La Trampa de Krytos (XXV)

Anterior

25

La boca d’en Còrran se sentia com un desert, i no només per la pols que es formava en treballar en la trituració. Havia estat planejant el seu petit experiment per posar a prova la seva teoria sobre l'orientació de la presó durant dos dies, i estava bastant segur que el que tenia en ment funcionaria perfectament. Malgrat la seva confiança, havia titubejat dient que esperaria fins a trobar la roca que funcionés millor.

Havia trobat la roca entre les quals partien. Tenia una mica de forma de petxina...,
momentàniament li va recordar el cap d’M3. Li encaixava fàcilment al palmell de la mà.
Tenia suficient massa perquè fos possible llançar-la, sense deixar de tenir un perfil prou
prim i un color prou fosc perquè no resultés fàcil de veure-la a la caverna.

Tenia la boca seca perquè la por que s'amaga en les seves entranyes li estava xuclant tota la humitat. No podia pensar en què havia de témer. La seva vida no podia empitjorar en res. Estava atrapat a la presó de més alta seguretat que havia conegut l'Imperi. La majoria de la gent mai havia sentit parlar de Lusankya, i la majoria dels que ho havien fet pensaven que només es tractava d'un rumor. Ni tan sols quan era a la Força de Seguretat de Corèllia havia sentit més que referències de passada d'ella. A part de saber que existia i que no era un bon lloc, no s’havia assabentat de res sobre ella.

Còrran va notar que els altres presoners del seu grup l'estaven mirant, i en les seves mirades expectants va trobar la font de la seva por. Tinc por d'estar equivocat i decebre'ls.

Només Jan i Urlor sabien el que tenia planejat fer, però diversos dels altres presoners havien estat reclutats per executar una distracció que li permetria actuar. Havien deduït que havia de fer alguna cosa relacionada amb la fuita, però no tenien cap indici del que era, ni esperaven que se'ls digués. Malgrat la seva ignorància, tots estaven entusiasmats amb la idea d’ajudar-lo. Les esperances que havien abandonat feia molt de temps van reviure amb el seu intent d'escapament.

Còrran va tancar el puny al voltant de la pedra. Espero que això doni resultat.

Va mirar Urlor qui al seu torn va inclinar el cap cap a altres dos homes que treballaven amb les maces més petites. Un d'ells va baixar la seva maça amb força cap a terra, llavors va deixar que se li rellisqués fent que l'eina sortís volant. La nansa es va acostar a un altre home, que va cridar, es va dur les mans al maluc, i va començar a moure’s a salts com un boig mentre jurava que havia de matar el maldestre trompellot que havia llançat el martell. Els treballadors es van apartar de l'arma voladora i llavors dos homes van començar a cridar encoratjant-los amb l'esperança de provocar una baralla.

Còrran es va retirar amb els altres, llavors es va aturar quan Urlor i un grup de tres
presoners el van ocultar dels guàrdies. Va mirar la pedra, la va besar, llavors va retrocedir i la va llançar cap al punt més alt del sostre, a trenta metres de distància. Vinga, vinga!

La teoria d’en Còrran havia estat simple. Si la presó estava orientada potes cap amunt, llavors els generadors de gravetat estarien operant sota dels seus peus per mantenir-los al seu lloc. A la superfície els generadors eren clarament prou forts com per mantenir-los
units a ella, però com més s'allunyés d'ells, menor seria la seva força d'atracció. Si el sostre de la caverna estava de fet més a prop al nucli del planeta que el lloc on estaven, allà la gravetat natural seria més forta.

Si això era cert, si la seva teoria era correcta, la roca que hi arribaria i es quedaria allà.

A sota en el seu nivell els guàrdies van començar a disparar contra la multitud. Els presoners atordits van caure en onades.

A dalt, la pedra va fregar una estalactita. Al rebotar va seguir viatjant cap a dalt, però ara en un angle diferent. Mentre Còrran mirava, la pedra va semblar perdre velocitat.

Tot al seu voltant els raigs atordidors abatien als presoners. Dos dels homes que
l’ocultaven van caure. Llavors Urlor es va estremir i va caure al pis. Va caure al pis. I la pedra va caure cap amunt!

La pedra va tritllejar entre dues estalactites i es va allotjar segura allà. Mentre s'assentava en aquest lloc, allà hi van centellejar dos diminuts puntets de llum, i Còrran es va imaginar que era el cap d’M3 i que acabava de rebre la confirmació del droide. Tenia raó! Hi ha una forma d’escapar!

Còrran va sentir l'agonia dels raigs atordidors blaus. Una vegada més, cada nervi del seu cos estava en flames, cada múscul es va tensar i cada articulació va cruixir. Sacsejat pel dolor, es va col·lapsar al costat dels altres i va rodar sobre la seva esquena. El món s'enfocava i desenfocava i va saber que, aquesta vegada, s'anava a desmaiar. Això hauria d'haver-lo omplert de terror, però quan hi podia veure clarament, M3 el mirava des de lluny.

I en mirar aquesta pedra, sabia que estava mirant cap avall, el que significava que per a ell, les coses anaven definitivament costa amunt.

Evir Derricote, treballant com a esclau amb els altres presoners imperials en l'altre extrem de la caverna, es va girar per veure la commoció que estaven causant els rebels, però no ho va fer amb pressa. No hagués estat a la seva alçada fer-los pensar que les seves disputes eren del seu interès.

Amb un aire deliberadament indiferent, es va girar i els va mirar desinteressadament. Llavors va veure a Còrran Horn.

El diminut rebel l'havia fastiguejat des de la primera vegada que s'havien conegut, llavors havia engrandit el seu error presumint sobre la seva part en la presa de Borleias. Mentre el rebel es retirava per llençar quelcom, Derricote gairebé crida per advertir als guàrdies, però alguna cosa el va aturar. Va mirar a Còrran fer el seu llançament i va veure un petit míssil sortir disparat cap al sostre.

Derricote el va perdre de vista entre les ombres del sostre i va començar a preguntar-se què estava planejant Horn. La roca que havia llançat era clarament insuficient per desenganxar una estalactita o causar un ensorrament del sostre. Malgrat l’imprudent i molest que semblava ser Horn, Derricote mai l'hagués classificat com un suïcida, però si tenia èxit en fer caure un gran tros de roca, cauria just a sobre d'ell i de la catifa de presoners atordits que cobrien el terra de la caverna.

El general imperial va veure caure a Horn. El petit idiota segurament seria colpejat per la roca que va llançar. S'ho mereix. Derricote gairebé es va girar, però es va aturar per veure si la seva predicció es feia realitat. Però no va ser així.

No va veure que la pedra tornés a caure a terra.

Això va fer que el General Derricote es posés a pensar. S'enorgullia de la seva intel·ligència.

Després de tot, ell havia creat el virus Krytos. No era culpa seva si les expectatives que Ysanne Isard havia tingut no eren realistes. Havia fet el seu millor esforç, però això no havia estat suficient per a ella, així que havia acabat a la presó privada, subjecte als seus capritxos. Els capricis que em van ficar a la presó també em poden treure.

Derricote podia pensar en dotzenes d'explicacions de perquè la pedra no va tornar a caure a sòl de la caverna. La més simple era que podia haver-se enganxat entre les estalactites. Tanmateix, perquè això succeís, Horn hauria de tenir una sort increïble. Dubtava que els presoners haguessin preparat semblant distracció per amagar l'intent de Horn només perquè pogués posar a prova la seva sort en un lloc que, a final de comptes, allotjava a aquells sense sort.

Una per una, Derricote va examinar i va descartar les explicacions perquè la roca es quedés al sostre, i al final, va tenir una sola que semblava tenir sentit. Cor de Gel ens ha detinguts cap per avall. Qualsevol ximple que intenti escapar a la superfície anirà cada vegada més profund en la seva presó. Horn ho va descobrir, va posar a prova aquesta hipòtesi, i té el seu resultat. I igual d’obvi és que té intenció d'usar-lo per escapar.

Els llavis del general es corbaren en un lent somriure. Li seria fàcil fer saber als guàrdies que Horn estava planejant escapar, però fer això el convertiria només en un informant.

Informar era una cosa feble que no seria recompensat per Ysanne Isard. A ella li agradaven els actes.

Ella volia que fes alguna cosa per redimir el seu fracàs. Per complaure-la hauria d'actuar, perquè actuar era fort.

Caldrà vigilar aquest Horn. Quan faci la seva jugada, jo estaré llest. Derricote es va tirar de las curtes mànigues de la túnica. Ell serà la font de la meva redempció i un cop més coneixeré la glòria del servei a l'Imperi!

Següent