9
L'almirall Drayson
es va reclinar a la seva cadira i va moure el cap.
-Em sap greu,
Calrissian, general Bel Iblis -va dir, potser per desena vegada des que s'havia
iniciat la reunió -. No podem arriscar-nos.
En Lando va respirar
profundament i va tractar de reunir els seus últims àpexs de paciència. L'almirall
Drayson estava llançant per la finestra tot el seu treball i la seva suor.
-Almirall...
-No comporta tant de
risc, almirall –el va interrompre en Bel Iblis amb suavitat, i amb molta més
cortesia de la qual en Lando havia deixat a la seva disposició -. Li he
enumerat vuit llocs, com a mínim, dels quals podríem treure una fragata
d'assalt, que estaria fora de servei menys de deu dies.
En Drayson va
esbufegar.
-Al pas que va, el
gran almirall Thrawn podria apoderar-se de tres sectors més en deu dies. Vol
que siguin quatre?
-Almirall, estem
parlant d'una sola fragata d'assalt -va intervenir en Lando -, no d'una dotzena
de Creuers Estel·lars o una estació orbital de batalla. Què s’amaga a la màniga
en Thrawn, que una sola fragata d'assalt pugui neutralitzar?
- Què podia fer
contra unes drassanes fortament defensades, amb un sol vaixell de càrrega
trucat? -Va replicar en Drayson -. Reconeguin-lo, cavallers: quan es lluita
contra algú com en Thrawn, totes les regles normals no serveixen. Podria
maquinar un parany tan transparent que no el veiéssim fins que fos massa tard.
Ja ho ha fet abans.
En Lando va fer una
ganyota, però no podia culpar al Drayson per la seva tossuderia. Dos mesos
enrere, quan en Han i ell havien estat conduïts a la base militar oculta d’en
Bel Iblis, gairebé havia arribat a convèncer-se que tot era una gegantesca i
retorçada estratagema d’en Thrawn. Si, per creure el contrari, havia estat
necessari arribar a la batalla de la Katana, el resultat li havia ensenyat una
valuosa lliçó.
-Almirall, tots
estem d'acord que en Thrawn és un estrateg brillant -va dir, i va triar les
seves paraules amb cura -, però no podem donar per fet que tot el que passa a
la galàxia forma part d'un immens pla que ell ha projectat. Ha robat les meves
reserves de minerals i posar fora de funcionament a Ciutat Nòmada. Totes les
possibilitats apunten que només desitjava això.
En Drayson va moure
el cap.
-Tinc por que «totes
les possibilitats» no sigui suficient, Calrissian. Aconsegueixi’m proves que
l'Imperi no aprofitarà l'absència d'una fragata d'assalt, i em pensaré si la
presto.
-Si us plau,
almirall...
-Jo, en el seu lloc
-va afegir en Drayson, mentre reunia les seves targetes de dades -, oblidaria
la meva relació amb tot el projecte miner de Nkllon. Molts de nosaltres encara
recordem que en Thrawn va utilitzar els seus talps per atacar les drassanes
d’Sluis Van.
-Però els
coneixements d’en Calrissian sobre les màquines van impedir que l'atac
conclogués amb èxit -va recordar en Bel Iblis en veu baixa a l'almirall -.
Alguns de nosaltres també recordem això.
-La qual cosa dóna
per fet que en Thrawn va intentar robar les naus -va replicar en Drayson mentre
s'aixecava -. Personalment, espero que es conformés amb posar-les fora de
funcionament. Si em perdonen, cavallers, he d'anar a ocupar-me d'una guerra.
Va marxar, i en Lando
va llançar un silenciós sospir de derrota.
-S'ha acabat -va
dir, i va reunir les seves targetes de dades.
-No deixeu que això
l’afligeixi –li va aconsellar en Bel Iblis, mentre s'aixecava de la cadira i
estirava els seus cansats membres -. No ha estat tant per vostè i Ciutat Nòmada
com per mi. En Drayson era un dels que sempre va considerar el desacord amb la Mon
Mothma com el pas anterior a la col·laboració amb l'Imperi. És obvi que
continua pensant igual.
-Em pensava que la Mon
Mothma i vostè havien superat aquesta etapa -va dir en Lando, mentre es posava
dret.
-Oh, sí –En Bel
Iblis va arronsar les espatlles, va donar la volta a la taula i es va encaminar
a la porta -. Més o menys. Em va convidar a tornar al si de la Nova República,
he acceptat el seu lideratge i, oficialment, tot va bé. Però els vells records
triguen a esvair-se -Va torçar lleument els llavis -. I he de reconèixer que la
meva defecció de l'Aliança després d’Alderaan es va poder portar amb més
diplomàcia. S'allotja a la planta dels Convidats del President?
-Sí. I vostè?
-També. Anem,
l'acompanyaré.
Van sortir de la
sala de conferències i van caminar pel passadís voltat cap als ascensors.
- Creu que canviarà
d'opinió? -Va preguntar en Lando.
- Drayson? –En Bel
Iblis va moure el cap -. De cap manera. A menys que aconseguim treure a la Mon
Mothma de la sala de guerra perquè s'entrevisti amb vostè. Crec que la seva
única possibilitat és confiar que l’Ackbar torni a Coruscant abans de dos dies.
Deixant de banda la importància de Ciutat Nòmada, em sembla que encara li deu
un o dos favors.
En Lando va pensar
en aquella violenta escena del passat, quan havia dit a l’Ackbar que renunciava
al seu càrrec de general.
-Els favors no
significaran res si es mostra d'acord que és un parany, sobretot després
d’enganxar-se els dits a Sluis Van.
-És cert -va admetre
en Bel Iblis. Va llançar una ullada a un passadís transversal quan el van
creuar, i en Lando va creure descobrir un lleu arrufament de celles a la seva
cara quan va tornar el cap -. I tot es complica encara més per culpa d'aquesta
Font Delta que l'Imperi ha introduït al palau. Que en Thrawn no tingui plans en
aquest moment per Nkllon no significa que no se li acudeixi un en quant esbrini
el que farem.
-Si ho esbrina -va
corregir en Lando -. Font Delta no és omniscient. En Han i la Leia han
aconseguit ocultar algunes missions importants.
-Demostrant de nou la
força bàsica de grups petits. Tot i així, com més aviat descobreixin aquesta
filtració i l’eliminin, millor.
Van creuar un altre
passadís, i en Bel Iblis també el va escodrinyar. Aquesta vegada, no hi va
haver dubtes sobre la seva expressió.
- Problemes? -Va
preguntar en Lando en veu baixa.
-No estic segur -va
contestar en Bel Iblis -. No hauria d'haver guàrdies en aquesta part del palau?
En Lando va mirar al
seu voltant. Estaven completament sols.
- Els han destinat a
tots a la recepció sarkana d'aquesta nit?
-Abans hi havia
guàrdies aquí. Vaig veure dos, com a mínim, quan vaig sortir de les meves
estances.
En Lando va recórrer
amb la vista el passadís i una desagradable sensació es va insinuar en el seu
clatell.
- Què els haurà
passat?
-No ho sé –En Bel
Iblis va respirar profundament -. Suposo que no va armat.
En Lando va negar
amb el cap.
-M'he deixat el
desintegrador a l'habitació. No vaig pensar que el necessitaria aquí.
-És probable que no
-va dir en Bel Iblis, mentre introduïa els dits sota la seva jaqueta -. Hi
haurà una explicació senzilla i innòcua.
-És clar –En Lando
va treure el comunicador -. Anem a trucar per esbrinar què passa.
Va connectar
l'aparell...
I el va tancar a
l'instant, quan un xiscle d'estàtica va sorgir de l'altaveu.
-Crec que l'explicació
ha deixat de ser senzilla -va dir en to ombrívol. Va desitjar tenir el
desintegrador a mà -. Què fem ara?
-Trobarem una forma
d'alertar Seguretat de palau -va contestar en Bel Iblis, i va passejar la vista
entorn seu -. Molt bé. Els turboascensors de davant no ens ajudaran, només van
a les zones residencials, però hi ha una escala al final del passadís que baixa
al centre del palau. Provarem per aquí.
-Em sembla bé -va
assentir en Lando -. Abans, ens passarem per les meves estances i recolliré el
desintegrador.
-Bona idea -va
aprovar en Bel Iblis -. Passarem del turboascensor. L'escala està per aquí.
L'escala estava tan
deserta com el passadís que acabaven d'abandonar, però quan en Bel Iblis va
treure el cap a la porta de l'escala, va aixecar una mà a manera d'advertència.
En Lando es va col·locar al seu costat i va mirar.
Davant, al passadís,
hi havia una silueta solitària. Una dona esvelta, de cabell vermell daurat, amb
un petit desintegrador aferrat a la mà.
Es va produir un
lleu murmuri de metall sobre tela quan en Bel Iblis va extreure el seu
desintegrador. Va indicar al Lando que el seguís i va avançar amb sigil cap a
la dona.
Gairebé van
atrapar-la quan va arribar a la cantonada. Es va detenir, va estirar el cap per
mirar...
En Bel Iblis va
aixecar el seu desintegrador.
-Molt bé, Jade -va
dir en veu baixa -. Ni un moviment. Tot ha acabat.
En Lando va pensar
que la dona anava a protestar. Va tornar a mitges el cap i va mirar enrere, com
si apuntés als seus contrincants.
- Calrissian! -Va
exclamar, i l'alleujament que va expressar la seva veu va resultar
inconfusible. O la tensió subjacent, si més no -. Hi ha imperials al palau, amb
uniformes de Seguretat. Acabo de veure’n quatre.
-Interessant -va dir
en Bel Iblis, i va escrutar el seu rostre -. On anava?
-Vaig pensar que
seria una bona idea esbrinar què tramen -va grunyir la dona amb sarcasme -.
Volen ajudar-me o no?
En Bel Iblis va
treure el cap a la cantonada.
-Jo no veig a ningú.
S'hauran dirigit cap a la sala de guerra o la recepció sarkana.
Tot d'una, tot va
encaixar en la ment d’en Lando.
-No -va xiuxiuejar
-. No han baixat, han pujat. Van a pels bessons de la Leia.
La Mara va jurar a
sota veu.
-Tens raó. En Thrawn
els hi va prometre al sonat d’en C’baoth. Ha de ser això.
-Potser té raó -va dir
en Bel Iblis -. On és la seva habitació, Calrissian?
-Dues portes més
enllà.
-Aneu a agafar el
seu desintegrador -va ordenar en Bel Iblis, mentre feia un altre cop d'ull per
la cantonada -. Jade i vostè dirigeixin-se cap a l'escala principal. Investiguin
si hi ha algú a dalt, intentin posar sobre avís la Leia i en Solo. Jo baixaré a
la recerca de reforços.
-Vagi amb compte -li
va advertir la Mara -. Potser hauran deixat un grup de guàrdia al peu de
l'escala.
-Hi haurà un a dalt,
per descomptat -va replicar en Bel Iblis -. Cuidin-se.
Va llançar una
última mirada per la cantonada i va marxar.
-Espera aquí -va dir
en Lando a la Mara, i es va encaminar a la seva habitació -. Torno de seguida.
-Afanya't.
-Sí.
Va córrer a la seva
habitació. Mentre obria la porta, va llançar una veloç mirada cap a la Mara. La
dona seguia immòbil al costat de la cantonada, amb una intensa però estranya
expressió en la part de la cara que veia.
Aquella cara.
Aquella cara que li resultava tan familiar. Que encaixava en un temps, un lloc
i un entorn que se li escapaven.
Va rebutjar el
pensament. No era el moment adequat per dedicar-se a especulacions. En Han, la
Leia i els seus fills corrien un perill mortal..., i només la Mara i ell podien
salvar-los.
Leia Organa Solo. Leia Organa Solo. Desperta. Estàs
en perill. Desperta. Leia Organa Solo, desperta...
La Leia es va
despertar sobresaltada, i les últimes restes d'aquella veu insistent van
ressonar en la seva ment. Va trigar uns segons a recordar on era, i els seus
ulls i sentits Jedi van escrutar l'habitació en penombra mentre s'esforçava per
reconèixer-la. Llavors, els últims vestigis de son van desaparèixer, i es va
trobar de tornada a la seva cambra del palau imperial. Al seu costat, en Han va
grunyir entre somnis mentre es donava la volta. A l'altra banda de l'habitació,
els bessons estaven arraulits al bressol. A l'habitació contigua, la Wínter
també dormia, sens dubte somiant amb les imatges agusades com un làser de la
seva memòria perfecta. I al passadís...
Va arrufar les celles.
Hi havia algú davant la porta. No, més d'una persona. Cinc o sis, com a mínim,
agrupats al voltant de la porta.
Va saltar del llit i
les seves mans van recollir de forma automàtica el desintegrador i l'espasa de
llum del sòl. No devia passar res, un grup de guàrdies de Seguretat que
conversaven un moment abans de continuar les seves rondes. En aquest cas,
estaven trencant diverses normes molt estrictes del personal de guàrdia. Hauria
de pensar en una forma diplomàtica però ferma de recordar-los-hi.
Va esmunyir-se amb
sigil sobre la gruixuda catifa, va sortir del dormitori i es va encaminar a la
porta, emprant els seus sentits Jedi. Si podia escoltar i identificar les veus
dels guàrdies sense necessitat de sortir, els reprendria en privat i individualment
al matí.
No va arribar a la
porta. Es va parar en sec a meitat de la zona residencial, quan els seus
sentits van captar un feble brunzit. Va parar l'orella i va procurar fer cas
omís de la distracció que ocasionaven els batecs del seu cor. El soroll era
tènue, però molt clar, i sabia que l'havia escoltat en altres ocasions.
Llavors, de sobte,
ho va reconèixer: el brunzit d'un trenca-panys electrònic. Algú intentava
irrompre a la seva cambra.
Quan encara seguia
immòbil, paralitzada d'estupor, el pany es va obrir.
No hi havia temps de
córrer ni lloc on refugiar-se..., però els dissenyadors de la Torre no havien
oblidat aquest tipus de perill. Va aixecar el desintegrador, confiant fermament
que encara funcionés, i va disparar dues vegades contra la porta.
La fusta era de les
més dures i resistents conegudes en la galàxia, i els seus trets no van haver
de perforar més d'un quart del seu gruix, però va ser suficient. Els sensors
encastats havien pres nota de l'atac, i alhora que l'estrèpit dels trets
martellejava a les orelles intensificades de la Leia, la pesada porta
metàl·lica de seguretat va caure sobre l'interior de la porta de fusta.
- Leia? -Va
preguntar en Han des del darrere, i la seva veu va sonar llunyana a causa del
repic que retronava a les orelles.
-Algú tracta
d'entrar -va explicar. Va córrer cap en Han, que havia aparegut a la porta del
dormitori, amb el desintegrador a la mà -. He tancat a temps la porta de
seguretat, però això no els contindrà.
-Per poc temps -va admetre
en Han, vigilant la porta -. Entra al dormitori i crida a Seguretat. Intentaré
contenir-los.
-Molt bé. Vés amb
compte. Van molt en serio.
Tot just havien
sorgit les paraules de la seva boca, quan tota l'habitació va experimentar una
sacsejada. Els intrusos, farts de subtileses, havien decidit volar la porta a
trossos.
-Sí, prou
seriosament -va repetir en Han, en to ombrívol -. Aneu a buscar a C3PO i la
Wínter, i agafa als bessons. Hem de pensar en alguna cosa, i ràpid.
El primer soroll que
va arribar a les oïdes de la Mara devia ser el d'un llunyà tret de
desintegrador, encara que no estava segura. El següent, uns segons després, va
ser inconfusible.
-Oh, oh -va murmurar
en Calrissian -. Això significa problemes.
Un altre tret va
despertar ressons al forat de l'escala.
-Sembla un
desintegrador pesat -va dir la Mara -. No hauran pogut obrir la porta sense
soroll.
-O només volen als
bessons -va murmurar en Calrissian, i es va apartar de la cantonada on s'havien
detingut -. Anem.
-Espera.
La Mara el va agafar
del braç amb la mà lliure mentre examinava el territori que s'estenia davant
seu. L'ampli arc del primer tram d'escales acabava en un replà cerimonial, que
tenia una treballada balustrada de pedra llaurada. Des d'on es trobaven, es
podia veure el començament de dues escales més estretes que continuaven cap
amunt, a l'estil doble hèlix, des de punts oposats del replà.
-Aquest replà és un
bon lloc per apostar un vigilant, i no tinc ganes de parar un raig
desintegrador.
En Calrissian va
remugar a sota veu, impacient, però va romandre immòbil. Un moment després, va
haver d’alegrar-se.
-Tens raó. Hi ha
algú a prop de l'escala, a l'esquerra -va murmurar.
-Vol dir que hi
haurà un altre a la dreta -va dir la Mara.
Va escodrinyar els
contorns i esquerdes de la balustrada, mentre un altre tret de desintegrador
retronava l'aire. Als agents d'Intel·ligència els agradava aguaitar en la
foscor...
-I hi ha un a cada
costat de l'escala principal -va afegir -. A uns dos metres de les vores.
-Ja els veig -va dir
en Calrissian -. Això serà difícil -Va mirar cap enrere -. Vinga, Bel Iblis,
puja d'una vegada.
-Serà millor que
s'afanyi -va admetre la Mara. Va inspeccionar amb cautela als quatre imperials
i va tractar de recordar els detalls de la distribució de la Torre -. La porta de
l’Organa Solo no resistirà molt més
temps.
-Menys del que
aquest grup ens retindrà -va xiuxiuejar entre dents en Calrissian -. Espera un
moment. Queda't aquí, tinc una idea.
- On vas? -Va
preguntar la Mara, quan en Lando es va allunyar de la cantonada.
-A l’hangar principal.
En Chewie estava treballant en el Falcó.
Si encara segueix allà, pujarem per la part exterior de la Torre i els traurem.
- Com? -Va insistir la
Mara -. No desintegrareu aquestes finestres de transpariacer sense matar-los a
tots.
-No cal -va dir en Calrissian,
amb un tens somriure irònic -. La Leia té la seva espasa de llum. Mantingues a
aquests tipus ocupats, d'acord?
Va córrer cap a
l'escala i va baixar a corre-cuita.
-D'acord -va grunyir
Mara, i va tornar la seva atenció als imperials.
Els haurien vist?
Probablement. En aquest cas, el tipus amagat a l'escala de l'esquerra es
trobava massa lluny de qualsevol refugi per molestar-la.
Bé, hauria de
complaure'ls. Es va passar el desintegrador a la mà esquerra, va recolzar el
canell contra la cantonada, va apuntar...
El tret procedent de
l'altra escala va donar a la paret, sobre el seu desintegrador, i va ruixar la
seva mà de calents resquills de pedra.
- Maleïda sigui!
-Remugà.
Va retirar la mà i
es va lliurar dels fragments. Així què anaven d’espavilats, eh? Bé, es posaria
a la seva altura. Va agafar el desintegrador, va retrocedir cap a la
cantonada...
La sobtada sensació
de perill que va envair la seva ment va salvar la seva vida. Es va deixar caure
sobre un genoll. Alhora, un parell de trets de desintegrador sorgits de davant
van abrusar la pedra, a l'altura on tenia abans el cap. Es va tirar de costat a
terra, buscant el lloc d'on havien partit els trets.
Eren dos, que
avançaven amb sigil cap a ella pel passadís, al costat oposat a l'escala. Va
disparar dues vegades mentre rodava sobre el seu estómac, però va fallar. Va
aferrar amb les dues mans el desintegrador, procurant fer cas omís dels
impactes cada vegada més propers, va apuntar l'arma cap a l’atacant situat més
a la dreta i va disparar dues vegades.
L'home va fer unes
contorsions i va caure a terra, encara que el seu desintegrador va continuar
disparant al sostre. Un tret va fregar l'orella de la Mara quan va apuntar al
segon atacant, i un altre es va acostar una mica més, amb l'arma disposada.
Tot d'una, sobre el
cap de la Mara va passar un raig de foc làser. L’imperial de davant es va
ensorrar com un bantha llancejat.
La Mara va girar en
rodó. Mitja dotzena de guàrdies de seguretat corrien cap a ella des de
l'escala, armats fins a les dents. Darrere d'ells anava en Bel Iblis.
- Es troba bé? -Va
cridar.
-Sí -va grunyir la Mara,
i es va allunyar una mica més de la cantonada. Just a temps. Els imperials del
replà, en veure que el seu petit atac per sorpresa havia fracassat, van obrir
foc com a possessos. La Mara es va posar dreta i es va apartar de la pluja de
resquills -. En Calrissian ha baixat a l'hangar -va informar al Bel Iblis a
plens pulmons.
-Sí, ens hem creuat
-va assentir el general, mentre els guàrdies de seguretat avançaven -. Què ha
passat aquí?
-Un parell
d’endarrerits -va dir la Mara, i va moure el cap cap al passadís -. Havien de
tornar de la secció de comunicacions. Els seus amics del replà van intentar
retenir la meva atenció, en tant reptaven cap a mi. M'ha anat de poc.
-M'alegro que no ho
aconseguissin –En Bel Iblis va mirar de dalt a baix la Mara -. Tinent?
-No serà fàcil,
senyor -va cridar el cap de la guàrdia, per fer-se sentir sobre el soroll -.
Van a pujar-nos de l'armeria un desintegrador de repetició E-Web. Quant arribi,
els expulsarem d'aquest replà. Fins llavors, només podem mantenir-los ocupats i
confiar que cometin una estupidesa.
En Bel Iblis va
moure el cap lentament, va prémer els llavis, i arrugues de tensió es van
formar al voltant dels seus ulls. Era una expressió que la Mara havia vist molt
poques vegades, i només en els rostres dels millors comandaments militars:
l'expressió d'un cap a punt d'enviar homes a la mort.
-No podem esperar
-va dir. La tensió seguia, però la veu era ferma -. El grup de dalt volarà la
porta d’en Solo molt abans que això passi. Haurem d’atacar ara.
El comandant de la
guàrdia va respirar fondo.
-Comprès, senyor.
Bé, soldats, ja heu sentit al general. Busquem protecció i a per ells.
La Mara es va
apropar un pas cap al Bel Iblis.
-No ho aconseguiran
a temps -va dir en veu baixa.
-Ja ho sé, però com
més n’eliminem ara, menys se'ns oposaran quan baixin.
La seva mirada es va
desviar de nou.
-Quan hagin pres
ostatges -va concloure.
Es va produir un
últim esclat de foc làser, un vague estrèpit metàl·lic, i després, silenci.
-Ai mare! -va
gemegar C3PO, des del racó on intentava passar el més desapercebut possible -.
Crec que la porta de seguretat s'ha enfonsat.
-Encara sort que
estàs tu per donar-nos aquestes notícies -va replicar en Han, irritat.
Els seus ulls van
vagar pel dormitori de la Wínter. La Leia sabia que l'exercici era inútil. Tot
el que podien utilitzar per defensar-se ja havia estat disposat. El llit i la
calaixera de la Wínter estaven recolzades contra les dues portes, i havien
acostat el rober a la finestra, a manera de barricada improvisada per disparar.
I això era tot. Només calia esperar, fins que els intrusos irrompessin per una
o ambdues portes.
La Leia va respirar
fondo i va tractar de calmar el seu accelerat cor. Des del primer intent de
segrest a Bimmisaari, s'havia fet a la idea que els imperials anaven només a
buscar-la. No és que fos un pensament molt agradable, però s'havia acostumat,
més o menys, després d'anys de guerra.
Aquesta vegada era
diferent. Aquesta vegada, en lloc d'anar a per ella i els seus bessons nonats,
anaven a pels seus nadons. Nadons als quals podien arrabassar dels seus braços
i amagar-los on mai pogués trobar-los.
Va estrènyer amb
fúria la seva espasa de llum. No. No passaria. No ho permetria.
Es va sentir un
soroll de fusta de trencar-se a l'exterior.
-Allà va el sofà -va
remugar en Han. Un altre soroll... -. I la butaca. Tampoc pensava que els
continguessin molt.
-Valia la pena
provar -va dir la Leia.
-Sí -va esbufegar en
Han -. Porto mesos dient-te que necessitem més mobles.
La Leia va somriure
i va estrènyer la seva mà. En Han sempre intentava mitigar la tensió de
qualsevol situació.
-No és veritat -va
dir -. A més, mai ets aquí -Va mirar la Wínter, asseguda a terra sota les
finestres de transpariacer, amb un bessó bressolat en cada braç -. Com estan?
-Crec que s'estan
despertant -va murmurar la Wínter.
-Sí -va confirmar la
Leia, i va acariciar mentalment a cada un amb tota la serenitat que va poder
reunir.
-Intenta
mantenir-los callats -va remugar en Han -. No cal ajudar als nostres amics de
fora.
La Leia va assentir,
i una nova onada de tensió va rebregar seu cor. Tots dos dormitoris, el d'ells
i el de la Wínter, donaven a la zona residencial de les estances, de manera que
els atacants tenien un cinquanta per cent de possibilitats d'encertar la porta
darrera de la qual es refugiaven els seus objectius. Amb el tipus d'armes que
portaven, una elecció errònia només els retardaria uns escassos minuts, però
podien significar la diferència entre la vida i la mort.
El soroll sord
produït pel tret d'un desintegrador es va sentir des de la seva habitació, i la
Leia va respirar per un moment, però només per un moment. Un segon després, el
soroll es va repetir, aquesta vegada des de la porta de davant. Els imperials
havien decidit destruir totes dues portes a la vegada.
Es va tornar cap al
Han, i va descobrir que aquest l'estava mirant.
-Els contendré -va
dir, unes paraules més tranquil·litzadores que racionals -. Han de dividir les
seves forces. Encara ens queda una mica de temps.
-Tant de bo ens
servís d'alguna cosa -va dir la Leia, i va passejar inútilment la vista per
l'habitació.
Anys de desplaçar-se
per la galàxia amb la secció de Provisions i Adquisicions de la Rebel·lió
havien acostumat a la Wínter a viatjar amb el menor bagatge possible, i no hi
havia res que poguessin utilitzar.
Una altra andanada
de trets va arribar de l'exterior, seguida pel tènue soroll d'alguna cosa
esmicolant-se. Les portes de fusta del dormitori no trigarien a caure. La Leia va
tornar a examinar l'habitació, i la desesperació va començar a ennuvolar els
seus pensaments. El rober, el llit, la còmoda, això era tot. Només les portes
de seguretat, les finestres de transpariacer i les parets nues.
Parets nues...
Tot d'una, va
prendre consciència de l'espasa de llum que s'aferrava a la mà.
-Han, per què no
sortim d'aquí? -Va dir, i el primer alè d'esperança va despertar en ella -. Puc
practicar una via d'accés a l'habitació del costat amb la meva espasa de llum,
i podríem continuar fins al passadís abans que entressin.
-Sí, ja ho havia
pensat -va contestar en Han -. El problema és que ells també ho hauran pensat.
La Leia va empassar
saliva. Sí, els imperials haurien tingut en compte aquesta possibilitat.
- I si baixem? -Va
insistir -. O pugem? Suposaran que hem fugit pel sostre?
-Ja has vist a
Thrawn en acció -va replicar en Han -. Què opines?
La Leia va sospirar,
i les seves esperances es van esvair. En Han tenia raó. Si el gran almirall
havia planejat l'atac, ja podien obrir la porta de seguretat i rendir-se a
l'instant. Tots els detalls haurien estat tinguts en compte, així com les
possibles alternatives.
La Leia va moure el
cap.
-No -va dir en veu
alta -. No és infal·lible. Ja ens hem avançat a les seves intencions en altres
ocasions, i podem tornar a fer-ho.
Va mirar la Wínter i
als bessons, que seguien dormint sota la finestra.
La finestra...
-Molt bé -va dir a
poc a poc -. I si ens escapem per la finestra?
En Han la va mirar
fixament.
- Per la finestra,
on?
-A on puguem arribar
-Els desintegradors van atacar les portes de seguretat -. A dalt, a sota, al
costat... Tant me fa.
L'expressió
estupefacta d’en Han no havia desaparegut del seu rostre.
-Per si no ho
sabies, cor, aquestes parets són de pedra massissa. Ni tan sols en Chewie
podria enfilar-se per elles sense un equip d'alpinisme.
-Per això no
s'imaginen que escaparem per aquí -va insistir la Leia, i va tornar a mirar cap
a la finestra -. Potser pugui practicar alguns agafadors per les mans i els
peus amb l'espasa de llum...
Es va interrompre i
va llançar a la finestra una segona mirada. Si les llums de l'habitació no
l’enganyaven, un parell de fars s'aproximaven.
-Han...
El seu marit es va
girar per mirar.
-Oh, oh -va murmurar
-. Més companyia. Fantàstic.
-Potser és un equip
de rescat -va suggerir la Leia, vacil·lant.
-Ho dubto -En Han va
bellugar el cap i va examinar els llums que s'apropaven -. Només han passat uns
minuts des que va començar el tiroteig. Espera un moment...
La Leia va mirar
enrere. Els llums de l'exterior havien començat a parpellejar. Va observar la
configuració, però no corresponia a cap codi conegut...
- Capità Solo! -Va
exclamar C3PO, molt nerviós -. Com sap, domino sis milions de formes de
comunicació...
-És en Chewie -el va
interrompre en Han. Es va incorporar i va agitar les dues mans davant de la
finestra.
-... i aquest senyal
sembla estar relacionada amb un dels codis utilitzats pels jugadors de sàbacc
professionals per...
-Hem de sortir per
aquesta finestra -va dir en Han, mentre llançava una mirada a la porta -. Leia?
-Sóc aquí.
La princesa va
deixar caure el desintegrador i es va posar dreta, amb l'espasa de llum a la
mà.
-... fer trampes
sense que s'assabentin els altres membres de la partida...
-Tanca el bec,
Lingot d'Or -va replicar en Han, mentre ajudava a la Wínter a aixecar-se.
Els llums
s'acostaven a gran velocitat, i la Leia va distingir la forma del Falcó, que es retallava contra les llums
de la ciutat. Un record la va assetjar: quan els noghri havien intentat
segrestar-la a Bpfassh, havien utilitzat un fals Falcó com a esquer. No obstant això, als imperials no se'ls hauria
ocorregut utilitzar un codi emprat pels jugadors de sàbacc... O sí?
Gairebé era igual.
Preferia enfrontar als seus enemics a bord d'una nau que esperar asseguda a què
s'apoderessin d'ella. A més, molt abans de pujar a la nau, sabria si en Chewbacca
estava o no en ella. Es va apropar a la finestra, va aixecar l'espasa de
llum...
I darrere d'ella, la
porta de seguretat va saltar a trossos.
La Leia es va tornar
en rodó i, a través del fum, va veure a dos homes que empenyien de costat el
tocador i es llançaven a terra, alhora que en Han l’agafava pel braç i la
tirava a un costat.
Una descàrrega
tancada de raigs làser es va estavellar contra la paret i la finestra, mentre la
Leia apagava la seva espasa de llum i recollia el desintegrador. En Han, al seu
costat, va repel·lir l'atac, protegit en part pel rober. Quatre imperials més
van aparèixer a la porta i van disparar al seu torn sobre el rober. La Leia va
serrar les dents i va disparar, amb la precisió que la pràctica i la Força li
van permetre, tot i saber que tot era inútil. Com més es prolongués el
tiroteig, més possibilitats hauria de què un dels seus fills fora ferit...
Tot d'una, per
sorpresa, alguna cosa va tocar la seva ment. Una pressió mental, a mig camí
entre l'exigència i el suggeriment. I li deia...
Va respirar fondo.
- Prou! -Va cridar,
per fer-se sentir sobre l'estrèpit -. Deixeu de disparar. Ens rendim.
El tiroteig es va
interrompre. La Leia va dipositar el desintegrador sobre el destrossat rober i
va aixecar les mans, quan els dos imperials per terra es van incorporar amb
cautela i van avançar. Va tractar de no percebre la incredulitat d’en Han.
La balustrada
propera a l'escala situada més a la dreta va esclatar en un núvol de resquills
i pols quan el foc concentrat dels guàrdies de seguretat va aconseguir
destruir-la. Els trets de resposta van arribar a un dels guàrdies quan la
balustrada es va ensorrar, i va caure a terra. La Mara va treure un ull per la
cantonada, indici entre la runa i els encegadors esclats de raigs làser, i es
va preguntar si haurien aconseguit arribar a l'imperial que s'havia convertit
en el seu objectiu.
Sí. Va aconseguir
distingir, a través del fum, la forma retorçada d'un cos, coberta de pols.
- Han arribat a un
-va informar Bel Iblis -. En queden tres.
-Més els que hi hagi
a dalt -li va recordar el general, amb rostre ombrívol -. Esperem que la
llegendària sort d’en Solo inclogui la Leia, els nens i als altres ostatges
possibles.
-És la segona vegada
que parla d'ostatges -va dir la Mara. En Bel Iblis va arronsar les espatlles.
-Només podran sortir
d'aquí escudant-se en ostatges, i estic segur que ells ho saben. L'única
possibilitat que els queda és fugir per dalt, i ja he indicat al Calrissian que
reuneixi alguns caces per tancar el palau des de l'aire. Un cop bloquejat el
turboascensor, aquesta escala és l'última via d'escapament.
La Mara el va mirar
i un calfred va recórrer tot el seu cos. Encara no havia tingut temps de
reflexionar sobre tots els aspectes de la situació, per culpa de la commoció
desfermada des que l'incident s'havia iniciat. Ara, les paraules d’en Bel Iblis
i els seus llunyans records s'havien combinat en un encegador centelleig de
discerniment.
Va romandre immòbil
uns segons, reflexionant, i es va preguntar si es tractava d'alguna cosa real o
un producte de la seva imaginació, però era evident. Lògic, brillant des del
punt de vista tàctic, amb l'empremta del gran almirall impresa. Allà estava la
resposta.
I hauria sortit
bé..., excepte per un descuit. En Thrawn ignorava que ella estava al palau. O
no creia que hagués estat la Mà de l'Emperador.
-Torno de seguida
-va dir al Bel Iblis.
Es va allunyar pel
passadís a corre-cuita. Va girar una cantonada i es va internar en un passadís
transversal. Els seus ulls van explorar el fris llaurat que corria sobre la
part superior de la paret. En algun punt, trobaria el senyal que buscava.
Allà estava. Es va
detenir davant del panell, d'aspecte molt vulgar, d'altra banda, i va mirar a
banda i banda. Potser l’Skywalker i l’Organa Solo acceptessin les seves
passades relacions sense parpellejar, però dubtava que els altres fossin tan
indiferents. El passadís estava desert. Va alçar la mà cap al fris, va
introduir dos dits en les esquerdes corresponents i va deixar que els sensors
absorbissin la calor de la seva mà.
El panell es va
obrir sense cap soroll.
Va entrar, va tancar
el panell a la seva esquena i va mirar al seu voltant. Els passadissos privats
de l'emperador, més o menys paral·lels als pous dels turboascensors, eren molt
estrets, per força, però estaven ben il·luminats, a prova de pols i sorolls. El
més important era que la conduirien fins als imperials amagats al replà de
recepció.
Dos minuts i tres
escales després, va arribar a la sortida que donava a la planta de l’Organa Solo. Va inhalar dues llargues glopades
d'aire, es va preparar per al combat i va sortir al passadís.
Com la batalla es
desenvolupava tres pisos més avall, esperava trobar un segon grup de vigilància
prop del lloc per on pretenien escapar. Tenia raó: dos homes, abillats amb els
ja coneguts uniformes de Seguretat de palau estaven aixafats contra les parets,
d'esquena a ella, i vigilaven l'extrem oposat del passadís. L'estrèpit
insistent dels desintegradors, que arribava des de la direcció contrària, era
més que suficient per ofegar els seus passos, i tots van morir molt abans d'advertir
la seva presència. Un ràpid cop d'ull per assegurar-se que estaven fora de
combat, i es va encaminar cap les estances de l’Organa Solo.
Quan va arribar a la
destrossada porta exterior, i ja es disposava a obrir-se pas entre la runa, una
explosió va interrompre el foc dels desintegradors que disparaven dins.
Va estrènyer les
dents quan els desintegradors dels defensors van respondre als seus atacants.
Una bona manera de fer-se matar seria irrompre com una exhalació, sense buscar
protecció, però si procedia amb més cautela, potser algú moriria abans que ella
estigués en condicions de disparar.
Llevat que...
Leia Organa Solo, va cridar en silenci, i va projectar la
Força com abans, quan en Calrissian havia anat a buscar el seu desintegrador,
tan insegura com en l'anterior ocasió que l’Organa Solo la sentís. Sóc la Mara. Estic darrere d'ells.
Rendeix-te. Em sents? Rendeix-te. Rendeix-te. Rendeix-te.
Quan va arribar a la
porta exterior, va sentir el crit de l’Organa Solo, a penes audible per culpa del soroll
dels desintegradors.
- Prou! Deixeu de
disparar! Ens rendim.
La Mara va treure un
ull per la cantonada: quatre imperials drets o agenollats al costat de les
vores ennegrides de la porta, amb els desintegradors apuntant cap a dins, i dos
més a l'interior, que començaven a incorporar-se. Cap mirava en la seva
direcció.
La Mara va somriure,
va aixecar el desintegrador i va obrir foc.
Dues es van
desplomar abans que els altres fossin conscients de la seva presència. Un
tercer va caure quan va girar en rodó, amb la vana intenció de disparar sobre
ella. El quart gairebé havia adoptat la posició de tir, quan un llamp que va
sorgir de l'interior de l'habitació el va abatre.
Cinc segons més
tard, tot havia acabat.
Només va quedar un
supervivent.
-Creiem que és el
cap del grup -va dir en Bel Iblis al Han, mentre els dos s'encaminaven cap a la
zona mèdica -. Identificat en principi com el Major Himron, encara que no ho
esbrinarem amb certesa fins que recuperi la consciència.
En Han va assentir i
va llançar un ràpid cop d'ull a un altre parell de guàrdies quan van passar de
llarg. Si més no, l'incident havia posat sobre avís a Seguretat. Just a temps.
- Alguna idea de com
van entrar?
-Serà una de les
meves primeres preguntes -va contestar en Bel Iblis-. Està en cures
intensives... Per aquí.
En Lando esperava a
la porta, acompanyat per un metge, quan en Han i en Bel Iblis van arribar.
- Esteu tots bé? -Va
preguntar en Lando a l'instant -. Vaig enviar a Chewie dalt, però em van
ordenar quedar-me aquí, amb el presoner.
-Tots estem bé –el
va tranquil·litzar en Han, mentre en Bel Iblis i ell entraven -. Chewie va
pujar abans que jo me n'anés, i està ajudant a la Leia i la Wínter a preparar
altres estances. Per cert, gràcies per seguir-nos.
-De res -va grunyir en
Lando -, sobretot perquè no vam fer res més que mirar. No hauries pogut
endarrerir dos minuts la teva petita exhibició de focs artificials?
-A mi no em miris.
Va ser culpa de la Mara.
Una ombra va creuar la
cara d’en Lando.
-Ah, ja. La Mara.
En Han va arrufar
les celles.
- Què vols dir?
-No ho sé –En Lando
va moure el cap -. Té alguna cosa que no m'acaba de convèncer. Recordes quan
érem a Myrkr, a la base d’en Karrde, just abans que en Thrawn arribés i haguéssim
d'amagar-nos al bosc?
-Vas dir que la seva
cara et sonava -Aquell comentari s'havia gravat en la seva ment -. Ja saps on
la vas conèixer?
-Encara no -va
grunyir en Lando -, però estic a prop. Ho sé.
En Han va mirar al
Bel Iblis i al metge, pensant en el que en Luke havia dit l'endemà passat de
partir de Myrkr. Que la Mara li havia confessat la seva intenció de matar-lo.
-La veiessis on la
veiessis, sembla que ara està de la nostra part.
-Sí -va dir en Lando
-. Potser.
En Bel Iblis els va
requerir.
-Intentarem
despertar-lo. Acompanyi’m.
Van entrar. Mitja
dotzena de metges i androides, sense comptar tres oficials de seguretat de l’Ackbar,
envoltaven al presoner. A un senyal d’en Bel Iblis, un dels metges va fer
alguna cosa a l'embenat que envoltava el braç de l’imperial. Mentre en Han i en
Lando s'acomodaven a un costat del llit, el presoner va tossir i va obrir els
ulls.
- Major Himron? -Va
preguntar un oficial de seguretat -. Em sent, Major?
-Sí -va panteixar
l'imperial, i va parpellejar un parell de vegades. Els seus ulls van examinar a
la gent que l'envoltava, i en Han va tenir la impressió que l'home es posava en
estat d'alerta -. Sí -va repetir, amb més energia.
-El seu atac ha
fracassat -va dir l'oficial -. Tots els homes han mort, i encara no estem
segurs que vostè vagi a sobreviure.
En Himron va
sospirar i va tancar els ulls, però el seu rostre encara transparentava
lucidesa.
-Atzars de la guerra
-va contestar.
En Bel Iblis es va
inclinar cap endavant.
- Com es van
introduir al palau, Major?
-Suposo que ja... no
importa -va murmurar en Himron. Respirava amb gran dificultat -. La porta
posterior. Un conjunt de passadissos secrets... Tancat per dins... Ella ens va
deixar entrar.
- Algú els va deixar
entrar? -Va preguntar en Bel Iblis -. Qui? –En Himron va obrir els ulls.
-El nostre contacte
del palau. Es diu... Jade.
En Bel Iblis va
llançar al Han una mirada de sorpresa.
- Mara Jade?
-Sí –En Himron va
tornar a tancar els ulls i va exhalar un profund sospir -. Agent especial de
l’... Imperi. En un altre temps anomenada... Mà de l'Emperador.
Va emmudir, i va
donar la impressió que s'encongia al llit.
-Fins aquí hem
arribat, general -va dir el metge en cap -. Necessita descansar, i cal
estabilitzar-lo. D'aquí a un parell de dies, potser, s'haurà recuperat prou per
respondre a més preguntes.
-No està gens
malament -va comentar un oficial de seguretat, mentre s'encaminava a la porta -.
Ens ha dit prou.
-Esperi un moment
-li va interpel·lar en Han -. On va?
- Vostè què creu?
-Va replicar l'oficial -. Vaig a detenir la Mara Jade.
- Basant-se en la
paraula d'un oficial imperial?
-No té una altra
alternativa, Solo -va dir en veu baixa en Bel Iblis, i va recolzar una mà sobre
l'espatlla d’en Han -. Després d'una acusació tan greu, una detenció cautelar
es fa necessària. No es preocupi. Aviat ho solucionarem.
-Així ho espero –li va
advertir en Han -. Agent imperial, i un ou. Es va carregar a tres, com a mínim,
allà dalt... -Es va interrompre en fixar-se en l'expressió d’en Lando -. Què
passa?
El seu amic va tornar
la vista cap a ell a poc a poc.
-Ja ho tinc -va dir
en veu baixa -. Ja sé on l'havia vist. Era una de les noves ballarines al palau
d’en Jabba el Hutt, a Tatooine, quan vam anar a rescatar-te.
En Han va arrufar
les celles.
- En el palau d’en
Jabba?
-Sí, i no estic
segur, però en el merder que es va armar abans de sortir cap al Gran Pou de
Carkoon, crec recordar que va demanar a Jabba acompanyar-lo al Veler. No, no
l'hi va demanar. Més aviat diria que li va suplicar.
En Han va contemplar
a l'inconscient Major Himron. La Mà de
l’Emperador? i en Luke havia dit que ella el volia matar...
Va rebutjar la idea.
-Tant me fa on fos
-va dir -. Ens va lliurar d'aquells imperials. Vine, anem a donar un cop de mà
a la Leia amb els bessons, i després investigarem el que passa aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada