Punt d'Inflexió (i III)

Anterior

III

En Dair es va ensorrar en els graons de pedra del pati. Es va quedar mirant el mar. Aquesta nit no li oferia pau. Una brisa escombrava suaument a l'aigua. Es barrejava amb l'olor de shrail acabat de fer, un dels plats especials de la seva àvia, que emanava de la cuina. Podia escoltar-la treballant allà.

No hi havia manera de què pogués colar-se a la casa. Ella el sentiria. Es va permetre un somriure. Va recordar que en Jos havia dit que la seva àvia tenia l'oïda tan aguda com els boetays salvatges que vagaven per les vessants de les muntanyes garosianes.

En Jos, una llàgrima es va formar en el seu ull. En Jos era mort.

-Dair, ets tu? -Va ressonar la veu de la seva àvia a la cuina.

-Sí, àvia, sóc jo -va cridar, eixugant-se les llàgrimes amb una mà tacada de fang mentre s'obria la porta del pati.

Ella no va poder deixar de notar com de brut que estava.

- Mare de Déu senyor, fill! Què dimonis t'ha passat?

Mossegant-se el llavi, en Dair es va girar per mirar-la. Ella va poder veure el dolor en els seus ulls.

-Hem de parlar -va dir ella amb fermesa -. Vés a netejar-te. Vaig a fer una mica de té.

Ell va assentir amb el cap cot. Després va caminar fins a la seva habitació. Quinze minuts més tard, l'àvia Haslip servia el té i va seure a la taula davant del seu únic nét.

-Bé, tens molt millor aspecte -va dir ella, intentant-li aixecar l'ànim.

-Oh, àvia...

Les llàgrimes van brollar dels seus ulls.

Ella va posar la seva mà sobre la d'ell.

- Què ha passat?

-És en Jos, àvia. És mort.

- Què? -Va exclamar ella -. Com?

-Estàvem prop de les mines. Dos soldats exploradors van pensar que estàvem espiant. Van matar en Jos! Li van disparar per l'esquena, àvia!

Si ella es va sorprendre per aquesta revelació, no va veure rastre d'això a la cara.

- Què va passar amb els soldats exploradors, Dair?

-Jo..., jo els vaig matar. -Va vacil·lar -. I vaig amagar els seus rifles en una cova prop dels penya-segats -va dir, tractant d'ordenar els seus sentiments, no estava segur de per què ho havia fet, però semblava el més correcte en aquell moment.

La Keriin Haslip va acostar la seva cadira a la taula. Va envoltar amb els seus braços en Dair i el va abraçar amb força.

-Està bé, Dair –el va tranquil·litzar -. Tot anirà bé.

- No puc creure que disparessin a un home desarmat per l'esquena, àvia! -Va dir en Dair al cap d’una estona quan les llàgrimes van deixar de fluir -. Això és en el que em convertiré si m'uneixo a l'Exèrcit Imperial?

-L’imperi no segueix les regles dels éssers civilitzats, Dair -li va dir -. Segueix les seves pròpies regles i les canvia per satisfer les seves pròpies necessitats.

- Sempre has pensat així sobre l'Imperi, àvia? -Li va preguntar.

-Sí.

- Però els hi vas vendre les mines! ¡I anaves a deixar-me anar a l'Acadèmia!

-Em vaig veure obligada a vendre les mines, Dair. No tenia altra opció. I tu havies de forjar-te la teva pròpia opinió sobre l'Imperi..., què és correcte, què està malament. -Va fer una pausa, buscant els seus ulls. Més enllà del dolor, va trobar el que estava buscant -. Amb el temps, sabia que trobaries la resposta.

En Dair va assentir.

- Què fem ara, àvia? -Va preguntar.

-Els imperials assumiran que va ser la resistència qui ho va fer. He d’avisar... -Es va aturar al mig de la frase.

En Dair va mirar a la seva àvia i va arrufar les celles.

- Avisar a qui, àvia?

La Keriin Haslip va estudiar el bell rostre del seu nét, els seus ulls foscos tan semblants als del seu pare. Hi havia crescut bastant en les últimes hores. Hi havia après una dura lliçó sobre la vida. Sobre l'Imperi. Havia arribat el moment.

- Àvia?

-Tinc alguns amics que necessitaran saber el que va passar avui prop de les mines.

- Amics?

-Dair, crec que és hora que sàpigues la veritat sobre vella àvia. Vinga, anem. Hi ha algunes persones que vull que coneguis.

***

La càmera en les profunditats sota la biblioteca de la universitat era humida, no gaire diferent a les coves on Dair havia jugat quan era nen. L'aire xiulava a través d'un orifici de ventilació al sostre, i en Dair podria haver jurat que sentia les vibracions del mar colpejant els penya-segats propers.

Nua excepte per una taula i algunes cadires, l'habitació estava il·luminada per un mapa hologràfic de la ciutat d'Ariana i l'àrea que envoltava a les mines. Fins i tot en la penombra, en Dair podia veure l'expressió ombrívola en una mitja dotzena de cares mentre escoltaven la seva història.

En Dair va mirar al voltant de la taula. Coneixia als dos homes a cada costat de la seva àvia: El viceministre Magir Paca, amb qui ell havia parlat tan sols uns dies abans, i en Desto Mayda, el pare del seu amic. Va reconèixer a un tercer home per les videonotícies emeses per cobrir la guerra civil garosiana. Camron Gelorik, líder dels radicals sundars, ara estava assegut pacíficament amb els garosians que una vegada va ordenar als seus seguidors que perseguissin. Garosians i sundars units. La seva lluita contra l'Imperi havia començat.

- Era només un nen! -Va exclamar en Mayda quan en Dair va acabar de descriure el que havia passat prop de les mines -. Maleïts siguin tots!

-Us n’adoneu que els imperials culparan d'això a la resistència - va dir la Keriin Haslip al grup.

-Ja puc veure les videonotícies -ha afegit en Gelorik -. “Soldats exploradors assassinats mentre intentaven protegir un noi innocent dels vàndals de la resistència!”

Alguns van murmurar el seu acord, però en Paca va aixecar la mà per silenciar-los.

-A diferència de l'imperi, nosaltres no matem gent innocent -els va recordar -. Els nostres amics ens coneixen millor que això.

-Però encara hauríem de fer córrer la veu -va dir la Keriin Haslip -. Tothom ha de saber la classe d'animals que són!

En Desto Mayda va negar amb el cap.

-Això podria ser perillós per al teu nét, Keriin. L'amistat d’en Dair amb Jos era ben coneguda -va dir.

-Sí -va convenir en Paca -, Desto té raó. Si es corre la veu que algú estava amb Jos en el moment del seu assassinat, els imperials investigaran a Dair sens dubte.

-Això podria portar a moltes preguntes -va dir en Gelorik en veu baixa. Va estudiar el rostre d’en Dair -. I podria portar-los fins a nosaltres.

- Vol dir que hem d’amagar la veritat? -Va preguntar en Dair-. Pensen deixar que els acusin d'assassinat?

-Em temo que sí, fill -va dir en Desto -. Almenys per ara.

En Dair va assentir, entenent que aquestes persones estaven fent alguna cosa més que posar la seva confiança en ell. Era un sacrifici que podria crear més enemics per la resistència. Era un sacrifici per ell. I ni tan sols era un d'ells. Encara.

- Puc fer alguna cosa per ajudar? -Va preguntar.

-Bé -va dir en Paca -, haurem d'enviar un equip per recuperar aquests rifles desintegradors que has amagat.

-M'agradaria anar amb ells, ministre, vull dir, Paca -va dir en Dair.

-Bé, fill. Estem contents de tenir-te pel temps que estiguis a Garos. Aviat et dirigiràs a l'Acadèmia Raithal, oi? -Li va preguntar en Paca.

- Què? –En Dair sacsejar el cap amb incredulitat -. No puc anar a l'Acadèmia ara. Jo no vull ser un d'ells!

En Desto Mayda va agafar la mà d’en Dair des de l'altre costat de la taula, sobresaltant-lo.

- No te n'adones, Dair? Tens l'oportunitat de treballar contra l'Imperi des de l'interior, com fa Paca al Ministeri.

-No pots rebutjar la teva admissió ara. Pensa en com de sospitós que podria semblar -va dir en Paca.

En Dair va començar a veure una carrera amb l'Imperi sota una llum completament diferent.

-Pot prendre’t anys. El treball encobert pot ser un procés lent i tediós. Però petites coses, com subministraments enviats a la destinació equivocada...

-Petits problemes informàtics... -Va afegir en Mayda.

-Comandes que no es processen de manera oportuna... -Va dir algú més.

-Tot ajuda a soscavar els esforços imperials -va continuar en Paca -. Només pensa en les possibilitats.

-Amb el temps, demana un trasllat de retorn a Garòs. Ens seràs d'un valor incalculable! -Li va dir en Gelorik.

-Pensa-hi, fill -va dir en Paca.

Mirant tots els rostres un a un, els ulls d’en Dair per fi es van posar sobre la seva àvia. Els seus ulls brillaven amb llàgrimes. La Keriin Haslip sabia quin seria la seva elecció. L'Imperi li arrabassaria al seu nét, però no seria l'Imperi qui dictaria els termes, sinó ella.

***

En Dair estava dret al passadís mirant el reflex en el mirall..., el reflex d'algú que havia madurat ràpidament a l'edat adulta en aquests últims mesos. Se sentia més fort, més segur que mai. Però a mesura que s'embarcava en aquest viatge, es va adonar que estaria sol allà fora, envoltat de persones que servien cegament a l'Imperi. Però estava decidit a jugar el joc a la seva manera, a aprendre tot el que pogués aprendre. Ell marcaria la diferència!

Va redreçar la seva túnica blava grisenca, va assentir per a si mateix. Les portes dobles de la gran sala es van obrir i la Keriin Haslip va fer un senyal al seu nét.

En Dair va respirar profundament i es va unir a ella a la porta mentre esclataven els aplaudiments. Va mirar les cares dels seus amics i es va posar vermell de vergonya. Un grup d'antics companys de classe es va precipitar sobre ell, donant-li copets a l'esquena i estrenyent la mà.

A l'altra banda de la sala, en Dair va veure al recentment nomenat Governador Imperial Wínger en una animada discussió amb Magir Paca. Tot i que ja no era ingenu sobre la veritable naturalesa de l'Imperi, en Dair encara tenia que admirar a l'oncle Tork. Wínger havia resultat ser la veu de la moderació, cridant a posar fi a la purga Imperial de radicals en ambdós bàndols de la guerra civil. En Dair entenia ara el que en Paca havia volgut dir amb "forçar la pau".

-Bona sort fill -va dir en Paca, estrenyent la mà d’en Dair amb fermesa.

-Gràcies, ministre Paca -va respondre. Havien tingut un comiat privat al centre d'operacions de la resistència només unes poques hores abans.

-Dair, no podria estar més orgullós encara que fossis el meu propi fill -va dir en Wínger.

-Gràcies, governador -va dir en Dair -. Només espero estar a l'altura de les expectatives de tots.

Va mirar cap a la seva àvia i en Paca.

-Ho faràs, fill -va dir en Wínger -. No tinc cap dubte d'això. Heu passat per alguns moments difícils aquí. -Va agitar el cap -. Encara espero que trobin als radicals que van matar al pobre Jos Mayda...

La Keriin Haslip va fer un gest, gairebé imperceptible, a Paca.

-Sé que estaràs perfectament bé a Raithal -va dir en Wínger -. És una experiència que mai oblidaràs. Ni lamentaràs. Vaja, me'n recordo de quan estava a l'Acadèmia de Càrida...

- Oh, Tork! Res de les teves velles batalles ara! Se suposa que estem de celebració -va dir la Sali Wínger, empenyent juganerament el seu marit a un costat per donar una abraçada al Dair.

-Ah, sí. Bé, Dair, mostra'ls que som uns tipus durs.

-Ho faré, governador. Com està, senyora Wínger? -La va saludar en Dair.

- Dair, no puc creure que hagis de marxar! Només mira't! Els teus pares estarien molt orgullosos! -Va dir, tornant-se per prendre una mà invisible -. Alexandra, vine i digues adéu a Dair -va instar la nena de pèl fosc.

Brillants ulls blaus van treure el cap darrere del vestit de la Sali.

-Hola, Àlex.

-Hola -va dir ella, alçant la seva mà perquè ell la hi estrenyés.

-Trobaré a faltar les nostres partides de cartes setmanals -va dir.

-Vas prometre que m’ensenyaries a jugar al sàbacc, recordes?

- Sí, perquè puguis guanyar-me també a això! -Va riure -. Vinga, anem a veure el nostre paisatge favorit un cop més -va dir, prenent la petita mà a la seva i portant-la fora, al pati. Va sentir que els dits de la nena es tibaven al voltant dels seus.

-Segur que hauràs crescut molt quan torni -li va dir mentre la segona lluna de Garos feia la seva aparició a l'horitzó. I de sobte, se li va formar un nus a la gola i li feia mal el cor. Es va trobar de nou pensant en Jos.

-El trobes a faltar, no? -Li va preguntar l’Àlex en veu baixa.

-Sí -va assentir -. Eh? Com sabies que estava pensant en Jos?

L’Àlex va arronsar les espatlles.

- Per què has de marxar? -Li va preguntar.

En Dair la va aixecar en els seus braços.

-Saps que vaig a unir-me a l'Exèrcit Imperial.

L’Àlex va retrocedir davant seu per un moment. Llavors ella el va mirar, estudiant la seva cara amb aquests ulls blaus que tenia. En Dair mai havia vist tanta intensitat en algú tan jove. Era gairebé com si pogués veure a través d'ell.

Doblegant el seu dit perquè s'acostés, l’Àlex li va dir a cau d'orella.

-No ho crec -va dir -. Però no li ho diré a ningú.

En Dair la va mirar amb sorpresa, i després va somriure.

-Està bé -li va respondre amb un xiuxiueig -. Gràcies.

Un vent fred bufava a través dels penya-segats. En Dair i l’Àlex van observar el mar colpejant els penya-segats, les violentes forces de la natura en acció. Hi havia altres forces violentes actuant a Garos, forces d'una naturalesa creada per l'home..., i que havien canviat la vida d’en Dair per sempre.