La Trampa de Krytos (XXI)

Anterior

21

Còrran Horn avançava arrossegant els peus en la línia amb els altres presoners. Fingia la mirada d'ulls avorrits i sense esperances que la majoria d'ells mostrava als seus guàrdies. Es movia quan l'hi ordenaven i s'aturava quan l'hi ordenaven. No hi havia manera que cap dels guàrdies que els conduïen vestint armadures de soldats d'assalt notés alguna cosa fora de l’ordinari en ell. Per a ells havia de semblar com qualsevol dels altres presoners que eren duts a les mines.

Esperava contra tota esperança que la façana que mostrava els enganyés, perquè tot i que semblés avorrit i somnolent per fora, estava ansiós per dins. Havia decidit fer el seu primer intent d'escapament després de només una setmana entre la població general. Hi havia discutit breument el seu pla amb Jan i havia trobat les seves aportacions útils, però havia ignorat els precs que li va fer Jan per cancel·lar l'intent.

La perspectiva de morir en el seu primer intent si intimidava a Còrran, però no tant com pensava que deuria. Tenia el pressentiment que no el matarien si el capturaven. Sabia que era una ximpleria, i que no tenia cap base concreta per fer aquesta afirmació, però sentia que era correcta. Sempre havia seguit les seves sensacions durant la seva carrera en Seguretat de Corèllia, i com a pilot en l'Esquadró Murri, i havia guanyat més vegades de les que havia perdut.

Encara que no tenia cap fet per fonamentar les seves sensacions sobre la fugida, si tenia una mica d'evidència circumstancial que el feia sentir optimista. Primer i principal hi havia el fet que encara no era mort. No s'imaginava que Ysanne Isard el mantingués a prop a ell o a qualsevol altre si no li fossin útils. Mentre no demostrés que era més molest que valuós per a Cor de Gel i els seus plans, el mantindrien amb vida.

Segon, i era una cosa bastant extravagant, hi havia el mètode en què tornaven als escapistes que no tenien èxit. La majoria d'ells tornava com esquelets ennegrits pel foc, o part d’això. L'única manera de verificar que era la gent que havia escapat seria amb una prova genètica.

Atès que això no estava disponible per als presoners, havien de suposar que, de fet, els
cossos eren dels fugats. No obstant això, atès que era impossible confirmar-ho, Isard simplement podia treure un presoner dels nivells de menor seguretat, incinerar-lo fins a tornar-lo irrecognoscible i llançar-lo a l'àrea de major seguretat. Per tal que pogués identificar a qui havia escapat, era fàcil trobar a algú prou semblant, i els presoners d'alta seguretat seguirien imaginant que escapar era impossible.

I en tercer i últim lloc, Còrran va veure que Jan realment es preocupava per la gent sota el seu control. La seva por per la seguretat de Còrran era genuïna, i no estava basat en el temor d'una represàlia en contra. Com a líder del contingent rebel, Jan se sentia responsable pels altres presoners de l'Aliança. Ja havia vist morir a prou gent en la lluita contra l'Imperi que volia impedir que la gent desaprofités les seves vides quan no era necessari. Clarament creia que algun dia, un dia que arribaria més d'hora que tard, l'Aliança els trobaria i els alliberaria, i volia que tanta de la seva gent com fos possible arribés amb vida en aquest dia.

Tot i que l'atenció d’en Jan era meravellosa, també torturava al vell. Còrran podia veure el delicat toc d’Ysanne Isard en això. En deixar-lo assumir la responsabilitat per tots els presoners rebels, va obrir dotzenes i dotzenes de formes d'atacar-lo. Amb cada un d'ells que se n’anava o moria, també moria una petita part d’en Jan, Còrran no s'imaginava com havia suportat tant dolor durant tant de temps, però esperava que en prendre responsabilitat per si mateix, alleujaria la càrrega a les espatlles d’en Jan.

A setanta passos de la boca de la cova van passar per l'obertura de la latrina. Els artefactes en ella eren rudimentaris, però incloïen una aixeta d'aigua per poder mantenir una mínima d’higiene.

Trenta passos després, a mig camí cap al complex miner, la filera de presoners passava a través d'una porta de barrots que era tancada a la nit. Còrran va pensar que la seva presència era innecessària, atès que els IMP havien situat unitats de detecció infraroges en ambdós extrems dels corredors. Però clar, aquestes unitats no són tan difícils de burlar, especialment si la gent que les monitora està tan alerta com els guàrdies que van per la pols amb nosaltres.

A altres 203 passos de la boca del complex de cavernes, Còrran va passar a través el que un cop havia estat l'escotilla d'una nau i va arribar al lloc de treball dels presoners. Segons els rumors entre els presoners, Lusankya datava d'abans de les Guerres Clòniques i havia incorporat parts de diverses naus que havien estat reduïdes a ferralla en accions navals més enllà de l'atmosfera.

L’escotilla reciclada i la condició de les velles eines gastades suggeria una certa antiguitat de les instal·lacions. Si això és el que Isard vol que pensem sobre la seva Lusankya, llavors jo no vull pensar-ho.

Passant l'escotilla van baixar un fort pendent a una gran caverna rectangular de la qual sortien cinc túnels com els dits del palmell d'una mà. Tots els dits acabaven en portes construïdes de panells de blindatge de naus i sostingudes per cadenes i panys. Els túnels eren bastant grans com per permetre que un petit droide miner passés a través d’ells, però les portes sempre estaven tancades quan els presoners entraven a l'habitació, així
que Còrran mai va veure els droides extraient el mineral que processaven.

A l'extrem oposat a l'entrada de la cambra hi havia diverses piles de roques enormes. Els homes treballaven en elles amb maces pesades, convertint tros a tros en roques més
petites. Altres presoners portarien aquestes roques més petites al centre de la cambra, on més presoners les moldrien amb maces més petites. I altres presoners més amb pales i sedassos tamisarien la runa per apartar les pedres més grans. La grava resultant era portada en cubs fins a una cinta transportadora que s’emportava la grava cap amunt. L'extrem superior de la cinta transportadora desapareixia a través d'una pesada reixeta d'acer.

Ningú sabia molt sobre el que hi havia més enllà de la reixeta. Sabien que en bufava aire perquè podien veure que una bona quantitat de pols volava per l'aire al voltant de la cinta transportadora. La majoria dels presoners assumia que la cinta portava a una caldera on es fonia la grava, o un dipòsit mesclador on es convertia en ferrocret. Còrran sostenia que era igual de probable que la grava fos descarregada en camions flotants i treta per pavimentar les calçades al jardí d'algun Moff, i si això era veritat, la reixeta era l'únic que hi havia entre ells i la llibertat.

Tots els presoners sabien que el que feien era simplement un treball inventat, però els
IMP havien pres les precaucions necessàries per impedir que el treball es detingués. Les parts mecàniques de la cinta transportadora estaven enfonsades a terra perquè els presoners no poguessin tenir accés al motor i sabotejar-lo. Hi havia fibres d'acer entreteixides en tota la longitud de la cinta per mantenir-la forta i estava tan tensa que pràcticament no es doblegava sota el seu pes en tot el trajecte de tornada a les profunditats del pis de la mina. Fins i tot s'havia disposat una barana per evitar que els presoners caiguessin accidentalment sobre la cinta o resultessin atrapats en el mecanisme.

Còrran va descarregar la seva galleda de grava a la boca del recipient cargolat a la cinta transportadora. Brunzint fort, la corretja va començar a pujar la grava en el seu viatge de vint metres cap a la reixeta. Per un segon Còrran la va mirar marxar, llavors va deixar que el següent home en la fila l’apartés d'una empenta.

Tornant a on Urlor estava omplint les galledes amb una pala, Còrran va fer un ràpid
inventari dels guàrdies que els vigilaven. Els vigilava tota una esquadrilla d'homes amb
armadura de soldat d'assalt, el que feia un soldat cada deu dels vuitanta presos al
destacament de treball. Sis dels soldats portaven carrabines blàster. Els altres dos manejaven un E-Web ubicat a l'entrada de l'escotilla, fent que qualsevol intent de sortir corrent de la mina fóra suïcida. El pendent empinat pel qual haurien d’atacar els presoners els reduiria la velocitat prou perquè el blàster pesat de dos operaris els abatés.
Encara que cap dels guàrdies era tan gran com els soldats d'assalt, ni semblava tan bé
disciplinat com les forces de xoc de l'Imperi, fins i tot ells haguessin estat suficients per
aplacar una revolta de presoners.

Urlor va llançar una palada de grava cap al cub d’en Còrran però va tirar la meitat fora.

-No facis això, Còrran -va dir en veu tan baixa que el soroll sotragant de la grava en ser passada pels sedassos l’ocultava dels altres -. Espera. Esbrina més coses.

-Així s'esbrina -li va dir a l'home més gran amb una picada d'ullet -. Els guàrdies tenen els selectors dels seus blàsters a atordir.

Jan va alçar la mirada del sedàs que sostenia.

- Arriscar la teva vida per un moviment del polze?

Còrran es va colpejar el pit amb la mà.

-Esquadró Murri, recordes?

-Corellià, més bé -va dir Jan movent el cap -. Cap de vostès respecta les probabilitats.

- Per què respectar el que has de vèncer? -Còrran va inclinar el cap cap a cada un ells-Confiïn en mi, he de fer aquest intent.

Urlor va tirar una palada final al cub.

-Que la Força t'acompanyi.

-Gràcies.

Deixant que el cub li pengés entre les cames, va començar la maldestra i encorbada caminada de ribetià cap a la cinta transportadora. El seu pla era simple: buidaria la seva galleda, llavors saltaria sobre la barana i pujaria fins a la reixeta. Allà dalt, almenys segons es podia veure des del terra, semblava haver un espai fosc prou gran com per amagar-se. Si llavors podia travessar la reixeta, o trobar un passadís amagat, estaria lliure.

-Eh, tu.

Còrran mirar al guàrdia que l’assenyalava.

- M'estàs parlant a mi?

-Vine aquí.

- Per què a mi? -Còrran va caminar arrossegant els peus en direcció a l'home-. Senyor?

-No em faci preguntes, presoner -el guàrdia, vestit en la versió més lleugera d'armadura d'explorador, es va abalançar sobre ell -. I la raó per la qual et vaig triar, és que ets nou i necessites una lliçó.

Sense advertiment el guàrdia va aixecar la carrabina blàster i la va girar amb una mà en un moviment invertit que va encertar a Còrran sobre de l'orella dreta. Van explotar estrelles davant dels seus ulls i en retrunyir del metall contra el seu crani li va començar un fort brunzit a les orelles. Una pestanya del canó li va fer un tall a l'orella i li va ferir el cuir cabellut, mentre que la força del cop va fer girar a Còrran a l'esquerra.

El dolor va ser més fort que el pànic. Mentre donava voltes, Còrran es va aferrar fort a la galleda, la va aixecar, i la va deixar volar quan el seu turmentador va tornar a aparèixer en el seu camp visual. El recipient ple de grava va xocar contra la placa facial del guàrdia. El cap de l'home es va inclinar cap enrere quan el cop el va fer perdre l'equilibri. Va trontollar cap enrere mentre la galleda volava com un cometa, ruixant un deixant de grava.

La visió d’en Còrran es va aclarir i cada segon va semblar demorar hores. La carrabina del guàrdia, amb el canó lluent per la seva sang, penjava en l'aire. Còrran sabia que podia atrapar-la abans que arribés a terra i aniquilar als dos guàrdies més propers en un moment. Amb això s'encarregaria de la meitat dels guàrdies del destacament. Ocupar-se de la resta seria difícil, però els altres presoners podien desbordar-los. Prendrien les armes dels guàrdies i...

I moririen tractant de passar l'E-Web. O moririen tractant d'obrir-se un camí de sortida en les entranyes d'aquesta presó. Tots moririen, i les seves morts estarien al meu cap, si prenc aquesta arma.

Va sentir el gemec d'un blàster i va veure alguna cosa blava passar a poca distància d'ell. Tots els presoners es van llançar a terra. Es van encongir tornant-se una atapeïda catifa de braços i cames brutes, ajupint els caps per evitar ser reconeguts, però espiant per veure el que anava a succeir.

Tots es van ajupir per posar-se fora de perill, excepte un.

Jan

Amb els ulls plens d'horror i orgull, va inclinar el cap en direcció a Còrran.

Còrran, comprenent, li va tornar la inclinació.

El raig atordidor va atrapar a Còrran en el centre del seu pit. Li va fer al seu sistema nerviós el que un raig d’ions li feia a una màquina. En un instant, tots els nervis en el cos d’en Còrran estaven en flames, inundant-lo instantàniament de dolor, cremant-lo, sacsejant-lo, aixafant-lo, i congelant-lo. Tots els músculs es van contreure, fent-lo arquejar l'esquena, li van petar les dents, i va fer un petit salt en l'aire. El seu cos inert va impactar contra el sòl, probablement ferit encara que el seu sistema nerviós no podia portar aquests informes al seu cervell de manera apropiada, així que no sabia realment com se sentia.

Excepte que no era bé.

Va veure Jan ajupit sobre d'ell.

-M'asseguraré que t'atenguin.

Còrran va voler assentir, va voler parpellejar, va voler fer qualsevol cosa per fer saber a Jan que l’havia sentit, però no va poder. Aproximadament la meitat de les vegades que havia estat colpejat per un llamp atordidor en el passat, en exercicis d'entrenament i un parell de vegades al camp en Seguretat de Corèllia, havia perdut la consciència. Les vegades que no ho havia fet, havia desitjat haver-la perdut, perquè la sensació d'impotència creada per estar atrapat dins d'un cos que no funcionava era pitjor que qualsevol dolor.

L'equip de metges cridat pels guàrdies va arribar bastant ràpid, portant amb ells una llitera repulsora.

Després de carregar al seu col·lega, i renuentment a Còrran sobre les cames de l’home, deixant que el cap d’en Còrran pengés i que les seves mans i peus s’arrosseguessin per terra mentre treien als dos individus de la cova.

Amb el cap tombat cap a terra, no va poder veure molt del seu viatge de sortida. Els meditècnics van ficar la llitera en un ascensor, i el que estava a la dreta de la porta, al peu de la llitera, va oprimir un botó i l'ascensor va començar a pujar. Còrran va sentir tres tons, cosa què va assumir que significava que havien pujat tres pisos, llavors l'ascensor es va aturar i els meditècnics van treure la llitera de la cabina.

Van portar surant a Còrran a través de corredors que semblaven molt més moderns i millor mantinguts, si els mosaics del terra eren una indicació, que els de la resta de les instal·lacions.

Finalment van detenir la llitera en un lloc on sentia la familiar aroma del bacta, i el van llançar bruscament a terra. Va rodar cap al seu costat dret, amb la galta atapeïda contra el sòl fred.

Va captar fragments de la conversa entre els meditècnics i el droide EMED que s'anava a ocupar del guàrdia, però el brunzit a l'orella dreta feia que li resultés difícil escoltar-ho tot.

A més, no estava segur de poder confiar en cap percepció sensorial, ja que sentir per la seva oïda esquerre era gairebé impossible.

Començant des del seu cap i continuant avall cap als seus peus, va sentir el so distorsionat de soldats d'assalt -veritables soldats d'assalt ben disciplinats -marxant. Això no era res extraordinari per si mateix excepte que si hagués estat allà, haurien d'haver estat marxant sobre d'ell, i malgrat l’atordiment que tenia, estava segur que els hagués notat. L'única altra alternativa era que estiguessin a l'habitació de sota, marxant sobre el sostre, i el que això podia significar, bé, en aquest moment estava molt més enllà de la seva habilitat per comprendre.

Següent