Espectre del Passat (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

La paret oest del Complex d'Entreteniment Resinem estava bruta i incrustada de sal, descolorida pel temps i foradada pels resquills de l'explosió que feia quinze anys havia aplanat la casa de joc rival carrer avall. Des del costat llunyà de la depressió de cinquanta metres que marcava el centre de l'explosió es deia que la paret oest de Resinem era força atractiva, els trossos escampats de dany entreteixint en patrons visuals intrigants, particularment a la llum canviant d'un vespre de Borcorash.

Però el vespre ja havia passat feia molt temps, i la Shada de qualsevol forma no estava en el costat llunyà del forat. Ella estava a tres-quarts de camí pujant la paret oest, clavant acuradament els seus ganxos d'escalar a les diverses esquerdes i cavitats, i des d'aquesta perspectiva, tot el que podia veure era que la paret estava bruta i no molt divertida. Uneix-te a un grup contrabandista, va pensar obscurament per aproximadament cinquena vegada des que va començar l'escalada. Visita una banda de la galàxia que els turistes no veuen mai.

No era divertit, però era necessari. Molt aviat ara Mazzic i Griv serien escortats al pis superior de Resinem per a una reunió ultra-privada amb un kubaz de parla falaguera que representava un ombrívol càrtel del crim hutt. En Griv estava portant una caixa petita plena de ryll, el kubaz estaria portant una caixa de mida similar plena de gemmes de foc de Sormahil, i en teoria la trobada acabaria amb un intercanvi simple i mútuament profitós.

En teoria.

En algun lloc en la distància a la seva dreta un airspeeder va girar al voltant preparant-se per aterrar, i quan els seus llums d'aterratge van esquitxar breument de pàl·lida il·luminació la paret davant d'ella, la Shada va sentir una nova onada de depressió passar a través d'ella. No hi havia estat a casa a Emberlene per més de dotze anys, no des que en Mazzic l'havia contractat com el seu guardaespatlles, però la brutícia i deteriorament d'aquesta paret l’havien portat de tornada a tots aquests records com si hagués estat ahir. Records de créixer enmig de les ruïnes del que havien estat un cop grans ciutats. Records de la mort que havia colpejat tan sovint al seu voltant, mort per malaltia, per desnutrició, per violència, per desesperança. Records de la fam penetrant, de perllongar l'existència gràcies a les feristeles que ella podia atrapar i matar, i per la seva porció dels magres comestibles que venien del que quedava de la terra cultivable del camp.

I en els subministraments extraplanetaris que finalment van començar a arribar. Subministraments que no eren donats per ciutadans extraplanetaris o una República generosa, però guanyats per la sang i la suor i les vides de les guardianes de les ombres Mistryl.

Elles eren l'elit del que quedava de la societat d’Emberlene, comissionades personalment en la seva croada per les Onze Ancianes del Poble, i des de la seva més primerenca infantesa la Shada havia estimat amb tot el seu cor ser una d'elles. Les Mistryl vagaven per les rutes estel·lars, una germanor de dones guerreres exquisidament entrenades, que venien els seus serveis i habilitats de combat als oprimits i impotents de la galàxia i rebien a canvi els vitals diners per mantenir vius als romanents del seu món devastat.

Un món que cap poble, mai ni tan sols, el va notar, raó per la qual molt menys es va preocupar. A diferència de, diguem, Caamas.

Amb un esforç, va reprimir l'onada de ressentiment per l'atenció que Caamas havia estat rebent les últimes dues setmanes. La destrucció d’Emberlene estava ja massa llunyana en el passat perquè ningú es posés emocional, ni tan sols ella. Ningú a la galàxia s'havia preocupat quan va ser atacat, certament no es podia esperar que es preocupessin ara. Sí, era injust, però mai ningú va dir que l'univers fos just.

De prop, a dalt i a la seva esquerra, va venir un suau rot interrogatiu. La Shada va fer una pausa, mirant amunt a la foscor, i va trobar el reflex d'un feble parell d'ulls molt junts mirant cap avall des de l'ombra profunda.

-Està bé,- va murmurar cap als ulls, curosament tirant amunt per veure’ls més de prop. En aquesta part de Borcorash era probablement una inofensiva au fanfarrona, però no estava de més anar amb compte.

La cautela va resultar ser innecessària. Era de fet una au fanfarrona, descansant en un niu construït en un nínxol particularment profund en la paret. Per sota de la seva ala va veure un parell d'ous clapejats.

-No et preocupis, no tinc gana,- va dir tranquil·litzant la criatura. Hi va haver una vegada, va recordar obscurament, en què havia estat bastant bona atrapant ocells d'aquesta mida. Feien molt millor gust que els insectes carronyers de la ciutat.

Sacsejant els pensaments, va balancejar el seu pes per alliberar una mà i va treure una àncora de seguretat de l'arnès d'escalar. Les seves instructores Mistryl probablement haurien criticat l’ús d'una línia de seguretat, assenyalant que prenia temps subjectar les àncores i que una veritable Mistryl mai relliscaria en primer lloc. Però havien passat molts anys del seu entrenament d'escalar, i tota la velocitat en la galàxia no li serviria de res si queia abans d'arribar al terrat.

D'altra banda, si hi havia alguna cosa de cert en les sospites d’en Mazzic sobre aquesta reunió, arribar allà massa tard seria tan fútil com no arribar-hi en absolut. Quedaven uns dos metres de paret, va estimar quan va mirar cap amunt, i quedaven potser el doble de minuts abans que en Mazzic i en Griv arribessin a dalt. Assegurant la prima, gairebé invisible línia de seguretat en l'àncora, no esperant que acabés el feble xiuxiueig de la soldadura molecular entre àncora i paret, va passar el niu d'au fanfarrona i va continuar la seva escalada.

Havia arribat al cim, i estava simplement alçant una mà cap a la vora, quan va sentir un so feble.

Es va gelar, escoltant, però el so no va ser repetit. Baixant la mà, va treure una altra àncora de seguretat del seu arnès i la va posar contra la paret tan a la seva esquerra com va poder assolir. Esperant que el xiuxiueig fos massa baix per ser escoltat per qualsevol que estigués allà dalt, va assegurar la seva línia de seguretat en l'àncora i també va travar el rodet en el seu arnès. Ara, si li disparaven quan tragués el cap per sobre de la vora, deixar-se caure la faria girar al voltant d'aquest punt en un estret arc per sortir un metre i mig al costat. No era molt, però en un tiroteig l'habilitat de desviar-se de l'objectiu d'un oponent fins i tot tan poc podria fer tota la diferència. Traient el seu blàster de la seva pistolera, va descórrer el fiador.

-Hola, Shada,- va dir una veu suau des de directament a sobre d'ella.

Va mirar cap amunt. Una figura encaputxada estava dreta a la vora mirant cap avall. Però fins i tot en la penombra la Shada va poder veure prou de la cara de l'altra...

-Karoly?- va murmurar.

-Ha passat molt temps, no?- va dir la Karoly D'Ulin. -Només posa el teu blàster aquí al sostre, Si us plau? Llavors puja.

La Shada es va estirar i va posar l'arma al costat dels peus de la Karoly. Llavors, recordant-se va destravar el rodet de la línia en el seu arnès, va pujar la resta del camí.

Redreçant-se, va fer una mirada ràpida al seu voltant. Aquí a la vora el sostre era pla, però uns metres cap a dins pujava en un angle esmolat un altre metro o alguna cosa així abans d’aplanar-se de nou. Més enllà de l'elevació la Shada va poder veure el cim de la tanca que coronava la llarga claraboia de la sala superior.

La sala on Mazzic estava a punt de començar els seus negocis.

-Ets probablement l'última persona que hauria esperat veure aquí,- va comentar, mirant de tornada a la Karoly.

-M'ho imagino,- va convenir la Karoly. Hi havia recollit el blàster mentre la Shada estava acabant el seu ascens, i ara l’havia guardat en algun lloc dins de la seva capa. -Pots treure't aquests ganxos d'escalar, també, tornarem a baixar per una de les escales interiors. Només posa'ls al sostre, Si us plau.

-Per descomptat,- va dir la Shada, descordant-se els ganxos dels seus avantbraços i posant-los sota al sostre de costat. No eren tan útils com armes, però la Karoly òbviament no estava interessada d’arriscar-se. Agenollant-se, es va desenganxar els ganxos dels peus també, llavors es va posar dreta de nou. -Contenta?

La Karoly va arrufar els llavis.

-Actues com si fóssim enemigues, Shada. No ho som.

-M'alegra sentir això,- va dir la Shada, estudiant la cara de la dona més jove. Hi havia certament passat molt temps des que havien treballat juntes, gairebé vint anys, de fet, des de Tatooine i aquell gairebé fiasco amb el projecte Hammertong dels Imperials. El record que li havia quedat a la Shada d'aquell incident era d'una Karoly jove i inexperta i una mica propensa a posar-se nerviosa.

Però el record ja no era la dona que ara estava dreta davant d'ella. En algun moment d'aquests vint anys la Karoly havia desenvolupat gràcia i formes, i un aire de considerable competència.

-Com vas saber que pujaria d'aquest costat?

-No ho sabíem,- va dir la Karoly, arronsant les espatlles. -La resta dels accessos al terrat també estan vigilats. Però jo vaig creure veure't lliscant al voltant del costat de l'edifici en aquest vestit blau de moltes capes teu, i vaig suposar que podries intentar aquest camí.- Va assenyalar el cabell elaboradament enrotllat i trenat de la Shada, llavors el seu ajustat vestit de salt de combat i arnès d'escalar. -He de dir, que el vestit t’escau millor amb aquest pentinat que l'equip de lluita. Què són aquestes coses que el mantenen en el seu lloc?

-Són agulles Zenji lacades,- li va dir Shada. -Al Mazzic li agrada que em vegi decorativa.

-Camuflatge útil per a una guardaespatlles,- va dir la Karoly. -Parlant de camuflatge, suposo que una de les agulles ha de ser un senyalitzador o comunicador emmascarats. Només deixa-la caure al sostre, està bé?

La Shada va fer una ganyota.

-No et perds cap truc, no?- va dir, traient-se el senyalitzador del seu lloc darrere de la seva orella dreta i agregant-lo al munt de ganxos d'escalar. -Estic tan contenta que no siguem enemigues. Qui són aquests nosaltres que vas esmentar?

-Tinc un client amb mi.- La Karoly va assenyalar amb el cap cap a la secció més alta del sostre. -Està allà.

Ajupit al costat de la claraboia amb el rifle blàster de franctirador?

-Fent què?

-Res que et preocupi,- va dir la Karoly. -A partir d'ara mateix, has estat retirada del treball.

La Shada li va arrufar les celles.

-De què estàs parlant? He estat amb Mazzic per més de dotze anys. No pots acabar aquest tipus de relació fent petar els dits.

-Podem, i ho fem,- va dir la Karoly. -Està clar ara que el grup d’en Mazzic es tornarà en l'organització que abasta la galàxia que les Mistryl esperaven quan et van posar amb ell en primer lloc. I amb l'Aliança de Contrabandistes d’en Talon Karrde completament morta, les Onze han decidit que t’estàs simplement desaprofitant aquí. És temps perquè segueixis endavant.

-Està bé,- va dir la Shada, donant dos passos enrere allunyant-se de la Karoly al llarg de la vora del sostre i aixecant el coll com si intentés veure si podia veure al client de la Karoly. -Li diré a Mazzic que renuncio com el seu guardaespatlles aquesta nit. Podem partir al matí.

La Karoly va agitar el cap.

-Ho sento. Partim ara.

La Shada la va mirar de nou, fent-li una mirada dura a la Karoly i subreptíciament jutjant la distància entre elles. Tres metres; gairebé perfecte.

-Per què?- va demanar. -Perquè el teu nou client vol assassinar-lo?

Fins i tot en l'escassa llum va poder veure a la Karoly fent una petita ganyota de dolor. Però quan l'altra dona va parlar la seva veu era prou ferma.

-Et suggereixo que intentis recordar qui som, Shada,- va dir. -Nosaltres som Mistryl. Rebem ordres i les complim.

-També sóc la guardaespatlles d’en Mazzic,- va dir en veu baixa la Shada. -I hi havia una vegada un temps en què les Mistryl rebien honor i complien amb el deure. No només amb les ordres.

La Karoly va esbufegar pel baix.

-Honor. Has estat fora de contacte, no?

-Aparentment sí,- va contraposar la Shada. -Sempre he intentat creure que ser una Mistryl em posava uns passos endavant del munt d'escombraries dels mercenaris i assassins-a-sou. Perdona la meva ingenuïtat.

La cara de la Karoly es va enfosquir.

-Fem el que sigui necessari per mantenir la nostra gent viva,- va dir entre dents. -Si alguns Hutts viscosos volen apunyalar per l'esquena a algun altre contrabandista viscós, això no és assumpte nostre.

-Correcció: no és assumpte teu,- va dir la Shada. -És el meu. Jo tinc una feina a fer, Karoly, i pots sortir del meu camí o pots sortir ferida.- Va agafar el seu arnès i va travar la seva línia de seguretat

La mà de la Karoly va semblar sacsejar-se bruscament, i de sobte hi havia un blàster petit en ella.

-Quieta,- va ordenar. -Posa les mans lluny del teu cos. Buides.

La Shada va sostenir els braços fluixament als seus costats, amb els dits estesos per demostrar que no estava sostenint res.

-Hauràs de matar-me per detenir-me,- li va advertir ella.

-Espero que no. Ara dóna’t la volta.

Aquest era el moment. Amb els braços encara sostinguts als costats del seu cos, la Shada va rotar noranta graus per enfrontar-se a la claraboia.

I donant un pas cap enrere, va saltar per la vora del sostre.

Mig esperava que la Karoly li donés un ràpid tret de blàster abans que ella desaparegués per la vora. No va passar; la Karoly estava o congelada per la sorpresa o si no massa auto-controlada com per disparar inútilment. Però la Shada no tenia temps per especular les raons. La línia de seguretat es va tensar amb un espetec, i de sobte ella estava fent carambola fora de la paret quan es va penjar a sota i a la dreta, pivotant sobre l'última àncora que havia posat prop del terrat. Dos segons, va estimar, i passaria el punt mitjà de la seva oscil·lació i giraria de nou a dalt cap al terrat on la Karoly i el seu blàster l'esperaven.

Tenia només aquests dos segons per trobar una forma d'enderrocar a la seva, un cop, amiga.

L'au fanfarrona sobresaltada no va tenir temps ni tan sols de cridar quan la Shada la va agafar del seu niu. Ho va fer per agafar un dels ous amb l'altra mà, i llavors estava balancejant-se de tornada cap a la teulada.

I el seu període de gràcia de dos segons havia acabat. Fins i tot mentre posava l'ocell sobre la seva espatlla en posició de tir la Karoly va aparèixer sobre ella a la vora de la teulada, corrent cap al punt en què Shada havia saltat, amb els ulls i el blàster buscant-la avall pel costat de l'edifici. Quan va veure la Shada, va trontollar per una fracció de segon mentre intentava aturar el seu moviment cap endavant i apuntar.

I amb un grunyit per l'esforç, la Shada li va llançar l'au fanfarrona a la cara.

No hi va haver temps perquè la Karoly pensés, res de temps perquè ella ni tan sols fes una pausa i avalués. Hi va haver una confusa agitació sobtada d'ales davant d'ella quan l'au fanfarrona va intentar recuperar l'equilibri, i en l'absència de pensament, els poderosament inculcats reflexos de combat Mistryl van prendre el control. Es va tirar enrere, el moviment afectant el seu incert balanceig fins i tot més, va girar el canó del seu blàster cap al míssil que s'acostava, i va disparar.

El tret de blàster va assolir l'au fanfarrona just al centre, i de sobte les ales batent es van tornar un tumult de flames, espurnes i fum acre. La Karoly es va ajupir apartant-se de la bola de foc, girant el cap al costat.

Just a temps per rebre l'ou d'au fanfarrona llançat per la Shada directe al pont del nas.

Va sospirar quan l'ou se li va rebentar als ulls, llançant la seva mà lliure per intentar netejar la massa semilíquida que l’encegava mentre la Shada va destravar la seva línia de seguretat de nou i va saltar cap al terrat. Rodant un parell de metres a la seva dreta per sortir de la línia de foc del blàster que encara onejava en la seva direcció general, es va girar cap a dins.

Va donar un cop de peu a la Karoly just quan la dona més jove va aconseguir aclarir-se els ulls, fent fora el blàster de la mà mentre ella intentava portar l'arma endavant cap a ella. El blàster va colpejar la vora del sostre darrere de la Karoly i va rebotar cap a la foscor de sota.

-Shassa,- La Karoly va xiuxiuejar la vella maledicció, saltant a la seva dreta fora de l'abast de la Shada i traient un ganivet brillant d'alguna part. –Shada...

-Jo estic complint amb el meu deure,- va dir la Shada, donant un pas a la dreta lluny de la punta del ganivet. -Tu encara tens l'opció de sortir del meu camí.

La Karoly va xiuxiuejar alguna cosa més i va carregar cap endavant. La Shada va donar un altre pas cap a la seva dreta, va fintar cap a la Karoly, va donar un altre pas ràpid al costat i llavors va canviar de direcció de tornada cap a la claraboia.

Però la Karoly s'havia anticipat al moviment. Parpellejant més de l'ou fora dels seus ulls, va fer un pas llarg en la mateixa direcció, agitant el seu ganivet amenaçadorament. La Shada va respondre movent-se perillosament prop de la vora del sostre i donant dos ràpids passos llargs al llarg d'ell en un esforç per donar la volta cap al costat esquerre de la Karoly i allunyar-se de la mà del ganivet. La Karoly va girar al voltant en resposta, amb el ganivet a punt.

-No em facis fer això, Shada,- va grunyir.

Va grunyir. I no obstant això, la Shada va pensar que també va poder sentir per sota una nota de súplica.

-Està bé, Karoly,- va dir suaument. -No ho faré.- Tornant a assegurar la línia en el seu arnès d'escalar, va botar cap enrere una última vegada al llarg de la vora del sostre.

I la línia de seguretat que les seves acuradament coreografiades maniobres de baralla havien enredat prolixament darrere de la Karoly es va alçar tensa per agafar a la dona més jove per la vora superior de les seves botes baixes. Agitant el seu ganivet inútilment quan els seus peus van ser llevats d'una tirada de sota d'ella, va caure amb un soroll que va sonar dolorós sobre la seva esquena.

La Shada va estar sobre ella en un instant, amb un peu caient sobre el canell del ganivet de la Karoly, llavors va palmetejar l'altra mà i va clavar les puntes endurides dels dits al punt tou sota de la seva caixa toràcica. Amb un grunyit d'agonia la Karoly es va doblegar al voltant de l'impacte i es va bolcar sobre el seu costat. La Shada va colpejar de nou, aquest cop clavant els dits darrere de l'orella de la Karoly, i la dona més jove es va relaxar i es va aturar.

Amb la respiració agitada, la Shada es va estirar i va agafar el ganivet de la mà flàccida de la Karoly, tallant la seva línia de seguretat abans que acabés enredant-se ella mateixa. La baralla no havia pres molt de temps i havia estat raonablement silenciosa, però les probabilitats eren que el client de la Karoly sentís la commoció i estigués venint a investigar. Si podia arreglar-ho per trobar-se’l a mig camí

Un moviment de cua d'ull va ser la seva única advertència. Però va ser suficient. Fins i tot mentre es tirava a costat en una capbussada plana un raig de blàster va grinyolar a través de l'aire on ella havia estat parada. Va rodar de tornada sobre els seus genolls, escombrant amb els ulls la secció elevada del terrat i localitzant el seu atacant: una figura ajupida en un ponxo i caputxa negra, amb l'excel·lent musell del seu rifle blàster buscant-la. Amb un ràpid moviment de la mà, la Shada llançar el ganivet de la Karoly cap a ell.

El franctirador va rodar a l'instant al costat, amagant el cap darrera de la relativa protecció dels seus braços i rifle, l'arma ara escopint el seu foc mortal en mode de repetició mentre la buscava. Però en aquest cas el reflex del vell caçador de recompenses l’havia traït. El ganivet va girar precisament al seu blanc intencional no el franctirador que l’esquivava, sinó la ràfega de foc blàster de la seva arma. La va interceptar just per davant del canó de l'arma, els raigs colpejant la fulla i destruint-la en un blau d'estelles foses i llum reflectida.

I pels pròxims parell de batecs de cor el franctirador estaria efectivament cec.

Dos batecs del cor eren tot el que la Shada necessitava. Va pujar tot el camí al sostre, saltant per sobre del foc de blàster escopit ara buscant cegament, els seus dits es van llançar al seu cabell plegat per una de les agulles Zenji lacades. Es va deixar anar en una cascada de rínxols solts, i quan els seus peus van colpejar el sostre de nou, la va llançar.

I amb un estrèpit ofegat el blàster es va quedar en silenci.

Estava al costat del franctirador en un instant, arrencant l'arma de les mans de l'home mort i corrent pel sostre. Si el franctirador era merament el suport i no l'atac principal, ella encara podria haver fallat. Detenint-se al costat de la claraboia, es va ajupir a la vora i va treure el cap cap a la cambra de sostre alt de sota.

No havia fallat. Tres metres per sota d'ella hi havia una taula decorada ornamentada, amb en Mazzic i en Griv d'un costat i un kubaz i un humà d'aspecte aspre de l'altre. Els dos costats ja havien intercanviat caixes i estaven en el procés de verificar les seves noves possessions. El kubaz va tancar la seva caixa després del que va semblar ser un examen superficial, aturat rígidament darrere de la taula amb un obvi aire d'expectativa. Li va prendre a Mazzic altre minut estar igualment satisfet amb el seu costat del tracte, llavors també va tancar la seva caixa. Li va inclinar el cap amablement al kubaz i es va apartar un pas de la taula, la seva boca es movia amb el que probablement eren els seus usuals comentaris de comiat. El kubaz es va quedar on era i quan Mazzic i Griv van retrocedir un altre pas, el seu aire d'expectativa va donar pas a un de perplexitat. El seu llarg musell va tremolar d'indecisió, clarament volent mirar amunt però igual de clarament no volent telegrafiar el final sorpresa que encara estava esperant.

De totes maneres, si tot el que volia era una sorpresa, la Shada podria complaure'l. Alineant el rifle blàster cap a la base del musell llarg de l'alienígena, va tocar el canó lleugerament contra la claraboia.

Els quatre van mirar amunt. L'expressió del kubaz era impossible de llegir, però el seu company el compensava de sobres. La seva boca es va obrir d’una incredulitat atordida, la seva mà va baixar al blàster penjant del seu cinturó al seu costat. La Shada va canviar el seu objectiu al seu front; lentament, va aixecar la mà -buida- al seu pit. Pel cua d'ull ella va veure a Mazzic llançant-li una salutació abreujada, i llavors ell i en Griv van sortir del seu camp visual.

La Shada va mantenir la seva arma apuntada al kubaz i al seu amic durant un compte fins a trenta. Llavors, donant-los la mateixa salutació que Mazzic els hi havia donat feia un moment, va retrocedir de la claraboia.

-Ha acabat?- preguntar la veu de la Karoly des del darrere d'ella.

La Shada es va tornar per mirar. La dona més jove estava dreta al costat de l'assassí mort a la vora del sostre superior, la seva expressió impossible de llegir.

-Sí,- va dir Shada. -El teu client va decidir no continuar amb el tracte després de tot.

La Karoly va mirar a baix al cos als seus peus.

-Les Onze no estaran contentes amb això.

-Estic acostumada a què la gent no estigui contenta amb mi,- va sospirar la Shada, baixant el rifle blàster al terrat. -Ho superaré.

-Això no és cosa de bromes, Shada,- va grunyir la Karoly. -T'han donat una ordre directa. Si et quedes amb Mazzic ara, elles posaran a un esquadró darrere teu abans que acabi la setmana.

-No vaig a quedar-me’n amb ell,- va dir la Shada. -Com et vaig dir, renunciaré com el seu guardaespatlles aquesta nit.

-I creus que això ho arreglarà tot amb les Onze?- es va mofar la Karoly.

-Suposo que això depèn de si alguna d'elles encara recorda qui som,- va dir la Shada, amb un profund sentit de tristesa fluint en ella. Una tristesa que sentia com si s'hagués estat ajuntant al voltant del seu cor durant un llarg, llarg temps. -Les Mistryl a què jo em vaig unir fa vint anys eren un clan honorable de guerreres lluitant per conservar el que quedava de la nostra gent. Guerreres honorables que no comerciaven sabent amb assassinats. Espero que almenys algunes de les Onze recordin això.

-Potser les Onze han canviat.- La Karoly va apartar la mirada als terrats foscos de la ciutat. -Potser les Mistryl han canviat.

-Potser ho han fet,- va dir la Shada. -Però jo no.- Va estudiar a la seva amiga. -Però llavors, tampoc tu.

La Karoly va tornar a mirar-la.

-Realment. M'agradaria saber el que vaig dir per donar-te aquesta impressió.

-No va ser el que vas dir,- li va dir la Shada. -Va ser el que vas fer. Després que et vaig treure el teu blàster d'una puntada, quan vas treure aquest ganivet per atacar-me.

-El que t’ataqués amb un ganivet et va convèncer que estava del teu costat?

-Sí,- va dir la Shada. -Encara tenies el meu blàster.- La Karoly va posar la mà dins el costat. -Sí, suposo que sí. M'imagino que el vols de tornada.

La Shada va arronsar les espatlles.

-Podria ser més difícil explicar el que va passar aquí si encara el tens quan tornis a Emberlene.

-Bon punt,- va concedir la Karoly. Va moure ràpidament el canell, i el blàster va volar en un llarg arc per caure netament a la mà de la Shada que l’esperava. -Parlant d’Emberlene, jo em mantindria lluny d'allà si fos tu. Sigui dit de passada, jo em mantindria lluny de qualsevol altra Mistryl, i punt. Durant els propers deu anys, si pots aconseguir-ho.

-No necessitaré amagar-me tant,- va dir la Shada, lliscant el blàster de tornada al seu lloc. -Sembla que la galàxia està per bullir de nou sobre aquest assumpte de Caamas. Les Onze aviat tindran coses més importants en què pensar enlloc de mi.

La Karoly va escopir alguna cosa.

-Caamas. Caamas, i Alderaan, i fins i tot aquest planeta d'aigua enfangada dels noghri, Honoghr. A vegades gairebé em fa riure quan penso sobre quins mons són plorats.

-Estar amargades per això no ajudarà,- va dir la Shada.

-I què ho farà?- va replicar la Karoly. -Almenys estar amargada demostra que encara no estàs morta.

-Potser,- va dir la Shada. -Si estàs disposada a conformar-te amb això.

-Suposo que has trobat alguna cosa millor?

-No ho sé,- va dir la Shada. -Encara que hi ha d'haver alguna cosa.- Va apuntar a una petita estructura rectangular com un cobert al costat llunyà de la claraboia -És aquesta d'allà la sortida?

-Una d'elles,- va dir la Karoly. -Si no t'importa arriscar-te a trobar-te amb el kubaz i els seus companys en el camí avall.

La Shada va esbossar un prim somriure.

-Em deixaran el pas.

Gairebé a contracor, la Karoly li va tornar el somriure.

-Estic segura que ho faran.- El somriure es va esvair. -Però entén això, Shada. Qualsevol cosa que vaig fer aquí, ho vaig fer per...bo, les raons són complicades. Però si les Onze m'envien darrere teu...

-Ho entenc,- va assentir la Shada. -Intentaré no posar-te en aquesta posició de nou.

-No et preocupis per mi,- va dir la Karoly. -Tu només vés amb compte per tu.- Va alçar el cap lleugerament. -Tens alguna idea del que faràs?

La Shada va mirar amunt a les estrelles.

-De fet,- va dir en veu baixa, -la tinc.

  

***

-Quedeu-vos quiet, si us plau, senyor,- va dir el droide MD amb la seva veu profunda, els seus dits mecànics manejaven la sonda amb precisió microscòpica mentre l’alineava. -Espero que aquesta sigui l'última passada.

-Bé,- va dir en Luke, respirant profund i cultivant la seva paciència. Ja havia estat assegut aquí per gairebé mitja hora, però ja gairebé havia acabat.

El droide va introduir la sonda en el sentit dret d’en Luke, amb una sensació que oscil·lava entre un neguit i unes pessigolles. En Luke va agafar força, i llavors, amb un fort so de succió havia acabat.

-Gràcies, senyor,- va dir l’MD, deixant la sonda en el recipient de reclamació al seu costat i posant unes poques últimes gotes de bacta. -Em disculpo de nou pel temps i les molèsties que això li ha ocasionat.

-Està bé,- li va assegurar en Luke, lliscant de la taula i fregant-se l'últim vestigi de la pruïja / pessigolles amb un rovell del dit. -Sé que és fàcil dir que mai hi haurà una altra escassetat de bacta com la que hi va haver durant la guerra. No sempre és tan fàcil creure-ho.

-Jo vaig estar en aquest establiment durant aquesta època,- va dir greument l’MD. -No podíem donar-nos el luxe de comprar el bacta del mercat negre, tot i que hagués estat disponible per a nosaltres. Vaig veure morir molts que es podrien haver salvat.

En Luke va assentir. I com a resultat, pels últims dotze anys els metges a càrrec aquí havien establert una rígida política de conservar fins a l'última gota de bacta, fins i tot fins al punt de xuclar-lo de les orelles dels pacients quan era necessari.

-Encara que no puc dir que aquesta última part fos molt agradable,- va dir. -D'altra banda, odiaria haver arribat i esbrinar que no tenien prou bacta per tractar-me.

-Potser és només el camí del vell hàbit,- va dir el droide. -De totes maneres, em diuen que és savi recordar el passat.

-Certament que ho és,- va convenir sòbriament en Luke, assenyalant amb el cap al recipient de reclamació de bacta. -I és encara més savi aprendre d'ell.

L’R2 estava esperant a la seva cambra assignada, endollat ​​a l'escriptori i refilant suaument per a si mateix mentre conversava amb l'ordinador principal de l'establiment mèdic. El seu dom va girar quan en Luke va entrar, el seu refilet va canviar a una xiulada entusiasmada.

-Hola, R2,- va dir en Luke. -Et mantens ocupat?

El petit droide va fer un refilet que va sonar afirmatiu que va canviar a quelcom interrogatiu.

-Oh, estic bé,- li va assegurar en Luke, palmejant-lo el costat. -Alguns dels resquills estaven bastant profund, però els van treure a tots. Una petita capbussada en un tanc de bacta, i estic com nou. El metge va dir que no havia de volar per una altra hora o alguna cosa així, però de totes maneres probablement ens prendrà aquest temps aconseguir treure la nau i preparar-la.

L’R2 va xiular de nou, rodant la seva cúpula fent un cercle complet.

-Sí, veig que també van fer una bona feina amb tu,- va convenir en Luke. -Els hi vas demanar que fessin una mirada a l'ala-X?

Un altre refilet afirmatiu.

-Que bé,- va dir en Luke. -Llavors suposo que l'única pregunta que queda és on hem d'anar després.

La cúpula de l’R2 va girar enrere per enfrontar-lo de nou, amb una nota distintament sospitosa en el seu següent tri.

-No estem aquí fora de vacances, R2,- li va recordar en Luke, posant una cadira al costat del droide on podia mantenir un ull a la pantalla de l'ordinador de l'escriptori per a les traduccions més complicades. -Som aquí per rastrejar a aquests clons i esbrinar d'on vénen. No anem a aconseguir això anant a casa a Yavin o Coruscant.

Va mirar per la finestra als turons que s'alçaven costerudament darrere de la seva habitació, la seva catifa de gespes daurades brillava al sol de la tarda. Sí, la declaració de la missió a si mateixa era perfectament simple. Desafortunadament, el procediment necessari per completar-la era qualsevol cosa menys això. Hi havia intentat l'apropament subreptici a aquesta base Cavrilhu, tot el que havia aconseguit pel seu esforç havia estat un altre bany més en un tanc de bacta. I, per descomptat, l'oportunitat de veure a la Mara de nou.

Va fer una ganyota. La Mara. Havia estat esperant trobar-la de nou des d'aquella correria pirata que ell i en Han havien frustrat fora d’Iphigin, de fet, no descartava que en Han hagués tingut alguna cosa a veure amb què la Mara es presentés d'aquesta forma en el camp d'asteroides de Kauron. Hi havia esperat trobar-se amb ella, i hi havia en secret temut la possibilitat.

I no obstant això, mirant-ho en retrospectiva, la trobada no havia estat tan tensa com havia temut que fos. Ella havia estat cooperativa i cortesa, o almenys tan cortesa com la Mara ho era alguna vegada. Més significativament, la silenciosa i encara forta animositat que havia sentit radiant cap a ell en el seu últim parell de trobades breus no havia estat present.

O potser havia estat allà i ell simplement no l'havia notat. Potser el seu deliberadament disminuït ús de la Força d'aquests dies simplement li havia impedit sentir tan profundament en la seva ment sense un sondeig deliberat.

Li va arrufar les celles als turons. Hi havia definitivament algun tipus de causa i efecte treballant aquí, d'això n'estava segur. La pregunta era quina era la causa i quin l'efecte?

L’R2 va trinar interrogativament.

-Estic intentant deduir,- li va dir en Luke, mirant la traducció. -Només relaxa't, està bé?

El droide va trinar de nou i es va posar en un silenci expectant. En Luke va sospirar i es va asseure de nou, mirant fixament als turons. La Mara era un enigma, però era un enigma que hauria d'esperar. De moment, el seu futur immediat estava enfocat en aquesta pregunta sobre els clons.

El seu futur...

Va mirar de nou a l’R2, li va tornar a la ment el record del seu temps amb Yoda. L'entrenament Jedi d’en Luke, i la primera vegada que havia tingut una visió del futur.

Una visió que havia, gairebé, resultat en desastre. Hi havia corregut bojament a Ciutat Núvol per intentar salvar en Han i la Leia, i en canvi gairebé havia aconseguit fer que els matessin a tots.

Però havia après tant sobre la Força des de llavors. I havia pogut treure altres visions del futur sense fer res imprudent. Últimament els seus esforços en aquesta direcció havien estat estranyament ingrats, però com se suposava que es devia quedar tranquil durant una hora o alguna cosa així de qualsevol manera, no estaria de més fer un intent.

-R2, vaig a meditar una estona,- li va dir al droide, baixant de la cadira i asseient-se de cames creuades a terra. -A veure si puc aconseguir alguna orientació. No deixis que ningú em molesti, està bé?

El droide va brunzir una afirmació. Respirant profund, en Luke va tancar els ulls i es va estirar a la Força. Els seus pensaments, les seves emocions, tot el seu ésser van lliscar en el patró apropiat.

I de sobte l'univers sencer va explotar davant d'ell en un calidoscopi brillant de color i moviment.

Va quedar bocabadat, la vasta imatge vacil·lant momentàniament com la brillantor de la calor al desert mentre ell gairebé perdia el control. No era com cap visió que hagués tingut mai abans. No era com res que hagués vist mai abans. Cent escenes diferents, mil possibilitats diferents -colors brillants, sons penetrants, alegria i content i por i mort-tots s'arremolinaven juntament amb la fúria i caos d'una tempesta de sorra de Tatooine. Les línies de possibilitats s'entreteixien o si no xocaven entre si, de vegades unint-se, de vegades rebotant separades de nou, sempre canviades per sempre per la trobada. Les cares familiars hi eren entre les poc familiars, passant davant d'ell o si no fluctuant darrere d'altres esdeveniments, desplegant-se al límit de la seva visió. Va albirar en Wedge i l'Esquadró Murri quan van passar a la fúria de la batalla; va veure els seus estudiants Jedi que inexplicablement es dispersaven en ventall per la Nova República, deixant l'acadèmia de Yavin deserta, es va veure dempeus en un balcó contra la paret d'un canó fosc, mirant fixament a baix, a un mar de milers d'estrelles diminutes; va veure en Han i la Leia enfrontant-se una enorme multitud

Han? Leia? Amb esforç, es va agafar a aquesta última línia, intentant quedar-se amb ella prou per veure més. Per un moment va tenir èxit, la imatge es va enfocar: la Leia estava dempeus en un ample vestíbul, amb el seu sabre de llum cremant a les mans, mentre una massa de cossos s'obria pas a través d'una porta alta, Han, dret en un balcó extern empunyant un blàster, mirant avall cap a la multitud. La multitud d’endins va fluir inconscientment endavant, un franctirador ocult al terrat va alinear el seu rifle blàster...

I llavors se n'havien anat, esvaint-se en la massa revolta d'imatges i sons. Per un moment en Luke va intentar unir-se al flux, amb el sabor de la por barrejant-se amb les altres sensacions de la visió mentre intentava arribar i veure el que anava a passar. Però ells se n'havien anat, i amb un sentit que venia des de fora d'ell mateix va saber que havia vist tot allò d'aquesta visió que anava veure. Lliscant fora del flux, es va encaminar de tornada a l'únic punt fix en la tempesta, la solidesa del seu propi ésser. Hi havia esbrinat tot el que podia aquí, i ara era moment de marxar. Va començar a retirar-se, la vasta sèrie d'imatges va començar al seu torn a retrocedir i enfosquir-se.

I llavors, abruptament, una visió final va aparèixer davant d'ell: la Mara, envoltada per roques escarpades i flotant a l'aigua, amb els ulls tancats, i els braços i cames flàccids. Com a la mort.

Espera! es va sentir cridar. Però era massa tard. La imatge de la Mara es va esvair amb la resta de la visió

I amb una sobtada glopada d'aire es va trobar de tornada a la seva cambra, mirant als turons per la finestra.

Pujols que ja no brillaven de daurat, però en canvi estaven perfilats per la brillantor més subtil de la llum de les estrelles.

-Vaja,- va murmurar, fregant-se els ulls. Hauria jurat que aquesta visió havia durat només uns minuts.

Al seu costat, l’R2 va refilar amb obvi alleujament.

-Sí, també em va prendre molt més temps del que jo esperava,- va convenir en Luke. -Ho sento.

El droide va trinar interrogativament. Posant-se dret, fent una ganyota de dolor per la sobtada sensació punyent en músculs deixats massa temps en una posició, en Luke va mirar la pregunta que va desfilar per la pantalla de l'ordinador.

-No ho sé,- va haver de concedir. -Vaig veure moltes coses. Però no vaig veure res que semblés tenir res a veure amb la nostra recerca.

El que podia significar, va comprendre de sobte, que aquesta cacera de clons ja no era el que se suposava que havia de fer.

Però llavors què se suposava que havia de fer? Anar a on sigui que en Han i la Leia estaven i advertir-los? Anar a la recerca de la Mara i advertir-la?

Va respirar profund, estirant músculs cansats. El futur sempre està en moviment, li havia dit en Yoda després d'aquesta primera visió a Dagobah. En aquell moment en Luke s'havia desconcertat per aquell comentari, la seva visió d’en Han i la Leia a Ciutat Núvol havia semblat tan simple i directa. Però si Yoda en canvi hagués vist alguna cosa més semblant a aquesta última visió, amb tots els seus embolics i complicacions, llavors tot tenia sentit.

O hi havia ell vist una cosa així? Podria ser que el que en Luke havia experimentat aquí era una cosa completament diferent? Un esdeveniment especial reservat per a ocasions especials?

Era una possibilitat intrigant. Però de moment, era un problema que podia fer a un costat. El que importava era que havia rebut la guia que havia buscat, i necessitava actuar seguint-la.

Tot el que havia de fer era figurar exactament què era aquesta guia.

Caminant fins a la finestra, va mirar amunt a les estrelles. Sabràs ho, també li havia dit Yoda, quan tranquil estiguis, en pau. Respirant profundament, en Luke es va posar a calmar la seva ment.

El trinat suau de l’R2 estava començant a assumir un to interessat per quan ell es va girar enrere.

-Està bé,- li va dir al droide. -Vaig veure un món amb un canó ample i profund que tenia edificis construïts en els costats i moltes llums en el fons. Busca a l'ordinador principal i fixa't on podria ser.

L’R2 va trinar un reconeixement i es va endollar a la presa de l'ordinador. En Luke va caminar al costat i va mirar quan un nom de planeta i descripció va sorgir a la pantalla.

-No, no era Belsavis,- va dir. -La superfície no estava coberta amb glaceres, i no hi havia cap cúpula. També era molt més agradable.- Va arrufar les celles, portant de tornada la imatge a la seva memòria. -Hi havia ponts que s'arquegen per tot el camí creuant el canó que vaig veure. Eren... vaig veure un grup de nou d'ells, un patró de diamant: un començant en un nivell, dos més costat a costat creuant el següent nivell baix, tres més al següent, llavors dos i llavors un.

L’R2 va xiular i va buscar una mica més. Una mitja dotzena més de sistemes van desfilar per la pantalla

-Espera un minut,- va dir en Luke. -Retrocedeix un, sistema Cejansij. Fixa't si hi ha alguna imatge a l'arxiu.

La pantalla es va posar negra, llavors es va alterar a una successió d'imatges orbitals, aèries, i terrestres. En Luke les va mirar passar, i per quan la sèrie va acabar, sabia que era el lloc.

-Aquest és,- va dir. -El Canyonade a Cejansij. Aquí és on anem.

El droide va refilar incertament, la seva pregunta va desfilar pel fons de la pantalla.

-No sé per què,- li va dir en Luke. -Només sé que necessito anar-hi.

Hi va haver un altre refiló, aquest sonant lleugerament incrèdul.

-Per ser honest, jo tampoc ho entenc,- va concedir en Luke. -Vaig veure moltes coses en aquesta visió, coses que estan passant o que potser estan a punt de passar. Vaig veure els meus estudiants abandonant l'acadèmia, per què, no ho sé. Vaig veure la Leia i en Han en algun tipus de problemes...

El droide va trinar ansiosament, i una altra pregunta va aparèixer.

-No, no sé si C3PO estava amb ells,- li va dir en Luke. -El punt és que hi ha molts llocs allà fora on podríem anar on jo podria afectar les coses. Massa llocs.

Va assenyalar a la vista del vast canó.

-Però el Canyonade és l'únic lloc on em vaig veure realment. L'única part de la visió on vaig sentir pau.

Va mirar de nou a les estrelles.

-Així que aquí és on anirem.

Per un moment hi va haver silenci. Llavors l’R2 va trinar de nou.

-Bon punt,- va convenir en Luke amb un somriure. -Si hem d’anar, deixem de donar voltes i anem-hi.

A més de tot això, es va dir quan es van dirigir cap a la badia d'atracada, la Leia és una Jedi en ple dret. Pot cuidar-se sola. I en Han també tenia una llarga història de vèncer les possibilitats adverses. I l'Esquadró Murri podria arreglar-se sense ell, i on sigui que hagin anat els seus estudiants Jedi segurament tenien una bona raó per fer-ho. Qualsevol cosa que fos aquest viatge a Cejansij, tots ells podrien arreglar-se-les durant algun temps sense ell.

Quaranta minuts més tard, un cop més a l'espai, va tirar de la palanca de l’hiperimpulsor i va fer l'ala-X saltar a la velocitat de la llum. Esforçant-se a no pensar sobre la visió que havia tingut sobre la Mara.

Següent