Pandemònium (I)

Pandemònium


La tribu perduda dels Sith # 9: 

John Jackson Miller

1

2.975 anys ABY

-Llestos! Apuntin! Foc!

Una dotzena de gallets de fusta van sonar a l'uníson, amb el poderós espetec ressonant per tota la fortalesa. Després d'un segon perquè els ballesters recarreguessin, va tornar a escoltar-se un so similar. I després un altre. Aquest soroll marcava el quart d'hora allà, al petit poble, de la mateixa manera que ho feia a les ciutats més grans del continent. Bé podria haver estat l'himne nacional, havien dit alguns... però Alanciar ja tenia cançons patriòtiques en abundància.

Els artillers eren bons allà, va pensar la Quarra, observant el camp de pràctiques mentre guiava el seu muntok pel complex. L'arribada del maldestre rèptil de sis potes i el seu genet keshiri no va fer res per distreure els cadets dels seus trets. L'interval entre els trets de les seves ballestes de mà d'alta tensió marcava un ritme més ràpid del que podien aconseguir la majoria dels artillers de les metròpolis de les terres altes. Era per les armes o pels guerrers? Probablement les dues coses, va pensar. El seu propi districte d'Uhrar es trobava més cap a l'interior del continent. Els keshiri que es trobaven allà, al fort del Coll de Garrow, situat transversalment en un dels llargs esperons sobre el mar occidental, haurien de ser millors: allà era on estava l'amenaça.

La Quarra tenia tot el dret a ser-hi, però encara se sentia fora de lloc. Armilla de color gris i tabac, cabell platejat recollit molt premut en un monyo... aquest era un estil militar adequat per al lloc d'on venia, però això era un camp de treball. El treball dur no li era desconegut, però últimament s'havia dedicat a diferents...

-Alto aquí! -Un Capità de rostre color borgonya prop de la filera va fer sonar una xiulet i va córrer cap a ella.

La Quarra tirà de les regnes i va exclamar una ordre. El gegantí muntok es va aturar derrapant violentament, llançant còdols porpres contra la cara de l'oficial que s'acostava. Aquest va llançar un jurament mentre tractava de netejar-se el seu únic ull bo.

-Ho sento -va dir la Quarra, colpejant les mandíbules de la bèstia, que va deixar anar un grunyit-. Els muntoks són tot potes i un núvol de sorra.

El capità no va riure.

-Documentació!

-Ja em van autoritzar a la porta est. Com creu que vaig arribar...?

-Documentació! -Va aixecar la seva arma. Estava, va assumir la Quarra, carregada amb perns de fragmentació, no amb les barates varetes de vidre disparades pels alumnes.

-D'acord. -Aquí a l'oest van de debò, va pensar la Quarra, buscant a la bossa. Li va passar al capità una carpeta de cuir-. Cartes de trànsit i les meves credencials.

Els alumnes ja havien deixat de disparar, i els seus joves ulls es van centrar en ella. Homes i dones keshiri d'edats compreses entre els dotze i els quinze, tots ells en la seva primera missió en el destacament. La Quarra va mirar un a un els joves rostres. La seva filla gran seria un alumne com ells l'any vinent.

Va observar al capità mentre aquest fullejava els seus papers. Potser havia perdut l'ull per un recluta. O potser no: era vell per a aquest treball... el que significava que era bo fent-lo. Cap oficial sensat destinaria a un ballester amb talent fora del Coll de Garrow. Aquí era on estava l'acció.

O, més aviat, on hauria d'estar.

-Cap de Secció Quarra Thayn -va gemegar. La visió de la insígnia evidentment va arruïnar la seva gana per al proper mes-. He detingut una cap de secció. Ho sento, senyora.

Temptada de fer valer el seu càrrec reprenent l'oficial, la Quarra va recordar per què hi era

-No hi ha problema, capità...

-Ruehn. Divisió de formació de la 108ª, Directorat del Sud-oest.

-No es preocupi, Ruehn. Estan en el tall de la navalla. O prou a prop.

El seu passi indicava que es dirigia a Punta Desafiament. Un dels contraforts més occidentals d'Alanciar, el con de granit apuntava l'extrem més allunyat de l'istme, passada la fortalesa. El continent, deien molts, s'assemblava a la pota d'un muntok. El gruix de la població i la indústria es trobava en les elevacions més altes de l'enorme maluc cap a l'est. La regió creuada per canals coneguda com la Canilla s'estenia cap a l'oest, acabant en les Sis Urpes, penínsules muntanyoses gairebé paral·leles que arribaven fins al mar occidental. Cada Urpa tenia una estació de senyals en el seu extrem: els preparatius per quan finalment arribés el dia temut.

El capità es va aclarir la gola mentre doblegava el pergamí.

-Em sorprèn que no es trobi de tornada amb la resta de capitostos ara que està a punt d'arribar el Dia de l'Observança -va dir.

-Semblava un bon moment per visitar el front.

L'ull blau del sentinella va fer un gest de complicitat.

-Front de batalla, el meu cul porpra! Em passo el dia mantenint els meus reclutes dins dels murs. La Guàrdia Costanera s'encarrega ella sola de qualsevol que rondi fora. Trenta anys, i aquesta és l'única batalla que he lluitat.

La Quarra va tornar a guardar els documents a la carpeta. Va assenyalar les altes portes més endavant.

-És per aquí?

-A menys que vulgui nedar. -Les muntures voladores anomenades uvak eren competència exclusiva de la Guàrdia Costanera en aquestes àrees, i els viatges per aigua en els fiords d'est a oest formats per les Sis Urpes estaven altament restringits. No hi havia cap accés a Punta Desafiament excepte pel campament militar al Coll de Garrow-. Gaudeixi de la seva visita. I mantinguis alerta.

-Mantinguis alerta -va dir ella, prenent les regnes.

Ordenant al seu muntok que tornés a trotar, la Quarra es va dirigir cap a les barricades occidentals, el producte de centenars d'anys de construcció i renovació. Però el que va cridar la seva atenció va ser la torre de senyals, dreta entre els anells de la fortalesa. Brillants llums de colors s'encenien i apagaven al campanar, fàcilment visibles en aquesta hora tardana de la tarda. Les va estudiar al seu pas... i va tornar a recordar per què hi era.

Tot havia començat amb els missatges enviats tres anys abans a través d'aquesta mateixa estació de relleu. I ara, més endavant, veia per primera vegada la font d'aquestes missives. A mesura que la majestuosa porta s'obria per permetre la seva sortida, ella va mirar el sender rocós. Mig envoltat per un núvol de boira marina, Punta Desafiament sobresortia d'un oceà furiós. Una sitja solitària a la part alta del promontori, amb llums diminuts parpellejant en resposta a la fortalesa llunyana sobre ella.

Va pensar per un moment en tornar enrere, en desfer el llarg viatge que l'havia portat fins allà. Si aconseguia una muntura uvak abans de caure la nit, podria estar de tornada al món que coneixia abans que ningú ho sabés. Perquè es creia que la Quarra Thayn -esposa i mare de tres fills, administradora militar en Cap d'Uhrar, i una dels escassos keshiri portadors del misteriós poder conegut com la Força- hauria de trobar-se en aquell moment en una altra part. Oficialment, se suposava que havia d'estar en una gira de treball per les fàbriques d'armadures de batalla al vessant nord d'Alanciar, no dirigint-se a una reunió secreta al mig del no-res amb algú que no coneixia.

Darrere d'ella, els ballesters van reprendre els trets, sincopant els seus tirs amb els llunyans senyals intermitents. Gairebé hipnotitzada per la vista i l'oïda, va sentir que el seu futur s'estenia davant seu. Això era una cosa que havia de fer.

Va respirar fondo i va llançar el seu muntok al galop.

Més val que valgui la pena.

El sol brillava a baixa altura sobre l'oceà occidental, però la Quarra no es va deixar enganyar. La foscor era allà fora, en aquella direcció. L'Herald havia arribat des de l'oest, de la mateixa manera que ho feien els corrents d'aire i del mar en aquesta latitud sud. Cap a l'oest es trobaven l'engany i la traïció, l'odi i el pànic.

No obstant això, els Protectors que havien creat Alanciar i tot el que a Kesh es trobava havien proveït bé al seu poble. Les Sis Urpes feien honor al seu nom, punts rocosos en els quals s'havien erigit merlets. Durant segles, els fiords havien estat atrafegats ports per a les patrulleres de la Guàrdia Costanera, mentre que els seus observadors els sobrevolaven en els seus uvak. En ocasions, les sis penínsules havien estat fortificades i actives.

La Quarra seguia veient les restes assotades pel vent d'algunes d'aquestes instal·lacions anteriors aquí a Punta Desafiament. Un conjunt de ruïnes s'estenia davant la torre de senyals, i per descomptat eren ruïnes: clarament, les tropes del Coll de Garrow havien practicat demolicions aquí anteriorment. Gran part del lloc avançat havia estat abandonat conforme les operacions s'anaven consolidant en els contraforts de terra més amples, al nord. Tot i que no estaven tan a l'oest com a Desafiament, algunes de les altres penínsules eren més elevades, oferint una millor cobertura dels ports... i, estant més al nord, es trobaven en millor posició per protegir la terra d'Alanciar. Des que van començar a funcionar les noves instal·lacions, les patrulles aèries i marítimes s'havien acostat més a la costa. Seria un error per a un poble en la clandestinitat despertar accidentalment als Destructors per aventurar-se massa en el mar.

L'estació de senyals s'alçava imponent davant seu, un cilindre d'alabastre elevant-se sobre un pati emmurallat. En el nivell superior de la torre hi havia balcons amb baranes mirant en totes direccions, amb la tan important xarxa de globus de foc assentats en les barres per sobre del balcó d'orient. Desmuntant en el costat exterior del mur, la Quarra va trobar un pal i va lligar el muntok.

-La boira està rolant -digué un desdentat keshiri d'uns seixanta anys quan va obrir la porta-. Potser hi ha tempesta.

La Quarra empal·lidí veient-lo. Petits creixements de pèl untuós acabaven en còmics punts darrere de les seves orelles, i els botons del seu uniforme tenien problemes per subjectar el seu estómac.

-No seràs Jogan Halder?

-Cel Sant, no -va dir el seu saludador-. Està a la torre. Jo treballo amb ell.

Interiorment, la Quarra va deixar anar un sospir d'alleujament.

-Ets el cridaire de pensaments?

Ho sóc, va dir a través de la Força. I tu?

La Quarra va tancar els ulls i li va enviar una resposta afirmativa telepàtica. Va tornar a obrir ràpidament els ulls, per veure el vell keshiri somrient.

-És bo conèixer a un altre que té el do -va dir-. Però tot just he pogut sentir-te. Estàs cansada?

-Ha estat un llarg viatge. -La Quarra va posar els músculs en tensió. Havia passat molt temps des que havia necessitat fer servir la Força en el seu treball. Últimament, només l'havia fet servir per entretenir els seus fills, i per veure si ells posseïen els seus talents poc comuns. Això era per simple curiositat materna; de ben segur la Junta d'Inducció descobriria amb el temps quins nens tenien el talent.

Recollint la seva bossa de lona del llom del muntok, la Quarra es va girar i li va oferir la seva cartera de documents.

-Vol veure això?

-No hi ha necessitat -va dir jovialment-. Els nostres amics de la fortalesa no li haurien permès arribar fins aquí d'una altra manera. -Va sortir, portant l'equipatge-. Si les coses van com de costum, em van a escorcollar durant una hora a cada porta. Millor anar-me'n ara, abans que tanqui el club d'oficials.

Exhalant, la Quarra va guardar els documents a l'interior de la seva armilla. Borsa en mà, va saludar al cridaire de pensaments i va tancar la porta darrere d'ella. Ja era aquí... i ja havia entrat.

A poc a poc, va creuar la gespa cap a la porta oberta de la torre. Va sentir cantar a l'interior, ressonant per l'immens cilindre de pedra. Agafant amb força la seva bossa de lona per la nansa de corda, la Quarra va entrar i va decantar el cap. Unes escales de fusta pujaven en espiral, fins gairebé perdre's de vista. La veta de la fusta dels graons no encaixava, per haver estat evidentment reemplaçats moltes vegades al llarg de la vida de l'estació. Però algú havia començat a pintar-lo en tons que canviaven a poc a poc, creant l'efecte d'un arc de Sant Martí donant voltes.

Al voltant de la sala circular, va veure portes que connectaven amb la resta del complex. Podia olorar alguna cosa que s'estava cuinant en una petita cuina; dues portes obertes dirigien a uns dormitoris escassament moblats, un al costat d'un altre. I un últim passatge conduïa cap avall... cap al càntic.

-Brindo, amic, per la vida amb tu! -cridava una veu de baríton, cada vegada més fort-. La mar és la meva llar, i encara que hagi de vagar, sempre estaré...

-De veritat? -La Quarra es va parar davant de la porta-. Aquesta no l'havia escoltat.

-Una cançó de mariners. Aquí en tenim moltes -va dir un keshiri de pèl curt, els seus braços carnosos carregats de volums de pergamí enquadernats-. Ets Quarra?

-Culpable. -Va deixar caure la bossa de lona amb un cop sec-. Et puc ajudar amb això?

-No hi ha problema -va dir, fent un pas més enllà. Amb la seva pell d'un malva robust i una barba platejada perfectament retallada, l'home uniformat pesaria el doble que ella i estava en una forma increïble.

I és de la meva edat? Ha de pujar i baixar aquestes escales un munt de vegades.

-Em sap greu no haver estat allà per donar-te la benvinguda -va dir, posant la pila monstruosa de llibres sobre una taula desballestada-. Vaig baixar a la biblioteca, per si et retardaves. M'agrada llegir mentre menjo. -Va fer un pas a través d'un arc de pedra i va trobar una olla de vidre fumejant sobre unes brases apagades-. Aquí sempre hi ha algun guisat. Alguna cosa de menjar?

-No, gràcies -va dir, recolzant-se en la porta-. Tu ets...

-Oh -Va dir, deixant caure la cullera i netejant-se les mans-. Ho sento. Jogan Halder. -Li va estrènyer la mà-. Aquí no tenim els modals de la gran ciutat.

-No passa res -va dir la Quarra, somrient a desgrat en sentir la seva mà ferma agafada. Tot d'una, conscient de si mateixa, va retirar la mà-. Teniu una biblioteca aquí?

-Tal i com veus! -En Jogan va somriure, mostrant-li la sala-. Acostumo a anar al Coll de Garrow quan estic de permís, i de vegades els viatgers deixen allà coses per llegir. No hi ha molt a fer aquí. -Va assenyalar cap amunt, on acabaven els graons pintats-. A vegades, alguna de les altres estacions de senyals envia notícies quan no hi ha trànsit. Però és una forma lenta de llegir.

La Quarra sabia el que volia dir. Les seves converses amb Jogan havien començat tres anys abans durant una visita de rutina a Kerebba, un centre de proveïment militar que es trobava pujant el corrent d'un dels canals que desembocaven en una de les badies definides per les Sis Urpes. Ella havia parlat allà amb una cosina que havia reunit durant mesos relats de la frontera que li havien estat transmesos per un oficial de senyals en les seves hores fora de servei. La Quarra havia llegit a fons la col·lecció, encantada amb el maneig de les paraules de l'autora i l'avaluació honesta, brutal, de la vida en la vora de la civilització. Quan la seva cosina va ser reassignada, la Quarra havia enviat un missatge a través de l'estació de senyals d'Uhrar presentant-se a si mateixa.

El que va succeir després va transformar la seva vida. En Jogan i la Quarra van intercanviar més d'un miler de missatges. En la seva major part arribaven durant la nit, i els missatges l'esperaven quan arribava a la seva oficina cada matí. Aviat va començar a emportar-se-les en les seves rondes, fullejant-les en secret per aconseguir escapar de la monotonia dels seus dies. Les inútils reunions de distribució es van convertir en oportunitats per elaborar les respostes que li enviaria abans de marxar a casa. S'esforçava perquè la seva pròpia vida sonés emocionant; al final, mentre va créixer la confiança, va compartir els seus sentiments sobre el seu treball i la seva llar. Estava agraïda que el seu accés al sistema de semàfors fos limitat, per evitar que les seves queixes es fessin insuportables. Però en Jogan sempre havia estat comprensiu, ocupant en les seves llargues nits per elaborar eloqüents i ben pensades respostes.

I ara era aquí, en el seu element. Ella se l'havia imaginat moltes vegades, en el seu lloc d'avançada envoltat per la boira en la vora del món segur. No hi havia resultat ser una decepció... i definitivament ell semblava estar-li prestant atenció. Trobant el penjador, es va treure l'abric per mostrar el seu uniforme de gala. Era necessari per als seus viatges, però havia deixat les condecoracions en el seu escriptori del treball. Ja se sentia bastant incòmoda sense necessitat de mostrar visiblement en la primera trobada que el superava en rang.

-Et vas trobar amb Belmer a la sortida?

-Sí -Va dir la Quarra. Es va posar a riure-. Tenia por que fossis tu.

-No, però sí que envio missatges romàntics per a ell usant el meu nom. -Es va posar a riure-. És broma. Tots els amors d'en Belmer són fermentats.

-No és exactament el que voldries per a un cridaire de pensaments al front, no?

-No beu estant de servei, és clar. -Va agafar la seva bossa de lona-. Deixa que porti això. -Ella va mirar amb anticipació com ell la col·locava entre les portes de les dues alcoves, gairebé l'equivalent, amb equipatges, de picar-li l'ullet. No havien parlat en detall sobre com anaven a arreglar-se per dormir durant la setmana de la seva visita... això hauria estat massa premeditat. Havia estat més divertit especular.

-Perdona l'aspecte del lloc. Estem al final de la ruta d'inspecció, i amb concos, ja et pots imaginar...

-Tinc tres fills. Hauries de veure la meva casa quan el meu marit està absent molt de temps per treball -va dir, lamentant-ho immediatament.

-El teu marit... Brue, no? Com li va?

-Està bé -Va dir la Quarra, lamentant haver-ho esmentat. Estúpida, estúpida! Va apartar la mirada a un costat-. Què hi ha d'aquesta gira que em vas prometre?

-Estaré encantat de donar-te-la, encara que no hi ha molt a veure -va dir en Jogan.- Però el primer és el primer, Quarra. Vine.

Veient-lo fer senyals perquè el seguís, la Quarra va dubtar abans d'adonar-se'n del que tenia en ment. Avergonyida per on s'havien anat els seus pensaments, el va seguir pujant l'escala de cargol de la torre de senyals. Va sacsejar el cap mentre pujava i es va preguntar sobre la seva estabilitat mental.

Fa trenta anys que vaig deixar de ser una adolescent! Què dimonis em passa?

Següent