Phasma (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

A PARNASSOS, DEU ANYS ABANS

Per fortuna, van ser els desnodrits els qui van atacar. Torben va col·locar amb suavitat a Gosta en el terra i es va preparar per a l'envestida. Siv va mostrar les seves dents i va cridar. La primera persona que va apropar-se a Phasma va ser un home tan prim que podia veure’s cada os pressionant amb enuig contra la seva pell. Phasma no el va esperar; li va donar un cop de cap i el va llançar a un costat. Seguint el seu lideratge, Torben va colpejar als seus atacants i els va fer a un costat com si estiguessin fets d'estelles. Van caure al terra, malferits, i van rodar per ell, gemegant. Siv va entrar en la baralla, amb els seus punys volant, i va descobrir l'estranya sensació de colpejar gent que estava massa exhausta per lluitar.

—Detinguin això ara mateix! —va cridar Phasma mentre un dels caiguts estirava la mà cap a ella des del terra.

—Tenen una mica de menjar? —va preguntar.

—Encara són forts —va agregar un altre.

—No duraran molt —va dir algú més, des d'un lloc al fons de la sala.

Brendol i els seus soldats van romandre darrere dels scyres. Els soldats havien posat a Elli al costat de la Gosta, però Brendol no havia donat l'ordre de lluitar. Ningú els havia amenaçat encara, així que només es van quedar dempeus, esperant. Ara que els altres presoners havien deixat d'atacar, Brendol va fer un pas endavant, empenyent a Torben per quedar al costat de la Phasma.

—Algú pot explicar-nos el que passa en aquest lloc?

Un home de baixa alçada, amb barba, vestit amb una túnica de màniga llarga i que encara tenia una mica de múscul, va saltar de la part superior d'una llitera i gallardejà com si fos l'amo del lloc.

—Aquesta és l'Estació Arratu —va dir, amb veu dramàticament aguda per omplir la sala—. Alguna vegada va ser el principal proveïdor de teles, malla de reciclat i tendals per a les operacions de la Corporació Minera Con Star a Parnassos. Vostès saben el que va passar. Tot se’n va anar a l'infern. I nosaltres vam ser als qui van deixar enrere.

Brendol va espetegar els dits a l'home.

—Vés al gra.

—Aquesta és una presó.

—Ho sabem. Però què volen de nosaltres? Simplement fer-nos sofrir? Perquè sospito una mica més.

L'home de baixa alçada va creuar els braços i va somriure satisfet. Portava una túnica plegada de color carmesí, com la gent de fora, amb la tela arrugada i gastada, però de color encara vibrant, en comparació de qualsevol cosa en el Scyre que no fos sang recentment vessada.

—Hi ha massa gent aquí —va dir amb senzillesa—. Sense menjar ni espai suficients. Així que servim a l’Arratu i esperem que ens afavoreixi.

—I què demana l’Arratu? —va pressionar Brendol.

L'home va caminar cap a un dels presoners esquelètics que estaven en el terra, encara arrossegant-se cap a la Phasma, encara que ella havia provat més enllà de tot dubte que era una idea condemnada al fracàs.

—Si són problemàtics, desitja que sofreixin de manera divertida. Si són interessants, desitja que l’entretinguin. Així que et pregunto, el meu avorrit amic. Ets problemàtic o entretingut?

Brendol va llançar un sospir i va mirar al voltant de la sala com si esperés una cosa millor.

—Estic avorrit.

—També ho està l’Arratu. Així que et suggeriria una manera de ser entretingut. —L'home donà una puntada al presoner que s'arrossegava, qui va caure amb un grunyit apàtic—. Perquè el sofriment no sembla tan plaent. Tots tenen una oportunitat d'aconseguir menjar i tal vegada la llibertat, però l’Arratu és exigent, i els qui no el complauen no mengen. Ells es desfan d'aquestes pobres ànimes una vegada per setmana. —Es rigué mostrant unes dents grogues—. La sopa sempre és superbona aquest dia. Em dic Vrod, per cert. —Va aixecar ambdues mans i les mànigues de la seva túnica van caure pel pes. La seva mà esquerra tenia un to rosa blanquinós, mentre que la resta de la seva pell era de color bronzejat càlid—. Em diuen Vrod de la Mà Blanca. Sóc afortunat. Sempre diverteixo a l’Arratu, per això estic a càrrec d'aquesta presó plena de carn de canó. Aviat t'arribarà el teu moment. Esperem que trobis aviat el teu propi do.

Amb això, Vrod es va donar volta i va caminar cap a la porta. Quan va cridar una ordre, es va lliscar per obrir-se i ell va sortir lentament. En l'instant en què es va marxar, els ocupants originals de la sala es van concentrar una vegada més en els nouvinguts.

—Sóc el General Brendol Hux —va cridar Brendol, amb el volum suficient perquè tots ho sentissin—. No tenim menjar. Ens el van robar els seus opressors. Però els ho adverteixo ara: som guerrers entrenats. Si ens creen problemes sofriran encara més que això. —Va moure el cap en direcció d'un dels soldats, qui es va avançar cap a la figura mig morta en el terra, als peus de la Phasma, i va pressionar la seva bota fins que un fort cruixit va fer ressò en l'aire quiet.

A l'interior de la sala, els caps van assentir per indicar la seva comprensió... i el seu respecte. Siv estava horroritzada, per la presó i perquè Brendol havia animat als seus homes al fet que matessin a algú que ja estava mig mort. Tal vegada era una mort misericordiosa, però el cruixit dramàtic de l'os va suggerir un intent més sinistre. En mirar als dos soldats ara, Siv no va poder si més no saber quin va ser el responsable de l'acte. Gosta va cridar i Siv es va donar volta per veure que un dels homes desnodrits agafava la mà de la noia lesionada, que romania en el terra, camejant.

—Torben! —Siv va fer un posat en direcció del guerrer gran perquè ajudés a la seva amiga.

Ell es va llançar per apartar a l'home d'una puntada i va tornar a amanyagar-la entre els seus braços.

—Necessitem un llit —va observar.

Phasma seguia una mica marejada, i Siv per poc parla per ella, però Brendol es va avançar.

—Allà.

En els llits de la llitera que va assenyalar hi havia cinc presoners, tan prims que podien acomodar-se dos a dalt i tres a baix, encara que els matalassos estaven fets per a una persona. Siv es va adonar immediatament que seria molt fàcil fer fora en aquests febles presoners, però particularment cruel. Així i tot, era una dona del Scyre, i Gosta i Elli necessitaven un lloc segur i fàcil de defensar. Pete i Huff ja es dirigien cap a la llitera, i la seva postura i el seu caminar suggerien que la gent en el llit havia de sortir abans que l'obliguessin, la qual cosa van fer. Es van lliscar al terra com si no tinguessin l'energia o la força per romandre dempeus. Siv es va sentir malament en veure'ls arrossegar-se, però almenys Brendol els va deixar viure.

Torben va col·locar acuradament a Gosta en la part superior de la llitera. Siv va grimpar per asseure's al costat de la noia més jove. Hi havia una comoditat animal a sentir la calidesa de la carn de la seva amiga i aspirar la seva olor familiar. Des que havien arribat a la ciutat, l'essència d'una quantitat excessiva de cossos barrejada amb fragàncies embafadores, ambdues superposades sobre la picor aguda de les enfiladisses en creixement, havia turmentat el nas de la Siv.

—Et trobes bé? —va preguntar Siv mentre Pete i Huff col·locaven a Elli en la llitera de baix.

—Em fa mal el cap i em molesta molt la llum i el soroll, però crec que sobreviuré.

Siv va somriure davant l'esperit valerós de la jove i li va donar un cop de colze gentil.

—Bé. De totes maneres, no necessitem el teu cap. I aquest lloc és tan brillant que no estàs sola en això.

—Què succeirà, Siv? —va preguntar Gosta—. Què volen de nosaltres?

Siv va tirar el cabell de la noia cap enrere, per tranquil·litzar-la.

—Ho descobrirem molt aviat. Fins llavors, descansa. Necessitaràs energia pel que està per venir.

Gosta es va arraulir convenientment. Siv va deixar que es relaxés una mica, gaudint el farciment del llit després del viatge ple de sacsejades en el VAT. Havia deixat de sentir nàusees, perquè ara tenia una gana voraç. Res podia fer-se per ella. Es va acomodar també, preparant-se per a una ràpida migdiada. Torben va acomodar a Elli a la part inferior de la llitera.

Torben estava de l’altre costat, muntant guàrdia al costat de la llitera, la seva espatlla fins i tot recolzada al llit. Ell li va acariciar la galta amb els enormes artells abans de redreçar-se en tota la seva alçada i va llançar a la sala una mirada desafiadora. Phasma i Brendol es van quedar parats al peu de la llitera, parlant entre murmuris. Els stormtroopers van muntar guàrdia a banda i banda. Siv va haver de suposar que estava el més segura possible i que podria cedir a la pesadesa i el cansament dels ossos de les seves extremitats.

Mentre Siv es perdia en el somni, va observar que els presoners desnerits s'anaven acostant al cos sobre el qual els stormtroopers s'havien parat, amb els seus ulls buits, brillants i desesperats. Ella va tancar els ulls i es va donar volta cap a l'altre costat. Usar els detraxors era una cosa, en un lloc on tots coneixien la seva responsabilitat amb la gent, viva o morta. Hi havia una dignitat en l'ús de la màquina, fins i tot en la manera en què l'agulla deixava el més petit dels forats, gens cridaner o notori, en realitat. Però allà, pel que sembla, els cossos eren una cosa més. Siv havia tingut gana, però mai com la de la gent en el terra. Tant de bo mai hagués d'aprendre el que se sentia.

***

L'endemà, Vrod va aparèixer vestit amb túniques de color blau brillant. La seva llarga barba estava trenada i tenyida de color porpra. Quan es van conèixer el dia anterior, ell semblava només un altre presoner, però va deure tractar-se d'algun joc o complot peculiar per provar-los. Ara semblava la caricatura d'una persona, amb pintura acolorida al voltant dels ulls i puntades en la seva màniga que destacaven la seva mà blanca. Un murmuri de preocupació va créixer a la sala. Mirà als seus presoners amb un somriure satisfet, anticipant, i va aplaudir.

—Botí d'ahir, vinguin amb mi. És hora que coneguin a l’Arratu i que ell vegi el que poden fer.

Brendol va fer un pas endavant.

—Tots nosaltres? Un dels meus homes encara està ferit.

Vrod es va encongir d'espatlles.

—Aquest no és el meu problema. Només tenen una oportunitat de conèixer a l’Arratu, així que millor deixin-lo enrere.

Havien retirat el casc de l’Elli durant la nit, i quan Siv va saltar per baixar de la llitera va veure que el color de la dona no era bo. Estava pàl·lida i tenia cercles morats al voltant dels ulls, que coincidien amb els seus llavis blaus.

Phasma es va inclinar cap endavant i va comprovar el que Siv sospitava.

—Té el coll trencat. Encara que desperti, no podrà moure les cames, tal vegada ni tan sols els seus braços. Brendol creu que podria reposar-se, però al seu món un s'acostuma als miracles mèdics.

—Una raó més per tornar a la seva nau —va observar Siv.

Phasma va assentir.

—Però no arribarem allà si hem d'arrossegar pes mort.

Posant-se dempeus, Phasma li va cridar a Vrod.

—Ens permetran conservar la nostra roba?

Vrod es rigué.

—Si la seva aparença diverteix a l’Arratu, sí.

Brendol i Phasma van intercanviar una mirada. Qualsevol cosa que haguessin convingut en silenci va acabar amb Brendol inclinant el cap per indicar el seu acord.

Sense una altra paraula, Phasma va començar a llevar-li l'armadura blanca a Elli.

Encara que Phasma mai va ser maldestre, va resultar un treball difícil. Els altres dos soldats no sabien si ajudar-la o rebutjar-la fins que Brendol va sospirar.

—Bé. Ajudin-la.

—Només tenen fins que jo m'avorreixi —va dir Vrod, tornant la seva atenció a un batibull sota una flassada esfilagarsada en la cantonada—. Qui va treure la palla més curta anit? Ah. Ell no era molt interessant. No representa una gran pèrdua. Més val que la nova sang sigui divertida, o estaran llepant ossos per al sopar.

Tots els ulls es van posar en Siv i el seu grup. Ella va sentir com si l’escorxessin amb ganivets. Aquestes persones estaven més enllà de la lleialtat i l'amabilitat, reduïdes a la gana i la desesperació. Tal vegada la Primera Ordre de Brendol era la resposta que ell assegurava per a aquestes persones, en cas que poguessin apoderar-se d'una ciutat tan miserable i superpoblada i portar-li pau.

Amb l'ajuda dels stormtroopers, Phasma va tenir aviat l'armadura blanca sobre la seva roba regular. No li ajustava de manera elegant, perquè Elli era un cap més curt que Phasma i una mica més grassoneta, però el resultat final va ser que la seva millor guerrera tenia la millor armadura mai vista en el Scyre. Quan Phasma es va posar el casc, va panteixar breument.

—T'acostumaràs —va dir Brendol mentre el casc de Phasma anava d'un costat a un altre.

—Què veus? —va preguntar Siv.

Phasma es rigué, la qual cosa era força estrany.

—Més. —Va ser tot el que ella va dir.

A Siv li va cremar la curiositat de saber com era veure a través d'aquestes misterioses lents negres. Phasma es veia de mala lluna des que va perdre el seu antic casc, i ara estava visiblement relaxada, tot i que es dirigien a una sort incerta.

Llavors Elli va atreure la mirada de la Siv i va ser una visió trista. La dona estava flàccida. Un dels seus peus es trobava en un angle estrany, la qual cosa havia passat desapercebut sota l'armadura. Phasma tenia raó. No era una persona apta per a la lluita per la vida en el Scyre, molt menys per a un viatge perillós a través de les sorres grises. Així com estava, el vestit negre ajustat com a única vestimenta, el coll contusionat, tort, segons es va revelar en retirar el casc, Elli representava un espectacle petit i patètic, amb el pèl toscament retallat i les galtes marcades per antigues cicatrius.

—No tinc els detraxors —va dir Siv, esglaiada de sobte per la pèrdua.

El treball de la Siv es veia amb reverència; la banda sentia cert temor i estima pel que ella feia. Sense el bàlsam d'oracle i el liniment, la seva gent ràpidament sofriria cremades, s'afebliria o sucumbiria a la menor infecció. Havia vist a la seva mare realitzar aquest ritual sagrat quan era nena, i el dia que la seva mare va morir, en caure d'un pinacle de roca i colpejar-se el cap mentre penjava de la seva corda, havia estat responsabilitat seva recuperar el cos de la seva mare i els detraxors de la seva motxilla. Al moment en què l'agulla es va ficar en el braç de la seva mare, Siv havia plorat. Les llàgrimes eren poc freqüents en un lloc desproveït d'aigua, però ella les va guardar en un petit flascó i les va agregar a l'essència de la seva mare, com un acte final d'amor. Des de llavors, Phasma i els altres guerrers l'havien adoptat com la seva família. En estar en presència d'un cos avançat en el camí a la mort, però mancar de les seves eines, Siv no va poder evitar un nus en el seu estómac, com a evidència de la seva fallada. Les tires de color verd fosc s'havien esvaït en les galtes de tots, i ella no podia fer gens per ajudar a protegir a la seva gent aquí.

—Ja estan preparats? —va preguntar Vrod—. Arratu està ansiós de conèixer-los.

Brendol i Phasma van caminar junts, mentre els seus guerrers s'acomodaven darrere. Siv va observar que Phasma avançava amb una mica més d'orgull ara que tenia posada l'armadura, encara que també admetia que ella sempre havia caminat amb orgull. A més, l'armadura li quedava bé.

Torben va ajudar a Gosta a baixar de la llitera. La jove es va recolzar en ell, coixejant, després del deixant de la Phasma. Mentre el grup sortia per la porta, Siv va escoltar passos que s'acostaven a la seva llitera. No va mirar enrere. No hi havia manera d'ajudar a Elli ara, i les regles eren diferents en aquest lloc.

I ara que ho pensava, no era estrany que un dia abans haguessin estat amb manilles i cadenes, però llavors, caminant pel passadís, tinguessin només un guia i no hi hagués restriccions? Ho va comprendre immediatament quan van passar per la porta. La gent de Vrod esperava en el passadís i tenia ara dos dels gossos de pell grisa sostinguts amb cadenes. De manera molt semblada als llops de pell amb els quals van lluitar en el desert, aquestes bèsties tenien estranys nusos, arrugues i grans per tots costats. També mostraven les dents i llançaven grunyits que retrunyien profundament i que suggerien que gens els agradaria més que poder caçar alguna cosa divertida.

—No els recomano que corrin —va dir Vrod, afirmant allò obvi—. Però, si decideixen fer-ho, almenys posin una mica d'estil. Els gossos estan ansiosos d'entreteniment, també.

Vrod els va conduir per diversos passadissos familiars, cap a on es localitzava el turboascensor en l'Estació Terpsichore. Aquí, no obstant això, aquest passadís acabava en portes altes i àmplies. Quan Siv va assenyalar sense dir paraules les franges de pintura sobre les portes, Brendol va arrufar les celles.

—Diu Benvinguts a l'oblit —va murmurar—. Bé, això és acollidor.

Vrod va plantar una mà en cadascuna de les fulles de la porta i va empènyer amb força. Es van obrir de manera dramàtica. El saló de l'interior era més cavernós fins i tot que l'hangar i, pel que sembla, tan gran com la resta de tota la fàbrica. Tenia l'altura de sis homes, amb murs perfectament rectes i sòlids i el sostre tan alt que els squeeps colorits es movien amb pressa entre els puntals.

Quan Siv va descriure el que omplia el saló, vaig haver d'ensenyar-li la paraula correcta per a això: estadi. Files i files de bancs envoltaven un fossat circular amb parets altes de pedra i un terra de sorra grisa. Encara que no sabia com dir-ho, va comprendre immediatament per a què servia. La por es va lliscar per la seva espina dorsal. El Scyre era un lloc inhòspit, sense sentit i atzarosament cruel, però els éssers humans havien creat a propòsit aquesta monstruositat repugnant.

Vrod els va fer passar per una porta a l'interior de l'estadi. Dempeus al centre de la pista, era natural donar-se la volta, aixecar la vista i sentir-se petit. Els seients estaven buits, excepte per una espècie de caixa situada entre els bancs i protegida per tots costats per elaborats tendals de tela. Dins d'aquesta caixa hi havia un tron que empetitia el que alguna vegada havien compartit Keldo i Phasma en la Nautilus. Diversos homes i dones grans, amb túniques violetes, estaven asseguts en bancs a banda i banda de la gran cadira, xerrant amb entusiasme i assenyalant amb els seus ventalls de tela. Evidentment no eren el centre d'atenció.

En el tron estava asseguda una figura embolicada en voluminoses túniques vermelles i amb un barret alt i adornat. Era un home humà, rosat i gros com un bebè. Tenia la boca arrufada amb disgust, però quan es va adonar que s'aproximaven, va somriure. Els petits squeeps, brillants com joies, recobrien les seves espatlles i es posaven sobre el seu barret, parpellejant i reacomodant-se incansablement sobre el carmesí vibrant. Es va tirar endavant en el seu seient amb avidesa, unint els dits d'ambdues mans.

—Què és això? —va preguntar.

Vrod va fer una reverència, traçant una floritura amb la seva mà blanca.

—Nou botí pel seu plaer, el meu Arratu. Atrapats ahir en el parany de l'est.

—Què són?

—No voldria arruïnar la diversió per a Sa Majestat.

L’Arratu es va aclarir la gola i va agitar una mà en direcció d'ells.

—Expliquin els seus orígens exòtics.

Brendol va fer un pas endavant. Siv va prendre nota que els seus modals havien canviat per complet. Els seus moviments eren més amplis, el seu accent retallat, la seva veu ben educada, deferent i suau.

—Gran Arratu, no som sinó nobles pelegrins que passen per la seva magnífica terra.

L’Arratu va fotre un bot en el seu seient.

—Sí, però què poden fer? L'últim grup d'estrangers tenia un alienígena cobert amb pells!

Brendol va vacil·lar breument, després va fer una reverència.

—Sóc educador i estrateg de la Primera Ordre, gran Arratu, i el meu talent està a administrar i cuidar als joves amb finalitats estratègiques. Si necessita homes intel·ligents al seu servei, puc assumir moltes tasques. Tal vegada pugui ajudar-li a distribuir els recursos perquè menys gent mori de gana.

—No m'agrada ell —va dir l’Arratu, fent un petarrell. Va moure els dits en direcció de Brendol, com si tractés d’enviar-lo a una altra part, i va girar en la seva cadira. Les petites aus van sortir volant i aletejaren al voltant seu.

—Esperin! Per què aquest —va assenyalar a Phasma— té un aspecte diferent al d'aquests? —Va assenyalar a Pete i Huff—. Les armadures d'ells són adequades, però l'alt és divertit. És un pallasso?

Brendol es va avançar de nou i va començar.

—Oh, gran Arratu...

—No. Vaig preguntar per aquest. L'alt. Què és?

Phasma va parlar des de l'interior del seu casc, amb veu plana i mig robòtica. Siv no hagués reconegut aquesta veu, aquest accent, només una setmana abans.

—Sóc Phasma del Scyre, i sóc una guerrera. He pres aquesta armadura d'un soldat moribund, així que no estava feta a la meva mesura. I si pregunta per les meves habilitats, la meva és la mort.

L’Arratu es va redreçar en el seu seient, amb aspecte fascinat i excitat.

—La mort?

—Lluitaré contra qualsevol persona o cosa a canvi de la meva llibertat.

Més endavant, Siv es va adonar que Phasma només havia parlat per ella, no per la seva gent.

L’Arratu va negar amb el cap. El seu barret es va moure d'un costat a un altre.

—No serà així. Si és agradable veure com lluites, voldré que et quedis. Serà necessari que tinguis algunes dots teatrals per lliurar la mort que promets.

—Llavors si ho faig bé, em quedo, i si ho faig malament, em quedo?

—Bé, sí, però si ho fas bé, t'alimentaré. Et donaré regals.

—Però Vrod va dir que podíem aconseguir la nostra llibertat si li complaíem.

L’Arratu va mirar a Vrod, qui va donar diversos passos enrere.

—Sí, bé, ell els va mentir. Només jo puc fer les regles.

Phasma va assentir, i Siv la coneixia prou bé per comprendre que estava considerant diversos escenaris en el seu cap, tractant de seleccionar el millor angle d'atac. L’Arratu va passar la vista per la resta del seu grup, però no va tornar a fotre un bot en el seu lloc.

—La resta de vostès són molt avorrits. Fins i tot les seves robes són avorrides. Algú pot fer una altra cosa, a part de lluitar?

Va seguir un silenci incòmode. Quan els ulls bojos de l’Arratu van aterrar sobre ella, Siv va sentir com si les potes d'un insecte estiguessin esmicolant la seva cara, a la caça d'alguna esquerda per aferrar-s’hi.

—Puc explicar històries —va dir Siv.

L’Arratu va redreçar el cap.

—Ah, sí? Sobre què?

—La vida en el Scyre. Les nostres batalles passades i les històries de l'època de la meva mare, que ella em va passar a mi.

Els ulls d'ell es van estrènyer.

—Llavors són només... històries de persones com vostès? Això no sona molt emocionant.

—És emocionant, si l'has viscut.

L’Arratu va expulsar l'aire pel nas amb molèstia i va agitar una mà plena d'anells en direcció d'ells. Els ocells aletejaren i es van tornar a posar, com si també estiguessin avorrits.

—Portin-los, Vrod. Vesteixin-los d'alguna manera excitant i portin-los de retorn aquesta nit.

Brendol havia romàs en silenci, però ara va tornar a parlar. La seva veu no tenia ja el respecte ni la teatralitat d'abans.

—Què farem aquesta nit? —va preguntar.

L’Arratu va somriure com un nen que gaudeix arrencant les ales a les papallones.

—L'única cosa que poden fer, aparentment. El millor. Lluitar.

***

Vrod els va conduir a una altra sala en el complex i va fer que es desvestissin per complet, que es banyessin en aigües amb essències abundants i es posessin noves robes que va treure d'un armari interminable de peces de colors. L'estil de vestir era completament diferent del que usaven en el Scyre, i Siv no va aconseguir acostumar-se a la brusa solta que s'inflava al voltant d'ella mentre caminava, ni als amplis pantalons que espetegaven a cada pas. Els seus anys de lluita en terreny rocós i dispar li van indicar immediatament que aquestes robes només la farien ensopegar, que la farien encallar en els obstacles quan el que necessitava era agilitat. Estranyava les pells que s'ajustaven amb fermesa i les botes gruixudes, aquesta segona pell que podia suportar-ho tot, excepte les fulles més esmolades.

Fins i tot Phasma va rebre noves robes per vestir sota la seva armadura de stormtrooper. Mentre l'empenyien cap a la dutxa, va seguir mirant la seva armadura com si sospités que la hi anessin a robar. No obstant això, l’Arratu va deure indicar que preferia el vestit, perquè l'esperava en al banc, sense canvi, quan van tornar. No obstant això, havien desaparegut les pells que vestia sota.

Mentre esperaven al fet que Phasma i els soldats acabessin d'ajustar-se les armadures, Torben es va arraulir al costat de la Siv, colpejant la seva espatlla amb suavitat. Ell havia ajudat a Gosta durant el procés de bany, perquè els scyres eren més tímids en relació amb el desaprofitament d'aigua que amb la nuesa, però la jove ho estava fent bé pel seu compte, arreglant-se el pèl llarg i arrissat en una gruixuda trena. Torben es va donar volta per quedar enfront de la Siv i va acariciar el seu estómac amb una mà àmplia i càlida.

—Ho vaig observar a la dutxa —va dir ell—. Com et trobes?

Siv va somriure. Ella s'havia preguntat quan reconeixeria el canvi en la seva forma. Per tractar-se d'un home que actuava com una bèstia assassina, era tendre en moltes formes i ella estava segura que ho notaria més ràpid que els altres.

—Bé, fins ara.

—Has de menjar més.

—Això també m'agradaria.

Ell va fer una pausa, amb les mans en el maluc, apartant la vista amb timidesa.

—És meu?

Siv es rigué entre dents.

—Crec que saps la resposta. Teu o de Keldo. No hi ha molta privadesa en el Scyre.

Torben va somriure i va assentir. Siv sabia que ell considerava que les seves probabilitats eren bones.

—La nau de Brendol tindrà coses per ajudar-te —va dir ell—. La seva medicina.

Empassant-se el nus en la seva gola, Siv va baixar la vista. Fins a on sabia, havia perdut a dos nens, després que comencés a mostrar-ho però abans que estiguessin completament formats. Cada vegada eren menys els nens engendrats en el Scyre i encara menys els que naixien. Ylva gairebé havia mort en donar a llum a Frey, qui havia estat una cosa petita i fràgil. Frey anava a complir sis anys i encara era l'únic nen en la banda menor de 12 anys. Aquest bebè seria un gran regal pel Scyre, però només si aconseguia retenir-ho i sobreviure la batalla sagnant per portar-ho a terme i donar a llum. Egoistament, tal vegada, hi havia decidit que preferiria tenir un fill viu a l'espai que donar als scyres un altre escàs grapat de bàlsam i un altre paquet sec ficat en les càmeres ocultes de la Nautilus.

—Així ho espero —va dir ella.

Gosta va aparèixer, somrient, encara esprement l'aigua de la seva trena. La noia no havia notat gens de la forma alterada de la Siv, però Gosta només tenia 14 anys i, fins a on Siv sabia, encara no havia triat parelles per acoblar-se, ni afirmat estar interessada a fer-ho. Com la mare de la noia havia mort molts anys abans, tal vegada ningú li havia ensenyat alguna cosa sobre la vida, encara que no hi havia manera d'evitar que fos testimoni de l'acte que l'originava. Siv es ruboritzà per la vergonya, pensant que havia estat tan preocupada pel seu propi fill possible que tal vegada havia descurat a aquesta noia més jove, ja sola al món. Aquest era un altre benefici de trobar la nau de Brendol i unir-se al seu clan entre les estrelles: no només menys bebès perduts, sinó també menys mares perdudes.

Brendol va aparèixer i el moment de tendresa es va esfumar. Encara que Siv volia accedir desesperadament a la seguretat i els recursos de la seva nau i la seva gent, no li agradava aquest home. I li agradava encara menys quan Phasma no estava en els voltants, perquè era un abusiu, sobretot tractant-se de les necessitats dels seus guerrers, en comparació de les dels scyres. Tal vegada seria diferent una vegada que la banda del Scyre s'unís formalment a la seva Primera Ordre, qualsevol cosa que això fos. Potser ells, també, es tornarien la seva gent. Siv juraria lleialtat gustosament a Brendol a canvi de la promesa de medicines com les quals els seus ancestres havien gaudit: les injeccions màgiques que podien guarir la malaltia i el dolor, els droides amb coneixements que podien guiar a una mare a través del seu part amb la seguretat d'un resultat positiu. La seva recuperació de la febre en l'Estació Terpsichore havia convençut per complet a Siv que havia fet l'elecció correcta. Romandre prop de l'amargat i astut Brendol haurà valgut la pena si arriba a carregar al seu primer fill.

Però, fins llavors, ella buscava a Phasma cada vegada que Brendol estava a prop. La guerrera tenia problemes per ajustar la seva armadura sobre l'excés de tela del seu vestit inflat. Siv es va acostar.

—Horrible, no?

Phasma la va mirar, amb ulls malhumorats.

—Volen que morim i que semblem ximples esplèndids en fer-ho.

Tires de tela brillant sobresortien entre els segments de l'armadura polsosa, però Siv sabia molt bé que no hauria de tractar d'ajudar a Phasma de cap manera. Amb Gosta, ella no dubtaria a estirar una mà, ficant la roba aquí i allà, somrient, però Phasma no depenia del contacte com la resta d'ells. Fins i tot Keldo acceptava que el reconfortessin, com Siv bé ho sabia. Encara que era molt reservat i rares vegades parlava dels seus problemes o les seves emocions, encara tenia els seus moments de tendresa, quan pressionava el seu front contra el d'ella en la callada foscor de la Nautilus o murmurava secrets que Siv prometia guardar. Però Phasma no. Ella es mantenia a distància, sempre, i hi havia més possibilitats que s'interposés entre un dels seus homes i una fletxa al fet que donés una palmada en l'espatlla a algú d'una manera amigable després d'una victòria.

—Volen que morim? —va dir Siv, llançant un somriure—. Llavors cal decebre'ls.

Davant això, Phasma va somriure, i va ser quelcom salvatge. Siv va esperar mai estar en l'extrem incorrecte d'aquest somriure.

—Sí, fem-ho.

Vrod va aparèixer en la porta.

