels grans edificis. Així que, tan aviat com va començar la Restauració, en Hilts va encarregar-li la resolució del problema del trànsit. I resoldre'l per sempre: un únic viatge no serviria. Havia de ser reproduïble, i capaç de produir-lo en massa. En Korsin havia mostrat que l'altre continent estava habitat. L'ocupació havia de seguir al descobriment.

Van seguir anys d'experiments. Els vaixells quedaven fora de la qüestió: els boscos de la selva de Keshtah no proporcionaven res que pogués sobreviure a les fortes onades. Les plantes d'hejarbo eren abundants, però els seus brots tot just protegien als agricultors keshiri de la pluja. No suportarien les pressions a què s'enfronta el casc d'un vaixell. La fusta de vosso i la resta de les escasses fustes dures que podien trobar-se més a l'interior eren massa denses per surar. Altres eren massa gomoses.

L'Edell va dedicar la segona dècada del seu treball a l'estudi d'aquests materials, amb l'esperança de trobar alguna cosa que fes que el viatge sigui possible. Els fracassos es van acumular un darrere l'altre, i molts dels seus ajudants es van enemistar amb ell i es van convertir en rivals, posant a prova els seus propis plans. En Hilts l'havia nomenat com un dels Alts Senyors més joves de la història per assegurar-se que tingués accés complet als recursos, però l'Edell no tenia temps per a la política de la cort... o per a la família. Es negava a cedir. Els seus avantpassats havien creuat les estrelles. La Força podia negar les regles de la natura. Un veritable Sith hauria de ser capaç de creuar un bassal planetari!

La solució que en última instància li va venir a la ment quedava molt lluny de l'enginyeria, i s'assemblava a l'alquímia dels seus companys. Potser ho fos. Les ardents esquerdes de l'Agulla Sessal emetien gran varietat de gasos nocius, incloent-hi metà. Usant recipients de vidre modelats per artesans keshiri, l'Edell i el seu equip van atrapar metà i van usar un simple catalitzador d'aigua per aïllar l'hidrogen, l'element més lleuger conegut. Amb una línia de producció establerta, l'Edell va desenvolupar estructures que el gas podia elevar. Una vegada més, els artesans keshiri van estar a l'altura, confeccionant un teixit de contenció increïblement prima que es posava rígida enfront de la pressió. La forma de "campana creixent" de l'Edell va demostrar ser la més estable, i va afegir una góndola elaborada a partir de diverses capes d'hejarbo trenat, prou fort com per suportar el pes de la tripulació i les seves provisions. Allò que no suraria en l'aigua podria surar en l'aire.

Havien passat tres anys des que arribessin en aquest punt, i després la desesperació va regnar de nou. No hi havia cap mètode de controlar la direcció, exposant els globus a tots els violents capricis dels vents oceànics. Els corrents d'aire a l'hemisferi sud de Kesh podrien proporcionar una poderosa assistència, però van resultar ser indomables. Al sud, un canvi a l'estat de l'Agulla Sessal i altres volcans podia enviar a un objecte volador a qualsevol lloc. De vegades els vents que bufaven cap al sud empenyien als pilots més i més lluny, deixant-los perir en el gran casquet de gel polar. I més al nord, la ruta equatorial enviava simplement als viatgers a una mort aquosa a les zones sense vent de l'equador... o almenys això suposava, ja que ningú havia tornat mai de cap dels vols de prova.

Per fi, a principis d'aquell any, amb els seus enemics protestant en contra de les seves extravagants despeses, l'Edell havia tingut una revelació. La nau no havia de ser més petita, sinó més gran. Prou gran per suportar el pes de dos o més uvaks, suspesos en arnesos de popa, sota de la quilla de la góndola. Cap uvak podria fer la travessa pels seus propis mitjans sense cansar-se, però, transportats, els animals podien descansar, ser alimentats, i fins i tot dormir quan no es necessitaven. Quan calguessin, el batre de les seves ales proporcionaria la propulsió suficient per controlar la direcció, sempre que el pilot que els pogués gestionar detectés els patrons de vent correctament.

L'Edell es va acostar al costat dret de la góndola i va mirar cap enrere a través de la foscor a una de les criatures que belava, surant en el seu jou esquelètic. Estava tan confós com sempre pel que feia a la seva situació, però seguia batent les seves ales quan se li ordenava.

-Sembla que Estribord està aportant el seu granet de sorra -va dir l'Edell-. Què tal va Babord?

-Babord està feliç i alimentat -va dir la Peppin, que realitzava les tasques de cuidadora d'uvak i pilot a la Candra-. Només digues-li a on vols anar.

El capità va somriure. Els uvak els portarien, de fet, a través de l'oceà... només que d'una manera que ningú havia imaginat mai!

L'Edell sentia el vent refermant-se mentre es dirigia al centre de la nau. Una brisa salada. Havien estat descendint, gràcies a l'alliberament controlat de gas, ja que havien vist la terra minuts abans. Cap al nord, va veure a les dues naus que l'acompanyaven, idèntiques a la seva, sortint dels núvols. Bé. La seva petita flota ho havia aconseguit, amb totes les seves naus.

La Candra, la Lillia, i el Dann Itra. L'Edell s'havia desesperat pels noms donats als dirigibles, que honraven Grans Senyors dels temps de quan va començar l'Era de la Podridura. Era una tendència recent en el pensament de Gran Senyor Hilts. S'havien passat anys renovant la connexió de la tribu amb els seus fundadors; ara, el seu líder sentia que calia rehabilitar a altres figures de la seva història. Fins i tot aquelles que, per acció o omissió, van contribuir al caos que els va seguir. En la seva llunyana regència, l'únic acte memorable de la Candra Kitai havia estat simplement tancar el zoològic local. I no obstant això era allà, un facsímil d'esteatita de la dona subjecte fora del nucli de la góndola. Les decoracions no formaven part dels dissenys de l'Edell per a les naus. Si la seva nau havia de perdre pes per guanyar alçada, l'honorable senyora Candra seria la primera cosa a caure.

Petites llums vermelles van aparèixer en les cobertes de la Lillia i el Dann Itra: sabres de llum, encenent-se i apagant-se. L'Edell va tornar el senyal. Tots havien vist la terra i estaven minorant. L'Edell no coneixia molt bé als altres capitans que havien estat designats -més política sense sentit- però sabia que seguirien el seu exemple. Les seves naus, igual que la seva, portaven tripulacions de deu persones: capità, pilot, clarivident,-cinc guerrers, a més de dos ambaixadors keshiri. Rostres familiars de color porpra podrien ser útils si havien de posar-se en contacte amb els nadius. Però el contacte no era el pla d'aquest viatge. En lloc d'això, l'Edell havia previst un vol de reconeixement de "Keshtah Major", seguit del retorn, creuant el relativament petit oceà cap a la costa oest de la seva terra natal. Un grup més ampli que ja s'estava preparant els seguirien, un cop confirmat que el mapa d'en Korsin no era cap fantasia.

Per a Edell això era perfecte. Que s'encarreguin altres de la lluita: ell s'enduria la glòria del descobriment, dirigint la Candra directament a Tahv, on tots els escèptics el veurien arribar des de la posta del sol.

Ja era hora.

Assegut davant de la cuidadora dels uvak, una dona de pell bruna d'uns vint anys va prendre la paraula.

-Envio la impressió, Capità?

-Fes-ho.

L'Edell va veure com la Taymor, una de les Sith més capaces en la projecció del pensament a través de la Força, es va concentrar. En aquest moment no estava tractant de projectar més que un sentiment: la sensació d'èxit, d'assoliment. La distància no era necessàriament un obstacle per als usuaris de la Força, però ningú abans a la tribu havia intentat enviar un missatge a un altre costat del món. Per ara se centrarien en emocions simples. Ja hi hauria temps més endavant per experimentar amb més.

-Fet -Va dir la Taymor, somrient com si volgués recordar als altres que acabava de fer alguna cosa sense precedents per a la Tribu de Kesh.

L'Edell va posar els ulls en blanc i va tornar a la proa. Així eren les coses amb els Sith. Cada trobada, per petita que fos, es convertia en un concurs de talents. Tot d'una va sentir un respecte molt més gran cap a Yaru Korsin. Governar naus espacials havia d'haver estat un autèntic malson. No és estrany que el Presagi tingués una cabina privada per al capità. L'Edell ja n'havia desitjat una diverses vegades en el viatge.

Una cosa que a la Candra també li faltava era un bon lloc d'observació davanter, va tornar a pensar, subjectant un dels robustos cables de cuir que connectaven la góndola al globus de gas. No era un problema per a un Sith atrevit disposat a grimpar, com ell, però ja ho havia afegit a la seva llista mental de necessitats de disseny per al futur.

Amb les mans enguantades sobre el cable, va començar enfilar-se... només per ser interromput per una crida des del darrere.

-Capità!

L'Edell va mirar cap enrere en la foscor per veure la Taymor amb les celles arrufades.

-I ara què?

-Estan passant moltes coses aquí -va dir la telèpata, els dits oberts al voltant de les seves temples-. En aquest lloc. Una gran quantitat d'emocions. Una gran quantitat d'energia. -Va frunzir les celles.

El capità va riure.

-Ens estàs llegint simplement a nosaltres, Taymor.

-No, Alt Senyor. És allà fora. -Ella va assenyalar cap endavant.

L'Edell aclucà els ulls.

-No sé el que vols dir.

Va pujar pel cable i va mirar cap endavant. Els embalums a l'est eren quelcom més que illes... eren les puntes d'unes llargues penínsules, amb els ports al mig. Sobre diversos promontoris es podien veure estructures, línies rectes en la lletosa foscor. Inclinat cap a l'exterior i estirant el coll, va veure petites llums multicolors apuntant a través de la boira que cobria les regions de l'interior. Els llums van parpellejar, van canviar, i van desaparèixer.

On eren les ciutats brillants sobre les que en Yaru Korsin havia escrit? Gronxant-se en el vent, l'Edell va tractar d'enfocar-se en la Força, per veure si ell podia sentir alguna cosa del que havia sentit la Taymor. Només va sentir tensió, aprensió, anticipació i excitació... sentiments que tan fàcilment podrien provenir dels seus ufanosos companys de viatge Sith com de qualsevol altre lloc.

Va tornar la mirada a la seva tripulació.

-No tenim res de què preocupar-nos...

Kra-bum! De sobte va aparèixer una espurna sobre la seva espatlla. Al cel d'un quilòmetre cap al nord, la Lillia va explotar!

Momentàniament encegat, l'Edell va estar a punt de deixar-se anar del cable. Subjectant-se, el capità es va donar la volta i va tractar d'enfocar la mirada. El globus de gas de la Lillia havia estat reemplaçat completament per un florent raïm de foc... i la seva góndola no es veia per enlloc.

-Parada completa!

També a babord però més a prop de la Candra, el Dann Itra girava tentinejant. L'Edell va sentir també una sacsejada, quan els uvak de tracció de la Candra van decidir que volien estar en qualsevol altre lloc.

-Peppin, controla aquests animals!

L'aeronau va tremolar. Els companys de tripulació de l'Edell es van aixecar de les seves posicions, alguns tractant d'ajudar al navegant, altres mirant bocabadats l'explosió, que ara s'havia convertit en una pluja de cendres calentes que salpebrava l'oceà sota ells. A l'Edell se li s'amuntegaven les idees al cap.

-Només són raigs! -va cridar. Tothom coneixia com de volàtil que era l'hidrogen; el perill d'una càrrega elèctrica sempre era un risc. Va tornar a pensar en el vent que havia sentit. No hi havia cap tempesta formant-se de manera òbvia, però potser això tenia a veure amb la seva aproximació a terra, i amb el clima allà. Per això era que havia portat tres naus. Respirant profundament, es va sentir millor per un instant...

... Fins que va tornar a mirar cap avall i va veure el míssil, brillant i veloç, que sortia volant des de terra. De tres metres de llarg, amb el cap en flames, la javelina de color negre va traçar un arc cap al Dann Itra.

Kra-bum! L'Edell va tancar els ulls aquesta vegada, però l'ona de xoc sobreescalfat el va llançar de la seva posició privilegiada. L'Alt Senyor va colpejar dolorosament a coberta, i seu genoll dret va travessar el nivell superior del sòl d'hejarbo.

Ara la Candra girava, forçant els cables de connexió de la góndola al globus. Mentre l'Edell lluitava per posar-se dempeus, va sentir cridar als uvaks. No, no els uvaks de la Candra, va poder veure mentre arribava a la barana. Al cel sota ell, la góndola danyada del Dann Itra queia violentament, donant voltes, seguit gairebé suaument entre el núvol furiós per una porció estripada de la tela del globus. L'Edell es va enfilar a la barana, cridant a través de la Força als ocupants del Dann Itra perquè saltessin... només per veure com un altre projectil llançat des de terra colpejava l'aire de les restes que queien, fent-les miques.

Sentint les morts dels seus camarades Sith, l'Edell va sentir alguna cosa més. La Força havia estat utilitzada en contra seva! Aquesta precisió en els trets? Era l'única forma. Però qui havia escoltat parlar mai de keshiri capaços d'usar la Força?

-Capità! Ara disparen contra nosaltres!

Sota ells, l'aire mateix semblava cridar. El capità es va agafar a la barana i va llançar un jurament. Era realment un moment històric. Com Yaru Korsin, Edel Vrai i els seus Sith havien realitzat el primer contacte amb els nadius d'un nou continent.

Només que aquesta vegada, els nadius eren més forts!

Següent