RECORDA SEMPRE: LA
TEVA CONCENTRACIÓ DETERMINA LA TEVA REALITAT.
—QUI-GON JINN
EL CEMENTIRI DE NAUS
Jo vaig viure sota el gloriós regnat de l'Emperador
Palpatine. També vaig viure per veure com els insignificants líders de la Nova
República renyien per sobre de les cendres de la qual va ser, alguna vegada,
una gran galàxia. Jo vaig sobreviure, però els meus camarades van morir.
La Batalla de Jakku se celebra el dia d'avui com la derrota
final de l'Imperi Galàctic, però per a mi va ser el meu primer i últim dia de
servei com artiller a bord d'un dels destructors estel·lars de la flota
imperial. Era un home jove, de vint anys, dedicat a la causa de l'Emperador per
portar l'ordre a la galàxia.
La vida d'un artiller és una vida d'espera eterna,
interrompuda per centelleigs de terror.
Esperar... esperar... esperar... amb els dits tibants sobre
la consola, amb el cor bategant fortament, amb la suor escorrent pel front...
Aquí, centelleigs intermitents a estribord! Objectiu, rastrejar, foc! Esperar...
esperar... esperar... el ressò de la veu de la computadora ressonant en la gran
coberta de comandament, mentre que els bancs de consoles parpellegen en la
penombra que hi ha sota les estrelles, il·luminant les cares aterrides,
cadascuna d'elles tan jove com la meva.
Malgrat la meva poca experiència, fins i tot jo sabia que la
batalla no marxava bé.
L'Imperi havia reunit pràcticament a totes les naus capitals
en l'òrbita al voltant de Jakku; els rebels, inclinats al caos i a la
destrucció, s'havien reunit en el mateix racó de l'espai amb la seva flota
dispar i desarrapada. Aquesta seria una batalla per als llibres de text, un
enfrontament entre la bondat de l'ordre i la maldat de l'anarquia.
Fidels al nostre compromís per la disciplina, les naus
imperials es van acomodar en files ordenades i formacions tancades. D'altra
banda, els rebels, fidels a la seva menyspreable veneració pel caos, no van seguir
cap codi, cap tàctica, cap regla d'enfrontament. Van passar volant al voltant
de les nostres files, per sobre dels nostres punts cecs, i es van negar a
enfrontar-nos cara a cara.
Es van escoltar una sèrie d'explosions contra el pont. Les
brillants llums ens van encegar momentàniament. Ens havien donat. Ens havien
donat amb tot.
La coberta es va sacsejar, tant homes com dones van caure
dels seus seients, les pantalles de visualització i les finestres s'inclinaven
i es movien embogides, mostrant cops d'ull d'estels que giraven sense control i
del llarg i brillant arc del planeta desèrtic que es trobava sota.
«Pèrdua d'altitud», va entonar la computadora. Les botzines
van començar a ressonar. «Els vectors de velocitat són incompatibles amb
l'òrbita estable».
Estàvem caient cap al planeta, sense poder escapar del
parany letal del seu camp gravitacional.
Els meus companys i jo ens movíem amb dificultat mentre la
coberta s'estabilitzava i els oficials vociferaven les seves ordres. Fora de
les finestres, podíem veure l'enorme proa que tenia una lluentor ataronjada a
causa de la fricció causada pel contacte amb les capes superiors de
l'atmosfera.
La coberta es va trontollar una altra vegada; vam cridar,
ensopegar i caure d'esquena.
El meu cap va picar contra una consola mentre queia i la
sang va començar a escórrer per la meva cara, entorpint la meva visió. Entre la
barreja de sang, suor i terror, vaig aconseguir veure un holograma que brillava
i girava sobre la consola.
MÉS BUSCAT: LUKE SKYWALKER, CRIMINAL DE GUERRA JEDI,
EXTREMADAMENT PERILLÓS.
