La Trampa de Krytos (II)

Anterior

2

A gran alçada a la suite d'una torre, per sobre de la superfície de Centre Imperial, Kírtan Loor es va permetre un somriure. En el pinacle de la torre, els seus únics companys eren els falcons-ratpenats segurs en els seus nius foscos i els agents d'Intel·ligència Especial que eren amenaçadors malgrat la seva manca d'armadura o d'equip de soldat d'assalt. Se sentia solitari i allunyat, però aquestes sensacions acompanyaven naturalment a la seva sensació de superioritat. Al cim del món, li havien donat tot el que podia veure per donar-li ordres i dominar. I destruir.

Ysanne Isard li havia donat el treball de crear i de conduir el Front Contrainsurgència
Palpatine. Sabia que ella no esperava un gran èxit de la seva part. Li havien donat amplis recursos per fer nosa. Podria pertorbar el funcionament de la Nova República. Podria retardar la seva presa de possessió de Coruscant i obstaculitzar la seva capacitat de dominar els mecanismes de l'administració galàctica. El que Ysanne Isard volia que ell donés la tabarra, poc però molt molest.

Kírtan Loor sabia que havia de ser més. Anys enrere, quan va començar a treballar com a oficial d'enllaç imperial a la Força de Seguretat de Corèllia, mai hagués somiat trobar-se a si mateix pujant tan lluny ni jugant un joc tan mortal. Tot i així, sempre havia estat ambiciós, i summament segur de si mateix i de les seves habilitats. El seu principal recurs era la seva memòria que li permetia recordar un munt de fets, sense importar quan recòndits fossin. Una vegada que havia vist, llegit o sentit alguna cosa ell podia treure-la de la seva memòria, i aquesta habilitat li donava un gran avantatge sobre els delinqüents i buròcrates amb qui tractava.

La seva confiança en la seva memòria també havia resultat un desavantatge. Les seves prodigioses gestes a recordar intimidaven tant als seus enemics que assumien naturalment que ell havia processat la informació que posseïa i havia deduït les conclusions lògiques d'ella. Com que assumien que ell ja sabia el que només ells sabien, li dirien el que ell no s'havia molestat a deduir per si mateix. El que feia que li resultés innecessari pensar de veritat, i aquesta habilitat se li havia començat a atrofiar.

Ysanne Isard, quan l'havia convocat a Centre Imperial, li havia deixat ben clar que
aprendre a pensar i no assumir era la clau per continuar amb la seva existència. La seva supervisió va compensar amb severitat el que li va faltar en durada, fent-lo passar per un règim esgotador que va rehabilitar les seves habilitats cognitives. Per quan ella va fugir de Centre Imperial, Isard clarament confiava en la seva habilitat per molestar i confondre als rebels.

Més important, Kírtan Loor estava segur que ell podia fer tot el que ella volia i
fins i tot més.

Des del seu lloc d'observació va mirar a baix a la distant massa de dignataris i dolençosos reunits en el monument a Còrran Horn. Encara que els menyspreava a tots per la seva política, estava unit a ells en lamentar la pèrdua de Horn. Còrran Horn havia estat la nèmesi d’en Loor. S'havien odiat entre si a Corèllia, i Loor havia passat un any i mig intentant caçar a Còrran després que va fugir de Corèllia. La caça havia acabat quan Ysanne Isard va fer venir a Loor a Centre Imperial, però ell havia anticipat que la seva petita guerra privada amb Horn es renovaria quan li van donar l'assignació de romandre a Coruscant.

Per descomptat, la mort d’en Còrran tot just feia efecte en la legió d'enemics que Loor tenia a Centre Imperial. Primer entre ells hi havia el general Airen Cracken, el director d'Intel·ligència de l'Aliança. La xarxa d'espies i d'operatius d’en Cracken havia fet finalment possible la conquesta de la capital imperial, i les seves precaucions de seguretat li havien donat als agents de Contraintel imperial disgustos que durarien anys. Cracken (o Kraken, com alguns dels homes de Loor acostumaven a dir al rebel), seria un rival difícil d'agafar.

Loor sabia que tenia alguns altres enemics que el perseguirien com a part d'una vendetta personal. Tot l’Esquadró Murri, des d’Antilles fins als nous reclutes, els caçaria
gustosament... incloent-hi l'espia entre ells ja que Loor constituïa un risc de seguretat per a l’espia. Encara que no podien connectar-lo directament amb la mort d’en Còrran, el mer fet que Còrran l'havia odiat seria una càrrega que acceptarien gustosament i un deute que intentarien saldar.

Iella Wessiri era l'última del personal que Loor havia caçat, i la seva presència a Centre Imperial el feia dubtar. Mai havia estat tan implacable com Còrran Horn a l’hora de perseguir criminals, però sempre li havia semblat a Loor que era perquè ella era més minuciosa que Horn.

On Còrran podria forçar que la investigació seguís endavant, Iella captava petites pistes i aconseguia amb estil el que Còrran feia amb força bruta. En el joc d'ombres en el qual estava Loor, això significava que ella era un enemic al qual ell no veuria venir, i això la feia la més perillosa de tots.

Loor va retrocedir de la finestra i va mirar la representació hologràfica de les figures de sota mentre caminaven per la seva holotaula. La cerimònia havia estat transmesa per tot el planeta, i seria retransmesa en diversos mons per tota la galàxia. Va veure Borsk Fey'lya i Wedge Antilles mentre s'ajuntaven a conversar i després se separaven i s'allunyaven. Li semblava que tots eren més semblants a joguines que a persones reals. Li resultava fàcil imaginar-se a si mateix com una presència titànica, no, imperial, que s'havia dignat a deixar-se distreure per les accions dels insectes.

Va recollir el dispositiu de control remot de la taula i el va encendre. Un parell de llumetes van parpellejar en el rectangle negre que sostenia en el seu palmell, llavors un botó vermell en el centre va brillar de manera gairebé benigna. El seu polze es va mantenir sobre ell per un segon. Va somriure, però va reprimir l'impuls de prémer el polze i va tornar a deixar el dispositiu suaument a la taula.

Fa un any hagués oprimit aquest botó, detonant els explosius que la seva gent havia posat en secret al voltant del monument. Amb una carícia casual podria deslligar el foc i la fúria, aniquilant un gran nombre d'oficials planetaris traïdors i eliminant l'Esquadró Murri.

Sabia que, donada l'oportunitat, qualsevol dels operatius de l'IE a les seves ordres hagués detonat les càrregues de nergó 14, com ho faria la majoria del personal de comandament militar que servia a l’Imperi.

Loor no ho va fer. Isard li havia assenyalat en nombroses ocasions que la Rebel·lió havia de morir, abans que l'Imperi pogués ser restablert. Ella havia assenyalat que l'obsessió per destruir els Cavallers Jedi de l'Emperador l'havia fet considerar a la resta de la Rebel·lió una amenaça menor, però aquesta havia sobreviscut als Jedi i a l'Emperador. L'Imperi només podria reafirmar la seva autoritat sobre la galàxia destruint a la Rebel·lió. Destruir a la Rebel·lió requeria mètodes més subtils que fer explotar grades i planetes, aconseguint amb una vibronavalla el que no es podia fer amb una Estrella de la Mort.

No es podia deixar morir a l'Esquadró Murri, perquè era necessari per a l'espectacle públic del judici a Tycho Celchu. El General Cracken havia descobert suficients evidències que assenyalaven la culpabilitat d’en Celchu, i a Loor li encantava facilitar el camí perquè els investigadors de Cracken hi trobessin encara més. L'evidència podia ser condemnatòria, però seguia sent prou qüestionable, perquè els membres de l'Esquadró Murri, tots els qui havien indicat creure en major o menor mesura en la innocència de Tycho, les consideressin falses. Això incrementaria la tensió entre els conqueridors de Centre Imperial i els polítics que van arribar escapolint-se darrere dels pilots que van arriscar les seves vides per prendre el món. Si els herois de la Rebel·lió arribaven a dubtar i ressentir-se del govern de la Nova República com podrien els seus líders guanyar-se la confiança de la ciutadania?

El virus Krytos complicava les coses encara més. Creat per un científic imperial sota
supervisió de Loor, matava als no-humans d'una manera espantosa. Aproximadament tres setmanes després de la infecció, les víctimes entraven en l'etapa final i terminal de la malaltia. Durant el curs d'una setmana el virus es multiplicava ràpidament, fent explotar cèl·lula rere cèl·lula en els seus cossos. La seva carn s'afeblia, s'estovava i s'obria mentre les víctimes sagnaven per cada porus i orifici. El líquid resultant era altament infecciós, i encara que el bacta podia mantenir a ratlla la malaltia, o en quantitat suficient, curar-la, la Rebel·lió no tenia accés al bacta suficient per tractar tots els casos a Coruscant.

El preu del bacta s'havia disparat i els subministraments escassejaven. La gent acumulava el bacta i els rumors que la malaltia s'havia estès a la població humana va causar onades de pànic. Diversos mons ja havien ordenat posar en quarantena les naus provinents de Centre Imperial per evitar la propagació de la malaltia, el que trastornava encara més la feble economia de la Nova República i deteriorava encara més la seva autoritat. No servia de res que els buròcrates humans intentessin explicar les precaucions que havien pres per afrontar la malaltia perquè eren immunes, i aquesta immunitat incrementava el ressentiment entre les poblacions humana i no-humana dins de la Nova República.

Loor es va permetre una rialla. Havia pres la precaució de reservar una quantitat de bacta, que estava venent en petites quantitats. Com a resultat d'aquesta acció, els rebels ansiosos estaven proporcionant el finançament d'una organització l'objectiu de la qual era la destrucció de la Nova República. La ironia de tota la situació era suficient per opacar la por omnipresent a ser descobert i capturat.

No tenia cap dubte que el matarien si el capturaven, però no deixava que aquest
prospecte l’inquietés. Poder utilitzar les tàctiques dels rebels en contra, li semblava una espècie de justícia. Els estaria tornant la por i la frustració que tots els imperials havien conegut durant la rebel·lió. Sortiria del seu amagatall, per atacar blancs escollits a l'atzar. La seva venjança no estaria enfocada a ningú en particular perquè així ningú es podria sentir fora de perill del seu abast.

Sabia que els seus esforços serien denunciats com tosc terrorisme, però no tenia intencions de fer res tosc en els seus atemptats. Avui destruiria les grades al voltant del monument. Estarien gairebé buides, i aquells que havien deixat les grades donarien un sospir d'alleujament perquè no havien estat volades uns minuts o hores abans, però en el futur tots haurien de considerar que congregar-se en un lloc públic era una cosa perillosa. I si demà atacava un centre de tractament i distribució de bacta, la gent també hauria d'avaluar si per obtenir protecció contra el virus li convenia arriscar-se a ser volada en trossos.

En escollir blancs de mínim valor militar, incitaria a la població a demandar que els
militars fessin alguna cosa. Si la ira del públic s'enfocava cap a un oficial o un altre, podia atemptar contra aquesta persona, donant-li una mica de poder al públic. Podia deixar que el seu disgust triés les seves víctimes, igual que ell triaria en quina direcció aniria la seva por. La seva seria una relació virulenta i simbiòtica. Ell seria el seu malson i el seu benefactor, ells serien les seves víctimes i els seus partidaris. Es tornaria un mal sense rostre al qual volien utilitzar mentre temien cridar l'atenció cap a ells mateixos.

Havent estat un cop del costat que intentava aturar una força antigovernamental, podia apreciar bé les dificultats que la Nova República tindria per encarregar-se d’ell. El fet que la Rebel·lió mai hagués recorregut al terrorisme descarat no el preocupava. El seu objectiu havia estat construir un nou govern, el d'ell era merament destruir el que ells havien creat. Volia que les coses degeneressin a una anarquia que incités una petició de lideratge i autoritat. Quan arribés aquesta petició, la seva missió estaria complerta i l'Imperi tornaria.

Va tornar a agafar el control remot i va tornar a la finestra. A baix al monument podia veure els petits punts de color que eren els transeünts que passaven d'un lloc a un altre. Va mirar els hologrames desplegats sobre la seva holotaula i va veure que cap de la gent era important. Va seguir el camí d'una dona, deixant que sortís del radi de l'explosió, llavors va oprimir el botó.

Una sèrie d'explosions van detonar seqüencialment en staccato al voltant del monument. Al sud les grades van trontollar cap endavant i van començar a caure donant voltes cap a les profunditats de Centre Imperial. Mitja dotzena de persones que havien estat assegudes en elles van caure com confits de colors. Una va arribar a agafar-se de la vora de la plataforma al costat del túmul i enfilar-se fins la salvació, però un esclat subseqüent la va retornar a l'abisme del que tot just havia aconseguit escapar.

Altres explosions van retorçar el metall i van partir les finestres de transpariacer dels
edificis circumdants. Les grades penjaven dels costats dels edificis com insectes metàl·lics mutilats amb gent plena de sang i cridant penjada dels seus membres. La pols i el fum es van aclarir per mostrar que l'anell central de ferrocret al voltant del monument havia estat trossejat, i que un gran tros estava penjant perillosament d'una o dues bigues de reforç.

Loor va sentir que finalment l'ona expansiva de l'explosió va sacsejar la seva torre. Els falcons-ratapinyada van batre les seves ales negres per sostenir-se, llavors van saltar dels seus penjadors. Obrint les ales, les criatures van sortir volant en una espiral lenta que els faria baixar al lloc de l'explosió.

Loor els coneixia prou per saber que els falcons-ratapinyada es fixarien primer si els
forats en els edificis revelaven erugues del granit que haguessin estat ocultes, però quan es veiessin privats de la seva presa preferida, es conformarien amb els trossos de carn deixats enrere per les víctimes.

-Bona cacera -els va desitjar -, mengeu-se la meva part. Hi haurà més abans que jo acabi, molt més perquè vostès consumeixin. Els deixaré donar-se un festí amb els meus enemics, i junts en aquest món que diuen seu, nosaltres prosperarem.

Següent