Passatges (I)

passatges

 

Charlene Newcomb

I

Veus distants van apuntar les vores del seu subconscient; veus monòtones que parlaven suaument en un llenguatge que havia sentit abans, però que mai s'havia molestat d’aprendre. Esforçant-se per aixecar el cap de la taula, en Matt Turhaya es va fregar els ulls vidriosos per haver begut una o diverses cerveses de més. Tenia mal de cap.

Surava música a través de la sala, els cops rítmics de les notes greus d'un TeclatBase accentuant veus que creixien en intensitat a mesura que en Matt tornava del seu estat mig conscient. Centrant-se en el seu entorn, finalment va recordar on era. La cantina.

A meitat de camí a través del recinte del bar, estava en marxa una forta discussió. En Matt va reconèixer al wookiee. Però mai abans havia vist a la cantina a l'adversari de l'enorme alienígena. Pensant-ho millor, no recordava haver vist mai ningú com ella. El seu cap estava completament calb a excepció d'una llarga trena platejada que li penjava fins molt per sota de la cintura. Ella havia entrellaçat al seu interior un llaç negre i sedós, cosa que afegia un aire d'elegància a la seva aparença, una aparença que potser només els mascles de la seva espècie podrien trobar atractiva.

Parlant en la llengua materna del wook, el va mirar fixament amb uns ulls que es van creuar amb els d'ell, només mesurava aproximadament un centímetre menys que ell. Amb dits llargs i prims, colpejava ràpidament en el pit pelut del wookiee com una andanada de foc d'artilleria. O era estúpida, o molt valenta, va decidir en Matt mentre es passava una mà per la cara descurada.

En Matt es va adonar que els altres clients de la cantina havien deixat un ampli espai al seu voltant. Ella va posar suaument la seva mà en el DL-44 enfundat en la seva cintura. Va girar el cap lleugerament cap al cambrer. La llum va il·luminar la seva pell de color gris pastós i, per primera vegada, en Matt va poder veure la cicatriu dentada que li creuava la cara just sota del seu ull dret.

El wookiee va bordar a la femella. Ella va grunyir una resposta irada, després va mirar al seu voltant per l'habitació. Els seus ulls rosats es van creuar amb els d’en Matt. Ella va deixar d’arrufar el nas i les dues antenes amb forma d'estam damunt del seu cap van tremolar. En Matt li va aguantar la mirada. Tot a l'habitació semblava haver-se aturat, congelat en el temps i l'espai. Ella tenia els ulls plens de dolor -el seu mateix dolor -, no la mirada de llàstima o repugnància que havia rebut d'altres éssers centenars de vegades. Una cosa semblava unir-los, com si fossin una sola ment. I d'alguna manera, tot i que ni tan sols es coneixien entre si, sabia que ella l’entenia millor del que ningú ho faria mai.

Ella es va girar per enfrontar-se al wookiee, bordant una altra rèplica. Els ulls blaus del wookiee es van obrir com plats, i després es va petar de riure. Ella va somriure, donant-li copets a l'esquena. Tothom que estava atent a la situació es va relaxar visiblement.

En Matt la va mirar durant uns segons més, incapaç d'apartar els seus ulls d'ella. Tremolant, va respirar profundament i va prendre el got que estava sobre la taula. Buit. El va observar, fent girar el recipient a la mà i mirant com la llum es reflectia en un prisma de colors, preguntant-se si alguna vegada podria tornar a meravellar-se d'aquests petits miracles. Preguntant-se si mai podria tornar a preocupar-se per res o per ningú. Durant un instant o dos, va quedar perdut en un altre temps, en un altre lloc, quan de sobte una veu familiar va ressonar en tota l'habitació. Col·locant el got sobre la taula, en Matt es va subjectar el cap entre les mans.

- Molt bé. On és? - Fins i tot amb la banda tocant de fons, la melòdica veu de baríton d’en Jamie Turhaya sobresortia per sobre del brunzit constant de les converses a la cantina -. On és el meu germà? -va preguntar.

L'home de cabell ros i pell bronzejada resultava una figura bella en comparació amb la majoria dels clients habituals de la cantina. La forta línia de la mandíbula i els pòmuls alts feien destacar la seva cara. Era més alt que el seu germà menor, el seu cos més musculós. En Jamie va veure en Matt, i després es va obrir camí a través de mitja dotzena de taules.

- Anem, Mattie -va dir -. És hora de tornar a casa. Demà serà un llarg dia al taller. Necessites una bona nit de descans per ser capaç d'ajudar.

Grunyint, en Matt va passar el braç per les espatlles d’en Jamie i voluntàriament va deixar que el seu germà gran l’arrossegués cap a casa. Va tractar de no escoltar les paraules que ja havia sentit abans.

- Saps, Matt, has estat aquí durant sis mesos. No pots seguir fent això -va dir en Jamie, amb un to que no pretenia ser condescendent.

En Matt sabia que Jamie l'estimava molt. Hi havia bregat amb l'embriaguesa d’en Matt, l'havia cuidat en la seva malenconia, i s'havia negat a donar-lo per impossible sense importar el que diguessin els altres.

- Sé que has passat per moltes coses -va continuar en Jamie -, perdre l’Anii i l’Àlex amb un any de diferència... és una càrrega terrible. Però, Matt, has de seguir endavant amb la teva vida...

***

Runes. Fins on li arribava la vista. Ni una sola casa s'alçava en el que abans havien estat les ondulants turons verds de Janara III. Una boirina marró cobria les ruïnes. El fum s'elevava cap al cel fosc.

En Matt va caure de genolls entre les ruïnes de la casa de la seva família. Va repassar els trossos trencats de la seva vida... plastiacer de la taula, un tros de ceràmica d'un preciós gerro, plats trencats. La seva emoció va créixer quan va descobrir part d'un holomarc de marbre que la seva dona havia regalat als seus pares. Amb les dues mans, va excavar en la pols i va trobar - cremat, mig destrossat, amb les vores corbades - un holo de l’Anii amb l’Àlex. Era l'únic tros de la seva dona i la seva filla petita que li quedava.

Tremolant, va mirar cap amunt, mantenint l’holo prop del pit. Una figura llunyana a l'horitzó va cridar la seva atenció... una ombra fantasmal que vigilava la terra... l'armadura blanca d'un soldat d'assalt imperial. L'Imperi al qual un cop va servir havia estat el responsable d'aquesta destrucció.

Les llàgrimes corrien per la cara.

- No! -va cridar. Un vent fred i implacable va gemegar, portant la seva veu a través del paisatge ple de cicatrius.

Arraulint-se a terra en posició fetal, en Matt va agafar amb força l'holo mentre el sol s'acomiadava de la ciutat de Sreina...

Apuntant el seu ardent cap taronja a l'horitzó, un dels sols bessons van anunciar un altre dia càlid i sec a Tatooine. La llum del sol es filtrava per una esquerda a les cortines parcialment tancades. A mesura que el sol s'alçava més al cel, un torrent de llum va caure al sofà, sobre la cara d’en Matt. Despertant-se de sobte, sorprès per la resplendor en els seus ulls, es va asseure abruptament mentre el malson fugia dels seus sentits.

En Jamie roncava sorollosament a la part posterior de la casa. En Matt va tornar a esfondrar-se al sofà on havia dormit la mona de la major part dels efectes de la seva visita a la cantina. El cap ja no li feia mal, però se sentia atordit, emocionalment esgotat. Durant una llarga estona, simplement es va quedar allà escoltant el monòton brunzit del generador del climatitzador. Finalment es va aixecar, es va vestir en silenci, i després es va esmunyir pels carrers de Mos Eisley.

Aturant-se per un carreró fosc a l'altre costat del carrer de la botiga del seu germà, en Matt va passar per la botiga de records d’en Heff, encara fosca. Per ser una ciutat que poques vegades dormia, Mos Eisley semblava inusualment tranquil aquell matí. Fins i tot el predicador de la cantonada del carrer encara no havia pres possessió del seu lloc.

Dins de l'entrada de la cantina, Matt va deixar que els seus ulls recorreguessin lentament l'habitació.

- Tan aviat de tornada, Matt? - va saludar des de la barra en Jaresh, un dels habituals.

En Matt va saludar amb el cap l'home vell i malhumorat i va baixar lentament les escales per reunir-se amb ell i prendre una copa. Però alguna cosa en l'altre extrem de l'habitació li va cridar l'atenció. La femella humanoide hi era, immersa en un joc de sàbacc, colpejant suaument amb els dits sobre la taula.

La seva mirada recorria la taula de sàbacc, amb les seves antenes tremolant gairebé imperceptiblement. El Twi'lek Cha'ba, un "home de negocis", com es referia a si mateix, jugava amb els seus crèdits. Pira Bland, un camell d'espècia chandrilà, va aixecar la seva gerra i va prendre un glop de cervesa. I el contrabandista corellià a la dreta de la dona es recolzava casualment a la cadira, agafant-se les mans darrere del cap. Quan en Matt es va acostar, el va saludar amb una inclinació de cap.

- Apostes -va dir el crupier.

- Vaig amb 20- va dir la dona alienígena, llançant els seus crèdits al pot.

- Vint. I 20 més -va respondre en Bland.

Cha'ba va negar amb el cap.

- Do chonda -va dir, posant les seves cartes cap per avall sobre la taula.

El corellià es va redreçar en el seu seient, recollint les cartes de la taula per estudiar-les. Va passar la mirada de Bland a la dona humanoide. Mostrant-li un somriure, li va dir :

- Bé, Metallo, vull veure el que tens. Aquí van els meus crèdits.

Els valors de les cartes es van materialitzar quan el crupier va activar l’aleatoritzador. En Bland va posar els ulls en blanc. El corellià va sacsejar el cap quan la Metallo va posar cap per amunt la mà guanyadora i va agafar el pot de sàbacc.

- No sé com t’ho fas, Metallo - va murmurar, llançant les seves cartes sobre la taula -. Tots els riilebs teniu aquest talent natural per als jocs d'atzar?

Ella va mostrar un somriure sorneguer.

- No tenim jocs com aquest a Riileb -va respondre -. El meu antic mestre em va ensenyar a jugar.

- És així com has aconseguit la cicatriu a la cara? -va fer broma.

En Matt va veure la breu onada de dolor que va travessar el rostre de la Metallo. El corellià també la va veure, i el seu somriure va desaparèixer.

La Metallo ca recórrer lentament amb el dit la cicatriu de tres centímetres de llarg. En veu baixa, gairebé en un murmuri, va parlar mentre mirava les cares asseguts davant seu a la taula.

- Això ho va fer l'Imperi -va dir. Hi havia un deix d'amargor en la seva veu. Els seus ulls es van posar en Matt i per un breu moment va semblar travessar-lo amb la mirada -. Sé que no sóc l'única que ha sentit la seva ira.

Tots els caps van assentir lentament a l'uníson. Només el so d'uns peus arrossegant-se a través del vell sòl de la cantina va interrompre els seus pensaments. Un wookiee es va acostar a la taula i li va rondinar al corellià.

- La nau ja està carregada? -va preguntar.

El wookiee va cridar una resposta alterada.

- Bé, d'acord, hi seré en un minut. -El corellià es va aixecar lentament, mostrant a la Metallo un somriure fanfarró -. Bé, Metallo, què puc dir? Aquest joc és massa per a mi!

- Que bé que te’n vagis ara, vell pirata! - va riure ella de bona gana -. Abans de què em quedi amb tots els teus crèdits!

- Sí, és clar -va dir, donant la volta per anar-se'n.

- Cels clars, amic meu -va dir la Metallo. Els seus ulls roses es van tornar cap a la resta de jugadors -. Bé, què tal una altra ronda?

En Matt es va aclarir la gola.

- Hi ha lloc per un més? -va preguntar.

En Bland va riure entre dents, assenyalant a Matt el seient que acabava de deixar vacant el corellià.

- Metallo accepta els crèdits de qualsevol... Fins i tot els teus, Turhaya!

La Metallo va mirar en Matt de nou.

- Un altre corellià? -va preguntar ella.

En Matt es va sorprendre.

- Com ho saps?

- El teu nom... Turhaya... És corellià antic. Si no recordo malament, es tradueix com "estrella brillant", oi?

En Matt va somriure.

-El meu pare solia dir que significava que la família Turhaya estava destinada a eclipsar totes les altres. -La seva cara es va agrir de sobte. La seva vida en aquests últims tres anys havia estat de tot menys brillant. Una prometedora carrera a l'Armada Imperial havia estat destrossada per la mort de la seva esposa. Després, menys d'un any després, la seva filla havia mort durant una batuda contra presumptes rebels a Janara III. En Matt es va passar la mà pel front -. Puc prendre un glop? -Va preguntar cap al bar.

-Sí -va exclamar la Metallo -, porta'ns una mica de te.

En Matt va arrufar les celles.

La Metallo va mirar arrufant les celles al seu torn, amb els seus ulls fixos de nou en els d'ell.

- No acceptaré crèdits de ningú que estigui jugant borratxo, Sr. Turhaya.

Un somriure va treure el cap a la comissura dels llavis d’en Matt.

-D'acord -va dir, mentre un ampli somriure es dibuixava a la cara de la Metallo.

***

- Què has fet què?! -va cridar Jamie Turhaya, apartant la visera protectora de la cara.

En Matt es va encongir. Es va alegrar que el xassís d'un XP-38 mantingués a Jamie a més d'un braç de distància. Mai havia vist tanta ira a la cara del seu germà.

- Vaig apostar el taller de barredores en un joc de sàbacc -va repetir en veu baixa.

- Matt, no tenies dret! És el meu taller! No tens ni un crèdit d'ell! - Jamie va sacsejar el cap amb disgust -. Per tots els sants, Mattie, en què estaves pensant? Vaig pensar que si et donava una feina... Oh, no importa. Només vés-te’n d'aquí!

- Ho sento, Jamie - va dir Matt.

- Que ho sentis no em tornarà el taller, Matt...

La Metallo, massa curiosa per esperar a la ben cuidada oficina del taller, es va situar a l'entrada del garatge del Taller de Reparacions de Barredores de Turhaya.

- Disculpeu – els va interrompre.

- Capitana Metallo - va dir en Matt, tornant-se cap a ella. Era obvi per la seva expressió que havia sentit la major part de la conversa -. Li estava explicant...

La Metallo va aixecar la mà per silenciar en Matt.

- Vostè és el germà d’en Matt? - li va preguntar a un sorprès Jamie.

- Sí -va respondre -. Sóc l'amo d'aquest taller.

-Això he sentit, senyor Turhaya.

La Metallo va mirar en Matt.

- Escolti, capitana...

- I en Matt no és el seu soci en aquest negoci?

- Així és, capitana -va dir en Jamie -. Matt treballa per a mi, això és tot.

- Per tant, Matt – La Metallo va arrufar les celles -, encara em deus 150.000 crèdits.

- 150.000! -va cridar en Jamie -. Matt, estàs boig? Estaves tan borratxo...?

-Sr. Turhaya, si us plau- va dir amb calma la Metallo -. En Matt no estava borratxo. Està bastant sobri, com es pot veure. Ara, digui, el seu germà és un bon mecànic?

En Jamie va assentir.

- Quan es concentra en això, és el millor.

La Metallo va estudiar en Matt.

- Saps alguna cosa de naus espacials, Matt?

-És bo amb les naus -va intervenir en Jamie abans que en Matt pogués respondre.

-El meu vaixell de càrrega necessita algunes reparacions, encara que no per valor de 150.000 crèdits... i porto un temps buscant un copilot.

- Copilot? -va preguntar en Matt amb cautela.

- Pot treballar per pagar el que li deu -va afegir en Jamie.

La Metallo va passar la mirada d’en Matt al Jamie, i després de nou al Matt.

-El Recerca Estel·lar és a la badia d'atracada 87. Ens veiem allà en dues hores -va dir mentre es girava per marxar.

- Allà estarà, capitana -li va dir en Jamie.

En Matt va fer mala cara, mirant sorrut al Jamie.

- Potser això sigui una cosa bona, Mattie -va dir en Jamie al seu germà menor.

- No ho sé, Jamie.

- Tinc un pressentiment sobre ella. M'agrada. – En Jamie va somriure, després es va posar seriós -. Saps? Això podria ser un nou començament per a tu, Matt. Treballar a les rutes espacials... sempre t'han agradat aquest tipus de coses. Només tracta de romandre sobri...

-Sense lliçons, si us plau- va dir en Matt fent una ganyota.

- Matt, ho sento molt. - Va fer una pausa, tractant de trobar les paraules adequades, mentre posava una mà sobre l'espatlla del seu germà -. No he sabut ajudar-te a superar el teu passat.

Una boira va ennuvolar els ulls d’en Matt. Donant-se la volta, va apartar amb la mà les llàgrimes que amenaçaven d’entelar la seva visió.

-No és culpa teva, Jamie. És una cosa amb el que hauré de viure sempre.

- Recordar-ho és una cosa, Matt, però no pots aferrar-te a elles per sempre - va dir en Jamie, empassant-se el nus a la gola -. Has d'aprendre a deixar-les anar.

-És molt dur - va dir en Matt, mirant cap enrere en direcció al seu germà, sense avergonyir-se pel fet que en Jamie veiés les llàgrimes que li corrien per les galtes -. Mai has estat enamorat, oi, Jamie?

- No, no ho he estat, Matt -va admetre -. Però sé el que l’Anii significava per a tu...

- De debò? - La cara d’en Matt estava turmentada pel dolor, els seus ulls cremaven amb una passió, una ràbia que s'havia tornat massa familiar per al Jamie.

- Potser no, Matt. Però, no ho veus? T'estan donant una altra oportunitat -va dir en Jamie, amb els seus propis ulls també plens de llàgrimes -. Tot el que estic dient és que no deixis que les ombres d'ahir ennuvolin els teus matins d’avui.

En Matt va assentir, tot i que no creia que tingués la força, o el valor, de deixar anar aquests vells records.

- Ets un bon home, Matt Turhaya – En Jamie el va abraçar amb força -. Pots fer que això funcioni - va afegir en veu baixa -. Sé que pots fer-ho.

Següent