CAPÍTOL 3
A L’ABSOLUCIÓ
Vi Moradi és bona en el seu treball, així que redreça el
cap, amb el front arrufat.
—Qui?
El seu carceller no diu gens que traeixi la seva molèstia,
però l'envolta per quedar darrere d'ella i ajusta els seus lligams. Alguna cosa
es llisca sobre el cap d'ella, raspant la part superior de les seves orelles.
Ella és a punt de dir alguna cosa intel·ligent quan el més petit dels xocs
elèctrics la colpeja, estarrufant cada pèl del seu cos. En lloc de dissipar-se,
corre per la seva espina dorsal, produint una efervescència en els seus nervis
com si cremés la punta dels dits de peus i mans. Serra les dents amb dolor i
per un llarg moment és incapaç de separar-los.
—Aquest no és el valor més alt —diu ell, tornant al
capdavant d'ella—. Ni per molt. És amb prou feines una prova. —Té un control
remot a les seves mans grans i enguantades, i ella no pot veure quina classe de
controls pot exercir, però en realitat no vol saber-ho. És més fàcil enfrontar
el dolor quan desconeixes el que està per venir.
—Em va fer una mica de pessigolles —les paraules surten
arrossegades perquè encara té la mandíbula atapeïda.
Ell augmenta la intensitat i cada múscul del cos de la Vi es
posa rígid. Sent com si els seus ossos cremessin, i els seus ulls donen volta
en el seu cap, mostrant-li una galàxia personal d'estrelles en explosió que de
cap manera s'assemblen a la confortable seguretat de l’hiperespai.
Quan acaba la sacsejada, Vi aixeca el cap per mirar-lo,
mentre la mandíbula li tremola per la lluita en tractar de separar les seves dents.
Sent com si s'hagués cremat el lloc on la banda de metall descansava contra el
seu front. Les paraules surten al principi d'una en una, mentre la sensació i
el control tornen amb molta lentitud.
—No sé res. De res.
El seu carceller no diu ni una paraula, només li dóna una
altra sacsejada, pujant una mica la potència. Ella no té manera de saber fins a
on pot pujar o quan començarà a produir dany real i perdurable al seu cos. Quan
arriba l'electricitat, ho fa amb força, i és tot el que pot suportar. Estrelles,
dolor, calor, sacsejades i cremor en la seva mandíbula i sota els seus ulls.
Quan la seva visió torna, mira al seu carceller a través de les seves
pestanyes. Malgrat la calma que aparenta, hi ha certa desesperació en ell. No
sembla tan acostumat als interrogatoris com els qui fan aquest tipus de coses
amb freqüència. Tal vegada mai ho ha fet. No ha tractat d'usar la sonda
cerebral, després de tot, i si la seva droide estigués programat per a
interrogatoris, no hi ha manera que passessin per alt aquesta arma
d'intromissió.
Vi sabia que en els vells dies de l'Imperi, el Ministeri de
Seguretat Imperial podia treure tota la informació a qui no estigués entrenat
en la Força. Però aquest tipus? No sap el que està fent. I això significa que
podria matar-la abans que ell si més no s'adonés que s'està morint.
—Explica'm de la Capitana Phasma —crida ell de nou—. Sé que
has estat a Parnassos i que ella és d'allà. Sé que et van enviar a reunir
informació secreta sobre ella. I ara vull saber tot el que saps d'ella. Així
que és millor que comencis a parlar!
Clar, com si amb només cridar-li l'obligués a escopir.
L'interrogatori ha de ser de dues vies. Sobretot ara que sap que ell compta amb
informació sobre ella. Ha de dir-li alguna cosa o la trencarà, i aviat.
Dues sacsejades més i ell aixeca el cap penjant d'ella pel
pèl. Vi escup sang de la seva llengua mossegada en les botes d'ell i mira la
taca sobre el plastoide perfecte. La sang i la bota no són del mateix vermell,
tal com a Brendol Hux li hagués agradat que fossin.
—Phasma —adverteix ell—. Digues-me d'ella o això empitjorarà
molt.
Vi ho veu a través d'una boirina vermella. Sent el seu
cervell regirat, com si estigués més que borratxa. Tal vegada aquest endoll de
la medul·la cerebral està funcionant després de tot. O tal vegada un dolor així
d'intens en realitat alleugereix les coses, amb o sense la luxosa tecnologia.
—Vols saber sobre Phasma? Puc explicar-te sobre ella. I tant
que he escoltat històries.
El seu carceller s’asseu en una de les cadires, de braços plegats.
—Llavors explica'm una i avançarem des d'allà.
Vi somriu, només una mica.
—Bé. Una història. Te la narraré exactament com me la va
explicar una dona anomenada Siv. El meu cervell no està funcionant molt bé ara,
però tinc molt bona memòria. Per això sóc tan bona espia.
Ell col·loca el control remot sobre la taula.
Vi comença a parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada