CAPÍTOL —18—
Sense saber que el transport que acabava d'abandonar era a
punt d'esclatar, Scorza va aterrar amb un fort cop i va rodar per la coberta en
flames del Botxí. El Corsari Carmesí
estava només a uns pocs passos de distància, defensant-se d'un parell de Gray
Gundarks que van aparèixer de sobte davant d'ell. Traient el seu blàster a tota
velocitat, Scorza es va desfer dels enemics del seu enemic.
En els voltants, només el Corsari i Scorza seguien dempeus.
El foc s'estenia per la coberta i aïllava al Corsari de la seva tripulació. Era
el moment. Ningú li robaria al weequay la seva venjança.
Scorza rigué.
—Sempre et vas creure superior a mi, veritat, Corsari? Tots
aquests anys t'has quedat amb els millors contractes, has robat botins que em
pertanyien per dret, m'has tractat com si fos un zero a l’esquerra! Com si no
existís!
El somriure d’Scorza va desaparèixer mentre apuntava amb la
seva arma.
—Bé, mira't ara —es va burlar amb desdeny—. Aposto al fet
que mai vas pensar que acabaries així.
El Corsari va mirar al voltant. Va fer un incòmode pas cap
endavant. Un so similar a una botzina, provinent d'una gola inhumana, va emanar
de darrere de la màscara vermella i brillant del Corsari.
Scorza va sentir una ira que va empetitir tot sentiment que
hagués conegut fins aquest moment.
—Què? —va dir el weequay, ennuegant-se amb la seva pròpia
bilis—. Com..., com és possible que no sàpigues qui sóc? —va exclamar.
Sidon Ithano, el pirata més perillós per navegar els
Clústers Perduts més enllà de la Vora Exterior, el més temut adversari de
l’escaramussa d’Adratharpe VII, el lladre més infame de la seva espècie,
simplement es va encongir d'espatlles com si es disculpés per alguna cosa. Hi
havia conegut molts pirates weequay. Estaven pràcticament pertot arreu.
Scorza va deixar anar la seva pistola i va desembeinar la
seva vibroespasa d'alta densitat. Acabaria amb la vida del seu enemic amb les
seves pròpies mans; només això restauraria l'honor del weequay.
La batalla va començar: Scorza brandava la seva arma com un
boig. El Corsari Carmesí es movia amb destresa, bloquejant l'atac amb la seva
pròpia espasa i llançant uns quants atacs al weequay. Per un breu instant,
Scorza va pensar tenir l'avantatge. Després, Sidon Ithano va respondre amb una
forta puntada i va llançar al seu sorprès enemic per la borda de la barcassa.
Just llavors, el cor de l'agitat vòrtex va explotar amb un
centelleig d'energia color blau pàl·lid i, de sobte, cada gra de sorra que hi
havia en el desert es va congelar en el seu lloc.
CAPÍTOL —19—
El míssil que el Botxí
havia disparat no era un míssil qualsevol; era una peça d'enginyeria molt rara
i totalment il·legal, coneguda com disruptor cinètic. Havia estat dissenyat per
usar-se en assentaments on s'extreia gas. El seu propòsit era separar matèria
particular de recursos gasosos quan es treballava en situacions volàtils. En la
seva configuració original de fàbrica, els disruptors eren molt efectius; per
un curt període de temps van tenir una gran demanda.
Desafortunadament, quan es va intentar utilitzar-los fora
d'ambients simulats, es va descobrir molt ràpidament que l'energia cinètica
generada pels míssils aviat tornava, i molt més perillosa i volàtil del que
havia estat abans. Això significava que si un els usava, diguem, en una
tempesta de sorra, només es tindrien uns quants minuts abans que les partícules
congelades comencessin a moure's una altra vegada. Una hora després d'això, les
partícules prèviament congelades solien tornar-se extraordinàriament volàtils.
Com a conseqüència d'això, els disruptors van ser retirats
del mercat; no obstant això, seguien disponibles, en quantitats molt escasses,
en racons de la galàxia que tenien dubtosa fama.
El vòrtex que feia uns instants tirava lentament dels dos
navilis que estaven lligats junts s'havia dissipat abruptament. El desert es va
congelar. En no estar acostumats als moviments interminables de les dunes de
sorra, diversos pirates, motoristes i lladres, van caure imprevistament a la
coberta. Però el Corsari Carmesí i la seva tripulació estaven preparats.
—Deixin anar els cables d'arrossegament! —va cridar
Quiggold—. Restableixin les coordenades! Això encara no ha acabat!
Pendewqell va llançar a un Gray Gundark confós per la borda
de la barcassa que encara estava en flames.
—Aquí està! El creuer de combat! —va cridar amb emoció.
En efecte, les restes de l'antic navili de la Confederació
es trobaven just de l'altre costat del vòrtex que assotava amb fúria moments
enrere.
I amb això, el Botxí
va avançar amb determinació, mentre deixava enrere als pirates i motoristes
desorientats, enmig de la seva ardent perdició.
CAPÍTOL —20—
Quan la tripulació del Botxí
va arribar a la resclosa d'aire del navili separatista, el desert començava a tornar
a la vida. Per empitjorar les coses, s’adonaren de seguida que el Botxí no era el primer d’arribar al
premi.
Squeaky grunyí mentre batallava amb els controls de
l’escotilla del creuer de combat. Quiggold va inclinar el cap, assenyalant els
pesats speeders que estaven amarrats al casc del creuer.
—Els Ullals del Hutt! Havien de ser aquestes maleïdes rates
womp les que se'ns escapolissin per davant! Si arribem a veure'ls...
L’escotilla es va obrir i, immediatament, Quiggold va deixar
de malparlar. Dins estaven els membres de la banda coneguda com els Ullals del
Hutt: morts.
—Bé —va continuar Quiggold—, oblidin-lo.
Squeaky va deixar anar un grinyol de terror. El Corsari va
sacsejar els temors del pirata de musell de porc amb només aixecar la seva mà
enguantada. Quiggold va repetir el sentiment que tractava d'expressar el seu
capità.
—Ells no estaven preparats. Nosaltres sí ho estem. S'han
estat filtrant gasos de durílliam del nucli de la nau durant dècades. Tots,
posin-se els seus respiradors. Ara.
Emmascarats per protegir-se dels perillosos gasos, els
membres de la tripulació del Botxí es
van obrir pas cap a les profunditats del navili caigut, a la recerca del seu
botí.
CAPÍTOL —21—
Scorza va sortir arrossegant-se furiós del casc en flames
del Botxí, d'on havia estat penjant
des que li van fúmer una puntada i van llançar-lo per la borda. Era un weequay
pacient i sabia que, una vegada dins del navili separatista, podria superar als
seus odiats enemics.
Llavors, el botí, que tant mereixia, seria seu per fi.
CAPÍTOL —22—
Desplaçar-se per l'interior del creuer resultava difícil: la
corrosió acumulada al llarg de diverses dècades havia afectat seriosament els
passadissos; hi havia molt poc espai per maniobrar entre els enderrocs caiguts
i els droides de combat inactius.
No obstant això, se les van manegar per maniobrar. En poc
temps, la tripulació del Corsari havia arribat a la coberta de comandament.
Estava tan destruïda i abandonada com la resta del navili, amb un droide de
combat mig destrossat assegut en l'estació de comandament. El droide en qüestió
es movia, però molt poc. S'escoltava un lleu espetec i un brunzit cada vegada
que el braç del droide es movia de dalt a baix, una, i una altra i una altra
vegada.
La Reveth estava perplexa.
—Té energia?
—Amb prou feines —va respondre Pendewqell—. Una tempesta
magnètica que va tenir lloc fa sis mesos va fer que es reiniciessin els
sistemes d'algunes naus abandonades a la regió. La càrrega s'ha estat acumulant
lentament en els motors d'energia de la nau des de llavors. Això va ser el que
va activar la transmissió que vam rastrejar.
—Ah —va dir Quiggold—. Llavors, la nau ha estat encenent-se
i acumulant energia lentament?
—Exactament —va respondre Pendewqell, escanejant la llista
d'embarcament.
El Corsari va sacsejar el cap, consternat.
—Pen —va començar a dir Quiggold, mentre usava un elevador
de voltatge per encendre la computadora secundària de la nau—. Tu i jo hem
treballat junts durant un llarg temps. Així que vull que sàpigues que et faig
aquesta pregunta de la manera més amable possible.
—Eh... Sí, Quiggold?
—Per ventura ets idiota?
—Eh.
—Només existeixen dues respostes, Pendewqell: sí o no. Per
ventura. Ets. Idiota?
—Eh... No, senyor. No. No ho sóc.
—Oh, que bé —va respondre Quiggold, amb falsa sinceritat—.
Llavors, suposo que el fet que estiguem en un creuer de combat ple de droides
de combat que s'estan reactivant és alguna cosa que vas considerar quan vas
suggerir aquesta cerca del tresor?
L’ishi tib va fer una pausa, alternant la mirada entre
l'impassible capità i l'irritat primer oficial.
—Oh —va dir—. Ah —va afegir.
Cap d'aquestes respostes va servir de molt.
CAPÍTOL —23—
A fora, Toltek, el devaronià, finalment va aconseguir
arribar a la nau.
La banda de pirates devaronians havia observat la batalla en
la distància i, ja que no volien involucrar-se en absolut, la van envoltar, amb
l'esperança d'esquivar als combatents i arribar abans al navili separatista
caigut. Desafortunadament, en morir la tempesta de sorra, també va morir
l'impuls del seu navili d'energia eòlica. Els va prendre pràcticament una hora
sencera perquè l'impuls de la tempesta tornés amb suficient intensitat perquè
el navili devaronià comencés a moure's una altra vegada.
Toltek va somriure. No li importava. Superava en armes a
tots els altres pirates i la seva tripulació controlava la sortida. L'única
cosa que havien de fer era esperar; el Corsari Carmesí sortiria eventualment
amb el premi. Senzill.
Desafortunadament per a Toltek, no estava assabentat de
l'espectacular reacció que el disruptor cinètic del Corsari Carmesí causaria
molt aviat. Ni ell ni la seva tripulació estaven preparats per al moment en què
cada gra de sorra que girava al seu voltant comencés a explotar amb la força
d'un detonador tèrmic.
Així va ser com la història de Toltek el devaronià va
arribar a la seva fi.
CAPÍTOL —24—
El creuer va tremolar. La tripulació del Botxí va córrer tan ràpid pels
atrotinats passadissos com els permetien els enderrocs que obstaculitzaven el
camí. El Corsari els havia donat a tots instruccions exactes, així que sabien
que la seva finestra d'oportunitat per escapar s'estava tancant.
La Reveth estudiava els holoesquemes del navili.
—La volta hauria d'estar per aquí —va dir ella, assenyalant
una gran porta que estava parcialment oberta.
Pendewqell es va detenir en sec.
—Just per aquí? Just per on estan les estacions de càrrega
dels droides?
—No estan actius —va argumentar la Reveth.
—No estan actius..., encara —va exclamar l’ishi tib.
—Ja sigui aquí o aquí dins —va dir Quiggold, fent a un
costat les seves preocupacions—, estarem en problemes una vegada que s'activin.
Així que cal aconseguir el tresor i sortir d'aquesta nau.
La tripulació es va moure per les enormes càmeres. Centenars
de droides de combat penjaven sense vida de les seves estacions de càrrega
inertes.
—Tinc un mal pressentiment sobre això... —va balbotejar
l’ishi tib.
Quiggold va fulminar a Pendewqell amb la mirada.
—Tens un mal pressentiment? De debò? Just ara, de sobte,
tens un «mal pressentiment»?
L’ishi tib es va posar una mica a la defensiva.
—Només és una expressió...
—Doncs és molt estúpida! Clar que tens un mal pressentiment!
Estem enmig d'una nau de combat abandonada que, a més d'estar mig enterrada al
centre d'un remolí de sorra, està plena de droides programats per matar a tot
intrús! Tots tenim un mal pressentiment sobre això! I tot va ser idea teva!
—El tresor! —va exclamar Pendewqell—. Això farà que tot
valgui la pena! Cristalls que tenen un valor de milers de milions de crèdits!
Ja veuràs! Ja ho veuran tots!
—Serà millor que així sigui —va dir Quiggold entre dents.
Darrere d'ells, massa lluny com perquè algú s'adonés (excepte
tal vegada l'exèrcit de droides aparentment inert), Scorza els seguia,
planejant la seva inevitable venjança.
CAPÍTOL —25—
—Un pod d’estasi crio-cíclic? —va dir Pendewqell, amb una
veu desesperada.
La tripulació havia aconseguit arribar fins a la volta i,
amb ajuda d'alguns trets de blàster i explosius estratègicament col·locats, va
aconseguir obrir-la. Però, no hi havia cristalls d'espasa làser per enlloc.
Només un pod d’estasi crio-cíclic. Generalment, aquests s'usaven només per
períodes de temps curts, però aquest pod clarament portava aquí molt temps. El
cristall transparent del pod estava cobert de gebre, per la qual cosa era
impossible distingir el que hi havia endins.
El creuer va tremolar de nou. La tempesta explosiva de
l'exterior li donava els últims tocs a la ja destrossada nau de combat. Aviat,
la infraestructura no resistiria més.
—D'acord, pensin, qui sap el que pugui estar congelat aquí
dins! —va dir Pendewqell amb un optimisme inexistent—. Aposto al fet que és
alguna cosa, o algú, molt valuosa!
La tripulació va fulminar a l’ishi tibi amb la mirada.
—Bé, si no és valuós, per a què conservar-ho en una volta?
—va cridar Pendewqell amb exasperació.
El Corsari va assentir. Quiggold es va encongir d'espatlles,
senyal que estava d'acord.
—Bon punt. Cal desactivar-ho.
Squeaky i Reveth es van acostar al pod, mentre Pendewqell
començava a pitjar els botons que es trobaven al costat d'ell, en el panell del
sistema generador d'emergència, el qual havia conservat intacte el camp d'immobilitat.
Pocs segons després, la càpsula va començar a obrir-se i la forma del que
estava emmagatzemat dins es va tornar clara a la vista de tots.
Un soldat clon de la República, viu, dècades després de la
fi de les Guerres dels Clons.
—On..., on estic? —va quequejar el soldat.
CAPÍTOL —26—
El droide de combat B1-CC14 havia vist dies millors. En les
dècades que havien passat des del xoc en la superfície de Ponemah, el droide
havia estat objecte de la corrosió i la degradació dels seus circuits. No és
que tingués importància, ja que el droide també havia estat sense energia tot
aquest temps.
Fins ara.
Alguna cosa havia encès els receptors d'energia de la nau
estavellada i els seus sistemes s'estaven recarregant lentament.
Amb el seu únic sensor funcional, B1-CG14 s’adonà d'una
alerta preocupant que apareixia en la consola mig destrossada enfront d'ell. El
carregament, el tresor del Comte Dooku, havia estat alliberat del seu estasi
crio-cíclic. No se suposava que això havia de passar. El soldat clon havia
estat capturat a Coruscant, havia sortejat grans perills i havia estat tancat
en un estasi mèdic de llarg termini després d'un rigorós interrogatori.
Aparentment, el clon havia estat l'últim ser a parlar amb un famós traïdor de
la República i es creia que estava en possessió d'informació vital, encara que
no hi havia estat disposat a confessar aquesta informació als droides
interrogadors. Així que, seguint estrictes ordres del Comte Dooku, el clon
havia estat congelat en estasi i ningú més, ni tan sols els droides, tenien
permès tornar a parlar-li. No fins que el propi Dooku pogués interrogar al clon
en persona.
Aquest era el pla. Però alguna cosa, que B1-CC14 ignorava,
havia sortit malament. En realitat no importava què, el cas era que la nau
havia estat detectada i atacada per les forces aclaparadores de la República i
tots els intents del droide per escapar de la destrucció havien fracassat.
Ara només quedava una ordre que importava. El Comte Dooku
havia estat molt específic. Calia evitar que el presoner escapés, a qualsevol
cost. Bé, almenys B1 sabia que encara podia complir aquesta part de les seves
ordres.
Amb la poca energia que li quedava, el droide va activar
aquells sistemes d'emergència que estaven programats per mobilitzar al
contingent de superdroides de combat, amb una bateria a prova de fallades.
D’aquí a pocs minuts, més d'una dotzena de superdroides de combat envairien els
passadissos i es desfarien de tots els visitants no desitjats.
I amb això, B1-CC14 va tornar al dolç i pacífic oblit de la
desactivació.
CAPÍTOL —27—
La Reveth es va moure ràpidament per ajudar al soldat a
aixecar-se. Això va ser un error; malgrat les dècades que portava congelat en
estasi, estava clar que els instints de combat del clon romanien intactes.
—No ho entenen! —va cridar el soldat, mentre empenyia a
Reveth cap enrere. El clon es veia aterrit. Febril. Balbotejava. —Sóc metge —va
dir entre panteixos—. I jo..., jo em vaig assabentar d'una cosa..., una cosa
horrible. Cincs[1] ho
sabia... Ell va ser el que es va adonar després que Tup[2]...,
i per això el van matar. Però jo vaig seguir investigant. Van dir que era un
virus...
El Corsari va fer un gest subtil a Squeaky i Pendewqell, i
els dos pirates van començar a envoltar al clon malalt per tots dos costats.
—Un xip en els nostres caps. En els caps de tots els clons!
Una ordre. Un comando per trair..., matar... I tot això ve del Canceller!
El clon va prendre la mà estirada d’Squeaky i el va llançar
contra Pendewqell, qui avançava cap al soldat. No obstant això, l'esforç va ser
massa per a ell, la qual cosa va fer que trontollés.
—Els Seppies, ells em van capturar.
El soldat parlava ràpid, gairebé tant com per seguir tot el
que deia. Era com si el clon no s’adonés que estava parlant en veu alta.
—Em van interrogar per esbrinar qui més sabia sobre això —el
clon suava. Tremolava. Es veia trist—. Mai vaig tenir oportunitat de dir-li a
ningú més el que sabia. No sabia en qui confiar. Però no els hauria dit de
totes maneres.
»Així que van dir... —Els pirates estaven callats, escoltant
mentre el clon malalt i delirant seguia amb el seu relat—. Van dir que
m'enviarien amb algú amb qui no podria ocultar secrets..., amb els sith... El
fred..., el fred que congelava i cremava al mateix temps...
El clon va caure al terra. Els seus ulls es van posar en
blanc.
—Enverinament per estasi —va murmurar la Reveth—. Va estar
atrapat aquí massa temps.
—No! Encara puc salvar-los. Skywalker! —va murmurar el clon
amb intensitat—. Busquin al General Skywalker! Ell ens ajudarà. Ell pot
salvar..., salvar als Jedi..., salvar a la República!
—Quin és el seu número d’identificació, soldat? —va
preguntar Quiggold al soldat recentment descongelat.
—CT-6116 —va respondre el soldat, tossint—. Kix. Em
diuen..., Kix..., senyor...
I havent dit això, el soldat va quedar inconscient. La
Reveth va col·locar ràpidament un respirador sobre la cara del clon.
—Bé —va dir Quiggold, trencant el llarg silenci que hi havia
entre el grup de pirates—, aquesta sí que va ser informació molt valuosa,
Pendewqell. Segurament la República Galàctica estarà molt feliç ara que tenen
la possibilitat d'impedir que l'emperador pugi al poder. Probablement també li
hem estalviat a la galàxia un centenar de pèrdues. Tal vegada puguem acudir amb
el Consell Jedi i demanar-los una gran i sucosa recompensa!
El primer oficial va girar-se per donar la cara a l’ishi
tib, qui els havia guiat ximpletament a la cacera d'aquell tresor.
—Així que, l'única cosa que hem de fer ara és tornar en el
temps! Què opines de...?
Però Pendewqell ja s'havia marxat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada