Visió de Futur (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

-La sisena hora sumptuosa del quinzè dia gloriós de la Conferència anual del Sector Kanchen comença ara, -va entonar l'herald, amb la seva veu profunda fent ressò pel camp en forma de bol on els diversos delegats estaven asseguts, ajupits, tirats, o a la gatzoneta, segons el disseny fisiològic particular de la seva espècie. -Celebrem i magnifiquem tots al Grandiós Elector de Pakrik Major, i demanem-li que expressi la seva sublim saviesa que tot ho abasta en la seva obertura d'aquesta reunió.

Els éssers congregats van cridar o grunyir el seu acord amb el sentiment de l’herald. Tots menys en Han, i descansant al seu costat en la plomosa esterapast, la Leia va haver somriure en diversió privada. Venir aquí fora havia estat la idea d'en Han, després de tot: una treva temporal de l'amarga dissensió i les mordents sospites que s'havien estat batent per tot el govern de la Nova República des que aquesta còpia parcialment destruïda del Document de Caamas havia sortit a la llum.

I també havia estat una bona idea. Al migdia des de la seva arribada la Leia ja estava començant a sentir que la tensió se li afluixava. Allunyar-se de Coruscant era exactament el que havia necessitat, i s'havia esforçat molt per esmentar això al seu marit ja almenys dues vegades i per agrair la seva consideració.

En aquest moment, desafortunadament, tota la seva gratitud estava caient en oïdes sordes. Un cop més, en Han no havia tingut en compte això que la Leia deia en privat el Factor de Vergonya Solo.

-I celebrem i magnifiquem semblantment els nostres gloriosos visitants de la Nova República, -va continuar l'herald, onejant la seva mà en un gest expansiu cap a on Han i la Leia estaven recolzats. -Que la seva sublim saviesa, imponent valor, i magnífic honor il·luminin el cel sobre la nostra reunió.

-Et vas oblidar de les nostres celles aixecades, -va murmurar a sota veu en Han mentre l'assemblea rugia les seves salutacions.

-És millor que Coruscant, -el va reprendre suaument la Leia mentre es mig incorporava i onejava la mà. -Apa, Han, sigues bo.

-Estic saludant, estic saludant, -va rondinar en Han, recolzant-se en un braç i ondulant reticentment l'altre. -No sé per què han de fer això totes les hores.

-Preferiries tenir gent acusant-nos d'ajudar a encobrir un intent de genocidi? - va contraposar la Leia.

-Només preferiria que ens deixessin tranquils, -va dir en Han, onejant la mà per última vegada i llavors deixant-la caure de tornada a baix. La Leia també va baixar la seva, i el rugit aprovatori dels delegats es va extingir.

-Paciència, estimat, -va dir la Leia mentre l'herald s'inclinava en una reverència i deixava el podi a l’elaboradament vestit Grandiós Elector. -És només per la resta del dia, pots aguantar per aquest temps. Demà ens dirigirem a Pakrik Minor i tindrem tota aquesta pau i assossec que em vas prometre.

-Millor que sigui realment pacífic i assossegat, -li va advertir en Han, recorrent amb la mirada la multitud de delegats.

-Ho serà, -li va assegurar la Leia, estirant-se per estrènyer-li la mà. -Poden ser tot pompa i fastuositat aquí a Pakrik Major, però allà entre les granges de gransalts probablement no trobarem a ningú que si més no ens reconegui.

En Han va esbufegar, però tot i que ho feia la Leia va poder sentir un alleugeriment del seu humor.

-Sí, -va dir ell. -Ho veurem.

        

***

-Carib?

Amb una ganyota de dolor pels seus genolls cansats Carib Devist es va aixecar d'on havia estat ajupit, amb cura de no ensopegar amb cap de les dues files de gransalts que s'estrenyien de prop al seu voltant.

-Aquí estic, Sabmin, -va cridar, agitant la seva eina per treure centres tan alts per sobre de les tiges com va poder assolir.

-Ja t’he vist, -va respondre en Sabmin. Hi va haver el cruixit de fulles seques fregant-se, i llavors en Sabmin va emergir a través d'un forat a la fila. -Vaig haver de venir directament...-Es va interrompre, arrufant-li les celles a l'eina a la mà d’en Carib. -Uh-oh!

-Guarda els uh-ohs per quan estiguem en companyia educada, -va dir agrament Carib. -Només digues shavit, volent dir-ho.

En Sabmin xiuxiuejà suaument entre dents.

-Quantes colònies? -va preguntar.

-Fins ara, només una, -va dir en Carib, onejant el treucentres cap a la tija de granalt en què havia estat excavant. -I vaig trobar a una emperadriu, així que és possible que hi hagi destruït a tota la infestació. Però no apostaria diners en això.

-Alertaré als altres, -va dir en Sabmin. -Probablement també hauríem de córrer la veu al coordinador de tri-valls, en cas que aquesta no sigui l'única vall on les bestioles s'estiguen movent.

-Sí -En Carib va mirar al seu germà. -I quines notícies meravelloses m'has portat?

Els llavis d’en Sabmin es van comprimir.

-Acabem de rebre confirmació de Bastió, -va dir en veu baixa. -L'Alta consellera de la Nova República la Leia Organa Solo està definitivament a Pakrik Major. I l'atemptat contra ella està definitivament confirmat.

Per reflex, en Carib va ​​mirar el planeta mig il·luminat penjant al cel sobre els seus caps.

-Han d'estar bojos, -va dir. -Atacar una Alta consellera de la Nova República, com si res?

-No crec que realment els hi importi a qui aconsegueixen atacar, per tal que sigui un oficial de la Nova República, -va dir en Sabmin. -Aparentment, el Grandiós Elector va enviar una invitació oberta a Coruscant demanant un representant. La meva suposició és que la comanda va ser instigada per alguna planta Imperial, amb un ull en el fet que nosaltres ja estàvem aquí al lloc i podríem actuar com a suport. Va ser només sort que en Gàvrisom decidís enviar l’Organa Solo.

-Sí, -va dir obscurament en Carib. -Sort. Això va venir amb l'autorització personal del Gran Almirall Thrawn?

-No ho sé, -va dir en Sabmin. -L'avís no ho deia. Però hi ha d'haver vingut d'ell, no? Vull dir, si ell està al comandament, llavors ell està al comandament.

-Suposo que sí, -va concedir reticentment en Carib. Així que allà estava. La guerra estava a punt de ser portada de sobte, i violentament al sistema Pakrik. Just cap a la seva porta... i la llarga espera havia acabat. L'existència tranquil·la de la Cèl·lula Dorment Imperial Jenth-44 estava a punt d'acabar. -Dius que nosaltres som el suport. Qui és el primari?

-No ho sé, -va dir en Sabmin. -Algun equip manat de Bastió per a l'ocasió, suposo.

-I quan se suposa que passarà?

-Demà, -va dir en Sabmin. -Se suposa que l’Organa Solo i el seu marit vindran aquí a Minor una vegada que la conferència es dissolgui.

-I no hi ha cap indicació de si l'atac és real o només se suposa que sembli real?

En Sabmin li va donar una mirada sobresaltada, una expressió que ràpidament es va tornar intel·ligent i pensativa.

-Un punt interessant, -va dir. -Amb en Thrawn involucrat no et pots prendre res per fet, no? No, tot el que sé és que ve un atac i que se suposa que nosaltres estiguem preparats en cas que en Solo sigui millor o més afortunat del que s'esperava.

En Carib va ​​fer una ganyota.

-Suposo que fins i tot la sort Solo ha d'acabar tard o d'hora.

-Sí -En Sabmin el va mirar sospitosament. -En què estàs pensant?

En Carib va mirar de nou al cel.

-Estic pensant que hem de tocar això d'oïda, -va dir en veu baixa. -No obstant això, una cosa és segura: si la batalla s'apropa a qualsevol part de la nostra vall, no importa qui estigui guanyant, nosaltres definitivament no anem a simplement seure i mirar. Hem invertit massa aquí per deixar-lo anar sense lluitar.

