CAPÍTOL 43
A L’ABSOLUCIÓ
—Oh, Fre d'Emergència. Sabia que el teu color era el
vermell, però no tan vermell.
D'alguna manera, Cardinal aconsegueix obrir els ulls i veu
la visió més estranya: un stormtrooper doblegat sobre ell i parlant amb la veu
de la Vi Moradi.
Com ho va aconseguir? No vol saber-ho. Odiaria pensar que l’Absolució té febleses estratègiques que
poden ser infiltrades amb facilitat per una espia mig morta. Però tal vegada
ella no està tan danyada com li va fer creure. Tal vegada a ell ja no li
importa molt l’Absolució.
—El ganivet de la Phasma —diu ell—. Verí.
El casc de la Vi se sacseja.
—Odio dir que t'ho vaig dir, però...
Ell llança un trist somriure i sent com la sang calenta cau
com la rosada sobre la seva barbeta.
—Digues-m'ho.
Vol dir-li que el deixi sol perquè pugui morir en pau. El
seu cos, almenys, ha començat a entumir-se. Hi ha pitjors llocs per morir que
la seva pròpia sala d'entrenament, però no vol que l'últim que vegi sigui una
espia de la Resistència, sobretot no una que es delecta mentre vesteix
l'armadura que una vegada va portar ell mateix.
—Vés-te’n —murmura ell, apartant el cap—. Teníem un tracte.
En lloc d'anar-se’n, ella torna a posar-li el casc i el fa
rodar sobre el que ell adverteix que és una llitera flotant. Sempre tenen algunes
a la sala d'entrenament en cas d'emergència mèdica. Aviat ell està surant, en
ment i cos, mentre Vi l’empeny... a algun costat.
—Què estàs fent? —pregunta ell.
—Salvant-te —respon ella bruscament—. Ara digues-me com
arribar a l'hangar o calla.
Fins i tot mig mort, ell coneix la seva nau, i és capaç de
donar-li unes quantes instruccions. Les ferides no fan tant de mal ara, però
ell pot sentir que la febre augmenta, i escoltar la seva sang colpejant en les
seves oïdes.
—Desaprofitament de temps —murmura ell—. Febre de Parnassos.
No poden amputar els meus pulmons.
—No, però puc posar-te en un coma induït mèdicament i
portar-te a una badia mèdica molt moderna.
Ell vol riure, però amb prou feines respira. És com si
estigués ofegant-se en la seva pròpia sang.
—Per què? —és tot el que aconsegueix dir.
Ella assenteix estirada mentre passen al costat de soldats
marxant, després s'inclina per acostar-se.
—Perquè sóc una criatura amb esperances infinites, i encara
crec que pots convertir-te.
—Hi ha poques probabilitats.
—Estic disposada a confiar en elles. La qüestió és aquesta:
penso que en realitat ets un bon home sota aquesta malvada armadura vermella.
Ell sura de la consciència a la inconsciència. La propera
vegada que aixeca la vista, tots dos estan en la badia de l'hangar principal.
Després ella està maniobrant per ficar-ho en una nau, no la d'ella, alguna
altra. Alguna lleugerament més gran, però encara ràpida. Després estan en
l'aire i ella està parlant en el seu intercomunicador. I després, com una
benedicció, veu la calma fosca de l'espai i queda atònit en adonar-se que ella
en realitat s'ha sortit amb la seva.
—A on anem? —pregunta.
L’hiperespai s'arremolina sobre el seu cap i ell lluita per
romandre despert, esperant una resposta. Vi s’atura al seu costat i es lleva el
seu casc de stormtrooper, llançant-li aquest somriure tort que ell coneix massa
bé. Hi ha cercles foscos sota els ulls d'ella. La cadira de tortura va deixar
una marca de cremada a través del seu front. Quin parell d'éssers són, enemics
mortals, cadascun d'ells mig mort, ensopegant a l'espai.
—Vaig fer una promesa —li recorda Vi—. Li vaig dir a Siv que
tornaria per ella, i saps que sostinc les meves promeses. Resulta que ella i
Torbi viuen en una estació amb una meravellosa badia mèdica, així que no crec
que t'importi. Ara vaig a treure't de circulació per reduir l'avanç de la
infecció. Tu vas a fer-me un favor i vas a quedar-te inconscient perquè no et
moris.
Abans que pugui protestar, sent la punxada de l'agulla en la
seva espatlla. El seu cos es relaxa. A partir d'aquí, tot queda fora de les
seves mans. Tal vegada viurà o tal vegada morirà. Tal vegada, un dia, pugui
trobar una manera de derrocar a la Phasma per bé. Però, ara com ara, tot el que
pot fer és sucumbir a l'anestèsia.
El món comença a enfosquir-se. L'últim que escolta és que Vi
sospira i murmura.
—Desitjaria tenir alguna cosa per teixir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada