Ombres de l'Imperi (VI)

Anterior

6

El Falcó Mil·lenari va sorgir de l’hiperespai al voltant de Zhar, el gegant gasós, i en Luke va utilitzar un dels vestits de buit per passar a la seva ala-X i fer la resta del viatge a bord del caça. En Lando i la Leia haurien preferit que tots seguissin junts, però en Luke havia dit que si sorgia algun problema, dues naus armades podrien enfrontar-s'hi millor que una de sola. En Lando i la Leia van comprendre que tenia raó.

En Luke es va sentir força millor quan ell i l’R2 van estar en el caça. Sí, Lando era un bon pilot, però en Luke confiava més en les seves pròpies capacitats. Això no significava necessàriament que fos millor pilot de caça que ell, encara que estava raonablement segur que ho era, però almenys així no hauria de conformar-se amb estar creuat de braços i mirar. Malgrat tot el vestit de buit sempre resultava una mica incòmode, per descomptat.

Va mantenir la petita nau a prop del Falcó mentre entraven en el sistema. Què estaria fent allà Boba Fett, tan lluny, en la perifèria de la Vora? Aquell lloc semblava trobar-se molt allunyat de totes les rutes importants.

Va veure els puntets en la pantalla del seu sensor gairebé en el mateix instant en què la crida sorgia del seu comunicador.

— Ep, Luke! Benvingut a la fi de la galàxia.

— Ep, Wedge! Com van les coses?

—Així, així. Un altre dia un altre crèdit..., abans que se te’ls emportin els impostos, és clar.

En Luke va somriure. Wedge Antilles havia estat un dels pilots de l'Aliança que van sobreviure a l'atac contra l'Estrella de la Mort. Era un gran pilot, i la seva valentia fregava la temeritat. Ah!, el bo d’en Wedge...

Allà hi havia una dotzena de naus com la seva.

—M’alegra tornar a veure’t, Luke. Espero que ens tinguis preparada alguna cosa interessant, perquè no hi ha hagut molta animació últimament.

—Bé, si voleu viure autèntiques aventures, potser hauríeu de parlar amb Lando i demanar-li que us fes algun guisat especial...

—He sentit això -va dir en Lando pel comunicador.

En Luke va tombar el cap cap al Falcó, que estava volant al costat de la seva ala de babord, i va somriure.

—Només era una broma, Lando.

—Ei, Calrissian, quant de temps sense veure't... Pensava que a hores d'ara ja t'haurien ficat a la presó.

—Encara no, Antilles, encara no.

—Segueix-nos, Luke —va dir en Wedge—. Hem muntat el campament a Kile, una petita lluna a l'ombra del planeta, davant de Gall. Crec que ho hem deixat realment preciós: hi ha aire, gravetat, aigua..., totes les comoditats de la llar.

—Guia'ns—va dir en Luke—. Anirem just darrere teu.

—Així que aquest és el vostre concepte d'un campament «realment preciós», eh? —Va dir la Leia mentre contemplava l'interior de l'edifici prefabricat de plastimetall que l'esquadró de caces havia erigit com a base. Bàsicament consistia en quatre parets i un sostre, i semblava un encreuament entre magatzem i hangar, amb les bigues de plàstic al descobert i poca cosa més. Feia fred, i a totes les zones feia olor de roca cremada—. Bé, bé... Prefereixo no saber fins a quin punt ha de ser horrible un campament perquè no t'agradi.

En Wedge va somriure.

—Bé, ja saps com som els nois i jo. L'únic que necessitem és una nau i una mica de roca per baixar-hi.

—Si més no, en el de la roca sí que se us pot donar un excel·lent.

En Wedge els va portar fins a una cantonada del fred i incòmode edifici en què havien col·locat una taula i un projector hologràfic. Un home estava mig recolzat en una de les cadires de plastimetall, com si estigués dormint.

En realitat no s'assemblava res al Han, tenia els cabells vermellosos i la pell pàl·lida, però hi havia alguna cosa en la seva postura que...Potser si hagués estat adormit, però els seus ulls es van obrir de seguida i semblava estar totalment despert per quan es van aturar davant d'ell.

Era alt i prim, i tenia els ulls grisos. Portava una granota grisa i botes d'estibador, i un desintegrador enfundat que penjava sobre el seu maluc. La Leia va pensar que tindria més o menys l'edat d’en Han, i també tenia la seva mateixa expressió entre mandrosa i insolent. L'home es va incorporar i es va inclinar davant seu en una aparatosa i melodramàtica reverència.

—Princesa Leia—va dir—. Què amable sou en venir a visitar-nos al nostre humil castell, altesa...

Va moure la mà en un gest que va abastar tota l'enorme sala buida i va somriure.
La Leia va bellugar el cap i es va preguntar si en Han podia tenir un germà del qual no en sabés res des de feia molt de temps. O seria potser que aquells tipus assistien a cursets on els ensenyaven a parlar d'aquesta manera?

—Aquest és en Dash Rendar—va dir en Lando—, lladre, tafur, contrabandista i un pilot de la pila.

El somriure d’en Dash es va fer una mica més gran.

— Què vols dir amb això que sóc un pilot de la pila, Calrissian? Puc fer un picat en anell al voltant de la teva nau pilotant un saltacel amb una sola ala i una tovera encallada.

—I també és modest—va dir la Leia. En Dash va tornar a inclinar-se davant ella.

—Veig que la princesa no només és sorprenentment bella, sinó que també és increïblement perspicaç.

«Oh, renoi!-va pensar la Leia-. I aquest és el tipus que ens ha de dur fins al Boba Fett?»

—Ja pots guardar el sabó, Dash—va dir en Lando—. Anem a parlar del que ens ha portat fins aquí.

—És la primera bona idea que has tingut en anys, Lando—va replicar en Dash.

En Lando es va encarregar de fer les presentacions.

—Bé, així que ja saps qui és la princesa Leia, i també coneixes en Chewie. Aquest és en Luke Skywalker.

En Luke va fer un pas cap endavant, i els dos homes es van saludar amb una inclinació de cap.

— Ens hem trobat abans? Em resultes familiar.

—Potser que m'hagis vist a Hoth—va dir en Dash—. Estava allà lliurant un carregament de provisions quan l'escut va esclatar. Vaig pilotar un lliscador de les neus durant la batalla mentre esperava que em toqués el torn per poder fotre el camp.

En Luke va assentir.

—És clar... Ara recordo que vas acabar amb un dels caminants imperials. Vas estar força bé.

En Dash va tornar a obsequiar-los amb aquell somriure enlluernador.

— Força bé? Em vaig passar la major part d'aquesta batalla dormint, noi. Podria haver-me quedat allà i haver seguit liquidant aquests caminants durant tot el dia sense que se m’accelerés el pols ni un sol batec, si no hagués estat perquè tenia una cita per recollir un carregament molt ben pagat en un altre lloc.

La Leia va moure el cap. Què dimonis els hi passava als homes? Es donaven copets a l'esquena a si mateixos amb tanta força que resultava sorprenent que no acabessin inconscients a terra. Realment necessitava suportar la companyia d'un altre cap buit que només sabia fanfarronejar?

Bé..., sí. Si podia portar-li fins al lloc on tenien presoner al Han, la Leia podria suportar la seva presència.

—Hem fet algunes petites operacions de reconeixement—va dir en Wedge—. Un parell de passades, res més... Deixeu-me que us ensenyi com és aquest lloc—va afegir, i va anar cap als controls del projector hologràfic.

En Luke va mantenir els ulls clavats en el camp de projecció mentre en Wedge començava a ensenyar-los els plans hologràfics i les imatges de la lluna en les que se suposava que estava atracada la nau d’en Boba Fett..., si és que podien creure en la informació proporcionada per Dash Rendar, és clar. Rendar sabia ser un excel·lent agent publicitari de la seva pròpia persona, això estava clar, i sí, s'havia portat força bé durant els combats a Hoth, però en Luke no estava massa segur que aquell tipus realment fos digne de confiança.

Tot i així, Lando semblava pensar que podien confiar en Dash..., sempre que se li pagués prou bé.

En Luke va haver de somriure davant d'aquesta idea. Quan es van conèixer, al principi en Han li havia semblat un simple contrabandista que actuava impulsat pels diners..., i que a més aprofitava la més mínima ocasió per fer saber a la gent el meravellosament bon pilot que era. En Luke va necessitar algun temps per comprendre que tot allò només era una màscara pública, una façana que en Han utilitzava per ocultar-se darrere d'ella, perquè no volia que ningú pogués saber fins a quin punt es preocupava pels altres. Potser també hi hagués alguna cosa més en Dash Rendar del que saltava a la vista.

—... La lluna té algunes peculiaritats atmosfèriques força perilloses—estava dient Wedge—. Hi ha grans tempestes ciclòniques que poden arribar a tornar-se realment violentes, principalment en l'hemisferi sud. Us asseguro que no voldríeu volar a través d'una d'elles.

En Dash va riure.

—Potser tu no voldries fer-ho, Antilles, però jo esmorzo tempestes.

«O potser no hi hagi res més que el que salta a la vista -va pensar en Luke-. Potser senzillament està boig.»

En Wedge va seguir amb el seu informe. L’Enclavament Imperial servia de base a dos Destructors Estel·lars, el transport havia resultat ser un simple rumor, però amb això ja era més que suficient. En Luke sabia que un Destructor Estel·lar transportava una ala sencera de caces TIE en els seus hangars i que cada ala estava formada per sis esquadrilles, la qual cosa significava 72 caces TIE per cada nau. En total, hi hauria 144 caces TIE per enfrontar-se als dotze aparells de l'esquadró d’en Wedge.

Eh... Bé, tretze comptant la nau d’en Luke. Això feia que la superioritat numèrica de l'enemic estigués una mica per sota del dotze contra u, en comparació amb algunes de les batalles en les quals havia pres part, no estava tan malament.

Mentre escoltava parlar a Wedge, en Luke va començar a traçar un pla. En Luke va pensar que com més senzill fos, millor resultat donaria.

En Wedge va acabar el seu informe.

—I això és tot. Què opines, Luke?

—Que serà facilíssim—va respondre aquest—. Sé com podem fer-ho.

La Leia i en Lando es van tornar cap a ell i el van contemplar amb tanta curiositat com si en Luke acabés d'esdevenir una serp gegant. En Luke va tornar a somriure.

En Xízor va contemplar la informació hologràfica que surava davant d'ell i va somriure en la solitud de la seva càmera privada. Bé, bé... Aquell esbojarrat jove que havia cregut que seria capaç d'acabar amb la seva vida - com es deia? Hoff? - Havia accedit al corredor protegit a través d'un punt de control imperial situat a pocs centenars de metres de distància. I a més hi havia una coincidència prou estranya: el guàrdia que es trobava de servei en aquell punt de control s'havia esfumat misteriosament. Així doncs, mai arribaria a saber-se quin havia estat el subterfugi utilitzat pel mort..., ja que ell era mort i el guàrdia havia desaparegut.

En Xízor hagués apostat la meitat de la seva fortuna contra una moneda de decicrèdit doblegada a què tampoc es tornaria a saber res del guàrdia absent. Algú havia fet que el guàrdia deixés passar l'assassí, i fos qui fos aquesta persona, en Xízor també estava segur que no desitjava que la seva participació en tot l'assumpte arribés a ser coneguda.

El Príncep Fosc va seguir reflexionant. Els seus enemics eren legió o, com a mínim, miríade, i a molts d'ells els encantaria veure’l mort. Subornar i eliminar un guàrdia resultaria força fàcil, i únicament a Coruscant hi havia un centenar d'enemics seus que eren prou poderosos per poder fer les dues coses.

Qui l'odiava més? Era una pregunta força difícil de respondre, ja que hi havia tants.
Qui era el més probable que tingués el valor suficient per dur a terme l’intent d'acabar amb la seva vida? Això ja era un altre assumpte. El Príncep Fosc era gairebé invulnerable, i encara que molts no vacil·larien ni un instant en tallar el cap al seu líder si pensaven que podien fer-ho sense conseqüències per a ells, no eren molts els que estarien tan segurs que podrien fer-ho sense ser detectats. Això restringia el grup dels sospitosos a algú poderós, algú que podia, en el cas que arribés a saber el que havia fet, sobreviure no només a la ira del Príncep Fosc, sinó també a la possible ira del mateix Emperador.

I, de fet, el nombre de possibles sospitosos quedava realment molt més reduït.

En Xízor es va recolzar en el seu seient i va formar un pont amb els dits. Era un petit joc que jugava ocasionalment amb si mateix, fent veure que estava utilitzant la raó i la lògica per arribar a una conclusió que ja havia assolit de manera intuïtiva. Sabia qui havia causat aquell atac, igual que sabia que en realitat mai havia tingut intenció que l'atac es veiés coronat per l'èxit. No era més que una petita espina col·locada en el seu camí, un obstacle diminut sobre el qual havia de passar sentint una petita irritació, i res més que això.

Es tractava d'una petita incomoditat directament llançada contra la seva persona per un home que no temia ni al Sol Negre ni al disgust de l'Emperador. Només hi havia un home que reunís aquestes dues característiques.

En Xízor va sentir la temptació de contractar a una dotzena d'assassins, no dir-los qui era el seu objectiu i llançar-los contra en Vader. Els assassins fracassarien, per descomptat, i serien aixafats com insectes per en Vader amb menys esforç del que en Xízor havia invertit en aniquilar l'home del camí. En Vader podia matar amb un gest de la mà, encara que de tant en tant li agradava tenir l’oportunitat d'usar la seva espasa de llum.

Però... No Això podia arruïnar els plans traçats per en Xízor per a ser vist per tots com amic d’en Vader..., o si més no, com algú que no era enemic seu. Si en Xízor era capaç de determinar qui havia pres part en aquell patètic intent d'acabar amb la seva vida sense tenir cap prova a part d'un pressentiment, en Vader també era capaç de determinar qui podia ser prou valent com per a enviar un grup de tiradors contra ell.

I no hi havia cap dubte que no li costaria res d’arribar a la conclusió que es tractava d'una represàlia per l'atac contra en Xízor.

No, per molt satisfactori que pogués arribar a ser donar algun motiu de preocupació al Vader mitjançant un atac, no seria gens prudent en relació al pla general.

Però resultava molt agradable saber que en Vader l’odiava prou per voler veure’l mort.

La Leia es va posar a riure.

— I aquest és el teu pla?

En Luke va posar cara d'indignació.

— Quins defectes li veus?

El seu alè va crear una boirina de vapor en aquella sala gelada.

— Tu i l'esquadró d’en Wedge atacareu l’Enclavament Imperial, mantindreu ocupats a més de cent caces TIE i dos Destructors Estel·lars mentre en Dash guia el Falcó Mil·lenari fins al lloc on està atracada la nau d’en Boba Fett. Baixarem, rescatarem al Han i ens anirem a tota velocitat. Oh!, no té cap defecte. Quin defecte hi podria arribar a trobar? És perfecte. La Leia va moure el cap.

—Admeto que és un pla molt senzill... —Va començar a dir en Luke.

—És un pla estúpid—va dir la Leia.

En Luke va estrènyer les mandíbules. Oh, oh... La Leia coneixia molt bé aquesta mirada, i va comprendre que havia ferit el seu orgull masculí.

—Si tens alguna idea millor... —Va dir en Luke en un to força sec.

La Leia va sospirar. Aquest era el problema. No tenia cap idea millor. El pla d’en Luke no podia ser més simple i directe i, si bé podia ser prou temerari com perquè tots acabessin rostits sota el foc de les bateries turbolàsers imperials, també podia ser prou embogit com per acabar donant resultat. Si la Leia estigués al comandament de l'Enclavament Imperial, mai esperaria que ningú fes semblant idiotesa.

—Bé... -Va murmurar.

—És just el que em pensava—va dir en Luke, i hi va haver una nota gairebé imperceptible de triomf en la seva veu mentre pronunciava aquelles paraules.

—No vull ser el típic esgarriacries que sempre està trobant pegues a tot—va dir en Dash—, però si hem d’entrar cautelosament per la porta del darrere, hauríem de fer algunes maniobres força complicades. Caldrà volar a l'altura de les copes dels arbres per escapar dels sensors locals, i aquest tipus de coses... Potser hàgim de ficar-nos pels congosts de la Gran Trinxera. —Es va girar cap a Lando—. Encara que aquest munt de ferralla corelliana en què heu vingut no decideixi desintegrar-se de sobte, creus que podràs fer-ho?

—Tu has fet totes aquestes maniobres, no? En aquest cas, jo també puc fer-les.

—Sí, bé, però... Vaig fer aquest viatge a bord del Genet de l'Espai.

—El Falcó Mil·lenari ha sofert unes quantes modificacions des dels temps en què em pertanyia—va replicar en Lando.

Chewie va dir alguna cosa.

— De debò? —Va preguntar en Dash—. On has aconseguit uns motors subllumínics tan veloços?

Chewie va dir alguna cosa més i va agitar el seu braç esquerre. Dash va somriure.

—Sí, és clar... Suposo que en Han Solo és prou idiota per fer una cosa així. —Es va girar cap en Luke i Wedge i va assentir—. D'acord. Si podeu mantenir ocupats als caces TIE i els dos Destructors Estel·lars, jo puc portar a Lando fins a la nau d’en Boba Fett.

Chewie va tornar a parlar. La Leia va creure entendre el que havia dit. S'estava oferint a anar amb ells.

—No tens per què fer-ho, amic—va dir en Lando. Chewie afegir alguna cosa més.

—Gràcies. T’ho agraeixo, de debò.

—Incloeu-me en el grup—va dir la Leia.

—No sé si això és una bona idea...

La Leia el va interrompre.

—No pensaràs que el comandant imperial enviarà tots els seus caces TIE a l'espai perquè s'ocupin de tan sols una dotzena d'ales-X, oi? Ha de tenir algú al planeta. Si comencen a disparar contra el Falcó, necessitareu algú perquè torni el foc. Si Chewie està en la torreta dorsal, qui us ha de cobrir la panxa?

En Lando i en Luke van intercanviar una ràpida mirada. En Luke va arronsar les espatlles.

—Té raó—va dir—. I és una bona tiradora.

—Bé, llavors suposo que tot ha quedat prou clar—va dir en Wedge—. Els nois s'alegraran de poder volar sota les teves ordres en aquesta missió, Luke.

—Gràcies, Wedge.

— Vols veure una cosa, noi? —Va preguntar en Dash. En Luke va mirar-lo.

—Sortim per aquesta porta.

En Luke va anar cap a la porta. La Leia, sentint curiositat, va anar darrere d'ells.

En Dash va obrir la porta i va revelar una altra gran sala amb aspecte d’hangar.

—Uf!, —va dir en Luke.

La Leia va ficar el cap pel forat de la porta.

Hi havia una nau immòbil sobre el terra de plàstic barat. El casc era esvelt i gràcil, amb potents canons instal·lats amunt i avall, i relluïa amb una fosca resplendor semblant al del crom. Era gairebé tan gran com el Falcó Mil·lenari i la carlinga també estava instal·lada en un mòdul que sobresortia lleument de l'estructura general, però les semblances acabaven aquí. Aquella nau era un superb producte de la tecnologia més avançada disponible, la Leia ja havia vist suficients naus per poder comprendre que era una cosa realment especial.

Un androide estava immòbil al seu costat, un model d'aspecte esquelètic gairebé totalment desproveït de planxes exteriors amb una bossa plena d'eines penjant d'una espatlla.

—El Genet de l'Espai — va dir en Dash—. I el meu androide, un LE-BO2D... Respon al nom de Leebo, això quan decideix respondre a les crides. Es creu molt graciós.

— Com et pots permetre tenir una nau semblant? —Va preguntar en Luke.

—Bé, no em guanyo la vida d'una manera molt neta. T'agrada?

En Luke va assentir. La Leia va poder veure que es delia per inspeccionar la nau, pujar a bord i esbrinar què podria fer amb aquells controls.

«Com nens amb joguines cares», va pensar. Esperava que el mercenari a qui pertanyia aquella nau sabés pilotar la meitat de bé que afirmava ser capaç de fer-ho. Estava començant a tenir la impressió que el viatge resultaria força dur.

La Leia va seguir contemplant el Genet de l'Espai. Estava a punt d'arriscar la seva vida una vegada més, i això no era una cosa a la que et poguessis acostumar ni tan sols quan era necessari fer-ho. Sense que sabés explicar com o per què, el fet que arrisqués la vida per rescatar al Han feia que resultés encara més terrible. Que fos tan vulnerable, que desitgés alguna cosa -no, a algú- amb tanta desesperació resultava encara més aterridor. La Leia podia justificar-se a ella mateixa córrer riscos per l'Aliança, perquè la importància de l'Aliança es mesurava en magnituds galàctiques. Però fer-ho per amor a un home...?
Mai havia pensat que arribaria a passar. La seva dedicació a l'Aliança i a la derrota de l'Imperi mai li havia permès tenir molta vida personal. Oh, és clar, hi va haver amistats i fins i tot algunes persones de les que havia arribat a sentir-se molt a prop, però la Leia sempre havia pensat que consagraria la seva vida a combatre l'Emperador i la seva maldat. Mai havia estat capaç d'imaginar-se enamorant-se, fent arrels i tenint una llar i fills. De tota manera, probablement això tampoc arribaria a passar mai, donats tots els obstacles que podien interposar-se en el camí, però si més no havia passat a ser una possibilitat. Suposant que poguessin trobar al Han i alliberar-lo. Suposant que poguessin escapar sense que els matessin a tots mentre ho intentaven.

La qual cosa era molt suposar, per descomptat.

Oh, bé. Haurien d'esperar per saber-ho. Cada cosa al seu temps.

Cada cosa al seu temps...

Següent