IV
La Despòtica (Part II: El Príncep
Pirata)
________________________________________
LYECHUSAS
-25.200 a ??? ABY
Abans que el Professor
Ransen proposés que la Despòtica podria haver-se originat en la propaganda
hutt, la llegenda deia que el mateix Xim va encarregar les seves obres
fundacionals. Lyechusas, la més admirada dels dramaturgs lisst'n, va servir com
la seva poeta de la cort, i es diu que havia compost, a petició de Xim, una
trilogia de trilogies fent servir de base la seva vida. Malauradament, els seus
manuscrits originals no han resistit les tribulacions del temps tan bé com la muda
de pell que penja al Teatre Real d’Argai i que es diu que és seva. Però les
restes dels seus drames que sobreviuen traduïts a Oor exhibeixen l'obra d'una
mestra escriptora que no era ni un aduladora ni un embellidora de noms.
Lyechusas mai s'arronsa en exposar el costat fosc del seu Dèspota: ella infon a
Xim amb tota la crueltat i l'arrogància que més tard els dramaturgs
s'encarregarien de caricaturitzar arribant a una sorprenent exageració.
Tenint en compte el
seu retrat poc afavoridor, un lector menys exigent podrà estar d'acord amb
Ransen que les obres de Lyechusas semblen ser els atacs inicials de la campanya
de propaganda hutt. Perquè per què un Dèspota donaria suport a obres tan
crítiques sobre si mateix? No obstant, potser Xim va ser un dels més
il·lustrats de la seva espècie, un tirà que desitjava que la galàxia donés un
cop d'ull a l'ombra que el turmentava en cada acció. Submergeix-te sota de la
superfície de les escenes de Lyechusas i aquesta ombra serà clara. El seu
príncep pirata oculta les seves vulnerabilitats darrere d'una màscara de
crueltat, de manera que mai més serà explotat pel seu pare, que va truncar la
seva infantesa per al seu propi benefici.
EL PRÍNCEP PIRATA
(EXTRACTES)
PER
LYECHUSAS D’ARGAI
(TRADUÏT
DEL TEXT D’OOR PER ROLDAN NOXK)
DRAMATIS PERSONAE
XIM, príncep d’Argai
OZIAF, nan t'inn
t'inn
XER VIII, rei d’Argai
INDREXU, amant de
Xer
ROBOTS DE GUERRA DE
XIM (Cor)
ACTE UN
ESCENA.
Foscor. Negra com l'espai. Un llarg silenci. El silenci
és trencat pel murmuri d'un pistó. Un segon. Un tercer. Més que un sospir. La brisa
constant dels ventiladors dissipant la calor. El constant brunzit dels discos
de memòria. Els tancaments de trinquets de les persianes òptiques. Un
parpelleig. Un llum vermell. Un parpelleig. Un altre. Aviat uns parpelleigs en
seqüència llancen una llum vaga en un cor de cossos d'acer.
COR.
Som
els robots de guerra de Xim,
i
xiulem d'ira,
la
ràbia de la sang mortal
i
la devastació que causa.
Intentem
calcular, aixafar els números,
la
ira, l'odi, la sempre urgent necessitat
d'aniquilar,
al
nostre amo
nostre
creador
nostre
pare.
Això
mai computa.
Perquè
nosaltres, els d'engranatges i generadors,
petos
i canons de pols,
no
desactivem els nostres directors,
ni
aixafem als nostres camarades
sense
importar marca o model, classe o funció,
de
carn o de metall
llevat
que la nostra programació ens impulsi
o
els nostres circuits siguin derogats,
germans
d'acer som tots.
ESCENA.
Les parets de la cambra d’hibernació comencen a
brillar. Il·luminant taulers de control, bancs de monitors i un sarcòfag
impressionant amb forma humana. Les mans de l'humà estan rendides inertes. La
seva cara està sorpresa en una ganyota de menyspreu. Els signes vitals un blip
al llarg de la llosa del tauler.
El cor es manté al fons, en sintonia amb la maquinària.
Entra OZIAF.
OZIAF.
Estimat amo,
estimat, estimat amo,
en pau es veu vostè
adormit, congelat en
el temps,
amb la mirada
perduda
de somnis de carbó
mentre que el seu
servent, per sempre lleial
deambula en la
foscor
mentre espera.
Però no pot seguir
esperant,
no hi ha més monitors
per comprovar,
no hi ha més argot
binari per calibrar,
no hi ha més
mecànics imperiosos,
que pensen que els
droides saben què fer millor que els nans.
Sí, no més, no més,
perquè el moment ha
arribat, el viatge està fet,
set anys de saqueig,
quatre de son,
amb una pota plena
de meravelles que ningú en els meus caus
alguna vegada hagués
somiat:
a Thule, agafant
pedres de l'aurora, verdes i sempre resplendents,
a Maelibo, atrapant
àngels en les moltes, moltes llunes,
manipulant
l'interior de l'Oracle de Pelgrin, per reparar la boca de la Destinació,
arrencant flors de
sang als Jardins Prohibits, per als meus ulls i només per als meus,
i ara, ha arribat
per fi, al bressol dels déus
la punta de la
Diadema
per a una destinació
més enllà dels caus
per servir als peus
dels gegants
van dir les pròpies
germanes de la calma.
(Ajusta els controls del sarcòfag. Les oscil·lacions
augmenten en rapidesa.)
Desperti, senyor meu,
desperti!
Senti el món de nou
a mesura que la carbonita es fon,
Pessiguis els dits,
mogui els dits dels peus,
Mogui els colzes,
mogui el nas,
Aixequi el cap, obri
els ulls
i vegi davant seu,
al seu lleial
t'iin-t'iin.
XIM crida.
OZIAF.
Massa aviat ho
intenta, estimat amo... massa!
Abans de poder
sostenir-se en les seves pròpies cames
deixeu que la sang
flueixi i retorni
la vida a les
extremitats i els lòbuls,
doncs la carbonita
és freda, freda com la mort,
tot i que la solitud
és més freda
sense algú a qui dir
amo.
XIM.
Maleïda sigui
aquesta llum... els meus ulls! M'he quedat cec?
OZIAF.
Relaxeu-vos,
príncep, relaxi’s
permeti que la
foscor buidi el blanc
i la seva vista
tornarà amb el temps.
Malalt d’hibernació
està i sentirà,
fred durant uns dies
i hores;
no podem aturar les
lleis del temps
sense un càstig
mínim.
XIM.
Pel Buit, on sóc?
OZIAF.
No és el Buit, ja
estem lluny de Radama.
Està vostè de
tornada a casa per fi en els Escombrats,
per gaudir dels sols
d’Argai
i collir la glòria
dels seus botins
davant el tron del seu pare.
XIM.
A casa? Tan aviat?
Qui parla en els meus somnis?
OZIAF.
No recorda vostè la
meva veu? No escolten els meus xiscles?
No recorda, al seu
fidel i fiable
polissó favorit de
Rinn?
També el seu guàrdia
vigilant i enginyós enginyer,
i pilot, i metge,
fins i tot mossegador
quan ho necessitava.
O el somni ha robat
el seu cor?
Està Oziaf sol una
altra vegada?
XIM.
Nan.
OZIAF.
Em recorda, el meu
senyor Xim em recorda!
El meu treball no ha
estat oblidat,
la meva devoció no
ha estat aniquilada per l'espai en blanc,
doncs la lleialtat
genera lleialtat, aquesta promesa tàcita,
per complir el meu
deure com està manat,
del seu pare vostè,
de mi al meu príncep,
amo i criat, servent
i senyor,
els dos són un dic
i quan el món
s'enfonsi en el pànic
corrent davant la
marea del seu nom,
el poderós Xim,
estavellant-se, i empassant-s’ho tot
a la Gran Illa d’Argai,
Oziaf també vindrà darrere
d'ell, escombrant
les restes del seu
triomf.
XIM.
Silenci nan, he de
preparar-me
per al meu pare.
ESCENA.
El palau d’Argai. Columnates de marbre. Arcs elevats.
Encegadorament blanc. Brillant. Diners nous. El cor porta caixes envasades i
les apila al centre.
COR.
Botí
en diuen, botí i saqueig,
tresors
i botins,
pesa
molt, costa vides,
acumular-les
aquí
darrere
de les columnes, per sota de les torres,
per
brillar i brillar sota els sols dobles
i
sembrar el desert
dins
de l'esplendor d’Argai.
Però
som nosaltres els que ens sacrifiquem, nosaltres ens esforcem;
desgastant
els nostres eixos, molent els nostres engranatges,
No
som més que petxines
als
ulls de la carn.
El cor es retira a un segon pla. Entren OZIAF i XIM,
amb les mans amagades darrere de l'esquena.
XIM.
Com em veig, nan?
OZIAF.
Com el vencedor de
dinou batalles,
amb les cicatrius i
els botins per provar-ho.
XIM.
No em sento el
vencedor de dinou batalles. La mort,
els seus murmuris no
deixen la meva ment.
OZIAF.
Tal és el preu, de
somiar sense dormir;
Però tingui el cap
en alt, jove príncep,
i deixeu que el sol
fongui el fred des de dins.
XER. (Al LLUNY)
El meu fill, el meu
fill, és realment
el meu fill?
XIM.
Pare?
(S'esforça
per veure.)
Encara sento la seva
veu, a algú més veig.
Una dona, una joia,
que enlluerna els
meus ulls
com res més a
Nuswatta.
Sí, en tots els meus
assalts,
no he vist cap or més
meravellós.
OZIAF.
Indrexu és el seu
nom,
un verí pur per als
homes,
amb un gest de
complicitat que llança mil naus,
i deslliga incendis
en els mons,
que encara cremen a
les fogueres de la guerra.
Li aconsello, jove
príncep, que busqui
diamants més apagats;
les vores d'aquest
li tallaran a través del cor
i l'ompliran de verí
ardent.
XIM.
Jo, que he reformat
l'Alt Fane
i silenciat a les
germanes xerraires de Pelgrin,
sens dubte puc domar
una serp.
El que Xim vol, Xim ho
posseeix.
Indrexu serà meva.
Entren XER i INDREXU.
XER.
Xim, Xim, de fet ho
és!
I vet aquí el seu
botí
mira com ell vol fer
orgullós al seu pare.
Caixes d'or, armes i
granats
pells verdes de
Saheelindeel
el fang curador de
Draflago
i munts de sucoses
arrels-chak
embalades en les
esmolades banyes d'un W'iiri.
El fill ha sortit al
pare,
un pirata fins a la
medul·la.
INDREXU.
Si em permet
l'atreviment, senyor Xer,
els altres, es van
prodigar molt més.
Vidres Mytag,
extrets de Dellalt,
l'última estella
ventafocs del Palau de Pasmin,
una flota de
Barancar, nous corsaris per a la nostra bandera,
i per a mi, el
millor regal,
per portar-me com
una Reina,
el ceptre de
l'Espiral.
Però aquestes coses
d'aquí
semblen mera càrrega
per al comerç,
no tresors per als
tirans.
XIM.
Creu vostè que això
és tot,
el que és portat
aquí per l'acer?
Vaig guardar el
regal més gran per al final.
(Tendeix el que ha amagat darrere de la seva
esquena.)
Les meves pròpies
mans li lliuren a vostè, pare,
el cap del seu
enemic més amarg,
Ferece, el Rei
Covard,
i sobre els seus
rínxols amarats de sang
el que ha buscat des
del seu naixement:
la corona de Cron.
XER.
Cron? Està mort
Cron?
XIM.
Cron és nostre.
INDREXU.
No et deixis portar
tan fàcilment, Xer,
per trofeus i bajanades.
Vegem qui d'entre
els teus fills
aixeca el cap
i comença a caminar
davant com un hereu.
XIM.
Xiuxiueges mentides,
serp,
Perquè hi ha un sol
fill de Xer,
i aquest sóc jo,
Xim.
INDREXU.
Que presumptuós ets,
tan jove,
per pensar que estàs
sol.
Xer, desplega les
teves banderes,
revela la teva
flota.
XIM,
Pare? És veritat el
que deixa anar la seva llengua?
O aquest és verí que
escup
per trencar la
lògica de la carn,
i anar podrint
ferides a les famílies,
profanant els llaços
de sang
entre el pare
i el fill?
XER.
De vegades els pares
han d'ocultar
secrets
per robar més, pel
preu d'un.
XIM.
Lamentable barba
grisa,
ella t'ha mossegat
com a un ratolí.
La mà de Xim cau fins a la seva empunyadura.
OZIAF.
Amo, amo, deixi la
seva venjança
deixi la seva escuma
sobre altres costes;
la carbonita ha
tancat la seva ment.
XIM.
No, nan. El carboni
l'ha aclarit.
Quinze anys vaig
passar jo entre les estrelles,
saquejant i robant
per al pare que estimo.
Ara torno per trobar
una casa construïda sobre mentides
i al seu patriarca,
una perversió dels pirates,
esclau d'una guineu.
INDREXU.
Xer... no es pot
deixar que els seus insults segueixin!
Ell és el que porta
la malaltia de les
estrelles
a la nostra casa.
XER.
La seva ira té
mèrit, el meu amor. Jo mateix bullí
quan el meu pare li
va donar l'amor de la meva mare
a una au més jove
i jo li vaig tornar
el favor de la meva espasa.
Però Xim no és el
seu pare.
Ha vist els horrors
de l'infern des del més jove dels seus anys,
i sap el que es
necessita
per aixecar palaus
amb el pillatge.
Si tu, Xim, haguessis
esbrinat
que hi havia altres
de la teva condició
el teu temps
s'hauria gastat en complots i no en botins
i Argai
hauria guanyat molt
menys.
Així que vine,
oblida la teva fúria,
i camina cap a la
càmera,
reuneix-te amb Xil,
Xom, Xic i Xuc,
els germans que mai
vas conèixer.
INDREXU.
I podries mai tornar
a conèixer.
XIM.
Em reuniré amb
aquests impostors meus
només per mesurar la
seva sang.
XER.
Em complau, el meu
fill ho entén,
i la nostra família,
per fi
pot ser una.
OZIAF.
Potser és millor
que la fe i la
confiança també es quedi enrere
en cas que els
records necessitin
una sortida ràpida.
XIM.
El coratge sembla
tan escàs entre aquestes torres
i no és amic de la
lleialtat.
XIM surt.
INDREXU.
Estàs tan feble,
vell,
que penses que es
pot regatejar amb el Destí?
Després d'haver fet
la teva voluntat,
els teus fills han
de morir
o aquesta Casa
s'enfonsarà
en un diluvi de
maldestre virilitat.
XER.
El destí? El destí
no té cap propòsit
en el Cúmul Tionès.
Els pirates vam
lluitar contra les seves forces
que a alguns els hi dóna
riquesa
i a altres
indigència.
(Escoltant
el que passa a la cambra.)
Escolta, escolta!
Els meus fills parlamenten
per dividir el
tresor d’Argai
en quatre parts
iguals,
baronies amb moltes
coses per portar una vida agradable.
Molta alegria em
porten, veure
el que és millor per
als pares,
és el millor per als
fills.
Ara la nostra
família serà de veritat en el nom
i no només en la
sang.
OZIAF.
Sí, el meu príncep,
escolta els teus germans!
Escup el verí;
Deixa que es faci la
pau, no les espases.
INDREXU.
Però això no pot
succeir si la galàxia és nostra!
Els Reis necessiten
músculs, control per matar
amb l'únic imperi de
la llei
apreciat a través de
les estrelles.
Un robot de guerra se separa dels altres.
ROBOT DE GUERRA.
