Ombres de l'Imperi (XII)

Anterior

12

En Luke va respirar fondo. Estava davant de la casa d’en Ben, amb les primeres estrelles del vespre brillant al cel, i la lluna encara prou baixa. La seva mà dreta sostenia l'espasa de llum acabada. Hi havia unit els components seguint les instruccions del vell llibre, i l'arma hauria de funcionar.

Hauria de funcionar, per descomptat, però en Luke havia sortit de la petita estructura per esbrinar si realment funcionava. D'aquesta manera, si l'espasa de llum esclatava almenys no s’emportaria també la casa de Ben.

L’R2 estava immòbil al seu costat, observant-lo. En Luke podria haver fet que l'androide provés l'espasa de llum sense que la seva persona corregués cap risc, però quina mena de Jedi faria això?

-Entra a la casa -va dir a l’R2.

L’R2 no semblava estar molt d'acord amb aquesta ordre, i així li ho va dir. El seu veloç discurs electrònic va acabar amb un xiuxiueig molt semblant al que hauria produït un raig d'aire expulsat per uns llavis de goma.

-Entra a la casa, R2. Si passa alguna cosa, necessito que li ho expliquis a la Leia.

«Oh, sí. Digues-li que en Luke, el major idiota de la galàxia, va acabar convertit en una pila de cendres perquè no va saber interpretar un diagrama de circuits d'allò més elemental.»

L’R2 se'n va anar, expressant la seva protesta amb estridents xiulets mentre se n'anava.

En Luke va deixar escapar l'alè que havia estat contenint dins dels seus pulmons. Va esperar fins que l’R2 va deixar de ser visible i després va tornar a empassar-se una altra gran glopada d'aire, la va retenir i va pressionar el botó de control...

I l'espasa de llum va resplendir. La fulla va brollar de l'empunyadura fins arribar a la seva màxima longitud, poc menys d'un metre, i brunzint amb uns espurneigs d'energia. La llum verdosa que emetia resultava gairebé enlluernadora en aquestes hores del vespre.

En Luke va somriure i va deixar escapar l'aire que havia inhalat. «Uf...»

Bé, en realitat mai havia pensat que l'espasa de llum fora a esclatar.

Va moure l'espasa de llum en un lent vaivé experimental. L'arma estava molt ben equilibrada, fins al punt que gairebé semblava més fàcil de manejar que la primera espasa de llum que havia tingut. En Luke es va aixecar, va fer un pas cap endavant i va executar una sèrie d’espasades cap avall, alternant la dreta amb l'esquerra i tornant a començar.

«Sí!»

Una columna rocosa i prima brollava del sòl ressec a uns metres d'ell. En Luke va anar cap a ella, va decantar l'espasa de llum i la va deixar caure en un angle de quaranta-cinc graus. La fulla xiuxiuejant va cruixir i espurnejar, i es va obrir pas a través d'aquella massa de roca del gruix d'un canell, deixant un tall perfectament net darrere d'ella.

En Luke va assentir i va relaxar els músculs, abandonant la postura de combat. Després va alçar la seva mà esquerra i la va mantenir a uns centímetres de la fulla sense experimentar cap sensació de calor: això era un bon senyal, perquè volia dir que els superconductors estaven funcionant.

L’R2 va emetre un refilet electrònic darrere d'ell i es va aturar.

En Luke va desactivar l'espasa de llum. Va veure l'androide i va moure el cap. L’R2 era realment tossut.

-Ei, funciona molt bé!- va dir en Luke-. Estava segur que funcionaria, saps?

Un instant després en Luke es va preguntar si el xiulet d'assentiment de l’R2 havia contingut una lleu nota de sarcasme.

Va riure. Bé, era igual. Havia construït aquella arma tan meravellosa i elegant amb les seves pròpies mans, i funcionava. Això ja era alguna cosa.

Potser encara aconseguiria aprendre a ser un Mestre Jedi.

Va alçar els ulls cap a les estrelles. Esperava que la Leia i els altres no estiguessin tenint massa problemes.

La Leia, Chewie i Lando estaven asseguts al despatx de l’Àvaro, contemplant el seu propietari des de l'altre extrem d'un gran escriptori fet amb alguna classe d'os groguenc meticulosament tallat.

La pell de l’Àvaro s'havia anat descolorint fins al verd fosc. La Leia mai havia vist un rodià tan gros.

-No veig que hi hagi cap problema -va dir l’Àvaro, que parlava el bàsic amb un curiós accent papissot-. Greedo no hauria d'haver intentat acabar amb Zolo pel zeu compte. El meu nebot mai va zer cap pez pezat. Zolo eztà oblidat, Kenobi eztà mort, i elz voztrez dinez zón tan bonz com el de qualzevol.

L'Àvaro no semblava donar molta importància als vincles familiars. La seva actitud els facilitava molt les coses, encara que la Leia es va trobar desitjant que l’Àvaro parlés un llenguatge en el qual li resultés possible expressar-se amb més fluïdesa. No sabia quin podia ser, per descomptat, atès que els seus coneixements del rodià eren força elementals. Oh, bé. Podia entendre’l amb una mica d'esforç, i en tenia prou amb això.

-Llavors ens posarà en contacte amb les persones adequades, no?

-Zí. Ze necezzitarà unz quantz diaz. Elz contactez localz no uz zervirían de rez, així que necezzitareu un reprezentant de fora del planeta.

-Fantàstic.

-Mentrez tant, podeu dizfrutar delz zerveiz del noztre cazino zempre que uz vingui de guzt. Ze uz proporcionarà un allotjament adequat.

La Leia va assentir.

-Gràcies.

Van sortir del despatx de l’Àvaro i van anar cap a la part del complex ocupada per l'hotel, i mentre caminaven la Leia va pensar que si Mos Eisley era un lloc horrible, aquell lloc semblava encara pitjor. Hi havia jocs electrònics, partides de cartes, rodes de la fortuna i artefactes similars, amb jugadors, encarregats i apostadors anant i venint al seu voltant, però el terra estava desgastat i brut, i l'aire es trobava saturat de fum i d'una olor a espècies que indicava que alguns dels clients potser haguessin estat sotmesos a un reforçament químic..., o un debilitament químic, depenent de quin fos el teu punt de vista respecte en aquests assumptes. Guàrdies armats estaven apostats aquí i allà, i la Leia va pensar que semblaven estar buscant a algú contra qui disparar. Tot tenia un aspecte entre miserable i descuidat.

En Lando va inspeccionar el casino amb l'aguda mirada d'un expert en aquella classe de locals.

- Veus alguna cosa que t'agradi? –Li va preguntar la Leia.

-Un parell dels jocs de cartes potser podrien no estar arranjats. Un lloc com aquest en un complex on hi ha tants casinos està pràcticament obligat a ser força honrat. El percentatge de la casa ja se n’assegura un bon benefici, i si no hi ha uns quants guanyadors que obtinguin resultats espectaculars de tant en tant, llavors els clients es van a un altre lloc. Però més val que ens mantinguem allunyats de les màquines que funcionen amb discos de crèdit i de les rodes de la fortuna, perquè estic segur que estaran trucades.

-No et preocupis. No m'agraden els jocs d'atzar.

En Lando va somriure.

- He dit alguna cosa graciosa?

-Princesa, mai he conegut a una persona a qui li agradi més córrer riscos. Però tu no te’n jugues de diners: el que t’hi jugues és el coll.

La Leia no va poder evitar somriure. Lando tenia força raó.

C3PO estava esperant a l'entrada, i no semblava agradar-li massa aquell lloc. L’androide de protocol va semblar sentir un gran alleujament en veure'ls tornar.

-Espero que la reunió hagi anat bé- va dir.

-Sí, tot ha anat molt bé- va respondre en Lando-. Encara que em sembla que la propera vegada potser et portarem amb nosaltres perquè facis de traductor. L'Àvaro té un petit problema amb el bàsic.

-M’encanta poder ser-los útil- va dir C3PO-. Prefereixo estar amb vostès a esperar aquí fora. Alguns dels clients tenen un aspecte una mica desagradable.

La Leia va tornar a somriure. Era una forma francament diplomàtica d'expressar-ho.

-Serà millor que anem a les nostres habitacions- va dir en Lando-. Després podrem baixar a les sales de joc i esbrinar quin és el nivell d'honradesa d'aquest casino.

Hi havia transcorregut gairebé una setmana estàndard des de la seva conversa amb l'Emperador, i Darth Vader era al centre del pont del seu Súper Destructor Estel·lar, que es disposava a sortir de l’hiperespai. Havien entrat en el sector de Baji, i no trigarien a arribar al sistema de Lybeya. Volant en impecable formació amb la seva nau hi havia dos Destructors Estel·lars de la classe Victòria i un de la classe Imperial, amb una potència de foc conjunta més que suficient per destruir una drassana.

L'Emperador sempre deia que preferia una mica d'excés a quedar-se’n curt.

Aquell tipus de missions resultaven tan impersonals que en Vader mai gaudia massa amb elles, però també eren una part necessària de la guerra. L'enemic no podia lluitar sense equip i fossin quins fossin les preferències d’en Vader, a llarg termini privar-lo d'aquest equip era infinitament preferible a esperar i enfrontar-se en combat amb els rebels.