En Sabmin va assentir.

-Entesos, -va dir sòbriament. -Li passaré la veu als altres. Qualsevol cosa que passi demà, estarem llestos.

***

Endavant, a través de la verdor alienígena, un grup d'arbres nuosos es va fregar més enllà de la pantalla a l'esquerra d’en Pellaeon, i el simulador d'AT-AT es va sacsejar a la dreta en resposta.

-Compte amb aquests arbres, Almirall, -va advertir la veu del Major Raines per l'auricular del seu casc. -És poc probable que s’ensopeguin d'aquesta forma, però he vist caminants tan enredats que vaig enviar un parell de soldats a sota seu per volar a l'arbre d'arrel. Pren temps, i vostè és un blanc fàcil fins que sigui alliberat.

-Entesos, -va dir en Pellaeon, allunyant-se dels arbres. El combat simulat d'AT-AT, encara que podia ser frustrant de vegades, estava prou allunyat dels seus deures de comandament normals que era en realitat una forma de relaxació per a ell.

Encara que per descomptat res que inclogués combat mai estava realment fora dels deures d'un Comandant Suprem. Com millor entengués en Pellaeon com operaven els equips mecanitzats en terreny difícil, millor sabria desplegar-los en futures operacions.

Assumint, per descomptat, que l'Imperi tingués alguna vegada ocasió de llançar assalts terrestres de nou.

Fermament, es va sacsejar aquest pensament. Una de les raons per baixar aquí, després de tot, havia estat distreure’l de la continuada i frustrant falta de resposta a la seva oferta de pau per part de la Nova República.

Havia passat ara més enllà del grup d'arbres. Augmentant de nou la seva velocitat, va demanar una vista lateral per veure com en Raines s’estava manejant per la selva.

Molt directament, en realitat. Mantenint un ull més endavant que en Pellaeon, feia servir el seu canó làser davanter per eliminar obstacles potencials abans que es tornessin un problema.

Una tècnica bastant sorollosa, per descomptat, i una que li donava a qualsevol enemic un previ avís molt més abans. D'altra banda, els AT-ATs no solien ser l'arma a escollir on es necessitava la furtivitat, i el mètode d’en Raines definitivament l’estava portant a través de la jungla més ràpid que en Pellaeon. Alçant la mirada, intentant reprimir l'impuls reflex de mirar on el seu AT-AT estava a punt de trepitjar, va llançar uns pocs trets temptatius.

-Això és, Almirall, -va dir en Raines amb aprovació. -Només intenti anticipar on estarà el problema abans que estigui massa a prop per apuntar les armes cap a on puguin fer efecte.

En Pellaeon va grunyir.

-Millor encara, seria evitar utilitzar AT-ATs completament en aquesta situació.

-Sempre que puguem, -va dir en Raines. -Desafortunadament, als problemàtics els hi agrada amagar-se en llocs així i després posar escuts d'energia sobre els seus caps. A més a més, no hi ha res com un AT-AT obrint-se pas a través dels arbres per treure d'un ensurt el somriure de la cara d’algú.

Hi va haver un clic a l'auricular.

-Almirall, aquí l’Ardiff, -va venir la veu del capità del Quimera. -El Tinent Mavron està de tornada.- Hi va haver només la més breu de les pauses. -Ell informa, senyor, que té un vector.

En Pellaeon va sentir que els seus ulls s'estrenyien. La missió d’en Mavron havia estat un pal de cec, un últim esforç per esbrinar alguna cosa sobre la força que els havia assaltat feia sis dies. Si deia que havia trobat un vector...

-Que informi a la Sala de Preparació 14 quant atraqui, -va instruir a l’Ardiff, apagant el simulador. -Em trobaré amb ell allà.

L’Ardiff estava esperant sol a la sala de preparació quan en Pellaeon va arribar.

-Vaig assumir que aquesta anava a ser una reunió privada, així que li vaig demanar als altres pilots que es retiressin, -va explicar. -És això sobre aquesta recerca a l'HoloRed?

-Espero que sí, -va dir en Pellaeon, fent-li senyals cap a una de les cadires al voltant de la taula de monitors central i asseient-se també. –Ah, Tinent, -va afegir quan la porta es va obrir lliscant i en Mavron va entrar. -Benvingut a casa. Va dir, un vector?

-Sí, senyor, -va dir en Mavron, recolzant un datapad a la taula de monitors i asseient-se en una cadira amb la peculiar rigidesa d'un home que ha estat assegut massa temps en una cabina de pilot d'un caça estel·lar. -El retransmissor de l'HoloRed a Horska encara tenia de fet el seus arxius de les transmissions des d'aquesta àrea just després d'aquest assalt contra nosaltres.

-Presumeixo que el va poder extreure? -va preguntar en Pellaeon, recollint el datapad.

-Sí, senyor, -va dir en Mavron. -Desafortunadament, no vaig poder aconseguir cap nom, però sí vaig aconseguir els destinataris de les transmissions.- Va assenyalar el datapad amb el cap. -Em vaig prendre la llibertat d'investigar-ho durant el camí de tornada. A qui vaig marcar em va semblar molt interessant.

En Pellaeon va sentir que la seva mandíbula s'estrenyia quan va trobar la marca del tinent.

-Bastió.

L’Ardiff es va aclarir la gola.

-Així que hi havia un Imperial darrere d'aquest atac.

-Hi ha més, -va dir en Mavron. -El destinatari original era Bastió, però llavors va ser retransmès unes quantes vegades més i va acabar en algun lloc en el sistema Kroctar.

-El Sistema Kroctar? - va dir l’Ardiff, arrufant les celles. -Això està molt profund en el territori de la Nova República. Què estaria fent allà algú de Bastió?

-També em vaig preguntar això, -va dir en Mavron, amb veu sobtadament sinistra. -Així que em vaig aturar a Caursito en el camí de tornada i vaig demanar una còpia del TriNebuló d'aquest dia. Si les hores són correctes, unes hores després d'aquesta transmissió les Faccions Unificades de Kroctar van anunciar que s'havia negociat un tractat entre ells i l’Imperi. El mediador registrat, bo, segons el Lord Superior Bosmihi, va ser el Gran Almirall Thrawn.

Un calfred gelat va recórrer l'esquena d’en Pellaeon.

-Això és impossible-, va dir, amb veu que va sonar estranya a les seves orelles. –En Thrawn és mort. Jo el vaig veure morir.

-Sí, senyor, -va dir en Mavron, assentint. -Però segons l’informe...

-Jo el vaig veure morir!-va tronar en Pellaeon.

El sobtat esclat el va sorprendre fins i tot a ell mateix. Certament sobresaltà l’Ardiff i en Mavron.

-Sí, senyor, ho sabem, -va dir l’Ardiff. -Òbviament, és algun tipus de truc. Tinent, m'imagino que la resta pot esperar fins que arxivi el seu informe complet. Per què no va a rentar-se.

-Gràcies, senyor, -va dir en Mavron, clarament feliç que li concedissin l'oportunitat d'escapar. -Arxivaré el meu informe dins d'una hora.

-Molt bé.- Va assentir l’Ardiff. -Pot retirar-se.

Va esperar fins que en Mavron se n'hagués anat i la porta estigués un cop més tancada abans de parlar.

-És un truc, Almirall, -li va dir a Pellaeon. -Ha de ser-ho.

Amb esforç, en Pellaeon va arrencar els seus pensaments dels records d'aquell horrible dia a Bilbringi. El dia en què l'Imperi havia finalment i irrevocablement mort.

-Sí, -va murmurar. -Però què passa si no...? Què si en Thrawn realment segueix viu?

-Què?, En aquest cas...- l’Ardiff es va quedar sense paraules, amb el front arrugat amb sobtada incertesa.

-Exactament, -va dir en Pellaeon, assentint. -El moment en què el geni tàctic d’en Thrawn podria haver-nos servit va ser... quan? Fa cinc anys? Set? Deu? Què podria fer ell ara excepte portar a la Nova República en pànic cap a nosaltres?

-No ho sé, senyor.- L’Ardiff va fer una pausa. -Però això no és el que realment el molesta.

En Pellaeon es va mirar les mans. Mans velles, retorçades per l'edat i enfosquides pel sol de mil mons.

-Vaig estar amb en Thrawn durant poc més d'un any, -va explicar a l’Ardiff. -Jo era el seu oficial d'antiguitat de la flota, el seu estudiant -va titubejar -potser fins i tot el seu confident. No estic segur. El punt és que ell ens va escollir al Quimera i a mi quan va tornar de les Regions Desconegudes. No ens va escollir a l’atzar; ell ens va escollir a nosaltres.

-No, no hi havia molt que en Thrawn fes l'atzar, -va convenir l’Ardiff. -Per consegüent si està de tornada...?

-Ha escollit a algú més, -en Pellaeon acabà la frase de l'altre, les paraules eren un dolor agut en el seu cor. -I només pot haver molt poques raons per les que faria això.

-No pot ser el rang, -va dir fermament l’Ardiff. -Vostè és el Comandant Suprem, després de tot. I certament no pot ser per aptitud. Què en queda?

-Visió, potser, -va suggerir en Pellaeon, colpejant el datapad suaument amb el dit. -Aquesta proposta de pau va ser la meva idea, vostè ho sap. Se’m va acudir a mi, jo la vaig defensar, i jo la vaig ficar per les goles dels Moffs. El Moff Disra va ser un d'aquells que més fortament i sorollosament es van oposar. Moff Disra de Bastió. Coincidència?

Per un moment l’Ardiff es va quedar callat.

-Està bé, -va dir. -Fins i tot si concedim certesa a tot això, cosa que, a propòsit, jo no comparteixo, per què enviar un grup pirata o mercenari aquí fora per atacar-nos? Per què no simplement venir aquí i dir-li directament que la idea del tractat està cancel·lada?

-No ho sé, -va dir en Pellaeon. -Potser no està cancel·lada. Potser aquí és exactament on en Thrawn em vol. O preparant-me per parlar amb Bel Iblis, per alguna raó, o si no...?

Va arrufar els llavis.

-O si no simplement fora del seu camí. On no pugui interferir amb qualsevol cosa que estigui planejant.

El silenci aquesta vegada es va estendre dolorosament.

-No crec que ell faria això, senyor, -va dir per fi l’Ardiff. Però les paraules no portaven cap genuïna convicció que en Pellaeon pogués sentir. -No després de tot el que van passar junts.

-No creu això més que jo, -va dir en veu baixa en Pellaeon. –En Thrawn no era humà, sap, no importa com d’humà pogués haver-se vist. Era un extraterrestre, amb pensaments i propòsits i agendes alienígenes. Potser jo mai vaig ser per a ell res més que una eina més que podia fer servir per assolir la seva fita. Qualsevol que aquesta fita fora.

Gairebé vacil·lantment, l’Ardiff va estendre la mà i va tocar el braç d’en Pellaeon.

-Ha estat un llarg camí, senyor, -va dir. -Llarg i difícil i descoratjador. Per a tots nosaltres, però principalment per a vostè. Si hi ha alguna cosa que jo pugui fer...

En Pellaeon va forçar un somriure.

-Gràcies, Capità. No us preocupeu, no vaig a rendir-me. No fins que això hagi passat.

-Ens quedem aquí, doncs? -va preguntar l’Ardiff.

-Per uns dies més, -va dir en Pellaeon. -Vull donar-li cada oportunitat possible a Bel Iblis.

-I si no apareix?

-Ho faci o no, la següent parada és Bastió, -va dir en Pellaeon, escoltant un toc de severitat en la seva pròpia veu. -Per aquest i altres assumptes, en Moff Disra té algunes coses a explicar.

-Sí, senyor, -va dir l’Ardiff, posant-se dempeus. -Esperarem que tota aquesta aparició d’en Thrawn sigui només algun truc seu.

-Certament que no, -el va reprovar lleugerament en Pellaeon. -El retorn d’en Thrawn revitalitzaria la nostra gent i no li faria més que bé a l'Imperi. Jo mai voldria que es digués que valoro el meu propi orgull més que això.

L’Ardiff es va posar vermell lleugerament.

-No, senyor, per descomptat que no. Les meves disculpes, Almirall.

-No calen disculpes, Capità, -li va assegurar en Pellaeon, posant-se dempeus. -Com va dir, ha estat un camí llarg i difícil. Però ja gairebé ha acabat. D'una manera o altra, ja gairebé ha acabat.

***

Els procediments d'entrada a l’espaiport de Drev'starn eren considerablement més estrictes avui que el que havien estat l'última vegada que en Drend Navett havia aterrat aquí al planeta natal bothan. No era sorprenent, considerant els esdeveniments dels últims cinc dies. Amb l'atac sorpresa leresen contra la seva planta industrial orbital i el subseqüent increment militar multiespècie al cel sobre els seus caps, les tensions estaven creixent a un pas ràpid, i summament satisfactori.

I els procediments normalment amigables per al negoci dels bothans havien patit com a resultat. La sortida de l'àrea de quarantena de l’espaiport, alguna vegada poc més que una formalitat, ara requeria una revisió d’ID i un escaneig de càrrega complets.

No li importava a Navett. Aquesta vegada, no hi havia res en la seva càrrega que aixecaria el pelatge ni d'un bothan paranoic. I la seva ID era tan perfecta com només la Intel·ligència Imperial podia fer-la.

-La seva identificació i efectes personals semblen estar en ordre, -va dir l'oficial de duanes bothan després del procediment de quinze minuts que semblava ser la norma avui. -No obstant això, el Departament d'Importació haurà de fer més proves als seus animals abans que pugui deixar-los entrar a la ciutat pròpiament dita.

-Segur, cap problema-, va dir en Navett, onejant la mà en un dels gestos expansius típics del districte Betreasley en Fedje on el seu ID deia que havia nascut. No tenia cap idea de si el bothan notaria subtileses d'aquesta classe, però la primera llei de la infiltració era portar un paper de la forma en què un stormtrooper portava la seva armadura. -Ei, he fet això en dotzenes de planetes, -va afegir.

-Ja sé com funciona aquesta quarantena.

El pelatge del bothan ondulà, tot just notòriament.

-En molts mons, dius? -va preguntar. -Tens algun problema per mantenir la propietat de les teves botigues?

En Navett va arrufar les celles, com si intentés desxifrar el seu camí a través d'una frase complicada, i va deixar que la seva cara s'aclarís.

-No, ho has entès tot malament, -va dir. -No estic intentant armar un lloc en el qual pugui establir-me. Altrament, a menys que aconsegueixis un grapat de gent per portar les prestatgeries, no pots viure del negoci de les mascotes exòtiques a menys que et mantinguis en moviment. Hi ha un munt d'inventari potencial del que mai més no sentiràs a menys que vagis al lloc d'on vénen.

-Potser, -va murmurar el bothan. -Però sospito que no trobaràs molt mercat a Bothawui en aquests temps problemàtics.

-Estàs fent broma? -va dir en Navett, deixant veure una mica d’envaniment oliós. -Ei, aquest lloc és perfecte. Un planeta sota setge -molta tensió aquí -és exactament on la gent necessitarà una mascota per distreure’s dels seus problemes. Creu-me, ho he vist passar dotzenes de vegades.

-Si tu ho dius, -va dir el bothan amb una ondulació del pelatge de la seva espatlla, òbviament no li importava si aquest extraterrestre lleugerament tosc feia algun guany aquí o no. –Deixa’m la teva freqüència i codi de comunicador i seràs notificat quan acabi la quarantena.

-Gràcies, -va dir en Navett, ajuntant els seus documents. -Que sigui ràpid, està bé?

-Serà tan ràpid com les regulacions ho requereixin, -va dir el bothan. -Que tinguis un dia de pau i guanys.

-Sí. El mateix per a tu.

Cinc minuts més tard en Navett estava passejant pel carrer, obrint-se camí a través de la massa de viatgers que s’apressaven cap i des de l’espaiport. Passant les files per llogar landspeeders, li va donar l'esquena al sol ponent i es va dirigir a peu cap a una fila d'hotels barats que vorejaven l'àrea de l’espaiport.

Amb l'esquena al sol, va veure l'ombra que sorgia darrere d'ell uns segons abans que en Klif es deixés caure a un pas al seu costat.

-Algun problema? -va preguntar l'altre en veu baixa.

-No, va ser molt fàcil, -va dir en Navett. -I tu?

En Klif va agitar el cap.

-Ni un. A propòsit, va acceptar el suborn, però no va prometre que podríem treure els animals molt més aviat.

-No amb un suborn tan petit, -va convenir en Navett, somrient per a si mateix. Una insultantment petita propina de l'ajudant del venedor de mascotes, i cap en absolut del mateix venedor, hauria de reforçar la seva imatge acuradament construïda de petits comerciants intentant obtenir un guany ràpid sense la més lleugera idea de com es jugava al joc.

I amb els bothans, una imatge així pràcticament els garantia ser el focus de les burles privades, el menyspreu de la rebotiga, i el complet desinterès oficial.

El que significava que quan arribés el moment correcte perquè la secció de Drev'starn de l'escut planetari de Bothawui caigués, ho faria.

-Vas veure a Horvic o a Pensin allà? -va preguntar en Klif. -Jo no els vaig poder veure a cap d'ells.

-No, però estic segur que van poder entrar bé, -va dir en Navett. -Podem intentar el punt de reunió demà si podem trobar una botiga prou ràpid.

-Vaig recollir un llistat de lloguers, -va dir en Klif. -La majoria ve amb departaments sobre d'elles.

-Això seria pràctic, -va dir en Navett. -Ho examinarem aquesta nit i veurem si hi ha algun en l'àrea correcta. Si no, sempre podem trucar a un agent immobiliari al matí.

En Klif va riure entre dents.

-No et preocupis, ens queda molts diners per subornar.

-Sí, -va murmurar en Navett, fent una mirada al voltant. Fa quinze anys, segons el rumor, havia estat informació d'espies bothans la que havia portat a l'Aliança Rebel a Endor i havia produït la mort de l'Emperador Palpatine i la destrucció de la segona Estrella de la Mort. En els anys des de llavors, els bothans havien estat involucrats amb l'organització Sol Negre, la destrucció de la Muntanya Tantiss, i una infinitat d'altres cops contra l'Imperi.

No coneixia tot l'abast del pla que estava en marxa aquí, però de tots els mons que el Gran Almirall Thrawn podria haver escollit per a la destrucció, pocs li haurien donat una major satisfacció personal que aquest.

Ara havien arribat al seu hotel escollit, i quan van començar a pujar els esglaons un antic droide vigilant parat al costat de la porta es va activar.

-Bona nit, estimats cavallers, -va panteixar. -Puc cridar a un portador d'equipatge?

-No, podem sortir-nos-en, -va dir en Navett. -No cal gastar diners en un droide.

-Però, senyor, el servei és gratuït, -va dir el droide, sonant confós.

Però per llavors Navett i Klif l’havien passat, obrint d'una empenta les portes i entrant al lobby. Eren, va notar, els únics hostes de l'hotel que portaven les seves pròpies bosses.

Però això estava bé. Deixin que els bothans i els seus hostes més sofisticats riguin dissimuladament darrere de la nostra esquena, si volien. Quan el foc comencés a ploure del cel, el riure es tornaria crits de terror.

I en Navett gaudiria de cada minut d'això.

Següent