Espectre del Passat (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

En Lando va alçar la vista del seu datapad cap a l'home canós assegut a l'altre costat de la taula del cafè, amb la cara mig amagada darrere del seu gerro.

-Has d'estar fent broma,- va dir, onejant el seu datapad. -Cinquanta mil? Al mes?

L'altre va arronsar les espatlles.

-Agafa-ho o deixa-ho Calrissian, a mi me n'és igual. Però si vols contractar al millor, has d'esperar que et costi.

-Au, vinga,- va grunyir en Lando. -Estàs parlant amb mi, Reggi. Tots dos sabem que la Guàrdia Soskin no és la millor.

-Potser no,- va permetre en Reggi, prenent un altre glop del seu gerro. -Però són els millors que tindràs oportunitat de contractar.

-Mira, estic parlant de donar-li seguretat a vaixells de càrrega de minerals aquí,- va dir Lando, lluitant contra el sentiment d'angoixa que havia tingut tantes vegades en els últims deu dies. -No d'envair Alion o abordar un Destructor Estel·lar o alguna cosa així.

-Quina llàstima-, va dir en Reggi, netejant-se la boca amb el revers de la màniga. -Aquestes coses sonen més divertides, els Soskins podrien donar-te un descompte en alguna d'elles.

-El fet és que no estem parlant del tipus de treball que costa cinquanta mil,- va seguir endavant Lando obstinadament. -Estem parlant d'un embarcament de mineral fora de Varn al mes, més alguns viatges de clients que entren i surten del casino. Això no pot costar més de, diguem, cinc mil al mes.

En Reggi va sospirar.

-Mira, Calrissian - Va fer una pausa, va mirar al voltant del cafè. -Mira allà,- va continuar, apuntant a un grup d'alienígenes amuntegats al voltant d'una taula, els seus caps banyuts gairebé tocant-se. -Veus a aquests clatears? Ells tenen un feu de sis-cents anys amb els nhores que cinc generacions separades de Jedi van intentar aturar i no van poder. Has sentit alguna vegada parlar d'això?

En Lando va assentir.

-Sí

-Bé,- va dir en Reggi. -Bé, amb aquesta nova política de no intervenció que ve de Coruscant, es figuren que ja ningú de fora del seu sector es va preocupar del que es facin entre ells. Per tant, és temps per començar a lluitar de nou.

-Ara, els clatear, tenen un exèrcit bastant bo, van estar sota les armes Imperials per molt temps, així que estan en bastant bona forma. Els nhores han estat més afortunats, o potser no, depenent de com ho vegis. Van ser ignorats per l’Imperi, així que no tenen molt amb què lluitar.

En Lando va sospirar. Podia veure cap a on anava això.

-Així que estan contractant mercenaris.

-Tu ho has dit, vell amic,- va dir en Reggi amb aprovació. -Van portar l'Escut Dhashaà per cuidar els seus sistemes, fins i tot van convèncer al mateix vell Dharus que abandonés el seu retir per portar-los la logística i l'estratègia. I estan pagant trenta mil. Això és per dia.

Va agitar el cap amb incredulitat.

-És definitivament el mercat d'un venedor allà fora per a qualsevol amb soldats i naus, Calrissian. Tots estan pensant a resoldre vells rancors. I qui allà fora no té un o dues rancúnies contra algú?

-Però els nhores estan contractant per a una guerra a gran escala-, va dir Lando, intentant-ho una última vegada. -Tot el que jo vull és algú per ajudar a mantenir als pirates lluny dels meus embarcaments.

En Reggi va arronsar les espatlles.

-Algunes d'aquelles bandes pirata són pitjors que prendre tota la força de defensa d'un sistema. Per descomptat, això depèn del sistema.

En Lando va fer una ganyota.

-Reggi, mira...

-I si vas a esmentar a Taanab de nou, no ho facis,- el va interrompre l'altre. -Has estat estirant aquesta miqueta d'història per favors per, oh, ja han d’haver passat quinze anys. No servirà aquesta vegada.

-Sempre és bo veure gratitud,- va dir geladament Lando, posant-se dempeus. -Ens veiem, Reggi. Diverteix-te amb qualsevol guerra que escullis.

La llum de la tarda del sol cilparià va semblar especialment aspra després de la fresca mitja foscor del cafè. Per un minut en Lando es va quedar parat al costat de l'entrada, estudiant les banderes comercials que volaven de dalt a baix pel Carrer de l’Espaciant i preguntant-se si valia la pena l'esforç d'intentar comprovar la seva clientela actual.

No, en Reggi tenia raó: qualsevol grup mercenari que valgués la pena contractar aquests dies estava buscant un joc més gran que escortar vaixells de càrrega. I un pressupost més alt que el que Lando es podia permetre.

Després de gairebé dues dècades de forcejament agònic, la galàxia havia finalment trobat la pau... i tot el que ells volien fer amb ella era tornar a les petites mesquines guerres que el Nou Ordre de l'Emperador havia interromput tan desconsideradament.

Amb una cansada sacsejada del seu cap, va retrocedir cap a l’espaiport.

El soroll de la multitud li va arribar molt abans que arribés a veure'ls. Era una torba de bona mida, com solien ser aquestes coses: probablement tres-cents humans i alienígenes, protestant sorollosament al voltant de l'entrada a la Badia d’Atracada 66. Encara que aquest grup estava millor organitzat que la majoria, amb pancartes i les usuals demandes cridades per justícia per Caamas.

Amb l’humor en què estava, hauria benvingut l'oportunitat d'obrir-se camí a través d'ells, potser tenir una oportunitat per descarregar una mica de ressentiment que estava a punt d'esclatar en el seu sistema. Però l'univers no anava ni tan sols a cooperar tant amb ell avui: la Dama Afortunada estava a dues badies, a la 68. Murmurant a sota veu sobre la gent que no tenia res millor que fer que protestar per alguna cosa que havia passat abans que la majoria d'ells ni tan sols hagués nascut, va caminar més enllà de la multitud i es va dirigir cap a la seva badia. Pel que a ell concernia, com més aviat es fora de Cilpar, millor.

Estava a uns bons deu metres més enllà de la vora de la multitud quan un fet estrany se les va arreglar per penetrar la seva manta d'auto-llàstima rondinaire. Aquestes protestes invariablement apuntaven als bothans: comerciants o diplomàtics o companyies bothanes. Però no hi havia cap bothan a l’espaiport Mos Tommro, ells usaven un establiment completament diferent.

Així que què estaven fent aquí els manifestants?

Mantenint un ull caut en la multitud, va retrocedir cap a un carreró fora de la seva vista i va treure el seu comunicador. Va teclejar perquè travessés el sistema comunicador de la Dama Afortunada i va trucar al centre de control de l’espaiport. -Aquest és Lando Calrissian a la Badia 68,- es va identificar a la veu avorrida que va contestar. -M'agradaria un llistat de les naus a la Badia 66.

-No hi ha necessitat d'això,- va dir una veu tranquil·la des del carreró darrere d'ell.

En Lando es va girar, amb la mà apartant la vora de la seva capa amb practicada facilitat i aterrant a la culata del seu blàster enfundat. Aturat a uns metres, engalanats per complet en abillaments diplomàtics, hi havia un parell de diamales de cabellera blanca i pell adobada.

-Sí?- va preguntar cautelosament. -Puc ajudar-los?

-Sí, crec que pot,- va dir el més alt dels dos alienígenes. -Permeteu-me presentar-me. Sóc Porolo Miatamia, Senador de la Nova República. Puc confirmar que les meves oïdes no em van enganyar i que vostè és el General Lando Calrissian?

-L'ex-general, sí,- va assentir Lando, afluixant la seva agafada del seu blàster i apagant el seu comunicador. La multitud de manifestants a la Badia 66 estava començant a tenir sentit ara. -Puc jo confirmar al seu torn que aquest no és una trobada casual?

En Miatamia va esbossar un prim somriure, de l'única manera que Lando havia vist somriure a un diamala alguna vegada.

-Té raó,- li va assegurar el senador. -El meu ajudant el va identificar a cinc carrers d'aquí quan estava aproximant-se.- Una orella en forma de ventall va baixar per apuntar al diamala al seu costat. –L’hem seguit en paral·lel fins aquest punt, buscant una forma de confirmar la seva identitat.

-L'ha confirmat,- va dir Lando. Una de les característiques socials diamalanes més irritants i molestes per a ell, encara que sigui, era aquesta tendència seva a aplanar completament el terreny al voltant d'un problema abans d'anar realment a ell. -Hi ha algun servei que jo pugui fer per a vostès?

L'orella d’en Miatamia va apuntar en direcció a la multitud.

-La meva nau està a la Badia d’Atracada 66,- va dir. -Hi ha... gent que desaprova la posició del meu govern en el problema bothan.

-Sí, això he sentit,- va dir Lando. Així que ara era el problema bothan, no el problema de Caamas. Interessant. -El seu govern vol perdonar i oblidar, o alguna cosa així.

El Senador el va mirar de prop.

-Preferiria vostè llavors infligir una venjança irreflexiva contra innocents?

En Lando va obrir les mans.

-Ei, això és política. Jo només sóc un simple home de negocis intentant obtenir un petit guany.

En Miatamia el va mirar per un moment més. Llavors una de les seves orelles es va agitar.

-Això pot ser,- va dir misteriosament. -De totes maneres, els manifestants ja han exposat el seu punt. Jo he consegüentment recorregut a les autoritats de l’espaiport per treure'ls perquè pugui tornar a la meva nau.

En Lando va assentir. Després d'aquest enrenou letal a Bothawui de fa una setmana, podia entendre la reticència del Senador per intentar obrir-se camí a través de la multitud.

-Deixeu-m’ho endevinar. Es van negar a moure un dit.

-No hi ha necessitat d'endevinar-ho: Puc declarar positivament que aquesta va ser la seva resposta,- va dir en Miatamia. -Estàvem partint de les seves oficines quan el vam veure a vostè i vam fer la nostra identificació temptativa.

-Entenc,- va dir Lando. -En què puc servir-los?

L'altra orella d’en Miatamia es va agitar.

-Desitjava demanar-li que faci servir la seva posició i influència en la Nova República per intercedir en el meu nom.

La seva influència amb la Nova República. Està bé.

-Desitjaria poder ajudar,- va dir. -Desafortunadament, em temo que la meva influència aquests dies es limita a un selecte nombre d'amics i socis. Cap dels quals es troba actualment a Cilpar.

-Ja veig.- En Miatamia es va quedar callat un moment -En aquest cas, potser estaria disposat a parlar amb la multitud. Com un heroi de la Rebel·lió, vostè tindria una influència tranquil·litzant.

En Lando va esbufegar a sota veu.

-Dubto moltíssim que les meves activitats passades em facin arribar molt lluny amb ells, senador. Hi ha una mala tendència a la gent aquests dies d'oblidar el que va passar llavors.

-Llavors es nega a ajudar-me?

-No és una negativa,- va dir en Lando, esforçant-se per ser pacient. Era un problema de l'idioma, per descomptat; malgrat tota la seva aparença calma i lògica, els diamala tenien una tendència a utilitzar paraules de formes no estàndard. Una raó per la qual a molta gent no li agradava tractar amb ells. -Simplement estic assenyalant que no hi ha res que jo pugui fer per ajudar-los.

I llavors se li va ocórrer un pensament sobtat. -Almenys, res que pugui fer per portar-los a la seva nau,- va continuar abans que en Miatamia pogués respondre. -Si tot el que necessita ara mateix és arribar a Coruscant o de tornada a casa això és una altra qüestió.

Les dues orelles es van agitar aquesta vegada.

-Expliqui’s.

-La meva nau està atracada a la Badia 68,- va dir. -Em sentiria honrat de portar-los a on sigui a la Nova República que vulgui anar.

-Altres de la tripulació encara estan fora,- va assenyalar l'ajudant. -Atrapats lluny de la nau per la multitud. També els ofereix transport?

-Estava pensant principalment en vostè i el Senador Miatamia,- va dir Lando, mirant-lo. –La meva nau té un espai vital més aviat limitat.

Va tornar la mirada a Miatamia.

-Però em sembla que la multitud no està interessada en la seva tripulació, només en l'atenció del Senador. Una vegada que no estigui aquí per prestar aquesta atenció, no tindrà gaire sentit que es quedin esperant.

-Parla raonablement,- va dir en Miatamia. -Ara parli del cost.

-No hi ha cap cost, senador,- li va assegurar en Lando, onejant una mà cap a la seva badia d'atracada en invitació. -Em sentiria honrat de tenir a un personatge tan distingit a bord de la meva nau.

L'altre no es va moure.

-Parli del cost, Si us plau. Sempre hi ha un cost.

Fins aquí va arribar la idea de trobar una forma subtil de plantejar el tema a bord del Dama Afortunada, -No hi ha cap cost,- va repetir Lando. -No obstant això, el meu establiment de mineria subaquàtica està tenint problemes amb atacs pirata. He pensat que potser podria arribar a un acord amb l'exèrcit diamala per proveir de seguretat addicional als meus embarcaments.

-La tasca primària de l'exèrcit diamala és protegir els interessos diamalans,- va dir Miatamia. -No obstant això, pot haver-hi espai per discutir.

-Gràcies, senador,- va dir Lando. -Una discussió honesta és tot el que demano. Podem anar-nos-en?

El viatge curt pel carrer fins a la porta de la badia d'atracada va ser només un to pitjor del que en Lando havia esperat que ho fos. Els dos diamales es van negar a córrer o si més no a donar-se pressa, un assumpte de dignitat aparentment, i no estaven més que a mig camí cap a la porta quan la multitud esperant dues badies més baix els va descobrir. Afortunadament, no tenint cap escrúpol mateix contra una mica de pressa assenyada, Lando ja hi havia arribat a l'altre costat i estava teclejant per obrir la porta quan la torba va començar el seu tardà avanç cap a ells. Els diamales van arribar endins amb temps suficient, amb només unes taques menors de suc de fruita d'impactes indirectes com a record.

