Ombres de l'Imperi (XXIII)

Anterior

23

Un home força prim s'encarregava d'alimentar en Luke dos cops al dia. En Luke havia menjat coses pitjors, i també les havia menjat bastant millors. Normalment la rutina que acompanyava l'arribada de l'esmorzar o del sopar sempre era la mateixa. L'home prim es presentava davant la porta amb una safata. El guàrdia obria la porta, apuntava en Luke amb el seu rifle desintegrador i l'obligava a retrocedir fins al catre. L'home prim deixava la safata al terra, just a l'altre costat del llindar, i després el guàrdia i ell es marxaven.

Aquesta vegada, en Luke li va preguntar a l'home prim quina hora era.

- Què t'importa quina hora pugui ser? -Va respondre l'home prim.

- I a tu què et fa res que m'importi?

L'home prim va deixar anar un esbufec, però li va dir l'hora i se'n va anar.

Acabava de portar-li el sopar, tal com havia sospitat en Luke.

Li havia fet aquella pregunta per una raó molt simple. Estava fent plans per anar-se'n, i volia fer-ho amb la protecció de la foscor. Quant hagués sortit de l'edifici hauria de fer tot el possible perquè no poguessin veure’l, i així podria utilitzar la nit com a camuflatge.
En Luke va menjar. El líquid marró tenia un sabor dolç i era una mica escumós, i el menjar era més aviat insípid, costelles de sopyro, una varietat de verdura ataronjada, una cosa verda que cruixia quan la mossegaves, però no hi havia cap necessitat d'escapar-se amb l'estómac buit. Quant hagués aconseguit arribar al seu ala-X i enlairar-se, no hi havia manera de saber quant de temps transcorreria abans que tornés a tenir una altra ocasió de menjar.

Quan aconseguís arribar a la seva ala-X...

En Luke va somriure mentre mastegava un mos d'aquella substància verda. Com si aquesta hagués de ser la part més fàcil!

La Guri va explicar a la Leia que seria preferible que no els veiessin junts. –Reuniu-vos amb mi en aquestes coordenades quan hagueu passat per les duanes.

La Leia i Chewie li van dir que així ho farien.

Però després hi va haver alguns moments de tensió en les duanes.

Un guàrdia assegut darrere d'una taula va examinar l’holotargeta d'identificació en la qual s'afirmava que la Leia era en Boushh, i després va començar a repicar en el tauler amb la vora del document.

- Quin és el propòsit de la seva visita?

-Afers de negocis -va dir la Leia en ubès.

La seva veu va sortir de la màscara convertida en una sèrie d'espetecs i cruixits.

-Veig que té llicència per portar a sobre aquesta arma, però la gent que utilitza armes al Centre Imperial no ens cau molt bé.

La Leia no va dir res.

-Em sembla que haurà de treure’s aquest casc -va dir el guàrdia-. Només per estar segur que no hi ha discrepàncies amb l'holograma, entén? -Va tornar a colpejar suaument la taula amb la targeta i li va donar un altre cop d'ull-. Mai s'és massa previngut.

-Respirar aquest aire sense els meus filtres causarà lesions en els meus pulmons -Va dir la Leia.

-Podem proporcionar-li una sala d'atmosfera controlada... -Va començar a dir el guàrdia..., i es va interrompre de sobte.

Chewie va anar cap al guàrdia i la Leia, i va grunyir una mica en wookieès.

Mentre contemplava la seva disfressa, la Leia es va adonar de com s'havia acostumat a la seva presència. El bo d’en Chewie era tan fiable com l'albada, i no hi havia ningú que el superés en lleialtat.

- Quin problema té? -Va preguntar el guàrdia. Chewie va respondre amb un clapoteig ple d'irritació.

-Tant me fa que arribi tard a una cita -va dir el guàrdia. Però la cua dels que esperaven passar per la duana s'anava allargant una mica més a cada moment que transcorria, i de sobte el guàrdia va alçar la identificació de la Leia i la hi va llançar-. Mogui’s, caçador de recompenses. Tinc altres passatgers als quals processar.

Quan Chewie va passar el control, tots dos es van allunyar ràpidament de l'àrea de duanes.

-Bé, ara anirem a veure al meu contacte. Aquesta part del Submón és relativament segura -va dir la Leia-, però tot i així no és el tipus de lloc on puguis permetre't el luxe de baixar la guàrdia.

Chewie va assentir i va donar uns copets al seu arc d'energia. Després va dir alguna cosa.

-Si acabes de preguntar-me per què no anem directament a reunir-nos amb la Guri, et diré que és perquè abans vull esbrinar si puc millorar una mica les cartes que ens han correspost en aquesta partida.

En Vader estava a bord de l’Executor i pensava en la seva imminent trobada amb en Luke. Des que es van veure per última vegada, el noi havia disposat de temps suficient per anar assimilant i acceptant el que li havia dit. A cert nivell, havia de saber la veritat, en Luke havia de ser conscient que en Vader era el seu pare. Això havia passat en una altra vida, naturalment, quan en Vader encara era l’Ànakin Skywalker, però seguia sent un fet que calia prendre en consideració.

En Vader el convenceria. Sabia que podia fer-ho, perquè havia sentit com el costat fosc s'agitava dins d’en Luke i havia percebut el poder de la seva ira. El noi l'havia deixat lliure en una ocasió, i es podia aconseguir que tornés a fer-ho. El costat fosc era un camí que s'anava tornant més ample i més fàcil de recórrer cada vegada que posaves els peus en ell. Abans que hagués transcorregut molt de temps, en Luke ja no hauria de fer cap esforç per permetre que el costat fosc ho governés tot.

I l'Emperador tenia raó. En Luke posseïa un gran poder. Era un poder en estat brut, encara no canalitzat ni ensinistrat, però era enorme. El seu potencial era més gran que el de l'Emperador, més gran que el d’en Vader.

Però tot i així, seguia sent un potencial i no energia concentrada. Quan tornessin a trobar-se, en Vader seguiria sent més hàbil en l'ús de la Força, i encara seria superior que la d’en Luke. Derrotaria el noi i l’arrossegaria fins al costat fosc. Pare i fill per fi estarien d'acord.

I quan això passés, no hi hauria res en tota la galàxia que pogués detenir-los. Ningú s'atreviria a oposar-s'hi. Tots s'inclinarien davant d’ells. Els planetes tremolarien quan sentissin la seva proximitat.

En Vader va somriure sota de la seva màscara.

En Luke va fer diverses inspiracions molt profundes per relaxar-se, tal com li havien ensenyat, al mateix temps que intentava enviar els seus pensaments cap a l'exterior.

Ben “Obi-Wan” podia introduir suggeriments en la ment d'un soldat de les tropes d'assalt sense cap esforç aparent, però al Luke no li resultava tan fàcil. Havia aconseguit fer-ho en un parell d'ocasions, però establir un contacte de naturalesa tan íntima amb la Força era una cosa que requeria moltíssima concentració. No podies estar preocupat per si havia de donar resultat o no, ni pel que podia passar si perdies el control del teu subjecte abans que hagués fet el que desitjaves que fes. De fet, el gran problema era que pràcticament no podies pensar en cap altra cosa que no fos l'ordre mental que estaves enviant-li, bé, almenys en Luke no podia pensar-hi en res més, i això feia que tot resultés molt complicat..., especialment perquè si el truc no funcionava o si l'ordre deixava de tenir efecte abans d'haver estat completada, en Luke podia acabar mort.

«No. No hi ha lloc dins de la teva ment per en aquest tipus de pensaments. Recorda que la Força està del teu costat. Pots fer-ho.»

Va tornar a respirar fons, va deixar escapar la meitat de l'aire que havia inhalat i va permetre que la Força connectés la seva ment amb la del guàrdia del passadís.

La sensació era molt estranya, com sempre. En realitat no es tractava que en Luke tingués la impressió d'estar en dos llocs al mateix temps, sinó més aviat com si una part de la seva ment estigués parcialment desconnectada de la resta i no li fos del tot accessible. Era com estar entre adormit i marejat.

En Luke va ser conscient que al guàrdia li feien mal els peus, que necessitava fer una visita al cubiculum sanitari i que estava molt fart de romandre dempeus en aquell lloc, sostenint un rifle desintegrador i vigilant una maleïda porta quan estava claríssim que ningú podia escapar d'aquella cel·la, i no hi havia cap...

-Obre la porta.

- Eh? Qui està aquí?

-Has d’obrir la porta.

-He de... obrir la porta.

-Has de deixar el teu rifle a terra i obrir la porta ara mateix.

-He de... deixar el meu rifle a terra. He d'obrir la porta ara mateix.

En Luke estava observant al guàrdia a través de la finestra protegida per l’enreixat metàl·lic. Va veure com el guàrdia deixava el seu rifle a terra.

«Ja és meu.» en Luke va somriure. Això va ser un error.

- Què...?

«L’estic perdent. Concentra't, Luke...»

-Obre la porta.

En Luke va expulsar de la seva ment els pensaments de victòria i pèrdua de control. L'únic que importava era el guàrdia.

-Obre la porta.

-Sí. Obrir... La... porta...

La targeta-clau del guàrdia va entrar a la ranura. El pany va fer clic.

Era un dels sons més meravellosos que en Luke havia sentit en tota la seva vida. Va procurar no pensar-hi.

-Estàs molt cansat. Has d'entrar, ficar-te al catre i fer una bona migdiada.

-Catre. Fer una migdiada...

El guàrdia va entrar a la cel·la i va passar pel costat d’en Luke. En Luke li va treure la targeta magnètica de la mà. Després va donar un cop d'ull al passadís. No hi havia ningú. Va sortir de la cel·la, va tancar la porta evitant fer soroll, va deixar caure la targeta-clau a terra i va agafar el rifle desintegrador. Va mirar cap enrere. El guàrdia roncava sobre el catre.

Bé, això ja estava una mica millor.

Va començar a caminar pel passadís. Se sentia prou segur de si mateix. Aquell guàrdia havia resultat molt més fàcil de controlar que el de la fira ambulant quan havia fet aquells exercicis d'equilibri caminant pel filferro. Donades les circumstàncies, en Luke no hauria de tenir massa problemes per a deslliurar-se’n de qualsevol enemic amb el qual es pogués ensopegar, ja fos fent servir el rifle desintegrador o mitjançant la Força. I parlant del deure... Bé, el que havia de fer era anar a la sortida més propera sense perdre ni un segon i tocar el dos. Amb una mica de sort, passarien diverses hores abans que algú s'assabentés que se n'havia anat.

Però abans volia esbrinar si podia trobar la seva espasa de llum. Hi havia invertit molt temps en construir-la, i atès que la fugida havia resultat tan fàcil, en Luke estava raonablement segur que podria recuperar la seva arma Jedi i sortir d'allà amb idèntica facilitat. La Força estava de part seva. Podia fer-ho.

Estava segur d'això.

La Leia i Chewie estaven avançant per un passadís fosc i serpentejant que portava al cor del Submón del Sud, i la Leia bellugava el cap. El complex de casinos de Ròdia havia aconseguit que Mos Eisley semblés un lloc molt agradable. Però pel que sembla, i per molt espantós que fos un lloc, sempre hi havia un altre que n’era encara pitjor.

El Submón del Sud feia que el complex de casinos semblés un paradís per a turistes.
Hi havia captaires per tot arreu, homes i dones escanyolits i vestits amb parracs que demanaven almoina d'una manera gairebé imperiosa. La Leia no sabia què els havia impulsat a fugir al món subterrani, però si aquella era la seva única opció... Bé, llavors devia ser una cosa realment terrible.

Els van fer tota mena d'ofertes il·lícites mentre seguien internant-se pel laberint de túnels subterranis. Els habitants dels passadissos podien vendre'ls el que volguessin, fos el que fos, i els detalls van fer que la Leia comencés a sentir que se li regirava l'estómac.
Sí, aquesta classe de persones sempre havien existit, però l'Imperi havia fet que el seu nombre s'incrementés enormement. El que només havia estat una petita taca en l'alegria de la República ara era una nafra en el cos inflat de l'Imperi.

Chewie li va deixar anar un ferotge grunyit a una dona mig nua que somreia mentre anava cap a ells. La dona es va afanyar a retrocedir.

El corredor pel qual avançaven estava força mal il·luminat. Hi havia munts de pintades en mitja dotzena de llenguatges i sistemes pictogràfics diferents, i les mateixes parets es trobaven perlades d’un líquid, com si suessin.

Un planeta la superfície del qual havia estat totalment edificada necessitava uns fonaments enormes. En alguns llocs, el vast complex de túnels i cavernes artificials tenia un quilòmetre de profunditat i encara seguia creixent cap avall. Hi havia llocs on mai arribaven els raigs del sol, on una floridura grisa-blavosa podia formar una capa de deu centímetres de gruix sobre els murs i els sostres, on aquella atmosfera tan humida que era un autèntic brou de cultiu per als microorganismes sempre estava impregnada per la pudor de podridura dels fongs..., i de coses encara pitjors.

Una silueta encaputxada i embolicada en una túnica negra va sorgir de la foscor sota la vacil·lant resplendor d'una vareta lluminosa, i una mà verda de quatre dits es va estendre cap a ells a la recerca d'una almoina.

Chewie va dir alguna cosa, i la figura es va allunyar. Una potent bafarada de pudor corporal que desprenia aquella criatura, evidentment molt poc aficionada a rentar-se, es va unir a les altres olors.

Chewie va arrugar el nas.

La pestilència era pitjor que la del compactador d'escombraries dins del qual havien tingut lloc la primera trobada entre la Leia, en Han, en Luke i en Chewie.

Per sort per la Leia, els filtres de la seva disfressa de caçador de recompenses la protegien de les pitjors olors. Pobre Chewie. La Leia va esperar que el lloc on anaven tingués un bon sistema de filtració de l'aire, o si més no generadors d'ozó i purificadors ambientals.

Una vareta lluminosa va parpellejar de sobte davant d'ells, pintant el passadís amb fogonades d'una claredat cada cop més feble fins que es va apagar.

En algun lloc del corredor, algú -o alguna cosa- va cridar darrere d'ells. El crit es va anar debilitant ràpidament fins que es va extingir entre un clapoteig líquid.

La Leia va posar la mà sobre la culata del seu desintegrador i la va mantenir allà.

- Quant falta perquè sortim de l’hiperespai? -Va preguntar en Vader.

-Només unes hores, Lord Vader -va respondre el seu capità.

-Estaré a les meves habitacions. Envieu a algú perquè m'avisi quan arribem al sistema.

-Sí, Lord Vader.

«Aviat hi seré, fill meu...»

Mentre agafava la seva espasa de llum de la taula, en Luke va pensar que allò gairebé estava resultant massa fàcil. El petit magatzem estava buit, ningú semblava estar despert o fent la ronda pels passadissos, i el seu comunicador era allà mateix, a sobre de la taula. Enviaria una transmissió en codi a l’R2, i li demanaria que escalfés els motors de l'ala-X i que li enviés un senyal de guia. Quant hagués arribat a la seva nau, aquells idiotes mai aconseguirien tornar a capturar-lo.

Va deixar el rifle desintegrador sobre de la taula i va allargar la mà cap al seu comunicador.

- Qui hi ha? No es mogui o dispararé!

«Oh, oh...»

El corredor seguia avançant per les profunditats del Submón del Sud per acabar convertint-se en una enorme càmera hemisfèrica tan gran com una plaça de ciutat i amb un sostre molt alt, bona il·luminació i un cercle de botigues que s'estenien al voltant del perímetre. Allà la pestilència era menys perceptible. Humans i alienígenes anaven i venien d'un costat a un altre, protegits per guàrdies armats i uniformats que resultava obvi hi eren per mantenir un cert nivell d'ordre. Aquell lloc podria haver estat una àrea de compres en una petita ciutat de pràcticament qualsevol planeta civilitzat.
La part del cercle en què es trobaven contenia un forn, una armeria, un quiosc on venien robes i un gran basar especialitzat en sistemes electrònics. També hi havia un restaurant i una cantina, i una botiga de plantes. La Leia va sospirar i va sentir un gran alleujament. El lloc havia canviat des de l'última vegada que va ser-hi allà, però el seu destí seguia on havia estat sempre.

-És allà -li va dir la Leia.

L'interior de la botiga de plantes feia una olor molt bona i la barreja de perfums, que hi hauria resultat deliciós en qualsevol lloc, ho era encara més en aquell entorn. Hi havia safates plenes de molsa stik gris, testos amb plantes i flors de tota mena, els colors anaven del vermell al violeta, i gruixudes làmines ondulants de fongs grocs cobrien les parets i el sostre. Els fongs grocs no necessitaven la llum del sol per produir oxigen, el que feia que fossin particularment adequats per als habitacles subterranis. Hi havia tant d’oxigen en l'aire que la Leia es va sentir una mica marejada quant va començar-lo a respirar.

Entre el sostre i el terra hi havia quatre metres de distància, el que en aquell cas era una necessitat perquè el propietari de la botiga de plantes era un ancià ho'din anomenat Spero. Els ho'din habitualment arribaven als tres metres d'alçada, comptant una «cabellera» vermiforme tan peculiarment seva, una massa de petits tentacles carnosos que semblava un niu de serps recobertes de brillants escates vermelles i violetes.

La Leia va mirar al seu voltant i de seguida va veure l’alienígena, una silueta alta i prima que anava i venia darrere d'un gran massís d'arbres-ploma les copes fregaven el sostre. El vell Spero encara vivia. La sort seguia estant del seu costat.

-Que aquesta trobada sigui feliç per a tots -va dir l’Spero-. En què puc ajudar-vos?

-Hem vingut a sol·licitar el pagament d'un deute pendent, gran jardiner.

Molts ho'din eren famosos per les seves increïbles dots naturals per a tots els treballs ecològics, especialment amb les plantes, de manera que «gran jardiner» era considerat un títol altament honorífic entre ells. L’Spero s'havia guanyat el seu títol creant la varietat de fong groc que recobria les seves parets, i que era utilitzada en tota la galàxia.

-No recordo tenir cap deute amb ningú -va dir l'ancià ho'din-. I, certament, no amb desconeguts. L’Spero semblava lleument divertit.

- Ni tan sols amb la Leia Organa?

L’Spero va somriure.

-Ah, sí. La princesa... Li dec la meva vida, i la de tota la meva família.

-Ella voldria que ens ajudéssiu.

- I com sé que heu vingut aquí enviats per la princesa Organa?

- De quina altra manera podríem saber que teniu un deute amb ella?

Spero va assentir.

-La resposta em sembla convincent. Què voleu de mi?

-Necessitem saber tot el possible sobre el Sol Negre: qui és el seu cap, com podem posar-nos en contacte amb ells... L’Spero va sospirar.

-Anava a preparar el te. Us ve de gust una mica?

-En una altra ocasió, potser.

-Bé, en aquest cas... El líder del Sol Negre és en Xízor, el falleen. També és conegut com el «Príncep Fosc» i, en algunes ocasions, com a «Senyor Ocult del Baix Món». També és propietari i president d’STX, Sistemes de Transports Xízor, una empresa més o menys legal en la qual el volum de negocis puja a milers de milions de crèdits. En Xízor rares vegades surt de Coruscant, i viu en un palau en la que l’opulència és comparable a la de les residències de l'Emperador i Darth Vader. –L’Spero va assenyalar el sostre-. És a la superfície, encara que algunes parts d'ell s'estenen fins a una gran distància per sota del sòl.

La Leia i Chewie van intercanviar una ràpida mirada. Allò confirmava el que els havia dit la Guri. Era tot el que necessitava saber. La Leia va assentir i va començar a girar sobre els seus talons.

-Gràcies, gran jardiner -va dir.

-No hi ha per què donar-les, princesa.

La Leia es va quedar immòbil durant uns moments, i després es va tornar lentament cap a l'ancià alienígena.

- Com heu dit?

-Els ho'din compten amb una mica més que els seus ulls i les orelles, princesa. -La abundant «cabellera» carnosa que cobria el cap de l’Spero es va agitar i ondular, i els circells que la formaven van relluir sota les llums de la sala-. Mai oblidem els nostres amics.

La Leia es va inclinar davant ell.

-Llavors considereu saldat el nostre deute.

El ho'din li va tornar la reverència.

-Ximpleries. Els néts dels meus néts mai podran arribar a viure prou per pagar aquest deute. Però m'alegra haver-vos pogut donar un petit servei. Tingueu molta cura, princesa... El Sol Negre és un enemic formidable.

-Així ho faré. Gràcies de nou, el meu bon Spero.

Quan van tornar a l'esplanada, la Leia va mirar en Chewie.

-Bé, pel que sembla aquesta part de la història de la Guri és certa. Serà millor que anem a reunir-nos amb ella.

En Chewie va grunyir, i la Leia no va estar segura de si assentia o de si li estava dient que no li semblava una bona idea.

Següent