Emanacions de foscor (I)

Emanacions de foscor

Patrícia A. Jackson

  

I

Un grinyol agreujat va acompanyar al xiulet d'un segell de despressurització conforme la rampa del Pròdig se separava del casc del vaixell de càrrega. Una setmana de sorra i microdeixalles contaminava els servomotors externs, fent que la rampa d'accés principal s'aturés i reiniciés la seva marxa a brusques empentes. El desagradable grinyol va créixer en un crescendo de sorolls de raspat, no molt diferents al dels encenalls de metalls esmolats fregant contra metall. En Deke Holman va serrar les dents, imaginant el dany que s'estava causant al funcionament intern del sistema d'elevació de la rampa. Marques de cremades del torpede que havia causat els danys a l’YT-1300 es podien veure al llarg dels panells interiors i al llarg de les vores de la pròpia rampa. El socorroà va sacsejar el cap amb tristesa, examinant els danys.

Al seu costat, la capitana Fable Astin va voler tranquil·litzar el seu accelerat cor, purgant l'accés de por i ira que amenaçava amb aclaparar els seus sentits. Una espessa cabellera de pèl castany vermellós com el foc queia sobre les estretes espatlles de la seva jaqueta de vol, emmarcant la cara pàl·lida i preocupada. Ulls verds miraven torturats sota les ombres del serrell castany, mirant cap a la llum encegadora de l'extensa badia d'atracada que s'obria davant seu. Alta i forta, va començar a baixar per la rampa, fins i tot abans que s'hagués desplegat completament, i va saltar a la coberta. Els talons de les seves botes van ressonar contra les planxes del sòl de l'hangar amb una autoritat poc comuna. Tot just contenint la seva fúria, va fer un ràpid examen de la badia d'atracada. Malgrat diversos anys com a oficial d’Intel·ligència Rebel, mai havia estat a l'interior de l'hangar d'un Destructor Estel·lar Imperial en funcionament.

- Tranquil·la, capitana -va xiuxiuejar en Deke en socorroà -. Aquesta és una visita de cortesia, recordes? Si ens posem desagradables amb la gent d'aquí, pot ser que mai puguem recuperar els ostatges. - Va descendir per la coberta al seu costat, aixecant les mans per demostrar la seva bona voluntat. Al voltant d'ells, armats amb rifles blàster, no menys d'un centenar de soldats d'assalt apuntaven les seves armes contra ells, els dits posats en els gallets. Nerviós, en Deke va observar les mans de la Fable. No era el blàster pesat que penjava baix en la cuixa el que li preocupava, sinó l'objecte cilíndric que penjava del seu cinturó pistolera. La líder del seu equip tenia un temperament tan fogós com els seus cabells vermells. I en la calor del moment, era coneguda per encendre la palpitant vara blanca de l'espasa de llum, i deixar que l’arcaica arma parlés al seu lloc.

- Pots creure-ho? - va xiuxiuejar la Fable, amb respiració forçada -. L'Imperi s'està convertint en pols per tots els racons de la galàxia, i mai ho sabries mirant això. - Va mirar la filera de naus en bon estat de conservació: caces, interceptors i venjadors TIE, fins i tot llançadores d'assalt disposades a l'hangar per sobre d'ells.

En Deke va riure del seu desdeny.

-Potser semblin imperials, capitana, però no ho són.

El seu astut pilot tenia raó. La Fable va sentir que una mica de la seva ira desapareixia, distreta com estava pel peculiar tint blau de les armadures dels soldats d'assalt. Tot i que semblaven ser els mateixos lluents vestits blancs sobre negre, hi havia petites imperfeccions... imperfeccions que només un comando entrenat com el seu equip d'infiltració Assetjador podria distingir. Fins i tot les armes estaven lleugerament modificades, amb les mires llimades o personalitzades.

- Mercenaris.

- Mercenaris ben entrenats -va respondre en Deke -. I sens dubte un o dos contrabandistes entre ells, corellians, potser fins i tot alguns socorroans. En qualsevol cas, definitivament no són imperials i... - es va aturar a mitja frase quan un rifle blàster es va elevar fins a la seva cara - definitivament no són amistosos.

Una comitiva de soldats d'assalt va sortir de la badia interior, flanquejant un home vestit amb un uniforme negre que no tenia cap marca o insígnia. Molt curt per sobre de les orelles, el seu cabell era d'un citrí blanc platí. Els seus ulls eren tan blaus i tan pàl·lids que semblaven translúcids, enfosquits sota la visera de la seva gorra d'oficial. Una túnica pesada i fosca onejava sobre les seves espatlles mentre caminava, atorgant-li un aire d'autoritat inqüestionable, que fins i tot la Fable es va veure obligada a respectar-lo.

- Deixeu-los -va dir amb una veu que era poc més que un murmuri audible. A la seva silenciosa ordre, el mar de cossos blindats es va obrir davant seu sense vacil·lació, deixant un cercle d'espai lliure al voltant de la Fable i el seu pilot -. És vostè la capitana Fable Astin?

La Fable va dubtar a respondre, sentint l'innegable poder de la Força en ell. La seva ràbia va xocar momentàniament contra un mur impenetrable de tenebres i d'ombres que va enviar tremolors al llarg de la seva columna vertebral i les espatlles, causant una sensació gelada de dolor que va rebotar a través de tots els seus ossos.

- Sóc jo -va aconseguir dir, recuperant-se de l'experiència. Intercanviant amb Deke una mirada de preocupació, va veure al socorroà indicant amb el cap que ell també sentia el perill imminent.

-Vostè vindrà amb mi. - Sorprenentment, la frase era una petició, i no obstant això la Fable va sentir una força en les seves paraules que la va deixar preguntant-se per la seva identitat -. Sóc el tinent Bane Werth -va respondre a la seva pregunta no formulada. Girant-li l'esquena amb fredor, va mirar els seus soldats a l'altra banda de la badia -. Sóc el segon al comandament d’en Lord Jaalib Brandl, el comandant d'aquesta nau, el Protectorat I, i dels caces que actualment estan esborrant de l'espai als seus amics rebels. Per evitar més vessament de sang, li suggereixo que m'acompanyi.

Amb les fosses nasals dilatades i les mans estretes en punys, la Fable va fer un pas cap a ell.

- Anem, Deke, acabem amb això.

Una fila de soldats d'assalt es va interposar entre ella i el pilot socorroà, amb les armes apuntant-li a la cara i la gola d’en Deke.

- El Mestre va demanar que vingués vostè sola - li va dir en Bane amb una veu tranquil·la -. El seu company no patirà cap dany. -Es va girar per mirar-la amb un somriure encantador -. Sempre que es porti bé. Per aquí. – En Bane va estendre el seu braç, com en senyal de benvinguda, indicant un camí flanquejat per un passadís de mercenaris armats.

- Endavant, capitana -va xiuxiuejar en Deke -. No és moment de prendre’t les coses a títol personal. Recupera aquests ostatges. -Li va fer l'ullet i va somriure -. No et preocupis. Estaré aquí quan tornis. -El socorroà va veure com la seva capitana i amiga seguia l'oficial mercenari, i va afegir -: Espero.

En Werth va romandre en silenci durant el seu breu passeig cap a l'àrea de la badia interior. Ja estaven molt endinsats a la zona d'operacions del Destructor Imperial abans que la Fable se n'adonés que l'escorta de soldats d'assalt no els havia seguit fora l'hangar.

- És vostè un Jedi? -Va preguntar la Fable, encara que ja sabia la resposta.

En Werth es va aturar i es va tornar cap a ella, amb una mena de somriure tímid separant els seus llavis.

- Per què ho pregunta?

La Fable va sentir l'oportunitat per llançar un insult i la va aprofitar.

-Perquè en Jaalib no seria tan estúpid com per deixar-me tota sola amb un subordinat ordinari qualsevol.

- Ben dit- va riure en Werth, inclinant el cap cap a ella -. En Jaalib va esmentar que vostè tenia una llengua esmolada i un enginy encara més agut. Sé molt sobre vostè, capitana Astin. Molt. Suficient per respectar-la completament pels seus talents com a soldat... i com a Jedi. Però no es deixi enganyar per les aparences. La seva seguretat aquí és a petició del Mestre, i ningú... ningú qüestiona les ordres o els motius de Lord Brandl. - Va teclejar un codi en un panell d'accés proper i la porta blindada es va obrir fent-se a un costat-. Si us plau, ell l'espera a l'interior. – En Bane va inclinar el cap, baixant només temporalment la mirada en homenatge, mentre ella passava al costat d'ell entrant a l'habitació.

L'àrea més enllà del corredor era una càmera decididament freda i ambigua, plena de foscor i ombres que es movien amb la lentitud i la gràcia tangible de la boira del crepuscle. L'única font de llum de l'habitació provenia d'una finestra, un portal de transpariacer que corria al llarg dels vint metres de la sala. Li proporcionava una vista sense obstacles de la cara lletja i rubicunda del planeta Redcap, així com de la batalla que es lliurava per sobre de la lúgubre i grisa atmosfera. Mentre mirava, amb el cor a la gola, un venjador TIE d'elit s'enfrontava a un caça ala-X. La nau imperial, més àgil i ràpida, es va ocupar ràpidament del caça rebel, fent que els motors de l'ala-X patissin una sobrecàrrega, i s’apaguessin. Conforme el fuselatge del caça es feia fosc i la nau va començar a vagar a la deriva sense poder fer res, el venjador va girar sobre el seu eix i es va perdre de vista de sobte, tornant a la topada.

- Els he ordenat desactivar, no matar -va dir una veu familiar des de la foscor -. Tinc alguns dels millors pilots de combat que l'Imperi podia oferir. Sempre que no se sentin amenaçats, les baixes en les forces rebels haurien de ser mínimes, exceptuant naus i equipament, és clar.

La Fable va girar per enfrontar-se a la foscor, sense poder veure que es mogués res o ningú. Va tancar els ulls i es va concentrar, estirant-se amb els seus sentits amplificats per la Força. Els seus pensaments immediats van trobar resistència, una poderosa resistència que va repel·lir el seu sondeig amb una facilitat desconcertant. Mentre tractava d'enfortir el seu sondeig mental, va ser repel·lida físicament, alçada gairebé a un metre d'alçada, i colpejada contra el finestral. Fatigada, va sacsejar el núvol d'atordiment del seu cap i es va posar dempeus, recolzant-se contra el fred vidre del portal.

- Per què fas això, Jaalib?

- Perquè sembla que la teva gent està sempre interposant-se davant alguna cosa que vull. Igual que es va interposar ell.

Des de la foscor, va emergir una forma de mida humana, caminant amb passos vacil·lants, inestables. Quan la llum de la finestra va projectar una feble resplendor a la cara angoixada, la Fable va reconèixer a Rhob Hardnt, un membre Twi'lek del seu equip d'infiltració. La sang i la saliva es barrejaven en la barbeta, gotejant dels seus llavis mentre es convulsionava i queia a terra als seus peus -. Els teus espies són excel·lents, Fable, ben entrenats i experimentats. Però és clar, jo no esperaria menys de tu. Em va fer falta gairebé una hora. Imagina-t'ho: una hora amb el teu company per descobrir com els rebels van aconseguir conèixer els meus plans. Mai vaig imaginar que un Twi'lek pogués ser tan resistent.

La Fable es va mossegar el llavi i es va contenir, agenollant-se al costat del Twi'lek. Va sentir un dolor al pit quan els seus tremolosos dits no van poder detectar senyals de vida al cos immòbil. Va tocar la cara del Twi'lek. La seva pell estava mortalment freda sota els seus dits. Només a través de la seva connexió amb la Força movent-se a través d'ella va poder sentir les restes de vida dins d'ell.

- Està viu -va dir en Jaalib -, però amb prou feines. Una setmana més o menys en un tanc bacta curaran els mals que l'afligeixen... almenys físicament. - Un riure suau va ressonar des de les ombres, i després va ser aparentment absorbida per la foscor -. L’hauria matat de no haver esmentat el teu nom i després la petita emboscada que estaves planejant per a mi. Li vaig deixar un parell d'alens... per tu.

- Per mi! -Va xiuxiuejar la Fable -. Jaalib, això és una bogeria! No tens dret a fer això. Aquests ostatges garosians, ostatges que van ser rescatats de l'Imperi i pagats amb fons de l'Aliança. No tens dret a interferir en la transferència!

- L'Aliança Rebel no té res a témer. No tinc cap intenció de danyar els teus ostatges, ni vull apropiar-me dels fons de l'Aliança. - El seu to era burleta i cruel -. Només vull prendre'ls prestats per un breu temps. I quan hagi acabat amb ells, pots tenir-los de tornada, indemnes i amb bon aspecte.

- Deixa de jugar! - va exigir la Fable -. No estic d'humor per a teatres. Mostra't!

- Teatres?

- Prou! -va cridar la Fable -. Estàs actuant com el teu pare! Què ha estat de tu, Jaalib? Mai em vaig imaginar que tu, més que ningú, poguessis rebaixar-te mai a aquest tipus de crueltat.

Hi va haver un silenci inquietant, una quietud tan tangible com l'home ocult entre les ombres.

- Parles de crueltat. Per ventura no sóc el fill del meu pare? -A poc a poc, com un depredador aguaitant a la nit, Jaalib Brandl va emergir de la foscor. A la seva ordre, sense pronunciar paraula, les ombres es van dissipar davant seu com un pesat mantell. L'amarga fredor del costat fosc impregnava el mateix aire al voltant de la seva persona, un halo fosc que llançava vels d'ombra sobre el seu rostre. La Fable va reconèixer les línies juvenils de la boca i els bells ulls blaus emmarcats en una cabellera de pèl negre que li arribava fins a les espatlles. Enrere va quedar la innocència que ella recordava. En el front, les arrugues de determinació eren més i més pronunciades, gravant una història no explicada dins de la seva cara, d'altra banda impecable -. Els teus sentiments et traeixen - va xiuxiuejar, amb un pessic de remordiment en la seva veu -. Tant he canviat?

La Fable es va mossegar el llavi, lluitant contra el dolorós nus que pujava per la gola. Aquí, davant d'ella, era l'home que set anys enrere va lliurar la seva ànima per salvar-la, evitant el fred i amarg toc de la mà de l'Emperador.

- Què ha fet el teu pare amb tu?

En Jaalib va somriure, amb els llavis d'un vermell brillant en la foscor.

- El que va fer el meu pare no va ser un pecat tan terrible com els perpetrats contra mi pels seus mestres foscos i els seus rivals.

- Treballes per a l'Imperi?

- No. - Ho va dir amb un to aspre en la veu.

Confortada per aquest to, la Fable sabia que estava dient la veritat.

- Llavors per què estàs tractant de segrestar a aquestes persones? Han estat presoners imperials durant més de sis mesos. No hi ha necessitat de traumatitzar-los encara més.

- Sis mesos. Jo vaig ser presoner de l'Imperi durant sis anys... sis anys llargs i memorables. No patiran sinó un retard d'alguns dies en la seva llibertat.- Es va tornar cap a ella, arquejant una cella. La llum que emanava del finestral projectava un pàl·lid i lànguid reflex d'ombra blava sobre el seu rostre, accentuant els seus ulls -. Els necessito... com a esquer.

- Esquer? – La Fable va sentir pressió al pit.

- Recordes el meu planeta natal, Trulalis? Bé, sembla que Lord Darius Onneir, un Moff imperial que una vegada va ser lleial a l'Emperador, està tractant d'afirmar la seva reclamació d'aquesta zona de l'espai. Lamentablement, aquells oficials que romanen lleials a l'Imperi l’han trobat i ara amenacen la seva feble existència. Ell no és prou fort com per oposar-se a ells, però amb una mica d'influència podria fer-ho.

- Els ostatges... Vas a oferir-los a aquest Moff!

Ell va somriure, amb una estranya joventut emergint a la cara.

- Només temporalment. L’Onneir coneix el meu motí contra l'Imperi, i pensa que li ofereixo aquests ostatges com una ofrena de lleialtat cap a ell. Planeja reunir-se amb mi per intercanviar els ostatges per la seva acceptació. Els ostatges només són allà com un esquer per assegurar la seva perdició. Quan les tropes i vaixells de l’Onneir arribin, les nostres forces del protectorat els destruiran, fent que no sigui una amenaça per al sistema Trulalis - va fer una pausa, mirant per sobre l'espatlla -, ni per a ningú més. Fins i tot els teus superiors de l'Aliança ho aprovarien.

- Les nostres forces del Protectorat? – La Fable va sentir que un calfred li recorria l'esquena -. Qui més està involucrat?

-El meu pare estarà esperant a l'altre costat de Trulalis amb la meitat de les forces del Protectorat. Jo controlo l'altra meitat. Quan convergim sobre l’Onneir, serà amb no menys de quatre Destructors Estel·lars Imperials, en comparació als dos del Gran Moff Onneir. L’aixafarem i recuperarem la nostra llar.

La Fable va recolzar l'esquena contra la finestra de transpariacer. Les seves intencions eren nobles, o això li deia la seva confusa consciència. I si aquestes intencions significaven la destrucció d'un Moff renegat, qui era ella per objectar?

- L'Aliança us donaria suport en això, Jaalib. Jo m'asseguraria això. Només dóna'm temps per parlar...

- No hi ha temps per parlar amb els teus superiors -va intervenir Jaalib -. El pla està traçat. És el moment d'activar el parany abans que tot estigui perdut. A més - va riure en veu baixa -, l'Aliança podria considerar-ho com un gest de submissió a la seva forma de pensar. El Protectorat no sent amor cap a l'Imperi, tot el contrari, de fet, però tampoc volem mostrar cap lleialtat cap a l'Aliança Rebel. - Va tancar els ulls, i un rostre serè de pau va substituir les seves torturades faccions -. Ah, i els nostres convidats han arribat.

La Fable va girar, mirant per la finestra quan la llunyana espurna d'un portal d'entrada de l’hiperespai va brillar contra el teló de fons negre de l'espai. Maltractada i amb marques de trets en el seu casc, la llançadora d'escorta va tornar a sorgir a l'espai normal, al bell mig del combat aeri. Alarmat per la sobtada demostració de força, el pilot de la llançadora va calcular malament un gir en tirabuixó i va xocar contra un caça ala-Y, que en aquest moment tractava desesperadament d'evitar un interceptor. El TIE el va esquivar hàbilment posant-se fora de perill, mentre que l'ala-Y girava impotent, fora de control. Danyada com a resultat de la col·lisió, la llançadora va tremolar i va trontollar, activant els seus motors en sèries esporàdiques mentre queia a la deriva en l'abraçada gravitatòria del planeta Redcap.

En Jaalib va arrufar les celles, i un profund sospir reflexiu va ressonar en el silenci.

- Segueixes sent la Fable que recordo de fa molt temps: amb els problemes sempre trepitjant-li els talons. Bane!

- Què vols, Jaalib -va respondre el tinent des de la foscor, al costat de la porta blindada.

- Sembla que la nostra missió de recuperació s'ha convertit en una missió de rescat. -Encara mirant per la finestra, en Jaalib es va col·locar guants negres sobre els seus llargs dits i es va arreglar la túnica a les espatlles -. Que el meu caça estigui preparat. Supervisaré això jo mateix per assegurar-me que no hi hagi més variables incertes. - Va donar un cop d'ull a la Fable, acomiadant-se amb la mirada sense més comentaris -. I ordena als caces actius a la zona que facin el que sigui necessari per mantenir lliure el nostre camí.

- Això ha estat una amenaça? - va etzibar la Fable.

En Jaalib es va aturar a la porta, mirant-la per sobre l'espatlla.

- Era el meu pare qui estimava les endevinalles i els gestos enigmàtics, Fable. Jo no tinc temps per a elles. Les meves paraules eren un advertiment. Si em segueixes, un gran dany et sobrevindrà. Això t'ho prometo. I -va somriure sinistrament -aquest cop no hi haurà cap heroi que surti a l'escenari i et rescati.

- Ella seguirà amb vida? - li va dir en Bane al Jedi fosc, incrèdul -. Està autoritzada a abandonar la nau? -Va mirar la Fable i de nou a Jaalib, on la seva dura expressió es va suavitzar en obediència i respecte.

- Ella no té cap conseqüència per a nosaltres, ni els seus amics rebels -va dir Jaalib severament.

- Llarga vida al rei -va xiuxiuejar la Fable, aplaudint amb menyspreu -. Llarga vida al rei. T'has convertit en el teu pare.

- Al contrari - va replicar -. M'he convertit en el que sempre he estat destinat a ser. Adéu, Fable.

Enmig d'una fúria d'activitat, homes, i equip, la Fable es va afanyar a tornar a la zona de la badia d'atracada en el ventre del Destructor Estel·lar. Mig arrossegant-se, mig carregant sobre les seves espatlles el cos mig conscient del seu company de tripulació, va lluitar per tornar al Pròdig. El seu comunicador estava interferit, com a resultat de la batalla que s'estava lliurant en aquest moment fora de la nau de guerra, i sense manera de contactar amb Deke, estava sola amb la seva càrrega. Ningú es va oferir a ajudar-la. I res va impedir el seu camí mentre corria travessant el frenesí dels mercenaris, que es preparaven per al que semblava una massiva ofensiva final. Els bastidors ejectors de TIE ressonaven amb el soroll dels ansiosos caces sortint disparats dels molls per formar esquadrons més enllà de l'atrafegat hangar. Les escasses forces de l'Aliança no havien estat preparades per a aquest tipus d'atac i estaven superades en nombre en proporció de cinc a un.

Una massacre inútil i innecessària, va pensar la Fable. I els ostatges estaven en igual perill. Ella era l'única que podia ocupar-se d'això, ara que estava segura que en Jaalib Brandl estava involucrat.

- Deke! -va cridar, tirant del cos del Twi'lek per la rampa del Pròdig. Va prémer el mecanisme de tancament de la porta principal del vaixell de càrrega. Les juntes exteriors s’estaven pressuritzant quan una gran ombra es va acostar cap a ella des del pont.

- Capitana - va exclamar el socorroà -. Per les gelades planes de Neftal! Rhobbie. - Subjectant el Twi'lek per sota de les espatlles, en Deke va ajudar la Fable a portar l'espia rebel inconscient a les cabines de la tripulació -. Era ell, no? - va xiuxiuejar en Deke, reconeixent l'aspecte desolat a la cara -. Parlar amb ell no ha funcionat?

- No. – La Fable va sacsejar el cap amb tristesa, atordida pel retrobament -. No és millor que el seu pare.

- Llavors és cert. El seu pare el va oferir a l'Emperador, en el teu lloc. Ell és ara un Jedi fosc.

- I tan poderós com el seu pare, si no més.

- Com vas aconseguir escapar? Vaig pensar que aquesta vegada ens havia arribat la fi.

-Ell em va deixar anar -va explicar la Fable. Va ajudar a Deke a assegurar fermament al Twi'lek en una llitera fins que poguessin arribar a unes instal·lacions mèdiques apropiades a la base -. Estàs sol? - Va examinar breument els foscos passadissos que portaven a la cabina.

- Es van anar fa uns minuts.

-Contacte amb el comandament rebel. No et preocupis per xifrar el missatge, no tenim temps. Digues que la llançadora d'escorta ha estat abatuda i està caient a l'atmosfera. - Va córrer cap al pont de proa i es va deixar caure a la cadira del pilot principal -. Quin és el nom d'aquesta roca?

- Redcap.

- Digues-los que ordenin als caces que tornin. Estem irremeiablement superats en nombre aquí.

- I que ho diguis. – En Deke va seure davant la consola de comunicacions, obeint les seves ordres inicials -. Alguna cosa més?

La Fable va encendre els motors principals de l’YT-1300, sentint el poder del vaixell de càrrega sota les seves mans mentre premia les palanques de control de vol manual.

- Digues a tots els pilots de caça restants que es reuneixin amb nosaltres a Redcap en aquestes coordenades. Qualsevol que encara pugui mantenir-se dempeus, caminar, o sostenir una pistola ha d'estar allà.

- Capitana? – En Deke va vacil·lar -. Sens dubte seguirem en inferioritat numèrica.

- Sens dubte -va respondre la Fable, guiant al Pròdig a l'espai obert a través de l'ample tub de llançament -. Sens dubte, però aquest cop hi seré... per ajudar a igualar les probabilitats.

***

Per sota dels tristos cels grisos de l'atmosfera inundada de casquet vermell, gruixuts remolins de fum s'elevaven de les restes de la secció de cua d'una llançadora d'escorta incapacitada. El rastre de fum que s'anava esvaint proporcionava una balisa clara per arribar a la nau abatuda, que va caure ràpidament, amb el morro per davant, en la superfície d'argila porosa. La pluja gelada queia en làmines implacablement, amarant el paisatge vermellenc del planeta i cobrint la llançadora amb una capa de bany àcid de color rosa pàl·lid que queia des del contaminat firmament. L'excés d'aigua es reunia a rierols, creant un diminut riu, que s'acumulava en tolls de color vermell sang en les superfícies més baixes, com en la que havia aterrat la llançadora. Només una hora després d'haver caigut, la nau inhabilitada ja estava parcialment submergida en aquesta aigua tèrbola i boirosa.

La zona on s'havia estavellat la llançadora era un laberint d'estrets canons entrecreuats. No hi havia cap zona segura on una nau, ni tan sols un petit caça, pogués prendre terra amb seguretat. Escarpades parets rocoses, algunes de centenars de metres d'altura, descendien a l’escabrosa conca. Una enganyosa boira blanca s'arremolinava sobre el sòl a baixa altitud, dificultant la visió i l'avanç a peu. Un pas en fals podria significar un dolorós impacte contra el terra rocós o, en el pitjor dels casos, una caiguda cap als penya-segats més baixos i les crestes de baix que et trencaria tots els ossos. El so de trets blàster ressonava en l'abisme inferior, acompanyat pel brunzit persistent d'un sabre de llum.

- Afanya't, Deke! - va instar la Fable, corrent cap a les restes al llarg de la part superior d'un turó fangós.

- Estic just darrere teva, capitana -va dir el socorroà, sense alè després d'una carrera de mig quilòmetre.

Per sota d'ells, els vestits de vol de color taronja i negre dels soldats estaven dispersos entre els promontoris de roques i còdols, alguns lluitant amb rifles, altres amb els seus punys.

Esquitxant en el fang, mercenaris del Protectorat i soldats rebels lluitaven pel control, cadascun buscant el mateix premi. Mentre lluitaven, la llançadora d'escorta s'enfonsava més profundament en les aigües sagnants de la superfície del planeta. Els terroritzats passatgers van sortir ràpidament per l'escotilla d'escapament superior de la secció de popa de la nau per a romandre per sobre de l'aigua en ràpid ascens i la succió de l'argila. D'acord augmentava el perill per a la nau que s'enfonsava, cap dels dos bàndols guanyava terreny fins que el foc blàster rebel va ser desviat cap a un equip secundari de mercenaris que avançava liderat per Jaalib Brandl.

El Jedi fosc es movia amb passos elegants sobre l'argila relliscosa i el fang, amb ritme urgent, però sense presses. La vara blanca del seu sabre de llum trencava la misteriosa penombra, dispersant la boira al seu voltant. Però la foscor que s'aferrava al Jedi i a les seves túniques negres, com un guardià d'ombres tangible, es va mantenir. A mesura que avançava amb el seu equip a la conca, els rebels els van apuntar i disparar contra ells, però en va. Amb un suau gir de canell o una finta que provocava que el Jedi quadrés les espatlles, els trets blàster eren desviats innòcuament pel sabre de llum. Alguns d'aquests trets desviats eren enviats cap al tirador, abatent l'arma o l'home que el va disparar inicialment. A la dreta d’en Jaalib, Bane Werth, pistola en mà, estava donant ordres als seus homes per avançar i flanquejar la debilitada línia de pilots rebels.

Panteixant a la part superior del cingle, en Deke va sacsejar el cap.

- No tenen cap oportunitat, no amb Jaalib allà. I aquest tinent, si el que dius és cert... segur que ell també té un sabre de llum. Què anem a...?

Abans que pogués dir la seva pregunta, la Fable ja s'estava movent fora del pas de la cinglera, saltant de la lleixa de roca i enfonsant-se fins als turmells en la massa d'argila. Va lliscar pel pendent, amb un genoll doblegat sota ella com les fulles d'un trineu, i una mà actuant com a timó per controlar el seu descens. Mentre s'acostava a la base del turó, els seus ulls estaven fixos en la forma fosca d’en Jaalib. Permetent que el seu cos caigués cap endavant sobre les seves mans, la Fable va saltar, fent tombarelles per l'aire i va aterrar sobre els seus peus entre el Jedi fosc i la llançadora. Com en Deke sospitava, Bane Werth portava un sabre de llum, i veient-la arribar, va agafar l'arma encenent el seu full de color groc pàl·lid.

En Jaalib va somriure, estenent el braç per mantenir al tinent darrere d'ell.

- Deixa-me-la a mi. Aconsegueix aquests ostatges. I torna a la nau. -Sense preocupar-se més per l'allau de trets blàster al seu voltant, en Brandl va avançar cap a la Fable i es va aturar al centre de la conca, mirant-la.

Coberta de gruixudes capes de fang i argila vermellencs, la Fable es va enfrontar a ell. El frenesí de l'activitat que l'envoltava es va esvair fins que no va existir res més, ni el foc blàster, ni els soldats, amics o enemics, ni els ostatges.

-Bé -va xiuxiuejar la Fable -, és aquesta l'escena en la qual et demano que ho reconsideris i tornis al costat de la llum? O és l'acte en què tractes de seduir-me?

- Persistent com sempre.

- Com si m’estiguessis donant una altra opció.

- Torna a la teva nau, Fable -va dir en Jaalib, com si estigués parlant amb un nen-. Et dono la meva paraula; els vostres ostatges no patiran danys. Seran ben atesos i defensats. Tens la meva paraula. En pocs dies, te'ls tornaré jo personalment. Potser llavors, puguem seure a sopar i parlar dels vells temps.

- I jo hauria d'escoltar els teus assajats soliloquis, igual que vaig haver d'escoltar els del teu pare? No, gràcies, crec que no.

- Oh, em fereixes - es va burlar -. Vaig pensar que t'agradaven aquests petits interludis dramàtics amb mi murmurant paraules dolces a cau d'orella. Recordes aquella tarda durant la tempesta? Tu i jo, en el fosc teatre, la pluja, els teus llavis. Podria ser així per a nosaltres de nou, Fable.

La Fable va arrufar el nas davant la insinuació.

- Ja no sóc la mateixa nena plorosa que el teu pare podia espantar i controlar amb els seus mètodes.

-Això és obvi -va respondre amb una mirada lasciva en els seus ulls -. I admiro la dona en què t'has convertit, però només disposes del meu respecte, no de la meva obediència. Aconseguiré aquests ostatges.

La Fable va empassar saliva, tractant d'agafar el sabre de llum del seu cinturó. Estranyament, semblava fred i desconegut a la mà. Amb esforç, va contenir l'onada de por que li pujava per la gola, enterrant-la en el més profund abans que la pogués convèncer d'abandonar tal com li havia demanat el Jedi. I amb ella, enterrar un sentiment de deute i gratitud. Aquest era l'home que li havia salvat la vida, que l'havia salvat del costat fosc i de l'ombra de l'Emperador. I com a recompensa, ell va ocupar el seu lloc. Tan ansiosa estava per matar-lo?

-L’heroisme és una virtut del cor atribolat, no és així? -va preguntar en Jaalib -. I el teu és un cor atribolat, Fable. La culpa que sents pel que m'ha passat... és culpa teva. Tu l'has creat; i fins i tot ara, la nodreixes amb la teva por. Vinga, Fable... deixa que es converteixi en el centre de la teva fortalesa... si és que vols guanyar aquest duel de voluntats, és clar.

La Fable es va abalançar sobre ell, alçant salvatgement el sabre de llum per sobre del seu cap i baixant-lo de nou mentre encenia la fulla. Deixant caure la seva espatlla, va fer una finta a l'esquerra i després va girar a la dreta, traçant arcs amplis i agressius amb el sabre de llum. Qualsevol altre rival hauria donat alguns passos enrere per recuperar-se i contrarestar la seva càrrega hostil, però en Jaalib Brandl no era un oponent ordinari. Sense desanimar-se, va entrar directament a l'arc del seu assalt, esquivant els seus cops més enginyosos amb la precisió d'un veritable mestre. La seva tècnica era impecable, com la Fable sabia que seria. Hauria de ser igual de magistral si esperava derrotar-lo.

La boira baixa que s'aferrava a terra s'arremolinava sobre els seus peus, evaporant-se allà on els sabres de llum travessaven la densa boira. La Fable lluitava per enfocar les seves energies, sentint-se caure en els temptadors patrons de l'agressió i la ira imprudent. Era una lluita. Va sentir que en Jaalib simplement jugava amb ella, ballant a través de les seves defenses amb excepcional facilitat, com si pogués acabar la baralla en qualsevol moment de la seva elecció. En un moment, es va obrir camí a través de les seves defenses, mantenint protegit el braç de l'arma mentre estirava d'ella amb força cap a ell, i la va besar apassionadament a la boca. Després, escoltant un cor de rialles, el Jedi es va deixar anar i es va apartar d'ella, donant-li cruelment l'esquena. Es va inclinar davant el grup de mercenaris del Protectorat que observava la baralla. Van aplaudir al seu comandant i van xiular, animant maliciosament als presoners rebels a què fessin el mateix.

Desconcertada, la Fable es va adonar que els pilots rebels havien estat derrotats i capturats, fins i tot en Deke. Havien estat obligats a posar-se de genolls a punta de blàster i obligats a veure la seva humiliació. Un aspecte de la Fable que li era familiar, i no obstant això, abandonat durant alguns anys, va ressorgir. Era el costat impetuós i imprudent de la joventut que mai s'havia sacsejat per complet. Amb ànsia de venjança, es va abalançar sobre en Jaalib i li va colpejar a la cintura carregant amb l'espatlla. Tot i que el seu lleuger pes podria haver fet poc per enderrocar-lo, l'impuls del seu atac va empènyer al Jedi fins a la superfície fangosa, on va saltar a cavall sobre ell i va començar a colpejar-li a la cara amb l'empunyadura de la seva espasa de llum apagada. El riure es va aturar abruptament.

Amb sang rajant del seu nas, en Jaalib va agafar els braços de la Fable i la va empènyer cap enrere, llançant-li una puntada al tors que va enviar la Fable volant per l'aire. Alçant-se de les boires, el Jedi fosc es va despullar del seu mantell negre, que s'havia tornat molt pesat, amarat de fang vermelló i pluja. Sacsejant el sòl mig sòlid de les mans, la va mirar, netejant-se un altre fil de sang de la comissura de la boca. Els seus foscos ulls estaven foscos de ràbia mentre allargava la mà cap a terra, cridant al sabre de llum perquè anés als seus dits.

- Vaja, quin geni tenim. Però això era d'esperar. Que estúpid he estat d’oblidar aquest esperit ardent. És l’única de les teves qualitats que va atreure al meu pare... i també a mi. - Es va netejar la barbeta ensangonada una última vegada -. S'ha acabat l'hora de jugar, Fable. Marxa ara, amb els teus homes, i mantindré la promesa que t'he fet. Si no us marxeu... em temo que succeirà alguna cosa desagradable.

- Que així sigui! -va cridar la Fable. Tornant a encendre el sabre de llum, va portar l'arma a l'altura de les seves espatlles i el va atacar amb tal ferocitat que el Jedi fosc es va veure obligat a retrocedir.

Trontollant sota els seus cops, en Jaalib va fer un pas en fals i gairebé va caure en el fang, permetent-li travessar les seves defenses. La Fable va aprofitar, colpejant-li amb el sabre de llum a l'espatlla. En Jaalib va retrocedir ràpidament, amb l'olor de carn socarrimada fresca a la cara. Ajupint-se, va tornar l'insult fent baixar la seva espasa de llum contra el braç amb què la Fable sostenia l'arma. Ella va cridar quan l'espasa de llum va tallar netament a través de la seva jaqueta de vol i va arribar fins a la pell vulnerable. Maleint-lo, va respondre. Cop rere cop, alguns arribant al seu destí, altres fallant, els Jedi van combatre, sortint del cercle en què les dues forces oposades havien lluitat. Els soldats del Protectorat van seguir la topada amb interès, ja que cap dels Jedi donava quarter.

- Fable! -va cridar en Jaalib, mentre esquivava un cop al pit. Es va deixar caure de genolls mentre pujaven pel vessant d'un pujol rocós -. Fable, ja n'hi ha prou!

- No vaig a escoltar-te! -va cridar ella. Va fer baixar la seva espasa de llum per bloquejar l'espasa d’en Jaalib. Les armes xiulaven i crepitaven una contra l'altra, provocant un ressò sinistre que reverberaven a través de la conca buida -. No ets millor que ell, que el teu pare. I ell no és millor que en Vialco! O en Tremayne! O en Vader! Tots consumits pel costat fosc, criminals, assassins! Carnissers! - Es va llançar a l'atac, fent cas omís de l'expressió de por que es va apoderar de la cara del seu rival. Els seus ulls, normalment tan blaus, eren gairebé negres, les pupil·les obertes gairebé per complet, traspuant una por tan tangible que podia sentir-la. És un truc, es va dir. Havia de matar-lo, i matar-lo ara abans que el seu cor la traís.

La Fable va conduir al Jedi davant d'ella, deixant-lo sense possibilitat o espai per parlar, mentre feia caure sobre ell el seu sabre de llum des de dalt i des dels costats, fregant-lo en diverses ocasions. Ell estava a la defensiva per alguna raó, responent només per defensar-se, i tot i així, semblava nerviós i inquiet. Ella estava guanyant!

- Fable - va suplicar.

- Estalvia-t’ho! No vaig a escoltar...

La raó de la seva angoixa estava clara ara. A mesura que els seus moviments apartaven la boira baixa als seus peus, la Fable va poder veure que havien lluitat desplaçant-se fins al cim d'un estret promontori rocós que es projectava des de la base de la conca del canó. Sota ella no hi havia més que boira insubstancial, que difícilment anava a poder suportar el seu pes si donava un pas final en l'abisme. El sabre de llum va caure de les seves mans mentre intentava girar i tornar a terra ferma, però aquest va ser l'instant en què va començar a caure.

- Fable! -va cridar en Jaalib, llançant-se a la vora del penya-segat. Tenia les mans i els braços completament estesos, intentant agafar-la. Els seus dits la van tocar breument, però després es va deixar anar i va caure, va caure a través de la boira cap a terra que s'amagava sota. L'últim que va veure abans que la boira s'alcés per empassar-se-la van ser els seus ulls, tan oberts i espantats com un nen espantat en la foscor, i després tenebres.

***

La pluja que queia a la cara va despertar la Fable. Cada punxant gota es sentia com a roca fosa, causant-li gran dolor a tot el cos. Panteixant a la recerca d'aire, la Fable va tractar de recuperar l'alè, causant-li tanta agonia que gairebé es va veure arrossegada de nou a l'oblit de la inconsciència. Estava estirada cap per amunt en un llit de roques. La seva cama dreta estava retorçada i deforme, atrapada entre la vora del penya-segat i una capa d'argila acabada de caure. Tot i l’angle grotesc de la cama, no podia sentir cap dolor en ella. No hi havia cap dolor en absolut per sota de la cintura. Va tractar de veure l'aspecte de l'altra cama i va intentar incorporar-se, però va descobrir que el seu cos no responia. Ho va intentar de nou, amb totes les seves forces, i va descobrir que tot intent de moure’s era recompensat a l'instant amb una onada de dolor renovat. Conformes les ones de dolor i angoixa es van estendre per ella, la Fable es va ensorrar, marejada, amb nàusees.

Ara sota la boira, podia mirar cap amunt, fins el sortint del penya-segat des d'on havia caigut. Eren gairebé vint metres d'altura. Tenia sort de seguir viva... sempre que seguís amb vida. El gust rogenc de la sang a la gola li assegurava que li quedava pocs instants, potser minuts per gaudir del que quedava d'aquesta vida. Cap quantitat de bacta anava a ajudar-la, no aquí, i va sentir que les llàgrimes de ràbia i dolor queien lentament per les seves galtes, cremant-li la pell al seu pas.

- Fable.

La veu era distant i no obstant això propera... familiar i no obstant això estranya. La Fable va seguir el so, i els seus ulls van arribar a una ombra situada a la paret del penya-segat. Embolicada en la boira, l'ombra romania oculta i immòbil, gris i desproveïda de color a excepció de la vibrant cabellera vermella que li queia fins a les espatlles. Era tan vermella que feia que el fang vermellenc empal·lidís en comparació.

- Mare? – La Fable va serrar les dents plena de vergonya -. Mare!

- Escolta, Fable. Has lluitat tota la vida per ser diferent, per ser única. I en això, no ets diferent de qualsevol altre. Deixa de lluitar amb tu mateixa. La pertinença i l'acceptació resideixen on està el teu cor... i és en el teu cor on has d'estar.

- Fable! - A mesura que la imatge començava a esvair-se, va ser substituïda per una figura més animada. En Jaalib va córrer pel relliscós terra, caient i tornant-se a aixecar en la seva pressa per arribar al seu costat -. Fable, no! -va exclamar, amb la cara inundada per la pluja i l'emoció -. Fable, no et moguis. - Va treure un comunicador del cinturó -. Bane!

- Està viva? -es va sentir crepitant pel transceptor.

En Jaalib es va posar dret i es va tornar d'esquena a ella, com si ella no hagués de sentir-lo.

- Té trencada l'esquena, possiblement el coll.

- He de trucar una llançadora mèdica?

- No hi ha temps, va a... a... He... -la seva veu es va apagar una bona estona.

- Jaalib? -va preguntar en Bane.

-Torna a la nau -va dir en Jaalib, amb el cap cot -. Indica que finalitzin tots els enfrontaments. Ordena als caces i la resta de personal que tornin a la nau.

- Jaalib?

- Ja m'has sentit. Ara obeeix!

- Com vulguis, Jaalib.

El comunicador va fer clic, ressonant amb el xiuxiueig de silenci mentre en Jaalib tornava al costat de la Fable, agenollant-se al seu costat, protegint-li la cara de la pluja. Va moure el cap, neguitós.

- Fable, he estat un ximple.

- N-n-no més que jo - va murmurar ella. Tot i que s'estava acostumant al dolor en les extremitats superiors, era difícil respirar, i cada vegada més. Hi havia una xiulada aterridora que acompanyava la seva respiració, una tremolor inquietant que anunciava el seu futur, o qualsevol esperança del seu futur. Va tancar els ulls, sucumbint a la foscor en la vora de la seva consciència.

- Fable, no -va dir en Jaalib seriosament, prenent-la de la mà-. Aguanta! Aguanta!

La pluja s'havia tornat notablement més càlida. La Fable va obrir els ulls i va veure en Jaalib assegut al seu costat, amb els ulls vidriosos per una peculiar tristesa.

- Jaalib? -La seva veu era un murmuri silenciós -. Per què plores...?

Següent