Aliens (6-4)

Anterior

CAPÍTOL —28—

L’ishi tib havia apostat molt en els tresors perduts del Comte Dooku. Havia apostat i havia perdut. El Corsari Carmesí era un capità just. Just, però no indulgent. La missió ja els havia costat massa, molt més del que Pendewqell podria pagar. Així que probablement era millor per a ambdues parts si fugia ara i els evitava confrontacions incòmodes.

Només havia d'arribar a l’escotilla, agafar un dels esquifs individuals que estaven en el celler de la barcassa i sortir a base de trets d'aquest infernal Mar de Sorra, abans que algú aconseguís atrapar-lo. Després podria escapar fins a un altre sector. Tal vegada a un lloc remot com, Wasco o Andui, o algun altre lloc on ningú pensés a buscar-lo.

Llavors, Pendewqell va tombar una cantonada i es va trobar de front amb una gran multitud de superdroides de combat que acabaven de ser reactivats.

—Entès, entès —va dir el que estava al capdavant i tota la companyia de droides va obrir foc.

I aquestes van ser les últimes paraules que va escoltar l’ishi tib.

CAPÍTOL —29—

La vella nau s'estava esbocinant; la tripulació del Meson Martinet feia fins a l'impossible per mantenir-se per davant dels enderrocs. El capità havia ordenat a la tripulació que carregués al clon inconscient. Quiggold no entenia per què, però donat l'humor del Corsari Carmesí des de l'abrupta partida d’en Pendewqell, el primer oficial va decidir que probablement el més assenyat era no discutir.

Mentre es tirava al clon a l'espatlla, Squeaky murmurava alguna cosa increïblement grollera. Per sort, a ningú se li va ocórrer traduir el que deia. La veritat era que ni tan sols hi havia temps per discutir. La tempesta de sorra estava en un frenesí total, fora, i no hi havia temps més que per córrer fins al port d'atracada i escapar en la barcassa.

Clar que va ser just en aquest precís moment quan Scorza per fi va decidir atacar.

CAPÍTOL —30—

—Estúpids! —va escopir Scorza, mentre treia el seu blàster i sortia d'un passadís atrotinat per abordar als pirates que fugien en aquest moment—. De debò van creure que aconseguirien escapar amb el tresor tan fàcilment? De debò subestimen tant al seu arxienemic?

La tripulació va intercanviar mirades confoses. Quiggold es va encongir d'espatlles.

—Qui ets exactament?

—Sóc Scorza! —va cridar el weequay—. Sóc la venjança encarnada! Sóc la seva total i absoluta destrucció!

—Està bé —va dir el primer oficial.

—Està bé? Això és tot el que han de dir? Això és el millor que tenen per oferir?

—És només que... —Quiggold va fer una pausa.

—Què? —va dir Scorza, apuntant-li amb el seu blàster—. Parla!

—Crec que..., se't va oblidar alguna cosa.

—Ah si? —va dir Scorza, amb una veu seca i plena de desdeny—. I exactament què és el que se'm podria haver passat per alt? Quin astut truc té el seu capità sota la màniga aquesta vegada? Eh?

—Cap truc. És només que... —Quiggold va voltejar-se per mirar al capità.

El Corsari va alçar una de les seves mans enguantades i va apuntar a alguna cosa que estava darrere del weequay.

Quiggold va continuar.

—Hi ha un esquadró de superdroides de combat just darrere teu.

Sorprès, Scorza es va donar la volta. Part d'ell esperava haver caigut en el truc més vell de tots. Però no era així. Els droides eren molt reals, així com els seus blàsters.

Els droides van obrir foc i així va ser com va arribar a la seva fi la història d’Scorza i la seva set de venjança.

CAPÍTOL —31—

Afortunadament, els superdroides de combat van estar bastant ocupats per una estona disparant a Scorza. Aprofitant aquest temps, la tripulació del Botxí va fer la seva fugida. Van recórrer un passadís darrere l'altre, fins que finalment van arribar a l’escotilla on la seva barcassa estava atracada.

Quiggold i Squeaky van tirar de la palanca d'emergència per obrir la trapa, just a temps perquè la tripulació veiés com un cuc de sorra, que va aparèixer del no-res, alliberava la barcassa dels seus amarratges i la destruïa amb la seva enorme i poderosa mandíbula.

Era impossible saber-ho amb certesa a causa de la seva màscara, però Quiggold coneixia a Sidon Ithano des de feia molt temps i estava gairebé segur que el Corsari Carmesí estava posant els ulls en blanc amb exasperació.

—Bé —va dir Quiggold—. Encara ens queden els pods d'emergència.

CAPÍTOL —32—

Havia solament un pod d'emergència.

Específicament, hi havia solament un pod d'emergència que funcionava i que no estava ni en la part de la nau enterrada per la sorra, ni envoltat per un contingent de superdroides de combat, la qual cosa significava que no cabrien tots i que una persona hauria de quedar-se.

Quiggold va imaginar un escenari en el qual ell se sacrificava valentament perquè el capità i la resta de la tripulació poguessin escapar. Però, això no va ser el que va passar. En el seu lloc, mentre Squeaky, Reveth i Quiggold s'empenyien mútuament d'un costat a un altre, competint per una posició que els oferís seguretat, el capità va fer un pas cap endavant.

Sense dir ni una paraula, el Corsari va ficar a la seva tripulació i al clon inconscient en el pod.

I abans que algú pogués discutir, Sidon Ithano, amb la seva expressió tan impassible com sempre, darrere de la seva màscara de plastiacer color carmesí, va pitjar l'interruptor d'activació; així va llançar a la seva tripulació a alta velocitat a través del Mar de Sorra i lluny del creuer condemnat.

CAPÍTOL —33—

Quiggold i la resta de la tripulació van observar amb tristesa, mentre el pod d'emergència els llançava lluny del perill. El creuer es cremava i s'enfonsava en el remolí de sorra explosiva.

—Tal vegada... —va dir Quiggold—. Tal vegada estarà bé.

Tota la tripulació va fer una ganyota de dolor, mentre el cuc gegant destruïa el casc de la vella nau separatista, fent un soroll tan monstruós, que el millor és no descriure-ho detalladament.

—Bé, així i tot... —va començar a dir Quiggold amb un to optimista.

Després, tota la nau va explotar enmig d'una gran ràfega de foc i llum.

—Suposo que no —va dir Quiggold, amb una veu plena d'aflicció i remordiment.

CAPÍTOL —34—

Va passar una setmana. Després altra. Després una altra més. En el seu bar abandonat, allò que quedava de la tripulació del Meson Martinet esperava al seu capità. Haurien de marxar aviat. Els subministraments començaven a escassejar i el planeta desèrtic no era el lloc ideal per estar sense menjar o sense aigua. Així i tot, van esperar el més que van poder.

Kix, el clon, va acabar per recuperar-se, almenys físicament. Pel que sembla, el soldat seguia en xoc per les moltes revelacions d'història galàctica que havia descobert des que va despertar, particularment aquelles relacionades a l'atac de l'Orde Jedi i els seus efectes col·laterals.

Mentre que Kix reflexionava sobre el seu destí en aquest nou i estrany futur, la tripulació pirata recapacitava sobre el passat.

—S'ha anat, Quiggold —va dir Reveth—. Bé ens hauria convingut enfonsar-nos juntament amb ell. Ho vam perdre tot. Estem arruïnats.

—Ho sé..., ho sé... —va dir Quiggold—. Només penso que hauríem d'esperar una setmana més. Dic, tal vegada...

—Tal vegada, què? —va preguntar Reveth, agitada—. Tal vegada el capità va aconseguir domar, d'alguna manera, al cuc gegant i el va cavalcar per sortir del desert de sorra explosiva i lava? Això és el que esperes que hagi passat?

Quiggold va sacsejar el cap. Sabia que no hi havia cap oportunitat que el capità hagués sobreviscut. No hi havia esperança. Cap, ni tan sols un Jedi dels temps antics podria haver escapat d'aquest infernal...

La mandíbula del primer oficial es va obrir tant que gairebé arriba fins al terra. Reveth es va aixecar impactada, mentre que Squeaky va cridar d'alegria. El Corsari Carmesí estava parat en l'entrada. La seva capa estava feta uns parracs i el seu casc vermell necessitava una polida, però aquí estava ell, amb vida.

—Co-com...? —Quiggold no tenia paraules.

El Corsari va detenir les seves preguntes amb un gest i va llançar un cub metàl·lic a les mans d’en Kix.

—Què és això? —va preguntar Quiggold, confós.

—És..., és un nucli de memòria del creuer separatista —va respondre Kix—. Van ser dissenyats per a autodestruir-se, però suposo que aquest... ha d'haver fallat —el clon va alçar la mirada—. Aquest cub conté un mapa complet de totes les fàbriques de droides ocultes que van ser creades pels separatistes. Les seves bases secretes. Els seus magatzems d'armament. Tot.

Reveth va agafar el cub de les mans d’en Kix, xiulant aprovatòria.

—Això hauria estat impossible de descodificar fa cinquanta anys. Però ara és pa menjat. Podrem rastrejar aquestes instal·lacions i així tindrem el nostre antic tresor enterrat! Serem rics!

Quiggold va xiular.

—I, per sort, resulta que tenim a mà a un expert en instal·lacions militars de l'era de les Guerres dels Clons i els seus sistemes de seguretat. Benvingut a bord, Kix.

—D'acord —va continuar Quiggold, fregant l'espècie de rosari que sempre portava amb si, una vegada que la impressió de totes aquestes riqueses potencials es va esfumar—. D'acord, però, de debò... —va dirigir la seva mirada al Corsari—, de debò, com va aconseguir sobreviure? El foc..., la sorra..., el cuc... Com...?

El Corsari es va asseure en un sofà polsós, es va estirar amb mandra, com si res emocionant li hagués ocorregut en segles, i va mirar al seu primer oficial. Amb una veu rasposa i mecànica, que gairebé mai se sentia, va dir:

—Ja hauries de saber-ho, Quiggold. Sóc Sidon Ithano. No moro amb tanta facilitat.

FI