-Estem reduint la velocitat al nivell subllumínic, Lord Vader.

En Vader va girar sobre els seus talons i va veure un oficial immòbil davant seu. Havia sentit dir que quan arribava el moment de lliurar algun missatge, els oficials s’ho jugaven a sort i el perdedor havia d'anar. Que li temessin era bo. La por era una arma més poderosa que una espasa de llum o un desintegrador.

En Vader va restar en silenci, permetent que l'oficial patís durant uns moments.

-Molt bé-va dir per fi-. Fixin un curs per als asteroides Vergasso utilitzant les coordenades de la drassana. Seré a les meves habitacions. Notifiqueu-me quan arribem allà.

-Sí, Lord Vader.

En Vader va seguir l’espantat oficial amb la mirada mentre aquest se n'anava a corre-cuita.

Tractar de trobar el rastre d’en Luke Skywalker hagués estat infinitament preferible en aquesta presència pràcticament simbòlica al capdavant d'una missió que podia ser duta a terme per qualsevol oficial amb un mínim de cervell. Cert, en Vader tenia als seus agents, alguns voluntaris, altres reclutats per la força, i molts d'ells sabien fer la seva feina a la perfecció, però no era el mateix que fer-ho personalment.

En Vader va deixar escapar l'aire en una exhalació particularment lenta i laboriosa. Per desgràcia, no se li havia deixat elecció: l'Emperador mai sol·licitava l'opinió dels seus subordinats quan donava una ordre.

El millor que podia fer era donar-se pressa i acabar amb allò al més aviat possible.

En Vader se n’anà cap a les seves habitacions.

En Lando estava assegut en una taula amb cinc jugadors, absort en un joc de cartes que la Leia no va reconèixer. Cada jugador va rebre set prims rectangles electrònics que eren repartits per un androide, i se li permetia rebutjar quatre d'ells i treure substituts a continuació. El joc semblava tenir com a objecte reunir aquelles cartes-làmines per colors i números, i apostar després que les combinacions resultants tindrien un total de més punts que les dels altres jugadors o que estarien més a prop d'algun ideal. Pel que semblava cada jugador rebia el mateix nombre de punts en un marcador quan començava la partida, i el guanyador era qui tingués el total més alt al final...

En Lando semblava estar tenint molta sort. El marcador electrònic col·locat davant d'ell mostrava un balanç positiu que només era superat per un altre jugador.

-L'aposta és quinze- va dir l'androide-. La suma és mínima i el color lliure.

-Igual i en verd- va dir el calb assegut al costat de l’androide.

-Igual en blau- va dir una rodiana força jove asseguda al seu costat.

-Doble en vermell- va dir en Lando. Els altres jugadors van gemegar. Lando va somriure.
C3PO estava immòbil al costat de la taula, observant la partida igual que feia Chewie.

-No entenc com s'ho fa per seguir guanyant una vegada i una altra- va murmurar l'androide de protocol-. No està jugant correctament. El nivell de probabilitats de la combinació que ha triat és de vuit-centes sis contra només una que surti. Obtenir aquesta combinació resultaria molt difícil.

-S'està tirant un farol- va dir la Leia, també en un murmuri. C3PO es va tornar cap a ella.

-Això no sembla molt intel·ligent.

Tres jugadors van llançar les seves cartes a la safata de recuperació.

-I tant que ho és- va dir la Leia-. Lando està guanyant, i els altres li tenen por. En comptes de córrer el risc d'augmentar les seves pèrdues, prefereixen abandonar.

-Però, i si algun jugador té una mà superior a la de l'amo Lando i no abandona?

-Calla i mira-va xiuxiuejar la Leia.

En Lando, el calb i la rodiana eren els únics jugadors que seguien a la mà.

-Igualo -va dir el calb.

-Més una desena part-va dir la rodiana.

-Doblat-va dir en Lando-. En vermell, conteig màxim.

-No pot aconseguir-ho –va murmurar C3PO.

Chewie es va tornar cap a ell i li va grunyir.

-No entenc a què ve aquest comentari tan descortès, Chewbacca- va replicar C3PO-. Em limitava a exposar la veritat.

-Silenci- va dir la Leia.

Volia veure com reaccionaven els altres al gambit d’en Lando.

El calb va bellugar el cap i va llançar les seves cartes a la safata.

-Esteu volant massa alt per a mi.

La rodiana va donar un cop d'ull a les seves cartes, subjectades de manera que la Leia no podia veure-les, i després va mirar a Lando.

En Lando li va somriure. L'expressió del seu rostre era una barreja de burla i afabilitat. Lando semblava satisfet i segur de si mateix, fins i tot una mica arrogant.

Oh, sí, Lando era un autèntic geni dels jocs d'atzar.

La rodiana va remugar alguna cosa que la Leia no va entendre, encara que va suposar que probablement seria alguna mena de renec, i després va llançar les seves cartes a la safata de recuperació.

-Ronda per al jugador número tres- va dir l'androide. Lando va llançar les seves cartes a la safata i es va girar cap a la Leia per dirigir-li un somriure.

-No m'ho puc creure- va dir C3PO.

-De vegades oferir una aparença de fortalesa pot resultar tan efectiu com la mateixa força- va dir la Leia-. Pensa en la serp de Bulan, que no té dents, urpes ni verí, però que pot inflar el seu cos fins a adquirir cinc vegades la seva grandària normal, amb el que aconsegueix semblar més ferotge i perillosa. Hi pot haver situacions en què el que realment puguis vèncer a un oponent no tingui importància si aquest oponent creu que pots fer-ho.

-Suposo que té raó, mestressa Leia- va dir C3PO, però no semblava molt convençut.

La Leia esperava que Lando s'estigués divertint, perquè ella no es divertia gens ni mica. Portaven tres dies allà, i atès que no sentia absolutament cap interès per les apostes i els jocs de cartes d'aquell tuguri, aquell lloc no li interessava en absolut. Havia estat practicant amb un diccionari electrònic rodià i havia après unes quantes paraules i frases. Havia sortit un parell de vegades del complex, amb Chewie tan enganxat a ella com una ombra en tot moment, però això tampoc li havia resultat molt divertit. Igual que passava a Mos Eisley durant aquella època de l'any, feia molta calor. A diferència d'aquell lloc tan espantós, aquí hi havia un oceà a no gaire distància del complex de jocs, de manera que la humitat era molt més elevada. En conseqüència, el clima era alhora càlid i enganxifós, la qual cosa difícilment podia considerar-se com una millora.

La Leia va suposar que podria anar en aquest oceà i seure en una platja o alguna cosa per l'estil. L’Àvaro els havia informat que molts turistes feien precisament aquest tipus de coses: nedaven o s'entretenien practicant el surf motoritzat mentre els seus amics o parents passaven les hores en els casinos. Estar asseguda en una platja i gaudir de la brisa i d'una beguda freda podia ser divertit, és clar, però probablement no resultaria tan divertit si tenies al costat a un wookiee que estava de molt mal humor perquè el pelatge se li havia omplert de sorra.

I a més sempre podia passar alguna cosa, i la Leia volia ser-hi quan ocorregués.

Hi havia una filera de jocs de tauler hologràfics en una cantonada del casino, amb jugadors que feien apostes sobre les seves respectives habilitats, i a jutjar per com tornava el cap contínuament en aquesta direcció, Chewie semblava bastant interessat per ells.

La Leia va moure el cap.

-Vinga, anem a donar-los un cop d'ull- va dir a Chewie-. Si vols jugar, juga. Jo miraré, i C3PO pot quedar dempeus darrere del teu seient i oferir consells inútils.

El wookiee va arquejar les celles.

Els tres van deixar a Lando a la taula i van anar cap als jocs de tauler. La rapidesa amb què la multitud s'apartava per deixar-los passar resultava realment sorprenent. La Leia no sabia si això era causa de la seva peculiar relació amb l'Àvaro, qui es dignava anar a visitar-los a les seves, més aviat pudents, habitacions de tant en tant, o que Chewie obria la marxa. Els havien dit que una de les escasses regles del casino era que no es permetien tirotejos a l'interior del local, però gairebé tothom semblava portar a sobre una arma d'alguna classe, i l'arc d'energia de Chewbacca tenia un aspecte particularment letal.

L’havia sorprès que no semblés haver cap presència imperial; ni soldats de les tropes d'assalt, ni oficials de permís..., res. Potser es devia a què el Sol Negre es quedava amb una part dels beneficis del complex.

Va sospirar. Quan va decidir ajudar a l'Aliança, la Leia mai s'havia imaginat que acabaria en un casino de novena categoria infestat de bestioles, esperant que un representant de la major organització criminal de la galàxia es posés en contacte amb ella. Si algú li ho hagués dit feia tan sols uns quants mesos, la Leia s'hauria petat a riure i li hauria dit que estava malament del cap.

Si intentaves endevinar com seria el teu futur, el més normal era que no l’encertessis mai.

La vida era estranya i sorprenent en molts aspectes, i aquest només era un més d'ells.

Següent