Ombres de l'Imperi (I)

Anterior

1

Chewbacca va llançar un rugit ple de ràbia. Un soldat de les tropes d'assalt va intentar subjectar al wookiee, i el cop d'en Chewbacca va fer que sortís acomiadat per l'aire i caigués al pou amb un estrèpit metàl·lic d'armadura. Dos guàrdies més van aparèixer, i el wookiee els va apartar a un costat com si només fossin dos brins de palla, un nen que llança nines d'un costat a un altre...

Un segon més i algun dels soldats d’en Vader dispararia contra Chewie. El wookiee era alt i fort, però no podia vèncer. Acabarien amb ell...

En Han va començar a cridar, intentant calmar el wookiee.

La Leia els contemplava, incapaç de moure’s i sense poder creure que tot allò estigués passant.

En Han va seguir parlant.

— Ja hi haurà una altra ocasió, Chewie! La princesa... Has de tenir-ne cura. M’has sentit? Eh, Chewie?

Estaven en una humida i bruta càmera en les entranyes de la Ciutat dels Núvols de Bespin, on Lando Calrissian, el suposat amic d’en Han, havia tancat als tres després d'haver-se posat d'acord amb Darth Vader per trair-los. L'escena es trobava banyada per una claredat daurada que feia que semblés encara més irreal. Chewbacca es va girar cap al Han i va parpellejar, amb C3PO, que encara estava a mig muntar, sobresortint d'un sac a l'esquena del wookiee. El traïdor Calrissian estava immòbil a un costat, aguaitant com una fera salvatge. També hi havia guàrdies, tècnics i caçadors de recompenses. La presència d’en Vader i la pudor de la carbonita líquida impregnaven l'atmosfera al seu voltant, saturats amb una olor que combinava la pestilència de les tombes amb la dels dipòsits de cadàvers.

Més guàrdies van avançar per emmanillar en Chewie. El wookiee, que ja estava una mica més calmat, va assentir. Sí, comprenia en Han. No li agradava, però ho entenia. Va permetre que els guàrdies li posessin les manilles...

En Han i la Leia es van mirar. «Això no pot estar passant-va pensar la Leia-. No ara.»

L'emoció es va apoderar d'ells, i cap dels dos es va poder resistir. Van anar l'un cap a l'altre com atrets per imants, i es van envoltar amb els braços. Es van abraçar i es van petonejar, plens de passió i esperança..., plens de cendres i desesperació...

Dos soldats de les tropes d'assalt es van dur al Han d’una salvatge estrebada, obligant-lo a retrocedir cap a la planxa de càrrega col·locada sobre de la cambra de congelació improvisada.

Les paraules van sorgir dels llavis de la Leia en un esclat tan incontrolable com si tinguessin vida pròpia, lava que brollava d'una erupció volcànica.

— T’estimo!

I en Han, el valerós i fort Han, va assentir.

—Ja ho sé.

Els tècnics ugnaughts, que amb prou feines tenien la meitat de l'alçada d’en Han, van anar cap a ell, li van alliberar les mans i es van apartar.

En Han va mirar als tècnics, i després els seus ulls es van tornar novament cap a la Leia. La planxa va començar a baixar, introduint-se al pou. La mirada d’en Han es va trobar amb la de la Leia, la va sostenir i va seguir fent-ho..., fins que el núvol de vapors congelants va bullir al seu voltant i li va impedir veure res més...

Chewie va cridar. La Leia no entenia el seu llenguatge, però va comprendre la seva ràbia, la seva pena i la seva terrible sensació d'impotència.

«Han!»

Núvols pestilents de vapors acres van sorgir del pou i es van anar estenent al seu voltant, formant una gèlida boirina, una fumera que gelava l'ànima amb els seus mandrosos remolins a través de la qual la Leia va veure en Vader observant-ho tot sota la seva màscara inescrutable. Va sentir el balboteig de C3PO.

— Què...? Què està passant? Dóna't la volta! No puc veure res, Chewbacca! «Han... Oh, Han!»

La Leia s'alçà de cop, amb el cor bategant-li a tota velocitat. El llençol estava amarat de suor i enrotllat al seu voltant, i la seva camisa de dormir estava mullada. La Leia va sospirar, va treure les cames del llit i es va quedar immòbil amb els ulls clavats a la paret. El cronòmetre mural li va indicar que eren les tres de la matinada. L'habitació feia olor de pols i aire estancat. La Leia sabia que la nit de Tatooine seria força freda, i va pensar a obrir una de les reixetes de ventilació per deixar entrar una mica d'aquella frescor. Però en aquell moment, l'esforç li semblava massa gran per al que obtindria a canvi d'ell. «Un mal somni-va pensar-. Només ha estat un malson. "Però... No. No podia fingir que només havia estat un malson. Havia estat una mica més que això. Era un record. L'home a qui estimava estava atrapat en un bloc de carbonita, i un caçador de recompenses se l'havia endut com si fos una caixa més d'un carregament. En Han estava perdut en algun lloc de la immensitat de la galàxia, i la Leia no podia arribar-hi.

Va sentir com les emocions s'anaven acumulant al seu interior i amenaçaven amb esclatar en forma de llàgrimes, però les va contenir. Era la Leia Organa, princesa de la família reial d’Alderaan, triada per al Senat Imperial i una de les col·laboradores més actives de l'Aliança per restaurar la República. Alderaan hi havia desaparegut, destruït pel Vader i l'Estrella de la Mort, el Senat Imperial havia estat dissolt i dispersat; l'Aliança s'enfrontava a enemics infinitament superiors que tenien deu mil vegades els seus efectius i la seva potència de foc..., però ella era qui era. No ploraria.

No ploraria.

Els hi faria pagar molt car el que li havien fet.

Passaven tres hores de la mitjanit, i la meitat del planeta dormia.

En Luke Skywalker estava descalç sobre la plataforma d’acercret, a seixanta metres per sobre de la sorra, i contemplava la tensa longitud del cable. Vestia pantalons i samarreta negra, i portava un cinturó de cuir negre. Ja no tenia una espasa de llum, encara que havia començat a construir-ne una altra, utilitzant els plànols que havia trobat en un vell llibre de tapes de cuir a l'estatge d’en Ben Kenobi. Era un exercici tradicional per als Jedi, o això li havien dit. La construcció de la seva segona espasa de llum li havia proporcionat una cosa que fer mentre la seva nova mà acabava d'unir-se al seu braç. També havia servit per evitar que pensés massa.

Els llums instal·lats sota la lona eren molt tènues, i en Luke amb prou feines podia veure el cable d'acer. La fira havia tancat les portes per a la nit, i els acròbates, animals i bufons ja portaven una bona estona dormint. Les multituds s'havien anat a casa, i en Luke estava sol..., només amb el cable dels funambulistes. Tot estava molt silenciós, i els únics sons audibles eren els cruixits produïts per la tela sintètica a mesura que s'anava refredant en els braços de la nit de l'estiu de Tatooine. Quan es posava el sol, l'abrasador dia del desert veia dissipar la seva calor amb la mateixa rapidesa amb què l'havia acumulat, i fora de la botiga l'aire ja era prou fred perquè resultés necessari portar una jaqueta. Bafarades de l'olor dels antílops arribaven fins a la plataforma a la qual s'havia pujat en Luke, i es barrejaven amb l'olor de la seva suor.

Un guàrdia, la ment del qual havia acceptat l'ordre mental d’en Luke que li permetés entrar a la tenda gegant, seguia vigilant l'entrada, cec a la seva presència. Aquella classe de control era una habilitat Jedi, però en Luke amb prou feines havia començat a descobrir com utilitzar-la.

En Luke va respirar fondo i va deixant anant escapar l'aire molt lentament. No hi havia xarxa sota, i una caiguda des d’aquella altura segurament resultaria mortal. No tenia per què fer allò. Ningú l’obligava a caminar per aquest cable.

Ningú a part d'ell mateix...

En Luke va anar calmant la seva respiració i el batec del seu cor i, en la mesura del possible, la seva ment, utilitzant el mètode que havia après. Ben primer, i el mestre Yoda després, li havien ensenyat les antigues arts. Els exercicis d’en Yoda havien estat els més rigorosos i esgotadors, però malauradament en Luke no havia pogut completar la seva instrucció. En realitat, no havia tingut elecció. En Han i la Leia corrien un greu perill i podien morir, i en Luke havia hagut d'acudir-hi per ajudar-los. Els dos estaven vius perquè ell havia anat a buscar-los, però...

Al final les coses no havien sortit bé.

No, no havia sortit res bé.

I no calia oblidar aquella trobada amb en Vader...

En Luke va sentir que el seu rostre es tensava i els músculs de les seves mandíbules començaven a tremolar, i va tractar de reprimir la ira que s'estava agitant al seu interior, lluitant contra aquella marea hormonal tan negra com la roba que portava posades. Va sentir una sobtada punxada de dolor al canell, allà on havia estat travessada per la fulla de l'espasa de llum d’en Vader. La nova mà era tan eficient com l'antiga, i potser fins i tot millor, però de vegades li palpitava quan pensava en Vader. «És un cas de dolor del membre fantasma», li havien dit els metges. No era real.

«Sóc el teu pare...»

No! Això tampoc podia ser real! El seu pare havia estat l’Ànakin Skywalker, un Jedi.
Ah, si pogués parlar amb Ben... O amb Yoda. Ells li ho confirmarien. Ells li dirien la veritat. En Vader havia intentat manipular-lo. L’havia intentat confondre per debilitar la seva concentració, res més.

Però... I si era veritat?

No «Prou, deixa de pensar-hi.» Seguir pensant en tot allò no li serviria de res en aquests moments. En Luke no podria ajudar a ningú llevat que aconseguís controlar les seves capacitats Jedi. Havia de confiar en la Força i seguir endavant, sense importar les mentides que en Vader hagués pogut explicar-li. Hi havia una guerra i molta feina a fer, i encara que en Luke era un bon pilot, se suposava que tenia alguna cosa més que oferir a l'Aliança a part d'això.

No resultava gens fàcil, i no semblava que anés a ser-li més fàcil en el futur. En Luke desitjava sentir-se segur de si mateix, però la trista realitat era que estava ple de dubtes. Tenia la sensació d'estar sent oprimit per un pes invisible, i mai havia cregut possible que pogués existir una càrrega tan aclaparadora. Encara no havien transcorregut molts anys des dels temps en què en Luke era un jove granger que treballava amb el seu oncle Owen i el futur no semblava reservar-li res d’especial. Després van arribar en Han, l'Imperi, l'Aliança, en Vader...

«No. Ara no. Tot això pertany al passat i al futur, i ara tot es redueix en aquest cable. Concentra't, o et cauràs.»

Va buscar a les palpentes l'energia invisible, i va notar com el flux començava a córrer pel seu interior. Era càlid i lluminós i omplia de vida tot allò que tocava, i en Luke la va cridar i va tractar d'embolicar el seu cos en ella com si fos una armadura.

La Força. Una vegada més, hi era per a ell. Sí...

Però aquí fora també hi havia alguna cosa més. En un lloc que estava allunyat i, alhora, inexplicablement prop d'ell, en Luke va sentir aquell èxit del que li havien parlat. Era com un fred despietat i terriblement poderós, l'oposat de tot el que li havien mostrat els seus mestres. Era l'antítesi de la llum. Era allò al que s'havia lliurat en Vader.

Era el costat fosc.

«No!» en Luke el va rebutjar. Es va negar a contemplar-lo. Va fer una altra profunda inspiració. Va sentir com la Força impregnava tot el seu ésser i com anava canviant per adaptar-s'hi..., o potser fora a l'inrevés. Era igual.

Quan ell i la Força van ser una sola cosa, en Luke va començar a caminar.

I de sobte el cable va semblar tornar-se tan ample com una gran avinguda. La Força era una cosa totalment natural, però aquella part sempre semblava cosa de màgia, com si pogués fer miracles utilitzant-la. En Luke havia vist com Yoda treia l'ala-X del pantà amb la seva ment. La Força permetia fer coses que podien semblar miracles.

Mentre aixecava el peu per donar un altre pas, en Luke es va recordar d'altres coses que havien ocorregut durant la seva estada a Dagobah.

Sota el sòl tou i humit, en aquella caverna...

Darth Vader va anar cap a ell.

«Vader! Aquí! Com és possible?»

En Luke va empunyar la seva espasa de llum, la va activar i la va alçar davant d'ell. La resplendor blanca i blavosa de la seva fulla es va trobar amb el feix vermellós d’en Vader, i les dues armes es van creuar en la salutació de la posició de guàrdia. El poder brunzí i el soroll de l'energia es va tornar molt més intens.                                 

I en Vader va atacar de sobte, llançant una potent espasada contra el flanc d’en Luke...
Luke va alçar la seva fulla d'energia i va baixar la punta, bloquejant l'atac. L'impacte va ser tan terrible que va fer vibrar tot el seu cos, i va faltar molt poc perquè li arrenqués l'espasa de llum dels dits.

En Luke podia captar l'olor de la floridura al seu voltant. Sentia el brunzit de les fulles d'energia de les espases de llum, i veia al Vader amb una cristallina claredat. Tots els sentits van cobrar una nova vida de sobte, aconseguint una agudesa que mai havien conegut fins aquell moment i tornant-se més aguts que tot un magatzem ple de fulles vibratòries.

En Vader va tornar a atacar, aquesta vegada amb una ganivetada dirigida al capdavant d’en Luke, i el desesperat contraatac d’en Luke amb prou feines va aconseguir aturar el seu atac. Vader era tan fort!

En Vader va atacar de nou, llançant un cop que hi hauria partit per la meitat en Luke si aquest no hagués alçat la seva arma en la fracció de segon precisa.

En Luke sabia que en Vader era massa fort per a ell. Només la seva ira podia salvar-lo de morir. Es va acordar de Ben, i de com havia mort sota la fulla d'energia d’en Vader...
Una ràbia irracional es va apoderar d'ell i li va donar noves forces. En Luke va moure la seva fulla en un veloç arc, amb tota la potència de la seva mà, la seva espatlla i el seu canell darrere d'ell, i...

L’espasada va separar el cap d’en Vader del seu coll.

El temps va semblar moure’s tan a poc a poc com una enorme i pesada àncora que s’arrossegués pel fons del mar. El cos d’en Vader es va desplomar, lentament, oh!, tan, tan lentament..., i el cap retallat va caure a terra i va rodar cap a ell.

Va rodar per terra i després es va aturar. No hi havia sang...

Un centelleig encegador va esquinçar la foscor amb un sobtat esclat de llum i fum purpuri, i la màscara que cobria el rostre d’en Vader es va fer miques, trencant-se en mil fragments i esvaint-se, revelant, revelant...

El rostre d’en Luke Skywalker.

«No!»

Aquell record rebel havia estat molt més veloç que els esdeveniments reals. En la realitat, en Luke només havia fet un pas. Ah, sí, la ment podia arribar a fer coses realment sorprenents. Tot i així, en Luke va estar a punt de caure del filferro quan va perdre el contacte amb la Força.

«Ja n'hi ha prou!», Es va dir.

Respirant a fons, va aconseguir recobrar l'equilibri i va tornar a buscar la presència invisible de la Força.

Allà hi era. Sí, ja la tenia. En Luke es va aixecar i va començar a caminar, novament un amb la Força, fluint amb ella i avançant dins d'ella.

Estava al centre del cable quan va decidir arrencar a córrer. En Luke es va dir que això formava part de la prova. Es va dir que la Força estava amb ell i que podia viure i ser digne d’anomenar-se Skywalker, sense por, que qualsevol cosa era possible per a algú que havia rebut l'ensinistrament dels Cavallers Jedi. Era el que se li havia ensenyat. En Luke volia creure-ho.

No volia creure que estava corrent perquè podia sentir com el costat fosc caminava pel filferro darrere d'ell, maligne i àgil com un gat, seguint els seus passos com el record del seu rostre sobre el cap retallat d’en Vader, seguint-lo i...

... i acostant-s’hi més i més a cada moment que transcorria.

En Xízor es va recolzar en la seva butaca mòrfica. La butaca, que tenia un circuit defectuós que en Xízor mai trobava el moment de fer reparar, va interpretar aquell moviment com una pregunta.

— Quin és el vostre desig, príncep Xiiiiiizor? -Va dir el seu xip vocal, prolongant exageradament la primera síl·laba del seu nom. En Xízor va moure el cap.

—Només desitjo que guardis silenci—va respondre.

El xip vocal va callar. La maquinària oculta dins del cuir clonat de la butaca va brunzir i va introduir alguns ajustos en les seves superfícies de suport per adaptar-les a la nova postura del cos d’en Xízor. El Príncep Fosc va sospirar. La seva riquesa superava els ingressos de molts planetes, i tenia una butaca mòrfica que funcionava tan malament que ni tan sols era capaç de pronunciar correctament el seu nom! En Xízor va fer una anotació mental per recordar-se de substituir-la aquest mateix dia, immediatament, quan hi hagués fet el que havia vingut a fer allà aquell matí.

Va alçar els ulls cap a l’holoprojecció a escala 1/6 congelada davant seu, i després va seguir alçant el cap fins que va poder contemplar la dona que esperava en silenci a l'altre costat de l'escriptori. Era tan bella, encara que amb unes característiques racials no tan marcades, com les dues lluitadores del planeta Epicanthix immòbils en l'holograma que s'interposava entre ells. Però la seva bellesa pertanyia a una varietat diferent. Tenia una llarga i sedosa cabellera rossa, ulls d'un blau clar i una silueta exquisida. Els mascles humans normals l'haurien trobat molt atractiva. El rostre i la figura de Guri eren impecablement perfectes, però tota ella estava embolcallada en una estranya aurèola de fredor, i això resultava molt fàcil d'explicar si coneixies la raó: Guri era una RHA, una rèplica humana androide, i era única. Visualment podia passar per una dona en qualsevol lloc de la galàxia, i també podia menjar, beure i executar totes les funcions més íntimes d'una dona sense que ningú descobrís la seva autèntica naturalesa..., i era l'única representant de la seva espècie programada per ser una assassina. Podia matar sense que el seu pseudopols s'accelerés gens ni mica, i sense cap remordiment o problema de consciència.

Li havia costat nou milions de crèdits.

En Xízor va formar un pont amb els dits i va dirigir un enarcant de celles a la Guri.

—Les germanes Pike—va dir la Guri, contemplant l'holograma—. Són bessones genètiques, no clons. La de la dreta és Zan, i l'altra és Zu. Zan té els ulls verds i Zu té un ull verd i un ull blau, i aquesta és l'única diferència visible. Són mestres del Teräs Kasi, l'art Bundu-ki conegut amb el nom de «mans d'acer». Tenen vint-i-sis anys estàndards, no tenen filiacions polítiques ni historials criminals en els sistemes més importants i, pel que hem pogut determinar, són totalment amorals. Els seus serveis sempre estan disponibles per al millor postor, i mai han treballat per al Sol Negre. A part d'això, mai han estat derrotades en un combat obert. Això... —Va afegir, tornant a assenyalar la imatge hologràfica congelada amb una inclinació de cap—és el que fan per divertir-se quan no estan treballant.

La veu de la Guri, un melodiós to de contralt càlid i encisador, contrastava amb la seva aparença. La seva mà va activar l'holograma.

En Xízor va somriure, revelant la perfecció de la seva dentadura en fer-ho. L’holograma havia mostrat a les dues dones netejant el terra amb vuit soldats de les tropes d'assalt imperials al bar d'un espai-port de mala mort. Els soldats eren alts, forts i ben ensinistrats, i estaven armats. Quan van haver acabat amb ells, les dues dones ni tan sols panteixaven.

—Serviran—va dir—. Dóna les ordres necessàries.

La Guri va tornar a assentir, va girar sobre els seus talons i va marxar. Vista des del darrere, tenia un aspecte tan magnífic com des de davant.

Nou milions, i fins a l'últim decicrèdit d'aquella despesa havia valgut la pena. En Xízor va desitjar tenir una dotzena més com ella. Per desgràcia el seu creador ja no es comptava entre els vius, la qual cosa era una llàstima.

El nombre d'assassins acuradament seleccionats que es trobaven sota les seves ordres havia augmentat en dues unitats, la qual cosa era una bona notícia. Cap d'ells havia tingut relacions anteriors amb el Sol Negre i, gràcies a les expertes manipulacions de la Guri, mai arribarien a tenir-les.

En Xízor alçà els ulls cap al sostre. Havia fet incrustar els contorns de la galàxia en les llosetes il·luminadores. Quan el nivell d'intensitat lumínica estava ajustat al mínim, i normalment ho estava, en Xízor gaudia d'un panorama de la galàxia vista de perfil flotant hologràficament al sostre amb més d'un milió d'estrelles, tan petites com brosses de pols i minuciosament traçades a mà, relluint en ell. L'artista havia necessitat tres mesos de treball i havia cobrat l'equivalent al rescat d'un senyor de la guerra, però per molt que s'esforcés en això, el Príncep Fosc no podria gastar tot el que ja posseïa, i quantitats de diners encara superiors afluïen contínuament a les seves arques. Els crèdits no eren res per a ell, perquè tenia milers de milions d'ells. Només significaven el fet que podia perdre el temps d'una manera molt original si es dedicava a comptar-los. No tenien importància.
Va tornar a contemplar l'holograma. Aquelles dues dones eren belles i mortíferes, una combinació que li agradava molt. En Xízor era un falleen. Pertanyia a una espècie on els llunyans avantpassats havien estat rèptils, i que havien evolucionat fins a convertir-se en la que estava, generalment, considerada com la més bella de totes les espècies humanoides. En Xízor tenia més de cent anys d'edat, però n’aparentava trenta. Alt i flexible, tenia una cua de cavall que sobresortia a la part de dalt d'un cap calb i un cos esvelt i fort, modelat per les unitats estimuladores. També traspuava feromones naturals que feien que la immensa majoria d'espècies humanoides se sentissin instantàniament atretes cap a ell, i el color de la pell, que normalment era d'un verd fosc, canviava amb l'increment de la seva emissió, passant de la part freda de l'espectre a la càlida. La seva bellesa i el seu atractiu no eren res més que eines. En Xízor era el Príncep Fosc, el Senyor Ocult del Sol Negre, un dels tres homes més poderosos de la galàxia. També podia fer volar pels aires d'una puntada un fruit solar col·locat sobre el cap d'un humanoide d'estatura mitjana sense necessitat de cap exercici d'estirament preliminar, i era capaç d'aixecar dues vegades el seu pes per sobre del seu cap utilitzant únicament els seus músculs. En Xízor podia afirmar que posseïa una ment sana—si bé considerablement traïdora i retorçada—en un cos sa.

La seva influència dins de la galàxia només era superada per les de l'Emperador i Darth Vader, el Senyor Fosc del Sith.

Va tornar a somriure a la imatge que tenia davant seu. Era el tercer poder de la galàxia...., però si els seus plans sortien tal com pretenia, estava a punt de convertir-se en el segon. Havien transcorregut llargs mesos des que va sentir com l'Emperador i en Vader parlaven d'una amenaça l'existència de la qual acabaven de percebre, i els preliminars per fi estaven acabats. En Xízor estava preparat per començar a actuar.

— Quina hora és? —Va preguntar.

L'ordinador de la seva habitació va respondre a l'instant.

Ah. Només faltava una hora per la reunió. No hauria d'anar molt lluny: en tindria prou amb donar un curt passeig pels passadissos protegits per arribar a les estances d’en Vader, que es trobaven molt a prop del lloc on la gegantina estructura de pedra grisa verdosa i vidres-mirall del palau de l’Emperador incrustava seva mola en els nivells superiors de l'atmosfera. Només calia recórrer uns pocs quilòmetres, i uns quants minuts de caminar a bon pas n'hi hauria prou per dur fins allà al Xízor. No hi havia cap pressa. No volia arribar abans de l'hora fixada.

Un suau so anuncia la presència d'un visitant.

—Entri—va dir en Xízor.

Els seus guardaespatlles no hi eren, però no hi havia cap necessitat que es trobessin presents en el seu santuari secret. Ningú podia travessar les seves defenses, i només molt pocs dels seus subordinats tenien dret a visitar-lo allà..., i tots eren lleials. Si més no, eren tan lleials com podia obligar-los a ser la por.

Mayth Duvel, un dels seus lloctinents, va entrar i es va inclinar davant seu en una gran reverència.

—Príncep Xízor...

— Sí?

—He rebut una petició de l'Organització Nezriti. Desitgen establir una aliança amb el Sol Negre.

En Xízor va obsequiar a Duvel amb un somriure acuradament mesurat.

—Estic segur que la desitgen.

En Duvel va extreure un paquetet d'una de les seves butxaques.

—Ofereixen aquesta mostra de la seva estima.

En Xízor va acceptar el paquetet i el va obrir amb el polze. Dins hi havia una gemma. Era un robí de pressió tumanià, tallat en oval i vermell com la sang, una pedra molt rara, aparentment sense cap tara i que molt bé podia valer diversos milions de crèdits. El Príncep Fosc la va alçar davant del seu rostre, la va fer girar entre els seus dits i va assentir. Després la va llançar sobre el seu escriptori. La pedra va rebotar una vegada, va lliscar uns centímetres i va acabar detenint al costat de la seva copa. Si hagués caigut a terra, en Xízor no s'hauria inclinat a recollir-la, i si l'androide de la neteja hagués entrat més tard i l'hagués aspirat a l'interior dels seus dipòsits... Bé, què més donava?

-Digues-los que ja ens ho pensarem.

En Duvel va tornar a inclinar-se i va retrocedir.

Quan es va haver marxat, en Xízor es va aixecar i va estirar el seu coll i l'esquena. La protuberància reptiliana evolucionada que cobria la seva espina dorsal es va elevar lleugerament, i en Xízor va notar la seva aguda pressió en els tous dels seus dits mentre la hi fregava. Hi havia altres visites que volien veure’l, i en circumstàncies normals hauria seguit assegut darrere del seu escriptori i hauria atès les seves peticions, però aquell dia no ho faria. Ja anava sent hora que anés a veure al Vader. Anar-hi en lloc d'insistir que en Vader vingués a veure’l significava concedir-li un petit avantatge i presentar-se com un suplicant. No importava. Això també formava part de tot l'assumpte: no havia de semblar que hi havia cap motiu de disputa entre ells. Ningú havia de sospitar que en Xízor sentia alguna cosa que no fos el màxim respecte cap al Senyor Fosc del Sith..., no si volia que els seus plans es veiessin coronats per l'èxit, i en Xízor no dubtava que així serien.

Perquè això era el que ocorria sempre.

Següent