Espectre del Passat (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

-Miri i plori,- va dir Lando, estenent les seves cartes de sàbacc a la taula. –Vint-i-tres un Sàbacc Pur.

-Interessant,- va murmurar el Senador Miatamia, la seva colrada cara diamalana inexpressiva mentre estudiava les seves pròpies cartes. -Presumeixo que la referència a plorar no és una part literal del joc com vostès ho juguen. Un Sàbacc Pur, diu?

-Sí,- va confirmar Lando, amb una sensació incòmoda pessigollejant-lo al clatell. El Senador havia fet aquesta mateixa pausa dramàtica a la mà de maç del saàbacc en exactament cinc dels vuit jocs complets que havien jugat des que el Dama Afortunada va sortir precipitadament de Cilpar. Cinc jocs que el Senador també hi havia per casualitat guanyat.

-Desafortunadament,- va dir en Miatamia, posant les cartes gairebé delicadament sobre la taula. -Jo tinc un Arranjament de l'Idiota. Crec que això guanya?

-Sí, guanya,- va dir en Lando, agitant el cap amb aversió. Això feia sis de nou. -No puc creure que no hagi jugat aquest joc professionalment,- va rondinar, començant a recollir les cartes.

El diamala va agitar els dits en l'aire.

-No creu realment que els diamales hem creat el nostre vast imperi financer i comercial només amb sentit comú i treball dur, o sí?

En Lando va fer una pausa, amb la meitat de les cartes encara a la taula, mirant sospitosament al Senador. Estava realment implicant-se?

No, per descomptat que no. Ridícul.

-Això és una broma. Oi?

-Per descomptat,- va dir en Miatamia, agitant els dits de nou. -El sentit comú i el treball dur són tot el que qualsevol ésser o espècie requereix per tenir èxit. La sort és una mera il·lusió, en la qual confien els ignorants i que busquen els ximples.

Amb esforç, en Lando va reprimir una espurna de molèstia. Els seus dies de joc professional des de fa molt eren al passat distant, però l'obvi menyspreu del diamala encara li feia una mica de mal.

-Així que en altres paraules, si un és prou intel·ligent, no passa res que no pugui preveure?

-Per descomptat que els imprevistos poden presentar-se,- va dir en Miatamia. -Però els que estan preparats sempre poden trobar la forma de superar-los.

-Per si mateixos?- va persistir Lando. -Mai necessiten res d'ajuda?

-Sí que poden,- va dir el diamala, sense immutar-se. -Però anticipar-se a la necessitat d'ajuda és una mera part més del sentit comú.

-Ah,- va dir Lando, assentint. -Així que, en altres paraules, el fet que jo reconegui la meva necessitat de seguretat addicional en els meus embarcaments de mineral vol dir que tinc bon sentit comú.

-Pot,- va convenir Miatamia. -També podria significar...

I de sobte, amb un fort cruixit de descàrrega d'energia que venia en direcció de l’hiperimpulsor del Dama Afortunada, el cel jaspiat sobre ells abruptament va fluir a línies estel·lars.

En Lando estava al cim de l'escala rodona quan les línies estel·lars van acabar d'arronsar-se de tornada a estrelles.

-Què passa?- va demanar en Miatamia des de darrere d'ell.

-Falla de l’hiperimpulsor,- va cridar Lando per sobre de la seva espatlla quan gairebé va caure per l'escala. Si un dels acoblaments havia fallat, necessitava reconduir l'energia abans que comencés a desestabilitzar-se i s’emportés tota la resta del circuit. Amb visions d'un treball de reparació més aquí fora al mig d'enlloc planant davant d'ell, un treball de reparació que no ho faria ser exactament estimat pel seu convidat diamala, va córrer a tota velocitat per l'àrea de sopar, passant les cabines, i es va aturar davant del panell de control d'enginyeria.

I va arrufar les celles. No hi havia cap de les llums vermelles resplendents que haurien indicat falles en els sistemes grans, ni tan sols línies d'estat vermelles intermitents que apuntessin a falles en els sistemes menors. De fet, segons els dials, la sortida de l’hiperespai va ser simplement la resposta automàtica normal a l'acostament planetari proper. Hi havia una nota degudament registrada de què la comparació del curs amb l'ordinador no indicava que cap planeta hauria d'estar en rang en aquest moment...

-Oh, no,- va sospirar Lando, saltant a la curta escala i prement l'obertura de la porta del pont. La porta es va obrir, i va entrar.

I allà estava, surant silenciosament en la foscor directament davant d'ell: la forma massa familiar d'un Destructor Estel·lar Imperial.

Reprimint una maledicció, es va capbussar cap al timó, palmetejant la fila d'interruptors de reforç d'energia d'emergència en el camí. Es va deixar caure a la cadira, va manar plena potència als motors, i va girar el nas del iot abruptament a estribord.

O més aviat intentar girar. Fins i tot amb plena energia d'emergència, el Dama Afortunada no s'estava movent.

O més aviat no s'estava movent cap a on Lando volia que fos.

-Estem en un raig tractor,- va dir la fresca veu del Senador des de darrere d'ell.

-Ja ho he notat,- va dir breument Lando, canviant a un moviment de bellugamenta esmolada de dalt a baix. Si l'operador del raig tractor pensava que el seu blanc estava intentant anar vertical, podria sobrecorregir-lo permetent al iot escapar del seu agafador.

Però no va tenir tal sort.

-Lligui’s el cinturó,- Lando va ordenar a Miatamia, deixant que el tractor esmorteís en un sacseig residual del iot i fent una ràpida ullada al voltant. Els Imperials havien de tenir un Creuer Interdictor prop en algun lloc... sí, allà estava, a la distància a babord, amb el nas apuntat en direcció al Dama Afortunada.

Però no tan precisament apuntat. De fet, el con projectat d'ones de gravetat inhibidores d'hipervelocitat no estava ni tan sols a prop d'estar centrat en el concurs del tira-i-afluixa que tenia lloc aquí fora. Si en Lando podia desfer-se del raig tractor, hi havia iguals oportunitats que pogués arribar a la vora del con i podria escapar abans que el Destructor Estel·lar pogués restablir el seu agafador.

-Truqui al seu ajudant per l'intercomunicador i faci que es cordi el seu cinturó,- li va dir al Senador. El Dama Afortunada tenia un últim truc en la seva màniga, una coseta que una de les gestes d’en Luke de fa uns anys havia inspirat a Lando a instal·lar. Encenent el llançatorpedes de protó de seguretat, va teclejar per un torpede de Tres Etapes i va disparar.

El torpede va sortir amb una espurna de sota de la proa del iot, accelerant de sobte quan el raig tractor el va tirar cap a ell. Hi va haver un parpelleig al tauler d’en Lando mentre una de les bateries turbolàser del Destructor Estel·lar va començar a rastrejar-lo.

I llavors, a no més de vint metres davant del Dama Afortunada, el torpede va explotar.

No en una explosió devastadora, sinó en un núvol de brillants partícules trac-reflectores. Partícules que haurien, en teoria, confondre l’agafador, enredant-se a tot el raig tractor, i permetre’ls-hi desfer-se.

I estava funcionant. L'embarcació es va estremir per un moment i llavors es va estremir violentament quan l’agafador invisible va estar abruptament trencat.

–Agafin-se!- va cridar Lando, posant el rumb de la nau abruptament cap amunt. Si l'experiència d’en Luke amb el gambit de la mortalla d'encobriment servia de guia, tindria pocs segons per arribar a la vora del con d'ombra de massa del Creuer Interdictor abans que els Imperials es despertessin i comencessin a disparar.

Però tot i mentre la Dama Afortunada començava a tornar, hi va haver un esclat de llum des del darrere del núvol de partícules entre ell i el Destructor Estel·lar. Tot just va tenir temps suficient per veure les partícules lluents trac-reflectores tornar-se d'un negre mat, no reflectora.

I amb una altra sacsejada, el iot estava atrapat una vegada més en el raig tractor.

-I ara què?- va preguntar en Miatamia.

-Només ens queda una cosa per fer,- li va dir Lando, amb un nus a l'estómac mentre apagava els motors sublumínics del Dama Afortunada. Ens rendim.

***

Sis stormtroopers anaven davant, agrupats en tres línies de dos a l'uníson perfecte. Darrere d'ells, amb els seus passos més suaus tant que ni tan sols intentaven seguir el pas, caminaven en Miatamia i el seu ajudant. En Lando caminava darrere dels dos diamales, obscurament content d'estar en la posició menys notable en el fons.

No era que aquest punt realment el posés en una posició millor. Hi havia sis stormtroopers més portant la rereguarda.

A part d'un breu “vinguin amb nosaltres” del comandant stormtrooper, no hi havia hagut cap comunicació entre els raptors i els presoners. Però en Lando havia estat a bord de més d'un Destructor Estel·lar en el seu temps, i no necessitava una invitació o un mapa per saber que estaven sent arriats cap al país dels oficials d'antiguitat. Possiblement al nervi central dels oficials d'Intel·ligència, possiblement fins i tot al mateix complex d'oficines del capità.

Havia estat incapaç de llegir la identificació de la nau abans que la Dama Afortunada hagués estat arrossegat a la bocabadada badia d’hangar, i havia estat esperant contra l'esperança que aquesta fos alguna monstruosa broma que li estiguessin jugant amb un dels Destructors Estel·lars capturats de la Nova República. A cada pas que donava, a cada oficial o tripulant Imperial que s'apartava respectuosament per deixar lloc als stormtroopers, l'esperança s'esvaïa una mica més.

Va semblar durar per sempre, però finalment es van aturar davant d'una porta marcada simplement SALA COMANDO SECUNDÀRIA.

-Els esperen,- va dir el comandant des del darrere d’en Lando mentre els stormtroopers de davant formaven un semicercle de guàrdia al voltant de la porta.

-Entrin.

-Gràcies,- va dir en Miatamia, amb una veu impossible calmosa. La porta es va obrir i, sense vacil·lació, els dos diamales van caminar endins. Reticentment, en Lando els va seguir

I gairebé va xocar contra l'esquena d’en Miatamia quan tots dos alienígenes de sobte es van parar en sec. Lando va recuperar l'equilibri, traient el cap entre ells per intentar veure el que els havia sobresaltat tant.

La sala estava escassament decorada, amb poc més que alguns monitors tàctics de paret i un doble anell de pantalles repetidores al voltant d'una cadira de comandament al mig de la sala. Dempeus al costat de la cadira hi havia un home de cara dura que portava una insígnia de més.

I aixecant-se serenament de la mateixa cadira...

En Lando va sentir que el seu cor s'aturava en el seu pit.

No

No, no podia ser.

Però ho era.

-Bon dia, cavallers,- va dir el Gran Almirall Thrawn, saludant-los. –Les meves disculpes sobre el mètode bastant informal amb què van ser portats aquí. Us plau, passeu dins.

El moment horroritzat va semblar estirar-se cap a l'eternitat mentre en Lando mirava fixament amb horror atordit aquella cara. No podia ser. El Gran Almirall Thrawn estava mort. Ell estava mort. Havia d’estar-ho.

I no obstant això, aquí hi era. Molt viu.

Ningú s'havia mogut encara.

-Si us plau, passin endins,- va repetir el Gran Almirall, aquest cop amb una severitat de comandant en la seva veu.

En Miatamia es va regirar i va seguir endavant, el seu moviment aparentment va trencar la paràlisi del seu ajudant. Atordit, en Lando els va seguir, sentint mentre ho feia que la rereguarda stormtrooper omplia l'espai darrere d'ells.

-Fins aquí és suficient-, va dir severament el més gran quan en Miatamia va arribar a tres metres de l'anell de pantalles exterior. -Han estat desarmats?

-Cap d'ells portava cap arma,- va informar el comandant stormtrooper. Tres d'ells, va notar Lando, s'havien avançat per formar una columna flanquejant la seva dreta, una mirada per sobre de la seva espatlla va confirmar que el comandant i els altres dos s'havien estès al llarg de la paret de darrere d'ells. Un simple encara que eficaç posicionament que proveïa una guàrdia propera mentre al mateix temps deixava als stormtroopers fora del mutu foc creuat.

-Sí, l’estan vigilant de prop, Capità Calrissian,- va confirmar en Thrawn. -Després d'aquesta situació desagradable a Bilbringi, he hagut d'acceptar precaucions extres. No és que estigui esperant problemes de qualsevol de vostès, naturalment.

-Per descomptat,- va dir Lando, tornant la vista per mirar-lo. Era un truc, naturalment. Havia de ser-ho. En Thrawn era mort. El mateix Comando Imperial ho havia dit.

I no obstant això...

-Es veu notablement bé, Almirall,- va dir en Miatamia. -He de confessar la meva sorpresa de veure’l aquí.

En Thrawn va somriure dèbilment.

-La meva reaparició ha sorprès a molts altres, senador Miatamia. I sorprendrà a molts més en els dies per venir. Tanmateix, no els vaig fer portar a bord perquè merament admiressin la meva continuada bona salut. La veritable raó...

-Com sobreviure a les drassanes de Bilbringi?- va dir bruscament Lando. -Els informes Imperials deien que vostè estava mort.

-No interrompi al Gran Almirall,- va exclamar el més gran, donant un pas cap a ell.

-Tranquil, Major,- va dir en Thrawn en veu baixa, aturant l'avanç de l'altre amb un gest gairebé lànguid. -Sota les circumstàncies, un cert grau d'atordiment és completament perdonable.

-Encara no ha contestat a la seva pregunta,- va dir en Miatamia.

Li va semblar a Lando que un feble parpelleig de dolor distant va tocar la cara del Gran Almirall per un moment.

-La meva supervivència es va deure a una combinació única de diversos factors,- va dir. -Em perdonaran si no entro en detalls.

-Però els seus propis informes Imperials?- va repetir Lando.

-Els informes Imperials van dir el que jo els vaig permetre dir,- va dir en Thrawn, amb els ulls començant a donar emissions de molèstia. -Calia fer-ho mentre em recuperava...

Es va interrompre. -Potser l’he jutjat malament, Capità,- va dir, amb veu calma de nou. -I a vostè, senador. Vaig assumir que quan trobés a un ésser que tornava d'entre els morts estaria més interessat en el que hagués de dir que en els detalls del viatge. El meu error.- La seva mirada va passar per sobre l'espatlla d’en Lando. -Comandant, pot escortar-los de tornada a la seva nau. Major, faci que Intel·ligència confirmi la ubicació actual del Senador ishori, Dx'ono.

-Les nostres disculpes, Gran Almirall,- va dir ràpidament en Miatamia quan els stormtroopers van començar a avançar. -Com vostè ha dit, només estàvem momentàniament atordits. Però l’escoltem ara.

En Thrawn va alçar una mà, i els stormtroopers avançats es van aturar.

-Bé,- va dir. -El meu missatge és bastant simple, senador. Vostès han estat informats recentment que un grup de bothans va estar involucrat en el genocidi intentat a Caamas. Jo he vingut a oferir la meva ajuda per a portar aquells culpables a la justícia.

En Miatamia va inclinar el cap al costat, com si estigués escoltant un so feble i distant.

-Disculpi’m?

-No, ha sentit correctament,- li va assegurar en Thrawn, amb aquest somriure feble un cop més tocant els llavis. -Vull ajudar.

En Miatamia va girar el cap per llançar una mirada de tornada a Lando, i va girar-se de nou. -Com?

-Identificant les parts culpables, per descomptat,- va dir el Gran Almirall. -Si el president Gàvrisom realment desitja que aquesta crisi es resolgui, només necessita demanar la meva ajuda. Una visita a Bothawui, uns pocs minuts de conversa amb cadascun dels líders dels clans bothans, i esbrinaré la veritat.

En Miatamia va inclinar el cap al costat de nou.

-Els líders bothans diuen que no saben qui entre la seva gent va estar involucrat en el crim.

-Oh, seriosament, senador,- va dir en Thrawn, amb to fosc i fred. -Realment esperava que diguessin una altra cosa?

En Miatamia va semblar pair això.

-I vostè creu que pot esbrinar la veritat merament parlant amb ells?

Els ulls vermells resplendents van relluir.

-Sí

Hi va haver un breu silenci.

-No seria més simple per a vostè merament localitzar els arxius Imperials apropiats i donar-nos-los?

-Per descomptat que ho seria,- va dir en Thrawn. -I aquesta recerca ja està en marxa. Però la biblioteca d'arxius Imperials a Bastió és bastant extensa, i el procés podria demorar setmanes o fins i tot mesos per completar-se.- Va alçar una cella negre blavosa. -No crec que tinguin tant de temps per esperar.

-Sembla estar convençut que la Nova República està enfrontant-se a una seriosa crisi,- va dir en Miatamia. -Hem superat altres crisis similars en el passat.

-La seva confiança és admirable,- va dir en Thrawn, recolzant-se lleugerament al seu seient. -Però li aconsellaria que transmetés la meva oferta al lideratge de la Rebel·lió abans de rebutjar-la prematurament i unilateralment.

-Jo mai he declarat que rebutgés la seva oferta, Gran Almirall,- va dir en Miatamia.

En Thrawn va somriure.

-No, per descomptat que no,- va dir, amb to molt més astut del que en Lando trobava còmode. -No m'agradaria gens més que continuar amb aquesta discussió, senador, ha passat molt de temps des que he tingut el plaer de debatre amb una ment diamalana entrenada. Però tinc altres assumptes de què ocupar-me, i vostè té un missatge que lliurar. Major, escoltin-los de tornada a la seva nau. Adéu, senador, Capità.

-Una pregunta, Almirall, si m'ho permet,- va dir ràpidament en Lando mentre els stormtroopers sorgien darrere d'ell. La seva ment estava finalment començant a descongelar-se, i si aquest era un truc, aquesta podria ser l'única oportunitat que tindria de desemmascarar-lo. -Jo el vaig veure una vegada, a la distància, mentre vostè estava a la companyia del contrabandista Talon Karrde. Pot dir-me on va passar això i per què hi era?

La cara d’en Thrawn es va endurir.

-Si aquesta és una prova, Capità, ha escollit el seu tema imprudentment. M'he passat molt de temps durant la meva recuperació considerant el pagament apropiat que serà exigit a Talon Karrde per les seves moltes traïcions. No m'agrada que m'ho recordin, excepte per considerar com de curta que serà el que li queda de vida. Aquest missatge li pots lliurar.

-Ja veig,- va murmurar Lando, tancant la boca fermament. La seva temerària i desafiant joventut estava molt enrere, i l'expressió a la cara d’en Thrawn era definitivament del tipus que descoratjava més preguntes.

Un cop més, però, en Miatamia no va ser tan fàcilment dissuadit.

-Encara no ha contestat la seva pregunta,- va assenyalar.

Els ulls vermells resplendents van tornar al diamala, i per un sol horrible moment Lando va pensar que l'Almirall havia de fer matar als tres just allà i llavors. Però per al seu alleujament, en Thrawn merament va somriure.

-La ment diamalana,- va dir, amb veu absolutament calmada de nou. –Les meves disculpes, Senador.

Va tornar a mirar a Lando.

-S'està referint a la meva reunió amb Karrde a la seva base al planeta Myrkr mentre jo estava buscant en Luke Skywalker. Vostè i algú més, presumeixo que el General Solo, van veure el nostre aterratge des de l'interior del bosc.

En Lando va sentir una esgarrifança freda pujant-li per l'esquena.

-Sabia que estàvem allà?

-Sabia que hi havia algú allà,- va dir en Thrawn. -Com estic segur que sap, els stormtroopers selectes tenen equips sensors extra integrats en els seus cascos. Un d'ells va detectar una lluentor reflectida dels macrobinoculars que estaven utilitzant.

-I no obstant això no va fer res?- va preguntar en Miatamia. En Thrawn va arronsar lleugerament les espatlles.

-En aquell moment vaig assumir que era probablement alguna de la gent d’en Karrde, posada allà per assegurar-se que els meus stormtroopers no es tornessin, diguem, massa devots. Donada la densitat del fullatge, fins i tot un blàster pesat hauria estat inofensiu contra nosaltres des d'aquesta posició, així que vaig ordenar que no es donés importància als observadors.

La seva boca es va endurir, només una mica.

-Els esdeveniments subsegüents, per descomptat, van demostrar que la situació havia estat una altra. Satisfà això la seva curiositat, Capità?

En Lando les hi va arreglar per assentir.

-Sí, Almirall. Ho fa.

-Bé,- va dir fredament en Thrawn. -Gràcies pel seu temps, cavallers, i de nou les meves disculpes per la parada no programada. Comandant, miri que arribin a la seva nau.

Trenta minuts més tard, assegut al timó de la Dama Afortunada, Lando va mirar com el Creuer Interdictor i el Destructor Estel·lar van fer el seu salt sincronitzat a la velocitat de la llum.

-Com vostè va dir, senador,- va murmurar. -De vegades els imprevistos poden presentar-se. M'alegra que aquells que estan preparats sempre puguin trobar la forma de superar-los.

En Miatamia no va dir res. Potser, per una vegada, no tenia res a dir.

Fent una ganyota, Lando va teclejar el tauler i va girar el morro de la Dama Afortunada de tornada al seu curs cap a Coruscant. Al president Gàvrisom no li agradaria això. Ni una mica.

Ni a ningú més.

  

***

No hi havia hagut cap comunicació planejada en aquest punt del pla. I no obstant això, hi havia la imatge hologràfica d'un quart de mida del Major Tierce, fluctuant lleugerament sobre el mòdul hologràfic privat del Moff Disra.

-La transmissió ha estat assegurada,- va dir en Disra, amb la vora d'un tall fred de por regirant-li l'estómac mentre mirava la pantalla d'encriptació. Si alguna cosa hagués sortit malament... -Què passa?

-Cap problema, si això és el que s'està preguntant,- va dir en Tierce. -Tota l'operació va sortir segons el llibret.

-Estic encantat de sentir-ho,- va grunyir en Disra. -Llavors per què corre aquest risc d'una comunicació oberta?

-Sabia que vostè estaria preocupat,- va dir suaument Tierce. -Volia ajudar-lo a tranquil·litzar-se.

En Disra va somriure sorneguer, sabent que l'expressió probablement es perdria amb un holo d'aquesta mida.

-Moltíssimes gràcies, Major, agraeixo tant la seva preocupació. Així que el nostre titella va actuar adequadament?

-Aniria més lluny i diria que va actuar extraordinàriament,- va dir en Tierce. -Els va tenir en el palmell de la mà des del moment que van entrar fins al moment que van sortir.

-Cap sorpresa, doncs?

-No realment. En Calrissian va intentar atrapar-lo amb una pregunta sobre la vegada que en Thrawn va visitar Talon Karrde a Myrkr. Afortunadament per a nosaltres, hi havia realment llegit el detallat informe que jo li havia escrit sobre el meu temps amb Thrawn i sabia la resposta.

-Afortunadament per a ell, vol dir,- va dir en Disra, posant una vora d'amenaça en la seva veu. -Què tan aviat tornaran?

-Aquesta és l'altra raó per la qual l’he trucat,- va dir Tierce. -Ara que som aquí, crec que anem a quedar-nos a l'espai ocupat per la Rebel·lió durant algun temps.

En Disra va arrufar les celles, el tall fred començava a moldre de nou.

-Per què?

-M'agradaria ensumar per aquí una mica,- va dir l'altre amb un moviment casual de la mà. -Enviar senyals d'activació a alguns dels grups dorments que no hem contactat encara, queden encara alguns als quals no vam poder enviar transmissions a causa de la distància o posicionament. Principalment, vull veure quina serà la reacció de Coruscant a la reaparició d’en Thrawn.

-Probablement enviar cinquanta Creuers Estel·lars carregant cap a vostès,- va exclamar en Disra. -Això és una bogeria, Tierce. Tampoc és part del pla.

-Els plans militars sempre estan subjectes al canvi, Sa Excel·lència,- va dir serenament Tierce.

-Això no és el que tenia en ment per al Flim,- va grunyir en Disra. -Vostè ho sap.

-I vostè sap que quan em vaig unir vaig dir que podíem aprofitar-lo millor del que vostè tenia en ment,- va contraposar Tierce.

En Disra va prémer salvatgement les dents.

-Ho espatllarà tot. I farà que els matin a canvi.

-Al contrari,- va dir Tierce, i inclusivament en la imatge d'un quart de mida en Disra va poder veure el seu somriure auto satisfet. -Vaig a tornar a encaminar l'Imperi cap a la glòria.

-Tierce...

-Me n'he d'anar, Sa Excel·lència,- va dir en Tierce. -No hem de prolongar massa la transmissió, fins i tot amb bona encriptació. No es preocupi, no estic planejant portar l’Implacable a Coruscant o alguna cosa així de ximple. Jo només vull passar una mica més de temps aquí. Digui-ho un pressentiment.

-En la meva experiència, confiar en les pressentiments és un viatge ràpid a l'extrem curt de les possibilitats,- va grunyir en Disra. Però en Tierce el tenia ben agafat, i els dos ho sabien. Excepte enviar al que quedava de la Flota del Sector Braxant a perseguir-los, hi havia poc que en Disra pogués fer per contrarestar les seves ordres a hores d'ara. -Quant de temps penseu quedar-se?

En Tierce va arronsar les espatlles.

-Un parell de setmanes. Potser més. Depèn.

-De què?

-De si obtinc la reacció que estic buscant. M'ocuparé de fer-li-ho saber si i quan passi.

-Està bé,- va dir agrament en Disra. -Si i quan la flota de la Nova República aparegui sobre Bastió, jo m'ocuparé de fer-li-ho saber.

En Tierce va somriure.

-Gràcies, sa Excel·lència. Sabia que ho entendria. Adéu.

La imatge va fluctuar i es va esvair. En Disra es va deixar caure a la seva cadira, amb la vista fixa en el mòdul hologràfic. Això s'estava sortint de control. S'estava sortint molt de control. Havia deixat en Tierce caminar sense cargol de contenció massa lluny; era temps de tirar una mica de la llinya del guàrdia.

I recordar-li qui era amo i qui era el servent.

De moment, en Disra no estava precisament segur de com fer això. Però pensaria en alguna cosa.

 Següent