IV
L'aigua mineral r'alla borbollava mentre la Kels
l'abocava al got del veubg. El va
omplir massa, i el sobrant va caure sobre les estovalles blanques, formant una
creixent taca fosca. El veubg va
semblar no adonar-se'n. La Kels va tornar al cercle de carros, de feixuga gerra
de ceràmica humida per tremoloses gotes de condensació.
Les coses s'havien
tranquil·litzat una mica des que havia començat el sopar. La majoria dels
convidats estaven col·locats al voltant de la pesada taula de fusta, i el
substanciós estofat de mugruebe
començava a compensar els efectes de l'embriaguesa. En Ritinki i en Vop havien
fet la seva aparició, des de costats oposats del pati, immediatament després
que la resta de gent s’hagués assegut. Van ocupar els trons buits a la
capçalera de la taula, amb els seus guardaespatlles personals dempeus al seu
costat, i llançant- se mútuament mirades suspicaces.
La Kels va obrir
l'aixeta i va sostenir la gerra a sota per atrapar el fred torrent de bombolles
de licor mineral. L'aixeta era més lenta del que li hagués agradat, i va fer
una ullada a la taula. En Vop, bellugant seu musell verd, estava parlant
ferventment amb el seu rival, que no mostrava cap interès. En Ritinki
aparentava estar ocupat raspallant pelusses soltes de la seva corbata groga. El
bimm era d'estatura tan reduïda que els seus peus penjaven bastant lluny del
sòl. Cap dels dos havia tocat el seu menjar.
També havia advertit
que no hi havia ni rastre del comptable cyborg. L'home era l'agent duplicat
d’en Ritinki, però de cara a mantenir la seva tapadora, ja hauria d'haver
aparegut a l'entorn d’en Vop.
La Kels va comprovar
el nivell de l'aigua en el seu recipient, encara no estava ple del tot, quan un
altre cambrer es va col·locar darrere seu. Va tornar el cap. Era un dels
humanoides de pell daurada amb els que s'havien topat a la llançadora:
espatlles encorbades, lleugerament panxut, genolls febles i ulls abatuts que no
s'atrevien a mirar-li a la cara. Ell i el seu bessó havien estat realitzant
obsequioses i servils reverències des que van arribar els primers convidats. El
seu company, la mallerenga de bigotis petitó i egocèntric amb el qual s'havia
enfrontat abans, estava voleiant d'un seient al següent com una descerebrada
arna lunar ballant sobre una vara lluminosa. Clarament es trobava en el seu
element.
La fresca i
bombollejant aigua finalment va arribar a la vora. Va tancar l'aixeta amb la mà
oberta, i es va tornar cap a la taula.
-Tot teu, noi
daurat.
L'alienígena va
inclinar el cap i va mirar fixament a terra.
- 'Tes gràcies, 'tes
gràcies -va xiuxiuejar en un sospir contingut. La boca de la Kels va dibuixar
una ganyota de desdeny. Odiava barrejar-se amb esnobs i submisos. Com més aviat
acabessin amb aquesta farsa, millor.
Sobre el seu cap, la
cúpula oferia una espectacular vista de les constel·lacions locals,
incomptables estrelles orbitades per mons on els seus habitants segurament s’ho
estaven passant millor que ella. La Kels es va subjectar el coll, tractant en
va de reprimir una persistent picor causada pel rígid coll del seu uniforme, i
va continuar omplint els gots d'aigua on ho havia deixat. La monotonia l’estava
matant. Més valia que passés alguna cosa aviat.
***
La resplendor
actínica de la punta del tallador de fusió va brillar amb més força quan el
metall va començar a sobreescalfar-se i vaporitzar-se. En Dawson va aixecar la
seva urpa esquerra i va tocar al costat del seu augmentador ocular, enfosquint
simultàniament ambdues lents i incrementant l'augment en un dos-cents per cent.
L'eina de tall va
traçar una ardent línia blanca al costat de la mampara. En Dawson va fer una
pausa, i després va continuar la incisió a partir d'aquí en un angle
perpendicular. La suor brillava en el seu nas negre. Amb mà ferma, va continuar
en altres dos girs de noranta graus, apagant el tallador de fusió quan va
tornar al punt de partida.
Ja està, va pensar. Ha costat més del que esperàvem, però ho hem aconseguit. Va fixar
una nansa magnètica en el centre del quadrat, que brillava amb un color vermell
mat conforme el metall tallat s'anava refredant. Just aquí, va pensar mentre posava l'urpa a la nansa i l'agafava amb
força, just darrere d'aquesta mampara hi
ha la cambra on guarden la caixa forta. Amb una estirada i un grunyit, el
quadrat de metall es va esqueixar de la paret. Darrere hi havia més monòton
aliatge gris; l'exterior de la cambra. En Dawson va rebuscar a l'interior del
seu sarró.
Va mirar a la seva
companya. La Sònax estava immòbil enganxada a un extrem del passadís, amb els
braços creuats i el cos doblegat en un angle tan pronunciat que el seu cap
gairebé tocava el terra. Ell coneixia l'estat de trànsit amb el que significava
que estava profundament sumida en un ciber-enllaç, buscant qualsevol possible
alarma silenciosa que poguessin haver activat sense adonar-se'n, però igualment
va haver de reprimir un calfred involuntari. Semblava estar morta.
La massilla marró
tenia un tacte humit i tou al palmell de la mà. La va esqueixar en quatre
petits trossos, els va pastar formant boles, i els va pressionar sòlidament
contra la càmera en les quatre cantonades marcades pel forat quadrangular. A
cada boleta, inseriria una diminuta quantitat de nergon-14.
I llavors, va pensar amb plaer, veurem de què està feta realment aquesta cambra.
***
Problemes. Això és
el que en Noone pensava que significava la continuada absència del comptable.
Esperava que l'home hagués aparegut com a part del seguici d’en Vop, i
s’excusés al final del sopar per recollir la caixa per la qual en Vop havia
pagat prèviament. Almenys això era el que en Guttu els havia dit que
esperessin. En Noone ja havia d'haver après que res surt mai d'acord al pla.
En Noone va tornar a
examinar les cares alienígenes assegudes al voltant de la taula. Res. Va
estrènyer les dents. Potser en Vop havia descobert que el seu conseller de
confiança era ara un traïdor doble, i havia fet executar l'home. A Noone no li
importava ni molt ni poc el destí del comptable, però tal acció significaria
que era probable que en Vop hagués fet altres arranjaments per assegurar el seu
premi. Potser la caixa s'hagués mogut a una altra càmera, o transferida a un
magatzem més protegit per recollir-la en una altra ocasió.
A Guttu no li
agradava el fracàs. En Noone es va imaginar diversos escenaris molt reals en
els quals era arrossegat les profundes entranyes de Nar Shaddaa i llançat a un
pou de vrblthers famolencs. En tots
ells, el seu patiment no durava més de deu segons... el que resultava l'únic
punt positiu que les visions del seu futur li oferien en aquell moment.
Es va sacsejar
aquest pensament de la ment. No tenia sentit posar-se pessimista. Hi havia
desenes de raons probables perquè el comptable no aparegués, i cap d'elles
tenia res a veure amb un intent de robatori frustrat. No obstant això, estava
començant a preocupar-se per la seguretat del seu equip.
En teoria, en Noone
podia contactar amb la Sònax i en Dawson quan volgués. Enganxat a l'interior
del seu coll emmidonat, just darrere de l'estilitzada doble Esk del logo
d'estimables epicuris, tenia un comunicador d'estil militar. L'artefacte havia
estat obtingut d'una motxilla de camp de l'Aliança Rebel que en Dawson havia
aconseguit en el mercat negre, i suposadament podia travessar qualsevol camp
d'interferència. Estava configurat per transmetre directament a la banda
cranial de la Sònax, i ella podia respondre en la mateixa freqüència. Abans de començar,
havien acordat no usar-lo tret que fos absolutament necessari, no hi havia
manera de saber si el senyal seria detectat pels sensors interns de la Cançó.
La Kels va arribar
al seu costat, sostenint a cada mà una decorada safata de pit de crupa a la graella.
- A l'esquerra -va
xiuxiuejar ella -. Vint metres.
Ell va girar el cap
en l'adreça indicada. Allà, sortint de la protecció de la línia d'arbres que
envoltava les decoratives terrasses del jardí, hi havia el comptable.
Era un humà una mica
cridaner, de mitjana edat, d'alçada i pes mitjans. Els extrems platejats de la
seva interfície cibernètica eren clarament visibles a banda i banda del seu cap
calb. En Noone va llançar una mirada escrutadora, però no va poder veure cap
senyal que la imatge fos una holodisfressa projectada. Això no significava res,
és clar, només els treballs barroers més barats deixaven una delatora zona
borrosa, i òbviament en Ritinki tenia crèdits a cabassos. Els seus instints li
deien que probablement fos una caríssima alteració quirúrgica. En no haver
conegut mai el comptable original, havia de suposar que allò era una còpia
perfecta.
L'home va avançar
amb confiança, detenint-se al costat de la cadira d’en Vop i romanent en
posició de ferms, amb les dues mans unides a l'esquena. El rodià va girar el
seu musell per mirar el seu empleat amb els seus ulls bulbosos i inexpressius.
Les seves antenes es van inclinar en una mena de salutació despreocupada, i
després es va tornar de nou cap en Ritinki i va continuar la seva insulsa conversa.
En Noone no era un expert en el llenguatge corporal rodià, però a menys que en
Vop fos un actor excepcionalment bo, havia estat enganyat totalment pel
duplicat.
Alguns dels
convidats més golafres es van reclinar en els seus seients, empenyent cap endavant
plats plens de munts d'ossos de crupa
nets i pelats. Altres cambrers van avançar per retirar-los. En Noone calculava
que el comptable marxaria aviat. Esperava que en Dawson i la Sònax estiguessin
treballant ràpid.
***
-Tres... dos... u...
La Sònax aclucà els
ulls.
El so va ser com el
d'un tret blàster esmorteït. Va fer menys soroll del que la Sònax havia
esperat, però hi havia força més fum. En Dawson es va introduir a l'acre
boirina i va desaparèixer per la cantonada. La Sònax va començar a seguir-lo.
Les càrregues de
nergon havien obert un forat dentat al costat de la càmera. Resava perquè el
tynnan no hagués comès un dolorós error de càlcul i hagués destruït també el
contingut de la càmera.
Només les cambres
del darrere d’en Dawson eren visibles al passadís. Hi havia introduït el tors
en el buit ennegrit i agitava embogidament els braços, mentre s'inclinava i es
retorçava. La Sònax va tossir incòmoda i va esperar.
Després d'un llarg i
angoixant instant, en Dawson va extreure lentament el cap. Es va enfonsar al
terra del passadís, parpellejant i mirant-la amb aire estúpid.
- Està buida.
***
En Noone estava a
punt de reunir-se amb els recollidors de plats quan va veure que el cap del
comptable girava lleugerament. Noone va seguir la seva mirada: l'home estava
mirant directament a Ritinki. El bimm va alçar el cap, i les seves mirades es
van creuar per un instant. L'humà va fer una gairebé imperceptible inclinació
de cap, i en Ritinki va respondre amb una dissimulada oscil·lació del seu. La
conversa clandestina va durar una fracció de segon.
La sang d’en Noone
es va gelar a les venes. S'enorgullia de la seva habilitat de llegir gestos
subtils, tics nerviosos i senyals ocults. Era un senyal que havia demostrat ser
d'incalculable valor en innombrables partides de sàbacc amb grans apostes. I
s'apostaria el Borgove a què aquesta
petita conversa havia significat només una cosa: Missió Complerta.
Va pressionar dos
dits contra el coll del seu uniforme, activant el comunicador ocult.
- Sònax -va murmurar
a mitja veu.
La Kels va veure el
moviment, i es va acostar.
- Què estàs fent? -
Va xiuxiuejar.
- Hem arribat massa
tard -va respondre -. El comptable ja no abandonarà el sopar després de tot: ja
ha estat allà i ha tornat. En aquests moments, aquesta caixa forta estarà
emmagatzemada fora de perill a bord de la nau personal d’en Ritinki. - Va
arrufar les celles amb força -. S'ha acabat. - Baixant el cap, va tornar a
murmurar al comunicador -. Sònax?
La seva resposta va
ser un abrupte esclat de crepitant estàtica. Després d'un instant d'un murmuri
sense sentit, el senyal es va ajustar a la freqüència correcta.
-... oon... l'
hab...... onax. Endavant.
- Retirada. La caixa
no hi és.
- Ho sabem. Estem
ara a la cambra.
- Torneu a la
cistella - va ordenar -. La caixa està ara fora del nostre abast. En Guttu
haurà d'acceptar això.
Hi va haver una
pausa.
- Noone, Dawssson
diu que la caixa probablement essstigui a la nau del bimm. SSSi esss aixxxí, jo
tinc elsss regissstresss d'arribada de la nau ramat i sssé on essstà atracada...
- No, maleïda sigui!
No podeu abordar-la. No tenim un pla, i no tenim temps. Torneu a...
-Però Guttu...
- Al diable en
Guttu! No us vaig a arriscar a vosaltres dos en una persecució suïcida d'una
caixa. Ara torneu abans que...
El crit d'una
resposta irada el va interrompre. Disgustat, va apagar el comunicador.
- Creus que es
retiraran? -Va preguntar la Kels.
Ell la va mirar
fixament.
-És clar que ho
faran. Fins i tot jo penso que en Dawson i la Sònax són una mica estranys a
vegades. Però cap d'ells és estúpid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada