Caça justa (i II)

Anterior

II

Roques. Primer pastures, després bosc, ara una vasta extensió de roques vermelloses, algunes de la mida d'un vaixell de càrrega. Vegetació de matoll treia el cap entre les esquerdes protegides i, ocasionalment, algun artròpode de closca dura treia el cap d'algun petit cau. Feia temps que en Noone havia renunciat a estimar la quantitat de diners que es necessitaria per terraformar una regió fins a tal punt. Un coma tres milions eren xavalla, va pensar irat. Tros de garrepa.

Els embenats improvisats amb què s'havia embolicat l'espatlla, elaborats precipitadament a partir de tires esquinçades de les mànigues de la jaqueta, estaven negres de sang coagulada. Les soles de les botes raspaven contra la superfície de pedra, mentre tractava ascendir al cim d'una llosa gegantina, una tasca que es feia encara més difícil podent usar un sol braç.

En Noone va aconseguir el cim, va mirar la caiguda vertical de tres metres a l'altra banda, i va saltar. Va colpejar la superfície i els seus llavis van deixar escapar involuntàriament una glopada d'aire. Estranyament, el sòl semblava artificialment llis i sonava a buit. En Noone va avançar unes passes, va veure una altra caiguda més curta, i va baixar d'un salt.

Havia estat dret sobre una gàbia. Les sòlides làmines de duracer que componien la part posterior i els costats estaven parcialment enterrades, però la part frontal, un ampli panell de forts quadrats de malla, estava totalment exposada. Sabent que havia de seguir endavant, però curiós a desgrat, en Noone va acostar la cara cap a la xarxa i va mirar a l'interior.

Una cosa va colpejar contra la porta amb un estrepitós espurneig. Aterrit, en Noone va fer un pas enrere, va ensopegar amb una pedra i va caure de ple sobre la seva esquena. La cosa es va retirar a la foscor de la part posterior de la gàbia mentre furioses espurnes grogues jugaven per tota la superfície de la malla.

Una gàbia de força. Dissenyada per oferir una descàrrega atordidora incapacitant a qualsevol presoner que intentés escapar. En Noone havia vist moltes com aquesta al llarg de la seva vida i fins i tot havia quedat tancat dins d'una durant un dels seus desastrosos primers robatoris. Els panys estàndards instal·lats de fàbrica eren bastant fàcils de derrotar.

Es va aixecar i va posar una mà de forma segura contra les barres entrellaçades. La càrrega atordidora en una gàbia de força es projectava només a través de la superfície interior. La bèstia engabiada es va agitar i va tornar el cap, si es podia dir cap, en la seva direcció.

Era un lamproide. L'altre lamproide, es va recordar en Noone a si mateix, la femella que en Viveca estava guardant arrogantment per a una futura cacera. La primitiva criatura era totalment horrible, un cuc intestinal parasitari al qual la natura hagués beneït increïblement amb una mida colossal i l'instint d'un depredador. La seva pell grisa oliosa guardava les marques de les cremades elèctriques. El sòl de l'estret recinte estava cobert amb fètids desfets d'animal, sang i bilis.

La lamproide va acostar la seva cara de pues fins a la malla, a l'altre costat del palmell d’en Noone. La reixeta metàl·lica va començar a brunzir perillosament, però la criatura es va aturar a escassa distància del camp atordidor paralitzant. Un petit filament humit es va corbar entre dos ullals groguencs i tremolà en l'aire com si estigués analitzant l'aroma d’en Noone. L'apèndix es va retractar abruptament. La bèstia es va tirar enrere i va semblar avaluar acuradament al seu visitant.

Una molesta picor li va atacar al clatell d’en Noone. Va aixecar el seu braç bo per gratar-se fins que es va adonar que les pessigolles emanaven des de l'interior del seu crani. La sensació de formigueig es va estendre a poc a poc a través de la meitat superior del seu cervell com si estigués sondejant la manera d'entrar. Li va tornar la mirada a la lamproide, fascinat. Era telepatia, o alguna cosa més?

El formigueig es va fer més fort, més insistent, fins que ho va sentir com si una arna lunar s'hagués arrossegat aletejant per la seva oïda i hagués quedat atrapada al seu crani. Un instant després, va sentir dues ràfegues bessones de calidesa, des de la part superior de la seva columna vertebral i des de les puntes dels dits de la mà esquerra. Ambdues corrents van recórrer els seus ossos i convergir a l'espatlla, generant una resplendor calenta que girava lentament al voltant de l'articulació lesionada. En Noone era vagament conscient del seu pols accelerat.

L'estranya sensació es va retirar suaument, i amb ella se'n va anar la major part del mal d’en Noone. Sorprès, va aixecar el braç i va tancar la mà formant un puny. Sang fresca va brollar de les ferides punxants i va brillar en les benes brutes.

Ups. Això no l’havia curat, només li havia fet més fàcil de suportar. Va pressionar els apòsits i va tornar a mirar la seva benefactora.

- Uh... gràcies. Moltes gràcies.

La lamproide no es va moure. En Noone va sentir una incòmoda pressió darrere dels seus ulls, com un sobtat mal de cap sinusal. Les paraules van saltar espontàniament a la seva llengua.

- Cal sortir d'allà.

Més pressió.

- Obriré aquesta porta...

Una tirada suau va conduir al Noone cap al pany. La seva consciència observava des d'un lloc llunyà, mentre les seves mans manipulaven la seva multieina i estenien el filaberquí. Un joc de nens. Amb només furgar en la ranura d'entrada, es va desactivar el camp d’atordiment, amb una lleugera estirada cap amunt va poder deixar anar el cadenat. La porta es va obrir amb un grinyol.

Encara insegur del que acabava d'ocórrer, en Noone va veure com la lamproide desapareixia entre la mala herba.

***

El nashtah tirava de la corretja. Les seves sis potes amb urpes cavaven ansioses al terra humit mentre esbufegava sobre un munt de fulles caigudes. Recollint l'olor, l'animal va aixecar el seu pesat cap i udolà de total alegria. L'udol va acabar amb un panteix ofegat quan en Viveca tirà fortament de les regnes.

- Vine aquí! -Li va ordenar.

La zona de bosc havia acabat. Davant d'ells, en una divisió abrupta, òbviament artificial, s'estenia la zona de penyals. Milers de titàniques roques jeien amuntegades en un gran embull, algunes apilades unes sobre altres com blocs de construcció per a nens, i altres disperses a l'atzar com si s'haguessin deixat caure des de l'òrbita. La caça seria més difícil a partir d'aquí, però només lleugerament. En Viveca no creia que la seva presa hagués pensat a entrar en les xarxes de cavernes subterrànies que havia modelat seguint el patró dels caus dels Mômes de Trammis, tot i que les entrades eren evidents i que oferien una excel·lent cobertura. No, en Noone segurament mantindria la mateixa ruta en línia recta que havia seguit fins al moment. Era una pena que el paisatgista que havia contractat no hagués vingut encara per instal·lar els filtres emissors de lava.

En Viveca va enrotllar la corretja del nashtah al voltant del seu canell esquerre i va passar el seu rifle blàster pesat a la mateixa mà. Sense dir res, va allargar la palma buida. En Rutt, el criat Houk, va treure un dispositiu de rastreig de la mida d'una tauleta de dades de la seva atapeïda motxilla d'equip i l'hi va lliurar al seu amo.

El sistema de drons de pràctica de caça rodians estava demostrant ser una gran decepció. En Viveca teclejà una ordre al dispositiu i va llegir les dades que van aparèixer. Dos dels droides no havien trobat res, un havia tornat a casa per arreglar el seu motor repulsor danyat, un altre s'havia vist atrapat en una mata de Torçaespina a no més d'un quilòmetre d'aquí, i l'últim... bo, aquest semblava haver desaparegut del tot. Sens dubte tindria unes paraules amb el centre d'armes rodià la propera vegada que es trobessin.

De vegades, va decidir el krish, era impossible vèncer un gos dravian entrenat, a un lleial portador, i a una tarda d'aire fresc. Els vells mètodes seguien sent els millors.

Mirant encara l'informe sobre la situació dels drons, en Viveca sacsejà la corretja del nashtah i va fer petar la llengua. L'animal va fer un salt i va avançar amb goig cap endavant, grimpant per la primera columna de pedres. En Viveca va somriure. Sovint era difícil seguir una olor sobre terreny rocós, però en Noone havia estat perdent sang des de l'inici de la zona boscosa. Una branca de punxes! Oh, ha estat grandiós. Que algú pogués suposar que cauria en un parany semblant era risible, que el parany es tornés en contra d'aquesta persona era hilarant. L'enfrontament final seria una delícia. Bé, Sr Noone, sembla que la caça ha arribat a la seva fi... igual que la seva vida. No, ell volia alguna cosa ràpida, alguna cosa memorable. Una agradable persecució, Sr Noone, però...

Un remolí fosc va brollar de les roques davant d'ells i es va llançar cap endavant amb un cop sonor. Més ràpid del que l'ull podia seguir, l'esborrall difús es va llançar sobre en Rutt, que estava dret directament en el seu camí. En el mateix instant, un llaç d’atapeïts anells va girar cap al sobresaltat nashtah com la soga d'un penjat.

L'alè d’en Viveca se li va gelar a la gola i va deixar caure la pantalla de dades des de la punta dels seus dits. Un extrem del borrós atacant va encertar el pit d’en Rutt i va seguir avançant com una neta punyalada quirúrgica a través de múltiples capes d'os i cartílag. Una cua amb pues va sorgir des del centre de la motxilla de camp, apuntant amb una lluentor a la llum, i es va retirar abans que els reflexos d’en Rutt poguessin executar qualsevol resposta. Les mans del Houk van anar tardanament al forat en el seu pit i els genolls es van doblegar.

En Viveca va passar el seu rifle blàster la seva mà dreta i va començar a aixecar el canó.

El furiós embolic va envoltar el nashtah i va sortir violentament cap a fora, tallant la corretja i llançant pels aires a l’udolant gos. Una pota amputada volava bojament cap als arbres. En Viveca va apuntar la seva arma i es va preparar per a disparar. Amb un bullent xiuxiueig, la criatura va caure sobre ell. Oscil·lants anells de carn van embolicar al krish amb la velocitat del llamp i una força implacable. El monstre es va enrotllar al voltant del seu tors, subjectant el braç amb el que portava l'arma, i va llançar la seva boca de dents esmolades cap endavant en un letal atac depredador. La mà esquerra d’en Viveca va sortir disparada i va interceptar el cap del dimoni a escassos centímetres dels suaus plecs de la seva àrea jugular.

Tots dos es van quedar embrancats en un silenciós combat de voluntats. Els dits d’en Viveca es van clavar a la pell calenta de la bèstia mentre els seus anells es movien i fluïen al llarg del seu cos. L'adherència sobre la seva arma va perdre força i el Krish gairebé la va deixar caure. En resposta, els anells musculars es van estrènyer i van augmentar la seva pressió asfixiant. La cara de malson s'acostava, agitant els seus trituradors anells de dents, i una tremolosa gota de fumejant verí va treure apuntar a la punta d'un ullal. El braç d’en Viveca tremolà per l'esforç. Deixant anar un grunyit turmentat, en Viveca va moure el canó làser d'un centímetre, i després un altre. L'horror serpentí va estrènyer encara més. El blàster va continuar avançant en petites sacsejades. En Viveca va sentir una pressió insuportable augmentant dins del seu crani. Amb un últim i agònic moviment, el Mark II va quedar lliure. Adonant-se del seu sobtada perill, la bèstia va afluixar els seus anells i va tirar cap enrere l'agulló de la seva cua preparant-se per donar un cop esbudellador al ventre del seu enemic.

Una cosa va rebentar dins del cervell d'en Viveca i un fil de sang va brollar del seu nas. No va afluixar la seva adherència. En Viveca va col·locar el gran canó del rifle contra la barbeta de la criatura i va disparar. Un rugit d'energia immolà el tros de carn i va sortir cap al cel com una columna de flames. El cadàver decapitat va quedar inert i en Viveca el va deixar caure a terra. Un patètic filet de fum s'alçava del monyó de cendres cauteritzat que una vegada havia estat un coll. Disgustat, en Viveca va xutar les restes immòbils de la lamproide. La lluita li havia costat un cap de trofeu. Des d'algun lloc darrere del proper cúmul de blocs de pedra, el nashtah va grunyir i va bordar amb dolor.

En Rutt jeia cap per avall a la grava i, per l'aspecte de la ferida de sortida, no es mouria de nou.

Un servent mort, un gos coix, una lamproide perduda, i una tarda perfectament esplèndida espatllada. Els ulls d’en Viveca cremaven.

En Noone tenia molt pel que respondre.

***

Fos quin fos l'elixir màgic que la lamproide li havia abocat a l'espatlla, tenia una durada molt breu. O potser l'efecte adormidor disminuïa amb la distància. A tot cas, l'articulació li bategava més dolorosament que mai quan en Noone va entrar a la zona de selva.

Canyes de bambooi brollaven abundantment del sòl esponjós en atapeïdes agrupacions. Altres tiges, pel que sembla d'una espècie diferent, tenien diàmetres de més de seixanta centímetres a la base i s'estenien en quatre esmolades branques, lluitant per arribar al cel. El matoll s'estenia diversos metres per sobre del seu cap i oscil·lava lleugerament mentre una brisa agitava les tremoloses agrupacions de fulles d'una planta anomenada esclat estel·lar. En alguns llocs, els brots creixien tan junts que era impossible seguir avançant. En Noone passava a través dels buits que anava trobant i mantenia un ull posat en la posició del sol. Es va veure obligat a tornar sobre els seus passos quatre vegades en els primers vint minuts i va ser un gran alleujament quan, després d'un frustrant cinquè carreró sense sortida, va topar amb el que semblava un sender.

El camí, de poc més d'un metre d'ample, avançava relativament en línia recta en la direcció que havia de seguir. Sorprès per la seva bona fortuna, en Noone va començar a caminar amb un trot cansat.

Un sobtat pensament el va detenir en sec. Per què hi havia un sender aquí? Era massa clar per ser el resultat natural del patró de creixement del bambooi. Atès que en Viveca havia dissenyat els seus territoris de caça segons les seves especificacions personals, devia haver dissenyat també aquest camí. I en Viveca no era dels que facilitarien les coses a les seves preses.

Amb cautela, en Noone va seguir avançant lentament, explorant el terreny i els brots a cada costat a la recerca de qualsevol cosa que semblés fora de lloc. Després d'avançar una curta distància sense incidents, el camí de sobte es va duplicar en amplada. Es va aturar davant d'una petita clariana circular. El camí continuava en el seu costat oposat. El lloc perfecte per a una trampa. El sòl a la vora de la clariana es veia aspre i remogut, i les canyes mortes amuntegades al centre semblaven haver estat tallades amb una vibrofulla.

Encara que en Noone mai en la seva vida s'havia trobat amb una, qualsevol nen que mai hagués llegit una història d'aventures estava familiaritzat amb un parany per a tigres de Ralltiir.

En Noone va riure. Ell, almenys, no era cap ximple. Retrocedint diversos passos, va començar a buscar un lloc en les agrupacions de canyes que li permetessin eludir tota la clariana. Movent-se ràpidament, perquè potser la fossa coberta estigués dissenyada per aturar-lo tant com per atrapar-lo, es va prémer per passar entre dues tiges i es va obrir camí cap endavant.

Tenint en compte que havia abandonat el camí principal, el seu avanç va ser sorprenentment fàcil. Gairebé semblava com si hagués trobat un sender de caça amb molta vegetació. La idea no el va tranquil·litzar, i va considerar la idea de tornar al camí principal. Ja devia estar més enllà de la trampa...

Un pas el va portar fins a la vora d'una petita clariana, el segon pas el va portar dins d'ella abans que pogués aturar-se. Immediatament, una mà invisible el va tirar a terra qual llarg era amb un salvatgisme que les seves dents van empènyer un grapat de terra al darrere de la seva gola.

Què havia passat? En Noone va aixecar el cap, va escopir el sorrenc mos, i va arribar a la preocupant conclusió que no podia moure la resta del seu cos. Estava paralitzat. L'impacte li havia trencat la columna vertebral.

Espera, va recordar en Noone. Cal no deixar-se portar pel pànic. El seu ombrívol diagnòstic devia de ser erroni, ja que podia veure clarament els seus dits retorçant-se. Va arrossegar dos avantbraços cap enrere i endavant per la terra i després va tractar d'agitar els peus. Un murmuri llunyà li va respondre.

No era paràlisi, llavors. Però alguna cosa estava subjectant a terra les seves cuixes i el tors amb una força inhumana. Sentia com si un vaixell de càrrega de transport industrial li hagués aparcat a l'esquena.

Amb un gemec, es va adonar de la veritat. Una trampa per a homes. Una llosa quadrada de metall d'un metre de costat aparellada amb generadors de camp gravitatori. A diferència dels repulsors estàndard, que empenyien contra la massa d'un planeta i permetien surar les barredores terrestres, els camps gravitatoris intensificaven la gravetat local en un factor de vuit. Una vegada capturat per un parany per a homes, ni tan sols un wookiee podria lluitar per alliberar-se.

Però intentar-ho no li faria cap mal. Va tractar d'empènyer amb els palmells contra el terra, però no va obtenir res, excepte produir més agonia en el seu lesionat braç esquerre. Inexplicablement, l'esforç relativament menor el va deixar incapaç de respirar. En Noone va tractar de recordar ràpidament tot el que havia sentit o llegit sobre les trampes per a homes.

Les notícies no eren encoratjadores. Encara s'anunciaven com una forma segura i no letal de sotmetre a un blanc fugitiu, el model R-TechApp d’Ubrikkian tenia una sèrie d'efectes secundaris perjudicials. Un cop atrapat, els pulmons de la víctima lluitaven per expandir-se sota condicions en les que mai van ser dissenyats per funcionar. El bombament d'un cor es convertia en una tasca laboriosa per evitar una aturada cardíaca. Els fluids vitals s'obrien pas a través de passatges comprimits per la gravetat i podien esclatar sota la pressió. Amb el temps la sang començava a formar un bassal en els òrgans abdominals i el cervell s'apagaria per falta d'oxigen. Qualsevol caçador de recompenses que deixés un parany per a homes desatès tornaria per trobar una presa morta.

No gaire esportiu, oi? En Noone es va preguntar si l'amor d’en Viveca per la caça quedaria satisfet trobant-se una víctima indefensa ofegant-se en la seva pròpia bilis. Dubtava que fos així, i això li molestava. Per descomptat, com amb el parany per a tigres, la diversió d’en Viveca podria consistir a descobrir si en Noone era capaç d'evitar la trampa en primer lloc. No ho havia fet. La caça havia acabat.

O no? Seria això una altra prova d'enginy? Noone va girar el coll i va escodrinyar la mala herba. El R - TechApp de Ubrikkian venia amb un activador remot i un cable d'activació de 10 metres. Havia d'estar a prop, i... Aquí!

A la seva esquerra, encaixada entre un grup de canyes primes a poc menys de dos metres de distància, brillava el platejat plastiacer de l'activador remot. La seva sorprenent proximitat li va intrigar i li va tranquil·litzar a un temps. En Viveca podria haver enterrat el dispositiu en el monticle de terra proper. En lloc d'això, l'havia col·locat aquí, a la vista i fora de l'abast.

El cable d'activació probablement estaria connectat a la cantonada més propera. La mà esquerra d’en Noone va furgar al llarg de la vora llisa del parany i va trobar el port de connexió. Una estrebada al cable el va alliberar de la capa superficial de terra que l’ocultava i va fer que l'activador es llisqués un o dos centímetres.

El cable d'activació i la placa gravitatòria estaven fermament units entre si. En Noone sabia que mai podria separar sense un conjunt d'eines, però de totes maneres ho va intentar, sense èxit.

Va tirar del cable apropant més l'activador, però el dispositiu estava bloquejat darrere d'un embolic de joncs. Trencar el cable estava fora de la qüestió.

Una brisa va escombrar la clariana, refrescant la seva cara coberta de suor i portant amb ella un so que li va gelar encara més. L'udol llunyà del nashtah d’en Viveca.

Pensa, pensa! La seva multieina, amagada en una butxaca dels pantalons, podria estar a l'efecte en el costat fosc de la lluna de Kabal. No podia atreure l'activador al seu abast. Podria llançar alguna cosa contra l'activador?

Va fer un cop d'ull una altra vegada a terra. Ni roques, ni cables, ni rodets de fibrocorda. Al seu voltant, els brots de bambooi eren gruixuts com troncs d'arbres. A excepció, és clar, de la mala herba. Estirant el braç amb un gemec, en Noone va tancar la seva mà dreta al voltant d'un grup de petites plantes nounades i les va treure d'arrel.

L'esforç va desencadenar una explosió de patiment en el seu pit i va tancar els ulls fins que l'agonia es va calmar. El seu cor bategava en febles vaivens tremolosos.

Cada tija era tan llarga com el seu avantbraç, tan ample com el seu dit, i lleugerament cònica prop de la punta. I a més, cada una era buida i sorprenentment rígida. Ningú va trencar la part de l'arrel d'una planta i va encaixar la resta en la part superior d'un segon plançó. El punter de doble longitud es notava lleuger a les mans i no mostrava signes de flexió.

Va afegir dos brots més, després es va estirar per arrencar-ne més. Focs artificials van aparèixer darrere dels seus ulls. Va tractar d'empassar saliva, però no va poder, i el líquid es va filtrar fora de la seva boca. Una altra tija es va unir acuradament a la perxa improvisada.

En el punt on els seus genolls quedaven fora de la placa gravitatòria, sentia com si algun dimoni li estigués amputant les cames, amputant-les amb una torxa de plasma. Similars línies de foc cremaven a través de la part superior del seu pit.

Amb un sobresalt, en Noone es va adonar que el parany per a homes en realitat estava apartant la sang de la seva espatlla perforada. Si la ferida hagués quedat a l'interior del camp de gravetat quan va caure a terra, ja s'hauria dessagnat fins a morir.

Una última tija. Amb mans tremoloses, en Noone va aixecar l’oscil·lant vara de dos metres. En un d'aquests petits miracles que de vegades esdevenen els jugadors professionals, no es va trencar.

Va guiar la tremolosa vara cap a l’activador. Mentre tractava d'estabilitzar el seu avanç, van aparèixer taques fosques a les vores de la seva visió, un xiscle estrident li va sonar a les orelles, i el seu dolor es va alleujar enormement, el que li terroritzava més que res. Això significava que estava a escassos instants de la inconsciència.

El pal va avançar cap al control d'intensitat en la part superior de l'activador. Si podia fer-ho baixar a dos o tres gravetats, hauria de ser capaç de rodar fora de la placa de gravetat. El sol es va enfosquir de sobte.

Concentra't, si us plau, concentra't, es va suplicar. Només estàs tu i la branca, la branca i el comandament. Res més importa. La punta de bambooi va caure inútilment fora de la base de l'activador. En Noone la va fer retrocedir per intentar-ho de nou. Trontollant per la tensió, el punter va fregar delicadament el plastiacer.

Un peu cobert de pelatge i tacat de fang va trepitjar la vareta i la va partir netament en dos.

En Noone va parpellejar i una forma va aparèixer davant la seva vista.

- Dawson! -va rugir, enfurismat -. M'has trencat la vara!

El tynnan mirà cap avall, als seus peus, va obrir la boca en un silenciós "O" de sorpresa, i va dir alguna cosa distant i esmorteïda. En Noone ja no podia sentir res excepte l'estrèpit de la sang a través dels timpans. Una vaga figura pàl·lida va aparèixer darrere d’en Dawson i va apuntar un blàster, i l'activador va desaparèixer en un insonor esclat de llum.

Un benvingut alleujament va inundar el seu cos aplanat i va lliscar de bona gana en la inconsciència.

***

En Noone va tornar en si amb una contracció espàstica i un panteix involuntari. Les seves mans van colpejar la cara mentre apartava els petits vials que la Kels mantenia sota el seu nas.

- Prou! -va dir amb veu ronca -. Què és això?

La Kels va arronsar les espatlles.

- Sals aromàtiques químiques, sembla. De la farmaciola. Hem de seguir movent-nos si volem estar per davant del teu amic, i no penso portar-te a ròssec.

-Potser hagis de fer-ho -va dir en Noone greument -. Aquest camp gravitatori m’ha fet pols tot el cos, menys el tall de cabell. -Mirà de nou al parany per a homes desactivada -. Com m'heu trobat?

- Prendre el camí més curt i seguir en línia recta semblava ser el teu estil. Hem tingut les nostres pròpies aventures en el camí.

En Noone va mirar al seu voltant.

- On ha anat en Dawson?

- Espera poder preparar una emboscada, però els seus explosius són inútils sense un detonador. Noone... Què ha passat amb la pistola de comandament?

- Nena, si encara tingués l'arma, en Viveca seria aquí en aquest moment fent-me un massatge als peus. Dubto que alguna vegada la vegem de nou.

Una fúria freda es va fer evident als ulls de la Kels, tot i que es va aguantar la rèplica enutjada que es va formar en el seu cervell.

- Ja veig -va aconseguir dir en canvi, amb veu gèlida.

En Noone la va mirar atentament. Existia la possibilitat que eventualment poguessin recuperar l'arma si en Viveca la posava de nou en circulació en el mercat d'armes. Fins i tot podrien preparar un pla per assaltar la mansió. Però no tenia sentit entrar en detalls quan una preocupació més urgent es dirigia cap a ells.

- Serà millor que ens posem en marxa -va admetre finalment la Kels, consultant el seu quadern de dades -. La Sónax ha fet una estimació aproximada de la posició del krish traçant el senyal d'un dron fins al seu transmissor de mà. Està a menys de deu minuts.

En Noone va gemegar quan la seva jove còmplice li va ajudar a aixecar-se. D'alguna manera, hauria de trobar un tanc de bacta.

En Dawson va sortir del dens matoll al sender, una mica més endavant.

- En marxa -va anunciar -. És inestable, però és el millor que he pogut fer, ja que algú va fer volar els circuits del parany per a homes.

- Què has fet...?

- Vinga! Aquesta cosa és sensible al moviment i no sé quant de temps durarà!

- Dawson...

- Vinga! Vinga! Vinga! -El tynnan va arrencar a córrer.

***

En Tyro Viveca avançava amb gambades decidides, alimentat per la pura ràbia. Aquest absurd humà l’havia humiliat, li havia arrabassat un valuós servent, i gairebé havia aconseguit matar-lo. I el més irònic era que, sense cap dubte, el petit idiota no tenia ni idea del que havia fet realment.

Un oponent intel·ligent hauria formulat un pla per tornar a la lamproide contra el seu perseguidor; en Noone simplement havia obert la porta, destapant una ampolla de raigs aleatoris. En Viveca va escopir a terra amb menyspreu manifest. Que en Noone no s'hagués matat a si mateix era un miracle, i en Viveca no tolerava als ximples "afortunats". Cada pas el portava una mica més a prop del premi que li corresponia.

El nashtah va ensumar el sòl al voltant de les tiges de bambooi. Tot i que la seva corretja s'havia arruïnat en l'atac i havia estat per tant rebutjada, la pèrdua de la seva cama intermèdia dreta semblava haver curat la tendència de l’excessivament ansiosa bèstia a córrer per davant. Els gossos dravian eren coneguts per la seva constitució resistent, i aquest s'havia recuperat del seu desmembrament parcial en qüestió de minuts. Abans de continuar, però, l'animal havia esbudellat amb acarnissament el cadàver de sis metres del seu atacant. Malgrat els segons malgastats, en Viveca li ho havia permès. No podia pensar en cap ús estètic per a la pell de lamproide sense un cap per acompanyar-la.

El nashtah ranquejant va seguir l'olor cap al camí principal. En Viveca va somriure. Hi hauria caigut la seva presa en el parany per a tigres? Seria deliciós veure en Noone empalat en un llit de vibro-estaques, però en Viveca esperava més aviat que l'humà hagués aterrat de forma segura i hagués deixat anar un dels pinxos per usar-lo com una arma de mà. Es va imaginar a si mateix arrabassant el pinxo de les mans del seu oponent, i després esbudellant al seu sorprès enemic des del ventre fins al coll.

Sorprenentment, però, l'olor ràpidament va conduir fora de la pista tornant-se cap a l'espessor. El nashtah va desaparèixer entre les tiges i en Viveca el va seguir amb passos mesurats. Això podria ser encara més agradable, va pensar, reconeixent el camí mal cuidat i gairebé inexistent. Ara podria mesurar el veritable valor d’en Noone. Seria una llàstima que l'humà ja hagués expirat per la pressió gravitatòria, però en Viveca podria viure amb això. Aquesta mort sempre era lenta i dolorosa.

Se li va acudir tornar a cridar al nashtah perquè no resultés danyat per la trampa per a homes, però girant un revolt es va adonar que la seva cautela era innecessària. La placa d'activació de duracer jeia a terra, inactiva i desocupada. El gos estava ocupat trepitjant les canyes en el costat oposat. Desconcertat, en Viveca va fer un pas endavant per examinar l'activador a distància. Res quedava del dispositiu excepte un grapat cremat d'aliatge fos.

Un tret de blàster! En Noone tenia còmplices! Maleint, va recórrer al seu rifle i va escodrinyar el camí a la recerca d'una emboscada sorpresa. No va passar res, i en Viveca va comprendre que els fugitius haurien fugit preses del pànic a la primera oportunitat.

El seu oponent havia fet trampa! El pensament va passar per la seva ment amb un disgust tan palpable que s'acostava la nàusea física. Podia entendre la falta d'habilitat. L'estupidesa, fins i tot, d'una manera compassiva. Però la poca esportivitat? Mai. Trobaria a tots els involucrats i escorxaria les seves pells amb un làser d'alta intensitat.

El nashtah, va començar a bordar febrilment; semblava haver captat un rastre. Es va introduir entre la mala herba fins que només van ser visibles les seves dues potes posteriors, tremolant d'anticipació i sacsejant violentament els pàl·lids brots. En Viveca va creure sentir veus properes.

Estúpids. Els seus llavis es van corbar en una ganyota triomfal a mesura que s'acostava. Pobres estúpids.

Sí, per descomptat. Una profunda veu masculina emanava clarament del bosquet, just davant d'ell, encara que no podia entendre el que estava dient. En Viveca va preparar la seva arma i va apartar els dòcils brots que el separen del seu trofeu.

Els seus ulls van observar un instant el panorama.

Una pilota blanca de plàstic, una joguina infantil, enclavada en un bressol de bambooi.

- LES PERSPECTIVES NO SÓN MOLT BONES.

Dos cables de coure entraven serpentejant en les entranyes exposades de la joguina, enganxades a un xip de so amb el que semblava saba taronja de maraffa.

- LES PERSPECTIVES NO SÓN MOLT BONES.

Tots dos filaments daurats queien a terra i arribaven fins a...

- LES PERSPECTIVES NO SÓN MOLT BONES.

... Un tros de cinta de detonita de la mida d'un meló.

El nashtah va gemegar. En Viveca va fer una ganyota.

L'explosió gairebé va aplanar quatre hectàrees de bambooi.

***

El bacta era una panacea miraculosa. Hi havia curat plagues. Hi havia curat a éssers en les portes de la mort. Hi havia canviat la faç de la medicina moderna. El problema era que era gairebé criminalment prohibitiva.

Els matons de l'exèrcit donaven la cura mèdica de qualitat gairebé per fet, va pensar la Hass Sónax per a si mateixa. Per a un lladre anònim amb crèdit incert i segur inexistent, els centres mèdics de Kabal podrien bé haver estat castells inexpugnables. Bé, no hi havia una altra manera; haurien de crear un informe d'admissió fals a l'ordinador central de la ciutat i passar per alt les factures. Sospirant, l’sluissi va activar la seva banda d’interfície cyborg i es va preparar per a una sessió de pirateig de dades.

A l'altre costat de l'opulenta cabina del iot, en Noone jeia en un tou sofà d'acceleració, recolzant el cap i els peus en uns coixins decoratius. En Dawson estava assegut a terra al seu costat, llegint el manual d'instruccions que venia amb la farmaciola d'emergència de la nau.

- I jo dic que ara és el moment perfecte per anar a buscar la pistola. -La Kels va deixar de passejar al llarg del centre de la nau i va colpejar ansiosament el terra amb el peu -. Si el krish és mort, la mansió estarà sumida en un caos total, o bé tranquil·la com una tomba. Donem ara un cop ràpid, abans que qualsevol lladregot local se'ns avanci.

En Dawson va assenyalar en silenci la llitera improvisada d’en Noone.

- Una mica de respecte, vols? Ell encara respira, i jo estic tractant de fer que segueixi sent així.

- Una farmaciola el mantindrà estable...

- Amb una farmaciola no n'hi haurà prou! -En Dawson es va posar dret en una inusual mostra de ràbia -. Com se suposa que vaig a aturar l'hemorràgia interna amb sintocarn i gases?

La Sónax va desendollar la seva presa d’ordinador de l'estació tècnica i els va mirar amb irritació.

- Perdoneu-me, però m'he topat amb una entrada interesssant a la bassse de dadesss policial. Tenim d'aixecar el vol, ja. Lesss autoritatsss essstan detenint totsss elsss volsss sssortintsss finsss que elsss passsatgersss puguin ssser interrogatsss.

La Kels va maleir i va córrer cap a la cabina.

-El sssaqueig haurà d’esssperar -va exclamar la Sónax darrere seu-. I haurem de trobar una inssstalació de bacta fora del planeta.

En Dawson va assentir i va assegurar al Noone al sofà amb arnesos de seguretat. Va sortir corrent cap a popa per posar en marxa els convertidors posteriors, i de sobte es va aturar derrapant sobre les plaques de la coberta polida.

- Sónax! -va exclamar -. Ens hem oblidat de la cadena d'aterratge!

***

En Kea Ki Trang ascendia amb confiança per la rampa del iot estel·lar atracat a la Plataforma d'Atracada P13. La nau era una bellesa, per descomptat, encara que els seus canons defensius eren massa grans per a una nau de la seva grandària. S'asseguraria de tenir unes paraules amb el capità sobre la relació de càrrega comercials/massa adequada. I, ja que estava en això, no estaria de més veure el permís d'aquest turbolàser militar.

Dos membres escollits del seu personal de seguretat van prendre posició darrere d'ell quan va trucar a l'escotilla.

- Els parla al Control del Port Estel·lar d’Estacada, sol·licitant parlar amb el capità del... - va consultar al seu portapapers - Forma Espiral. Obrin la comporta immediatament.

En Trang ignorava si els propietaris d'aquesta nau estaven involucrats en aquesta estranya explosió a la finca d’en Viveca, però l'alcalde havia exigit un operatiu de seguretat complet. Afortunadament, en Tabor i en Kilgore tenien una manera cruament efectiva d'afluixar llengües. Va tornar a trucar.

- Repeteixo, els parla al Control del Port Estel·lar d’Estacada. Obrin l'escotilla o ho farem nosaltres. - Va assenyalar amb el cap al Tabor, que es va traslladar cap al portal amb un equip electrònic d'obertura de panys. En resposta, la nau es va estremir i va gemegar amb els familiars sons de l'arrencada.

Els tres oficials van retrocedir a l'asfalt calent, intercanviant entre ells somriures de diversió. La nau no podia anar enlloc amb les pesades cadenes de seguretat de duracer de la plataforma d'atracada subjectes encara al seu tren d'aterratge. Iniciant els seus motors de tota manera, estaven admetent tàcitament la seva pròpia culpa. En Trang va moure el cap i va contactar amb la torre de control. Un escamot de soldats armats va aparèixer ràpidament, cadascun d'ells amb un rifle blàster pesat.

La nau va flotar cap endavant sobre els seus repulsors uns escassos centímetres, però la cadena el va frenar i es va mantenir ferma. En els tretze anys que portava en aquest treball, en Trang mai havia vist que es trenqués cap. Es va quedar enrere i es va creuar de braços per veure la diversió.

Les potes d'aterratge van rebotar amunt i avall contra el permaciment mentre el vaixell tractava inútilment de trencar la cadena. Els soldats es van acostar més, preparant les seves armes per un tret incapacitant.

Sense previ avís, l'enorme banc de motors subllum del iot es va encendre amb un rugit ensordidor. Els soldats es van quedar immòbils, i en Trang es va quedar bocabadat de sorpresa. Què galàxies estaven fent?

La cadena es va estremir mentre la nau feia força cap endavant, agitant-se furiosament d'un costat a un altre. El tren d'aterratge encadenat va començar a doblegar-se cap enrere de forma desagradable. Donant-se compte de sobte del que succeiria a continuació, en Trang va agitar els braços frenèticament als soldats que s'acostaven.

- Dispareu-los! -va cridar, però les seves paraules es van perdre en el rugit eixordador.

En un únic i terrible instant, la pota es va deixar anar del cos del iot, deixant caure una biga estructural, nombroses plaques del casc, l'altra pota d'aterratge posterior, i tot el conjunt de repulsors de popa. En Trang va caure a terra mentre la cadena tornava bruscament cap enrere com un fuet. La massa retorçada de parts arrencades de la nau espacial va passar sense causar danys sobre el seu cap.

La nau danyada va sortir cap al mar, rebotant contra les onades com una pedra saltadora. Apuntant la proa cap al cel, el iot va encendre els seus motors iònics, vaporitzant un con d'aigua salada i deixant un núvol creixent de boira blanca.

Moments més tard, la nau fugitiva va desaparèixer als espessos núvols grisos.

FI