Ombres de l'Imperi (XI)

Anterior

11

El celestial de l'Emperador era una vegada i mitja la mida del d’en Xízor, i era molt més opulent. El Príncep Fosc preferia conservar els seus millors tresors en la superfície, perquè li semblava que estarien més segurs allà. No és que existís cap perill real que un celestial caigués del cel, per descomptat: això havia passat a Coruscant només una vegada en cent anys, i s'havia degut a una combinació altament improbable de tall del subministrament energètic, tempesta solar i col·lisió amb una nau de càrrega.

Però, naturalment, també calia recordar que l'Emperador tenia molts més tresors que qualsevol altra persona de la galàxia, i fins i tot la pèrdua d'un celestial de la mida d'una ciutat tan sols disminuiria el seu vast mar a un petit cub.

En Xízor estava en una gran terrassa des d'on es dominava el parc central del gegantí habitacle espacial. Els seus guardaespatlles, el contingent havia estat incrementat fins a la dotzena al tractar-se d'un viatge, formaven un semicercle a la perifèria del balcó, amb en Xízor només dins d'ell. El líder del Sol Negre estava contemplant un gran massís d'arbres de fulla perenne, alguns dels quals tenien més de trenta metres d'alçada. Una secció del parc situada immediatament sota d'ell havia estat sembrada i sotmesa a un meticulós control climàtic fins a donar origen a una fecunda jungla, produint un esclat de flors multicolors. Hi havia vermells elèctrics, blaus enlluernadors i taronges fosforescents que destacaven entre els tons de la verdor, que anaven des del més pàl·lid de l'herba fins a una parra amb unes fulles grans d'aspecte ceruli que eren tan fosques que gairebé semblaven negres.

En Xízor no estava molt interessat en la botànica, però sabia reconèixer una bona feina així que la veia i es va preguntar si podria aconseguir que el jardiner de l'Emperador entrés al seu servei per treballar al seu celestial.

Va sentir que en Vader s'acostava abans de veure'l o sentir-lo. Aquell home tenia una presència realment considerable, d'això no hi havia dubte. En Xízor va girar sobre els seus talons i es va inclinar davant ell.

–Lord Vader...

–Príncep Xízor... Teníeu algun assumpte que discutir amb mi?

Amb en Vader mai hi havien preliminars cortesos o delicadeses socials. Això resultava gairebé refrescant, tenint en compte com eren alguns dels lacais amb els quals en Xízor havia de tractar..., però només gairebé.

–Sí. Fa alguns dies van arribar a les meves mans les coordenades d'una base secreta rebel. He suposat que desitjaríeu saber on es troba.

En Vader va guardar silenci excepte pel rítmic xiuxiueig de la seva respiració mecànica, que de sobte va semblar notablement sorollosa. En Xízor gairebé podia veure funcionar el cervell d’en Vader mentre avaluava, mesurava i calculava..., i pensava què estaria tramant el líder del Sol Negre, per descomptat.

En Xízor va mantenir una expressió acuradament neutral en benefici de les holocàmeres que sabia l'estaven vigilant. L'escena estava sent gravada per les holocàmeres del mateix en Xízor i per les de l'Emperador i en Vader..., així com per les de qualsevol altra persona que fos prou hàbil per obrir-se pas a través del sistema de seguretat de l'Emperador i espiar.

–És clar– va acabar dient en Vader–. On es troba aquesta base?

–Al Sector Baji, a la Vora. Està en el sistema de Lybeya, amagada en un dels asteroides més grans del grup de Vergessen. Tinc entès que compta amb una drassana plena de naus que estan sent reparades. Hi ha vintenes, potser centenars de naus rebels, des de caces fins a transports de tropes.

En Vader no va dir res.

–La destrucció d'aquesta base indubtablement suposaria un seriós cop per a l'Aliança–va seguir dient en Xízor.

Era una forma molt diplomàtica d'expressar-ho, per descomptat, i havia estat enunciada amb tanta fredor com si la llengua d'en Xízor fos un bloc de gel.

Hi va haver un segon silenci tan llarg com el primer.

–Faré que els meus agents comprovin la informació– va dir en Vader–. Si és tal com m'heu dit, llavors l'Imperi estarà... En deute amb vós.

Oh, haver de dir això devia haver-li dolgut bastant. En Xízor va inclinar el cap en un cortès assentiment.

-M'he limitat a complir amb el meu deure, Lord Vader. No hi ha cap necessitat d’agrair-m'ho.

Gairebé podia percebre la incomoditat d’en Vader. Estar en deute amb en Xízor devia ser terrible per a ell. Però què podia fer? Si aquell informe era verídic, i certament ho era, llavors es tractava d'una oferta realment molt suculenta. Els rebels no disposaven de tantes naus com per poder permetre’s el luxe de perdre’n massa, i molt menys tota una drassana plena. Allò era un veritable servei a l'Imperi.

Que a més la drassana fos propietat de Transports Ororo, la mateixa empresa que havia gosat interferir amb el trànsit d’espècia del Sol Negre en aquell sector, i que tant els rebels com l'Imperi ho ignoressin... Bé, això era una afortunada casualitat. En Xízor havia trobat una altra manera de travessar a dos anguiloides amb la mateixa llança: Ororo patiria un greu perjudici, i la confiança de l'Emperador en Xízor quedaria considerablement reforçada al mateix temps.

Sí, realment no hi havia cap dubte que rara era l’onada que no portava una cosa valuosa a la platja.

En Vader va girar sobre els seus talons i se n’anà, amb la seva capa voleiant darrere d'ell. Els guardaespatlles d’en Xízor es van fer prudentment a un costat per permetre’l passar.

En Vader hauria de verificar l'informe. L'Emperador enviaria forces perquè s'ocupessin de la base. Amb una mica de sort, i atès que tots sabien que l'Emperador considerava que qui havia descobert alguna cosa s’havia d'ocupar d'això, en Vader estaria al comandament de l'expedició. Això faria que en Vader deixés de destorbar, i proporcionaria una mica més de llibertat a Xízor per seguir posant en pràctica el seu pla.

En Xízor es va girar i va baixar els ulls cap a la jungla en miniatura que s'estenia per sota d'ell. En molts aspectes, els plans eren com les plantes. Les posaves en el lloc escollit, les regaves i les abonaves, les anaves podant quan fos necessari, i les plantes creixien tal com esperaves..., la majoria de vegades, si més no.

El Príncep Fosc va cridar a un dels seus guardaespatlles amb un gest de la mà.

– Senyor?

–Esbrina qui és l'encarregat del manteniment d'aquest lloc– va dir, i la seva mà es va moure en un arc que va abastar tot el parc–. Ofereix-li el doble dels crèdits que li estan pagant ara perquè vingui a treballar en el meu celestial.

–Sí, senyor.

El guardaespatlles es va inclinar davant en Xízor i se'n va anar a corre-cuita.

En Xízor va respirar profundament i va inhalar l'aire ric en oxigen i impregnat de les aromes de la jungla. Com bolets mullats, floridura de les fulles i herba acabada de tallar, tot combinat en una sola olor... Aquell lloc estava ple de vida, i en Xízor mai se sentia més viu que quan estava manipulant els esdeveniments perquè seguissin el curs que desitjava.

En Luke va tapar l'ala-X amb la xarxa de camuflatge i va retrocedir un parell de passos, acompanyat per R2.

–Bé, ja està... Suposo que n'hi haurà prou.

La nau hauria de ser invisible des de l'aire, i amb tots els sistemes desconnectats i sense energia, qualsevol aparell d'exploració que passés sobre ella no detectaria res en les seves pantalles sensores. L'incident amb la cap de mecànics no l’havia espantat especialment, per descomptat, però tot i així el fet d'evitar que els que passessin per allà sabessin que hi havia una nau de l'Aliança estacionada en aquell lloc era una precaució de simple sentit comú.

La calor brollava del sòl en lentes ondulacions i els sols semblaven bullir, i oferien encara més llum i calor dels que pogués absorbir el desert. Els reflexos emesos per la sorra cremaven amb una brillantor gairebé actínica, i en Luke va haver d’aclucar els ulls per protegir-los d’aquella aspra claredat. El que algú pogués passar per allà era una probabilitat tan remota que no el preocupava gaire: ningú anava al desert sense tenir una raó realment bona per a això.

En Luke va anar cap a la casa, seguia pensant en ella com la casa d’en Ben, amb l’R2 rodant sorollosament darrere d'ell sobre aquell terreny ple de roques i forats. El petit androide li va dirigir una sèrie de xiulets i refilets electrònics. Semblava una mica inquiet, i en Luke va suposar que estava parlant de la Leia i els altres.

–Sí, ho sé– va dir–. Jo també estic preocupat per ells. Però no els passarà res.

Si més no, això esperava.

En Luke va fregar un comandament, i un panell de pedra sintètica es va fer a un costat al sostre corbat i va deixar al descobert els panells solars que hi havia amagats sota. La casa havia estat funcionant en una modalitat reduïda d'energia obtinguda de piles mentre en Luke estava fora, i l'interior estava gairebé tan calent com l'exterior. La sobtada activació dels panells va introduir més energia en el sistema de la que aquest podia utilitzar, i l'aire condicionat es va connectar a l'instant i una deliciosa brisa fresca va començar a bufar per tota la petita estructura.

En Luke se sentia brut i suat després del seu llarg viatge. Es va despullar i es va donar una llarga dutxa. Per sort, els condensadors d'aigua havien omplert els tancs subterranis durant la seva absència, i va disposar de l'aigua suficient per ensabonar-se i poder donar-se dos bons ruixats després. Quan va haver acabat, es va sentir molt millor. Gall estava bastant allunyat de Tatooine, i en Luke bullia de desig per poder dormir estirat en un llit encara que només fos per una vegada.

Però potser acabaria de tallar les facetes de la joia de la seva espasa de llum abans d'anar a dormir. Tenia moltes coses en què pensar, i no es creia capaç de poder dormir si s'anava al llit de seguida: hi havia massa assumptes brunzint-li dins del cap. Així doncs, potser seria millor que fes alguna cosa útil.

Es va posar una túnica i va anar cap a la taula de treball.

– Ròdia? –Va preguntar la Leia.

–Ròdia–va respondre en Lando.

Estaven en el Falcó i volaven per l'hiperespai. Chewie dormia a la llitera de darrere de la sala comunal, l'única prou llarga perquè pogués estirar-se del tot, i C3PO s'havia desconnectat. En conseqüència, Lando i la Leia estaven sols a la cabina de control.

– Per què Ròdia? Està molt lluny d'aquí, gairebé a mig camí de Coruscant.

–Ja ho sé, però el meu contacte hi és. Es diu Àvaro, té un petit casino en el complex del joc de Ciutat Equador. El complex forma part de la xarxa de locals del Sol Negre, i Àvaro sabrà amb qui heu de posar-vos en contacte.

–Molt bé.

–Tot i que pot resultar una mica complicat.

– Per què?

En Lando va moure el cap.

–Bé, abans que en Vader es presentés a la Ciutat dels Núvols i lliurés al Han a Boba Fett, ja hi havia altres caçadors de recompenses buscant-lo. Quan estàvem ensumant per Mos Eisley, em vaig assabentar que un pinxo rodià anomenat Greedo s'havia ensopegat amb Han en una de les cantines de l’espaiport. En Greedo va voler matar-lo per cobrar la recompensa. Hi va haver un tiroteig. En Han va sortir de la cantina. Greedo no.

- I?

-Greedo era nebot de l’Àvaro.

- Penses que això farà que no vulgui ajudar-nos? -Va preguntar la Leia.

-Potser sí, i potser no. L'únic que sé sobre els costums rodians és que són uns fanàtics de la caça. Si algú li hagués disparat un tret al meu nebot, potser estaria bastant enfadat amb aquest algú.

-No li vàrem pegar un tret. Va ser en Han qui va disparar–. En Lando va somriure.

-Bé, sí, és veritat. Però som els seus amics.

La Leia es va recolzar en el seu seient. Sempre apareixien nous obstacles. Naturalment, també hi havia la possibilitat que en realitat allò no els creés cap problema. No hi hauria manera de saber-ho fins que arribessin a Ròdia.

L’hiperespai va fluir al seu voltant mentre el Falcó transportava els seus passatgers cap Ròdia i el que pogués estar esperant allà.

En Vader romania immòbil amb un genoll recolzat a terra mentre l'Emperador contemplava els pinacles de la ciutat a través de la pantalla visor.

-Aixequeu-vos, Lord Vader–. En Vader va obeir.

-Així que els nostres agents han verificat aquest informe, no?

–Ho han fet, senyor meu.

–Cent naus rebels? Més els seus pilots i oficials, sens dubte.

-Probablement, sí.

-Aquest és el sector del Gran Moff Kintaro, oi? Permetre l'establiment d’una base d’aquesta mena indica que no ha sabut complir amb el seu deure. Parlarem amb ell.

En Vader no va dir res. El Gran Moff Kintaro probablement no trigaria a descobrir que s'havia quedat sense feina i sense respiració..., permanentment.

-Bé. Heu de prendre una part de la flota i anar-hi immediatament. Destruïu la base. La pèrdua de naus i tropes causarà un greu dany als rebels.

-Hi havia pensat que l'almirall Okins potser podria enviar l'expedició.

L'Emperador va somriure.

- De veritat havíeu pensat això?

En Vader va sentir que les seves esperances s'evaporaven.

-Però si aquest és el vostre desig, llavors dirigiré l'atac.

-És el meu desig. Podeu portar-vos a l’Okins si així ho voleu, però dirigiu personalment l'assalt i haureu assegurar-vos que tot surti bé.

En Vader es va inclinar.

-Sí, senyor.

Quan va sortir de la cambra privada de l'Emperador, en Vader bullia d'ira. La base hi era, tal com havia dit en Xízor. Destruir-la suposaria una gran victòria per a l'Imperi, que a més a més resultaria relativament fàcil d'obtenir: les naus que estaven sent reparades no podrien enlairar-se per defensar-se, i tot seria tan senzill com disparar contra uns ocellets atrapats en el seu niu, però en Vader no confiava en el Príncep Fosc i sabia que aquell home no feia res sense obtenir-hi alguna cosa a canvi.

Què treia en Xízor de tot allò? Què esperava aconseguir?

En Vader va seguir reflexionant mentre caminava. Bé, almenys no havia informat a l'Emperador de qui li havia proporcionat les coordenades de la base rebel. Havia fet esborrar les gravacions de les holocàmeres del celestial, i els enregistraments del seu sistema de vigilància particular estaven guardades en un lloc segur. Era una petita victòria, però amb en Xízor qualsevol triomf era preferible a cap.

L'almirall Okins estava esperant a la sortida del Palau Imperial.

-Prepari les seves naus, almirall. El meu Destructor Estel·lar serà el navili insígnia.

L’Okins es va inclinar.

-Immediatament, Lord Vader.

En Vader va alçar la mirada cap als cels nocturns que s'estenien sobre el Centre Imperial. La foscor era mantinguda a ratlla pels milions de llums de la superfície, i allà on la resplendor es atenuava, en les altures, els puntets minúsculs de les naus espacials que arribaven i partien recordaven a un eixam de mosques de foc belvarianes, centelleigs vermells i blaus barrejats amb el parpelleig blanc de les balises de descens ventrals. En Vader partiria amb les seves naus i aixafaria la drassana rebel fins que no quedés res d'ella, i després tornaria a corre-cuita. En Xízor anava tramant alguna cosa, i més li valia que esbrinés immediatament quins eren els seus plans.

Següent