Pandemònium (XVI)

Anterior

16

El dirigible blanc es va posar majestuosament sobre la plaça d'armes de Sus'mintri. De la mateixa grandària que el Yaru, el Bon Presagi era diferent en pràcticament tots els altres aspectes. En lloc del disseny fosc i temible, les incrustacions daurades en el llenç traçaven la imatge d'una poderosa criatura aviària, amb el seu bec corbant-se en un somriure feliç. Joies i borles penjaven del globus. Pendons de seda envoltaven la góndola tancada, donant-li l'aparença d'un núvol inflat que hagués baixat del cel per surar a pocs metres sobre l'exèrcit keshiri, que es trobava reunit en posició de ferms.

La Quarra estava dempeus a l'estrada de recepció al costat de l'Edell, que esperava amb expectació -i obertament- enmig dels líders de la ciutat que havien sobreviscut. Semblava mirar l'aeronau amb absoluta delícia.

-Aquest és el vehicle real en què estaves treballant? -li va preguntar.

-Sí. Però han fet alguns canvis a l'exterior -va dir-. Han treballat ràpid.

Ja s'havia aturat abans un cop a Port Melephos, descendint primer sobre el mar fora de l'abast de les ballestes keshiri. Un passatger havia sorgit llavors de la balconada davantera per saludar els defensors muntats en uvak... el mateix passatger que ara sorgia en el mateix lloc. La Quarra ja sabia qui era.

En Jogan Halder estava dret a la barana, vestit amb el seu uniforme de l'exèrcit d'Alanciar i aparentment guarit de les seves lesions.

-Keshiri d'Alanciar -va exclamar-. He estat més enllà de l'oceà. Deixeu-me dir-vos el que he vist!

Un silenci va caure sobre els regiments.

-Vaig ser arrabassat de les nostres costes per aquests éssers... aquests humans, que ens han estat descrits com els Sith. Jo no vaig anar de bon grau, i, passés el que passés, estava decidit a protegir Alanciar.

"Em van embenar els ulls poc després que l'Infortuni albirés terra, però vaig tenir temps de veure davant meu una terra exuberant, com la descrita per l'Adari Vaal. Em van portar cap a l'interior en un carro amb rodes, mentre que alguns dels meus captors es van avançar i altres se'ls van unir. -Va fer un copet a la barana-. Una vegada més, jo estava decidit a no dir res, sense importar les tortures que poguessin fer-me!

La seva expressió es va suavitzar.

-Però llavors vaig arribar als llisos camins de pedra d'una ciutat... i vaig ser alliberat. I vull dir completament alliberat, podent caminar lliurement pels carrers. I quins carrers! Una ciutat magnífica i brillant, amb agulles de vidre pujant al cel, més boniques que qualsevol cosa que hagués vist. I la ciutat bullia de vida... i tots els seus habitants eren keshiri!

Un murmuri va sorgir de la multitud.

-Sé el que esteu dient ara, perquè jo també ho vaig pensar. L'Herald ens va dir fa segles que la terra no era realment seva, i que els keshiri no eren realment lliures. Però no vaig veure als humans per enlloc. Fins i tot aquells que havien estat els meus captors van desaparèixer poc després del meu alliberament.

"Jo no volia parlar amb aquests keshiri. S'assemblen a nosaltres, però sabem que estan vivint sota una tirania. Quant podrien semblar-se a nosaltres? -Va obrir les mans teatralment-. Però jo no vaig veure cap tirania. Vaig veure artesans, que no passaven els seus dies fent treballs forçats, sinó fent art als carrers. Pintura. Escultura. Música i cant de la classe que reservem per a les grans ocasions... allà mateix, a les places obertes. Vaig pensar que era un festival, i que els éssers humans ho havien organitzat per enganyar-me. A mesura que passaven les hores, em vaig adonar que era la forma en què vivien.

"Els artesans keshiri em van saludar. Reconeixent que era un estranger pel meu uniforme, em van preguntar sobre la meva terra. Un cop més, no vaig dir res. Però ells em parlaven alegrement d'ells mateixos, confirmant que el que estava veient era normal. Vaig preguntar on es trobaven els humans. Em van assenyalar al que ells anomenaven el Capitoli, un edifici de marbre antic augmentat amb torres de vidre. Era el refugi, van dir, dels Protectors!

Aquesta vegada, un fort estrèpit va provenir de la multitud. En Jogan va aixecar les mans cap endavant, amb els palmells oberts.

-Sí, sí, ho sé. L'Herald ens va advertir que els Sith havien enganyat a la gent de Keshtah fent-los creure que eren els Protectors de la llegenda. Em vaig oposar a la paraula, tractant de dir-los que havien estat enganyats. Però no van discutir. En lloc d'això, em van permetre seguir caminant per la ciutat anomenada Tahv, tal com l'Adari havia descrit, perquè parlés amb qui jo volgués.

"Convençut que realment se sentien com deien, vaig tractar de fer-los canviar d'opinió. Vaig descriure Alanciar, i com ens havíem preparat per a l'arribada dels Sith. Vaig descriure com hem viscut, i tot el que hem fet. I la resposta -va dir en Jogan-, va ser llàstima. -La seva veu es va elevar mentre parlava-. Llàstima, per tants anys perduts en la preocupació, en la por a una amenaça existencial. Llàstima, per tantes vides gastades en treballs pesats, en lloc d'art. I llàstima per que mai havíem conegut als humans, amb la seva saviesa vinguda de les estrelles. Humans que, em van dir, no governaven sobre els keshiri, sinó que preferien quedar-se sempre a l'interior del seu capitoli, en tranquil·la contemplació.

"Vaig demanar que em portessin al capitoli, per veure-ho per mi mateix. Em van portar de bona gana... i em van rebre al seu interior. Allà, en efecte, es trobaven els humans que anomenem Sith. Desarmats, i meditant. Em van portar a una sala on estava assegut el seu cercle governant, cap home o dona situat per sobre de cap altre.

Hi ha art en la narració, va pensar la Quarra. Igual que en aquests ramells de missatges que li havia enviat durant mesos. Això era el que l'havia atret cap a ell en primer lloc. Certament, ara tenia l'atenció de tots.

-Jo no volia parlar -va dir en Jogan- i llavors van parlar ells, donant-me la benvinguda a Keshtah i disculpant-se pel mètode de la meva arribada. Allà em van explicar més o menys la mateixa història que havia explicat l'Adari sobre l'aterratge del seu poble a Kesh. Coneixien l'Adari Vaal, i van dir que no estava equivocada en els seus advertiments. Hi havia malvats entre ells en aquells dies: servents dels Destructors, en la clandestinitat!

La multitud va rugir amb ansietat.

-Eren conscients del perill que l'Adari temia, i van detenir aquests éssers foscos el mateix dia que ella va abandonar el seu continent per venir al nostre. Si l'Adari hagués esperat només un altre dia... tan sols un dia més! -En Jogan es va aturar, amb la gola seca. Tot va quedar en silenci mentre esperaven que continués-. Tan sols un dia després, tots aquells que l'Adari temia van ser destruïts, i la seva advertència ja no tenia raó de ser!

Un crit col·lectiu va provenir de la gentada. No! No!

-Sí, això és el que em van dir. Tot el que hem fet ha estat per a res. Jo no ho creia, no volia creure-ho. Però tenien més notícies. Em van dir que ara, dos mil anys després, un vil servent dels Destructors havia tornat a sorgir d'entre ells, amenaçant tota la vida. Expulsat de Keshtah, va construir naus aèries i va partir a la recerca d'un altre lloc que conquerir.

-Els guerrers de negre! -va exclamar algú des de la multitud.

-Sí -Va respondre en Jogan-. Ara sé que estaven atacant aquí, mentre jo estava de visita allà! -Els murmuris van augmentar de volum, però ell va seguir endavant-. Els vaig preguntar sobre les primeres aeronaus que vam veure... les de l'Edell Vrai, els guerrers que em van abordar i em van segrestar. Els humans del consell em van dir que en Vrai era un amic de confiança, que havia anat a la recerca dels criminals. Sorprès per la rapidesa i la potència tecnològica de la nostra defensa, en Vrai temia que nosaltres també servíssim als Destructors. I per això, amics meus, em van portar amb ells a Keshtah. Havien de saber que no érem els malvats enemics de la llegenda!

"Va ser llavors quan vaig parlar per fi, dient-los que estàvem al costat del bé, que ens oposaríem a qualsevol mal que se'ns creués en el camí. No érem mereixedors de la seva ira. No, Alanciar no!

-En Jogan ens va salvar a tots! -va arribar un crit des de les masses.

-I els humans, els Sith, es van alegrar d'això. I es van oferir a ajudar-nos!

Es van escoltar crits de joia, i la Quarra va obrir els ulls com a plats, sorpresa en adonar-se: Ell és el nou Herald. En Jogan era el nou Adari, només que aquesta vegada comptava relats que complaïen als Sith!

La Quarra va mirar a la multitud d'oients, examinant ràpidament les seves cares una rere l'altra. Estaven creient de debò a Jogan. Es tractava d'un conte increïble... però ell era un dels seus.

Bé, jo també, va pensar. I ella també tenia una història per explicar.