—La fina tela d’Arratu beneeixi a la seva audiència —va donar un copet en la túnica acolorida que abastava el pit de Torben, i aquest grunyí—. Però, abans, unes paraules sàvies: si desitgen omplir els seus estómacs buits, entretinguin a la multitud. Posin-la del seu costat. Sobretot a l’Arratu. Els aplaudiments els donaran menjar i aigua.

Gosta es va acostar més a Siv, qui va percebre el seu temor. La noia era una lluitadora àgil, ràpida i silenciosa, una excel·lent exploradora, que sabia passar desapercebuda sota la coberta de la nit o quan s'arrossegava entre les roques. Però qualsevol cosa que li hagués passat a la seva cama durant la caiguda prendria temps a sanar. Les seves habilitats de lluita no serien entretingudes, com Vrod havia demanat. Siv va decidir romandre prop d'ella i defensar-la, si era necessari, de qualsevol cosa que percebés la seva feblesa i la prengués com a blanc. Va passar el seu braç al voltant de la Gosta per ajudar-la a caminar. Encara no tenien idea de qui serien els seus rivals: soldats, els altres presoners, els gossos malvats o alguna cosa encara més perillosa. No els havien donat armes i ni tan sols els havien preguntat quines eren les seves preferides.

—Posin els seus somriures més brillants per l’Arratu!

Amb això, Vrod va estendre el seu braç cap a la porta, urgint-los perquè sortissin al passadís. Mentre caminaven cap al vast saló que contenia l'estadi, custodiats amb blàsters i llops de pell, van sentir cert canvi en l'aire. Abans tot estava quiet i tranquil, excepte pel suau brunzit de les màquines que feien recircular l'aire. Ara van escoltar un soroll creixent, com un tro combinat amb gralls de les aus marines i l'aspre tust de l'oceà furiós.

—Què és això? —va preguntar Gosta.

—Arratu —va replicar alegrement Vrod.

—La persona?

—La ciutat. Arratu és la ciutat. Arratu és el líder. Arratu és el cor d'aquest lloc.

—Què significa això?

En lloc de respondre, Vrod va xiular una melodia inquietant i va saltar una mica. Quan va empènyer les portes dobles per obrir-les, el so i la calor van copejar a Siv com una paret de pedra. Mai havia vist tants cossos tan atapeïts i junts. Els scyres es van detenir davant la porta oberta, congelats en el lloc. Brendol i els seus soldats van seguir caminant; devien estar acostumats a grans grups de persones. Però el cor de la Siv va bategar amb força davant l'energia en l'aire, l'assalt als seus sentits. Milers de persones omplien els bancs al voltant de la sorra, maluc amb maluc; era un xivarri de color, so i moviment mentre xiulaven, cridaven, picaven amb els peus, aplaudien i onejaven banderes acolorides. Una aroma pesada la va arrasar com el mar, l'almesc habitual dels cossos a més de perfums embriagadors i espècies estranyes li van fer recordar la vegetació que penjava de les seves parets. Fins i tot la calor... tants cors bategant, tanta sang! De sobte es va sentir marejada i confosa.

—Què passa? —va dir Vrod, urgint-los a avançar amb els braços estesos—. Arratu els dóna la benvinguda!

—Són un munt d’arratus —va observar Torben.

Phasma va mirar al voltant fent un gir complet, explorant el saló amb el seu casc.

—Que així sigui.

Va avançar amb fermesa, va passar al costat de Brendol i els seus homes cap a l'estadi. No hi havia armes visibles, ni obstacles, ni amagatalls. Només el terra de l'estadi, cobert per sorra grisa. Avançant, Phasma va caminar fins que va quedar de nou davant de l’Arratu.

—I bé? —va cridar.

L’Arratu es va posar dempeus, amb els braços en alt i coberts amb ocells endreçats i brillants. Gairebé tota la gent va quedar en silenci, encara que els seus murmuris encara pessigollejaven en les oïdes de la Siv, com si manquessin de l'espècie d'autocontrol que fins als nens més petits mostraven en el Scyre.

—El meu poble, tenim lluitadors aquesta nit. A qui hem d'enfrontar-los?

L’Arratu va parlar davant una màquina que va amplificar la seva veu, omplint el gegantesc saló amb les seves paraules tronadores. Un murmuri de discussió va créixer en les tribunes, fins que a poc a poc van coincidir en una estranya paraula repetida una vegada i una altra, com la crida d'un au rapaç. A mesura que el càntic augmentava de volum i les veus passaven de murmuris a crits, Siv es va adonar que, fos el que fos, no anticipava res de bo.

—Wranderous, Wranderous, Wranderous!

—Què és un wranderous? —va preguntar Torben.

Siv es va donar volta per preguntar a Vrod, però ell estava tancant les portes amb un somriure de boig mentre retrocedia pel passadís. El metall va assotar i el pern del tancat va ocupar el seu lloc. Una ràpida mirada va mostrar a Siv que no havia sortida. Les parets s'elevaven més amunt del cap de la Phasma i estaven fetes de metall llis, res com les roques abruptes on havien crescut grimpant i a les quals s'aferraven com percebes.

Amb les portes tancades, els scyres van romandre a prop un de l'altre, formant ràpidament un grup tancat, tocant-se amb les esquenes mentre cadascun mirava al capdavant, esperant alguna amenaça desconeguda. Els soldats van reconèixer l'avantatge estratègic d'aquesta agrupació en el cercle més gran de la sorra i se'ls van unir. Brendol es va ficar entre els seus homes per romandre al centre. Va ser quelcom bo, també. Si hi hauria un combat, algú com Brendol havia de romandre fora del camí i deixar que els guerrers s'encarreguessin de tot.

Phasma encara romania sola, prop de l’Arratu, qui provocava a la multitud perquè demanés a Wranderous amb crits encara més forts. Com si fos dirigit per una sola ment, el cercle de lluitadors dels scyres i la Primera Ordre es van moure junts al centre de la sorra i van esperar. El cor de la Siv bategava al ritme dels cants de la multitud. Ella va portar la seva mà, sense pensar-ho, al seu estómac. Se sentia prou segura amb armes a les seves mans, confiada que l'havien entrenat per lluitar i en què tindria una bona mort quan arribés el seu moment, però aquesta situació era antinatural i inquietant, molt diferent de la vida en el Scyre. Hi havia un sabor artificial en l'espectacle que li va semblar desagradable.

—Només vine a matar-nos! —li va respondre a la multitud amb un crit.

Ningú la va escoltar. Els rostres que va veure estaven encesos amb un fervor boig; la saliva brollava dels seus llavis i els punys colpejaven l'aire. La seva mirada va aterrar en un vell amb un bigoti tenyit de blau, després en una dona grassa coberta amb collarets, al costat d'un grup de nens petits, morts de gana, que van llançar pedres que es van quedar curtes mentre cridaven. Els seus rostres la van fer sentir com un animal acorralat; però en realitat no eren les persones en les tribunes les que s'estaven comportant com animals?

Quan semblava que les veus elevades ja no podrien sonar més alt, els cossos en les tribunes es van apartar com unes ones al voltant de l'aleta d'un tauró per revelar a un home enorme, encara més gran que Torben, que baixava de manera casual cap a l'estadi. Anava vestit amb els pantalons colorits habituals de la gent d’Arratu, però no portava camisa. El seu pit pàl·lid era un motí de cicatrius i tatuatges sota la seva gruixuda barba rossa. No portava armes, però les seves mans estaven embolicades en tela blanca tacada. Mentre baixava per les escales de les tribunes, colpejava palmells, llançava cops a l'aire i cridava el seu propi nom amb la multitud. Quan va arribar a la barana en la riba de la paret de l'estadi, la va saltar àgilment i va aterrar a la gatzoneta sobre la suau sorra de manera teatral.

Però Phasma ja estava corrent cap a ell. Mentre ell s'elevava i inclinava davant la multitud amb una floritura exagerada, ella va aterrar una puntada voladora que va deure esbocinar la seva cama. La multitud va rugir com si ho desaprovés, però Wranderous no va caure amb un os trencat. Es va donar la volta lentament i li va llançar a Phasma una mirada que hagués fet tremolar a un lluitador menys avesat. Gosta, en realitat, sí va tremolar; Siv, dempeus molt a prop d'ella, va poder sentir com es tibava: la sacsejada espasmòdica en els braços de la jove.

—Així que això és Wranderous —va murmurar Torben—. Sembla divertit. —Tronant els seus artells, es va allunyar del cercle, cap a Phasma i la baralla.

Els soldats i Brendol van romandre quiets, de manera que Siv i Gosta van tancar el cercle, esperant al fet que apareguessin més lluitadors. No obstant això, Phasma no es va quedar esperant. Va seguir el seu atac sobre Wranderous, llançant una combinació de cops amb els punys i els peus que qualsevol guerrer scyre reconeixeria, perquè els hi havia ensenyat a cadascun. Incloïa una secció de cops per desconcertar i reduir a la víctima, amb la finalitat que una baralla justa fos menys justa. Un cop curt a la gola, un croat a la cara, un ganxo a l'orella, un croat al plexe solar. Però en lloc de doblegar-se per recuperar l'alè, Wranderous va colpejar el casc de Phasma, el cap de la qual va anar cap enrere de manera inquietant. Ella va absorbir el cop i li va mirar, a la caça d'un nou angle; el casc devia estar construït per absorbir part del dany i protegir el crani, o Phasma ja estaria en el terra.

—Per què no hi ha armes? —va preguntar Gosta, inclinant-se pesadament sobre Siv.

—Queda't quieta i aprèn —va dir Siv—. Tu saps tot el que jo sé.

Phasma es va moure en cercle al voltant de Wranderous, amb els punys alçats i protegint el cap, mentre Torben s'acostava des de l'altre costat.

—T'estic veient, homenet —li va prevenir Wranderous—. Aniré de seguida per tu.

Abans que acabés de parlar, Phasma va estavellar el seu casc en la barbeta de l'home enorme, prenent-lo per sorpresa i fent que el seu cap es balancegés cap enrere. Torben va agafar el pèl llarg de Wranderous i va tirar d’ell cap enrere perquè Phasma el colpegés en la gola, però Wranderous va atrapar el seu puny amb la mateixa facilitat que si fos una nena. Amb un gir, Wranderous va llançar a Phasma cap a Torben i tots dos van caure. Phasma mai havia lluitat amb una armadura, i encara que l'ajudava a absorbir el dany, també li restava agilitat. Així i tot, es va recuperar de pressa, es va allunyar rodant de Torben i es va posar dempeus, de manera que tal vegada complia el seu propòsit.

Quan es va posar dempeus, Phasma va llançar una brutal andanada de puntades, però Wranderous les va bloquejar totes, rient. Després va etzibar un cop a les cames d'ella i li va caure damunt sobre la sorra. Abans que Torben pogués reaccionar, Wranderous va desprendre el casc de la Phasma i va començar a escanyar-la.

—No van a ajudar-los? —va murmurar Siv als soldats.

—No, fins que doni l'ordre —va murmurar Brendol com a resposta.

Siv volia ajudar. A la seva profunda lleialtat de scyre li feria veure que la multitud es reia del seu líder, però era l'única persona que romania entre Wranderous i Gosta, en cas que arribés a això. Era evident que els soldats no ajudarien a la noia, mentre encara haguessin de protegir a Brendol. Tal vegada Siv també acabaria colpejada i escanyada, però almenys seria per la raó correcta.

Torben s'havia aixecat ara i va donar un cop en l'espina dorsal de Wranderous, que va fer que l'home d’Arratu deixés d’ofegar-la i es posés dempeus amb un salt i un udol. Es van moure en cercle, un enfront de l'altre, un d'enorme i pàl·lid i l'altre gran i fosc. El vermell de la cara de la Phasma va començar a disminuir. Ella va agitar el cap i es va posar dempeus, marejada i planejant el seu següent atac. Quan Torben se li va llançar per contenir-ho amb els braços, Phasma va fer que Wranderous ensopegués per tirar-lo al terra. Torben es va llançar damunt d'ell i es va asseure a cavall sobre el seu pit. Els homes van començar a lluitar mentre Phasma feia ploure cops des de dalt i puntades des d'un costat.

En mirar la baralla, va quedar en evidència per Siv que Wranderous tenia diferents habilitats de les quals havien après en el Scyre. La seva tècnica no només consistia a girar-se, buscant una millor posició. Torçava els braços de Torben i buscava certs punts. Així que amb el temps va trobar una manera de deixar-lo inconscient en el buit del seu colze, amb la seva cara enterrada en el coll de Torben perquè cap cop de Phasma pogués ferir-li. Al moment en què Torben va quedar impedit, Wranderous es va posar dempeus i li va somriure a Phasma.

—Tu ets la que segueix —va dir—. Si l’Arratu ho desitja.

Va aixecar la vista cap a l’Arratu, amb un peu en el pit de Torben.

L’Arratu es va posar dempeus i es va acostar amb dificultat a la barana, mentre les aus voletejaven darrere d'ell. Sostenia tres peces de tela a les seves mans suaus, una vermella, una verda i una negra. Tustant la seva barbeta amb els dits, es va quedar mirant els mocadors, després va seleccionar un i el va llançar a la sorra per a l'exaltació desenfrenada de la multitud. La tela era vermella i, qualsevol cosa que signifiqués, Wranderous es rigué.

Més tard Phasma li va explicar a Siv el que Wranderous va murmurar en la seva oïda mentre la multitud embogia: «Ell vol veure't atonyinada però no morta. Rep uns quants cops i menjaràs bé aquesta nit. Però fes que es vegi bé».

Phasma també li va dir a Siv el que ella li va murmurar com a resposta: «No».

El que va ocórrer llavors va ser una cosa que Siv mai havia vist; mai va pensar que ho veuria. Wranderous va aixafar a Phasma al terra. Ell va sostenir el seu cabell i li va colpejar la cara. La va aixecar de la sorra i va estavellar el seu puny contra la seva barbeta. Amb la seva armadura intacta, ell no podia colpejar el seu cos per reduir-ho a polpa, així que va treure la seva fúria mesurada sobre el seu rostre. Phasma va lluitar, donà puntades, va colpejar i va esgarrapar, però no va poder derrotar a Wranderous, un home que tenia el doble de la seva massa. Si Phasma hagués tingut la seva destral i la seva llança, o fins i tot una daga, hauria tingut una oportunitat. Però famolenca, exhausta i poc familiaritzada amb la baralla amb armadura, i al final de comptes sense armes ni defensors, Phasma va provar la seva primera derrota.

A l’Arratu li va encantar. Es rigué i va aplaudir amb cada nou cop. Quan Phasma finalment va caure, degotant sang sobre la sorra i incapaç de tornar a posar-se dempeus, l’Arratu saltava amb delit com si fos menys un líder i més un nen massa gran; un d'estúpid i cruel. Els ocells van xisclar mentre volaven en cercle al voltant del seu barret. Siv va recórrer l'estadi amb la mirada, va veure a la gent que aclamava i es burlava, i va sentir una onada d'odi pur. Deu ser fàcil portar-se mesquí, rude i cruel quan tens un excés de població. En el Scyre, les vides eren tan escasses i difícils de crear que la mort no era cosa de riure. Aquest tipus de bàrbara inhumanitat era quelcom nou. Com a resposta, Siv va sentir que una fúria cremava el seu propi cor. Esperava que algun dia l’Arratu i la seva gent paguessin pel que estaven fent.

Almenys Phasma no estava morta. Mentre la gent aplaudia i cridava a Wranderous, una porta oculta es va lliscar en la paret de l'estadi. Wranderous va aixecar el mocador vermell i va sortir caminant, amb els braços en alt, cridant el seu propi nom. La porta es va lliscar per tancar-se quan va estar dins i no hi havia mecanisme extern visible per mostrar com ho havia assolit. A la distància a la qual estava, encara que hagués desitjat deixar a Gosta enrere, Siv no hauria pogut escapar d'aquesta manera. Però ara sabien que hi havia portes.

—Vagin per ella —va dir Brendol als seus homes.

Els soldats van trotar fins a la Phasma i la van aixecar pels braços, arrossegant-la de retorn al grup i deixant un llarg rastre de sang en la sorra. Almenys no hi havia escarabats Xuclasang.

Quan ja no es va presentar una altra amenaça, Siv va empènyer a Gosta cap a Brendol.

—Ajudi-la —va murmurar, abans de córrer cap a Torben. Ella es va lliscar sobre la sorra per detenir-se, de genolls, i va sacsejar la seva espatlla, cridant-lo pel seu nom. Com ell no va respondre, li va donar un copet suau en la cara i després una bufetada.

—Torben! —va cridar ella en la seva oïda, desesperada per despertar-lo abans que vingués alguna cosa més a per ells.

Finalment, els ulls d'ell van parpellejar fins a obrir-se i enfocar-se en ella.

—No m'agrada la manera en què ell baralla —va dir.

Siv va somriure.

—A mi tampoc. Has de parar-te. No sabem el que ve a continuació.

Ell va assentir i es va incorporar. Siv el va ajudar a posar-se dempeus. Junts, amb les burles de la multitud sobre ells, van caminar amb dificultat on esperava la resta del grup. El cercle va tornar a formar-se, aquesta vegada amb Phasma i Brendol al centre. Phasma estava de costat, arraulida protegint la seva cara trencada. En notar que el casc encara estava prop de les taques de sang, Siv va córrer de pressa cap a ell, el va aixecar i va tornar amb la seva gent. Phasma el voldria quan despertés. Siv sabia molt bé que era difícil cedir una màscara, una vegada que algú l'adoptava.

—Provem una cosa més —va cridar l’Arratu—. Alliberem als lupulcus!

Va assenyalar la paret de la sorra i una altra porta es va lliscar cap amunt. Dues formes grises van saltar per elles, precipitant-se amb facilitat per l'estadi, com si estiguessin acostumats a ell. Eren de nou els llops de pell, grisos i sense pèl, grotescament humits i coberts amb berrugues i grans. Aquests dos semblaven més grans, gruixuts i malvats que els salvatges. Es van concentrar immediatament en els lluitadors i van accelerar, mostrant les dents mentre corrien sobre la sorra grisa.

D'haver tingut una arma, a Siv no li haguessin semblat amenaçadores aquestes criatures en absolut. Set contra dos eren bones opcions, fins i tot per a criatures més difícils de matar que la majoria. Però sense el seu blàster o les seves navalles, i considerant que Torben encara no despertava del tot, no estava molt segura que poguessin detenir sense armes en aquestes bèsties. Cautelosa però determinada, es va parar davant de la Gosta.

Phasma grunyí i va aixecar les seves mans.

—El meu casc —va murmurar.

Gosta l’envia d’una puntada cap a ella i Phasma se’l va ficar. Al moment en què el casc va quedar en el seu lloc, Phasma es va posar dempeus al costat de la Siv. Els stormtroopers se'ls van unir per formar una paret de quatre persones.

—Et trobes bé? —Siv li va preguntar a Phasma.

Com a resposta, Phasma es va tibar per adoptar una posició de combat i la va empènyer cap enrere. Ella va aterrar sobre la sorra i va girar per posar-se dempeus a temps per mirar al primer gos de pell saltar cap a la Phasma. La líder dels scyres va pujar el braç amb la placa blanca. Les dents del gos es van tancar al voltant d'ell. Amb el seu braç lliure, Phasma va colpejar el clatell del gos i el va llançar contra el terra, va posar una bota en el seu coll i el va aixafar. L'altre gos es va llançar cap als stormtroopers, els qui van fer el possible per defensar-se d'ell.

—Deixin de jugar —va dir Phasma, caminant entre ells i estenent el seu braç cap a la bèstia. Al moment en què aquesta es va enganxar en l'armadura, ella va estampar un puny amb guant en el seu crani i aquest, també, va quedar fora de combat.

Es va posar dempeus, va mirar directament a l’Arratu, va col·locar un peu en el cap de la bèstia i va esperar.

Siv sabia que havia de sentir orgull i satisfacció de veure que el seu líder no només havia sobreviscut a la pallissa que havia rebut, sinó que havia acabat amb els gossos atacants. Però l'única cosa que va sentir, no va poder evitar-ho, va ser que hi havia una mica de blasfèmia en l'assassinat gratuït. Fins i tot aquestes horribles criatures podien proporcionar aigua, nutrients i menjar. En canvi, estaven escampats sobre la sorra, amb el seu valor ignorat, i per part de persones sense recursos suficients per alimentar als seus membres més pobres.

L'estadi es va quedar en silenci, excepte pels murmuris apagats de la gent en les tribunes. Tots els ulls es van fixar en l’Arratu. Ell estava dempeus, amb el cap alçat, observant... però tenia aspecte complagut. Va elevar els seus braços en l'aire i els ocellets voleiaren al seu voltant, trinant alegrement.

—Això va ser meravellós —va dir—. Emportin-se’ls i portin-me alguna cosa nova per veure. Tornin-los demà per divertir-nos més.

Una aclamació va créixer i les paraules aviat es van unir a l'exigència de «Alguna cosa nova! Alguna cosa nova!».

La porta per la qual van entrar es va tornar a obrir i va aparèixer Vrod, fent-los gestos perquè entressin, mentre els seus guerrers esperaven amb els seus blàsters preparats.

—Portin als llops —va dir Phasma.

Siv estava massa ocupada ajudant a Gosta i tirar d’en Torben com per seguir l'ordre, però els dos stormtroopers es van donar la volta immediatament per recollir els cossos inanimats de les bèsties grises. Siv va observar que la cara de Brendol va recórrer algunes contorsions fascinants de la indignació a l'enuig, la fascinació i la reflexió mesurada, en veure que els seus homes seguien les ordres de la Phasma. Vrod no va discutir mentre passaven per la porta carregant als llops de pell morts i li seguien pel passadís.

—No va quedar complagut l’Arratu? —va preguntar Brendol, avançant-se per seguir el pas del seu carceller.

—No va estar del tot malament —va dir Vrod, i les seves túniques van espetegar al seu pas—. Van poder esforçar-se una mica més per mostrar originalitat. La propera vegada, és probable que els donin armes per veure què poden fer realment.

—Però hem guanyat.

—Sí, bé, ella va guanyar. Més o menys. —Vrod va agitar una mà en direcció a la Phasma—. Vostès només van mirar. No es tracta tant de guanyar, saben?, sinó de mostrar a l’Arratu alguna cosa que mai hagi vist. La multitud i el propi Arratu són coneixedors experimentats, veuen? L'estadi ens ha mostrat coses belles i terribles, i vivim per a l'emoció. De tant en tant, alguna cosa és tan sorprenent que l’Arratu li atorga la llibertat a qui ho realitza. Però vostès no estan ni a prop. Si no poden entretenir, es marciran com la resta i moriran.

—Per què és així? Aquesta gran ciutat no té suficients encants?

Vrod va expulsar l'aire pel nas amb força.

—No podem deixar els murs. Res canvia mai. Hi ha massa persones i no tenim menjar suficient. Tot el que tenim és l'entreteniment. I els estrangers que capturem són el millor tipus d'entreteniment.

—Ningú desafia a l’Arratu?

Davant això, Vrod va deixar de caminar i va mirar a Brendol com si li hagués brollat un altre cap.

—Per què algú l’hauria de desafiar? Ell té el millor gust.

Aquesta vegada els van portar a una sala diferent, una que podia servir com a cambra d'emmagatzematge. Amb prou feines era prou gran perquè tots s'asseguessin en el terra i mengessin els aliments que van deixar allà, coses estranyes que no eren carn seca ni vegetals marins. Gens d'això tenia bon sabor, però el sabor era el de menys. Hi havia molta aigua, i era la millor aigua que Siv hagués provat, sense gust a sal, nutrients o mar. Els dos llops morts jeien prop de la porta, sense tocar-los, i Vrod romania dempeus enfront del grup, veient-los menjar.

—Què planegen fer amb els lupulcus? —va preguntar, divertit.

—Menjar-los —va respondre Phasma.

Era meravellós que pogués parlar, sobretot menjar, considerant que quan es va llevar el casc la seva cara estava morada, negra i sanguinolenta. Tenia els llavis aixafats, un ull inflat i tancat. Siv la va mirar tocar-se diverses dents i fer ganyotes davant els resultats. Almenys el menjar era suau, especialment uns daus gelatinosos i els trossos suaus d'algun tipus de fruita dolça.

Davant això, Vrod rigué de bona gana.

—Menjar bèsties malaltes? Llavors el nostre menjar no és prou bo per a vostès? Hi ha persones en els anells exteriors de la ciutat que matarien per aquestes riqueses.

—És bastant bona —va respondre Phasma—. Però qui sap el temps que seguiran alimentant-nos.

—Una comediant, també! Hauries de treballar en aquest acte. Et seguiria alimentant convenientment, però sense rascades ni ulls morats.

El menjar es va acabar aviat; no hi havia molt. Els scyres estaven acostumats a menjar només allò indispensable i prenien en compte les necessitats dels qui estaven al voltant. Torben era gran i mantenir-lo així beneficiava a tots. Gosta era petita, però encara estava creixent i necessitava menjar adequat perquè la seva cama lesionada sanés. Phasma també necessitava nutrients per sanar. Siv va menjar molt poc, sabent que estava bé i que no era gran. El que va menjar ho va fer pel fill en el seu interior.

No obstant això, li va molestar veure a Brendol Hux, qui havia fet tan poc, prendre la mateixa quantitat de menjar que qualsevol altre. En el Scyre, era natural que els ancians (qualsevol persona major de 40 anys) prenguessin menys menjar. No podien lluitar, no necessitaven pes addicional i depenien de les forces d'esquena i puny més joves que els mantinguessin alimentats. Però Brendol va prendre el que va voler i ni tan sols Phasma es va oposar, encara que Siv va veure que els seus ulls es van estrènyer quan Brendol va fer l'últim mos.

—De tornada als barracons, llavors —va dir Vrod—. Amb els seus gossos morts, perquè aquesta petita sol·licitud va divertir a l’Arratu. Crec que ell vindria a veure com se les enginyen per esquinçar els cossos sense ganivets, si tan sols els guardians li deixessin posar un peu fora de la seguretat de la seva torre sagrada.

Phasma va assenyalar als gossos amb la barbeta i els soldats els van aixecar. Tot el grup va seguir a Vrod pel vestíbul. Ell caminava com si res li importés al món. Tal vegada era així, considerant que els seus guàrdies tenien els blàsters apuntats als perillosos presoners que caminaven, sense manilles, pel passadís. Siv no comprenia aquesta actitud aquí, el flagrant menyspreu per la seguretat i la vigilància.

—Sabien que una vegada això no va ser res més que una fàbrica de roba? —Vrod va donar uns copets en una finestra de cristall. Siv va fer una ullada a l'interior per veure com es movien grans màquines que escopien encara més de la tela vaporosa—. L'Estació Arratu. Feia els uniformes per a la Corporació Minera Con Star. La van construir aquí per l'aigua. Una enorme deu i, alguna vegada, un riu que passava per aquí. Ara tenim màquines que poden fabricar tela. Tela sense fi. Només tires sorra en una i farà tela tot el dia. Però no pot fer menjar i no pot fer que els dies passin més ràpid, així que és millor que trobin una manera d'entretenir a l’Arratu sense trencar-se tots els ossos. Perquè aquestes màquines tampoc fan medicines.

Quan ell va obrir la porta, tots els ulls dels barracons de la presó van voltejar. Phasma va entrar primer, amb el seu casc posat i sense mostrar un sol signe exterior d'haver estat colpejada gairebé fins a la mort. Els soldats van entrar darrere, i ella va assenyalar una taca de sang en el terra.

—Posin un d'aquests aquí.

Els stormtroopers es van mirar entre si i un d'ells va llançar el seu llop-de-pell sense qüestionar-la. L'altre va seguir carregant la seva presa sagnant; la pell grisa degotava i tacava la seva armadura amb sang llotosa.

—Passin una bona nit. Preparin-se per a demà. —Vrod va fer un gest amb la seva mà blanca en direcció d'ells. La porta es va lliscar per tancar-se.

—Un d'aquests gossos és nostre. Poden quedar-se amb l'altre —va dir Phasma als altres ocupants de la cambra.

—Per què? —algú va preguntar des del terra—. Què volen?

—No volem problemes. I de totes maneres la carn es farà malbé.

Phasma es va apartar de les persones que es lliscaven cap al cadàver en el terra i va anar al llit on Elli havia jagut aquest matí. La dona havia desaparegut. Dues persones estaven ficades al llit en la seva llitera, amb els seus ventres rodons contra els seus ossos prims. Va bastar una mirada de Phasma perquè tots saltessin del llit i s'arrosseguessin com crancs fora de la seva vista.

—Torben i Gosta.

—No cabo allà —es va queixar Torben.

—Intenta-ho.

Gosta va grimpar a la part de dalt i Torben va ocupar tota la de baix, mentre el marc de metall cruixia sota ell. Mentre Siv es movia per revisar-ho a la recerca de ferides ocultes, encara que no pogués fer gens pel dany, va observar alguna cosa peculiar. Brendol i Phasma estaven conversant en el racó, amb murmuris massa baixos per escoltar-los. Però va veure que Brendol ficava la mà en la seva jaqueta i treia alguna cosa, un tub brillant, que va clavar en l'espatlla de la Phasma, just entre les plaques de la seva armadura. Ella no es va moure, no grunyí i, per descomptat, no va agafar la seva mà i li va aixafar els ossos amb el guant com a càstig. Siv no sabia el que contenia el tub, però qualsevol cosa que fora, Phasma va estar d'acord. Quan va acabar, el tub buit va tornar a desaparèixer en la jaqueta de Brendol.

—Descansem una mica —va dir Phasma a la seva gent.

Ella es va llevar el casc i es va recolzar en el terra al costat del llit d’en Torben. Mentre Siv encara li recorria amb els dits, revisant els seus ulls i els blaus foscos en la seva gola, sota l'ombra de la seva barba, Phasma va caure en un somni profund. D'estar a casa, Siv hauria atès primer les contusions de la Phasma, li hauria ofert el més fort dels liniments i algunes herbes per mastegar que li ajudarien a reduir la inflamació. Aquí, sense recursos ni herbes, no podia fer gens. Igual que amb els detraxors, estava indefensa sense la seva motxilla. Va revisar a Gosta de nou abans que Torben l'atrapés pel maluc i tirés d’ella cap al seu petit llit, bressolant-la contra el seu costat calent i mantenint-la prop del seu braç.

—Aquest lloc està tan malament —va murmurar ella.

—Llavors l’abandonarem.

—Crec que vas sofrir una commoció cerebral.

—Tal vegada.

Ella es va dormir contra ell. Quan va despertar, s'estava morint de gana. Mirà al gos mort en el terra, el que Phasma havia guardat per a la seva gent. Amb reticència, i odiant-se a si mateixa per això, va començar a picar-ho a la recerca d'un lloc suau.

Quan va mirar la cara dormida de la Phasma, la va trobar gairebé sana. Els blaus eren grocs, la inflor s'havia anat, la pell oberta estava unida per línies rosades de cicatrius. Qualsevol cosa que hi hagués en aquest tub devia ser més de la sorprenent medicina de Brendol.

Era un miracle. Però quins altres miracles s'estava reservant Brendol?

 Següent