-Són uns bàrbars,- va dir l'ajudant, amb veu gelada, mentre Lando segellava la porta darrere d'ells. -Cap ésser hauria de tenir el dret d'intentar tal deshonra d'un altre.

-Pau,- va dir en Miatamia en el mateix to mentre s'espolsava unes gotes de suc de la seva màniga amb els dits. -Pocs altres éssers tenen la saviesa o capacitat d'apropiada expressió que caracteritza els diamala. Enlloc de considerar com a bàrbars per a ser reclusos, o fins i tot com malfactors per a ser castigats, has de veure'ls com nens que merament necessiten instrucció en el comportament civilitzat.

Va mirar a Lando.

-No està vostè d'acord?

-Crec que qualsevol discussió sobre aquest tema ha de ser posposat, senador,- va dir Lando, sense intencions de ser arrossegat a aquest tipus de conversa. -Almenys fins que estiguem segurs fora de Cilpar.

-Parla amb saviesa,- va dir en Miatamia, les seves orelles es van agitar de nou. -Si us plau, mostri'ns el camí.

 

***

En Tierce va alçar la vista de la pantalla... i només per la seva expressió en Disra va saber que havia pegat a mena sòlida.

-Té un blanc?- va preguntar.

-De fet sí que el tinc,- va dir en Tierce. -El Senador Porolo Miatamia, representant diamala a la Nova República.- Va girar la pantalla per enfrontar-se a l'altre. -I mai endevinarà a qui li a demanat autoestop.

En Disra va examinar l’informe, sentint els seus propis ulls eixamplar-se una mica.

-Han d'estar fent broma. Lando Calrissian?

-No és un acudit,- li va assegurar en Tierce. -I tampoc és un error. L'agent que ho va informar va verificar per suport els arxius d'enlairament de l'espaiport Mos Tommro. Calrissian, el Senador, i l'ajudant del Senador es van enlairar tots junts al iot d’en Calrissian.

-És clar que sí,- va murmurar en Disra. No era cap meravella que en Tierce semblés tan satisfet de si mateix. Els diamales eren defensors encara més sorollosos de l'actitud de perdonar-i-oblidar que els Mon Calamari o els duros. Una opció ideal per al petit drama que en Tierce tenia en ment.

I tenir un amic proper d’en Han Solo al mateix passeig ho feia tot més perfecte.

-Quin és el seu destí, oh, aquí està. Coruscant.

-Sí – En Tierce havia fet aparèixer un mapa estel·lar i estava traçant línies de velocitat-de-pas per ella. -Assumint que en Calrissian es dirigeixi directament cap a Coruscant, no hauríem de tenir cap problema a interceptar-los on sigui que vulguem pel camí. L'única pregunta és si en Flim i jo podem reunir-nos amb l’Implacable abans que atrapin el iot.

-No es veurà bé si han d’esperar a què es presentin,- va advertir en Disra. -Se suposa que això a de semblar un dels trucs de casual-omnisciència d’en Thrawn.

-Feu el favor de no sermonejar-me sobre les subtileses dels meus propis plans,- va dir fredament en Tierce, manipulant les línies pel camp estrellat. -Serà una mica atapeït, però crec que podem fer-ho.

-Sí,- va dir en Disra quan va examinar els números per si mateix. -Encara no estic entusiasmat per aquest pla, Tierce. No tenim idea de com reaccionarà la Nova República

-Per descomptat que ho sabem,- va dir pacientment Tierce. -Ja li he explicat tot això.

-M'ha donat les seves suposicions,- va corregir en Disra. -Però això és tot el que són. Suposicions.

-Si no està disposat a córrer alguns riscos, no hauria d'haver començat aquesta conspiració en primer lloc,- va dir en Tierce, amb la veu refredant uns graus. -Encara no és massa tard perquè es faci enrere si ha perdut el valor.

En Disra el va mirar fixament.

-No és una qüestió sobre el meu valor, Major,- va grunyir. -És una qüestió sobre no córrer riscos innecessaris per aconseguir el nostre objectiu.

En Tierce va igualar la seva mirada.

-Aquest cal, Sa Excel·lència,- va dir. -Confiï en mi. Ara, també necessitarem un Creuer Interdictor,- Va alçar les celles lleugerament. -I estem en un itinerari una mica ajustat aquí.

Amb un esforç, en Disra es va empassar la resta del seu argument, en Tierce no li havia llançat aquesta nova maquinació fins després de la seva tornada de Yaga Minor, i encara no estava segur de com el guàrdia l’havia convençut d'ella. Però si anaven a fer-ho, millor que ho fessin flamejantment bé.

-Bé,- va grunyir. -Sortiu de la meva cadira i emetré les ordres.

 Següent