Fent una mirada subreptícia a l'Edell, la Quarra es va tornar cap a la barana. Hi havia sentit una paràlisi des del moment de la torre sobre la Casa de Vaal, quan l'Edell va reafirmar el control sobre els homes d'en Bentado i els dispositius de senyalització. No hi havia hagut cap possibilitat d'advertir a ningú. Però aquí es trobava la flor i la nata d'una legió alanciari, molt a prop de distància de l'estrada de recepció. Potser no havia acabat tot. L'Edell tractaria de fer-la callar, però això podria fi a aquest espectacle, mentre encara hi hagués algun dubte...

-Però que no sigui jo qui us ho digui -va dir en Jogan, donant un pas a un costat per permetre que una nova figura sortís a la balconada-. Hi ha algú a qui tots hauríeu de conèixer!

Una figura de color blanc va aparèixer a la barana. Un ancià humà, vestit amb un mantell de plomes adornat amb pedres precioses i amb un esmolat bec, va aixecar els seus braços, que simulaven ser ales, i va mirar cap al cel. Reconeixent el Tuash Brillant, l'au llegendària dels seus mites, la multitud es va quedar sense alè.

Només l'Edell, embadalit, va riure en veu alta. Incrèdul, va mirar la Quarra.

-El Gran Senyor Hilts!

-Gent d'Alanciar, he vingut a vosaltres per ser els serfs del Tuash Brillant nascuts a Kesh -va dir l'ancià-. Tinc més de dos mil anys d'edat. Els humans estan entre els meus fills... i vosaltres també. El vostre herald, Adari Vaal, era la meva filla keshiri. Ben intencionada, però mancada de comprensió. -Va posar un braç cobert de plomes a l'espatlla d'en Jogan-. Aquest fill d'Alanciar ha parlat la veritat. Hi havia servents dels Destructors entre el meu poble... però no eren tot el meu poble. Els vam expulsar!

"Quan em vau rebre tan amablement a Port Melephos, el meu cor es va alegrar... fins que vaig rebre la trista història que els renegats ja havien colpejat aquí, matant als vostres principals líders. -Inclinà el cap amb tristesa.

El fet ja era conegut pel públic, però la demostració de remordiments de l'humà cridava l'atenció de tots. En Hilts va mirar cap a l'estrada i va assenyalar.

-Però els malvats i el seu líder han estat derrotats, gràcies als esforços d'un dels meus agents, treballant en concert amb un dels vostres ben entrenats alanciari!

Milers d'ulls es van tornar cap a l'Edell i la Quarra. La derrota d'en Bentado també era coneguda... però molts van quedar parats en veure'ls als dos junts. Un humà, treballant en secret a Alanciar per derrotar als Destructors!

-El meu poble se sent responsable de tot el que ha passat. En els propers dies, arribaran treballadors de suport. Humans i keshiri, vestits de blanc, per ajudar a reparar el dany... i per estendre ponts entre els nostres mons. -Amb els aplaudiments que ja començaven, en Hilts-Ocell va alçar les seves ales-. Junts, podrem entendre'ns... i construir un Kesh millor per a tots nosaltres!

La multitud va rugir la seva aprovació. La Quarra va mirar al seu voltant. Allà hi havia usuaris de la Força, estudiant al vell igual que ella. Però ningú havia aixecat cap alarma.

-No senten malícia en ell -va dir l'Edell-. Ell mai la va tenir cap a vosaltres.

-Segueix havent-hi engany -va dir.

-Potser aquesta gent estigui preparada per ser enganyada. Són com una de les vostres ballestes. Han estat en tensió durant anys, a punt d'esclatar. Ara que han disparat, estan preparats per a una altra cosa... fins i tot per a una bonica història.

Ella va aixecar la vista. Sí, en Jogan els hi havia donat això. Què podia dir ella ara?

El dirigible va baixar llavors, permetent que l'home amb el que en un altre temps havia mantingut correspondència obrís la porta per baixar a terra.

-La meva història és més llarga, però he d'arribar a una estació de senyal. Aquesta història necessita ser explicada a tothom. I si no us fa res -va dir amb un ampli somriure- m'agradaria ser qui s'encarregui de transmetre-la!

En Jogan va sortir de la góndola cap a la multitud. La Quarra va baixar de l'estrada de recepció però no va poder apropar-se a ell, assetjat com estava pels curiosos keshiri. Va córrer al llarg, tractant en va de seguir el ritme la multitud en moviment abans de saltar sobre un mur de contenció de pedra.

-Jogan! -va cridar.

En Jogan mirà a esquerra i dreta abans de localitzar-la. Somrient, la va assenyalar amb una mà i a si mateix amb l'altra. Després parlarem, va dir, movent els llavis sense emetre so, abans de ser arrossegat cap a l'estació de senyals a l'extrem de la plaça d'armes.

L'Edell va somriure.

-Gran Senyor, sigueu benvingut.

Els oients Alanciari s'havien retirat i ara estaven reunits en grans grups amb els ambaixadors keshiri del Bon Presagi. En Hilts no havia portat cap altre humà, però aquests arribarien a les naus futures. L'ancià Gran Senyor va atreure a l'Edell cap a ell en una abraçada... i després va parlar, amb els seus esquerdats llavis enganxats a l'orella del jove.

-Aquesta ha estat la maleïda pitjor cosa que he fet mai -va dir, agitant el bec.

-La disfressa, o muntar-se en l'aeronau?

-Ambdues.

L'Edell va tornar a mirar la gegantina nau. Ningú havia vist mai al Gran Senyor muntar un uvak.

-Fa possible que aquells que no poden muntar puguin volar. Poden ser-nos de gran utilitat...

-El poble de Kesh ja està prou envanit, noi -va dir en Hilts, esponjant les plomes de la seva capa-. Aquesta no és forma d'unir un imperi. Tenen més d'aquests vaixells de mar?

-Als ports. No sabem quants poden fer el trànsit, però això és simplement perquè no ho han intentat -va dir-. Òbviament la Peppin i l'Infortuni ho van aconseguir.

-Per descomptat. Tenia l'esperança de veure't amb ells... però em van dir que t'havies avançat a explorar. Aquesta va ser una bona idea -va dir-. I encara sort que ens vas enviar aquest tipus tan loquaç, i la seva col·lecció de lectura. Eren un munt de ximpleries romàntiques, majoritàriament... però també tenia una còpia d'això. -Va extreure un volum des de l'interior de la seva capa-. La seva còpia de les Cròniques de Keshtah. Aquest llibre ens va dir a què ens enfrontàvem: tots els alanciari sabien de nosaltres.

-El Testament Adari Vaal -va dir l'Edell, bellugant el cap-. La fugitiva keshiri va fer molt de mal.

-No tant com es podria pensar -va dir en Hilts, somrient-. Vosaltres us burlàveu de mi i de les meves històries. Però la història és important. Pot ser una arma... per a ambdues parts. El teu tinent va llegir això durant la travessia, i es va avançar volant amb això a Tahv quan va arribar a la riba. Estava clar que els keshiri d'Alanciar havien estat com els nostres al principi... incloent el mateix mite dels Protectors i els Destructors. I ara, com llavors -es va donar uns copets al bec-, era simplement una qüestió de convèncer-los del nostre paper en aquesta història. I això significava també triar un paper per a Bentado.

-Però la Flota d'en Bentado ja devia haver partit per llavors!

-I no hi havia manera d'avisar en aquest ximple tossut que tornés. Sabíem que els seus invasors donarien als alanciari la lluita que havien estat esperant... una lluita que probablement guanyarien. Així que vam fer servir això. Ell i els seus vaixells i la seva gent semblarien la cara del mal. Nosaltres havíem de semblar una altra cosa -va dir en Hilts, astutament-. Per sort, ens vas enviar un subjecte de prova.

-Per quan el carro que portava a Jogan va arribar Tahv, -va explicar en Hilts, -la Tribu s'havia retirat de la vista del públic, posant al seu keshiri més ferventment lleials als carrers. Quan el nou ambaixador s'havia convençut, era una simple qüestió d'assumir una forma agradable per als alanciari en general.

-L'equip d'en Bentado s'assemblava al que temien. Però jo sóc un home vell i bondadós.

-Portant una capa de plomes blanques!

-Les coses que faig per la Tribu -va dir en Hilts. Aclucant els ulls-. Vaig llegir els teus senyals sobre en Bentado fent-se amb el poder. Bé, això era només qüestió de temps. M'alegro que estiguessis aquí per ocupar-te d'ell.

-Jo vaig començar... però va ser l'Squab qui va acabar amb ell.

L'ancià va apartar una ploma del seu rostre i va somriure.

-El petit i lleial Squab... una altra idea de l'Iliana. Heus aquí un petit consell per a tu, noi. Quan un Gran Senyor dels Sith t'envia les seves salutacions... corre!

L'Edell va riure. Però en pensar en això, la seva expressió va canviar, arrufant les celles.

-Tot podria començar de nou, Gran Senyor. Les lluites internes entre els Sith. La nostra missió ha acabat.

-De veritat? -En Hilts negà amb el cap-. La captura de nous esclaus no és una victòria. Qualsevol poca cosa amb una fulla pot fer-ho, igual que van fer els Sith originals amb els nostres avantpassats Tapani. Però atreure'ls voluntàriament al teu servei? Això sí ja és una altra cosa. Requerirà tots els nostres esforços, junts. Això és el que en Yaru Korsin pensava, i és prou bo per a mi.

-Té raó, és clar.

-És clar que sí. Sóc vell. -En Hilts va atreure al seu protegit cap a ell i el va agafar del braç-. Ara, deixa que et parli sobre la història en la qual estic treballant...

 Següent