El canal intern que mostrava els hologrames tenia la funció
de mostrar les característiques físiques i els crims dels rebels més
perillosos. En funcionament normal, el canal tenia l'efecte d'elevar el nostre
estat d'alerta i prevenir la infiltració dels rebels. Però ara, tirat en el terra,
em resultava aterridor veure la imatge d'aquest jedi terrorista encaputxat,
girant lentament amb les estrelles com a fons, aguaitant-me com un monstre
burleta.
El meu cor es va detenir per un segon quan la coberta es va
sacsejar una altra vegada. Enmig dels crits i la pluja d'espurnes, i més enllà
de l'holograma de davant meu, vaig enfocar la meva mirada en les finestres
principals del pont. Un poderós raig d'energia va passar volant a través de
l'espai i li va donar al destructor estel·lar imperial. L'angle en el qual es
trobava l'holograma giratori de l’Skywalker feia l'efecte que ell estava surant
a l'espai i que el raig encegador havia sortit de la punta dels seus dits.
No em considero un home supersticiós, però admeto que el meu
cos es va estremir davant l'horripilant imatge.
Instantàniament, van començar a aparèixer esquerdes
brillants en el casc gris fosc de la nau, i el destructor colpejat semblava
estar gemegant de dolor enmig del silenci de l'espai.
Com un antic vaixell solcant les aigües de l'oceà, la nau en
forma de daga va començar a descendir i a caure cap a la superfície de Jakku.
La velocitat del seu descens augmentava més i més, i la nau grisa va començar a
prendre una lluentor vermellosa, després taronja i, finalment, blanc brillant
mentre es desplomava cap a l'espessa atmosfera i cap a la seva mort.
El meu cor saltà en imaginar-me les veus demanant clemència
a bord de la nau condemnada.
Com un déu iracund i capritxós, l'holograma del jedi va
seguir girant mentre que dos rajos més semblaven sortir disparats d'ell. Els
rajos van creuar el tram de les finestres del pont i van donar a altres dos
destructors estel·lars imperials. Desintegrant-se lentament, les naus es van enfonsar
en l'enterbolit oceà d'aire que es trobava sota elles, com un fènix corosià;
els esquadrons de caces TIE viraven sense sentit a l'espai, tan indefensos com pollets
orfes.
Era un senyal. Era un malson. Havia de significar alguna
cosa.
Diversos rajos i llums van entrecreuar les finestres i van
derrocar més destructors estel·lars imperials. Com bèsties llançades, els
elegants i foscos gegants metàl·lics es desplomaven i lluitaven contra els
rajos tractors. Però la seva lluita era en va. Una a una, les naus perdien
velocitat, començaven a descendir i es desplomaven cap a Jakku.
No vaig aconseguir veure cap creuer estel·lar rebel que
pogués haver llançat els rajos. De fet, tots els trets semblaven portar fins a
l'holograma del jedi, que no parava de girar. La seva màquina de mort, l’Ala-X
amb ratlles vermelles, surava sobre ell com una au de rampinya entrenada o
l'esperit familiar d'un fetiller.
Despreocupadament, gairebé amb mandra, l'holograma va donar
una última volta i es va detenir davant meu.
Jo vaig donar un crit ofegat. En comptes de rostre, només
veia un oval brillant sense faccions sota la resplendent caputxa. Els circuits
hologràfics van començar a guspirejar i xiular, i una olor penetrant va envair
les meves fosses nasals. Van aparèixer aparells d'interferència en la
projecció. L'holograma va estendre les mans cap a mi, com si volgués aferrar la
meva gola.
Abans que pogués cridar, el projector hologràfic va començar
a fallar i el jedi va desaparèixer en un parpelleig, previ a una lluminosa
explosió electrònica.
Darrere d'on es trobava l'holograma, vaig veure que les
finestres del pont s'omplien ràpidament de columnes d'energia en expansió.
«Col·lapse d'escuts», va entonar la computadora. «Bretxa
imminent en el casc. Preparin-se per a l'impacte. Preparin-se. Preparin-se...».