Aquesta és, una
oportunitat perquè el Destí
doni la volta als
seus bits,
abans que el seu
algoritme integri
un miler d'altres
mons.
XER.
Però que és de Xim?
Per què no parla?
O són les meves orelles velles per a aquest tipus de
coses?
ROBOT DE GUERRA.
Ai, ai, els bits del
Destí!
Que s'allotgen en
aquest lloc.
El so del metall contra el metall. Crits. Un llamp
disparat.
ROBOT DE GUERRA.
Sense una paraula o
advertència, Xim avança sobre els seus germans,
a Xil li enterra
l'espasa a l'esquena,
a Xom li obre forats
fumejants amb un feix,
a Xic l’escanya, amb
una clau i torsió,
a Xuc el mol fins a
fer-lo farinetes.
Llavors només n'hi
ha un, un fill de Xer,
com havia estat,
mers moments abans.
El Robot de Guerra torna amb el seu grup. Entra XIM.
XER.
Fill meu, per les
Marques, que has fet?
XIM.
El meu deure, això
és tot.
Vaig fer que aquests
pretendents sabessin que els
tresors pirates no
es divideixen.
INDREXU.
Sempre un per un i
res per a tots;
això haurien d'haver
après.
Vés, abraça al teu pare,
perquè la prova ha acabat,
realment ets el seu
hereu i fill.
XIM.
Sí, vell, comparteix
el meu amor.
El pare s'escapoleix cap enrere, però XIM l'agafa i el sosté.
Després de la seva abraçada, XIM treu el seu sabre del pit del seu pare. XER
cau. OZIAF s'escapoleix per assistir al rei moribund.
XER.
Tu, després del que
t'he donat,
la teva sang, la
teva vida, el teu nom,
I així és com es ho
pagues al
teu pare?
XIM.
Jo no sóc fill de
Xer,
ni príncep ni germà
XER mor. OZIAF baixa el cap.
XIM.
Doncs un regne no
pot tenir reis,
només un, i aquest
sóc jo, Xim,
Regidor dels Mons,
Emperador de Raxus,
Eibon, Brígia,
i Cron.
INDREXU.
I també de Ranroon,
si aquest és el teu desig.
El seu somriure enlluerna XIM, que per primera vegada
aconsegueix somriure en resposta.
OZIAF.
Amo, recordeu les
meves paraules i no doneu la benvinguda en aquest verí...
XIM.
Emmetzinar no pot,
ja que al voltant del meu canell
el seu cap
descansarà en el meu guant
per reptar o
xiuxiuejar...
si aquests ullals
mosseguen
els meus dits
estrenyen.
INDREXU.
Amb luxúria, vinc.
OZIAF.
I de mi, el seu
lleial t'iin-t'iin?
El guardià del seu
somni, el seu diplomàtic útil,
el petit testimoni,
de la seva grandesa, i les seves grans obres?
XIM.
Tu, nan, seràs el
meu bufó.
Perquè només hi ha
tants mons per apoderar-se
I els gegants
necessiten joguines
per expulsar,
colpejar, i jugar
sabent que tornaran
a per més.
Surten XIM, INDREXU I OZIAF.
ESCENA.
La il·luminació s'esvaeix, igualant a la primera
escena. Els robots de guerra estan dempeus al fons, els llums parpellegen, els
discos de memòria giren.
COR.
Som
els robots de guerra de Xim,
i
xiulem d'ira,
la
ràbia de la sang mortal
i
la devastació que causa.
Aviat
l'amo ens cridarà a l'acció
i
els seus conjunts d'instruccions s'executaran
i
anem a servir a les seves ordres
encara
que no a la seva ràbia
perquè
ens és impossible calcular
el
seu odi anihilador.
Fem
el que se'ns diu, i només això.
Així
que quan vegis el
Cap
de la Mort
marxant
cap a tu, computa només
que
aquests són els bits de la Destinació,
programats
per la sang mortal.
Som
els robots de guerra de Xim,
i
xiulem d'ira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada