Ombres de Foscor (I)

Les aventures de l'Àlex Wínger

ombres de foscor

1

L'escena s'havia tornat massa familiar a la ciutat d’Ariana. Sis soldats d'assalt van sorgir del transport. Es movien de manera eficient pujant les escales de pedra de la casa. Els rifles blàster estaven preparats davant qualsevol senyal de problemes. TK-121 va mirar als seus companys i va assentir amb el cap. Va fer esclatar la porta i quatre dels soldats van irrompre a la casa.

Els seus ocupants havien estat dormint, però es van despertar de cop pel so de la porta sent destruïda. En Carl Barzon es va presentar a la porta del seu dormitori.

- Què significa tot això? -Va preguntar mentre TK-718 l'empenyia per entrar al dormitori.

- Deixi’m anar! -Va demanar el seu fill, lluitant contra dos soldats que el van arrossegar fora d’una altra habitació.

-Aquí no hi ha ningú més, senyor -va informar TK-718.

-Està bé. Fica’l al transport -va ordenar TK-121.

- On porten al meu fill? -Va preguntar el Dr Barzon -. No ha fet res dolent!

Les tropes d'assalt van ignorar les súpliques d’en Barzon mentre en Cord Barzon era rudement escortat fora de la casa. El jove va veure el dolor en els ulls del seu pare.

-Pare, no et preocupis. Estaré bé -li va dir. En Barzon va veure amb horror com s’emportaven a la seva única família. Mai s'havia sentit tan impotent. Recolzat en el marc de la porta, va observar allunyar-se el transport i es va adonar de com d’irònic que era que els imperials haguessin detingut el seu fill. En Cord, un estudiant de la universitat on en Barzon ensenyava i duia a terme investigacions, mai havia estat involucrat en activitats clandestines de la resistència aquí a Garos. I ni tan sols sospitava el paper del seu pare en aquest grup. El Dr Barzon sempre havia esperat que les tropes d'assalt es presentessin un dia davant la seva porta..., però per arrestar-lo a ell, no al seu fill.

Ara, simplement havien obligat a Cord a anar amb ells. I no hi havia res que en Carl Barzon pogués fer al respecte.

***

Dos boetays salvatges van udolar a la llunyania. Un estol de crupes va passar volant sobre els seus caps, retallada contra una de les llunes de Garos. Les criatures de la nit es dirigien a l'est, cap a la vall conforme el vent es tornava més fred a les muntanyes que envoltaven el centre miner.

En Chance va observar als crupes desaparèixer per sobre de la copa dels arbres, i després va tornar la seva atenció cap al complex miner imperial. Era la primera vegada que s'acostava tant des de feia temps, l'augment de patrulles imperials i de sensors al sud d'Ariana havien impedit al moviment clandestí l'observació directa en els últims mesos.

-Bé, NP -va dir, fent servir un sobrenom que significava nena petita, una cosa que ell li havia dit a la seva companya des de la primera missió de reconeixement gairebé quatre anys abans -, tinc entès que tu has estat qui ens va trobar aquest forat a la xarxa de sensors.

-Amb l'equip adequat en un aerolliscador, es poden fer tot tipus de trucs -va contestar la noia de vint anys, l’Àlex Wínger. Per no parlar que no era massa probable que Defensa Aèria derroqués l’aerolliscador del seu pare.

S'havien acostumat a les boges maniobres de l’Àlex, recomanant cortesament que sortís de la zona de vol restringit. Ser la filla del governador imperial de Garos tenia els seus avantatges.

-Sí -va dir amb un gran somriure -, amb l'equip i el pilot adequat!

L’Àlex va centrar els seus macrobinoculars a l'entrada de la mina.

-Sembla que és l'hora del canvi de torn -va dir. Cinquanta miners, tots vestits amb les mateixes granotes grises, van sorgir de les mines amb una escorta de soldats d'assalt. Els llums al voltant del complex il·luminaven les cansades expressions dels bruts rostres dels miners. Caminaven a través del complex cap als barracons-presó.

-Ja ho han convertit en una rutina. -El somriure d’en Chance es va tornar en una ganyota mentre es cenyia la caputxa al voltant del cap per protegir-se del fred -. Tu què creus? -Va preguntar mentre examinava la resta del complex -. Unes deu o dotze hores fins que acabin fins aquesta plataforma de llançadora?

L’Àlex va estudiar l'estructura que s'alçava al costat sud-oest del complex.

-No més temps -va dir ella.

En Chance no podia apartar els ulls d'aquesta plataforma d'aterratge mentre sospesava les opcions possibles.

- Saps, NP? Podríem colpejar-la amb el Plex. Està a uns 200 metres de distància d'aquí. Dos o tres trets haurien de fer algun mal important -li va dir.

- I ens tiraria a sobre a la meitat de les forces imperials de Garos! -Li va recordar -. Les nostres opcions de fugida són bastant pobres en aquest costat del complex, Chance. L'única sortida és cap a l'est. I tancarien aquesta bretxa tan ràpid...

-Llavors, no creus que valgui la pena córrer el risc?

L’Àlex va negar amb el cap.

-Aquest mineral apilat no sembla anar enlloc. No hi ha arribat aquí fa mesos cap Destructor Estel·lar per a la recollida. Tant de bo haguéssim escoltat més notícies sobre el que està passant allà fora -va dir ella, inclinant el cap cap a les estrelles -. Ha estat tot molt tranquil.

-Sí.

En Chance va prendre un glop de la seva termogerra, es va recolzar en una roca petita, i va mirar cap al cel ple d'estrelles.

L’Àlex va notar la mirada en els ulls d’en Chance. Ell realment no pertanyia en aquest lloc. Igual que ella, tenia les estrelles en la seva sang.

-Sempre he sentit que el meu destí és en algun lloc allà dalt -va dir -. Tu tampoc ets de Garos, oi, Chance?

Ell es va tornar, reconeixent una varietat d'emocions en la veu de l'Àlex, i es va preguntar com podria ella saber-ho. Ell mai havia explicat res del seu passat a ningú.

-És cert -va dir.

L’Àlex va sospirar.

-Em van portar aquí quan jo tenia sis anys. La meva família va ser assassinada durant un atac imperial -va dir en veu baixa mentre crits llunyans travessaven la seva ment. Tot just podia recordar als avis amb qui s'estava criant llavors. Ella havia estat deixada a la seva cura per un pare a qui recordava encara menys, un pare que probablement ni tan sols sabés que encara era viva. Però els records de l'atac seguien sent vívids després de tots aquests anys.

-Jo... –En Chance va fer una pausa, decidint no explicar-li el que sabia sobre el passat de l'Àlex, o del seu propi. Va estendre la mà i va tocar amb suavitat la de l'Àlex -. Em sap greu -va dir finalment. Ell havia estat allà quan van trobar la nena de sis anys inconscient, enterrada sota la runa. Havia vist de primera mà la destrucció causada per l’Imperi a qui una vegada va servir. Allò va canviar la vida de l'Àlex..., i també havia canviat la seva.

Ella va sacsejar els seus pensaments tristos.

- Creus en el destí, Chance?

- Vols dir que a causa del que va passar amb la família, vas acabar a Garos treballant per la resistència? Bé, sí -va assentir amb el cap -, jo diria que això és el destí, NP.

Ella li va somriure.

-Bé, i quan escoltaré la teva història, amic meu?

-Algun dia -va respondre -. Potser.

***

La llum tènue feia l'efecte d'una nit eterna al centre d'operacions de la resistència clandestina. Però, enterrat profundament sota la Caserna General Imperial, el lloc era atès durant tot el dia per operaris arraulits sobre equips de comunicacions i ordinadors que il·luminaven les cares amb un suau resplendor blavós. El pas del temps només resultava evident per un crono que penjava sobre la porta.

 Quan l’Àlex va entrar a l'habitació a les 08:00, va fer un gest amb el cap cap als operaris a les estacions d'intercepció de comunicacions i va saludar amb la mà a un altre amic que feia anotacions a la pantalla principal de l'habitació. Llavors va advertir que en Mika Kaebra li feia senyals, apuntant urgentment en direcció a l'oficina d’en Magir Paca.

Ella va mirar cap a la paret transparent que separava l’escassament moblada oficina d’en Paca del centre d'operacions principal. Un sentiment de temor es va apoderar d'ella. Per un breu moment, una visió d'una muntanya nevada, una visió que havia tingut moltes vegades, li va omplir els sentits.

En Carl Barzon estava assegut amb el cap entre les mans. Magir Paca, un dels líders de la resistència, s'inclinava sobre ell, recolzant la mà sobre l'espatlla del doctor per confortar-lo.

- Què ha passat? -Va preguntar l’Àlex mentre entrava a l'habitació.

En Barzon va mirar l’Àlex, amb els ulls plens de dolor. Mai l'havia vist així.

- Se’n van endur al meu fill, Àlex! ¡Se’n van dur a Cord!,- Va exclamar.

- Qui? -Va preguntar, encara que ja sabia la resposta.

- Soldats d'assalt imperials! ¡Van arribar a la casa durant la nit i se’l van emportar!

L’Àlex va mirar en en Paca.

- Està detingut al quarter general? -Li va preguntar, esperant poder ser capaç d'alliberar Cord abans que fóra portat a les mines.

-Se n’ha anat, Àlex -va contestar en Barzon.

- Anat?

-Ja l'han traslladat al centre de mineria -li va dir en Paca -. No va ser portat a la Caserna General Imperial per ser interrogat com els altres.

Significava això que els imperials sabien que en Cord Barzon no era un membre de la resistència? Què estaven tramant? Una alarma va sonar en la ment de l’Àlex. L'Imperi havia estat summament interessat en la investigació del doctor Barzon sobre el mineral de les mines garosianes i el seu possible ús en tecnologia de camuflatge. Havien tractat en nombroses ocasions de convèncer perquè treballés més dur. Atès que el suborn semblava no funcionar, usarien el seu fill com a moneda?

L’Àlex es va asseure davant en Barzon i li va agafar les mans amb les seves.

-Esbrinarem el que està passant, doctor.

 Ell va assentir amb el cap, preguntant-se de què els serviria aquest coneixement. No podien anar a per Cord. El centre miner estava massa ben defensat. I en Carl Barzon ho sabia millor que ningú.

- Estaràs bé? -Li va preguntar l’Àlex.

-No tinc altra opció, Àlex -Va respirar profund i es va aixecar per anar-se'n -. Ara he d'anar a la universitat. He de donar una classe.

A mesura que el va veure partir, un calfred va enfilar per la columna vertebral de l’Àlex..., aquesta muntanya nevada va brillar en la seva ment una altra vegada. Per què?, es va preguntar.

-Estarà bé -va dir en Paca, tot i que el to de la seva veu indicava que no estava convençut del tot.

- Creus que s'ha tractat d'una captura a l'atzar, en Paca? -Va preguntar l’Àlex.

En Paca es va passar una mà sobre els ulls cansats.

-No. Ha de ser un parany -va dir, fent-se ressò dels seus pensaments -. Parlaré amb Carl més tard i li preguntaré què li semblaria desaparèixer per un temps.

-Mai vas a convèncer-lo que visqui en la clandestinitat, en Paca -li va dir l’Àlex- . Sap el que l'Imperi li farà a Cord.

En Paca també ho sabia.

-Maleïda sigui -va dir en veu baixa. Llavors va recordar que l’Àlex havia vingut a informar sobre les activitats imperials al voltant de les mines -. Llavors, l’Àlex, és possible que la filla del Governador Imperial de Garos tingui alguna bona notícia per a nosaltres aquest matí?

-M'agradaria tenir-les -es va queixar -. Els nostres amics imperials estan molt ocupats. Estan treballant tota la nit. Vàrem comptar 50 miners per cada torn de quatre hores. I van passar dos d'aquests contenidors de mineral a la zona d'espera. Està sota forta custòdia.

-Hmm. Les nostres operacions d'intercepció no han sentit res sobre una recollida encara, però sembla que estan esperant una aviat.

-Bé, seran capaços de moure el mineral des de les mines fins naus en òrbita. La plataforma d'aterratge de llançadores estarà en funcionament d'aquí a unes quatre o cinc hores.

En Paca va maleir en silenci per a si mateix. Portava anys treballant amb la resistència, però mai s'havia sentit tan impotent.

Havien perdut tota una cèl·lula de la resistència dues setmanes abans -cinc operatius -quan l'Imperi va començar tota aquesta operació. Per no parlar de l'augment en la seguretat, la plataforma de llançadores, el mineral emmagatzemat, i ara el segrest del fill d’en Carl. I no hi havia res que ell pogués fer sobre això en cap dels casos. Va sacsejar el cap amb disgust.

L’Àlex va sentir el seu abatiment. Però potser encara més del que en Paca s'adonava, ella sabia que la detenció d’en Cord Barzon podria afectar vides molt més enllà de Garos IV. Es va estremir pensant el que podria succeir si en Carl Barzon es veia obligat a completar la seva investigació. No podria fer res per aturar l'Imperi?

La porta de l'oficina d’en Paca es va obrir, i l’Àlex va sentir una ràfega d'aire fred mentre l'habitació semblava esvair-se al seu voltant. Tot d'una, es va trobar penjant d'una corda, aferrant-se a la muntanya coberta de neu de les seves visions...

 -Àlex, pren la meva mà!

A través dels remolins de neu, una mà es va acostar. Ella va lluitar per tocar aquests dits que estaven just fora del seu abast. La seva mà va fregar la roca nua, i després pel vessant gelat. El tou dels seus dits va fregar el tou dels de l'altra mà, només per ser apartats per una ràfega de vent imparable..., i l’Àlex va caure en un abisme fosc...

- No! -Va cridar.

-Àlex, què passa? Estàs bé? -Va preguntar en Paca, arribant a tocar-li el braç. Mai havia vist una mirada tan espantada en els seus ulls. Ella va sacsejar el cap per aclarir la visió, després va passar ràpidament la seva mirada d’en Paca al seu crono tractant d'ocultar el torrent d'emocions que s'apoderava d'ella.

Aquesta visió... ella havia tingut aquesta visió una dotzena de vegades en els últims dos anys. No és així com succeeix, cridava una veu al fons de la seva ment. Les mans! Sempre s'havien reunit abans! L'home de la visió sempre l’havia posat fora de perill. No ho entenc!

-Jo... Serà millor que me’n vagi o arribaré tard a classe -va aconseguir dir finalment.

- Segur que estàs bé?

-Sí, estic bé -li va dir ella, però aquesta espurna que sempre li havia donat esperança se n'havia anat.

-Està bé. -No sabia què més dir.

Següent