Ombres de l'Imperi (XVI)

Anterior

16

-Bé, i on és la Leia? -Va preguntar en Luke.

Ell i en Dash havien tornat a la casa d’en Ben, pilotant una barredora cadascú. Els dos vehicles estaven amagats sota la lona de camuflatge juntament amb l'ala-X. La nau de Dash era a l’espai-port de Mos Eisley.

-Va anar a Ròdia per posar-se en contacte amb el Sol Negre.

En Luke gairebé va deixar caure el cilindre d'aigua freda que tenia a les mans.

- El Sol Negre! És que s'ha tornat boja?- En Dash va somriure.

-Oh, així que ets tot un expert en organitzacions criminals, oi?

-No, però vaig passar moltes hores parlant amb en Han mentre aguantàvem les fredes nits de pluja de Hoth dins d'un refugi. En Han havia fet alguns negocis amb ells. Va dir que eren més perillosos que l'Imperi. –En Luke va guardar silenci durant un moment-. Quina raó pot tenir la Leia per voler establir contacte amb el Sol Negre?

En Dash va arronsar les espatlles.

-Aquí m'has agafat. Potser ells sàpiguen qui et vol veure mort. La princesa t'aprecia, encara que no entenc per què. Escolta, et faria res deixar anar l'aigua abans de què s'evapori?

En Luke va abaixar la mirada cap al cilindre. S'havia oblidat per complet d'ell.

-Oh-va dir-. Em sap greu.

Li va passar l'aigua a Dash, que va omplir un gran bol i va beure sorollosament d'ell.
La idea que la Leia estigués tractant d'establir contacte amb una perillosíssima organització criminal clandestina no li havia fet cap gràcia. Tot i així, què podia fer? la Leia ja era adulta, i havia estat cuidant-se de si mateixa amb força èxit des d'abans que es coneguessin. Bé, sempre que no incloguessis en això haver estat capturada per en Vader... En Luke, en Han i Chewie l'havien rescatat, per descomptat, però tampoc es podia dir que s'haguessin cobert de glòria mentre ho feien. De fet, havien acabat coberts per les restes pudents d'aquell pou ple d'escombraries...

-Bé, noi, què fem?

- Eh?

- Anem a quedar-nos asseguts aquí i esperar que tornin? O potser vols anar a preguntar al nostre amic el hutt per què va enviar-te aquesta colla de pallassos perquè et liquidessin?

-Jabba no té cap raó per voler eliminar-me.

-Tret que algú li hagi donat algun motiu per a això. Per això sóc aquí, recordes? Aquest lloc és molt tranquil i solitari, així que potser podria ensenyar-te com s'ha de pilotar aquesta barredora.

-Escolta, mai no m’haurien aconseguit atrapar en el Canó del Mort...

L’R2 va començar a emetre frenètics trinats i xiulets.

-No m'agrada gens com sona això-va dir en Luke.

- Què passa? -Va preguntar Dash.

R2 va deixar anar una nova tanda de xiulets.

En Dash va desenfundar el seu desintegrador i va donar un cop d'ull a l'indicador del nivell de càrrega.

En Luke va baixar la mà cap a la seva espasa de llum i la va fregar per assegurar-se que seguia penjant del seu cinturó.

L’R2, que seguia produint sorolls electrònics, va començar a rodar cap a la porta.

Un cop foren fora de la casa, van veure les flamarades de la maniobra de frenada d'un coet relluint sobre els seus caps.

-Sembla un androide missatger- va dir en Luke.

El xiulet de l’R2 va ser clarament afirmatiu.

En Dash va deixar anar un esbufec ​​i va tornar a guardar el seu desintegrador dins de la funda.

Que un androide missatger baixés del cel davant teu no era una cosa que passés cada dia. Els androides missatgers s'utilitzaven quan la rapidesa en el lliurament resultava essencial i no volies córrer el risc d'utilitzar l’holored i els seus relés, però costaven molts diners i només servien per lliurar un únic missatge, si no tinguessis un nou propulsor preparat, no podries tornar a utilitzar-los.

L’R2 va emetre una nova sèrie de xiulets.

-Ve a una velocitat terrible-va dir en Luke-. Espero que hagin protegit el nucli amb un bon blindatge.

En Dash ja havia començat a caminar cap a la porta.

La nau correu era molt petita, però ja resultava visible mentre queia cap al terra del desert a mig quilòmetre de distància d'ells.

- Qui sap que ets aquí, noi? en Luke va moure el cap.

-Leia, Lando, Chewie i C3PO.

-I Jabba-va dir en Dash-. Encara que si volia parlar amb tu, no crec que s'hagi gastat el munt de diners que costa aquest androide quan podia fer una trucada local. I ja no parlem de si l'únic que vol és matar-te, clar...

-Potser el missatge sigui per a tu- va dir en Luke.

-Ho dubto. Mai deixo una adreça perquè em enviïn la correspondència. Ningú sap que sóc aquí a part dels teus amics, i ells no tenen cap raó per enviar-me un missatge.

En Luke va seguir contemplant el vertiginós descens de la petita nau correu. L’androide missatger va començar a disparar els seus retrocoets i va anar reduint la velocitat, però seguia baixant molt de pressa. L’androide devia haver subestimat la gravetat o alguna cosa per l'estil.

Potser fos per Ben. Potser fos un missatge enviat per algú que portava molt temps sense tenir contacte amb ell i que no sabia que Ben s'havia... anat.

L’androide missatger va xocar amb el terra, i l'impacte va ser prou violent per aixecar un núvol de sorra i produir un espetec que van poder sentir tot i que es trobaven a cinc-cents metres de distància.

-Anem a fer una ullada- va dir en Dash.

En Luke va serrar les dents. Havia estat a punt de preguntar per què es creia amb dret a donar ordres, però es va contenir. Se suposava que els Cavallers Jedi mai perdien el control de si mateixos. En Luke hauria de millorar bastant en aquest aspecte.

Van anar cap a la nau.

En Xízor, que havia estat endormiscat en el seu santuari privat, va despertar quan el seu comunicador personal va pronunciar el seu nom en veu baixa i suau.

-Teniu una trucada, príncep Xiiiiizor.

Era la seva imaginació, o el xip vocal realment acabava de deformar el seu nom exactament igual que el de la butaca que ja havia substituït?

Les coses ja no duraven res. Tot començava a avariar-se abans que estigués realment avariat. L'Imperi es dirigia cap a l'entropia a velocitats lumíniques.

-Passeu-me-la. Ah, i fes un autodiagnòstic del teu xip vocal.

La projecció hologràfica a petita escala va aparèixer sobre del seu escriptori. Era un dels seus espies locals.

- Sí?

-Em veu demanar que us informés immediatament pel que fa Lord Vader, quan tornés al seu castell, príncep. Acaba d'arribar.

El Príncep Fosc va assentir.

-Molt bé. Mantingues els procediments de vigilància habituals.

L'espia va assentir i va tallar la connexió. La seva imatge es va esfumar amb un parpelleig lluminós.

Bé, així que en Vader havia tornat de la guerra després d'haver jugat el seu paper involuntari en els plans d’en Xízor ferint a Ororo allà on més podia fer-los mal..., en el balanç empresarial. Entre això i la petita exhibició que La Guri havia dut a terme davant dels seus alts executius, Ororo es portaria bé, si més no en el futur immediat.

Seria millor que esperés una mica abans de parlar amb en Vader. El Senyor Fosc del Sith indubtablement necessitaria algun temps per calmar-se després de la bufetada clavada per l'Emperador. El gran problema d’en Vader era que sempre es deixava governar per les seves emocions. Això era un llegat de la seva herència de mamífer, una cosa que passava en moltes espècies i que gairebé sempre resultava altament perjudicial per a elles. La fredor permetia actuar amb precisió, mentre que l'apassionament prescindia de la cautela i es llançava a l'atac sense pensar en res. La fredor implicava el procés de la deliberació i la planificació, mentre que la passió sense frens només produïa poca traça i errors. La passió era útil, cert, però només quan es trobava adequadament controlada i canalitzada.
Com en el cas de la princesa Leia, per exemple. La Leia l'atreia, però en Xízor l’aniria conduint a poc a poc i amb molta cura, i mai es llançaria a alguna classe de boja persecució que l'obligués a prescindir de tots els seus ancoratges intel·lectuals per navegar a cegues pel mar del desig. Ah, no, els falleens mai actuaven d'aquesta manera: els falleens sempre obraven a poc a poc i amb calma.

El fred de la calma era preferible a la calor de la passió.

Sempre.

Darth Vader estava contemplant l'espia a través de l’holocàmera oculta al cap d'un androide del servei de neteja urbana. L’androide avançava per l'avinguda com una gegantesc llimac mecànic, deixant darrere seu un rastre no de viscositat sinó de neteja a mesura que anava rentant la dura superfície amb potents dolls de líquid netejador que la deixaven lluent.

L'espia d’en Xízor estava assegut a la terrassa d'un bar, fingint llegir un noticiari imprès i fent durar al màxim un ponx que ja s'havia refredat feia molta estona.

En Vader va sospirar i va fer desaparèixer la imatge amb un gest de la mà. L’espionatge i la intriga eren assumptes realment retorçats i complexos, per descomptat. En Vader havia après a jugar en aquest joc, era un excel·lent jugador, com havien de ser-ho totes les persones que havien de viure en aquell món, però no gaudia amb ell. Homes com en Xízor i l'Emperador extreien un intens plaer de les seves manipulacions, però en Vader sempre se sentia vagament... tacat quan havia d’obrir-se pas per aquell fangar d'enganys dobles o triples. Era un guerrer, i com a tal, hagués preferit interposar-se en el camí d'un exèrcit invasor per enfrontar-s'hi en solitari abans de perdre el temps amb aquell interminable desplegament de fingiments i somriures mentre tramava la ruïna d'un enemic que formava el nucli de l’activitat política del Centre Imperial. Abatre a un home amb la teva fulla d'energia era una acció neta i honorable. Disparar per l'esquena des de la foscor d'un carreró i sortir corrent després per penjar-li el mort a un altre era una cosa molt diferent.

Va donar l'esquena als monitors. Sí, podia fer-ho i, sí, era necessari fer-ho, tot i així, això no significava que hagués d’agradar-li.

Tard o d'hora aconseguiria les proves que necessitava contra en Xízor. Com més s'embolica la teranyina, més probabilitats hi ha que el teixidor acabés atrapat en ella. En Xízor acabaria cometent algun error fatal, i quan ho fes, en Vader el copejaria i l’eliminaria..., i després li explicaria a l'Emperador per què havia hagut d’obrar d'aquella manera.

Era una idea francament agradable.

L’androide missatger, una sòlida caixa de contorns arrodonits proveïda d'una unitat antigravitatòria que li permetia surar i moure’s a un parell de metres del sòl, no semblava haver estat danyat per la seva violenta arribada al terra del desert. La caixa, que tenia la meitat de la mida de l’R2, estava suspesa en l'aire davant d’en Luke i en Dash dins de la casa d’en Ben.

Però encara que no semblés danyat, la sacsejada devia haver-li afectat algun circuit al seu interior.

-Tinc un missatge per la princesa Leia Organa- va dir l'androide per cinquena vegada.

- Quantes vegades he de repetir que no és aquí? -Va replicar en Luke-. R2, pots parlar amb aquest trasto?

L'R2 es va acostar una mica més a l’androide i va emetre uns quants xiulets i xiulets, als quals va seguir una ràpida successió de parpelleigs lluminosos sorgits del seu holoprojector.

Hi va haver una pausa mentre algun sistema ocult dins de l’androide portava a terme uns quants ajustos.

-En absència de la princesa Leia Organa, puc lliurar el missatge a algun representant autoritzat seu- va dir per fi.

-Vaja, sembla que per fi estem arribant a algun lloc-va dir en Luke-. Dóna'm el missatge. Sóc la seva..., eh..., el seu representant autoritzat.

Va somriure a Dash, que va moure el cap.

- Quina és la contrasenya? -Va preguntar l'androide.

«Contrasenya? Quina contrasenya podria utilitzar la Leia?»

-Eh... En Luke Skywalker.

-Aquesta contrasenya és incorrecta. 

En Dash va riure.

-Eh... En Han Solo?

-Aquesta contrasenya és incorrecta.

-Em sembla que ens podríem passar molt de temps aquí mentre li vas deixant anar tots els noms que coneixes, en Luke.

-Calla, vols? Estic pensant.

-Ah, bé. I no volem interferir amb aquests delicats processos mentals teus, oi?

En Luke va seguir van trencant-se el cap. Va suposar que havia de ser alguna cosa senzilla, una cosa que la Leia no pogués oblidar en cap circumstància. Què era el primer que li venia al cap quan pensava en ella?

No, això no.

-Eh... Alderaan?

-La contrasenya és correcta.

Una petita planxa es va fer a un costat en un flanc de l'androide i va revelar un projector hologràfic. Una projecció hologràfica va sorgir-ne un segon després.

Un bothan baixet, barbut i de llargs cabells va aparèixer davant d'ells, vestit amb una túnica curta i pantalons color verd bosc. Calçava botes i portava un llarg rifle desintegrador de model militar subjectat a la cintura i la seva cama dreta.

-Salutacions, princesa Leia. Aquí Koth Melan, parlant-vos des del meu món natal de Bothawui. La nostra xarxa d'espionatge ha obtingut informació vital per a l'Aliança, i la naturalesa d'aquestes dades és prou significativa com per justificar l'enviament d'aquest androide missatger. Heu de venir a Bothawui immediatament. No estic exagerant la importància d'aquesta informació, creieu-me, ni per la urgència de les circumstàncies. El temps és essencial. Estaré a la Missió de Comerç Intergalàctica durant cinc dies. L'Aliança ha d'actuar dins d'aquest termini, o la informació potser es perdi.

La projecció va arribar al final.

 -Vaja, vaja - va dir en Dash-. Algú té molta pressa. Podríem arribar a Bothawui abans que expiri el termini si li exigís el màxim a la meva nau. Fins i tot aquest vell ala-X teu potser podria aconseguir-ho, encara que no apostaria per això.

-Hem de transmetre aquesta informació a la Leia -va dir en Luke.

-Ni ho somiïs, noi. No podem utilitzar l’holored perquè no sabem on es troba exactament. No podem limitar-nos a trucar i preguntar, oi? «Disculpi, si us plau, em podria dir on es troba un dels enemics més buscats de l'Imperi?»

-D’acord, ja ho he entès.

-Sí, bé... Si tornem a Ròdia, i localitzem a la Leia i ella va a Bothawui, haurà passat una setmana estàndard com a mínim.

En Luke va clavar la mirada en l'androide missatger. Què farien? Allò semblava realment molt, molt seriós.

-Bé, suposo que llavors haurem d'anar en el seu lloc- va dir.

- Per què? El missatge era per a ella.

-Sóc el seu representant designat. Sabia la contrasenya, no? Sigui el que sigui el que ha esbrinat aquest tal Koth Melan, pot dir-m'ho.

-No em sembla molt bona idea. Creus que un súper espia bothan et rebrà amb els braços oberts i que et passarà tota la seva informació secreta, així com si res? I a més hi ha alguna cosa en el seu nom que tampoc m'agrada molt... «Melan»? No és un nom bothan.

-Ningú t'ha preguntat la teva opinió. Se suposa que ets un guardaespatlles, no? L'Aliança no t'importa gens ni mica.

-No a menys que vulguin contractar els meus serveis, en això tens tota la raó.

-Perfecte. Jo aniré a Bothawui. Tu fes el que vulguis.

En Dash va somriure.

-Bé, bé. Pel que a mi concerneix, vals més viu que mort..., així que serà millor que protegeixi els meus honoraris. Aniré a Mos Eisley en una de les barredores i tornaré a la meva nau. Em reuniré amb tu en òrbita.

En Luke va assentir. Dash no li queia molt bé, però aquell tipus era un excel·lent tirador, i a més sabia volar. Donada la seva situació actual, això comptava molt.

-Anem a l'ala-X, R2. Anirem a fer una passejada.

L'R2 tampoc semblava pensar que fos una idea particularment bona.

«Doncs ho sento», va pensar en Luke. Un Cavaller Jedi mai es quedaria tranquil·lament assegut en un racó quan la destinació de l'Aliança podia penjar d'un fil, oi? No, no ho faria.

Següent