L’últim Orde (VIII)

Anterior

8

En Jacen s'havia quedat dormit mentre sopava, però la Jaina encara s’entestava. La Leia, estesa amb la seva filla, va canviar de postura al llit i va agafar de nou la seva agenda electrònica. Segons els seus confusos comptes, havia intentat quatre vegades llegir aquella pàgina.

-A la cinquena va la vençuda -va comentar amb ironia a la Jaina, i va acariciar el cap de la nena amb la seva mà lliure.

La Jaina, amb coses més peremptòries en ment, no va reaccionar. Per un moment, la Leia va contemplar la seva filla i va experimentar una onada d'admiració que es va superposar al seu cansament. Aquelles manetes que voleiaven a l'atzar sobre el seu cos, el casquet de curt cabell negre que cobria el seu cap, la careta amb aquella ansiosa expressió de concentració infantil mentre s'esforçava per menjar. Una nova vida, tan fràgil i, alhora, tan resistent.

I en Han i ella l'havien creat. Havien creat les dues.

La porta de la seva cambra es va obrir.

-Hola, cor -va saludar en Han en veu baixa -. Tot va bé?

-Fantàstic -va murmurar ella -. Estem sopant una altra vegada.

-Mengen com wookiees famèlics -En Han es va acostar al llit i va dedicar un breu examen a la situació -. En Jacen ja ha menjat?

-Només va voler un aperitiu -va dir la Leia, i va estirar el coll per mirar el dormit nadó, estès al llit de darrere -. Exigirà el segon plat d’aquí a una hora o així.

-Tant de bo ho fessin alhora -va sospirar en Han. Va seure amb cura en un costat del llit i va deixar l'extrem de l'índex al palmell d’en Jacen. La diminuta mà es va tancar al voltant del dit, en un acte reflex. La Leia va mirar al seu espòs i va tenir temps de veure el seu habitual somriure tort -. Serà fort.

-Hauries de comprovar com estreny aquesta -va contestar la Leia, i va mirar la Jaina -. En Lando segueix a baix?

-Sí. En Bel Iblis i ell estan parlant amb l'almirall Drayson -En Han va recolzar la seva mà lliure sobre l'espatlla de la Leia. Va notar la calor del seu cos sota la bata -. Encara intenten convèncer-lo que enviï un parell de naus a Nkllon.

- Com va?

En Han va moure el dit que aferrava en Jacen, i va cantussejar al seu fill dormit.

-No gaire bé -va admetre -. No aconseguirem hissar del sòl a Ciutat Nòmada sense res més gran que la mida d'una fragata d'assalt. En Drayson no té moltes ganes de desprendre’s d'una cosa tan gran.

- Vas insistir en el molt que necessitem els metalls d’en Lando?

-Ho vaig esmentar. No el va impressionar.

-Cal saber parlar amb Drayson -La Leia va mirar la Jaina. Seguia menjant, però els seus ulls començaven a tancar-se -. Potser quan Jaina s'hagi adormit, baixaré i hi donaré una mà al Lando.

-Molt bé -va dir amb sequedat en Han -. No t'enfadis, cor, però caure’s adormida sobre la taula no impressionarà a ningú.

La Leia va fer una ganyota.

-No estic tan cansada, gràcies, i dormo tant com tu.

-Ni de bon tros -En Han va apartar la mà de l'espatlla de la Leia i va acariciar la galta de la Jaina -. Dormo entre àpat i àpat nocturn.

-No hauries de despertar-te. La Wínter i jo podem treure els nens del bressol tan bé com tu.

-Fantàstic -va dir en Han, amb burleta indignació -. Pensaves que jo era de molta utilitat abans que apareguessin les criatures. Ara, ja no em necessites, eh? Doncs segueix endavant i llança'm al carrer.

-I tant que et necessito -el va calmar la Leia -. Mentre la majoria dels androides estiguin destinats a tasques defensives i hagi de canviar els bolquers a dos nens, sempre tindràs un lloc.

-Oh, genial -va grunyir en Han -. Gairebé prefereixo que em tiris al carrer.

-Ja és massa tard –el va tranquil·litzar la Leia. Va acariciar el seu cap i va compondre un aspecte seriós -. Sé que vols ajudar, Han, i t'ho agraeixo. Em sento culpable.

-Bé, no cal -En Han li va agafar la mà i la va estrènyer -. Nosaltres, els contrabandistes de la vella guàrdia, estem acostumats a sortir de nit, no ho oblidis -Va desviar la vista cap a la porta de l'habitació de la Wínter -. La Wínter ja s'ha ficat al llit?

-No, encara no ha tornat -va dir la Leia, i va explorar l'habitació amb la ment. Estava buida -. Està a baix, ocupada amb no sé què...

-Jo sí -va contestar en Han, amb expressió pensativa -. Està a la biblioteca, examinant els antics arxius de l'Aliança.

La Leia va estirar el coll per escrutar el seu rostre.

- Problemes?

-No ho sé -va dir a poc a poc en Han -. La Wínter no parla molt del que pensa. A mi no, almenys, però alguna cosa la preocupa.

La Leia va captar el centelleig d'una altra presència darrera la porta.

-Ja ha tornat -va informar al Han -. Intentaré estirar-li la llengua.

-Bona sort -va remugar en Han. Va donar una última encaixada a la mà de la Leia i es va aixecar -. Crec que baixaré, a veure si ajudo al Lando a persuadir en Drayson.

-Hauríeu d’enredar-lo en una partida de sàbacc -va suggerir la Leia -. Aposteu-vos les naus, com Lando i tu vau fer amb el Falcó. Potser pugueu guanyar una fragata d'assalt.

-Com, jugar contra en Drayson? -Va esbufegar en Han -. Gràcies, amor, però en Lando i jo no sabríem què fer amb una flota. Fins després.

-D'acord. T'estimo, Han.

El seu marit li va dedicar un altre somriure tort.

-Ja ho sé -va dir, i va marxar.

La Leia va sospirar, va recolzar l'espatlla contra el coixí i es va tornar a mitges cap a l'habitació de la Wínter.

- Wínter? -Va cridar en veu baixa.

Al cap d'uns segons, la porta es va obrir en silenci.

- Sí, Altesa? -Va preguntar la Wínter, i va entrar a l'habitació.

-M'agradaria parlar amb tu un moment, si et va bé.

-És clar –La Wínter va avançar amb aquella meravellosa gràcia que Leia sempre li havia envejat -. Crec que en Jacen s'ha adormit. El poso al bressol?

-Si us plau -va assentir la Leia -. En Han m'ha dit que estaves investigant en els antics arxius de l'Aliança.

L'expressió de la Wínter no es va alterar, però Leia va notar el subtil canvi obrat en el seu estat d'ànim i en el llenguatge corporal.

-Sí.

- Puc preguntar per què?

La Wínter va aixecar amb cura en Jacen del llit i el va traslladar al bressol.

-Crec que he descobert a un agent imperial al palau -va dir -. Intentava confirmar-ho.

La Leia va sentir que el borrissol del seu clatell es estarrufava.

- Qui és?

-No m'agradaria llançar acusacions abans de reunir més informació. Podria estar equivocada.

-Comprenc els teus escrúpols, però si tens alguna idea sobre la filtració d'informació que porta a terme aquesta Font Delta, necessitem conèixer-la ara mateix.

-No està relacionada amb Font Delta -La Wínter va agitar el cap -. Si més no, no directament. Aquesta dona no ha passat aquí el temps suficient.

La Leia va arrufar les celles i va tractar de llegir en la seva ment. Va captar molta preocupació, tan forta com el desig de no llançar acusacions precipitades.

- És la Mara Jade? -Va preguntar. La Wínter va vacil·lar.

-Sí, però no tinc proves.

- Què tens?

-Poca cosa - La Wínter va recolzar al Jacen amb la manta -. Una breu conversa amb ella quan va sortir de la secció mèdica. Em va preguntar què havia fet jo durant la Rebel·lió, i li vaig parlar sobre el meu treball en Provisions i Adquisicions. Llavors, ella em va identificar com a «Infalible».

La Leia va reflexionar. La Wínter havia tingut molts noms xifrats en aquella època.

- Es va equivocar?

-No. Vaig utilitzar aquest nom durant una curta temporada. Aquesta és la qüestió. Només vaig ser coneguda com «Infalible» a Averam, durant unes poques setmanes. Abans que Intel·ligència Imperial descobrís la cèl·lula d'allà.

-Entenc -va dir lentament la Leia -. La Mara no era amb els averistes?

-No ho sé -La Wínter va moure el cap -. Només vaig conèixer a molt pocs integrants d'aquell grup. Per això he repassat els arxius. Pensava que trobaria la llista completa.

-Ho dubto. Les cèl·lules locals gairebé mai guardaven arxius personals. Si queien en mans de l'Imperi, el grup estava acabat.

-Ja ho sé, la qual cosa ens deixa en un punt mort.

-Potser.

La Leia va intentar recordar tot el que sabia sobre la Mara. Poca cosa. La Mara mai havia proclamat la seva pertinença anterior a l'Aliança, la qual cosa semblava donar suport a les sospites de la Wínter. D'altra banda, havien passat menys de dos mesos des que havia convençut al Luke que l'ajudés a alliberar en Karrde d'una cel·la de la nau insígnia del gran almirall Thrawn. Si era un agent imperial, no tenia sentit.

-Crec que -va dir a poc a poc -, fos quin fos el bàndol de la Mara, ja no segueix en ell. Només deu ser lleial a Karrde i els seus.

La Wínter va somriure tot just.

- És perspicàcia Jedi, Altesa, o una educada opinió diplomàtica?

-Una mica de tot. Crec que no hem de témer res d'ella.

-Espero que tingui raó -La Wínter va assenyalar -. Poso la Jaina al llit?

La Leia va mirar la seva filla, els ulls estaven molt tancats, i la boqueta succionava l'aire.

-Sí, gràcies -va dir, abans d'acariciar la galta de la Jaina -. Encara continua la recepció en honor de la delegació sarkana? -Va preguntar, mentre s'apartava de Jaina i estirava els seus músculs entumits.

-Quan vaig passar, encara continuava -La Wínter va aixecar la Jaina i la va deixar al bressol contigua a la d’en Jacen -. La Mon Mothma va suggerir que es deixés veure uns minuts, si podia.

-Sí, molt propi d'ella.

La Leia va saltar del llit i es va encaminar al rober. Una de les escasses avantatges de tenir a dos nadons a les seves mans era que la proveïen d'una excusa per deixar plantat a aquelles funcions governamentals superficials que sempre semblaven robar més temps del merescut. La Mon Mothma intentava atreure-la de nou cap a aquell carrusel demencial.

-Em sap greu decebre-la -va dir -, però temo que m'esperen assumptes més urgents. Cuidaràs dels bessons?

-I tant -va contestar la Wínter -. Puc preguntar on és?

La Leia va escollir en el rober alguna cosa més apropiada per a exhibir en públic que la bata, i va procedir a canviar-se.

-Vaig a veure si esbrino alguna cosa sobre el passat de la Mara Jade.

Va notar des de l'altre extrem de l'habitació que la Wínter arrufava les celles.

- Puc preguntar-li com?

La Leia va somriure.

-Li ho vaig a preguntar.

S'alçava enfront d'ella, el rostre mig amagat per la caputxa de la túnica, els seus brillants ulls groguencs clavats en la distància infinita que els separava. Els seus llavis es van moure, però el rugit de les alarmes va ofegar les seves paraules, i la Mara va experimentar una inquietud que va derivar a pànic ràpidament. Dues siluetes van aparèixer entre l'emperador i ella: la fosca i impressionant figura d’en Darth Vader, i la figura vestida de negre, més petita, d’en Luke Skywalker. Es van quedar immòbils davant l'emperador, cara a cara, i van encendre les espases de llum. Les fulles es van creuar, blanc-i-vermell brillant contra blanc-i-verdós brillant, i es van preparar per a la batalla.

I llavors, sense prèvia advertència, les espases es van apartar... i tots dos van donar mitja volta i es van precipitar cap a l'emperador, amb rugits bessons d'odi audibles per sobre de les alarmes.

La Mara va escoltar el seu propi crit quan es va abalançar en ajuda del seu amo, però la distància era massa gran, el seu cos massa lent. Va llançar un crit de desafiament, amb l'esperança de distreure'ls, però ni en Vader ni l’Skywalker van semblar sentir-la. Van envoltar l'emperador i, mentre alçaven les seves espases, la Mara va veure que l'emperador l'estava mirant.

Ella li va tornar la mirada, va voler desesperadament allunyar-se de l’imminent desastre, però va ser incapaç de moure’s. Un miler de pensaments i emocions bullien en aquella mirada, un resplendent calidoscopi de por, dolor i ràbia que girava amb massa rapidesa perquè pogués assimilar-los. L'emperador va aixecar les mans i va projectar cascades de raigs blanc i blavosos cap als seus enemics. Tots dos homes van ensopegar a causa del contraatac, i Mara va pensar, amb una sobtada esperança agònica, que aquesta vegada podia acabar de manera diferent. Però no. En Vader i l’Skywalker van resistir i, amb un altre rugit de ràbia, van alçar les seves espases.

I llavors, sobre les espases aixecades es va sentir un tro llunyà...

I amb una sacsejada que gairebé la va acomiadar de la cadira, la Mara va despertar del somni.

Va respirar fondo per mitigar les emocions provocades per la son, dolor, ira i solitud. Aquesta vegada, però, no comptaria amb la benedicció de la solitud. Va pressentir una altra presència darrera la porta, i quan va saltar de la cadira per adoptar una postura de combat automàtica, el tro del seu somni, un lleu cop a la porta, es va repetir.

Durant un llarg moment, va pensar a guardar silenci, per si el visitant arribava a la conclusió que l'habitació estava buida i se n'anava, però va decidir que la llum del llum es veuria per sota de l’antiquada porta de frontisses. I si la persona era qui sospitava, el silenci no l'enganyaria.

-Endavant -va cridar.

La porta es va obrir..., però no era en Luke Skywalker.

-Hola, Mara –li va saludar la Leia Organa Solo -. La interrompo?

-En absolut -va contestar educadament la Mara, i va reprimir una ganyota. L'última cosa que desitjava en aquest moment era companyia, sobretot la d'algú relacionat amb l’Skywalker. Tanmateix, mentre en Ghent i ella estiguessin al palau, seria imprudent desdenyar a una persona de la influència de l’Organa Solo -. Estava llegint els nous informes sobre les regions on es combat. Passi, si us plau.

-Gràcies. Jo també he fet una ullada en aquests informes fa una estona. El gran almirall Thrawn està justificant la confiança del difunt emperador en la seva capacitat, per descomptat.

La Mara li va dirigir una acerada mirada, i es va preguntar què li hauria comptat l’Skywalker, però els ulls de l’Organa  Solo s'havien desviat cap a la finestra i les llums de la ciutat imperial. Tampoc va percebre en ella una actitud burleta.

-Sí, en Thrawn era un dels millors -va dir -. Brillant i innovador, amb una ànsia de victòria gairebé compulsiva.

-Potser necessitava demostrar que era comparable als altres grans almiralls -va suggerir l’Organa Solo -. Sobretot, tenint en compte el seu mestissatge i els sentiments de l'emperador cap als no humans.

-Estic segura que alguna cosa d'això hi ha.

L’Organa Solo va avançar un altre pas cap a la finestra, amb l'esquena tornada cap a la Mara.

- Coneixia bé el gran almirall? -Va preguntar.

-No, la veritat -va contestar amb cautela la Mara -. Es va comunicar amb Karrde algunes vegades, quan jo era present, i va visitar la nostra base de Myrkr en una ocasió. Durant una temporada, va comprar gran quantitat d’ysalamiri. En Karrde va calcular que s'havien portat cinc o sis mil...

-Em referia a si el va conèixer durant la guerra -va dir l’Organa Solo, i es va tornar per fi cap a ella.

La Mara va sostenir la seva mirada. Si l’Skywalker li havia dit... Però, en aquest cas, per què no l'havien detingut? No, l’Organa Solo estava donant pals de cec.

- Per què anava a conèixer a Thrawn durant la guerra? -Va replicar. L’Organa Solo va arronsar les espatlles.

-Corren rumors que vostè va servir a l'Imperi.

- I volia assegurar-se abans de tancar-me?

-Volia esbrinar si sap alguna cosa del gran almirall que puguem utilitzar contra ell -va corregir l’Organa Solo. La Mara va esbufegar.

-No hi ha res. No té hàbits, d'estratègies favorites, de debilitats evidents. Estudia als seus enemics i planifica els atacs contra punts cecs psicològics. No abusa de les seves forces, i l'orgull no li impedeix retrocedir quan està clar que perd. La qual cosa no passa sovint. Com ja descobrirà -Va arquejar una cella -. Li he estat d'ajuda? -Va afegir amb sarcasme.

-Doncs sí. Si aconseguim localitzar les debilitats que pensa explotar, potser ens anticipem al seu atac.

-No serà fàcil –li va advertir la Mara. L’Organa Solo va somriure lleument.

-No, però per alguna cosa es comença. Gràcies per la seva ajuda.

-De res. Voleu alguna cosa més?

-No, crec que no –L’Organa Solo es va encaminar a la porta -. He d'anar a dormir abans que els bessons es despertin de nou. Vostè també tindrà ganes d'anar al llit.

- Puc seguir movent-me amb llibertat pel palau?

L’Organa Solo va tornar a somriure.

-I tant. Fes el que fes en el passat, és clar que ara no serveix a l'Imperi. Bona nit.

Es va tornar cap a la porta, va estendre la mà cap al tirador...

-Vaig a matar el seu germà -va dir la Mara -. L'hi ho ha dit?

L’Organa Solo es va quedar rígida, gairebé sense demostrar-ho, però la Mara va intuir la commoció que sacsejava els seus sentits, tot i la calma que li proporcionava el seu ensinistrament Jedi. La seva mà va caure a un costat.

-No, no m'ho ha dit -va contestar, sense girar-se cap a la Mara -. Puc preguntar per què?

-Va destruir la meva vida -va dir la Mara. Va sentir de nou aquell dolor que lacerava la seva gola i es va preguntar per què confessava el seu secret a l’Organa Solo -. S'ha equivocat: no només vaig servir a l'Imperi, sinó que vaig ser agent personal del propi emperador. Em va portar a Coruscant, al palau imperial, i em va ensinistrar perquè fos una extensió de la seva voluntat al llarg i ample de la galàxia. Podia sentir la seva veu des de qualsevol punt de l'Imperi, i sabia transmetre les seves ordres a qualsevol, des d'un brigada de la milícia fins a un Grand Moff. Tenia autoritat, poder i un objectiu a la vida. Em coneixien com la Mà de l'Emperador, i em respectaven com a ell. El seu germà m’ho va arrabassar tot.

L’Organa Solo es va tornar cap a ella.

-Em sap greu -va dir -, però no hi havia altra alternativa. Les vides i llibertat de milions i milions d'éssers...

-No vaig a discutir el problema amb vostè -la va interrompre la Mara -. És possible que sigui incapaç de comprendre el que he patit.

Una ombra de llunyà dolor va creuar la cara de l’Organa  Solo.

-S'equivoca -va dir en veu baixa -. L’entenc molt bé.

La Mara la va mirar fixament, però sense autèntic odi. La Leia Organa Solo d’Alderaan, obligada a contemplar la destrucció de tot el seu món per la primera Estrella de la Mort...

-Si més no, una vida l'esperava a continuació -va grunyir per fi -. Tenia la Rebel·lió, més amics i aliats dels que suposava. Jo no tenia res.

-Devia ser dur.

-Vaig sobreviure -va replicar la Mara -. Ordenarà que em detinguin?

Aquelles celles alderaanianes es van arquejar lleument.

-No para de suggerir que hauria de tancar-la. És això el que vol?

-Ja li he dit el que vull: matar el seu germà.

- De debò? Està segura?

La Mara va somriure.

-Porti’l aquí i li ho demostraré.

L’Organa Solo va estudiar el seu rostre, i la Mara va notar la tènue carícia dels seus rudimentaris sentits Jedi.

-A jutjar pel que en Luke m'ha explicat, fa l'efecte que ja ha tingut diverses oportunitats de matar-lo -va assenyalar l’Organa Solo -. No les va aprofitar.

-No va ser per falta de ganes -va contestar la Mara, però era una idea que no deixava de turmentar-la -. Sempre em fico en situacions en què el necessito viu, però ja canviarà.

-Potser -va dir l’Organa Solo, sense deixar d'escrutar el rostre de la Mara -. O potser no és cert que vulgui matar-lo.

La Mara va arrufar les celles.

- Què vol dir amb això?

La mirada de l’Organa  Solo es va desviar cap a la finestra, i la Mara va notar que es posava en tensió.

-Vaig estar a Endor fa dos mesos -va dir.

Un calfred va recórrer l'espina dorsal de la Mara. Ella també havia estat a Endor, on l'havien conduït a presència del gran almirall Thrawn..., i recordava la sensació experimentada en l'espai que envoltava el planeta on havia mort l'emperador.

- I? -La va instar, amb veu escanyada. L’Organa Solo va reparar en el detall.

-Sap de què estic parlant, oi? -Va preguntar, amb la vista clavada en les llums de la ciutat imperial -. Encara perdura una ombra de la presència de l'emperador, una mica d'aquella onada final d'odi i fúria. Com... No ho sé.

-Com una taca de sang emocional -va dir la Mara en veu baixa, i la imatge va acudir amb claredat a la seva ment -. Assenyala el lloc on va morir.

Va mirar l’Organa Solo, i va descobrir que la dona també l'observava.

-Sí -va dir l’Organa Solo -. Això és, exactament.

La Mara va respirar profundament i va expulsar el negre calfred de la seva ment.

- Què té a veure això amb mi?

L’Organa Solo la va estudiar.

-Crec que ja ho sap.

MATARÀS AL LUKE SKYWALKER.

-No -va dir la Mara, amb la boca seca de sobte -. S'equivoca.

- De debò? -Va preguntar en veu baixa l’Organa Solo -. Ha dit que podia sentir la veu de l'emperador des de qualsevol lloc de la galàxia.

-Podia sentir la seva veu -va replicar la Mara -. Res més.

L’Organa Solo va arronsar les espatlles.

-Vostè ho sap millor, per descomptat. Potser hauria de meditar sobre això.

-Ho faré -va respondre la Mara, tibant -. Si això és tot, ja pot marxar.

L’Organa Solo va assentir, sense demostrar la menor irritació per ser acomiadada com una serventa.

-Gràcies per la seva cooperació -va dir -. Parlarem més tard.

Va obrir la porta i va sortir, amb un somriure final.

-No comptis amb això -va murmurar la Mara.

Va tornar a l'escriptori i es va deixar caure sobre la cadira. Allò ja era excessiu. Si Karrde estava massa ocupat en els seus assumptes per comunicar-se amb el seu contacte, el contacte hauria treure'ls del planeta a ella i al Ghent. Va teclejar la clau per aconseguir una comunicació a llarga distància.

La resposta va ser immediata. ACCÉS IMPOSSIBLE, va aparèixer a la pantalla. EL SISTEMA DE COMUNICACIONS DE LLARGA DISTÀNCIA SUSPÈS TEMPORALMENT.

-Fantàstic -va remugar -. Quan es restablirà?

Impossible determinar. REPETEIX, EL SISTEMA DE COMUNICACIONS DE LLARGA DISTÀNCIA SUSPÈS TEMPORALMENT.

Va desconnectar la terminal amb una maledicció. Feia la impressió que aquesta nit tot l'univers s'havia posat en contra. Va agafar l'agenda electrònica que havia estat llegint abans, la va rebutjar i es va aixecar. Era tard, ja s'havia dormit una vegada sobre l'escriptori i, si li quedava una mica de sentit comú, abandonaria i se n'aniria al llit.

Es va apropar a la finestra, va recolzar els colzes sobre el marc de fusta i va contemplar els llums de la ciutat, que s'estenien cap a l'infinit. I va tractar de pensar.

No. Era impossible. Impossible, absurd i impensable. L’Organa Solo ja podia dilapidar tot l'alè que volgués en aquelles intel·ligents especulacions. Després de cinc anys de viure amb aquell turment, la Mara havia de conèixer bé els seus sentiments i idees. Havia de saber el que era real, i el que no.

Així i tot...

La imatge del son es va alçar davant d'ella. L'emperador, que la mirava amb amarga intensitat mentre en Vader i l’Skywalker l’envoltaven. La silenciosa però tangible acusació en aquells ulls grocs: tot havia passat perquè ella havia fracassat a l'amagatall d’en Jabba el Hutt i no havia acabat amb l’Skywalker. Aquella onada de ràbia impotent quan les espases de llum s'havien alçat sobre ell. El crit final, que ressonava incessantment en el seu cap...

MATARÀS AL LUKE SKYWALKER.

- Prou! -Va cridar, i es va colpejar la templa contra la polleguera de la finestra.

La imatge i les paraules van esclatar en un llampec de dolor i una pluja d'estrelles, i van desaparèixer.

Es va quedar immòbil durant una llarga estona, va escoltar els accelerats batecs del seu cor, que retrunyien en les seves oïdes, els contraposats pensaments que es perseguien en la seva ment. L'emperador desitjava la mort de l’Skywalker, per descomptat..., però l’Organa Solo estava equivocada. Per força. Era la Mara qui desitjava matar al Luke Skywalker, no un fantasma del passat.

A l'altra banda de la ciutat, una llum multicolorejada va relliscar sobre els edificis circumdants i els núvols, arrencant-la de les seves reflexions. El rellotge de l'antic Palau de Congressos Central va donar l'hora, com havia fet durant els últims tres segles. La llum va canviar de textura i va ondular, per esvair-se per fi.

Mitja hora després de la mitjanit. Absorta en els seus pensaments, la Mara no s'havia adonat del tard que era. I tot això no servia per a res. El millor seria anar a dormir i intentar apartar tot de la seva ment el temps suficient per caure adormida. Es va allunyar de la finestra amb un sospir...

I es va quedar petrificada. En el fons de la seva ment, un silenciós timbre d'alarma s'havia disparat.

Un perill aguaitava a les rodalies.

Va treure el diminut desintegrador de la funda subjecta al seu avantbraç i va parar l'orella. Res. Va mirar cap a la finestra i es va preguntar si algú l’estaria espiant. Va avançar amb sigil cap a la porta. Va aplicar l'oïda contra la porta i va escoltar.

Durant un moment, no va passar res. Després, gairebé inaudibles a causa de la gruixuda fusta, va escoltar el so d'uns passos que s'aproximaven. Passos silenciosos però decidits, que sempre associava amb professionals de la guerra. Es va posar en tensió, però les trepitjades van passar davant la seva porta sense aturar-se, i es van allunyar fins a l'extrem del passadís.

Va comptar fins a deu per proporcionar-li un bon avantatge. Després, amb sigil, va obrir la porta i va treure el cap.

Eren quatre, vestits amb els uniformes de Seguretat del palau. Caminaven en formació de diamant corb. Van arribar a una cantonada i van minorar el pas quan el cap va fer una ràpida mirada a l'altre costat. Va fer un gest, i els quatre van girar la cantonada i van desaparèixer. Es dirigien a l'escala que baixava a les seccions centrals del palau, o pujava a la Torre i les estances residencials permanents.

La Mara els va seguir amb la mirada. Un torrent d'adrenalina havia dissipat el seu cansament. La formació adoptada, la cautela, el senyal de la mà, la seva pròpia premonició del perill... Tot apuntava a la mateixa conclusió.

La Intel·ligència Imperial s'havia infiltrat en el palau.

Es va tornar cap a l'escriptori i es va aturar en sec amb una silenciosa maledicció. Una de les primeres tasques que el grup hauria realitzat seria la d'intervenir els sistemes informàtics i de comunicacions del palau. Qualsevol intent de disparar l'alarma seria interceptat i els posaria sobre avís.

La qual cosa significava que, per impedir els seus propòsits, hauria d’actuar sola. Va aferrar el desintegrador amb força, va sortir de la seva habitació i va procedir a seguir-los.

Quan ja havia arribat a la cantonada i es disposava a treure el cap per fer un cautelós cop d'ull, va sentir a la seva esquena el gairebé inaudible so del fiador d'un desintegrador.

-Molt bé, Jade -va murmurar una veu a la seva oïda -. Ni un moviment. Tot ha acabat.

Següent