Ombres de l'Imperi (III)

Anterior

3

En Luke mantenia els ulls clavats en el petit forn com si el fer-ho pogués accelerar el procés. Dins d'ell, els ingredients per crear una gemma d'espasa de llum s'estaven coent sota una calor i una pressió increïbles, suportant un medi ambient prou càlid per fondre els cristalls d'alta densitat i sotmesos a una pressió prou elevada per aixafar el duracer fins convertir-lo en una bola líquida. No obstant això, i si no hagués estat pel vermell del díode de funcionament, des d'un metre de distància hom no pot saber que l'aparell estava connectat. Bé, excepte potser per un feble olor bastant semblant al d'un feix desintegrador, una mena d'aroma a ozó...

El forn portava hores funcionant i el díode groc encara no havia començat a parpellejar. Quan ho fes, els seus gestos de complicitat indicarien que el procés havia entrat en la seva última fase.

La mirada d’en Luke va recórrer l'interior del que havia estat la llar de Ben Kenobi. Era una petita estructura que s'alçava just al començament del mar de les Dunes Occidentals i, com la majoria d'edificis locals, havia estat construïda amb sintopedra, una substància que era obtinguda triturant les roques del planeta i barrejant-les amb dissolvents fins a produir una espècie de pasta que després era estesa mitjançant una brotxa o un ruixador sobre les carcasses de suport, on acabava endurint. Els edificis resultants tenien un aspecte sòlid i resistent, i podien suportar les tempestes de sorra sense cap dificultat. La casa de Ben gairebé hagués pogut ser una formació rocosa natural, allisada i arrodonida per segles del clima del desert, amb la seva calor excessiva durant el dia i el seu fred excessiu durant la nit.

Ben, que havia estat assassinat per en Vader a bord de l'Estrella de la Mort... El record contenia parts iguals de pena i ràbia.

El seu mestre no havia deixat moltes coses o, almenys, no moltes per a qui en temps llunyans havia estat l’Obi-Wan Kenobi, un Cavaller Jedi i general en les Guerres Clòniques. El més valuós potser fos un vell bagul de fusta de bhoa recobert de complicades talles i el seu contingut, que incloïa un llibre enquadernat en cuir que semblava molt antic. En aquell llibre havia tota mena de coses meravelloses per a un aspirant a convertir-se en Jedi, com per exemple els plànols per construir una espasa de llum. El forrellat controlat per l'empremta del polze del volum havia acceptat la pressió del polze dret d’en Luke i s'havia obert, i en Luke va veure el paquet detonador dissimulat dins de la coberta, amb prou feines es va haver obert el llibre. Si algú hagués tractat de forçar el forrellat, el llibre hauria quedat destruït entre una explosió de flames.

D'alguna manera inexplicable, Ben havia sabut que en Luke trobaria aquell llibre.

D'alguna manera inexplicable, Ben ho havia preparat tot perquè només en Luke pogués obrir-lo sense córrer perill.

Sorprenent.

Segons aquell llibre, les millors espases de llum utilitzaven gemmes naturals, però no hi havia moltes de la classe que en Luke necessitava disponibles en aquells llocs de Tatooine als que podia tenir accés. Havia aconseguit reunir la major part dels components i sistemes mecànics a Mos Eisley, cèl·lules d'energia, controls, una copa reflectora d'alta potència, però va haver de crear la seva pròpia joia de centrat.

Idealment, les millors espases de llum empraven tres joies amb densitats i facetes diferents per obtenir una fulla que fos totalment ajustable, però aquell era el seu primer intent de construir l'arma dels Jedi i en Luke volia mantenir-lo dins de la major senzillesa possible. Tot i així, tot havia resultat més complicat del que semblava llegint el llibre. En Luke estava raonablement segur que havia ajustat el superconductor en la longitud d'ona adequada, i també creia que l'amplitud del regulador de dimensions era la indicada en els plànols i que els taulers dels circuits de control estaven correctament instal·lats. No podria estar totalment segur fins que la joia hagués arribat al final del seu procés de formació, i el llibre no explicava quant de temps es necessitava per a això. Se suposava que el forn es desconnectaria automàticament quan hagués acabat.

Si tot anava bé, després en Luke podria tallar la joia, polir i instal·lar-la, ajustar els mecanismes d'harmonia fotònica i, finalment, ja només hauria de moure l'interruptor per disposar d'una espasa de llum en condicions de ser utilitzada. Hi havia seguit les instruccions al peu de la lletra. En Luke era prou hàbil manejant eines i teòricament tot hauria d'haver sortit bé, però tot i això seguia tement que l'arma no funcionés quan l’activés. Això seria molt compromès. O, pitjor encara, que l'espasa de llum potser funcionés d'una manera diferent de com se suposava que havia de fer. En aquest cas, les conseqüències serien molt més greus..., perquè en Luke Skywalker, aspirant a convertir-se en Cavaller Jedi, un home que s'havia enfrontat a Darth Vader i havia sobreviscut per explicar-ho, quedaria reduït a un núvol de vapor quan la seva espasa de llum defectuosa esclatés. Fins ara, en Luke havia pres les màximes precaucions possibles durant la construcció de l'artefacte: havia comprovat tres vegades cada pas, i arribar a aquella fase del projecte li havia exigit un mes sencer de treball. El llibre deia que un Mestre Jedi que es donés una mica de pressa podia construir una nova espasa de llum en un parell de dies.

En Luke va sospirar. Bé, després d'haver construït sis o set espases de llum potser podria anar una mica més ràpid, però estava clar que hauria de recórrer un camí molt, molt llarg abans de poder arribar en aquest punt...

I de sobte va sentir alguna cosa.

Era com si sentir, olorar, assaborir i veure s'haguessin combinat d'alguna manera tan sobtada com inexplicable, i no obstant això no era cap d'aquestes coses.

Però... Però notava que estava a punt de passar alguna cosa.

Podria ser alguna cosa procedent de la Força? Ben havia estat capaç de percebre esdeveniments que estaven tenint lloc a anys llum de distància, i en Yoda li havia parlat d'aquestes coses, però en Luke no estava segur que es tractés d'això. La seva experiència havia estat limitada, tant a bord de la seva ala-X com en el seu ensinistrament Jedi.

En Luke va desitjar que en Ben estigués allà per poder ajudar-lo.

Fos el que fos, s'estava tornant una mica més intens a cada moment que passava. Durant un segon, en Luke va creure poder identificar-ho: la Leia?

En Luke havia pogut enviar un missatge mental quan estava a punt de caure al buit des de la Ciutat dels Núvols després de la seva trobada amb en Vader. Cap dels dos podia explicar-ho, però la Leia havia rebut el seu crit demanant-li auxili.

Era la Leia?

Va agafar el desintegrador i es va ajustar el cinturó sobre el maluc perquè pogués desenfundar l'arma ràpidament en cas que fos necessari, i va sortir a l'exterior.

Normalment els incursors Tusken, el Poble de les Arenes, es mantenien allunyats de la casa de Ben. El seu ancià mestre li havia explicat que els Tusken eren molt supersticiosos: a més, Ben havia fet algunes petites exhibicions de trucs aparentment màgics mitjançant el seu control de la Força, i això havia estat suficient perquè els Tusken consideressin que aquell lloc estava encantat. Però Ben ja no hi era, i fos el que fos el que pogués haver fet no seguiria tenint efecte eternament.

En Luke encara no posseïa les capacitats d’en Ben, i els Tusken potser no se sentissin massa impressionats en veure com s'aixecaven del sòl unes quantes roques mitjançant la Força. Tot i així, tenia bastant bona punteria..., i per molt poc elegant que resultés, un feix desintegrador rebotant en una roca a prop teu faria que pràcticament qualsevol criatura intel·ligent s'ho pensés dues vegades abans de seguir endavant.

En Luke esperava que podria guardar el desintegrador quant la seva espasa de llum estigués acabada i en condicions de funcionar. Ben li havia dit que un veritable Jedi no necessitava cap altra arma per protegir-se.

En Luke va sospirar. També tenia molt camí per recórrer abans de poder arribar en aquest nivell.

Un vent calent carregat de sorra arribava del desert, i en Luke va sentir com esgarrapava la seva pell i la ressecava. Va veure un núvol prim de pols a la llunyania. Algú venia a través dels erms sorrencs des Mos Eisley, probablement en un vehicle lliscant de superfície. Atès que se suposava que ningú més sabia que hi era, probablement seria la Leia o Chewie o Lando: si l'Imperi l’hagués localitzat, haurien caigut sobre d’ell des de l'aire en un autèntic diluvi de naus i soldats de les tropes d'assalt. En aquest cas, en Luke podria considerar-se afortunat si aconseguia arribar al seu ala-X camuflat abans que convertissin tota aquella zona en una ruïna fumejant..., tal com havien aniquilat l'oncle Owen i la tia Beru a la granja.

En Luke va sentir com els músculs de les seves mandíbules es tibaven quan el record va tornar a la seva memòria.

L'Imperi havia fet moltes coses horribles, i hauria de respondre d'elles.

Els passadissos protegits del nucli del Centre Imperial només podien ser utilitzats pels que comptessin amb les identificacions adequades, i se suposava que el dret d'admissió estava severament restringit i defensat amb tots els mitjans possibles. Aquests passadissos eren espaiosos i molt ben il·luminats, i estaven adornats amb estranys espècimens botànics, com figueres cantores i roses de jade, i solien ser patrullats per falcons-ratpenat que s'alimentaven de les erugues de les roques que de vegades infestaven els murs de granit. Aquells passadissos havien estat dissenyats perquè servissin com camins en què els rics i els famosos podien passejar tranquil·lament sense ser molestats pel populatxo.

Però mentre en Xízor caminava per un d'aquests senders protegits, amb els seus quatre guardaespatlles precedint o anant darrere d'ell, un intrús va aparèixer davant seu i va obrir foc contra el Príncep Fosc amb un desintegrador.

Un dels dos guardaespatlles que obrien la marxa va rebre un impacte directe en el pit. El feix d'energia va travessar la cuirassa amagada que portava sota la roba i el va abatre. En Xízor va veure que la ferida del pit fumejava mentre el guàrdia gemegava i rodava per terra fins a quedar immòbil sobre l'esquena.

El segon guàrdia va tornar el foc i, ja fos per habilitat o per pura sort, va aconseguir que el seu tir donés al desintegrador que empunyava l'assassí i l'hi arrenqués de la mà. L'amenaça havia desaparegut.

L'atacant va udolar i es va llançar sobre en Xízor i els guàrdies restants, amb les mans nues alçades davant d'ell.

En Xízor, sentint-se cada vegada més intrigat, va seguir la seva càrrega amb els ulls. L'assassí era alt i molt corpulent, més que qualsevol dels guàrdies i molt més que en Xízor. Tenia la constitució d'un aixecador de pesos en alta gravetat, i el que estigués disposat a atacar tres homes armats sense tenir cap arma indicava un obvi estat d’embogiment i una total absència de control racional.

Què interessant.

—No dispareu—va dir en Xízor.

L'home estava a només vint metres d'ells, i s'aproximava molt de pressa.

El Príncep Fosc es va permetre un dels seus gairebé imperceptibles somriures.

—No li feu res—va dir—. És meu.

Els tres guardaespatlles van enfundar els seus desintegradors i es van fer a un costat. Portaven el temps suficient amb en Xízor per saber que mai havien qüestionar les seves ordres. Els que ho feien acabaven com el guàrdia encara fumejant que jeia sobre les lluents lloses de marbre del sòl.

L'assassí va prosseguir la seva carrera, llançant crits incoherents.

En Xízor va esperar. Quan l'home ja gairebé estava sobre d'ell, el Príncep Fosc va girar àgilment sobre els dits dels seus peus i va deixar caure el palmell de la mà sobre el clatell de l'home mentre aquest passava corrent al seu costat. L'impuls extra afegit pel cop va ser suficient per desequilibrar l'enfurismat atacant, fent que ensopegués i caigués. L'home va aconseguir convertir la caiguda en una maldestra tombarella sobre l'espatlla. Després es va aixecar, va girar sobre els seus talons i es va encarar amb en Xízor. Semblava haver decidit ser una mica més cautelós. L'home va tornar a avançar, aquest cop més lentament i amb els punys tancats fent força davant d'ell.

— Quin és el problema, ciutadà? —Va preguntar en Xízor.

— Fastigós assassí! Escurçó viscós!

L'home es va acostar una mica més i va llançar un cop de puny contra el cap d’en Xízor. Si el cop hagués arribat al seu objectiu, hauria trencat algun os. En Xízor es va ajupir i el va esquivar, va colpejar l'atacant a l'estómac amb la puntera de la bota dreta mitjançant el mateix moviment i deixant-li sense respiració.

L'atacant va fer unes quantes passes, trontollant i intentant recuperar l'alè.

— Ens coneixem? Tinc una memòria excel·lent per les cares, i no recordo la teva.
En Xízor va veure que tenia una mota de pols a l'espatlla de la seva jaqueta i la hi va treure amb la mà.

—Tu vas matar al meu pare. T'has oblidat d’en Colby Hoff?

L'home va tornar a llançar-se a la càrrega, agitant frenèticament els punys d'un costat a un altre.

En Xízor es va fer a una banda i, gairebé sense mirar, va descarregar el seu puny sobre el cap de l'home en un impacte tan potent com el d'un martell. L'atacant va tornar a caure a terra.

—T’equivoques, Hoff. Que jo recordi, el teu pare es va suïcidar. Es va ficar el canó d'un desintegrador a la boca i es va volar tota la part de darrere del cap, no? Molt poc elegant, per descomptat...

En Hoff es va aixecar del terra, i la seva ràbia va tornar a impulsar-lo cap en Xízor.
En Xízor va fer un veloç pas cap a la dreta per esquivar la seva escomesa i va enfonsar el taló de la bota esquerra al genoll esquerre d’en Hoff. Un instant després va sentir com l'articulació es trencava amb un espetec humit quan el cop va donar en l'objectiu.

En Hoff va caure a terra. La seva cama esquerra ja no era capaç de sostenir el seu pes.

— Tu vas arruïnar el meu pare! —Va cridar mentre intentava aixecar recolzant-se en l'altre genoll.

—Érem dos homes de negocis que competien entre si—va dir en Xízor sense immutar-se. Ell s'ho va jugar tot basant-se en la convicció que era més intel·ligent que jo. Un error realment molt estúpid... Si no pots permetre't perdre, no hauries de jugar.

— Vaig a matar-te!

—No ho crec—va dir en Xízor. Es va col·locar darrere del ferit, movent-se molt de pressa per algú de la seva grandària, i va agafar el cap d’en Hoff amb les dues mans—. Potser no ho sabies, però has de comprendre que enfrontar-se al Xízor significa ser derrotat. Qualsevol persona mínimament raonable et dirà que tractar d'atacar-me també pot ser considerat com un suïcidi.

I després d'haver pronunciat aquestes paraules, en Xízor va fer girar el cap d’en Hoff entre les seves mans amb un salvatge tirada.

L’espetec de les vèrtebres va ressonar de manera clarament audible per tot el passadís.

—Traieu això d'aquí—va dir en Xízor, tornant-se cap als seus guàrdies—. Ah, i informeu a les autoritats de la destinació que ha patit per aquest pobre jove.
Va baixar la mirada cap el cadàver. No sentia cap remordiment. Era com haver trepitjat un escarabat. Allò no significava absolutament res per a ell.

L'Emperador estava assegut a la seva sala privada i contemplava una gravació hologràfica de mida natural en què el príncep Xízor li trencava el coll a un home que s'havia llançat sobre ell en un passadís protegit.

L'Emperador va somriure i va fer que la seva butaca flotant girés sobre els seus feixos repulsors fins a quedar de cara al Vader.

—Bé, sembla que el príncep Xízor no ha descuidat els seus exercicis d'arts marcials, oi?

El front d’en Vader, invisible sota de la seva màscara blindada, es va omplir d'arrugues.

—És un home perillós, senyor meu. No es pot confiar en ell.

L'Emperador li va obsequiar amb una de les seves molt poc freqüents i gens atractius somriures plens de dents.

—No heu de preocupar-vos per en Xízor, Lord Vader. Jo me n'ocuparé d'ell.

—Com desitgeu, senyor—va dir en Vader, i es va inclinar davant l'Emperador.

—Em pregunto com s'ho faria el nostre impulsiu jove per entrar en un passadís protegit-va dir l'Emperador..., però en la seva veu no hi havia ni la més mínima ombra de perplexitat.

El rostre d’en Vader va quedar totalment immòbil. L'Emperador ho sabia. No era possible, ja que el guàrdia que havia deixat entrar l'assassí fracassat en el corredor ja no es trobava entre els vius, i només aquell home havia sabut qui li va ordenar permetre l'entrada al jove..., però, d'alguna manera incomprensible i inexplicable, l'Emperador ho sabia.

El domini del costat fosc que podia arribar a exercir l'Emperador era realment immens.

—M’encarregaré d'esbrinar-ho, senyor meu—va dir.

L'Emperador va moure una mà plena de taquetes marrons, indicant que allò no tenia cap importància.

—No cal. Ha estat un petit incident, res més... Després de tot, el príncep Xízor no va estar en perill en cap moment, oi? Sembla perfectament capaç de tenir cura de si mateix..., encara que mentre ens segueixi sent útil, em disgustaria moltíssim que li passés alguna cosa.

En Vader va tornar a inclinar-se. Com de costum, l'Emperador havia deixat clars els seus desitjos d'una manera molt subtil, però ho havia fet de tal manera que aquests no podien ser ignorats. No hi hauria cap nou intent d'esbrinar quins eren els límits de les capacitats defensives del príncep Xízor quan s'enfrontava a un atac mortal.

Si més no, no de moment.

Mentrestant, en Vader mantindria estretament vigilat al Príncep Fosc. El falleen era excessivament astut i traïdor, i resultava obvi que els plans ordits per la seva retorçada ment només beneficiarien a l'Imperi si també beneficiaven al Xízor.

Després de tot, en Xízor era un criminal. La seva moral era perversa, la seva ètica depenia únicament i exclusivament de la situació, i les seves lleialtats eren inexistents. No es detindria davant de res per sortir-se’n amb la seva, i en Vader estava cada vegada més segur que el que en Xízor volia no incloïa una galàxia en què hi hagués lloc per en Vader o l'Emperador.

«Així que enfrontar-se al Xízor significa ser derrotat, eh? Bé, ja ho veurem...»

Següent