Vaig sentir una forta sacsejada, com si tot el destructor
estel·lar hagués estat aixecat per una mà gegantina i estavellat contra el terra.
Les meves dents i els meus ossos van tritllejar. La meva visió es va
enterbolir. Les meves oïdes es van omplir d'un brunzit incessant i agut.
El pont es va enfosquir: totes les llums, les del sostre,
les pantalles de visualització, les llums pampalluguejant de les consoles, les
tires d'il·luminació d'emergència en el terra, totes es van apagar. Al nostre
voltant només estava la foscor de l'espai; la lluentor feble i freda dels
estels distants; la llum tènue de l'aire prim i calent de l'atmosfera superior
en contrast amb les finestres del pont.
Em rebentaven les oïdes. Després, vaig escoltar l'inhumà i ensordidor
rugit metàl·lic i el xiscle d'una nau morint a l'espai.
Els generadors de gravetat van començar a fallar i vam
experimentar la sensació d'una caiguda lliure mentre els nostres cossos
s'alçaven des del terra fins al sostre de la coberta.
Els meus companys de tripulació i jo cridàrem fins que ens vam
quedar sense aire. El soroll ja no s'escoltava com uns crits de persones sinó
com un reemplaçament del brunzit inquietant dels motors, que s'havien quedat en
silenci de sobte.
La nau va perdre velocitat, es va moure a la deriva, es va
detenir i, llavors, va aparèixer davant els nostres ulls l'escarida i desolada
superfície de Jakku que omplia les finestres mentre quèiem.
Vam caure.
Gatejant, empenyent i etzibant puntades, d'alguna manera
vaig aconseguir arribar fins a una de les càpsules de salvament; vaig entrar i
em vaig ajustar els cinturons. L'únic pensament que passava per la meva ment,
abans de perdre el coneixement, enmig dels grinyols i cruixits dels puntals i
mampares forçats al límit, era aquest:
«No hem pogut perdre; no hauríem d'haver perdut; aquesta no ha
estat una batalla justa».
La calor de mil sols. Una set insuportable. Un dolor com mai
havia sentit.
En obrir els ulls, el primer que vaig veure va ser la
ganyota d'una dona que portava la gorra negra que formava part de l'uniforme de
l'Armada Imperial. No la vaig reconèixer. Vaig tractar de parlar, però només va
sortir un raucar de la meva assedegada gola. Me la vaig quedar mirant als ulls,
esperant que digués alguna cosa.
Vaig observar els seus llavis esquerdats, el seu mentó
ensangonat, el seu...
La meva ment volia fugir d'aquella visió, però el meu cos no
responia.
Aquell rostre li pertanyia a un cap que no estava unit a un
cos. Estava tirada en la lluenta sorra del desert, com un cactus. La sorra que
estava sota el cap tenia un color carmesí fosc.
Al meu voltant estaven les restes escampades de la càpsula
de salvament i molts cossos torts en posicions impossibles. També hi havia un
fum acre, ones de calor provinents dels enderrocs que seguien cremant, cadàvers
i més cadàvers.
Vaig tractar de cridar, però no tenia alè. Em vaig desmaiar
una altra vegada.
No hem pogut perdre; no hauríem d'haver perdut.
Estava de tornada a l'espai, com una consciència sense cos,
observant la batalla des d'alguna part de l'òrbita alta. La totpoderosa flota
imperial passejava a la deriva per sota meu: un exèrcit de gegants derrotats
pels creuers estel·lars menys poderosos i l'eixam de caces estel·lars dels
rebels.
I l'holograma del jedi també estava aquí.
No, no era un holograma. Era real. Una figura brillant, que
semblava estar feta de màgia i fetilleria. Surava enmig de l'espai, amb els
peus a cavall sobre els estels, amb la seva capa onejant amb un poder arcà que
cap simple mortal podria comprendre.
Saltava d'un creuer estel·lar rebel a un altre, amb la seva
espasa flamejant a la mà. Un destructor estel·lar va apuntar tots els seus
canons cap a ell, i ell va desviar tots els trets tranquil·lament amb elegants
girs. Es va llançar des d'un creuer, va doblegar les cames i va caure pel buit
de l'espai, llançant rajos d'energia des de la seva espasa en totes direccions.
Un destructor estel·lar darrere l'altre es desintegrava sota aquest atac
sobrenatural.
Era impossible. Era increïble. No obstant això, era veritat.
El jedi estava eliminant naus capitals tan sols amb la seva espasa màgica.
De sobte, cansat d'aquest joc, el jedi va guardar la seva
espasa brillant. Va estendre els braços i va estirar les mans cap a la flota
imperial; prims filaments d'energia espetegant van sortir dels palmells de les
seves mans, tal com una xarxa per pescar llançada cap a l'oceà que representava
la galàxia. Els filaments brillants van arribar a les naus i les van atrapar, i
el jedi es rigué com nen jugant arran de mar. Va arrossegar les naus com si
fossin peixos que donaven espeternecs i les va llançar cap a Jakku. Semblava un
déu jugant, excepte que les seves joguines eren estructures metàl·liques de la
grandària d'una ciutat que contenien desenes de milers de vides.
«Per això vam perdre».
«Havia arribat, el jedi venjador que podia derrocar naus
dels cels amb un sabre de llum».
Vaig obrir els ulls i vaig tremolar. Estava estirat i feia
moltíssim fred.
També estava fosc.
Sobre el meu cap, les estrelles brillaven sense pietat, com
els ulls d'un univers al que no li importen els centenars de milers de vides
que acabaven de perdre's. La galàxia existia des de molt abans que nosaltres
naixéssim i seguiria aquí molt després que partíssim.
Em vaig adonar que m'estava movent, anava a la deriva entre
el mar d'estrelles.
«Estava mort? Per ventura aquesta era la vida després de la
mort?».
Sota la tènue llum de la lluna i la lluentor dels estels,
vaig advertir un enorme edifici a la meva esquerra. Estava il·luminat per aquí
i per allà; hi havia oficines i habitacions ocupades per persones que encara no
es dormien.
«En quina ciutat estic? En quin planeta?».
Em vaig adonar que les llums no tenien la lluentor fixa característica
de l'electricitat, sinó que parpellejaven i deixaven anar espurnes. Foc.
Algunes parts de l'edifici estaven en flames. Una brisa passatgera va portar
fins al meu nas una olor de plastoide cremat i aïllament tèrmic. La forma de
l'edifici em semblava cada vegada més familiar...
L'edificació eren les restes d'un destructor estel·lar
caigut, que ara semblava l'espasa abandonada d'un gegant, encaixada en la sorra
d'aquest camp de batalla desert.
Vaig aixecar el cap amb dificultat per mirar al voltant meu.
Hi havia tres o quatre destructors i creuers estel·lars a la
vista, muntanyes d'acer i desesperació, un cementiri de glòria imperial. Hi
havia trossos trencats de naus més petites i vehicles terrestres que embrutaven
el paisatge. Era una visió de malson tret d'un conte de fades; un bosc fosc en
flames pel qual jo m'arrossegava com una formigueta.
No, no m'arrossegava. M'estaven arrossegant.
Estava recolzat sobre una llitera feta de prims puntals
terminals lligats a trossos trencats d'una nau. Els coixins d'una càpsula de
salvament, que encara feien olor de plastoide fos i fum, em proporcionaven una
mica de coixí. Les meves cames estaven encanyades i el dolor que envaïa el meu
cos cada vegada que la llitera es movia erràticament per la sorra del desert
m'indicava que estaven trencades. Uns embenatges molt pesats embolicats al
voltant de les cuixes i la cintura ocultaven ferides que no volia ni veure. Els
meus braços estaven lligats als costats de la llitera i hi havia uns retalls de
tela que asseguraven la meva cintura. Prop dels meus peus hi havia uns quants
costals; podia veure taules de circuits, capçals de sensors i mòduls de
computadora trencats que sobresortien per l'obertura del costal. També amarrats
a la llitera, prop de les meves cuixes, hi havia unes quantes cantimplores i
paquets amb provisions.
Enfront meu, una figura humana embolicada en una túnica onejant
tirava amb molt esforç usant uns cables que tenia amarrats a les espatlles.
—Qui ets? —vaig dir amb veu ronca.
Es va detenir i es va donar la volta. No hi havia suficient
llum perquè pogués veure el seu rostre. El seu cabell tenia un tall diminut i
estil eficient, i es notava que era bastant prim per sota d'aquesta ondada
túnica.
—Et vaig trobar —va dir—. Vas ser l'únic supervivent
d'aquesta càpsula.
—Rebràs una recompensa si em portes de tornada a un lloc
fronterer de l'Armada Imperial.
Ell es rigué entre dents.
—No sento estima per l'Imperi.
Un rebel llavors. Quina sort la meva.
—Què vols amb mi? —li vaig preguntar.
—Amb tu? —Aparentment, aquesta pregunta li resultava
graciosa—. Què vol un ésser viu amb un altre ésser viu enmig del desert? No hi
ha moltes respostes, és fàcil deduir-ho.
Es va donar la volta i es va inclinar per tirar dels cables
d'arrossegament. La llitera va trontollar i va avançar.
—Deixa'm anar —vaig murmurar roncament.
No sé si no em va escoltar o no li va importar. Simplement
va seguir avançant. Un pas darrere l'altre.
Una ona de mareig i nàusea va recórrer el meu cos. Era el
seu presoner, i no hi havia res que pogués fer.
«La seva túnica es veu igual que la vestimenta brillant que
portava aquest jedi».
Vaig deixar de resistir-me, em vaig recolzar i vaig deixar
que el somni m'envaís.
Quan era nen, la meva mare m'explicava tenebrosos relats
sobre mags antics que usaven els seus poders per portar el foc de les estrelles
a les espècies pensants i de vilans que llançaven encanteris per transformar
planetes sencers, plens de vida, en peles seques. En aquestes històries, el
simple fet d'escapar de les urpes dels poderosos mags et convertia en un heroi.
Vaig prendre un xarrup de la cantimplora. Els meus braços ja
no estaven lligats als costats de la llitera. Em feia mal tot el cos i alguna
infecció havia envaït la meva sang, per la qual cosa em sentia febril i cansat.
Necessitava una clínica o un droide mèdic. Però, per la qual cosa podia veure,
no hi havia una versió funcional ni d'un ni de l'altre per aquí.
Però les meves cames estaven millor, o almenys dormides. Em
sentia capaç d'aixecar-me, de ser necessari, i donar uns quants passos, encara
que fos a empentes i rodolons.
—Ara pots sostenir-te tu sol a la llitera —m'havia dit la
primera vegada que va deslligar els meus braços. Tal vegada volia fer-me creure
que només m'havia lligat perquè no em caigués. Clar, els vilans mai et diuen
les seves veritables intencions.
Almenys el meu segrestador no tractava de negar-me les
necessitats bàsiques de tot ésser viu, encara que no tenia idea de quins eren
els seus plans per a mi.
—D'on ets? —li vaig preguntar, tan inofensivament com vaig
poder.
—Del mateix lloc que tots nosaltres —va respondre. Va traçar
la línia de l'horitzó amb el seu braç. No entenia a què es referia. El cel? El
desert? Els cascos abandonats de naus espacials?
—A on anem?
—Al mateix lloc al que anem tots —va assenyalar a la
distància i jo no entenia si es referia a algun regne místic o a un destí en
concret.
Portàvem dies recorrent aquella vall, entre les ombres de
naus mortes. De tant en tant, l'home deixava la meva llitera en l'ombra
d'algunes restes mentre anava a investigar les muntanyes metàl·liques, que
seguien estant plenes de cràters ardents i forats que fumejaven com volcans
actius. Jo observava mentre ell grimpava penya-segats escarpats i creuava puntals
precàriament equilibrats, com una puça saltant sobre el cos d'una cargobèstia.
Vaig començar a apreciar la bellesa del desert. Contrari a
la meva primera impressió, no era un lloc sense vida. Pegats de plantes amb flors
treien el cap obstinadament de les dunes del desert, així com arbres torts i
espinosos. Els steelpeckers salvatges saltaven o lliscaven per les dunes, i els
seus becs metàl·lics brillaven sota el sol mentre es dirigien a les carcasses
dels destructors estel·lars: un festí de carronya per a ells.
O tal vegada només eren al·lucinacions conjurades pel meu
cervell febril. Semblava impossible distingir la realitat dels malsons en
aquest planeta.
Després d'una hora o dues, tornava, de vegades amb les mans
buides, de vegades carregant peces de maquinària o dispositius electrònics que
havia aconseguit rescatar.
—No vaig trobar altres supervivents —deia—. Si per ventura
hi havia algun, espero que hagin tingut tanta sort com tu.
Així que estava buscant a més presoners.
«Què vol un ésser viu amb un altre ésser viu enmig del
desert?».
Menjar-se’l, usar-ho per a alguna cosa, explotar-ho per
sustentar la seva pròpia vida... gaudir amb el seu sofriment.
Vaig recordar les paraules dels hologrames d'entrenament que
ens havien mostrat en el destructor estel·lar. «Els rebels creen caos i
sofriment». Em torturarien fins i tot si només fos un humil artiller sense
informació alguna sobre els grans plans imperials de batalla o qualsevol altre
secret que volguessin conèixer.
Va guardar els últims premis de la seva excursió en les bosses
que estaven al costat dels meus peus.
—Aviat vindran més carronyers —va dir, mentre revisava les
naus. No sabia si es referia als steelpeckers o a altres persones com ell.
—Què estàs buscant? —li vaig preguntar, tractant de portar-lo
a una conversa que li fes baixar la guàrdia.
No va respondre. En comptes d'això, es va quedar mirant les
ruïnes d'un AT-AT que es trobava uns metres al sud, fora del nostre curs. A més
de les enormes muntanyes formades per naus caigudes, el desert estava ple
d’esquifs, caces TIE, AT-ATs, bombarders i tot tipus de vehicle que l'Imperi o
l'Aliança Rebel havien utilitzat en la Batalla de Jakku. La batalla semblava
alguna cosa tan llunyana en el temps i l'espai ara que la meva vida s'havia
reduït a llanguir pel proper xarrup d'aigua o el següent mos de provisions,
enmig d'un mar de sorra sense fi.
—Aquestes coses tenen sistemes més independents —va murmurar
per a si mateix—. Serà millor rescatar... Ah, en l'extremitat d'aquesta nau es
va obrir un forat més gran —va girar-se per mirar-me—. Et recomano que prenguis
una migdiada. Trigaré una mica més que de costum.
Vaig observar com avançava entre el lluent aire calent cap a
l’AT-AT, fins que va desaparèixer de la meva vista. Vaig esperar una mica.
Aquesta era la meva oportunitat.
Vaig prendre totes les cantimplores i vaig lligar les
corretges al voltant del meu coll. Vaig ficar totes les barres de provisions
que quedaven en la faixa del meu esparracat uniforme. Després d'un instant de
dubte, vaig prendre una de les barres i la vaig tornar al costal del meu segrestador,
i vaig deixar una de les cantimplores en la llitera.
Em vaig lliurar de la llitera i vaig començar a allunyar-me
de quatre grapes. No tenia cas suportar el meu pes amb les cames tret que fos
necessari. Estava en molt males condicions a causa de la infecció. Em palpitava
el cap; el meu cos es retorçava per les esgarrifances. No estava segur de poder
posar-me dempeus sense desmaiar-me.
A uns 400 metres de distància, el casc d'un destructor
imperial classe interdictor sobresortia del desert. Si aconseguia arribar fins
a ell i entrar, estava segur de poder trobar un lloc per ocultar-me on el meu segrestador
mai em trobaria. Després de tot, era un artiller entrenat de l'Armada Imperial
i sabia on es trobaven tots els conductes i espais per on podia arrossegar-me
en la nau. Pràcticament vaig créixer en la milícia després que els meus pares
van morir en un atac rebel. Una nau imperial era el més proper a una llar per a
mi.
Després d'arrossegar-me àrduament pel desert per uns cent
metres, em vaig detenir per recuperar l'alè. Normalment, hauria pogut recórrer
aquesta distància en menys de quinze segons corrent sense cansar-me, però
gatejar m'havia pres deu minuts i havia consumit totes les meves forces. Em
vaig arriscar a mirar cap enrere. No hi havia cap senyal del meu segrestador.
Un gran núvol fosc s'arremolinava en l'horitzó com una paret vivent. Els ocells
steelpecker van deixar d'alimentar-se i es van detenir en els punts més alts
del casc, com mariners en la coberta d'una nau quan arribava al moll, preparats
per a la inspecció de l'almirall. Es van quedar mirant el núvol fosc en
silenci.
Era una vista esborronadora, però no estava espantat. Si s'aproximava
una tempesta, això només podria ser d'ajuda per a mi. La pluja no només em
proporcionaria aigua, el recurs més preuat en un planeta desèrtic, sinó que
també esborraria les meves petjades en la sorra mentre jo m'arrossegava cap a
la llibertat.
El sol brillava amb força en la part posterior del meu coll
i ja m'havia cremat; la meva pell havia començat a embutllofar-se en algunes
parts. Em vaig enfocar en la nau interdictor i vaig forçar als meus braços a
seguir arrossegant el cos cap endavant, un centímetre alhora. Havia
d'allunyar-me d'aquest home retorçat que només parlava amb endevinalles. Els
hologrames imperials m'havien explicat clarament el que els ocorria als lleials
soldats de l'Imperi si queien en mans dels desapassionats rebels. Especialment
aquest rebel, si per ventura era qui jo creia. Vaig tremolar en pensar a la
classe de sondejos i tortures mentals que un jedi seria capaç de fer-me abans
de convèncer-se que no posseïa informació de valor.
Només uns quants metres més.
Vaig girar enrere de nou. Els núvols es veien més grans, més
foscos i més amenaçadors. L'últim dels steelpeckers que quedaven es va
introduir en els enderrocs com un cuc enterrant-se en un cadàver. Evitaven les
parts de la nau d'on encara sortia fum. No estava segur de quant temps
seguirien cremant; les naus eren enormes.
Un sentiment de temor es va apoderar de la meva gola. Vaig
tractar d'empassar, però no vaig poder.
«Apressa't, apressa't!», em vaig dir a mi mateix. Em vaig
desfer de les pesades cantimplores que anaven esquitxant aigua. El seu pes em
dificultava avançar i la tempesta em portaria aigua. Les barres de provisions
s'havien polvoritzat mentre m'arrossegava amb dificultat i les engrunes
s'havien dispersat entre el vent i la sorra.
No va ser el millor pla de fugida. El meu entrenador de
supervivència imperial hauria estat avergonyit.
Amb desesperació, vaig reunir totes les forces que em
quedaven i em vaig arrossegar els metres que hi havia entre el creuer imperial
i jo. Aquest sorgia imponent davant meu, com una d'aquestes magnífiques torres de
Coruscant; anhelava el refugi que trobaria dins.
Ja que les meves cames eren bàsicament inservibles, no podia
grimpar massa alt. En comptes d'això, vaig aconseguir arribar fins a una de les
toveres de propulsió enmig de la nau. Tenia més de cinc metres de profunditat,
la qual cosa em donava espai més que suficient per ocultar-me de la tempesta
que s'aproximava. Arrossegant-me, vaig entrar a la tovera en forma de con com
si estigués entrant en l'orella d'un gegant. Estava xopat en suor. Panteixant i
amb la llengua seca, desitjava haver conservat una de les cantimplores.
Però almenys em sentia fora de perill per primera vegada en
dies. Una sensació d'alleujament em va inundar, els meus nervis i músculs
tibants es van relaxar. El sentiment de seguretat que em donava aquesta solitud
era tan dolça com un got de llet blava i l'única cosa que desitjava era
quedar-me dormit.
Imaginant la refrescant pluja que aviat arribaria, vaig
somriure.
L'espai dins de la tovera es va enfosquir. El meu cor va
saltar fins a la meva gola. La figura de l'home bloquejava tota la llum.
—Moriràs en deu minuts si et quedes aquí —va dir—. Vinga, prou
de ximpleries.
Em va posar sobre la seva espatlla i va sortir de la tovera.
Després, em va assegurar a la seva esquena amb un arnés i va grimpar lentament
pel casc fins que va trobar una obertura dentada. Es va trontollar dins de la
nau, amb dificultat a causa del meu pes. Estàvem dins d'una cabina de servei,
que s'usava per guardar subministraments de tot tipus. Em va deixar anar
bruscament en una cartel·la d'emmagatzematge.
—Vas a comportar-te o haig de lligar-te una altra vegada?
—em va preguntar, respirant amb dificultat.
Vaig sacsejar el cap: no més intents de fugida.
Es va marxar i va tornar poc després amb la llitera. Mentre
jo estava recolzat, recuperant-me, ell va maniobrar la llitera per bloquejar el
forat pel qual havíem entrat. Va assegurar aquesta porta improvisada a la nau
amb els cables d'arrossegament. Amb l'ajuda d'un llum d'emergència que havia rescatat,
va apilar alguns enderrocs sobre la llitera per donar-li més pes, així va poder
segellar l'espai entre ella i el casc amb trossos de plastoide fos i trossos de
tela.
La foscor dins de la cabina era gairebé absoluta. Només entraven
uns prims rajos de llum pels petits forats que els steelpeckers havien fet a la
part alta de la nau. Penetraven feblement en la penombra, com l’esperança
perduda enmig d'un fosc mar de desesperació.
Fora, un gemec que semblava sortit d'un altre planeta va
començar a créixer contínuament fins a convertir-se en un udol xerricant,
seguit del staccato xip-xap-xap de la pluja que queia sobre el casc d'acer. Les
diminutes explosions s'entremesclaven, creant un so metàl·lic constant i
ressonant en el nostre fosc santuari.
Ja no sonava com pluja. Sonava com un regiment de stormtroopers
disparant els seus blàsters contra la destruïda nau.
—Una tempesta de sorra —va dir l'home.
Em vaig imaginar a mi mateix en la tovera de fora, colpejat
per la sufocant sorra. Vaig imaginar la meva pell escorxada per milers de grans
assotats pel vent. Em vaig imaginar a mi mateix com un esquelet, recolzat en la
tovera, la carn dels meus ossos devorada pels animals i descolorit pel sol.
—Com em vas trobar? —li vaig dir amb veu ronca.
—Portes més d'una setmana amb aquesta roba —va dir ell—.
Podria sentir la teva olor a més de mig quilòmetre a la rodona. Almenys vaig
poder recuperar l'aigua que et vas robar.
«Llavors, no va usar màgia. Tal vegada aquest planeta li va
robar la màgia just com li va robar la vida a totes les naus que es van
estavellar contra ell».
—Vas créixer aquí? —vaig preguntar—. Per això sabies de les
tempestes de sorra?
—Vaig créixer en un desert —va respondre—. Un molt semblat en
aquest. Necessites menjar. I prendre aigua.
Vaig beure amb avidesa de la cantimplora que va sostenir davant
de la meva boca. Va treure l'última barra de provisions del seu costal, me la
va donar i va deixar el costal buit en el terra. Es va recolzar d'esquena en
l'altra cartel·la de la cabina i es va dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada