II
-Brandei, de què
dimonis va tot això? -Va preguntar en Tork Wínger, saludant al seu vell amic -.
Què estem fent aquí?
En Brandei va
somriure misteriosament.
-Veniu amb mi -va
dir.
En Dair va caminar darrere
del grup pel passadís del centre mèdic d’Ariana. Mantenint un ull vigilant
sobre el tinent imperial, Dair va quedar impressionat pel seu caminar ràpid,
deliberat, i per la forma en què es comportava. Tot en aquest home irradiava
confiança. En Dair es va preguntar si la graduació a l'Acadèmia Raithal li
dotaria de tal confiança.
-Entenc que estàs
aquí pel teu compte -deia en Wínger.
-He acabat una
missió especial al sistema Reega, i m'han atorgat permís per avançar en visita
de negocis "extraoficial", vell amic -va respondre en Brandei -. El
Justicier arribarà d'aquí a uns dies. El capità envia les seves salutacions, i
em va demanar que et digués que es reunirà amb tu llavors.
-Està bé. Però, per
què estem aquí ara?
En Brandei es va
aturar davant d'una paret de vidre que els separava de l'habitació d'un
pacient. En Dair va veure un jove tinent, no molt més gran que ell, assegut al
costat del llit d'una nena. El cap de la nena estava embenat i tenia la cara
masegada.
- Ai mare, aquesta
pobra nena! -Va exclamar la Sali Wínger, estenent la mà cap a la Keriin buscant
suport.
- Què va passar? -Va
preguntar la Keriin.
-L’hem trobat, tot
just amb vida, entre la runa d'una casa després d'una batuda. Maleïts rebels
-va dir en Brandei, amb veu plena de fàstic -. Els metges ens asseguren que es
recuperarà. Però la nena no té família, Sali. Van resultar morts en l'atac.
La Sali es va tornar
cap al seu marit. En Dair va veure com els seus ulls s'omplien de llàgrimes.
Després va mirar en Brandei, esperant llegir correctament el significat de les
seves paraules.
- La vols deixar amb
nosaltres? -Li va preguntar.
En Brandei va
prendre la mà de la Sali. Ell sabia que ella havia estat incapaç de tenir un
fill propi.
-Li vaig parlar al
capità sobre vosaltres. Va pensar que era una excel·lent idea. -Va somriure amb
suavitat -. Justícia poètica, per dir-ho..., una nena rebel criada per un
oficial de l'Imperi.
Una nena rebel? La ment d’en Dair es va accelerar a mil
quilòmetres per segon. Es va preguntar quina classe de persones podien fer-ho a
la seva pròpia gent..., als seus propis fills.
- Saps com es diu?
-Va preguntar la Sali mentre en Dair sorprenia l’oncle Tork estudiant el seu
reflex en el vidre. No hi havia rastre del polític de gran poder en els seus
ulls, només un home profundament enamorat de la seva dona.
En Brandei va negar
amb el cap.
-Ha entrat i sortit
de la consciència, no ha dit ni una paraula.
- Qui és el jove que
està amb ella? -Va preguntar en Wínger.
-El tinent
Chanceller. Ell és qui la va extreure de la runa. Sembla haver-lo nomenat el
seu tutor.
- Puc entrar?
-I tant, Sali.
-Keriin, vine amb
mi..., si us plau -va implorar.
La Keriin va
assentir amb el cap, indicant al Dair que la seguís. Ell es va preguntar per
què la seva àvia semblava insistir tant en què l'acompanyés a la infermeria.
Ella sabia com li disgustaven aquests llocs..., massa records de quan els seus
pares van morir.
Quan la porta es va
tancar darrere d'ells, en Dair es va estremir. L'equip mèdic brunzia en veu
baixa, parpellejant amb repugnants llums grocs i blaus. L'habitació era freda i
poc atractiva. Però només en Dair semblava notar-ho.
-Tinent Chanceller,
m'han dit que va salvar a aquesta nena -va dir la Sali mentre el jove
s'aixecava lentament i es girava cap a ells. Penetrants ulls blaus es van
trobar amb els ulls de la Sali.
-Sí, senyora. Jo...,
simplement no podia deixar-la morir allà.
-Gràcies per tenir
cura d'ella -li va dir.
-Hi ha alguna cosa
especial en aquesta nena, senyora.
- Especial?
-És com si estigués
traient forces de tot el que l'envolta, aferrant-se, tractant de mantenir amb
vida. -Va sacsejar el cap amb tristesa -. És una pena el que va passar a casa
seva.
- Un atac rebel?
-Oh, no, senyora.
Estàvem buscant un bastió rebel molt a prop de la llar d'aquesta petita. Les
nostres forces van destruir mitja ciutat. -Va agafar la mà de la nena amb la
seva -. No vull tornar a veure una cosa així de nou -va dir en veu baixa.
- Les nostres
forces? -Va preguntar la Sali.
Els ulls d’en
Chanceller estaven clavats en els de la Sali.
-Sí, senyora.
Nosaltres vam fer això -va dir amb amargor en la seva veu -. No hi havia rebels
allà.
La Sali va romandre
immòbil, sense parlar, amb els ulls oberts com plats per la sorpresa. En Dair
va arrufar les celles, escèptic davant el que havia sentit. Segur que hi havia algun error. El tinent
estava exagerant.
-Això no pot ser
cert -va dir.
-Jo hi era, noi. Sé
el que vaig veure -va respondre en Chanceller.
De cua d'ull, en
Dair va entreveure l'expressió de la seva àvia. La seva mirada estava
paralitzada sobre la nena. I el gest silenciós del seu cap era una declaració
més poderosa que qualsevol paraula. Ella se’l creia! No ho entenc!
En Chanceller va
sorprendre la Sali quan li va agafar la seva mà.
-Tingueu cura bé
d'ella, senyora -va dir. Amb cura, va col·locar la mà de la nena a la seva.
-Sí, ho faré, tinent
-va dir ella -. Gràcies per donar-li una oportunitat de viure.
-Una oportunitat(1)
-va assentir -. Sí, senyora. Adéu, senyora.
***
El vent feia cruixir
les branques d'arbres en els vessants densament boscosos al nord de les mines.
Els arbres baraka havien adquirit una tonalitat porpra, el clima aviat es
tornaria més fresc. I tot i que encara faltaven tres hores fins a la posta del
sol, les ombres espesses s’havien començat a arrossegar pel paisatge. Les
muntanyes estaven vives amb vida animal, però era el so dels depredadors humans
el que preocupava a Dair.
- Shhh! Silenci!
Podríem ficar-nos en un munt de problemes -va xiuxiuejar en Dair al seu amic.
No podia creure que hagués deixat que en Jos el fiqués en això.
- Per què? No estem
fent res dolent -va dir Jos Mayda en un to que era inusualment desafiant.
-No sé si aquests
soldats exploradors imperials estarien d'acord amb tu -li va dir en Dair mentre
mirava a través dels seus macrobinoculars.
En Jos va arronsar
les espatlles, empenyent llargs rínxols daurats dels seus ulls.
-Et preocupes massa,
Dair. Hem estat caminant per aquí en aquestes muntanyes durant anys. A més a
més, la teva àvia és la mestressa de totes aquestes terres!
-Solia ser-ho -li va
recordar en Dair, examinant els vessants nerviosament.
Posant els ulls en
blanc, en Jos va arrufar el nas per aquest detall menor. Es va recolzar contra
un arbre, va posar les mans darrere del seu cap i va sospirar.
- Recordes la vegada
que ens vam perdre a les coves, Dair?
En Dair va fer una
ganyota.
-Sí, vaig pensar que
el teu pare anava a matar-nos a tots dos quan es va assabentar... -Va fer una
pausa, recordant el tema prohibit -. Em sap greu, Jos. No vaig voler dir...
En Jos va negar amb
el cap.
-No passa res. He
d’enfrontar-me als fets, ja saps. Ja no som nens. El meu pare és un proscrit,
un traïdor. Mai el tornaré a veure!
Hi havia alguna cosa
més que simple ira darrere de la veu d’en Jos.
-Sé que ell es
preocupa per tu, Jos.
- Si es preocupa
tant, per què no va poder dir-me, simplement explicar-me, per què sentia que
havia de treballar amb la resistència? -Va exclamar en Jos. Va enfonsar la cara
entre les mans i de sobte va trencar a plorar.
En Dair es va
asseure en silenci compartint la pèrdua d’en Jos com si fos la seva pròpia. Va
posar la mà sobre l'espatlla d’en Jos. Sabia que no havia paraules que
poguessin consolar al seu amic.
-Saps, tot el que
sempre vaig voler era anar a l'Acadèmia -va dir en Jos finalment -. Recordes
els nostres plans, Dair? ¡Anàvem a veure la galàxia! Ara mai em deixaran anar a
l'Acadèmia!
-Potser encara hi
hagi una oportunitat, Jos. La meva àvia podria parlar amb el ministre Wínger...
- Oh, oblida-ho,
Dair! Estaré atrapat a Garos per sempre!
Mirant al seu amic
amb el nas arrufat, en Dair el va veure assecar les llàgrimes dels seus ulls.
En Jos havia canviat tant en les últimes setmanes. Sempre havia estat capaç de
treure el millor de qualsevol situació.
-Bé, potser jo em
quedi aquí també -li va dir en Dair -. Podem anar tots dos a la universitat i
després obrir el nostre propi negoci!
En Jos va arrugar el
front en senyal de desaprovació.
-No, Dair. Has
d'anar. -El nas arrufat a la cara es va convertir en un somriure sorneguer -.
Sí, vull que hi vagis. I després m'ho expliques tot, d'acord? -Va dir, prenent
els seus macrobinoculars per escanejar els vessants -. Sí, vull saber-ho tot
sobre com t’arrossegues pel fang i deixes que et cridin els sergents
d'instrucció!
En Dair va riure.
- No ometré cap
detall! -Va prometre. Sabia que, darrere de les paraules enginyoses, havia
estat més difícil per en Jos dir-li que fos, que el que havia estat per a ell
oferir-se a quedar-se.
- Mira! Dos soldats
en 1-2-0 -va dir en Jos -. Vaja, aquestes motojets sí que són una passada. He
sentit que tenen una velocitat màxima de 500 km/h! Pots imaginar-t’ho?
- Silenci! -Va
xiuxiuejar en Dair.
-Segur que estan
buscant en aquest oficial naval que va desertar.
- On vas escoltar
aquesta història, Jos? -Va preguntar en Dair.
-Al Pub d’en Chado.
Mentre parlaven d'aquest tinent... Crec que es deia Chanceller.
- Chanceller? -
Podria tractar-se de l’oficial que havia vist al centre mèdic uns dies abans?
- Un dels nois va
dir que era l'ajudant d'algun oficial del Justicier! –En Jos va sacsejar el cap
com si tot just pogués creure que algú pensés en la deserció -. Vinga, anem a
fer una ullada més a prop en aquests soldats exploradors!
- Estàs boig? A més,
ja és massa tard -va dir en Dair -. Acaben de desaparèixer més enllà del
cingle. Va, anem a casa.
Tot d'una, en Dair
va escoltar el gemec dels motors. A través d'una clariana entre els arbres va
veure les dues motojets. Els soldats exploradors els havien envoltat i es
movien amb rapidesa.
- Anem, Jos! A les
cavernes -va dir, corrent a través del vessant. En Jos va vacil·lar uns segons,
després es va internar entre els arbres en direcció oposada al Dair.
Van sonar trets. Uns
metres més endavant d’en Dair, un arbre va esclatar en centenars d’estelles
quan una explosió el va partir en dos. Es va capbussar en la mala herba just
quan un altre tret passava xiulant sobre el seu cap. Arrossegant-se sobre les
seves mans i genolls, va gatejar a través dels arbustos i va entrar en una
cova.
En Dair ni tan sols
va tenir temps de recuperar l'alè quan es va escoltar com una de les motojets
s'aturava a prop. Les branques caigudes dels arbres cruixien sota els passos
blindats. El soldat explorador es va acostar més.
El cor d’en Dair
bategava amb força. Es va posar a la gatzoneta, immòbil, en un buit fosc de la
cova, esperant que el soldat renunciés a la seva recerca. En Dair sabia per
experiència que el contingut mineral de les muntanyes en aquesta part de Garos
feia estralls en els sensors. I a l'interior de la cova, estaria fora de perill
de les seves sondes.
El soldat explorador
va apartar de banda uns arbustos prop de l'entrada a la cova. Tot d'una es va
aturar i en Dair es va adonar que algú l’estava cridant a la distància. Trets
de blàster van ressonar a través dels turons. El soldat explorador va sortir
disparat cap a la seva moto.
En Dair va treure
amb cautela el cap per entre els arbustos, fent un cop d'ull fugaç a la motojet
que solcava la cresta d'un turó proper. Estava fora de perill. Però, i Jos?
Aquest tret de blàster que havia escoltat... I si havien atrapat a Jos?
En Dair va pujar
corrent el vessant rere del soldat explorador. Pocs minuts després, des de la
seva posició elevada va veure dues motojets buides al mig del turó. Es va moure
silenciosament cap a elles.
Veus esmorteïdes
suraven en l'aire en una lletania gairebé mortuòria. Llavors, a uns 10 metres
de distància de les motos, va veure l'armadura blanca contra el teló de fons de
color marró verdós dels boscos. Un rifle blàster apuntava a una figura cap per
avall.
-Si us plau, no -va
murmurar en Dair per a si mentre es col·locava darrere de la cobertura que li
proporcionaven les motos. La mà d’en Jos es va agitar. En Dair va deixar
escapar un sospir d'alleujament quan el seu amic es va aixecar lentament sobre
els seus genolls.
- On és el teu
company? -Va preguntar a Jos un dels soldats.
- Aixeca't, espia!
-Va cridar l'altre.
En Dair no va poder
sentir la resposta d’en Jos, però va veure que tractava de posar-se dret.
- No ho ets?
Llavors, què estàs fent aquí, a prop de les mines? No saps que això és una àrea
restringida?
En Jos va respondre,
però encara massa baix perquè en Dair pogués entendre’l.
- D'excursió?
¡Inventa't una altra història millor, espia! -Va grunyir el soldat -. Portem-lo
a la caserna general -va dir l'altre soldat -. En marxa!
Tot d'una, en Jos es
va llançar cap endavant, enderrocant a un soldat explorador. Van rodar per
terra, i en Jos va lluitar per obtenir el control del rifle desintegrador de
l'home. Però quan el va arrencar del seu oponent, el rifle va volar per l'aire,
aterrant només a un braç de distància d’en Dair. En Jos es va alliberar de
l'agafada del soldat explorador. Es va posar dret i va arrencar a córrer, sense
saber que en Dair havia recuperat el blàster.
L'altre soldat va
alinear el seu punt de mira en la figura que fugia. Un tret mortal va travessar
l'aire. En Jos es va desplomar a terra.
- No! -Va cridar en
Dair. Dos sorpresos soldats exploradors es van tornar simultàniament per
mirar-lo. Un altre tret va ressonar a la muntanya.
L'assassí d’en Jos
era mort.
Visiblement agitat,
en Dair va mantenir el rifle desintegrador apuntant a l'altre soldat
explorador.
- No et moguis! -Li
va cridar en Dair. No volia matar un home desarmat.
El soldat no li va
fer cas, recuperant el fusell del seu company caigut mentre es tirava a terra
del bosc donant una tombarella. Van sonar dos trets. I de sobte, la muntanya va
semblar fredament silenciosa.
El segon soldat
explorador jeia mort. En Dair es va quedar mirant el rifle a les mans
tremoloses, i després el va tirar a terra.
- Jos! -Va cridar,
corrent cap al seu amic caigut.
En Dair va prendre
la mà sense vida a la seva. Atordit, va seure al costat d’en Jos durant molt de
temps incapaç de moure’s, incapaç de pensar.
Quan la foscor va
lliscar sobre la muntanya, en Dair va plorar. A través de les seves llàgrimes,
va tancar suaument els ulls d’en Jos.
***
(1) Assistim al
naixement del sobrenom de Chance. No només és l'abreviatura del seu propi
cognom (Chanceller), sinó que a més significa "oportunitat"
(satisfacció)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada