8
El capvespre s'estava convertint en
el començament de l'ocàs quan en Xízor va sortir de la casa de la seva amant,
una residència gairebé palatina que acabava de ser registrada al seu nom com a
regal de comiat, encara que ella encara no sabia que la seva relació havia
acabat. En Xízor mai passava més d'uns mesos amb la mateixa femella. Donada la
seva peculiar química hormonal i la seva capacitat per produir feromones
aclaparadorament atractives, en Xízor mai havia tingut problemes a l'hora
d'atreure noves companyes. Però el que això li resultés tan fàcil feia que es
cansés ràpidament d'elles per molt belles i intel·ligents que fossin. Mai havia
trobat una companya a la qual pogués considerar el seu igual, i si mai
l’arribava a trobar... Bé, com podria confiar en una criatura que posseís
semblants capacitats? Era un problema molt interessant, i de molt difícil
solució.
A més, una vegada havia provat un
plat i per molt deliciós que fos, en Xízor sempre preferia gaudir d'una
exquisidesa diferent la propera vegada.
Un plugim càlid queia d'un núvol de
condensació que surava per damunt d’aquella secció de la ciutat. Aquest tipus
de cèl·lules microclimàtiques eren bastant comunes durant aquella estació, i el
cel molt bé podia estar tan net com un vidre a poca distància d'allà. A mesura
que la foscor s'anava intensificant i en els llocs on els núvols no
interferissin la visibilitat, es podia contemplar les bigarrades aurores
creades per l'intercanvi elèctric i les llumetes vermelles i blaves del doll
continu de trànsit que pujava i baixava de les òrbites planetàries, i
l'espectacle era perfectament visible fins i tot al centre de la resplendor de
la ciutat.
Els dos guardaespatlles que havien
estat esperant a la sortida van acompanyar en Xízor fins al seu luxós lliscador
blindat, on l'estaven esperant dos guàrdies més i l'androide que conduïa el
vehicle. La seva amant no trigaria gaire a rebre una trucada de La Guri, així
com també una generosa «indemnització d'acomiadament» i els seus millors
desitjos per al futur. També se li diria que mai hauria de tractar de posar-se
en contacte amb en Xízor. En el cas que ho fes, les conseqüències serien...
terribles.
Fins ara, només una de les seves
excompanyes havia intentat veure’l després que en Xízor posés fi a la seva
relació. Poc temps després, en Xízor havia estat informat que aquella malaurada
dona havia passat a formar part d'un supercomplexe comercial a l’Enclavament
del Sud, per cortesia d'un androide de construcció de la mida d'una fàbrica que
havia comès el lamentable error de confondre-la amb una part dels fonaments i
l'havia ficat dins d'una bóta de duracret.
La vida estava plena de perills,
fins i tot, allà.
—Soparem al Menarai— li va dir a
l’androide.
El lliscador va enlairar-se i es va
incorporar al trànsit en una impecable maniobra, amb els lliscadors dels
guardaespatlles precedint-lo i seguint-lo. El trio de vehicles va arribar a
l'altitud de creuer i va posar rumb cap al Parc del Monument, on l'única
muntanya no coberta del planeta apuntava per sobre dels complexos d'edificis
que havien anat ocupant tots els voltants. Allà hi havia un restaurant que
oferia els seus deliciosos plats als rics i als poderosos en una gran torre a
prop del parc, des de l'edifici es podia veure la muntanya i, gràcies als murs
de transpariacer del restaurant, fins i tot es podia contemplar els fanàtics
religiosos que vigilaven la muntanya en tot moment per impedir que els turistes
es portessin les roques com a record de la seva visita. Les reserves per al
Menarai es feien amb mesos d'antelació, i només eren acceptades si el nom de
qui les feia figurava en la llista aprovada. El Menarai era el restaurant més
exclusiu del planeta.
Tanmateix, i per molt ple que
estigués i per molt que pogués arribar a enfadar-se un multimilionari en veure
una taula buida quan ell portava mesos esperant l'ocasió de sopar allà, sempre
hi hauria un lloc disponible per al príncep Xízor. Si decidia anar al Menarai,
se li acompanyava immediatament al seu reservat particular. Per a la immensa
majoria de clients, en Xízor només seria un altre ric magnat dels transports,
no més important que un miler d'altres propietaris de grans fortunes del Centre
Imperial. Es preguntarien per què es mereixia un tractament que se'ls negava a
ells, i això malgrat que molts clients del Menarai tenien més crèdits en els
seus comptes que en Xízor, si més no en la seva identitat de magnat navilier.
Però cap d'ells tenia tants diners
com el Sol Negre.
A més, en Xízor era un dels
propietaris del local, encara que gairebé ningú ho sabia, i l'ordre havia
arribat des del nivell més alt de la direcció: si el príncep Xízor havia
d'esperar encara que només fos un minut abans de seure, l'encarregat capaç de
permetre que passés aquesta estupidesa es trobaria buscant una altra feina
abans que pogués tartamudejar una disculpa. Això suposant que tingués sort, és
clar...
En Xízor va somriure mentre el
lliscador s'allunyava del nexe central i es dirigia cap a la muntanya. No solia
exhibir el seu poder, però el bon menjar era un dels seus petits plaers, i no
hi havia cuina millor que la del Menarai.
Havia deixat de ploure, i les llums
de la nit s'estaven condensant i es tornaven més brillants. Coruscant no
trigaria a cremar amb la seva pròpia claredat, i oferiria un espectacle
magnífic a les naus que s'aproximessin des de l'espai. No hi havia cap altre
lloc de la galàxia en què pràcticament tota la superfície d'un món hagués estat
coberta amb els blocs del joc de construccions de la civilització. Viure allà
era una autèntica experiència, perquè permetia estar al centre de tot.
Coruscant era el nucli de l'Imperi, i el líder del Sol Negre difícilment hagués
pogut viure en un altre lloc.
Bé, i què anava a sopar? La
flekguila era excel·lent. La mantenien amb vida fins al moment en què era
submergida en oli de pebre bullint, i aquell mateix matí els exemplars be
podrien haver estat nedant al mar de Hocekureem, a anys llum de distància
d'allà. El yam farcit i el bistec de plicto també eren excel·lents, igual que
el cargol gegant ithorià recobert amb mantega de nou esponja. O potser un
estofat de gambes terrestres de Kashyyyk... Hi havia moltes possibilitats, i
totes elles eren molt atractives. Oh, bé. En comptes d'encarregar el seu sopar
pel comunicador, potser es limitaria a esperar fins que arribés al restaurant i
prendria una decisió llavors. Hauria d'esperar que li preparessin el que havia
demanat, és cert, però després de tot la paciència sempre havia estat una de
les seves virtuts.
Sí, faria precisament això. Seria...
Espontani.
La novetat hauria de ser molt
interessant.
—Obriu bé els ulls, nois, perquè
s'acosta una altra onada— va dir en Luke pel seu comunicador.
Un cor de «Rebut, cap» va brollar
del seu altaveu.
—Oh, oh— va dir en Wedge—. Veig un
parell d'interceptors TIE en aquest esquadró.
—Ja els he vist, Wedge.
En Luke va empènyer la palanca de control
i va alterar la trajectòria de l'ala-X en un brusc viratge a babord. Els
interceptors eren més ràpids, i els últims models estaven armats amb canons de
major calibre. En Luke esperava que la Força no escollís aquell moment per
abandonar-lo. La situació s'estava tornant més i més complicada a cada segon
que passava. No podia permetre’s de fracassar, perquè el rescat d’en Han, per
no parlar de les vides de tot l'esquadró i la seva pròpia, depenia de seguir
complint amb la seva part de la missió.
Va pensar en la Leia i Lando, i els
va desitjar la millor de les sorts.
En Lando estava sobrevolant uns
promontoris de roca rogenca que semblaven ullals gegants. El Falcó va avançar a tota velocitat pel
túnel que formaven tres parets rocoses, una mena d'embut on semblava haver molt
poc espai lliure tant sota com a banda i banda. El cel que s'estenia per sobre
d’ells era com la superfície d'un riu, blau i tranquil.
—Em sembla que un dels meus circuits
potser s'estigui reescalfant—va dir C3PO—. Crec que hauria de seure i reduir
l'entrada d'energia als meus sistemes.
Però l’androide no es va moure. Com
els altres, C3PO semblava hipnotitzat pel seu vertiginós vol a través del canó.
En Dash els havia dit que l'Imperi
comptava amb un complex de sensors de llarg abast instal·lats al començament
del gran altiplà sobre el qual el temps i l'aigua havien anat tallant aquells
profunds congostos. L'única manera de no ser detectats era arribar per sota del
camp dels sensors.
La Leia va recordar la desesperada
fugida a través del camp d'asteroides després que en Han hagués aconseguit
sortir de Hoth i de l'amagatall en què s'havien amagat per evitar ser capturats
per en Vader..., un lloc que havia resultat ser una cosa molt diferent al que
semblava en un principi.
El Genet de l'Espai volava per davant d'ells, i de sobte la Leia va
veure que la nau començava a inclinar-se i girava sobre el seu eix horitzontal
com si s'hagués convertit en un enorme cargol.
—Oh, noi... —Va dir en Lando—. Un
parell de metres a qualsevol costat i serem un parell d'insectes aixafats
contra el tronc d'un arbre, i en Dash es dedica a fer tirabuixons! Està
realment boig.
Chewie va dir alguna cosa.
—Ja t'he sentit—va dir en Lando.
C3PO es va encarregar de traduir el
comentari del wookiee per la Leia.
—Chewbacca diu que l'amo Dash ha de
tenir una part d'ocell.
La Leia es va trobar assentint.
Lando havia tingut raó. Deixant de banda qualsevol altra cosa que pogués ser,
no hi havia dubte que en Dash Rendar sabia pilotar una nau.
En Luke va fer que els seus pilots
es moguessin en una embogida dansa espiral, impulsant l’escaramussa de primer
diversos graus en una direcció i després diversos graus en una altra per evitar
que les bateries del Destructor Estel·lar poguessin centrar les seves mires en
ells. Fins ara ho estaven fent prou bé.
— Compte, Dixie! —Va cridar en
Wedge.
En Luke de seguida va veure el
perill. Un caça TIE havia aconseguit col·locar-se sota d’en Dix i estava
avançant a tota velocitat mentre disparava sobre el desprotegit fuselatge
inferior de l'ala-X. En Dix va reduir la velocitat de cop i va iniciar un ràpid
viratge cap a estribord...
Massa tard. Els letals feixos làser
van lliscar per l'ala-X com urpes de foc i es van obrir pas a través del casc.
La nau d’en Dix va esclatar i es va
convertir en una bola de foc que va devorar l'oxigen dels sistemes de suport
vital per extingir-se gairebé de seguida, deixant únicament restes cremades i
ionitzats darrere d'ella.
En Luke va sentir un terrible buit a
l'estómac. «Oh, no.» Havien perdut en Dix.
I de sobte la batalla va deixar de
ser un joc. Persones magnífiques podien morir, i una d'elles ja havia mort. En
Luke no podia oblidar això ni durant un sol moment. La diversió només podia
durar mentre que tots continuessin amb vida, i aquesta part mai durava massa
temps. La guerra era horrible, i sempre es tornava més horrible com més es
perllongava.
I llavors la situació va empitjorar
de sobte. El Destructor Estel·lar del costat nocturn va travessar el terminador
i va començar a llançar els seus caces a l'espai.
Ja no hi havia temps per pensar o
per preocupar-se. En Luke es va abandonar a la Força.
—Ens estem aproximant al
terminador—va dir en Dash—, i hem deixat enrere l'estació de sensors de
l'altiplà. Preparats per pujar?
—Estava començant a gaudir amb això—va
respondre en Lando—. Però suposo que si hem de fer-ho...
S'estaven aproximant al costat
nocturn de la lluna, i encara que la foscor no els ocultaria dels sensors
imperials, almenys sí que els oferiria certa protecció davant possibles mirades
curioses.
—Estem a uns quatre minuts de la
drassana—va dir en Dash pel comunicador—. Si tenim una mica de sort, els caps
quadrats que vigilen els sensors no ens veuran fins d'aquí a un minut. Per quan
hagin aconseguit alertar els seus caces, ja estarem just a sobre d'ells.
—Rebut—va dir en Lando.
La Leia va sentir una sobtada
agitació en l'estómac seguida per un aleteig de pur nerviosisme. Fins ara el
viatge havia resultat força perillós, però allò anava a ser-ho molt més.
En Lando va moure el cap.
—Això no és idea meva, d'acord? —Va
dir—. Vull que consti en acta que això no és idea meva.
Ombres fosques van començar a
escampar-se sobre les roques, allargant-se tan de pressa que van poder veure
com es movien mentre el Falcó
s'internava a la nit.
—Vaig a pujar—va dir en Dash.
El Genet de l'Espai va sortir del congost.
— Maledicció! —Va exclamar Lando.
Directament davant d'ells, a pocs
centenars de metres i aproximant-se molt de pressa, hi havia un mur de roques
negres que indicava el final del congost.
Chewie va rugir.
En Lando no es va molestar a
respondre mentre feia ascendir el Falcó
en una pujada tan veloç que va empitjorar considerablement l'estat de l'estómac
de la Leia.
Van escapar-se de la col·lisió per
uns quants centímetres.
—Oh, serà millor que tingueu cura—va
dir en Dash mentre el Falcó ascendia
cap a la nit—. Ara no recordo si us havia advertit que el congost és força curt
i s'acaba de sobte.
—Espera que sortim d'aquí, Rendar—
va dir en Lando—. Quan et torni a veure, t’esclafaré el nas d'un cop de puny!
—Ah, sí? Tu i quin exèrcit?
Chewie va tornar a rugir.
La Leia no va necessitar els serveis
de C3PO per entendre el que havia dit.
El riure d’en Dash Rendar va arribar
fins a ells a través del comunicador.
Quan va sorgir del comunicador, la
veu d’en Wedge sonava tranquil·la, però hi havia moltes emocions contingudes
dins d'ella.
—No podrem seguir molta estona més
amb aquest ball, Luke. Quant aquest segon Destructor Estel·lar hagi pres una
posició en el pol sud, estarem dins del radi d'abast dels canons de gran
calibre de l'un o l'altre.
—Rebut, Wedge—va dir en Luke—. R2,
has tingut temps d'arribar fins la drassana?
L’R2 va respondre amb una sèrie de
xiulets. En Luke va fer un cop d'ull a la seva pantalla sensora i va veure la traducció
dels xiulets de l'androide. Podien haver arribat fins allà, però només si
havien anat increïblement de pressa.
—Un minut més, nois —va dir en
Luke—. Després farem una passada sobre el Destructor Estel·lar del costat diürn
i sortirem d'aquí.
—Rebut, Luke. Ja heu sentit al cap,
nois. Anem a llançar unes quantes roques més perquè segueixin saltant d'un
costat a un altre.
Els caces TIE i els interceptors
s'agitaven al voltant d’en Luke com vespes sàuriques sorgides d'un vesper
destrossat. L'esquadró d'ales-X havia eliminat a una vintena d'ells, potser
més, i havia perdut un dels seus aparells, amb un altre havent patit alguns
danys. Ho estaven fent molt bé, però donada la superioritat numèrica de
l'enemic, no podrien seguir eternament. En Luke hauria de conformar-se amb
l'esperança que haguessin comprat prou temps per als seus amics.
Un caça TIE va aparèixer davant d’en
Luke, seguint una trajectòria directa cap a ell. En Luke va posar el polze
sobre el seu botó de foc, i les dues naus van seguir anant en línia recta l'una
cap a l'altra. Cap dels dos pilots parpellejava.
El TIE va esclatar, i en Luke va
travessar la bola de flames.
L’exclamació de l’R2 va sonar
curiosament semblant a un crit de terror.
— Estàs bé, R2?
L’androide va respondre amb un
xiulet. Sí, estava bé. Però recordava moments en què havia estat molt millor.
En Luke va somriure. La festa estava
començant a tornar-se excessivament animada. Ja anava sent hora de fer
l'equipatge i tocar el dos.
—Aquí està, just davant de
nosaltres—va dir en Dash. Les llums de la drassana cremaven en la foscor, un
far visible des de molt lluny.
—Passarem just per sobre del vostre
objectiu dins de... trenta segons.
La Leia es va inclinar cap endavant.
Va tractar de veure alguna cosa...
— Aquí està! És la nau d’en Fett!
—Ha estat molt divertit, nois—va dir
en Dash—. Ja ens veurem.
El Genet de l'Espai va començar a ascendir per davant d'ells i va
sortir disparat cap a la negror del buit.
— On redimonis vas? —Va preguntar
Lando.
—Ei, no m'has pagat per disparar, l'acord
era que només us faria de guia, no? Doncs me’n vaig d'aquí.
— Dash, maleït siguis!
—Oblida’l— es va apressar a
intervenir la Leia-. No el necessitem.
Chewie va assenyalar la pantalla
sensora i va dir alguna cosa.
— Ai, la mare! —Va cridar C3PO.
—M’agradaria que deixessis de dir
això—va dir la Leia—. Què passa?
En Lando va parlar abans que
l’androide pogués fer-ho.
—No estem sols. Tenim mitja dotzena
de caces TIE a la cua!
— I això és tot? Això no hauria de
suposar cap problema per a un pilot tan meravellós com tu, oi?
En Lando va moure el cap.
—No, és clar. Però, i us ho
suggereixo tan sols perquè no us avorriu, per què tu i Chewie no aneu a
esbrinar si els canons encara funcionen?
El wookiee es va aixecar de la seva
butaca. La Leia ja anava cap al passadís.
—Jo m'ocuparé de la torreta
dorsal—va dir.
Chewie va grunyir, i la Leia va
decidir interpretar el so com un assentiment.
Les coses anaven a posar-se realment
interessants d'un moment a un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada