SEMPRE HI HA UN PEIX
MÉS GRAN.
—QUI-GON JINN
PESCANT EN EL DILUVI
Fa molt temps, el més lluny possible del brillant centre de
la galàxia, els humans es van instal·lar en un planeta cobert per l'oceà. Unes
quantes illes sobresortien obstinadament d'entre les interminables aigües per
aquí i per allà. La gent va anomenar aquest planeta Lew’el, que significava
«diluvi».
En passar el temps, mentre imperis i repúbliques s'alçaven i
queien al llarg de la galàxia, Lew’el va romandre en l'oblit d'aquells que
anhelaven el poder. Tenia pocs recursos, que a més podien obtenir-se amb major
facilitat en un altre lloc, i rares vegades els comerciants es molestaven a
detenir-se aquí. Ocasionalment arribaven alguns aventurers a causa de la
bellesa del planeta, però només feien un cop d'ull per la seva superfície, com
qui juga a llançar pedres en l'aigua, i no es quedaven molt temps.
La gent de Lew’el vivia del i per al mar. L'oceà els oferia
tot el que necessitaven: les balenes amb tentacles els proporcionaven
combustible que fabricaven del seu greix i ossos per a les seves construccions;
el marlí de triple arpó proporcionava tant cuir durador com un subministrament
d'eines prefabricades; les cloïsses translúcides i les ostres kiln els
proporcionaven petxines decoratives i llustroses perles. I el més important: hi
havia milers de peixos variats i altres mariscs, per la qual cosa els nadius de
Lew’el tenien tot el menjar que necessitessin.
Però això no significa que obtenir aquest menjar no requerís
esforç algun.
Cert mes de primavera, mentre el sol s'alçava per l'horitzó
del brillant mar, dues figures en forma de «X» es van enlairar de la platja de
sorra blanca de la illa d’Ulon Atur i es van dirigir a l'est sobre el mar
obert.
—T'aposto que aconseguiré un peix molt més gran avui —va
cridar Aya-Glon, la noia que anava al capdavant. Tenia dotze anys i era tan
forta com una balena que s'acosta a l'any d'edat; un parell de clotets avivaven
el seu rostre allisat pel vent. Li va donar un copet en el cap a l'animal blau
iridescent, sobre el qual anava muntada, perquè fos més ràpid.
—Repte acceptat! —va cridar el noi que anava volant darrere
d'ella—. El perdedor haurà de fer totes les tasques del guanyador per tres dies
—el noi era Tonn-Glon, el germà bessó d'Aya. Va acariciar la cresta de l'animal
color escarlata sobre el qual anava muntat perquè enxampés a Aya.
Com ja hauràs pogut adonar-te, en contrast amb les màquines
aèries que són comunes en altres planetes, els vehicles voladors estaven vius
en aquest cas. Cadascun d'ells tenia quatre ales de deu metres de llarg
cadascuna; aquestes gegantines i majestuoses aus, conegudes com wind-trusters,
eren natives de Lew’el. Passaven gairebé tota la seva vida en l'aire i només
aterraven durant un dia, de tant en tant, per apariar-se i posar els seus ous,
els quals portaven amb ells en l'aire, suspesos de les seves potes en nius
teixits a força d'algues marines. Eren excepcionalment bons per planejar i fins
i tot podien dormir mentre volaven. Els habitants de Lew’el els havien
domesticat i els usaven per caçar i pescar, així com per viatjar entre
assentaments remots que estaven escampats per tota la superfície del planeta.
Aviat, Ulon Atur es va convertir en un punt diminut i va
desaparèixer darrere d'ells. Tots dos voladors estaven sols, suspesos entre el
cel i el mar. Els germans van revisar l'extensió d'aigua uniforme, cobrint-se
els ulls de la lluentor del sol naixent. Hi havia núvols de tempesta en
l'horitzó, però trigarien una mica a arribar.
De fet, no és molt precís dir que la profunda extensió de
color aiguamarina era uniforme, encara que podria semblar-li així a un
estranger. Davant els ulls d'Aya i Tonn, el mar estava tan poblat com una
metròpolis de Hosnian Prime. Hi havia corrents càlids que portaven amb si bancs
d'anguiles migratòries. Aquests corrents es veien tan concorreguts com una
autopista aèria: hi havia columnes ascendents de bombolles formades per rajades
de balenes caçadores; hi havia boscos submarins de kelp florent que onejaven
gentilment amb el moviment de la marea; hi havia esculls de coral de colors
vibrants, replets d'una àmplia varietat de peixos i crustacis colorits, tan
plens de xafarderies i moda com qualsevol illa de ciutat.
I, per descomptat, estava la Marea, la sempre present i
sempre poderosa xarxa que ho connectava tot i a tots. Els germans podien sentir
els seus reconfortants brins, tan dolça i revitalitzadora com la brillant i
càlida llum del sol.
—Ho tinc! —va dir Tonn i va estrènyer les cuixes gentilment
al voltant del llarg coll del seu wind-truster, que tenia dos anys d'edat i es
deia Coni-Co. L'au va emetre un fort ululat en senyal d'enteniment, va moure
les quatre ales i va canviar el curs.
Aya no va apressar a la seva orgullosa au, que tenia tres
anys d'edat i es deia Deek-Deek, per seguir-los. Després de tot, no tenia cas
barallar-se per un premi que ja havia estat reclamat per un altre. Aquest tipus
de comportament era propi de nens petitons als quals calia lligar del coll per
evitar que caiguessin dels seus wind-trusters.
No, ella trobaria el seu propi peix i s'asseguraria que fos
més gran.
—Anem a atrapar a un peix que pugui alimentar a tot el
llogaret avui, veritat, Deek-Deek? —va murmurar suaument a la base del coll de
la seva au.
«Aquí! He vist un salpicó!».
Va pressionar els flancs de la seva wind-truster amb els
talons, llavors l'ocell gegant va agitar les quatre ales i va baixar en picat
cap al mar. El cabell d'Aya va fluir darrere d'ella i el seu cor va bategar de
l'emoció mentre descendien. Es va sostenir fermament de la cresta de la
wind-truster.
En menys d'un minut, la wind-truster havia descendit de la
seva altura de creuer i es trobava a uns quants metres de la superfície del
mar. Les ones s'agitaven sota Aya i ella es va quedar mirant atentament l'aigua
de to blau verdós, tractant de situar els centelleigs de les escates d'un marlí
de triple arpó que revelessin la seva presència.
—Ho veus, Deek-Deek?
La wind-truster ululà en senyal de reconeixement i va
circumdar el lloc que Aya li havia indicat. Va agitar les ales vigorosament i
es va elevar en formació d'espiral. Aya es va sostenir amb força, va tancar els
ulls i va prendre respiracions profundes i constants. Va sentir com es
desaccelerava el seu ritme cardíac; es va enfocar en els remolins de la Marea.
Aproximadament a un quilòmetre sobre el mar, Deek-Deek es va
anivellar i va moure el bec unes quantes vegades per indicar que estava preparada
per al següent pas. Aya va embolicar el coll de la wind-truster amb els braços.
L'au va doblegar les seves quatre ales amb elegància al
voltant del seu cos, com l'oposat d'una arna emergint del seu capoll. Després,
es va llançar directament cap al mar.
Deek-Deek es capbussà cada vegada amb major rapidesa; el seu
llarg i punxegut bec anava dirigit directament a la superfície ondulant i
setinada. Aya es va abraçar al tors de l'au, minimitzant la resistència de
l'aire per a tots dos. La seva respiració era lenta i constant, i va mantenir
els ulls oberts fins a l'últim segon possible per no llevar la mirada del seu
premi, just abans que l'ocell gegant se submergís en el mar.
L'aigua freda va xocar contra ella com una paret, però ella
es va sostenir amb força. L'impuls de la capbussada de la wind-truster va ser
suficient per submergir a l'au i a la noia trenta metres abans de detenir-se. Aya
va deixar anar el coll de Deek-Deek i va saltar cap a les profunditats, mentre
que l'au va obrir les seves ales i va nedar fins a la superfície. A la cadira
de muntar de bambú que portava Deek-Deek es lligava un prim cordill que unia a
l'au amb la noia.
Aya va obrir els ulls i va observar el món aquàtic al seu
voltant. Se sentia lleugera i poderosa, sostinguda enmig de l'aigua per la
densitat del mar. Els centelleigs de les escates platejades de la seva presa
estaven per sobre i a la dreta d'ella, així que va començar a camejar amb les
seves fortes cames per perseguir-la.
De no haver estat sota l'aigua, hauria cridat d'alegria.
Aquest marlí era el més gran que havia vist; el seu cos era gairebé tres
vegades més llarg que l'altura de la noia. Els seus dos ullals i la seva banya
li agregaven altres dos metres a la seva longitud total, i els tres arpons estaven
coberts de ganxos filosos i dents que podien usar-se com a hams i ganivets per
escorçar peixos.
A causa de la turbulència i al soroll causat per la
capbussada de la wind-truster, el commocionat peix s’havia girat per
investigar. El gran animal estava molt més interessat en la majestuosa figura
de la wind-truster que s'alçava fora de l'aigua, envoltat de columnes de
bombolles d'aire, que en la petita figura de la nena que s'acostava a ell.
Aya es va detenir a uns deu metres del marlí. El peix era
massa gran com per usar tècniques de pesca convencionals. Necessitava un altre
pla.
La noia va permetre que el seu ritme cardíac es
desaccelerés, va tancar els ulls i va intentar connectar-se amb la Marea en la
seva ment; va tractar de destriar l'ordit i trama de fils al voltant del marlí,
de llegir el patró. La Marea ho controlava tot i, per a una caça reeixida, Aya
havia de seguir l'atracció irresistible de la Marea.
«Per cada reflux, hi ha un flux; per cada flux, hi ha un
reflux. La lluna plena ha de minvar, així com la lluna nova ha de créixer. La
felicitat es torna pena i de la pena reneix l'esperança. No existeix res
constant més que el canvi en la Marea i jo sóc el Canvi».
«Ja ho tinc!».
Aya va obrir els ulls de cop.
Donant braçades i espernetecs frenèticament, la noia es va
moure en l'aigua i va fer una gran corba, arrossegant la prima línia de seda de
cranc roca que estava darrere d'ella, amb el que va formar un cercle flotant
que s'expandia i es contreia en el corrent com una medusa.
Després, sense aparent esforç, Aya va treure una petita
llança amb una dent de tauró basher en la punta del cinturó de la seva túnica i
la va agitar cap al marlí. La llum del sol que es filtrava sota l'aigua va
captar la dent blanca i aquesta va brillar.
El gran peix, qui finalment s'havia adonat de la presència
de la noia, la va mirar amenaçadorament.
Aya va estendre els braços i cames per aparentar ser el més
gran possible i va sacsejar les seves extremitats lànguidament, imitant a un calamar
estrella, el menjar favorit del marlí.
Això va captar l'interès del marlí. Encara que el peix no
estava segur de per què al calamar li faltaven algunes extremitats i feia una olor
tan estranya, seguia sent un bon menjar. Amb unes quantes sacsejades de la seva
cua en forma de vela, va avançar directament cap a Aya.
El cor d'Aya palpitava fortament contra la seva caixa
toràcica. Es va obligar a mantenir la calma i es va quedar on estava, surant en
l'aigua com si els letals arpons triples no es dirigissin cap a ella,
acostant-se cada vegada més.
El marlí, concentrat en Aya, no s’adonà que el seu cap havia
entrat en el nus de seda translúcid, i una vegada que els seus arpons havien
passat pel parany, Aya es va posar en moviment. Amb una forta estirada de la
seva mà esquerra, va estrènyer el nus al voltant del cap del peix i, després,
amb una sèrie de puntades ràpides, va sortir disparada nedant com una anguila platejada.
Encara que els pulmons d'Aya eren a punt d'explotar, es va
submergir més en comptes de dirigir-se a la superfície. L'altre extrem del
cordill de seda estava lligat a Deek-Deek, qui havia sortit a la superfície, malgrat
que encara no es podia enlairar. L'única manera d'assegurar-se de no perdre al
peix era aconseguir que s'enredés més en el cordill.
Encara que Aya era una excel·lent nedadora, el marlí, qui
havia nascut en el regne aquàtic, era molt més ràpid que ella. Aya camejava i
bracejava com mai abans, posant cada unça de la seva força en les seves
extremitats. Així i tot, la distància entre ells aviat es va reduir i semblava
que el marlí estava a segons d'enfilar a la seva presa.
Els arpons estaven tan a prop que Aya podia sentir les ones
en forma d'arc a través de l'aigua. Va tancar els ulls i va orar perquè la
Marea se l’emportés sense molt dolor.
El marlí es va detenir d'una sacsejada, mentre la seva cua
s'agitava més enllà del seu cap. Es va retorçar enfadat, d'un costat a un
altre, donant d’espernetecs i rebolcant-se. Però sense importar el molt que
tractés, no podia acostar-se ni un centímetre més a la noia. La línia de seda,
gairebé invisible, el mantenia estàtic en el seu lloc, ja que la distensió
entre el peix i la wind-truster s'havia acabat.
En aquest moment Aya va canviar de direcció i va començar a
nedar cap amunt. Quan va sortir a la superfície, va omplir els seus pulmons amb
glopades d'aire fresc. Deek-Deek va clacar i va xipollejar violentament amb les
potes en l'aigua, tractant de mantenir la seva posició, mentre que el peix, que
estava lligat a l'altre extrem de la línia a la seva cadira de muntar, seguia
sacsejant-se.
—Bon treball! —va cridar Aya. La wind-truster va alçar una
ala i va oliar les seves plomes de vol amb la part inferior del seu bec, com
dient, «No va ser res».
Somrient, Aya va tornar a submergir-se. Ara que el peix
havia estat capturat, l’havia de matar ràpidament perquè no sofrís més. Es va
acostar al peix que no deixava de moure's per darrere i, amb dos traços hàbils,
va lliscar la seva llança de dent de tauró basher pels arcs branquials. Els
moviments del peix es van relaxar.
Després d'agrair al peix en silenci per lliurar-li el seu
cos, a ella i a la seva gent, Aya va tornar a la superfície.
Una hora després.
La meitat del cel estava cobert, cap a l'est, per capes de
núvols densos que tenien el mateix color que la cendra d'un volcà. De tant en
tant, hi havia llampecs que centellejaven entre les ondulants masses fosques,
com noves en l'abisme de l'espai.
Aya mirava fixament el buidat i tranquil cel de l'oest,
esperant algun senyal d'ajuda. Sabia que havia de prendre una decisió aviat,
probablement ja l’hauria d'haver pres, però no podia deixar anar el premi més
gran de la seva vida.
Tonn també havia atrapat un peix, una anguila porthomer de
quinze quilos, i va acceptar sense protestar que Aya havia guanyat l'aposta. El
marlí gegant que oscil·lava sobre la superfície de l'aigua era tan pesat que ni
tan sols els dos wind-trusters el podien carregar fins a casa. Així que Tonn
havia volat de tornada a Ulon Atur amb Coni-Co per buscar ajuda mentre Aya i
Deek-Deek es quedaven per cuidar el seu premi.
El que no havien pres en compte era el ràpid que havia
arribat la tempesta.
Les ones en augment que colpejaven els costats de Deek-Deek
ja eren de més d'un metre d'altura. La wind-truster girava el coll per tombar-se
per mirar a Aya i clacava planyívola. Aya mai l'havia vist tan espantada.
Aya se sentia sola. Entre l'impassible mar i l'etern cel,
ella i Deek-Deek eren com dues petites espurnes que podien desaparèixer en un
instant. Aya es va estremir; en comptes de sentir-se com una presència
reconfortant, la Marea se sentia freda i desconeguda.
«Confia en la Marea i fes el que hagis de fer».
El fet de respirar profundament la va tranquil·litzar una
mica. Havia de tornar a submergir-se en la Marea i trobar el seu rumb.
Va alternar la mirada una vegada i una altra entre el marlí
platejat surant sobre la superfície i els núvols de tempesta. Es va mossegar el
llavi inferior i va prendre la seva decisió.
Va saltar al mar i va nedar fins al marlí amb unes quantes braçades.
Mentre Deek-Deek observava, Aya va treure la seva llança de dent de tauró
basher. La va sostenir prop de la punta com un bisturí per poder controlar-la
millor, i va començar a donar cops de matxet la base de la banya i els ullals
del marlí.
Uns quants minuts després, mentre el cos de l'animal
s'allunyava arrossegat per les ones, va nedar de tornada fins a la seva
wind-truster amb els seus trofeus. No podia evitar lamentar la pèrdua d'un peix
tan gran, però es va dir a si mateixa que en el gran cicle de la Marea, res es
malgastaria. La carn del marlí serviria per alimentar a molts peixos i anguiles
carronyeres, i el que no es consumís s'enfonsaria al fosc fons de l'oceà, on
seria una rica font de nutrients per als cucs blancs com la llet i els crancs
cecs que rondaven pels abismes.
Es va llevar la túnica mullada i la va usar per embolicar
els tres llargs arpons i protegir les aterridores dents de serra; després, va
lligar el paquet a un dels turmells de Deek-Deek. Van començar a caure enormes
gotes de pluja i el vent assotava a l'oceà provocant un frenesí d'ones.
—Sortim d'aquí —li va dir decididament a la wind-truster i
va colpejar gentilment els costats de l'au amb els talons.
La wind-truster va estendre les seves quatre ales i va remar
a través de les agitades ones fins que es va elevar de l'aigua i els seus peus
van picar contra la superfície. Un minut després estaven en l'aire i guanyaven
altitud constantment. Mentre la pluja començava a caure amb major força, els
remolins de vent la colpejaven, empenyent, aixecant, sacsejant i bastonejant.
Més endavant, on el cel estava buidat, Aya va aconseguir
veure unes diminutes figures en forma d’X que contrastaven amb el cel blau. El
cor d'Aya es va omplir d'esperança. Eren Tonn i els seus amics, que venien a
ajudar-la.
Però Aya havia esperat massa i aviat la ràpida tempesta va atrapar
a la noia i a la seva wind-truster. Poderoses ràfegues i corrents croats
llançaven a Deek-Deek d'un costat a un altre i l'au clacava de terror. La pluja
es va intensificar i les va envoltar en làmines d'aigua que es veien igual en
qualsevol direcció. Aviat, ja no podien distingir l'est de l'oest, i els
brillants centelleigs dels llampecs sobre elles les confonien encara més. El
baluern d'un gran tro va espantar a Deek-Deek, per la qual cosa va començar a
agitar les ales envaïda pel pànic; Aya, xopada per la gelada pluja, es va
sostenir al coll de l'ocell amb totes les seves forces, sense poder oferir-li
cap guia útil.
«Confia en la Marea i fes el que hagis de fer».
Però la Marea no li oferia cap abraçada càlida, ni
il·luminava el seu camí. Va tractar de connectar-se amb la seva ment, però
només va aconseguir trobar la mateixa confusió tumultuosa, la mateixa
indiferència freda, les mateixes ordres imparcials de grans forces a les quals
no els importava el destí d'una nena i la seva au. La Marea se sentia igual que
la caòtica tempesta al voltant.
Va cobrir els seus ulls amb una mà i va tractar de veure per
l'espai entre els dits. Havia perdut tot sentit de l'orientació, fins i tot a
dalt i a baix li semblaven el mateix. La wind-truster era un estel sense fil
enmig de la tempesta, incapaç de trobar el seu rumb. Aya va sentir un
formigueig en el seu cuir cabellut, com si l'estigués picant una medusa, abans
que un raig, acompanyat de la descàrrega d'un tro, caigués al costat d'ella i
les ensordís.
La por es va apoderar de la ment d'Aya. No tornaria a veure
el somriure confiat de Tonn, ni a escoltar la reconfortant veu de la seva àvia,
ni a provar el sabor picant del suc de doco fermentat, ni a sentir la fresca
olor de fulles de les arbredes de bambú primavera, ni a sentir els càlids i
suaus caps de les cries de wind-truster acariciant els palmells de les seves
mans.
Anava a morir i no hi havia esperança que la rescatessin ni
de tornar a casa. Va parlar demanant a la Marea que li posés fi al seu
sofriment el més ràpid possible perquè pogués fusionar-se amb ella. La foscor
va omplir la seva mirada mentre la tempesta esborrava fins al més mínim raig de
sol.
De sobte, el món es va il·luminar amb la resplendor del sol
quan surt per l'horitzó del mar i, amb un cop estrident i sorollós, un raig li
va donar a DeekDeek, que el seu esgarip quedà extint gairebé immediatament. Aya
va sentir com se separava del cos de l'au i queia a la deriva per l'aire, sense
pes i impotent. Quan es va forçar a obrir els ulls, va veure el cos estripat de
la wind-truster a uns metres de distància que queia sense vida per l'aire.
Els seus sentits estaven aclaparats. Ella entenia
intel·lectualment que un raig havia matat a la seva au i que aviat seguiria
ella. Però tot se sentia tan irreal que estava massa impactada com per sentir
temor.
I llavors va veure alguna cosa impossible: un ocell gegant
amb ales blanques i brillants en forma de «X», i cinc ratlles vermelles en cada
ala, sortia de la tempesta i es dirigia cap a ella.
«Així és com la Marea dóna la benvinguda als qui s'uneixen a
ella? Amb wind-trusters espirituals?».
Aya va tancar els ulls i va quedar inconscient.
Aya va fer les ales de la figureta funerària amb quatre
petxines de cloïssa, les quals va lligar al tors que havia tallat d'un tros de
coral. Va enterrar la petita figureta en forma de wind-truster en la sorra i va
col·locar sobre ella un cargol de mar farcit de fresa d'anguila porthomer
fermentada, l'entrepà favorit de Deek-Deek.
—Dorm bé, amiga meva.
El sol brillava amb intensitat i l'aire era càlid. La
tempesta que li havia llevat la vida a la seva navega-vents[1]
semblava un malson ara. Però, per descomptat, no havia estat un somni.
Aya va plorar fins quedar-se sense llàgrimes. Així era com
sabia que la Marea volia que ella seguís endavant. Fins i tot el dolor havia de
minvar eventualment. Es va posar dempeus i va començar a caminar de tornada al
llogaret.
L'au metàl·lica que l'havia rescatat estava en el clar enmig
de les barraques, amb les seves ales en forma de «X» acuradament doblegades. El
dom blau i platejat, que era com el seu cervell, girava i xiulava sobre el seu
cap. I el pilot de l'au, un estranger, estava dempeus sota l'ala esquerra,
parlant amb l'Anciana Kailla-Glon-Vow.
—No és que no estiguem agraïts pel que vas fer —va dir
l'Anciana Kailla—. Rescatar a la meva néta d'aquesta tempesta va ser... ni tan
sols tinc paraules per dir el que sento. Però el que demanes és simplement
impossible. Ha d'haver-hi una altra manera en què t’ho puguem agrair.
—Em malentenen —va dir el desconegut. Va girar-se per mirar
a Aya, qui acabava d'arribar al clar, i li va somriure. Aya li va retornar el
somriure amb timidesa—. Simplement estava en el lloc indicat al moment oportú.
No estic demanant un pagament per haver rescatat a Aya. Vaig venir a Lew’el a
estudiar amb vostès per les històries que he escoltat sobre la seva... màgia.
—Les històries poden ser falses sovint —va dir l'Anciana
Kailla—. Especialment si parlen de màgia.
—La gent sol dir màgia a tot el que no entén —va dir el
desconegut—. Per això és que mai hem de deixar d'aprendre —hi havia un poder en
la seva veu que semblava fer que el mateix aire s'omplís de possibilitats.
—Ell pot sentir la Marea —va murmurar Tonn, qui acabava
d'unir-se a la seva germana.
Aya va assentir. Podia sentir a l'home acostant-se amb la
seva ment, gairebé acariciant inconscientment les dunes de pastura i els arbres
que es movien en la brisa.
L'Anciana Kailla va parlar lentament i reflexiva.
—El desig d'aprendre és una cosa admirable, però no és
suficient. També ha d'existir el desig d'ensenyar.
—Espero trobar aquest desig aquí —va dir l'home. El seu to
de veu era tan calmat i reflexiu com el de l'Anciana Kailla.
Tots dos es van mirar l'un a l'altre, i encara que cap es va
moure, la tensió entre tots dos era innegable. Tonn i Aya esperaven
impacientment.
—Llavors intentaràs canviar la nostra manera de pensar —va
dir l'Anciana; la seva veu era rígida i formal. L'aire al seu voltant va
semblar congelar-se.
—Àvia! —va exclamar Aya, qui ja no podia seguir guardant
silenci—. Ell no vol dir...
L'Anciana Kailla va estirar una mà per indicar a la seva
néta que guardés silenci; va fulminar al desconegut amb la mirada i es va
inclinar cap endavant, com si es preparés per suportar una gran càrrega.
Però el desconegut va sacsejar el cap.
—Un savi mestre em va dir una vegada: «Fes-ho o deixa-ho. No
hi ha intents». Així que vostès m'ensenyaran o no m'ensenyaran.
L'Anciana Kailla es va relaxar.
—El teu mestre és savi. I veig que no tens intenció
d'obligar a l'obediència, encara que la teva habilitat amb la Marea és
considerable.
—He recorregut tota la galàxia buscant a aquells que són
sensibles a la... Marea i l'entenen. Només m'interessa adquirir el coneixement
que se'm lliuri lliurement i lliurement rebo.
—Crec que no coneixes a la Marea per aquest nom, Cercador.
—Hi ha milers de noms per denominar a la veritat —va dir
l'home a qui l'Anciana Kailla anomenava Cercador—. No importa com la diguem,
només importa que sigui la veritat.
L'Anciana Kailla va inflar les galtes i va deixar anar un
llarg sospir.
—Pots quedar-te per al banquet de celebració aquesta nit, en
el qual seràs el convidat d'honor. Al matí, et marxaràs.
Cercador, sense mostrar senyal algun de sorpresa o intenció
de discutir, va assentir.
—Gràcies.
—Això és tot? —va dir Tonn entre dents—. Almenys deixa que
es quedi uns dies per si té bones històries que explicar.
L'Anciana Kailla el va fulminar amb la mirada.
—Ja ho vas escoltar: «Fes-ho o deixa-ho». Jo trio «deixa-ho».
Cercador va somriure a Tonn i a Aya.
—Definitivament els explicaré algunes històries.
—Els jedi eren els guardians de la galàxia —va dir Cercador.
La seva cara parpellejava en les ombres projectades per una avivada foguera, al
voltant de la qual ballaven i cantaven els vilatans—. Per més de mil anys, van
usar la Força per preservar la pau. Eren estimats per tots aquells que estaven
a favor de la pau i temuts per aquells que servien al mal.
—Com és la Força? —va preguntar Aya fascinada.
—És un camp d'energia creat per tots els éssers vius. Ens
envolta, s'introdueix en nosaltres i manté unida a la galàxia.
—Sona com la Marea —va dir Aya—. La meva àvia diu que és una
xarxa que ho connecta tot: des de l'estel més brillant del cel fins a la
gambeta més petita del fons del mar. El seu flux i reflux són l'alè de tot
l'univers, i el seu ascens i caiguda són el cor de la vida mateixa...
—Aya! Recorda el que va dir l'àvia —la reprengué Tonn.
Aya li va treure la llengua, però es va detenir i va tractar
de canviar el tema.
—Com és la galàxia? És divertida?
—És molt gran —va dir Cercador—. Hi ha algunes parts
divertides i unes altres no tan divertides.
—Explica'm d'alguns dels llocs que has visitat.
—D'acord, però primer deixa'm menjar alguna cosa.
Cercador li va agrair al vilatà que es va acostar per
lliurar-li un gran plat de cloïsses rostides i tentacles de calamar rostits.
Ell va menjar del plat amb molta gana i va beure suc fermentat de pela de doco.
També va observar com els vilatans agitaven gruixudes
mantes, teixides amb fibres de doco, sobre una fogata mentre cantaven i
formaven fums ascendents amb el foc. Aquesta dansa anava acompanyada d'un
missatge: una llarga pregària al ritme
etern de la Marea.
Després, Cercador els va parlar als nens sobre cinturons
d'asteroides on aguaitaven llimacs espacials gegants, sobre planetes desèrtics
on els facinerosos i contrabandistes es reunien en cantines de mala fama, sobre
planetes selvàtics on les ruïnes antigues de civilitzacions perdudes fa molt
temps es deterioraven, sobre planetes la superfície sencera dels quals estava
coberta d'edificis i plena de milers de milions d'éssers sensibles de totes les
espècies conegudes, sobre la bellesa i desolació de viatjar a través de l’hiperespai,
d'un planeta a un altre, com una granota saltant d'una fulla flotant a una
altra.
Quan Cercador finalment es va detenir, Tonn va girar-se per
mirar-li amb escepticisme.
—No sé quant del que comptes és real. Aquestes històries sonen
com a somnis.
Però Aya va sospirar.
—Sonen increïbles. M'agradaria veure la resta de la galàxia.
Aquí mai passa res.
Cercador rigué entre dents.
—Entenc com et sents. Què t'agradaria fer allà fora?
—No ho sé —va dir Aya—. Tal vegada piloter un au metàl·lica,
com tu.
—Series una bona pilot. He escoltat que muntes aus
excel·lentment.
Aya estava complaguda. Però llavors va recordar a Deek-Deek
i la pena va ofegar el seu orgull.
—Un genet només és tan bo com la seva muntura.
Cercador va assentir.
—Una sàvia reflexió. Ha d'existir confiança entre el pilot i
la seva muntura.
—Com pots confiar en una màquina? —van preguntar Tonn i Aya
al mateix temps.
Abans que Cercador pogués respondre, l'Anciana Kailla es va
acostar a ells.
—Nens —va dir l'Anciana—, ja és hora que deixin en pau al
nostre convidat i es fiquin al llit.
De mala gana, Aya i Tonn es van acomiadar i van arrencar a
córrer.
L'Anciana Kailla es va asseure al costat de Cercador. Van
compartir un bol de doco, passant-se’l mútuament, bevent a xarrups el dolç suc
fermentat.
—Les nostres històries diuen que abans del seu Imperi, abans
de la seva Antiga República, fins i tot abans que existissin els jedi, la
nostra gent va venir a aquest planeta buscant refugi —va dir l'Anciana sense
donar motiu a una resposta.
Cercador va beure un xarrup del bol i no va dir res.
L'Anciana va seguir parlant en to de somni, com si parlés
per a si mateixa més que per a Cercador.
—La Marea és una força poderosa i pot tant ofegar-te com
elevar-te. Molt abans de venir a Lew’el, els nostres ancestres havien après a
muntar la Marea. Per un temps, van ser els estels més brillants de la galàxia i
atreien l'interès d'aquells que enyoraven el poder i buscaven l'ajuda dels meus
ancestres en la seva cerca per tenir més. Alguns dels meus ancestres van
sucumbir davant la temptació i van creure que podien dominar una força que
sustentava el teixit de l'existència mateixa; uns altres van creure que era
impossible i moralment repugnant tractar de convertir la Marea, l'èter que ho
connecta tot i a tots, en un instrument de dominació. La guerra entre ells va
portar gran sofriment i va devastar milers de planetes abans que finalment
s'acabés. Els supervivents van venir a Lew’el per ocultar-se i van jurar mai
més permetre que el coneixement de la Marea s'usés per corrompre-la.
—Li tems al Costat Fosc de la Força —va dir e Cercador.
L'Anciana Kailla va sacsejar el cap.
—No pensem en la Marea d'aquesta manera. Tots dos, flux i
reflux, són fases de la mateixa Marea, no dos costats oposats. Usar la Marea és
corrompre-la.
Més vilatans es van aixecar i se’n van anar a dormir. Només
van quedar uns pocs, que seguien dansant, rient i cantant al voltant del foc.
Després d'uns quants minuts, Cercador va trencar el silenci:
—Quan donem el salt a l’hiperespai, podem viatjar més ràpid
que la llum —va assenyalar el cel estrellat—. La llum d'aquestes estrelles que
veiem va tardar centenars d'anys, fins i tot milers, per arribar fins aquí. De
fet, la qual cosa veiem allà a dalt no és un reflex de la realitat. Algunes
d'aquestes estrelles ja s'han mogut de les posicions que veus en les
constel·lacions.
L'Anciana Kailla rigué entre dents.
—No fa falta que em parlis en paràboles. La Marea connecta a
tot l'univers en una sola xarxa, així que els grans tremolors se senten
instantàniament a través de tots els fils. No ignorem la realitat que existeix
a l'ample de la galàxia.
—Llavors també han de saber que algunes d'aquestes estrelles
ja no existeixen, que alguns d'aquests planetes han estat destruïts i amb ells
milions de veus han estat silenciades de cop per aquells que busquen el poder
per sobre de tot.
L'expressió en el rostre de l'Anciana va decaure.
—He sentit aquestes commocions en la Marea, com si un gran
tsunami s'estengués sobre un escull de coral, deixant devastació i esquelets
destenyits al seu pas. El color de la vida és drenat dels corrents i només
queda l'ombrívol dolor del dol.
—Alguns s'han convertit al Costat Fosc de la Força i han
volgut ofegar la galàxia en una marea creixent de sofriment. Depèn dels qui
tenim coneixement sobre la Força detenir-los i restaurar l'equilibri. Però les
morts dels jedi han provocat que molt del coneixement sobre la Força s'oblidi,
i és per això que busco el seu coneixement, perquè puguem derrotar al Costat
Fosc.
—Ja t'ho vaig dir: no existeix «Costat Fosc» ni «Costat
Lluminós» —va dir l'Anciana—. La Marea està més enllà del poder de qualsevol
individu o grup. Aquells que busquen dominar-la i controlar-la, sigui quina
sigui l'excusa que inventin per a si mateixos, són els que porten el sofriment.
El nostre coneixement no ha de compartir-se.
—El coneixement pot usar-se per al bé o el mal —va dir
Cercador—. Si jo estudio la Força no és per obtenir poder, sinó per tornar
l'equilibri i la justícia a la galàxia. Sé que vostès són pacifistes, però la
maldat ha de ser confrontada i vostès poden ajudar. Les últimes paraules del
meu mestre van ser: «Comparteix el que has après. És un deure».
L'Anciana va sospirar.
—Mai ens convencerem mútuament.
Cercador va buidar el bol de doco.
—Llavors per què es molesten a ensenyar-los als seus nens
sobre la Marea? Per què no deixar que el coneixement s'enfonsi en l'abisme de
l'oblit?
—No els ensenyem sobre la Marea fins que han provat que
estan lliures del desig de dominar-la.
Cercador es va quedar mirant la pela de doco buida per un
moment; aparentment, tractava de prendre una decisió.
—Llavors deixa'm provar-t'ho. Facin-me la mateixa prova que
els fan als seus nens.
L'Anciana Kailla es va quedar mirant fixament a Cercador.
—Estaries disposat a ser tractat com un nen per obtenir
aquest coneixement?
—No és motiu de vergonya desaprendre el que he après en la
meva cerca per la saviesa.
L'Anciana va sacsejar el cap i rigué.
—Només espero que algun dia, un estudiant tan persistent com
tu et molesti per aprendre el que no desitges ensenyar-li.
El llogaret era un formiguer d'emoció. Per primera vegada
des que es tingués memòria, un estranger anava a tractar de passar les antigues
proves que s'utilitzaven per seleccionar a aquells als quals se'ls atorgava el
privilegi d'estudiar l'art de muntar la Marea.
Tonn estava particularment emocionat, ja que havia estat
triat per aplicar la prova a Cercador.
La primera prova era també la més simple: caminar pels
núvols.
Cercador es veia confós.
—Vols dir que haig de... caminar en el cel?
—No —va dir Tonn rient—. El nom és una metàfora. Et
mostraré.
Els vilatans d’Ulon Atur van deixar l'illa muntats en bandades
de wind-trusters i es van dirigir al mar obert pel sud. Aya, qui seguia de dol
per la mort de Deek-Deek, va muntar amb l'Anciana Kailla. Cercador va muntar
darrere de Tonn en Coni-Co i el va bombardejar amb preguntes sobre com
«pilotar» una au gegant. A Tonn li agradava fer el paper de mestre.
Una vegada que l'Anciana Kailla va donar el senyal, la bandada
va descendir esquitxant en el mar tranquil prop d'un atol que amb prou feines
sobresortia de l'aigua.
—Es diu que aquest atol, anomenat Ulon Ipo-Lito, són les
restes d'una illa enfonsada que alguna vegada va albergar un assentament com el
nostre. Per generacions, ha estat el camp per a la prova de caminar pels
núvols.
—Entra a l'aigua i observa —va dir Tonn. Es va llançar de
l'esquena de Coni-Co i va desaparèixer sota la superfície gairebé sense
esquitxar. Cautelosament, Cercador va respirar profund i el va seguir cap al
mar.
Sota l'aigua, l’atol s'expandia i formava una muntanya subaquàtica
que descendia fins a les fosques profunditats. La punta de la muntanya, la part
banyada per la brillant llum solar que es filtrava per l'aigua cristal·lina,
era d'aproximadament un quilòmetre. La muntanya, coberta per coral colorit i
algues que es bressolaven en l'aigua, també estava esquitxada de petites coves
de les quals emergien onades de bombolles. Els remolins de bombolles en veritat
semblaven remolins de núvols al voltant del cim d'una alta muntanya.
Tonn va nedar directament cap a un dels remolins de
bombolles i es va sostenir de la muntanya. Aquí, va aixecar dues roques i se les
va lligar als turmells amb trossos d'alga. Sostingut pel pes de les roques, va girar-se
per mirar a Cercador, va somriure, va assenyalar la seva boca i llavors es va
ajupir sobre el corrent de bombolles i les hi va empassar com si se les
estigués menjant.
Després que es va omplir, va començar a caminar per la
muntanya submarina per un sender que semblava estar ja desgastat, mentre
deixava sortir el corrent de bombolles pel seu nas. Quan va arribar al següent
núvol de bombolles, va obrir la boca de nou i va empassar més aire.
Cercador no va poder aguantar més la respiració i va nedar
fins a la superfície, emergint amb una sorollosa esquitxada.
—Una vegada que doni inici la prova, no pots sortir a la
superfície fins que hagis caminat al voltant de tota la muntanya, usant
solament els núvols de bombolles com a aire. Si surts a la superfície, perds —l'expressió
de l'Anciana Kailla era envanida, com si estigués segura que Cercador no era
apte per a la prova encomanada.
Però per a la seva sorpresa, Cercador va assentir, va
respirar profundament i es va submergir de nou.
Els vilatans observaven amb expectació muntats en els
wind-trusters. Gairebé tots ells havien tractat de fer la prova alguna vegada,
encara que no tots l'havien passat, i sabien que tenia molt a veure amb el teu
talent natural. Alguns nens natius de Lew’el semblaven tenir un enteniment
intuïtiu per respirar sota l'aigua i confiaven que els núvols de bombolles
serien suficients per reposar el subministrament d'aire en els seus pulmons.
Uns altres no podien oblidar-se de la seva por d'ofegar-se i mai se sentien del
tot còmodes amb la idea de viure a la vora de la mort.
Tonn ja estava a cinquanta metres d'on havia començat. Es va
detenir un moment per veure el que faria Cercador.
Cercador va lliscar per l'aigua fins al primer núvol de
bombolles. Mentre nedava, es va llevar la túnica. Quan va arribar a la muntanya
submarina, portava la seva túnica a la mà i la va col·locar sobre les bombolles
com una manta sobre una fogata.
—Què està fent?
—Ni tan sols està tractant de respirar l'aire.
—Ha d'estar aterrit.
Els confosos vilatans que es trobaven per sobre de la
superfície xerraven entre ells.
Mentre les bombolles s'anaven acumulant sota la seva túnica,
aquesta s'anava inflant com un globus. Quan Cercador va determinar que el
globus era prou gran per a la seva comoditat, va ficar el cap sota la túnica,
en la bossa d'aire, i va prendre una gran glopada. Després, es va sostenir de
la vora inferior de la túnica com una medusa flotant, i, amb ajuda d'aquesta
flotabilitat, va començar a saltar al llarg de l’escarpada superfície del
penya-segat submarí fins que va arribar al següent núvol de bombolles, on va
emplenar el globus de túnica i va respirar una altra vegada.
Els vilatans estaven muts de la impressió.
—Això és trampa! —va dir una de les nenes després d'un
moment.
—No hi ha cap regla que digui que està prohibit usar la roba
que porta com a ajuda —va dir Aya. Ja que Cercador l'havia rescatat, sentia el
deure defensar-ho.
Per a aquest moment, Tonn ja s'havia recuperat de la
sorpresa. Somrient, es va llevar la túnica i va imitar la tècnica de Cercador.
Tots dos es van balancejar per la superfície de la muntanya submarina, saltant
d'un núvol de bombolles a un altre. Per als seus espectadors, semblaven dues
meduses que havien sortit a fer una passejada.
—Àvia, el que Cercador està fent va contra les regles?
L'Anciana Kailla va sacsejar el cap, però Aya no podia
identificar l'emoció que denotava l'expressió en el seu rostre.
Després d'uns quinze minuts, tant Tonn com Cercador van
recórrer tota la muntanya i van tornar a la superfície.
—És una solució poc ortodoxa —va dir l'Anciana Kailla.
—Però va funcionar —va dir Cercador, surant en l'aigua
mentre es llevava el cabell mullat dels ulls. La túnica, que seguia plena d'aire,
es bressolava en la superfície.
—El punt de la prova és l'adaptabilitat. Se suposava que
aprenguessis que la Marea sempre està aquí per sustentar-te, que has de tractar
d'abandonar les teves preconcepcions —va dir l'Anciana Kailla—. En confiar en
la Marea, pots respirar sota l'aigua.
—El fet de confiar en alguna cosa no significa que no puguis
adaptar i donar forma al teu entorn també —va argumentar Cercador—. No
significa que no puguis reunir petites butxaques d’energia i concentrar-los
fins a convertir-les en quelcom més gran.
—El flux natural de la Marea no ha de ser adaptat, un ha
d'adaptar-se a ell —va dir l'Anciana.
—Les illes que es troben sobre el mar dirigeixen el flux de
la Marea al voltant d'elles. En quin aspecte és menys natural la túnica d'un
home que una illa? En el gran flux de la Marea, tot li dóna forma a tota la
resta. L'adaptació no significa mera acceptació.
—Puc veure que els teus mestres han d'haver tingut molts
problemes amb tu —va dir l'Anciana Kailla. No obstant això, no s'escoltava
decebuda.
—En això tens raó —va dir Cercador. El seu to de veu es va
tornar nostàlgic—. Discuteixo molt amb els meus mestres —després va somriure—.
Ja que estem discutint, significa que has accedit a ser la meva mestra?
—Per descomptat que no! —va dir l'Anciana Kailla, però va
haver de suprimir el seu propi somriure, amb dificultat.
Quan pensava que la seva àvia no estava mirant, Aya li va
mostrar un polze a dalt a Cercador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada