Visió de Futur (XXXIV)

Anterior

CAPÍTOL 34

Amb una sacsejada, en Luke es va despertar.

Per un moment es va quedar on era, lluitant contra la usual agitació de desorientació induïda pel tràngol mentre feia una ràpida valoració de la seva situació. Estava assegut en un seient lleugerament incòmode, va reconèixer, amb un tauler de control poc familiar davant d'ell i una carlinga corba davant d'això. En algun lloc darrere de tot això l'exterior estava completament fosc...

Va parpellejar, de sobte despertant-se totalment. Completament fosc fora? Va forcejar amb les seves corretges, donant-li una mirada al seu crono quan ho va fer.

I va fer una pausa, donant una segona mirada al crono. Havia estat en el tràngol curatiu per gairebé cinc hores.

Cinc hores?

-Mara, et vaig dir que em despertessis en dues hores, -va cridar enrere cap al fons de la nau, alliberant-se de les corretges i posant-se barroerament dempeus. -Què va passar, també et vas quedar adormida?

Però no hi va haver cap resposta, només el sobtat refilo frenètic de l’R2.

I tampoc hi havia res de la Mara.

-Oh, no, -va panteixar en Luke, estirant la seva ment per escodrinyar cada cantonada de la nau. La Mara no era enlloc. -R2, on està? -va exclamar, deixant-se caure a un genoll i alçant el datapad traductor que encara estava endollat ​​al droide. Les paraules van desfilar per ell. -Què vol dir que es va anar? -va demandar. -Quan? Per què?

L’R2 gemegà funestament. En Luke va mirar fixament les paraules que fluïen pel datapad, amb el cor sotsobrant dins d'ell. La Mara se n'havia anat feia cinc hores, just després que ell havia entrat en el seu tràngol. L’R2 no sabia on havia anat, o per què.

Però en Luke podia endevinar aquestes dues coses.

-Està bé, -va sospirar, picant de mans tranquil·litzadorament al droide va tornar als seus peus. -Ja sé que no tenies manera d'aturar-la.

Va creuar a l'escotilla, amb el sabor d'una por terrible barrejant-se amb l'amarga certesa que qualsevol cosa que ella s'hagués anat a fer, ara ja era massa tard per aturar-la.

-Mantingues un ull a la nau, -li va dir al petit droide, obrint l'escotilla. -Tornaré quan pugui.

Va sortir caminant, sense molestar-se amb l'escala de mà, sinó simplement deixant-se caure a terra. Directament sobre el seu cap entre les crestes dels precipicis circumdants, pegats d'estrelles brillaven resplendents a través dels buits entre els núvols empesos pel vent, en totes les altres parts, tot era foscor. Mara, va cridar, cridant el seu nom amb la seva ment sense esperances en la nit silenciosa.

Va ser com si una figura amb capa i caputxa s'hagués regirat. En algun lloc no gaire lluny una fosca presència amagada, va semblar canviar. Una escletxa es va obrir entre la capa i caputxa.

Aquí dalt, va tornar el pensament d'ella.

En Luke va mirar directament endavant a la negror del precipici, atrapat entre el sobtat alleujament que ella encara estava viva i la seriosa sensació que alguna cosa terrible encara era a punt d'ocórrer. Aquesta besllum es va esvair quan la Mara va semblar posar-se la seva capa mental de nou al voltant d'ella.

On estàs? En Luke va enviar el pensament cap a fora, reprimint la temptació de penetrar en aquest capoll al qual ella s'havia retirat tan sobtadament i inexplicablement.

Va sentir la vacil·lació en ella, i el seu gairebé resignat sospir. Llavors, llampant en la seva ment com visions en una llum intermitent, va captar una sèrie d'imatges de la cara de roca davant d'ell, marcant la ruta per la que ella havia pujat. Enviant un reconeixement i un estímul de tornada cap a ella, va creuar al penya-segat i es va posar en marxa.

La pujada no va ser tan complicada com havia pensat que seria, i amb músculs enfortits Jedi per darrere, el viatge va portar menys de deu minuts. Va trobar la Mara asseguda en un tosc sortint prop del cim, afirmada de costat contra el refugi parcial d'una escabrosa roca vertical.

-Hola, -va cridar en veu baixa quan va pujar a la cresta final. -Com et sents?

-Completament curat, -va dir, arrufant les celles mentre maniobrava pel camí al llarg de la cresta i s'asseia al costat d'ella. La seva veu havia estat tranquil·la i controlada, però sota la capa fosca de la seva barrera mental podia sentir la vora d'una tristesa increïble. -Què està passant?

A la feble resplendor de la llum de les estrelles, va veure que la seva mà dreta es va aixecar i va assenyalar cap endavant.

-La Mà d’en Thrawn està per allà, -va dir. -Pots veure les quatre torres contra els núvols quan la llum és la correcta.

En Luke va mirar en aquella direcció, usant les seves tècniques d'increment sensorial. Les torres i la paret posterior de la fortalesa eren de fet visibles, juntament amb una insinuació d'alguna cosa entre les torres de més a l'esquerra que probablement era la teulada plana de l'hangar del qual havien sortit lluitant fa unes hores.

-Què han estat fent? -va preguntar.

-No gaire-, va dir la Mara. -Aquesta nau que estava fora, recordes el buit que vam veure en la formació d'estacionament? Va entrar fa unes tres hores.

En Luke va fer una ganyota. Una nau funcional, esperant just allà davant de les que hi havia sabotejat. Preparada per dirigir-se a Bastió en el moment que calgués.

-No ha sortit de nou?

Va sentir la sacsejada del seu cap.

-No que jo pogués veure. Però, en Parck va dir que interrogaria al pilot abans de prendre una decisió final.

-Ja veig, -va murmurar en Luke. Un interrogatori al llarg del qual, sota les circumstàncies, en Parck i en Fel indubtablement s'estarien apressant tant com poguessin. Una decisió ràpida, una ràpida pujada de tornada al cel, i l'Imperi tindria la Mà d’en Thrawn i tots els seus secrets.

I no obstant això aquí estaven ell i la Mara. Esperant.

Però per què?

-És còmic, saps, -va murmurar la Mara des del seu costat. -Irònic, en realitat. Aquí estem: la dona que va passar deu anys intentant construir-se una nova vida per a si mateixa, i l'home que va passar aquests mateixos deu anys apressant-se a tot arreu com un boig per intentar salvar la galàxia de cada nova amenaça que mostrava seva lletja cara.

-Aquests som nosaltres, és cert, -va dir en Luke, mirant inquiet. La foscor retorçada en ella s'estava tornant més forta... -Encara que no estic segur de veure la ironia.

-La ironia és que amb la Nova República llesta a trencar-se a si mateixa en trossos, et vas apressar per a salvar-me a mi, -va dir la Mara. -Ignorant les teves responsabilitats auto-encomanades, a salvar una única dona i la seva única vida.

La va sentir respirar profund.

-I aquesta única dona-, va afegir, en una veu gairebé massa baixa per sentir-la, -és ara la que ha de sacrificar aquesta nova vida que volia. Per salvar la Nova República.

Abruptament, una distant flamarada de llum verda pàl·lida li va il·luminar la cara. Una cara tallada en pedra, una cara que mirava cap a la nit amb un terrible dolor i solitud.

-Sembla que vas arribar aquí just a temps, -va dir mentre un feble tro ressonava en la distància.

Hi va haver una segona flamarada verda. Amb un esforç, en Luke va apartar els ulls de la cara torturada d'ella i es va tornar per mirar.

Les torres estaven disparant. Tot mentre s'enfocava en elles, un altre parell de flamarades verdes del turbolàser es van llançar des del cim d'una d'elles a través del cel, seguides per un parell d'una de les altres torres. Disparant sobre el paisatge en la direcció oposada a on estaven ell i la Mara.

-Tirs de graduació, probablement, -va dir la Mara, la seva veu era la calma enganyosa d'un ressort massa tens. -Intenten calibrar la distància. Ara no falta molt.

En Luke la va tornar a mirar. El dolor dins d'ella estava creixent, pressionant cap a fora contra la seva barrera mental com les aigües d'una inundació contra un dic.

-Mara, què està passant?

-Va ser tot idea teva, saps, -va continuar com si ell no hagués parlat. -Tu eres el que volia tant que jo em tornés un Jedi.- Va inhalar sorollosament, el so d'algú reprimint les llàgrimes. -Recordes?

I llavors, des de la fortalesa, abruptament va sortir un corrent de tirs turbolàser, el foc verd acompanyat aquesta vegada per un contrapunt de blau de l'armament estil txiss. Les quatre torres estaven disparant ara, disparant bojament i persistentment, totes en la mateixa direcció. En Luke va aixecar el coll, intentant veure, preguntant-se a què dimonis li podrien estar disparant. Hi havia enviat en Karrde una força de seguretat després de tot? Els havia trobat la Nova República, o l'Imperi? O un d'aquests centenars de perills terribles sobre els quals en Parck havia parlat? Va mirar de nou a la Mara.

I en aquest únic, horrible batec del cor, ho va saber.

-Mara, -va panteixar. –No. Oh, no.

-Havia de fer-se, -va dir, amb la veu tremolant. En el reflex de llum del foc enemic en Luke va poder veure que ella ja ni tan sols intentava aturar les llàgrimes. -Era l'única manera d'impedir-los agafar tot això i donar-los-hi a Bastió. L'única manera.

En Luke va mirar de nou a la fortalesa, el ganivet de l'aflicció de la Mara clavant-se sota del seu propi cor, un sobtat frenesí de pensaments i urgència que s'arremolinava a través de la seva ment. Si s’hagués despertat més d'hora, si s'hagués obert camí per la força a través de les seves barreres mentals allà a la fortalesa i hagués esbrinat el seu pla privat, si fins i tot ara s'estirés amb tot el poder de la Força...

-No ho facis, -va murmurar la Mara, amb una veu infinitament cansada. –Si us plau, no. És el meu sacrifici, no ho veus? El sacrifici final que cada Jedi ha de travessar.

La seva mà es va estendre maldestrament per tocar la seva. Se sentia molt freda.

-No hi ha res que puguis fer. Res en absolut.

En Luke va inhalar lànguidament, el fresc aire nocturn es clavava com el gel de Hoth en els seus pulmons, les mans i ment i cor li coïen amb el desig aclaparador de fer alguna cosa. De fer qualsevol cosa.

Però ella tenia raó. Podia odiar, podia oposar-se amargament, però ben profundament, sabia que ella tenia raó. L'univers no era la seva responsabilitat. Les decisions fetes per altres persones, llurs accions, les seves conseqüències, fins i tot els sacrificis, tampoc eren la seva responsabilitat.

La Mara havia fet la seva elecció, i havia acceptat les conseqüències d'ella. I ell no tenia ni el deure ni el dret d'intentar treure-li.

El que només li deixava una cosa que podia fer. Apropant-se a ella en el sortint, va posar el seu braç al voltant d'ella.

Per un moment es va resistir, les velles pors i hàbits i solitud barrejant-se amb l'irritat dolor per apartar els seus músculs lluny d'ell. Però només per un moment. Llavors, com si ara també s'hagués perdut aquesta part de la seva vida, es va fondre contra el seu costat, les seves barreres tan acuradament construïdes van esclatar quan finalment van vessar el pesar i la pèrdua que havia sostingut tan profundament i privadament dins d'ella.

En Luke va embolicar el seu braç més fortament al voltant d'ella, murmurant paraules sense sentit mentre lluitava al costat d'ella a través de la tempesta de dolor i misèria, absorbint el que podia i oferint tot el consol i calor que podia a canvi. A la distància, el foc de les torres es va incrementar.

I llavors, sobre la vora del precipici, el va veure. Volant baix per sobre d'un turó distant, amb el seu casc brunyint per l'efecte surrealista dels escuts complets operant a l'atmosfera, es retorçava i s'enroscava com una cosa vivent mentre evadia o esquivava o simplement absorbia la brutal tempesta de foc que aniquilava l'aire a seu voltant, responent el foc constant però inútilment cap a la pedra negra impenetrable que s'alçava davant seu. Atret com un mynock a un cable d'energia al comandament a distància que la Mara havia empalmat en un dels sistemes de comunicacions de les naus alienígenes, s’estava obrint camí amb determinació cap a l'entrada oberta de l'hangar, l'únic punt feble en tota la fortalesa. La nau personal de la Mara, l'única cosa en l'univers que era de veritat seva.

El Foc de Jade.

Ara s'havien aturat les llàgrimes, les espatlles de la Mara es van tensar sota el braç d’en Luke quan ella es va inclinar tensa cap endavant per mirar. Ara el Foc gairebé havia arribat a la Mà d’en Thrawn, i en Luke podia veure que sota l'efecte brunyit el casc havia estat esgarrapat en una dotzena de llocs diferents, en alguns llocs amb el remolí groc de rabioses flames cremant per darrere. Les torres van intensificar el seu atac, però era massa tard. El Foc es va capbussar per última vegada, sortint de la seva vista.

I amb una brillant bola de foc groc-ataronjada que va detonar cap a fora a les llunyanes muntanyes, il·luminant el paisatge com la llum del dia a Coruscant, va aconseguir la seva meta.

El so de l'explosió un segon més tard va semblar curiosament ofegat, com si la paret de pedra d’Hijarna que la contenia probablement hagués estat tan poc afectada pel so com havia estat per l'explosió mateixa. Uns segons més tard una altra explosió i fins i tot més baixa els va cobrir, retrunyint des de les muntanyes. Les torres, gairebé reticentment pel que sembla, van cessar de disparar.

I un cop més, el silenci de la nit va caure al voltant d'ells.

Es van quedar allà asseguts en silenci per molt de temps, aferrant-se entre si mentre miraven fixament la llum groga retorçada que era la pira funerària del Foc. Lentament, alhora que el foc de la badia hangar s'extingia, en Luke va sentir que el dolor de la Mara s'esvaïa.

Però per la seva sorpresa, no era una amargor desesperada o ni tan sols un simple esgotament el que va sorgir dins d'ella per omplir l'espai deixat pel dolor. Ja havia lamentat la seva pèrdua i gastat el seu dolor, i ara, com sempre passava amb ella, era temps per apartar els sentiments i emocions i enfocar-se de nou en la tasca que necessitava fer.

I de fet, un minut més tard, ella es va regirar en els seus braços.

-Serà millor que ens anem, -va dir, la seva veu lleugerament afectada per les conseqüències del seu plor però d'altra banda clara i en calma. -Estaran lluitant contra aquest foc per algun temps. Aquesta és probablement la nostra millor oportunitat de tornar a entrar furtivament.

       

***

-Per la mida d'aquesta explosió, suposo que hem d'haver destruït tot el que hi havia a l'hangar, -va comentar la Mara mentre baixaven del penya-segat cap a la seva nau. -Almenys pel que fa a l'habilitat de volar. Pot haver-hi alguna cosa molt enrere que puguin salvar, però els hi prendrà molta feina fins i tot treure-la.

Estava parlotejant, ho sabia, les seves paraules es vessaven en complet desordre en la seqüela de l'esgotador martelleig emocional pel que acabava de passar. Mai li havien agradat els xerraires, i el pensament que se n'havia tornat una, fins i tot per un temps, la incomodava bastant.

Però molt estranyament, realment no l'avergonyia. Aquesta part tampoc era un misteri. Si descarregar tot en el Luke de la manera que ho havia fet allà dalt no havia arruïnat totalment la seva opinió d'ella, no era probable que una mica de balboteig ho pogués fer.

I no hi havia destruït aquesta opinió. Aquesta probablement era la part més sorprenent de tot. Veritablement i genuïnament, no. Buscant el seu camí avall pel precipici, encara podia sentir la mateixa calor i acceptació fluint d'ell que havia embolicat tan fortament al voltant d'ella allà a dalt.

També hi havia, segur, una mica més de preocupació i sobreprotecció en la barreja amb el que realment se sentia còmoda. Però això estava bé. Aquest era només en Luke, i certament no era res que ella no pogués manejar.

-Encara no sé com farem això, -va dir en Luke, ensopegant lleugerament en un pegat de roca solta darrere d'ella abans de frenar. -Prendrà massa temps entrar de nou a través de la cova.

-Ho sé, -va convenir la Mara. –En Parck esmentà que hi havia buits a la paret. Suposo que haurem d'anar camps a través i llavors enfilar-nos d'alguna manera pel costat fins a un d'ells.

-Això serà complicat, -va advertir en Luke. -No van a tenir una disposició ni a prop de tan amable cap a nosaltres com la que van tenir abans.

La Mara va esbufegar.

-Està bé, -va dir greument. -Jo tampoc tinc exactament la mateixa disposició amable.

Endavant i sota ara, escassament visible en la feble llum de les estrelles, podia veure la seva nau prestada, just passant una última fissura estreta a la roca. Reunint les seves forces, va botar per sobre del buit a una roca de punta plana.

I abruptament es va aturar, movent les mans per recuperar l'equilibri a la roca quan la impressió li va glaçar els músculs. De sobte, inesperadament, un estrany pensament o so havia aparegut en la seva ment.

Jedi Caminant Del Cel? Estàs allà?

Va perdre la baralla per l'equilibri i va caure bastant barroerament a terra, tot just capaç de mantenir els seus peus sota ella quan va aterrar. Però tot just ho va notar. Allà a la nau, emperxats sobre dels panells estil caça TIE, hi havia una dotzena d'ombres que aletejaven nerviosament. Tot mentre en Luke aterrava a terra al seu costat, una de les ombres es va separar de la nau i va volar per aterrar a la roca que acabaven de deixar. Sí, ets tu, el pensament va ressonar a través de la seva ment, les paraules emmarcades per l'excitació i l'alleujament. Vaig veure el gran foc, i vaig témer que tu i la Mara Jade haguessin perit.

Era Nen Dels Vents.

I ella el podia sentir.

Va mirar en Luke, va veure la seva pròpia sorpresa reflectida a la cara i ment.

-T'agraden els canvis dramàtics, no? - les hi va arreglar per dir, assenyalant amb el cap cap al jove Qom Qae. –Maco el toc. De debò.

En Luke va alçar les mans, amb els palmells cap a fora.

-Ei, no em miris a mi, -va protestar. -Jo no vaig tenir res a veure amb això.

Escolteu, si us plau, va tallar amb impaciència Nen Dels Vents. Han d'anar a ajudar els Qom Jha. Els amenaçadors han envaït casa seva.

-Vols dir la cova? -Va preguntar en Luke, arrufant les celles.

-Fins al fons? -Va afegir la Mara. -O són ​​només al davant?

Hi va haver una agitació de conversa entre l'alienígena i els altres que encara penjaven de la nau. No ho sabem, va dir Nen Dels Vents. Els meus amics d'aquesta niuada Qom Qae els van veure entrar a la cova amb branques grans i màquines.

La Mara va mirar al Luke.

-Branques grans?

-Armament pesat, suposo, -va dir. –Com de llargues eren aquestes branques?

Algunes eren dues vegades més llargues que un Qom Qae, va dir Nen Dels Vents, estirant les ales per a la comparació.

-Una mica grans per netejar una cova, -va dir la Mara. -Sembla que han esbrinat com vam entrar.

-I s'estan preparant en cas que hi tornem, -va dir greument en Luke. -Bé, sabíem que de qualsevol forma no podíem entrar per aquesta ruta. Només espero que els Qom Jha hagin pogut apartar-se del seu camí.

-No hi ha res que puguem fer al respecte ara, -va dir la Mara. -I quedar-nos quiets aquí tremolant només els hi donarà més temps per preparar-se contra nosaltres.

-Tens raó, -va dir reticentment en Luke. –Deixa’m anar a per l’R2 i ens posarem de camí.

No van a ajudar als Qom Jha? li va preguntar ansiosament Nen Dels Vents quan en Luke va començar a allunyar-se.

-No hi ha res que puguem fer, -li va explicar la Mara. -Hem de tornar de seguida a la Torre Alta.

La va mirar fixament. Però van prometre.

-Només vam prometre fer el que poguéssim, -li va recordar la Mara. -En aquest cas, resulta que no podem fer res.- Va sospirar. -Mira, si serveix d'alguna cosa, els amenaçadors no consideren que cap de vostès sigui res més que grans feristeles molestes. Si des d'ara es mantenen apartats de les seves naus i de la Torre Alta, probablement ja no els molestaran.

Entenc, va dir Nen Dels Vents, la seva desil·lusió encara forta en el seu to. Passaré aquest missatge als altres.

-Lamento que no vam poder ajudar més, -va dir la Mara. -Però és un univers imperfecte, i ningú mai aconsegueix tot el que vol o pensa que vol. Part de créixer és enfrontar això, acceptar-ho, i seguir endavant.

El Qom Qae es va redreçar.

I què és el que vols tu, Mara Jade?

La Mara va alçar la mirada a la nau, a l'escotilla oberta per la qual en Luke s'havia esvaït. Era, va resultar, una pregunta que havia estat donant moltes voltes en la seva ment últimament. Una pregunta que s'arremolinava amb emocions en conflicte i pensaments contradictoris, amb cauteloses esperances i pors prudents.

I una pregunta que definitivament no estava interessada a discutir amb algun estrany alienígena menor d'edat.

-Tot el que vull ara mateix és un camí de tornada a la Torre Alta, -va dir, escollint una meta més immediata. -Ocupem-nos d'això primer, està bé?

Nen Dels Vents va semblar estremir-se. Torna a la Torre Alta? Però per què?

En Luke havia reaparegut ara a l'escotilla i estava usant la Força per baixar el droide a terra.

-Prendria massa temps explicar-ho, -va dir. -Però és de vital importància. Confia en mi.

Ho faig, va dir amb una fervor inesperada. Confio en tots dos, en tu i en el Jedi Caminant Del Cel. Titubejà. I puc mostrar-vos un camí.

La Mara va arrufar les celles.

-Pots? On?

En aquesta direcció, va dir, estirant el seu cap cap a un punt una mica a la dreta d'on la Mà d’en Thrawn estaria. Els meus amics diuen que hi ha un forat a la roca al costat del Llac dels peixets que ens portarà a la caverna prop d'on entrem a la Fortalesa Alta per primera vegada.

La Mara va mirar al Luke, un estrany pensament començava a obrir-se camí en murmuris en la seva ment. Potser atacar la pròpia Torre Alta no seria realment necessari.

-És prou gran per passar?

No ho sé. Nen Dels Vents va titubejar. Però m'han dit que és el mateix passatge que els grimpadors de foc fan servir quan es mouen sota el sòl.

La Mara va sentir una punxada de dolor en els dits pel record. La idea de lliscar per un forat darrere d'una horda de grimpadors de foc francament li estarrufava la pell. Però si era l'únic camí, llavors era l'únic camí.

-Deixa’m consultar-ho amb en Luke.

Va creuar fins on ell estava parat al costat del droide i li va fer un ràpid resum.

-Sona que almenys val la pena verificar-ho, -va convenir. –Com de lluny està aquest llac?

No prendrà molt de temps, li va assegurar Nen Dels Vents. Està molt a prop volant.

-No podem portar la nau, -li va dir en Luke. -Els amenaçadors ens descobririen ràpidament.

No em refereixo a la màquina voladora. Abruptament el Qom Qae semblà redreçar-se. Jo i els meus amics els portarem allà. I no serem vistos.

La Mara i en Luke van intercanviar mirades.

-Estàs segur? -va preguntar en Luke, mirant al voltant del grup. -No hi ha molts de vosaltres, i no som tan lleugers com ens veiem. I també necessitarem endur-nos a l’R2.

Jo i els meus amics els portarem allà, va repetir Nen Dels Vents. No esperant guanyar alguna cosa, va afegir precipitadament, però perquè vostès ja han arriscat molt per als Qom Qae, i no els hem donat res a canvi. Només és correcte que fem això.

En Luke va mirar la Mara.

-Anar pel subsòl de nou significarà una altra llarga pujada per l'escala oculta, saps, -va advertir. -Estàs segura que estàs disposada en això?

La Mara va sentir que el seu llavi s'agitava.

-En realitat, no crec que necessitem entrar a la Torre Alta en absolut.

El front d’en Luke es va plegar.

-No?

-Estava pensant fa només un minut sobre aquesta gran font d'energia que l’R2 va descobrir quan entrem primer a la cambra subterrània, -li va explicar. -La que era a l'adreça que Custodi De les Promeses va dir que sempre era fatal pels Qom Jha que s'aventuraven per aquell camí.

Va mirar cap a la Torre Alta.

-I llavors, -va agregar en veu baixa, -vaig començar a preguntar-me sobre el que va dir en Parck que en Thrawn els hi havia dit. Que si alguna vegada era informat mort, havien d'esperar pel seu retorn deu anys més tard.

Va sentir el moment de perplexitat d’en Luke, llavors el fet d’estrènyer les seves emocions quan de sobte ho va entendre.

-Tens raó, -va dir en veu baixa i fosca. -Seria propi d'ell, no? Exactament i justament propi d'ell.

-Crec que almenys val la pena verificar-ho, -va dir la Mara.

-Definitivament, -va convenir en Luke, la seva veu i ment sobtadament plenes amb una nova urgència. -Bé, Nen Dels Vents, és el teu torn. Organitza els teus amics i ens posarem de camí.

        

***

El Major assegut mirant sorrut per la pantalla de comunicacions del pont de popa del Quimera era de mitjana edat, passat de pes, i gairebé dolorosament inculte. I, si les seves respostes eren alguna indicació, mancat d'imaginació i a més no era particularment intel·ligent.

Però també era completament i impertorbablement lleial al seu superior. El tipus exacte d'home, va pensar agrament en Pellaeon, que el Moff Disra naturalment escolliria per fer interferència per a ell.

-Ho sento, Almirall Pellaeon, -va dir de nou el Major, -però Sa Excel·lència no va deixar cap instrucció de com podríem localitzar-lo. Si desitja parlar amb el seu cap de personal, puc veure si està disponible...

-El meu assumpte és amb el Moff Disra en persona, -el va tallar en Pellaeon, ja bastant cansat d'aquest joc. -I li suggereixo emfàticament que recordi amb qui està parlant. El Comandant Suprem de les forces Imperials deu, per llei, tenir accés raonable en tot moment a tots els líders civils d'alt rang.

El Major es va compondre en una mena d'atenció desganada.

-Sí, senyor, ja ho sé, -va dir amb to a la vora de la insubordinació. -No obstant això, entenc, que Sa Excel·lència està de fet amb el Comandant Suprem.

En Pellaeon va sentir que la seva cara s'enfosquia.

-De què està parlant? - demandà. -Jo sóc el Comandant Suprem.

-Potser necessiti preguntar-li-ho al Moff Disra, -va dir el Major, clarament no afectat per l'amenaça en la veu i la cara d’en Pellaeon. -O al Gran...

Es va interrompre, els trets estòlids es van contraure bruscament com si comprengués tardanament que havia començat a dir alguna cosa que no devia.

-Però jo personalment no tinc cap informació oficial al respecte, -va acabar, una mica barroerament. -Espero que Sa Excel·lència estigui de tornada dins d'uns dies. Podeu tornar a cridar-lo llavors.

-Per descomptat, -va dir suaument en Pellaeon. -Gràcies pel seu temps Major.

Va apagar el comunicador i es va redreçar, i només llavors va permetre que l'infinit cansament dins d'ell fluís a la vista a la seva cara.

A la seva esquerra, dret a l'arc d'entrada que portava al pont principal del Quimera, el Coronel Vermel es va regirar.

-És dolent, senyor, no? -va preguntar.

-Prou dolent, -va admetre en Pellaeon, onejant una mà cap a la pantalla buida. -Hauria esperat insubordinació descarada del propi Disra. Però rebre el mateix d'un lacai relativament menor implica una exuberant confiança al palau d’en Disra més enllà del que hauria de tenir.

Va caminar fins a l'arc d'entrada al costat d’en Vermel.

-I només puc pensar en una possible raó per a aquest grau de confiança.

En Vermel va fer un so amb la gola.

-El Gran Almirall Thrawn.

En Pellaeon va assentir.

-El comandant gairebé ho va dir. Estic segur que vostè ho va notar. I si en Thrawn ha tornat, i està del costat d’en Disra...

Es va interrompre, els llargs anys van semblar pesar-li encara més en les seves espatlles. Després de tot aquest temps, després de tot el seu incansable treball i sacrifici per l'Imperi, ser apartat tan casualment. Especialment a canvi d'algú com en Disra.

-Si ell està del costat d’en Disra, -va continuar en veu baixa, -llavors això és el millor per a l'Imperi. I ho acceptarem.

Per un minut es van quedar dret en silenci, el fons ofegat de l'activitat del pont del Quimera era l'únic so. En Pellaeon va deixar que la seva mirada recorregués lentament el pont de la seva nau, desitjant saber què havia de fer a continuació. Si en Thrawn havia tornat, per descomptat, no necessitava fer res, el Gran Almirall li faria saber els seus desitjos i ordres al seu moment oportú.

Però si en Thrawn no havia tornat...

Va fer un pas endavant i va fer senyals a l'oficial d'Intel·ligència en servei en la seva estació a la trinxera de tripulació de babord.

-Hem interceptat diversos rumors a les darreres dues setmanes que el Gran Almirall Thrawn ha tornat, -va dir. -Ha esmentat un dels informes que estigui associat amb qualsevol Destructor Estel·lar part de l’Implacable?

-Permeteu-me verificar-ho, Almirall, -informà l'oficial, teclejant en el seu tauler. -No, senyor, no ho fan. Tots els rumors s'especifiquen a l'Implacable o al capità Dorja o a tots dos.

-Bé, -va dir en Pellaeon. -Vull una recerca de prioritat immediata de registres en el Control Militar de Bastió. Esbrineu on ha anat l’Implacable.

-Sí, senyor.

L'oficial es va posar a treballar en el seu tauler.

-No pensa realment que en Dorja hagi arxivat un pla de destinació en contra de les ordres d’en Thrawn, no? -va murmurar en Vermel.

-No, -va dir en Pellaeon. -Però no estic convençut que res d'aquest pesat secret vingués d’en Thrawn en primer lloc. I si fos idea d’en Disra, potser ni tan sols hagi pensat a esmentar-li a Dorja que s'estava amagant de mi.

-Sí, però...

-Aquí està, senyor, -va dir l'oficial d'Intel·ligència. –L’Implacable, al comandament del Capità Dorja, va deixar Bastió fa vint hores de camí a Yaga Minor. Temps de trànsit estimat en dotze hores. Passatgers llistats com el Moff Disra. - Va alçar la vista, i en Pellaeon va poder veure com empassava saliva. -I el Gran Almirall Thrawn.

En Pellaeon va assentir.

-Gràcies, -va dir. -Capità Ardiff?

-Senyor? - va dir l’Ardiff, alçant la vista de la seva conversa amb l'oficial de monitors de sistemes.

-Posi curs a Yaga Minor, -va ordenar en Pellaeon. -Sortirem quan la nau estigui a punt.

-Sí, senyor, -va dir l’Ardiff, donant-se la volta i aixecant la mà cap a l'estació de nav. -Navegant?

-Espero que sàpiga el que està fent, senyor, -va dir inquiet en Vermel. -Si en Thrawn i en Disra estan treballant junts, forçar una confrontació amb Disra en la seva presència pot no ser exactament un moviment savi en la seva carrera.

En Pellaeon va somriure melangiosament.

-Qualsevol consideració de moviments en la meva carrera ha quedat lluny en el passat, -va dir. -Més al punt, sempre hi ha la remota possibilitat que en Thrawn d'alguna manera no conegui el pitjor de les ofenses d’en Disra contra l'Imperi. En aquest cas, és el meu deure jurat com a oficial Imperial fer-li-ho saber.

-Almirall!- una veu va exclamar des de l'estació de sensors. -S'aproxima una nau, cinquanta-cinc graus per quaranta. Configuració desconeguda, senyor.

-Preparin les defenses, -va contestar serenament en Pellaeon, els seus ulls buscaven al llarg del vector especificat mentre caminava a gambades per la passarel·la de comandament cap al finestral. Les naus desconegudes, en la seva experiència, gairebé sempre eren falses alarmes: un angle o modificació poc familiar, o sinó algun disseny inusual que aquest oficial de sensors en particular mai s'havia trobat abans. Va albirar la nau pel finestral lateral.

I es va aturar a la meitat d'un pas, mirant-la fixament amb incredulitat. Què, en el nom de l'Imperi...

-Almirall? - va cridar temptativament l'oficial de comunicacions, el to de la seva veu era antinaturalment alt. -Senyor, ens estan cridant. Més aviat, l’estan trucant a vostè.

En Pellaeon arrufà les celles.

-A mi personalment?

-Sí, senyor. Ell va demanar específicament a l'Almirall Pellaeon.

-Llavors serà millor que el passi amb l'Almirall, no? -va interrompre bruscament l’Ardiff.

-Sí, senyor, -el noi va empassar saliva. -Transmissió encesa, senyor.

-Hola, Almirall Pellaeon, -va ressonar una veu pels altaveus del pont. Una veu masculina, parlant en bàsic, amb cap dels més obvis accents o inflexions usualment associats amb l'equip vocal no humà.

I una veu que semblava estranyament familiar, va comprendre en Pellaeon amb un sobtat calfred. De fet, horriblement familiar. Com un ressò del passat distant...

-No em recorda, estic segur, -va continuar la veu, -però crec que ens vam trobar una o dues vegades.

-Li prendré la paraula en això, -va contestar en Pellaeon, mantenint la veu ferma. -A què dec el plaer de la seva visita?

-Sóc aquí per fer-li una oferta, -va dir la veu. -Per donar-li una cosa que vostè vol moltíssim.

-De debò.- En Pellaeon va mirar l’Ardiff, ara dret amb tensa promptitud darrere de l'estació de comandament de turbolàsers d'estribord. -No era conscient d'estar sentint el pes d'algun desig sense complir.

-Oh, vostè encara no sap que vol això, -li va assegurar la veu. -Però ho desitja. Confiï en mi.

-Admetré que m'ha intrigat, -va dir en Pellaeon. -Com suggereix que procedim?

-M'agradaria pujar a bord i trobar-me amb vostè. Una vegada que vegi el que he d’oferir, crec que entendrà la necessitat d'un cert grau de secret.

-Això no m'agrada, -va murmurar en Vermel des del seu costat. -Podria ser algun tipus de truc.

En Pellaeon va agitar el cap.

-Amb una nau alienígena desconeguda com a esquer? -va contraposar, fent senyals cap al navili que penjava immòbil contra el fons estrellat a proa i a estribord. -Si és un truc, Coronel, és un d’extremadament bo.

Es va aclarir la gola.

-Capità Ardiff? - va cridar. -Feu els preparatius per portar el nostre convidat a bord.

Següent